Cap de setmana a Platja d'Aro

El cap de setmana del 24 i 25 d'abril l'hem passat a Platja d'Aro. Era un regal que els havia tocat als avis Alarcón, però ara a ells no els anava bé d'anar-hi i ens el van cedir.

Vam marxar el dissabte al matí i vam anar cap a la Fundació Mona, un centre de recuperació de primats a Riudellots de la Selva, on reben primats (bàsicament ximpanzès, però també macacos) que han estat decomissats o que provenen de circs o domicilis particulars on estaven en situació il.legal i sovint en males condicions de vida. Allà els curen, els socialitzen i els ajuden a reintegrar-se en un grup familiar. Malgrat ser una entitat privada i viure pràcticament del voluntariat i les donacions, tenen unes bones instal.lacions i fan unes explicacions molt interessants. Acabes fent una visita de gairebé dues hores on aprens moltíssimes coses (tot i que al Roc i a l'Ona se'ls va acabar fent llarg).

Després vam acabar de fer via fins a Platja d'Aro i vam dinar al Restaurant Feliu. Havent dinat vam anar a estirar les cames fins a la platja i després vam anar a instal.lar-nos a l'hotel S'Agoita. Un cop instal.lats vam fer una aturadeta a l'Oficina d'Informació i vam acabar de passar la tarda al parc d'atraccions PPS PARK on el Roc i l'Ona s'ho van passar de conya pujant a les diferents atraccions que van haver de triar d'entre totes les que hi havia. Realment van ser un parell d'hores en què vam veure'ls emocionadíssims davant de tantes coses divertides i espectaculars.

Al vespre vam anar a sopar a l'hotel La Terrassa, ja que al que dormíem no hi havia menjador prou gran (només un de petitó per als esmorzars). Allà ens van anar portant plats de delicatessen (que als nostres nens no els feien ni fred ni calor) mentre la xerinola es repetia entre plat i plat amb els cambrers disfressats entrant amb música de fanfàrria... tot era ple de taules d'avis de l'Imserso!! Al final del primer plat l'Ona es va adormir i va seguir així tota la resta de l'àpat...

L'endemà al matí ens vam llevar, vam esmorzar i vam enfilar el camí cap a la platja de Sa Conca. Només s'hi arriba a peu i és un d'aquells paratges de postal de la Costa Brava, una cala no gaire gran, amb roques que entren del mar a la platja, un turó amb pins a la vora... Vam gaudir de les vistes i vam travessar-la per començar el Camí de Ronda cap a S'Agaró, una preciosa passejada vorejant la costa. El camí està condicionat, és planer i ample, apte per a passejades familiars fins i tot amb nens i cotxets. Són dos quilòmetres i mig d'anada i l'equivalent de tornada, però envoltats d'un paisatge que val molt la pena: vaixells, gavines, onades, pinedes, penyes... I ens va fer un dia espectacular que acompanyava molt.

De tornada vam tornar a passar per Sa Conca i ens vam haver de tornar a descalçar per vorejar un tros on l'aigua arriba fins a les roques i no deixa altra opció. Aquest segon cop el Roc també es va voler descalçar i ... va acabar en calçotets banyant-se i disfrutant com un "enano". Que bé que s'ho va passar! I en canvi l'Ona va trobar l'aigua freda i no es va voler mullar.

I després cap a dinar un altre cop a La Terrassa, una passejadeta per la platja amb els nens pujant als gronxadors, l'anècdota desagradable de rigor (el Roc es va marejar en un gronxador i va vomitar) i cap al cotxe i cap a casa.

Un molt bon cap de setmana totalment recomanable!
I, de mostra, unes fotos:

Oxigenar l'ambient

No he tingut mai peixos, però em sembla que els aquaris tenen algun sistema per anar incorporant oxigen dins del recipient. Si no fos així, crec que l'ambient s'aniria degradant i enrarint i els animals acabarien tenint dificultats per respirar i, evidentment, podrien morir.
I si no és ben veritat, almenys aquesta és la idea que em va venir al cap fa una setmana.

Vam fer una trobada amb una colla dels que anàvem junts al "Moviment Junior" de Crist Rei quan érem petits: els SNOOPYS (aquest era el nom que teníem com a grup).
Quan teníem uns 6 anys vam començar a anar-hi els dissabtes a la tarda, algunes excursions de cap de setmana i les colònies de l'estiu. Cap allà als 14 anys, els monitors que teníem van decidir plegar i llavors nosaltres vam decidir que volíem continuar trobant-nos perquè ens ho passàvem bé.
Vam continuar reunint-nos els dissabtes a la tarda durant uns anys i fins i tot vam organitzar alguna sortida i algunes colònies nosaltres sols. Després mica a mica el contacte es va anar espaiant però, abans que es dissolgués el lligam, vam tornar-lo a reenganxar organitzant comiats cada vegada que algun noi anava a la mili (excuses per fer una bona farra i una sortida de cap de setmana) i, més endavant, els comiats de solter quan van començar els casaments.

Va ser una relació molt especial, amb uns lligams molt intensos malgrat que les trobades s'espaiessin en el temps, però després de la tongada de casaments i amb l'arribada dels petits a cada casa, el contacte va anar-se reduint més i més. Sense excuses especials per trobar-nos i amb les agendes més apretades que mai va començar a ser difícil trobar-nos.

Ara be, penso que últimament se'ns estava acabant l'oxigen de la peixera... Dintre del grup hi havia hagut subgrups que s'havien relacionat més entre ells fora del gran grup, algú que s'havia sentit una mica deixat de banda, malentesos per manca de comunicació i diferent disponibilitat a l'hora de "sentir" la importància dels Snoopys i el cop de gràcia van ser les separacions d'alguns dels matrimonis de la colla.

Després de tant temps de contacte amb unes persones, de cop i volta saber que alguns havien patit i havien hagut d'acabar separant-se, saber que en les properes trobades un dels dos hi seria i l'altre no, intentar no posicionar-se (o sí) per cap dels dos perquè havíem estat amics de tots dos... Tot plegat ha fet que estéssim més d'un any sense trobar-nos i els pocs que intentaven revitalitzar-ho es trobaven amb una atonia i una manca d'entusiasme preocupants, que semblava que estava a punt de finiquitar l'empresa.

I llavors algú va trobar la manera de posar oxigen en aquesta peixera.
Veient que aquest any la majoria celebraven els 40 anys, es va començar a parlar de fer una sortida de cap de setmana i fins i tot de convidar la gent que havia format part originàriament del grup, tot i que van deixar-lo quan els monitors van plegar. I aquests han estat els que han posat oxigen al grup.

El diumenge passat vam fer un dinar a Can Vila d'Artés i ens vam trobar una cinquantena de persones entre xics i grans. Però sobretot hi havia el Christian, la Maite, el Pol i l'Anna Vila, amb les seves famílies, amb els que feia molts anys que no ens havíem vist. I això va provocar sensacions noves, relacions noves, moviments interns, il.lusió nova... OXIGEN!!

I vam quedar pel 26 de setembre per fer un nou dinar en el que procurarem haver avisat tothom i per tant, esperem ser encara més dels que vam ser ara. Més oxigen!!
I potser a partir de llavors les trobades Snoopys seran diferents i haurem revitalitzat allò que mica a mica s'anava quedant sense aire...

I segurament això ens passa en moltes coses de la vida. O trobem la manera d'anar-hi incorporant oxigen de manera regular o arriba un dia que necessitem una alenada extra que ho remogui tot i ens oxigeni... o les coses s'acaben morint...
És llei de vida.

Descompressió

Els submarinistes que baixen a una determinada profunditat, sotmeten el seu cos a una pressió molt més alta de la que hi ha a la superfície. Llavors, quan volen acabar la immersió, no poden pujar de cop, sinó que han d'anar fent aturades per anar habituant el cos a la pressió que trobaran fora. Si pugessin de cop i volta, el canvi brusc de pressió els podria provocar danys irreparables a nivell circulatori, respiratori, cerebral... crec que fins i tot s'hi podrien quedar.
Això és la descompressió.

Jo quan estic a la feina (sobretot els dilluns, que ens quedem a l'escola fins a les 7 de la tarda fent reunions) tinc el costum, quan falta poc per plegar, de mirar el rellotge i dir en veu alta:
" D E S C O M P R E S S I Ó ".
I llavors deixo de fer el que estigui fent i passo aquells darrers minuts sense fer res, recollint, respirant més a poc a poc... descomprimint-me.
El meu cervell és com un submarinista sotmès a massa concentració o estrés durant les hores anteriors i crec que sortir de la feina i passar al món exterior de cop i volta, em podria perjudicar. Per això agraeixo i necessito aquells minuts en que vaig abandonant mica a mica la "tensió" de la feina i porto el meu metabolisme cap al ritme que portarà les següents hores.

Avui divendres, després de tota la setmana d'anar de bòlit m'he trobat a la biblioteca d'Artes assegut sense fer res, mentre el Roc i l'Ona s'entretenien mirant contes i pintant dibuixos després d'haver escoltat "L'hora del conte". I m'he trobat cansat, esgotat, fatigat... I no sé si estava fent la descompressió de la setmana o bé si em trobava malament per no haver-la fet prou bé.

De seguida m'he refet i he posat el metabolisme en posició "cap de setmana": demà ens llevarem més tard i anirem a un altre ritme.
I llavors he pensat que això de la descompressió podia ser una bona cosa per explicar al bloc.
I aquí ho teniu.

Has de voler allò que pots

El diumenge passat (11 d'abril) al matí estava escoltant la ràdio tot feinejant per casa. A RAC-1, al programa "Via lliure" entrevistaven l'escriptor JOSEP Mª ESPINÀS.
L'he escoltat diverses vegades i sempre se m'ha fet molt agradable i interessant tot el que explica, ja siguin els seus interessants viatges a peu, com qualsevol opinió sobre literatura o sobre la vida en general. Des de la talaia dels seus 83 anys contempla i s'expressa amb una serenor i una lucidesa envejables.

La conversa va sorgir a partir de la presentació de la seva darrera novel.la "La festa segueix" en que explica que no es queixa del que es va acabant inexorablement sinó que gaudeix de cada dia com si fos una festa. De fet explica que en recordar els seus amics que ja han mort, prefereix no lamentar-se'n sinó valorar tot el que hi va compartir amb un "Ha estat bé".
Va comentar que el passat li interessa més aviat poc i que li agrada relacionar-se amb gent de totes les edats i especialment gent jove, dels quals no tan sols no enveja tot el que tenen que ell ja no pot tenir sinó que els admira la seva preparació, la seva energia, etc.

Tota la conversa era molt interessant però hi va haver un moment en que em va semblar assistir a un instant de saviesa quan va dir que la sort és "...voler allò que pots..". Va explicar com molta gent està amargada i frustrada perquè ambicionen grans fites per a les quals no estan dotats i mai no aconseguiran.
Un ha de ser conscient de les pròpies capacitats i voler aconseguir allò que té possible aconseguir. I dintre dels propis límits arribar tan lluny com sigui possible i fer-ho tan bé com sigui possible, però sent també conscient d'allò que no podrem fer.

Estic d'acord amb aquesta afirmació. La comparteixo plenament i crec que me l'aplico sovint (crec que vaig parlar-ne quan em plantejava per què volia fer el concert del gener).
Potser algú m'acusarà de poc ambiciós i em dirà que cal somiar l'impossible per aconseguir el possible, que cal caminar pel camí de la utopia tot i sabent que nosaltres no l'arribarem a assolir...

També són maques aquestes reflexions, però potser és millor ser realment conscient dels propis límits, estirar-los fins a l'extrem i, si cal, fer veure que volem anar més enllà. Però en el fons saber quin és l'objectiu real, el que podem aconseguir.
I a aquest no renunciar-hi.

Brasil està aquí a la vora

Acabo d'anar a una plana d'internet que permet calcular la distància entre diferents punts del planeta. Hi he posat "Barcelona (Catalunya)" i "Paranacity (Brasil)" i m'ha donat 9084.38 km. però us he de dir que no és veritat.
En el nou ordinador hi hem posat una webcam i avui gràcies al programa Skype he pogut veure el meu germà Sergi que s'ha instal.lat a Brasil i parlar amb ell: Brasil està aquí a la vora!!

Uns anys enrere, veure'ns hagués estat impossible (a no ser que haguéssim revelat una foto i ens l'haguéssim enviat per correu postal) i per parlar-hi haguéssim hagut de fer una trucada internacional que ens hagués costat un dineral.
En canvi avui hem estat una bona estona parlant i veient-nos per vídeoconferència i a cap dels dos no ens ha costat res més del que ens costa normalment la nostra connexió a internet. I de fotos ens en podem enviar per correu electrònic cada dos per tres.

Al meu cantó ens hem anat posant tots davant de la webcam i ell ha pogut veure i parlar amb l'Anna, el Roc i l'Ona. Al seu cantó també han anat circulant per allà la Cida (que m'ha dit que ja el cuidarà fins que no l'anem a cuidar nosaltres ;-)) i dos dels seus fills (la Dayara i el Diorley).
A part de l'alegria que hem tingut els dos germans de poder veure'ns i parlar-nos després de gairebé un any de no fer-ho, s'han produït moments divertits quan els nens de Brasil i de Calders s'ensenyaven un plàtan a través de la webcam (veient que eren diferents els d'aquí i els d'allà) o es feien ganyotes i reien.

Hem comprovat que som uns bons grocs (amarelhos) perquè semblava que fos ahir quan ens havíem vist i parlat i la complicitat i la comoditat han estat les de sempre.
Un plaer, Sergi.
I beneïda la tecnologia que ens permet luxes com aquests.