La intel.ligència és col.lectiva...
...compartim coneixements, reflexions, opinions...
Benvingut: passa, llegeix i opina
Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic). Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets. Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.
Com ja vaig explicar-vos en un post anterior, el 23 d'octubre del 2009 vaig dur a terme un assaig de concert al Centre Cultural de Calders. Els 16 assistents van ser uns privilegiats que van poder gaudir del concert en primícia i exclusiva, però a canvi els demanava que em fessin una valoració crítica per ajudar-me a adonar-me del que havia anat bé i malament. Mica a mica, la majoria d'ells m'han anat fent arribar les seves opinions i des d'aquí vull agrair-los-ho de totes totes. Per a mi han estat molt importants les seves opinions, i en base a elles estic preparant el que haurà de ser el concert del 23 de gener per la Festa Major d'Hivern de Calders.
Des d'aquí vull compartir totes aquestes opinions que m'han fet arribar. Hi ha molts elogis que s'agraeixen i fan pujar l'autoestima, però també hi ha crítiques constructives que agraeixo tant o més. Sovint se'ns fa difícil dir allò que no ens ha agradat o allò que creiem que s'hauria de millorar, no estem preparats per fer-ho, ens sembla que l'altre s'ho prendrà malament o que potser l'ofendrem. Anem al restaurant, acabem de menjar un plat que no ens ha agradat i ens apareix el cuiner demanant "Què, com ha anat?" i sense ganes d'embrancar-nos en converses que ens fan mandra diem "Bé, bé, tot molt bo...". I és mentida, però el cuiner es pensa que aquell plat li surt molt bé... Per això agraeixo molt als que han estat valents i m'han fet notar coses que podia millorar. I intentaré prendre'n bona nota i millorar, tot i que serà molt difícil que es produeixi una cojuntura com la d'aquell dia... Un cop més, gràcies a tots els que vau fer-ho possible.
Enguany es commemora el 25 aniversari de la desaparició de l'animador XESCO BOIX. Poc o molt tots n'havíem sentit a parlar una mica, però, per generació o per influències jo mai no havia escoltat gaire cosa d'ell. El passat 24 d'octubre a Manresa van fer-li un homenatge anomenat "Sopa de Pedres", en honor d'un preciós conte que ell explicava. Allà enmig de molts actes estava a la venda un senzill cançoner amb cd editat per Félix de Blas. Vam comprar-lo i des de llavors no ha parat de sonar a casa nostra, però sobretot els dos últims talls en que en Xesco Boix explica dos contes: "La granota" i "Abiyoyo".
Són dos contes explicats de manera sublim. Als meus fills els encanten, però jo cada cop que els escolto hi descobreixo nous matisos i em trec el barret davant de la manera com els explica.
El ritme narratiu és perfecte, les inflexions de veu i la utilització de fragments de cançonetes amb la guitarra et mantenen en un estat d'atenció i concentració total. Sents el conte i t'adones que els nens i nenes havien d'estar com hipnotitzats pel magnetisme i carisma que es desprén de la veu.
A més a més, fa participar els nens que ho fan de manera immediata i entusiasta.
Els contes tenen un vocabulari ric i precís i s'hi aprenen paraules i expressions catalanes que en cas de dubte, el Xesco es preocupa d'explicar.
En fi, una meravella de contes. Només us puc dir que en Félix de Blas us pot fer arribar el cançoner amb cd si us hi poseu en contacte a través de la seva adreça electrònica (passatiu@hotmail.com) i que hi ha una plana web dedicada al Xesco Boix (bé, n'hi deu haver moltes) a través de la qual podeu anar entrant en contacte amb el seu univers: www.xesco.cat
I si me n'he sortit, aquí sota podreu escoltar el conte de l'Abiyoyo que espero que us agradi tant com a mi.
El 2 de novembre de 2008 (ara fa gairebé un any), l’Elena Planas, regidora de cultura de l’Ajuntament de Calders em va enviar un correu i em proposava “…Concert de guitarra per Festa Major d'hivern? va vés pensant en el tema que em faria molta gràcia. Tampoc vull presionar però si a tu et fa il.lusió ho tirem endavant ok? …”
Jo feia més de 7 anys que no havia tornat a cantar ni a tocar la guitarra en públic (des de la mort del Josep Vacas, l’altra meitat de Nàufrags) i li vaig dir que, tot i que hi havia una part de mi a qui li feia molta gràcia tornar-se a plantejar aquesta possibilitat, l’altra part estava molt espantada de tornar a actuar en públic després de tant de temps d’inactivitat.
Aixa doncs li vaig fer una contraproposta. Jo em comprometia a preparar un repertori i assajar-lo i quan m’hi veiés amb cor li demanava que féssim un “assaig de concert”. Un grupet d’escollits, uns quants dels que ja m’havien sentit a mi en el passat i uns quants que no m’haguessin sentit mai per poder ser crítics i neutrals. Un dia al vespre, només jo i la guitarra, sense micros ni altaveus. Si tothom quedava content perquè quedava mínimament digne, em posava a disposició de la regidora per programar aquest concert.
Amb la feina del dia a dia, tot i que vaig posar fil a l’agulla, els avenços eren lents. Anava triant cançons, les anava provant, però va passar la festa major d’hivern (gener 2009) i vam decidir les dues parts que la proposta seguia en ferm per al futur. Durant el curs escolar m’hi vaig poder dedicar poc, però a l’estiu m’hi vaig posar de valent i vaig consolidar un repertori.
Després de gairebé un any (i després d’haver-m’ho passat molt bé amb tota la preparació) em vaig veure amb cor d’afrontar el meu compromís i vam posar una data: 23 d’octubre de 2009.
Aquest divendres 23 d’octubre a les 10 h. de la nit ens vam trobar al Centre Cultural de Calders un grupet de 16 escollits i es va produir l’esperat “assaig de concert”. Durant una hora i mitja vaig anar desgranant un repertori de 22 cançons en un ambient molt agradable i vam acabar tots molt contents de com havia anat. El públic em va felicitar i jo vaig quedar molt content de com havia anat tot plegat.
Fins i tot, després del concert em van demanar alguns bisos. Després de plegar la guitarra i estar una estona fent el piscolabis i comentant la jugada, i quan alguns ja havien marxat, encara ens vam tornar a engrescar i vaig tornar a agafar la guitarra i a cantar més i més cançons, fins que al final, a tres quarts de tres, els 6 que encara aguantàvem vam decidir que ja era hora de plegar.
Va ser una vetllada molt especial que vull agrair a tots els que la van fer possible. Començant per l’Elena que em va llençar el repte, continuant per l’Anna que ha hagut de col.laborar activament a deixar-me estones per assajar i acabant per tots els que em van fer el favor de venir a fer de públic i jurat en aquest dia.
De fet el resultat va ser prou satisfactori com perquè ens plantegem que a la Festa Major d’hivern de Calders del 2010 (23 de gener) segurament es produirà aquest concert, ja obert a tot el públic.
A continuació us detallo el repertori (algunes versions estan enllaçades a vídeos del Youtube per si teniu ganes de reescoltarles o de saber com sonava la versió original) i un petit reportatge gràfic de l’actuació.
Aquest estiu per a mi ha passat al ritme adequat (la percepció del temps és tan personal...) i me n’adono que he tingut l’oportunitat de redescobrir o directament descobrir uns quants petits plaers, aquelles estones que t’acosten a la felicitat.
Intento fer memòria:
El plaer d’acabar coses començades, unit al plaer de fer coses que normalment encarregaries a un professional (i pagaries a preu d’or...)amb les teves pròpies mans: vaig acabar les obres de pavimentació de la terrassa de darrera casa (que no hagués pogut fer sense l’ajuda del Joan Reyes), vaig fer i col·locar uns prestatges amb unes fustes que feia anys que teníem per casa i vaig fer la primera de les mosquiteres que un dia o altre acabaré fent.
El plaer de gaudir del temps: en un altre post ja vaig parlar del plaer de mirar les estrelles. Afegim aquí una altra sensació: la ingravidesa a la piscina. Vam comprar una piscina de 3’60 metres de diàmetre i 90 cm. de fondària per als nens, però jo hi he passat no poques estones surant sobre un flotador i deixant que passessin els minuts mentre m’anava relaxant a la deriva.
El plaer de recuperar aficions habitualment oblidades: tornar a llegir, traient la pols a aquells llibres que he anat acumulant sobre la tauleta de nit al llarg de l’any; tornar a cantar i tocar la guitarra, tornar a prendre un Jim Beam a la llum de la lluna...
El plaer de la conversa i les relacions personals: anar a sopar a casa d’amics, convidar amics a sopar, conversar fins a altes hores de la nit, prendre un mojito o un daiquiri o una sangria de cava... No és que vulgui fer una apologia de l’alcoholisme, però són “extres” que no ens podem permetre durant l’any i que per això s’assaboreixen més.
El plaer de trencar la rutina: és el primer estiu des de fa uns quants anys en que no he fet RES relacionat amb l’escola. Hi ha diversos motius que poden explicar-ho, però el fet és que he esborrat l’escola de la meva agenda durant dos mesos.
El plaer d’aprendre: vaig fer un curset telemàtic que va suposar l’arrencada d’aquest blog “picalapica”. M’ho vaig passar molt bé fent-lo i vaig aprendre moltes coses i per això aprofito per felicitar des d’aquí al mestre que me’l va impartir: el Joan Calvo.
El plaer de gaudir de la família: ser al costat dels nens i poder gaudir dels seus progressos (el Roc ha après a nedar sense manguitos, comença a anar en bici sense rodetes, ha deixat els bolquers de la nit i va aprenent a aguantar-se el pipi a la nit; l’Ona parla cada vegada més bé, juga amb el seu telèfon mòbil, canta cançons com la de “Copa, Lliga i Champions” i treu més i més caràcter...), compartir estones d’intimitat amb la parella (punt i a part mereix el creuer a ritme de jazz al port de Barcelona)...
Em queden imatges (tocar la guitarra de nit a la platja mentre el meu sogre estava pescant, mirar les estrelles des de la tumbona, mullar-me sota una pedregada mentre pedalejàvem amb el Roc sense rodetes, contemplar el mar mentre ens abraçàvem amb l’Anna a bord del catamarà, estar tots quatre estirats al terra jugant i rient dins del volcà de Santa Margarida... i segur que em descuido coses) i sobretot sensacions que em fan pensar que aquest ha estat un bon estiu en què he fet moltes coses i que espero haver carregat piles per resistir els mesos següents.
En aquesta ocasió, per "petició popular" d'alguns dels pocs seguidors d'aquest blog i per comoditat quan vulgui fer-lo llegir a algú (només hauré d'adreçar-lo al meu blog), us ofereixo el conte "Com la vida mateixa" que vaig escriure sota els efectes d'un atac d'inspiració, vaig presentar al concurs literari de Calders de l'any 2008 i vaig tenir la sort que em donessin el primer premi. Espero que us agradi.
