Saber morir

El primer cop que vaig tenir constància d'aquest concepte va ser quan l'Ester ens va explicar com el seu pare s'havia acomiadat de la família en el període final de la seva malaltia. Ell sabia que estava morint-se, ho va acceptar i va voler que tota la seva família també ho sabés per poder-se acomiadar bé d'ells. Recordo que em va explicar que els va regalar als néts uns quadres pintats per ell i que van anar fent junts la darrera part del camí. I recordo perfectament la pau que traspuava l'Ester al tanatori, tranquil·la per haver-se pogut preparar per aquell moment, haver-se pogut acomiadar del pare i haver-lo pogut acompanyar conscientment fins al final.

Ja molt més cap aquí, vam tenir el cas del Pau Donés. En el documental "Eso que tú me das" va deixar-se entrevistar pel Jordi Évole per mostrar els canvis físics de la malaltia terminal, però deixant ben clar que, malgrat els canvis del cos, l'essència de la persona segueix sent la mateixa fins el darrer moment i no ens n'hem d'apartar. Demostrant que pot acceptar-se la pròpia mort amb resignació i, al mateix temps, tenir totes les ganes del món de viure fins al darrer instant. Aprofitar la vida fins al final amb unes ganes immenses de viure, malgrat la vida se t'estigui acabant.

Encara més proper en el temps vam tenir l'exemple de l'Arcadi Oliveras que va decidir fer pública la seva malaltia terminal per tenir temps suficient d'acomiadar-se serenament d'amics i familiars, concedint entrevistes i regalant mestratge fins al final de la seva vida. Un exemple d'acceptació d'una realitat que no és agradable, però que tots hem de tenir clar que serà el nostre final irreversible.

I ara he tingut un exemple directe en la meva estimada sogra Maria Dolors, que va afrontar amb serenitat el final de la seva malaltia, va acceptar-lo, va aprofitar per acomiadar-se de totes les persones que li importaven i ens va ajudar, a la família més directa, a caminar per aquest últim tram de la vida de manera amable i dolça: sense queixes, amb serenitat i planificant conjuntament els detalls del comiat i del "després".

Al costat d'experiències més traumàtiques viscudes en carn pròpia o en entorns propers, busco aquells aspectes que han fet que aquest comiat hagi estat una experiència enriquidora i natural, de la que penso que sortirem en pau i harmonia.

1.- Acceptar. Si el malalt és conscient que s'aproxima el seu final i que no hi ha cap altra sortida possible, el més savi que pot fer és acceptar-ho, per viure en harmonia aquesta etapa final, gaudint de tot el que la malaltia li permeti, en comptes de queixar-se fins el darrer moment de la seva mala sort i estar patint i fent patir. 

2.- Compartir. I si un cop acceptat aquest tràngol, es té la valentia i la confiança de compartir-ho amb l'entorn proper, això farà que tothom prengui consciència de quin és l'itinerari previst i el final inevitable i es concentrin les energies en fer aquesta etapa més agradable per a tothom. Sense necessitat de fer teatre, de mentir, d'angoixar-se per evitar mostrar els sentiments reals... A l'inrevés: aprofitant per parlar de tot, per planificar el "després", per demostrar sentiments com l'agraïment, l'estimació o el perdó -si és el cas-, resolent temes pendents i envoltant-nos d'harmonia.

3.- Normalitzar. Parlar de la proximitat de la mort, visibilitzar els canvis que provoca la malaltia i acceptar-los com la nova normalitat d'aquell moment (com un canvi de pentinat que sorprèn en un primer moment, però que després assimilem). Per poder seguir estant al costat del malat, sense pors ni malestars ni rebutjos, hem de ser conscients que el seu cos està canviant i que augmenten les limitacions. Però si tot l'entorn és conscient del que està passant, s'acaba integrant com la nova normalitat i fa molt més fàcil continuar amb una convivència plena i natural.

4.- Sense por. En el moment que s'accepta la mort, cal perdre-li la por. Si és un final inevitable, aquesta por ens impediria viure amb intensitat les últimes etapes. Només cal tenir por del dolor i els metges (excel·lents serveis de PADES, cures paliatives) ja procuren que el dolor sigui mínim i el confort màxim. Com vaig dir en una notícia on parlava del Pau Donés, "...ens diu que la por mata més que la malaltia, que la por paralitza i angoixa i si aconsegueixes no tenir por pots afrontar el que queda, assumint el control i decidint què vols fer. (...) Sap que s'ha de morir, però vol viure cada moment dels que li quedin -i no n'hi queden gaire- gaudint-los i no pas malbaratant-los pensant en la mort."

5.- Gaudir de la vida fins el final. Una conversa, una rialla, una trucada, una abraçada, un got de moscatell, unes maduixes, una posta de sol, una cançó... Estem envoltats de coses senzilles que ens donen moments de felicitat i, quan un pren consciència del final, es tracta d'assaborir fins el darrer moment, tot el que es pugui aprofitar d'aquesta experiència meravellosa que és la vida.

No crec haver estat capaç d'exposar correctament els aprenentatges viscuts en les últimes setmanes de vida de la Maria Dolors, però us asseguro que ha estat una experiència tremendament enriquidora i una lliçó de vida que espero saber aplicar quan m'arribi a mi el moment (que espero que faltin molts anys).