Terrorisme sindical

Ja ha passat la vaga general del 29S i l'he viscuda amb una certa perplexitat i incredulitat.
Jo no vaig fer vaga i he de dir, primer que tot, que no m'he informat suficientment dels motius pels quals es celebrava. Bé, si, contra la reforma laboral que "és molt dolenta i ens perjudica molt a tots", però... també és cert que en el context de crisi general en que ens trobem segurament calia prendre algunes decisions i fossin quines fossin serien impopulars. I no estic dient que haguessin de ser aquestes decisions ni en aquest moment, però això em feia dubtar dels motius reals contra els quals s'estava protestant.
D'altra banda, flota en l'ambient la sensació que els sindicats i els partits polítics no estan pas tan lluny en els seus plantejaments i que una mica s'estan cobrint les espatlles els uns als altres. Ara han hagut de deixar passar aquesta vaga per "estètica" però després "aquí paz y después gloria" i tothom a mantenir el seu estatus, que al capdavall els va prou bé a tots.

I emmig de tot això sento que els sindicats parlen d'èxit rotund, d'un seguiment del 80%... i penso: miau!!! Però si tothom que jo conec (llevat de comptadíssimes excepcions) va anar a treballar!! Però...
...uns hi van anar un dia festiu per recuperar les hores del 29S i aquell dia fer festa...
...uns van estar treballant amb les persianes abaixades...
...uns van haver de deixar el cotxe lluny de la feina i arribar-hi a peu...
...uns altres abaixaven la persiana quan passaven els piquets i la tornaven a aixecar quan passaven de llarg...

I aquí és on volia anar a parar. Em sembla inconcebible que els que han defensat el dret dels treballadors a fer vaga, vulnerin ara el dret dels mateixos treballadors a no fer-ne i els coaccionin de tal manera que tinguin esporuguida gran part de la població laboral.

Els malanomenats "piquets informatius" poden insultar, empentar, llançar objectes, tapar panys amb silicona, trencar vidres... i sembla que gaudeixin d'una impunitat total.
No em sembla normal que una minoria (els piquets informatius dels sindicats) pugui tenir acomplexada una majoria (el gruix de treballadors que per mil motius decideixin no fer vaga) sota amenaces que en molts casos serien constitutives de delicte.

Alguna cosa grinyola en el sistema quan es dóna aquesta situació que no em sembla tan allunyada del terrorisme "de baixa intensitat" que es vivia al País Basc (la kale borroka).
Així ho he sentit jo en aquesta vaga general. I que consti que no parlo dels disturbis totalment forasenyats dels antisistema que van destrossar part de Barcelona i altres ciutats aprofitant la cojuntura de mobilització, sinó que parlo únicament de l'actuació i la filosofia dels piquets que passaven pels carrers cridant "O cerráis u os cerramos", menyspreant la llibertat i els drets d'altres treballadors com ells.
Terrorisme sindical.

Trobada de Snoopys

Quan jo era un nen em van apuntar al Moviment Junior de Crist Rei, el que ara seria un moviment escolta, un esplai o un MIJAC. Un lloc on hi ha uns monitors que condueixen un grup d'infants i es troben els dissabtes per realitzar activitats lúdiques i educatives (tallers, jocs, cantades, excursions, teatre...). A més a més de tant en tant feiem una sortida de cap de setmana i a l'estiu unes colònies.
Per a mi van ser anys de descoberta, de formació de la personalitat i d'un cercle d'amistats que va esdevenir "el meu cercle", on em sentia segur, on m'ho passava bé, on em sentia respectat, acollit i valorat. Per a mi les setmanes eren un tràmit per arribar al cap de setmana. A l'institut em feia amb tothom però no vaig fer una colla d'amics perquè els meus amics eren els del dissabte, els del junior, els SNOOPYS.
Allà vaig trobar uns excel.lents monitors que em van anar proporcionant experiències, reflexions, oportunitats de relacionar-me, de conviure, de créixer, de fer-me persona. El JORDI ESQUIUS, l'ARACELI TORRUBIA, el JOAN BARBÉ, la PILAR PLA i l'ANNA LUPÓN.
Mica a mica ens vam anar fent grans i va arribar el moment de desfer el grup. Els monitors tenien altres obligacions i era llei de vida. Però nosaltres, els "nens", una bona colla d'ells no vam voler conviure amb aquell buit i vam seguir trobant-nos sense monitors. Vam anar organitzant activitats, trobant-nos, xerrant, passant les tardes i vespres dels dissabtes plegats. I fins i tot vam organitzar algunes colònies sense monitors.
Després s'hi van anar afegint les parelles i ens vam anar trobant per fer "comiats" als que se n'anaven a la "mili". Després els comiats de solter per als que es casaven. La qüestió era trobar una excusa per seguir-nos trobant, treballar la nostra creativitat i, sobretot, divertir-nos plegats.

Últimament, però, el contacte havia anat disminuint cada vegada més. El naixement dels propis fills, la dificultat de coincidir, altres interessos i relacions que potser ens motivaven més van anar fent que les trobades Snoopys s'anessin posposant cada cop més i semblava que la flama s'anava apagant.
Ara bé, aquest any la majoria de la colla feien els 40 anys i algú va saber trobar l'excusa per fer una nova trobada i obrir-la a tothom i no només als que ens havíem anat veient durant tots aquells anys. La vam fer a la primavera i d'allà va sortir la llavor per fer la d'avui, a la que també han assistit els nostres estimats monitors.

Ha estat una trobada molt especial i emotiva. Feia molts i molts anys que no ens havíem vist i ens hem posat al dia, a més de recordar anècdotes dels anys de colònies. Als monitors els hem fet un petit obsequi en senyal d'agraïment i després hem passat una projecció amb fotos d'aquells anys que han suscitat mil i un comentaris i riallades.
Ha estat un dia d'aquells tan macos i tots hem marxat amb el desig que es torni a repetir d'aquí a un temps (els optimistes han proposat l'any que ve mateix... per què no?).

Us deixo amb un petit àlbum amb una foto del 1979 per contrastar amb les que hem fet avui. Us recomano que cliqueu sobre el petit reproductor de fotos per tal que es faci gran i cliqueu a "Pantalla completa" per veure-les el màxim de grans a tota la pantalla i intentar reconèixer els que hi surten. També teniu un botó de "pausa" per poder aturar les fotos i mirar-les tanta estona com vulgueu i després uns botons per passar "endavant" i "enrere" a les següents fotos.

Murphy treballa fi

Coneixeu les lleis de Murphy, oi? Allò que si cau una torrada untada de mantega, segur que caurà del cantó de la mantega i si una cosa pot sortir malament sempre sortirà malament i en el pitjor moment...
Doncs en el meu cas Murphy s'ha concentrat en boicotejar la meva assistència a un concert de ELS AMICS DE LES ARTS.

D'entrada s'ha de dir que a mi em fa mandra anar de concert gaire lluny de casa. No sóc dels que acostumi a anar de concert a Barcelona. Si el fan a Manresa o per aquí a la vora, bé, però si no, em costa desplaçar-me. Així doncs, quan vaig adonar-me que m'agradaven molt "Els Amics de les Arts" i que tenia moltes ganes d'assistir a un concert seu vaig haver d'esperar a que aquest concert es produís pels meus entorns...

1.- Per Sant Jordi van venir a tocar al Kursaal de Manresa. Era l'ocasió perfecta!! però resulta que jo acabava d'arribar de colònies, després de 2 dies de no veure els nens ni la dona i no era plan de deixar-los amb la rosa i el llibre i marxar corrent de concert, oblidant-me d'ells. Primer intent fallit!

2.- Al juliol vaig assabentar-me que venien a tocar a Rajadell i tornava a ser una ocasió excel.lent, però vaig mirar l'agenda i el concert era la mateixa nit que havíem de llevar-nos a les 5 de la matinada per agafar l'avió cap a Mallorca i era inviable... Segona decepció!

3.- Avui, 24 de setembre tocaven a Santpedor en un concert doble amb el Cesk Freixas, a un preu molt popular i en una proposta molt llaminera de concert "de taverna" amb taules, espelmes, botifarrada... Una hora i quart abans del concert estava allà i m'he trobat amb una cua de gent que feien fila cap a un cartell que deia "No es vendran les entrades fins les 22'20 h.". He trobat uns coneguts i m'han explicat que durant la setmana s'havien exhaurit totes les entrades anticipades i que ara, en compliment de la llei, en posarien a la venda una petita quantitat: 55!! Cada persona de la cua podia retirar fins a 3 entrades i semblava força clar que no n'arribarien per nosaltres. Tot i així ens hem mantingut a la cua i hem anat avançant i avançant fins que, cinc persones abans que ens toqués, les entrades s'han acabat definitivament. Altre cop amb un pam de nas!! A la tercera no ha estat la vençuda!!

M'he assabentat que el divendres 19 de novembre a les 23'30 h tocaran a EL SIELU de Manresa.
Aconseguiré esquivar la vigilància de Murphy o altra vegada trobarà la manera de fotre'm el concert enlaire? I si és així què creieu que passarà aquest cop?

• Em posaré malalt?
• Es posaran malalts els Amics de les Arts i suspendran el concert?
• Hi haurà una nevada antològica i em quedaré sitiat a Calders?
• Un OVNI m'abduirà quan baixi cap a Manresa?
• .....?....
  

Podeu fer les vostres apostes!!

Col.laboració amb el "Tocats de lletra"

El "Tocats de lletra" és un cicle de promoció de la lectura que fa uns quants anys que se celebra a Manresa durant el mes d'octubre. Es tria un tema i s'ofereixen un seguit d'actes culturals que hi estan relacionats des de diferents disciplines: teatre, conferències, concerts, exposicions, lectures...
Els anys anteriors els temes han estat "Sensuals", "Maleïts", "Transgressors"... i aquest any toca "MÀGICS".

I aquest estiu, el meu veí, PACO RUEDA, membre de Foto Art Manresa (que col.labora en el "Tocats de lletra" muntant una exposició fotogràfica que uneix textos i fotografies) em va demanar ajuda. Havia de presentar un parell de fotos que lliguessin amb el tema "Màgics" i no estava prou inspirat. Els anys anteriors havia buscat lectures recomanades, havia seleccionat algun fragment i havia fet les fotos escaients per il.lustrar-los. Enguany havia pensat fer-ho diferent i em va proposar:

- Jo t'envio les fotos i tu m'hi fas uns textos que lliguin amb la foto i amb el tema "màgics".

I jo vaig acceptar el repte encantat per diversos motius.
Per col.laborar amb el Paco, amb qui tinc molt bona relació i certa complicitat.
Per tenir una nova excusa per practicar la meva afició escriptora.
Per poder participar modestament i discreta en el cicle "Tocats de lletra"....

Ell em va enviar les fotos quan estava a Calafell i dia a dia vam anar intercanviant correus en que jo li anava fent propostes i ell mica a mica m'orientava per millorar-les fins que van acabar agradant-li prou per donar-les per bones.

Us deixo les fotos del Paco (tot i que crec que encara va fer-hi algun retoc final més) i els textos que jo vaig escriure-li per complementar-les. I les dades de l'exposició que s'inaugurarà el proper divendres 1 d'octubre.

Miro aquell carrer desert i de sobte m’adono que és com si hagués travessat un mirall màgic i hagués passat de mirar a ser mirat. Ara en realitat és el carrer que m’està mirant a mi i sento la feblesa de la meva solitud davant d’una solitud immensament més gran que em trasbalsa i a qui no puc aguantar la mirada...


Em despullo de pors, vergonyes i inseguretats i, ignorant la tirania del pas del temps i qualsevol limitació, em capbusso en el món màgic dels llibres. Allà, deslliurat dels lligams amb la realitat, volo sobre les planes amb el cavall de la imaginació i m’empasso glopades de llibertat que em serveixen per respirar quan m'ofega la grisa rutina.


MON MÀGIC - Exposició fotogràfica
De l’1 al 17 d’octubre
Centre Cultural el Casino (Espai 7) - (Pg. Pere III, 27)
Organitza: Foto Art Manresa i Centre Cultural el Casino

De dimarts a diumenge i festius, de 18 a 21h. Dilluns no festiu tancat.
Inauguració divendres 1 d’octubre a les 19h.

Aprenent

(aquesta notícia és l'epíleg de l'anterior
"Fer de mestre o ser mestre";
si no l'heu llegida, és recomanable fer-ho)

Aquesta cançó primer va ser un poema que vaig fer per allà el 1993, dedicat al meu germà SERGI que llavors havia de marxar a la mili a Mallorca. Volia dir-li moltes coses perque em pensava que estaríem molts mesos sense veure'ns (va triar Mallorca perquè no tenia ni un duro i volia estar lluny per evitar la temptació de venir de cap de setmana cada dos per tres), tot i que al final va anar venint de permís de tant en tant i no vam estar tant temps allunyats. Volia donar-li molts consells, però no volia ser paternalista, ni sermonejador i em va acabar sortint un poema que trobo molt maco, un cant a l'amistat i a la modèstia de no sentir-se mai un "savi" ni un "expert" sinó estar sempre obert a aprendre de tot i de tothom.

Anys més tard, deu fer un parell d'anys, vaig dedicar-la a un altre bon amic, el PABLO, després de compartir amb ell la seva separació de la seva dona, molts moments de tristor i desorientació, de conversar, d'escoltar, d'animar, d'estar al costat, de llepar-nos les ferides i esperar que sortís el sol (que sempre acaba sortint). D'aquell episodi vam acabar-ne sortint molt bons amics.

En fi, no us explico més batalletes i us deixo amb la cançó que torna a ser d'aquell cd de Nàufrags que se sent fluixet. En el reproductor hi ha un lloc on podeu pujar el volum i, si no n'hi ha prou, heu de pujar el del vostre ordinador.
Espero que us agradi.

APRENENT
He après massa poc
de rimes i d’acords
per ara endinsar-me dins de mi
i sortir amb la cançó feta.
I tantmateix he après
que algunes coses cal
dir-les sense paraules, sense veu,
dir-les sols amb la mirada
o en el contacte enèrgic d’encaixades
o en l’escalfor sincera d’abraçades
sense un comiat pel mig.

He après massa poc
de la vida i de la gent
per poder donar-te algun consell
i estalviar-te a tu el passar-hi.
I potser sols he après,
petits descobriments,
que la vida es descobreix tot sol
i ningú per tu pot fer-ho,
que els amics sempre els trobes quan fan falta,
que la sort la fas tu i que sempre queda
un motiu per despertar.

Aprèn tant com jo
per poder dir-li a un amic
quan faci falta
que has après massa poc.