El gos i la pantera

Avui us transcric una història divertida i enginyosa que he trobat per internet.
Segurament fa molt temps que corre i potser alguns ja la coneixíeu, però jo la vaig descobrir ahir i el que més em va cridar l'atenció, a part de la història en sí que està molt bé, és l'ensenyança del final (el que en castellà es diu la "moraleja") que és una frase d'ALBERT EINSTEIN i diu així:

EN MOMENTS DE CRISI,
NOMÉS LA IMAGINACIÓ
ÉS MÉS IMPORTANT
QUE EL CONEIXEMENT

Avui m'han passat un altre correu amb una altra història divertida i enginyosa (però per a mi no tant com aquesta) i amb la mateixa frase final de l'Einstein.
M'ha semblat que era un senyal ben clar de la providència que havia de compartir-la amb vosaltres... ;-)
Espero que us agradi:

Un senyor va de cacera per l’Àfrica i s’enduu el seu gosset per no sentir-se sol. Un dia, ja en plena expedició, el gosset s’allunya empaitant unes papallones, es perd i comença a vagar sol per la selva.
En aquestes que veu com s’acosta una pantera enorme a tota velocitat. Veu ben clar que la pantera se’l cruspirà si no se li acudeix alguna cosa ben de pressa...
Llavors s’acosta a una pila d’ossos d’un animal mort i comença a rosegar-los. Quan la pantera està a punt de llançar-se-li al damunt el gos comença a parlar en veu alta:

- Ummm! He quedat ben tip!... Que bona que estava aquesta pantera!!

La pantera que ho sent, s’atura en sec, gira i escapa esparverada pensant: Ves a saber quina mena d’animal és aquest, a veure si se’m menjarà a mi i tot!

Una mona que estava enfilada en un arbre i havia vist tota la jugada, surt corrent darrera la pantera per explicar-li com l’ha enredada el gos i guanyar-se els seus favors per a una futura ocasió:
- Que estúpida has estat, pantera. Aquells ossos ja hi eren allà abans que arribés el gosset... i és només un gosset...
- Puja a la meva esquena, tornem a anar allà on estava el gosset i veurem qui es menja a qui –diu la pantera i surten corrent a buscar el gosset.

El gosset torna a veure com s’acosten la pantera i la mona portanoves i s’adona de la mala jugada que li deu haver fet la mona. Comença a tremolar de por, pensant que aquest cop no tindrà escapatòria.
- I ara què puc fer?? -diu el gosset desesperat... però al final se li acudeix una cosa.

En comptes de sortir corrent, es queda assegut d’esquena als que venen com si no els hagués vist. I quan la pantera està a punt de llançar-se-li a sobre torna a dir en veu alta:

- Aquesta mona malparida!! Fa cosa de mitja hora que l’he enviada a portar-me una altra pantera i encara no apareix!!

EN MOMENTS DE CRISI, NOMÉS LA IMAGINACIÓ ÉS MÉS IMPORTANT QUE EL CONEIXEMENT (Albert Einstein)

Tipus de silenci

Diuen que els esquimals són capaços de distingir més de 30 tons diferents del color blanc. En el seu hàbitat natural ple de neu i glaç han après a distingir diferents tons de blanc i per a ells dir "blanc" és no dir res, cal especificar.
Penso que amb el silenci ens passa una mica el mateix. Quan no sentim cap soroll diem que hi ha silenci, però segurament hi ha molts tipus de silenci.
En l'anterior notícia us explicava 2 tipus de silenci diferent que jo he pogut experimentar a les aules fent de mestre. Rumiant-hi una mica se me n'han acudit més:

SILENCI CÒMPLICE: és quan ningú no diu res, però tothom està concentrat i atent al que s'està dient. Quan tens captada l'atenció de tot l'auditori. Segurament també l'experimenten els contadors de contes quan tenen un bon dia o els mestres en dies de sort. És molt gratificant.

SILENCI DISPERS: es dóna quan no se sent ni una mosca, però tens el convenciment que la majoria de la gent no t'està escoltant i, els que ho fan, no t'estan entenent. És aquell silenci que et fa aturar l'explicació, trencar el gel i intentar captar l'atenció de l'auditori per veure si pots aconseguir que es connectin al que intentes explicar. És molt frustrant.

SILENCI TRÀGIC: m'imagino quan uns pares reben una trucada de matinada i un agent de policia els comença a demanar si són els pares de... i després els explica que hi ha hagut un accident... Aquell silenci curt i intens que intenta deixar temps per assimilar els esdeveniments i que deu precedir l'angoixa, la desesperació, la tristor, el dolor... Un silenci incòmode que tant de bo mai no haguem de viure en primera persona.

SILENCI CÒMIC: a l'altre extrem hi ha aquell instant que trobem entre una situació divertida i el posterior esclat de rialles. A vegades es produeix una pausa, un silenci expectant que es veu interromput per sonores riallades. És una pausa per donar temps a que tothom assimili i entengui la broma, per assegurar-nos que serà correcte començar a riure sorollosament. És breu i especial.

SILENCI DUBITATIU: quan ens fan una pregunta i no sabem què hem de respondre, quan algú ens saluda i li estem retornant la salutació però en realitat no tenim ni idea de qui és. És un silenci col.locat per guanyar temps, amb l'esperança que si som prou valents d'allargar-lo, algú o alguna cosa ens salvarà de la incòmoda situació, abans que arribi el moment de fer el ridícul.

SILENCI RESPECTUÓS: el que es pot donar en alguns enterraments o minuts de silenci. A vegades es dóna aquest silenci dens, pesant, ple de contingut, de pensaments i sentiments. Sovint és un silenci interromput per llàgrimes, sospirs, lamentacions o fins i tot aplaudiments, però a vegades, abans que això es produeixi podem apreciar la seva solemnitat.

En fi, ara mateix se m'acuden aquests, però segur que n'hi ha més. Tan segur com que no deu haver pràcticament ningú que s'hagi aturat mai a pensar en una cosa tan excèntrica. De fet ni jo mateix m'ho havia plantejat mai abans, però la notícia de l'altre dia m'hi va fer pensar.
Si a algú dels que llegeix això se n'hi acudeixen més exemples diferents, afegiu-los en forma de comentari i... qui sap... potser acabarem fent una tesi doctoral sobre el tema...
O potser que primer anem a pentinar el gat? ;-)

Fi de curs

Avui els nens han acabat les classes: hem acabat un nou curs!! I no sé ben bé què vull explicar, però tinc ganes de fer un article que parli sobre això...

Encara haurem d'anar uns quants dies més a treballar, a omplir paperassa, a fer valoracions del curs que hem passat, a començar a planificar el següent... però ja sense nens, amb les aules buides, amb un inusual i benaurat silenci de company.

A aquestes alçades tots en teníem ganes i fins i tot ho necessitàvem. Reposar de l'stress del final de curs amb els seus terminis que ens empaiten i ens fan anar a dormir tard, els nervis per totes les coses extres de final de curs (reunions de pares, entrega d'informes, excursions finals, representacions teatrals...), l'esgotament per la baralla diària amb els infants quan la calor i la proximitat de les vacances ja els dificulten molt la concentració.

Però tot i així em sento un afortunat perquè m'agrada la meva feina. Encara tinc vocació per fer de mestre. Gaudeixo fent de mestre. És un repte diari, una oportunitat constant per superar dificultats i anotar petits èxits al caseller positiu. I sovint aquests petits èxits no tenen a veure amb qüestions acadèmiques.

• A vegades és un instant de silenci actiu, quan saps que tota la classe t'està escoltant amb atenció i alguna cosa flota en l'atmosfera de l'aula que et fa estar segur que tens tots els infants pendents de tu (de la mateixa manera que a vegades hi ha un silenci que deixa molt clar que ningú no està entenent res o que pocs estan escoltant... hi ha diferents tipus de silenci).
• A vegades és un somriure que intercanvies amb un alumne que ha entès una broma que has fet i ha passat inadvertida pels altres.
• A vegades és descobrir com dos nens que sempre es barallaven juguen plegats o comparteixen el material després que hagis estat batallant per solucionar aquell problema.
• A vegades és un comentari d'agraiment o reconeixement per part de les famílies.
• A vegades és comprovar que la majoria ha entès alguna cosa que no hi havia manera que entenguessin.
• A vegades és tenir un moment d'inspiració i trobar la manera per explicar una cosa que havies explicat mil vegades d'una altra manera i costava Déu i ajuda que fos entesa...

Jo em sento molt realitzat i valorat en la meva feina de mestre. En gaudeixo dia a dia.
Avui per exemple, l'hora abans de marxar, els alumnes han omplert la pissarra amb guixos de colors. "Et recordarem sempre", "Et trobarem a faltar", "Ets el millor mestre", bla, bla, bla... Acostumo a establir molt bones relacions amb els alumnes i la majoria se senten a gust a l'aula amb mi i em tenen en bona consideració. Modèstia a part, això no m'ha vingut de nou. Però enmig de tanta repetició de les mateixes frases he trobat una divisió (!)

El dividend, el divisor i el quocient eren iguals: la paraula "Eladi". És a dir: Eladi dividit per Eladi igual a Eladi. Potser qui ho ha escrit ho ha fet sense pensar-hi massa, però a mi m'ha agradat. M'ha semblat que per a aquell alumne jo devia ser important.

En fi, m'adono que avui és el primer dia que publico una notícia amb l'"etiqueta" (aquelles paraules que després ens permeten classificar les notícies per temes) "educació". Volia escriure alguna cosa derivada d'aquest dia especial que és el de final de curs i d'entrada no pensava que aniria per aquí. Però hi ha anat.
Hi haurà més dies que parlaré sobre educació perquè és un tema que encara em motiva i m'engresca, tant la vida del dia a dia a l'aula, com la reflexió sobre com fem la nostra feina i les ganes de canviar-la...
...però això serà un altre dia.

Una cançó d'estiu

Estic a punt d'acabar el cole!!
Arriba l'estiu!!
I tot això ha coincidit amb el fet que la revista Enderrock (que compro cada mes) amb el darrer número ha encartat un Cd dels BÚHOS que s'anomena "Gratis hits". I m'han agradat!!
Són un grup rockero i festiu, de la família dels Strombers o altres grups que toquen bàsicament per passar-s'ho bé i que fan passar-ho bé als qui els escolten. Músiques canyeres i enganxoses, lletres divertides però enginyoses i no massa preocupacions.

Vàries cançons m'han agradat ("Dansa de l'esperança", "Nen dels 80"...), però n'hi ha una que m'ha agradat especialment i es diu "MINUT 92". Fa una comparació entre una relació de parella i el món del futbol (abundant en aquell camí que ja van tocar ELS AMICS DE LES ARTS amb el seu "4-3-3"). La lletra és divertida. La música és de rumbeta. Fa estiu.

La pots escoltar una i altra vegada i mentre ho fas tens un mig somriure a la cara i tot ho veus d'un altre color.
A la tornada diu:

"...I avui m’has dit que marxes a cau d’orella,
que pagues la clàusula de rescissió,
m’has ensenyat cartolina vermella
i m’has engegat camí del vestidor..."

A mi m'agrada i espero que a vosaltres també. És el meu regalet del cap de setmana.

Noms de carrers

Dies enrere, quan vam passar el cap de setmana a Blanes, em va sorprendre tot circulant pel nucli urbà topar-me amb la Plaça de la Brisa.
A partir d'aquí m'hi vaig anar fixant i vaig trobar que, no gaire lluny d'allà, hi havia carrers amb noms tan suggerents com: carrer de la Pau, carrer de l'Esperança, carrer de la Salut, carrer de la Unió, carrer del Paradís...

I després vaig recordar com no fa gaire, a Calders ens van demanar que proposéssim noms per batejar una nova plaça. D'entrada l'Ajuntament oferia uns quants noms: plaça de l'11 de setembre, plaça del General Moragues, plaça de l'Era de Cal Feliu (nom que finalment va ser l'escollit)...
Jo vaig proposar plaça de la Convivència perquè és un lloc on es troben les famílies quan van a portar i buscar els nens a l'escola i a la sortida del Restaurant El Racó del Pou.

Potser mai no havia pensat gaire en això dels noms dels carrers. Sovint s'utilitzen noms de personatges famosos, de batalles, de llocs geogràfics, d'arbres, de muntanyes, d'oficis... I veure aquells noms que havien escollit pels carrers de Blanes em va fer pensar que hi havia tot un altre ventall de possibilitats per batejar els nostres carrers i, al mateix temps, expressar les millors intencions.

Que maco seria viure al carrer Optimisme, a la plaça de la Bona Sort o a l'avinguda de l'Amistat. O anar a portar un paquet al carrer de la Utopia o a la plaça Felicitat....
Ara que, si a mi em deixessin triar, jo voldria viure al carrer dels... Petons de Colors!!