Una de Sabina

Avui he anat al teatre a veure l'espectacle "Hotel, dulce, hotel" dels "Hotel Cochambre" , un grup a cavall del teatre i la cançó que fa cançons de Joaquín Sabina i, entre cançó i cançó, fa entreactes a partir de frases del cantautor o parodia aspectes de la seva vida.
Ara feia temps que no escoltava les seves cançons i això que tinc molts dels seus discos i el tinc per un dels "grans". Per anar-me ambientant, al cotxe m'he posat alguns dels seus cd i he recuperat les sensacions d'admiració i simpatia per les seves cançons.
Per a mi en Sabina és sobretot un poeta, un poeta urbà, especialista en inventar comparacions, metàfores i imatges poderoses, emotives i màgiques que adornen les històries potser poc edificants o glamouroses que ens explica.
Amb ell em passa com amb els Beatles, en el sentit que té moltes cançons que m'agraden: "Calle Melancolía", "Princesa", "Así estoy yo", "Pongamos que hablo de Madrid", "Quien me ha robado el mes de abril", "Contigo", "Rosa de lima", "Tan joven y tan viejo"...
Avui al cotxe, però, n'hi ha hagut una que m'ha cridat l'atenció i crec que ha estat sobretot quan he sentit:

"Algunas veces vivo y otras veces
la vida se me va con lo que escribo..."

Així que us deixo amb "Que se llama soledad" i la meva admiració pel poeta Sabina.

Ja ha passat un any

Acabo de penjar una noticia sobre l'obra de teatre que vaig anar a veure el divendres, però he mirat l'agenda i he vist que avui fa un any que vaig fer l'assaig de concert a Calders.

Això per al món és un fet insignificant però per a mi va ser molt important i no volia deixar de fer-ne esment. Vaig tornar a cantar i tocar la guitarra en públic després de molts anys de no fer-ho. Vaig passar-m'ho molt bé. Gràcies a aquell assaig després vaig fer un concert al gener en que vaig poder actuar davant de molts amics i tot plegat em va fer molt feliç.

Jo encara me'n recordo i encara em domina el sentiment d'agraïment cap a tots aquells que em vau fer costat en aquells moments.

I si algú vol recordar aquell fet aquí teniu els enllaços a les notícies que vaig penjar en aquell moment.

Eladi-unplugged

Valoracio del concert del 23-10-2009

Platea jove

El divendres vaig anar al teatre Kursaal a una representació del cicle "PLATEA JOVE" adreçat principalment al públic jove amb espectacles especialment programats per a ells i a uns preus molt econòmics (5'00 euros).
Feien BRODAS BROS, un espectacle de hip-hop que em va agradar força. A través de petites escenes es van encadenant diferents balls que demostren un prodigi de ritme, coordinació i compenetració per part dels ballarins. Hi ha números en que es mouen com robots (espectacular!!), n'hi ha d'aquells en que sembla que els passi el corrent elèctric per dins del cos, hi ha les típiques piruetes que hem vist en aquells grups improvisats que formen una rotllana enmig del carrer i comencen a rodolar per terra, hi ha coreografies col.lectives d'un to més funky... però totes d'una gran qualitat i una energia encomanadissa. I tot amb un suau perfum d'humor i sensibilitat que hi aporta la direcció de Joan Gràcia (El Tricicle)
A més intercalats entre aquests números de ball hi ha altres mostres de la cultura hip-hop. Un pintor de graffitis en fa un en directe, un DJ fa scratching, hi ha un petit recitat de versos "rapers", un músic fa solos de saxo i flauta travessera per acompanyar els balls, el mateix músic fa beatbox i un bateria fa uns divertits i espectaculars números en que demostra la seva habilitat rítmica.
En fi, un espectacle molt recomanable i trepidant que no deixa indiferent, però, a més a més, volia parlar d'una altra cosa...

Quan vaig entrar al teatre vaig veure un clima molt diferent de l'habitual: soroll, bellugadissa, excitació, nerviosisme... Hi havia un públic molt heterogeni i intergeneracional. Sobretot hi havia molts adolescents, però també famílies senceres amb fills més petits, els pares i fins i tot alguns que per edat podien ser avis.
Es notava que dominava el públic "inexpert" que no estava acostumat a entrar a la sala amb discreció i silenci mentre espera pacientment l'inici de l'obra. Els nois i noies estaven esveradíssims, parlaven en veu alta i es feien comentaris suposadament graciosos com els que acostumen a fer-se els joves per impressionar-se entre ells i demostrar el seu enginy, sagacitat i atreviment. M'atreviria a dir que molts dels que omplien la sala era el primer cop que anaven a teatre per iniciativa pròpia.
Es podria pensar que presenciar un espectacle en aquestes condicions seria una tortura semblant a la de veure una pel.lícula al costat d'uns que masteguen crispetes i xarrupen begudes carbòniques mentre fan comentaris en veu alta, però... no va ser així.

Des de la primera escena els artistes van captar l'atenció dels espectadors que van deixar de banda els seus comentaris i van passar a gaudir de l'obra amb total atenció, atrapats pel ritme i per un llenguatge que entenien a la perfecció. I em va emocionar comprovar com aquells joves seguien l'espectacle amb silenci, atenció i fins i tot moments d'emoció i com esclataven en aplaudiments entusiastes cada vegada que acabava un número.
El divendres el Teatre va guanyar uns quants espectadors. Estic segur que molts d'aquells joves conservaran associades amb el teatre les emocions intenses que hi van viure i el record de com van gaudir i bategar amb aquell espectacle.
I d'això ens n'hem de felicitar tots perquè una joventut que sàpiga apreciar la cultura i en participi serà una millor joventut. O sigui que gràcies als Brodas Bros i al Kursaal que programa un cicle com aquest "Platea jove".

I per acabar uns vídeos de promoció de l'espectacle perquè us en feu una idea.

La cuirassa a la feina

N'havia sentit a parlar en professions on estàs tractant contínuament amb el dolor: metges, infermeres, assistents socials, alguns advocats... Si no posessis una certa distància entre la feina i la vida personal, t'emportaries el patiment cap a casa i estaries 24 hores al dia pensant en els problemes de la feina que, inevitablement, acabarien sent els teus propis problemes.

I ara fa uns anys em va passar a mi. Era tutor d'un grup de 6è i em va entrar un nen nou, el David. Vivia en una llar d'acollida després d'una vida duríssima amb traumes familiars, canvis constants de residència i d'escola, abandonament familiar, episodis de maltractaments i desequilibris mentals pendents de diagnosticar. Vaig entomar la integració d'aquest nano amb moltes ganes i una gran dedicació. Estava en comunicació constant amb els seus tutors legals (els educadors de la llar on vivia), dedicava les meves hores lliures a parlar amb ell o a dissenyar estratègies per anar encarrilant la seva conducta.
La seva conducta a classe era imprevisible. Era capaç d'estar vàries hores seguides amb una gran normalitat, però de cop i volta li podien saltar els ploms i posar-se a cridar, insultar, llençar el material per terra, amenaçar els companys o fins i tot agredir-los... Era una bomba de rellotgeria que podia activar-se en qualsevol moment.
Vam fer força progressos en la seva socialització, ell va obrir-se molt al grup i s'esforçava per integrar-se a la dinàmica de normalitat, però sovint era incapaç de controlar els seus impulsos i acabava "liant-la" una altra vegada.
Jo em mirava la gràfica de la seva evolució com una corba ascendent plena de petites baixades, però creia que la tendència era a millorar i, optimista com sóc, seguia abocant-m'hi sense adonar-me que fins i tot estava deixant una mica de banda altres aspectes del grup i que m'hi estava involucrant massa.

Cap al tercer trimestre vaig haver d'admetre la trista realitat i era que l'evolució d'aquell nen estava estancada, que per molt que jo m'hi dediqués ja no avançàvem més, que altres alumnes que també necessitaven la meva atenció no l'havien trobada i els seus casos havien anat empitjorant o no havien millorat el que podrien haver millorat, que el clima general de la classe se n'havia ressentit... I vaig adonar-me que el David m'havia xuclat tota l'energia i que estava esgotat. I llavors vaig dimitir d'aquest cas i vaig intentar donar a la resta del grup el que no li havia donat fins llavors... però ja era tard.
Estic content de tot el que vaig fer pel David i sé que per a ell va ser una bona experiència que el va ajudar a millorar una mica, però crec que en general em vaig equivocar.

I des de llavors vaig a la feina amb la cuirassa i quan hi ha un problema greu me'l miro amb perspectiva, procurant no involucrar-m'hi més del compte i sobretot no deixar que l'atenció a un alumne faci que els altres 25 no tinguin la que necessiten.

I aquest any tinc un d'aquests casos d'un alumne amb problemes familiars i actuo amb aquesta perspectiva de la que parlava. Procuro no involucrar-m'hi més del compte i no abocar-li tota la meva atenció, tenint sempre present que tinc 26 alumnes més al meu càrrec.
Però a vegades aquesta opció et planteja dubtes sobre si realment estàs fent el que és més correcte per a aquesta persona en concret. A vegades penses que hauries de treure't la cuirassa i abocar-te a aquest cas amb molta més energia i dedicació.... però sé que no vull repetir els errors que vaig cometre en el passat i penso que aquesta opció globalment és més encertada.
... O no?

Sabina i Àngels: història d'una amistat

Em sembla que era a l’inici del curs 2001-2002 que vaig anar a una presentació de projectes telemàtics educatius i em vaig quedar meravellat del projecte “El món de Harry Potter”. Estàvem en ple esclat del fenomen literari "Harry Potter" i la idea em va entusiasmar. A la meva escola no es donaven les condicions per poder-hi participar amb cap grup d’alumnes, però m’hi vaig interessar a nivell personal. Em vaig posar en contacte amb la SABINA REDONDO, la coordinadora del projecte i vaig anar elaborant material per treballar l’expressió escrita i la comprensió lectora a partir dels llibres de la J. K. Rowling.
Vam començar a intercanviar correus amb la Sabina i mica a mica va anar creixent una relació que s’acostava a l’amistat. Parlàvem d’educació, de filosofia, de gustos literaris i musicals i al cap d’un any ja es pot dir que érem amics, tot i que mai no ens havíem vist.
Em va convidar a formar part de l’equip del projecte i jo vaig acceptar encantat i llavors encara es van estrènyer més els llaços personals i vaig començar a gaudir del goig del treball en equip, dins d’un autèntic equip.

Crec que no va ser fins l’estiu del 2002 que la vaig conèixer personalment quan ella va venir a Manresa a impartir un curset d’estiu. M’hi vaig presentar per sorpresa i em vaig donar a conèixer. El contacte personal va fer créixer encara més la complicitat i vam anar coincidint en trobades Lacenet, va dormir a casa meva, vaig passar un dia a Barcelona amb ella...ens vam fer amics i podíem parlar de tot (gairebé sempre per mail).

Crec que era al curs 2004-2005 que vam tenir al projecte una alumna de pràctiques de la UOC que va acabar connectant totalment amb nosaltres dos: l’ÀNGELS OLIVERA. Vam estar treballant tot l’any colze a colze i des del primer moment s’hi va implicar com una més. Els punts de coincidència eren totals: treballadora, responsable, il•lusionada amb l’educació... Els mails que intercanviàvem entre els tres (i també amb la resta de l’equip, però entre els tres va anar sorgint una relació més estreta) eren plens d’amistat, però al mateix temps professionalment funcionàvem a la perfecció. Ens ajudàvem, compartíem dubtes i solucions als problemes, ens fèiem crítiques constructives i van ser uns anys en que el nostre projecte ens omplia perquè hi dedicàvem molta energia, hores i il•lusió, i entre tots aconseguíem que els resultats fossin totalment satisfactoris per a tots els participants (mestres i alumnes) i per a nosaltres mateixos com a equip coordinador. Vam organitzar fòrums entre escoles catalanes i algunes de les Espanyes (Andalusia, Madrid) i Sudamèrica (Chile, Perú...) i van ser experiències guapíssimes i molt gratificants. Aquestes experiències compartides van fer que la relació s’anés intensificant i vam tenir la sort d’anar-la consolidant amb algunes contactes personals: les dues van venir a casa nostra a conèixer el nostre primer fill Roc, vam compartir assemblees de Lacenet, en una ocasió vam quedar-nos tots tres a dormir a casa dels meus sogres quan ens va sorprendre una nevada després d’un d’aquests sopars Lacenet, convidats per l’Àngels vam anar a Corbera en un parell d’ocasions amb tota la família i vam passar jornades molt i molt agradables.

Després mica a mica les circumstàncies van fer que la relació s’anés tornant més discontínua i menys freqüent. Tot i que tots tres formem part encara del projecte telemàtic “El món dels llibres” (evolució de "El món de Harry Potter") mica a mica vam anar fent passos enrere i ara la nostra implicació és molt menor i en alguns casos només testimonial. Les situacions familiars i personals també han contribuït a dificultar el contacte i els correus que abans eren pràcticament diaris i molt intensos han esdevingut esporàdics. Però malgrat tots aquests impediments, la relació s’ha mantingut intacta i la llavor que vam plantar anys enrere i que tants cops hem regat i adobat amb sincers i sentits petons de colors fa que la nostra amistat aguanti perfectament el pas dels anys, malgrat l’escàs contacte.

Avui, quan feia més de 2 anys que no ens havíem vist, l’Àngels i la Sabina han vingut a dinar i passar el dia a casa nostra i ens ho hem passat molt bé. Des del primer moment ens hem trobat còmodes i feliços de tornar a estar junts, com si fos ahir l'últim dia que ens haguéssim vist. I he pogut constatar, tot i que no en tenia cap dubte, que seguim sent molt bons amics i que ens estimem. I espero que segueixi així per molts anys!