Eladi unplugged

El 2 de novembre de 2008 (ara fa gairebé un any), l’Elena Planas, regidora de cultura de l’Ajuntament de Calders em va enviar un correu i em proposava “…Concert de guitarra per Festa Major d'hivern? va vés pensant en el tema que em faria molta gràcia. Tampoc vull presionar però si a tu et fa il.lusió ho tirem endavant ok? …”

Jo feia més de 7 anys que no havia tornat a cantar ni a tocar la guitarra en públic (des de la mort del Josep Vacas, l’altra meitat de Nàufrags) i li vaig dir que, tot i que hi havia una part de mi a qui li feia molta gràcia tornar-se a plantejar aquesta possibilitat, l’altra part estava molt espantada de tornar a actuar en públic després de tant de temps d’inactivitat.

Aixa doncs li vaig fer una contraproposta. Jo em comprometia a preparar un repertori i assajar-lo i quan m’hi veiés amb cor li demanava que féssim un “assaig de concert”. Un grupet d’escollits, uns quants dels que ja m’havien sentit a mi en el passat i uns quants que no m’haguessin sentit mai per poder ser crítics i neutrals. Un dia al vespre, només jo i la guitarra, sense micros ni altaveus. Si tothom quedava content perquè quedava mínimament digne, em posava a disposició de la regidora per programar aquest concert.

Amb la feina del dia a dia, tot i que vaig posar fil a l’agulla, els avenços eren lents. Anava triant cançons, les anava provant, però va passar la festa major d’hivern (gener 2009) i vam decidir les dues parts que la proposta seguia en ferm per al futur. Durant el curs escolar m’hi vaig poder dedicar poc, però a l’estiu m’hi vaig posar de valent i vaig consolidar un repertori.

Després de gairebé un any (i després d’haver-m’ho passat molt bé amb tota la preparació) em vaig veure amb cor d’afrontar el meu compromís i vam posar una data: 23 d’octubre de 2009.

Aquest divendres 23 d’octubre a les 10 h. de la nit ens vam trobar al Centre Cultural de Calders un grupet de 16 escollits i es va produir l’esperat “assaig de concert”. Durant una hora i mitja vaig anar desgranant un repertori de 22 cançons en un ambient molt agradable i vam acabar tots molt contents de com havia anat. El públic em va felicitar i jo vaig quedar molt content de com havia anat tot plegat.

Fins i tot, després del concert em van demanar alguns bisos. Després de plegar la guitarra i estar una estona fent el piscolabis i comentant la jugada, i quan alguns ja havien marxat, encara ens vam tornar a engrescar i vaig tornar a agafar la guitarra i a cantar més i més cançons, fins que al final, a tres quarts de tres, els 6 que encara aguantàvem vam decidir que ja era hora de plegar.

Va ser una vetllada molt especial que vull agrair a tots els que la van fer possible. Començant per l’Elena que em va llençar el repte, continuant per l’Anna que ha hagut de col.laborar activament a deixar-me estones per assajar i acabant per tots els que em van fer el favor de venir a fer de públic i jurat en aquest dia.

De fet el resultat va ser prou satisfactori com perquè ens plantegem que a la Festa Major d’hivern de Calders del 2010 (23 de gener) segurament es produirà aquest concert, ja obert a tot el públic.

A continuació us detallo el repertori (algunes versions estan enllaçades a vídeos del Youtube per si teniu ganes de reescoltarles o de saber com sonava la versió original) i un petit reportatge gràfic de l’actuació.

01. Requetebé (Eladi)

02. Esos ojos negros (Duncan Dhu)

03. Petons de colors (Nàufrags)

04. Petons d’espuma (N’Gai N’Gai)

05. Ho he de provar... (Nàufrags)

06. Temblando (Hombres G)

07. Aprenent (Nàufrags)

08. Taules i cadires buides (Les Miserables)

09. Riu enllà (Esquirols)

10. Seguirem somiant (Sopa de Cabra)

11. Torna a ploure (Eladi)

12. Ja no ens queda lluna blanca (Fabius Cata)

13. Començar de nou (Els Convidats)

14. El país del mal rotllo (Eladi)

15. Compte de faves (Nàufrags)

16. Tots tenim por (Eladi)

17. Hotel California (Eagles)

18. Princesa (Eladi)

19. Té por del tres (Eladi)

20. Que lluny... (Nàufrags)

21. Lo que quieras oir (Pistones)

22. “Males companyies” (Nàufrags)

Petits plaers

Aquest estiu per a mi ha passat al ritme adequat (la percepció del temps és tan personal...) i me n’adono que he tingut l’oportunitat de redescobrir o directament descobrir uns quants petits plaers, aquelles estones que t’acosten a la felicitat.

Intento fer memòria:

El plaer d’acabar coses començades, unit al plaer de fer coses que normalment encarregaries a un professional (i pagaries a preu d’or...) amb les teves pròpies mans: vaig acabar les obres de pavimentació de la terrassa de darrera casa (que no hagués pogut fer sense l’ajuda del Joan Reyes), vaig fer i col·locar uns prestatges amb unes fustes que feia anys que teníem per casa i vaig fer la primera de les mosquiteres que un dia o altre acabaré fent.

El plaer de gaudir del temps: en un altre post ja vaig parlar del plaer de mirar les estrelles. Afegim aquí una altra sensació: la ingravidesa a la piscina. Vam comprar una piscina de 3’60 metres de diàmetre i 90 cm. de fondària per als nens, però jo hi he passat no poques estones surant sobre un flotador i deixant que passessin els minuts mentre m’anava relaxant a la deriva.

El plaer de recuperar aficions habitualment oblidades: tornar a llegir, traient la pols a aquells llibres que he anat acumulant sobre la tauleta de nit al llarg de l’any; tornar a cantar i tocar la guitarra, tornar a prendre un Jim Beam a la llum de la lluna...

El plaer de la conversa i les relacions personals: anar a sopar a casa d’amics, convidar amics a sopar, conversar fins a altes hores de la nit, prendre un mojito o un daiquiri o una sangria de cava... No és que vulgui fer una apologia de l’alcoholisme, però són “extres” que no ens podem permetre durant l’any i que per això s’assaboreixen més.

El plaer de trencar la rutina: és el primer estiu des de fa uns quants anys en que no he fet RES relacionat amb l’escola. Hi ha diversos motius que poden explicar-ho, però el fet és que he esborrat l’escola de la meva agenda durant dos mesos.

El plaer d’aprendre: vaig fer un curset telemàtic que va suposar l’arrencada d’aquest blog “picalapica”. M’ho vaig passar molt bé fent-lo i vaig aprendre moltes coses i per això aprofito per felicitar des d’aquí al mestre que me’l va impartir: el Joan Calvo.

El plaer de gaudir de la família: ser al costat dels nens i poder gaudir dels seus progressos (el Roc ha après a nedar sense manguitos, comença a anar en bici sense rodetes, ha deixat els bolquers de la nit i va aprenent a aguantar-se el pipi a la nit; l’Ona parla cada vegada més bé, juga amb el seu telèfon mòbil, canta cançons com la de “Copa, Lliga i Champions” i treu més i més caràcter...), compartir estones d’intimitat amb la parella (punt i a part mereix el creuer a ritme de jazz al port de Barcelona)...

Em queden imatges (tocar la guitarra de nit a la platja mentre el meu sogre estava pescant, mirar les estrelles des de la tumbona, mullar-me sota una pedregada mentre pedalejàvem amb el Roc sense rodetes, contemplar el mar mentre ens abraçàvem amb l’Anna a bord del catamarà, estar tots quatre estirats al terra jugant i rient dins del volcà de Santa Margarida... i segur que em descuido coses) i sobretot sensacions que em fan pensar que aquest ha estat un bon estiu en què he fet moltes coses i que espero haver carregat piles per resistir els mesos següents.

Conte premiat a Calders "Com la vida mateixa"

En aquesta ocasió, per "petició popular" d'alguns dels pocs seguidors d'aquest blog i per comoditat quan vulgui fer-lo llegir a algú (només hauré d'adreçar-lo al meu blog), us ofereixo el conte "Com la vida mateixa" que vaig escriure sota els efectes d'un atac d'inspiració, vaig presentar al concurs literari de Calders de l'any 2008 i vaig tenir la sort que em donessin el primer premi.
Espero que us agradi.

Com La Vida Mateixa

Creuer a ritme de jazz

El 9 d'agost vam poder fer efectiu el regal que li havia fet a l'Anna: un creuer a ritme de jazz.
Se surt del port de Barcelona, just al costat de les Golondrines, embarcant en un catamarà on pots estirar-te en unes xarxes que hi ha a la part de proa que et permeten descansar relaxadament a pocs centímetres del mar (també hi ha seients normals per als menys agosarats). Un saxofonista va ambientant la sortida amb melodies de jazz. Quan és l'hora el vaixell surt (en el nostre cas a les 8 del vespre) i va navegant fins que surt del port i arriba a "aigües obertes". Llavors s'atura el motor i es despleguen les veles. I així, a vela, amb tot el seu silenci i la seva màgia, es fa un petit recorregut fins a la torre Mapfre, resseguint la costa barcelonina. Si el dia és clar (no va ser el nostre cas) coincideixes amb la posta de sol. I al cap d'una hora i mitja retornes al lloc de sortida després d'haver viscut una experiència molt agradable i relaxant.
Totalment recomanable!

Jo la vaig trobar a través de la web "muchomasqueunregalo.com",però es pot contractar a meitat de preu directament als creuers Orsom (consultar plana-web).

Mirar les estrelles

Aquest estiu estic de sort per vàries coses:
1.- Vam acabar les obres que fèiem per pavimentar una terrassa darrera de casa, on també tenim un trosset de bosc.
2.- Visc en un poble petit, Calders, amb poca contaminació lumínica.
3.- Tinc dos mesos de vacances que em permeten anar a dormir tard.
4.- Vam comprar-nos dues tumbones d’aquelles de les piscines, comodíssimes.

Ajuntant tots aquests factors, he redescobert un dels petits plaers que ens podem permetre i que ens acosten a la felicitat: mirar les estrelles.
És un gran plaer gaudir de la contemplació de les estrelles, que aglutina d’altres plaers: el contacte amb la natura, el silenci, la fresca de la nit... Però el més gran plaer és l’oxigenació mental que això suposa. Aquella estona de contemplació, és una estona en la qual el pensament discorre lliure i em permeto viatjar fins a records passats o projectar-me cap al futur. Planificar, imaginar, somiar, recordar i tot sense pressa i sense guions. És una estona de llibertat, de relaxació, de pau... a mi em sembla que s’acosta a la felicitat.
Per a mi poder estar cada nit una estona panxa enlaire contemplant les estrelles s’està convertint en una activitat esperada i plaent. I no em costa ni un cèntim! I ara penso: com és possible que hagi estat tan de temps sense fer-ho? Com pot ser que hi hagi tanta gent que ni ho ha fet ni ho farà?
Al setembre hi haurà gent que m’explicarà que s’han llençat en paracaigudes, que han fet un cim dels Alps, que han visitat les piràmides d’Egipte... jo els explicaré que aquest estiu a les nits mirava les estrelles.