I ara, a punt d’acabar els meus dies a Calafell, us transcric dos dels poemes que he fet: els que més m’agraden.
El primer, “Una bella melodia”, una trobada entre el meu jo actual i el jo dels 20 anys i com acaben cantant junts una bella melodia de Lluís Llach (us passo vídeo al final).
El segon, “Potser (La noia del vestit blanc-II)”, un divertimento davant la visió d’una dona que podria ser “la noia del vestit blanc” que vaig veure fa molts anys a Calafell (en aquest enllaç podeu trobar informació els que no sabeu de què us parlo) i, de cop vaig perdre de vista i vaig acabar dubtant de si mai l’havia vista. Aquest cop me n’he assegurat i li he fet una foto (la que il·lustra aquesta notícia).
Espero que us agradin!
UNA BELLA MELODIA
Em trobo enfront del mar. Havíem quedat
el jo actual, 50 anys, amb el jo jove,
el que ja fa 30 anys venia a la platja
i somiava futurs que empaitaria.
Els dos som bona gent i som amables.
No hi ha retrets i hi ha molta empatia,
però un punt de decepció i de melangia
guspireja en els ulls del meu jo jove.
Cantusseja una bella melodia
que em sona, però encara no identifico,
mentre jo faig balanç i li detallo
la vida ja viscuda i com em trobo.
Li parlo dels dos fills i de la feina,
de la casa, dels 30 anys de parella,
de l’estressant batec del dia a dia...
M’escolta, però segueix taral·lejant-la.
De sobte em salten totes les alarmes:
per fi he identificat la melodia.
L’acompanyo i, plegat, fem la tornada:
“No era això, companys, no era això...”
POTSER (LA NOIA DEL VESTIT BLANC-II)
La noia, vestit blanc, ja s’ha fet gran,
ja no és noia, ni porta un vestit blanc.
Es lleva sempre d’hora, baixa al mar
i va buscant petxines poc a poc.
Els peus descalços, uns texans curtets...
La samarreta blanca, el gest serè...
Camina lentament, mirada avall...
Deu fer mindfullness o potser scrapbook...
Potser ha deixat a casa els fills dormint
i gaudeix d’un moment de solitud...
Potser està sola i ha recorregut
així un bon tros de vida i està bé...
Potser és de fora –d’Estocolm, d’Hamburg...-
i sempre ve uns quants dies a l’agost...
Potser ha viscut tota la vida aquí
i riu quan s’imaginen que és del nord...
No sap que la vaig veure fa molts anys
i em va deixar un record i una cançó.
Se’m va esmunyir de cop i vaig dubtar.
Però avui l’he vist. Segur. No hi cap l’error.
4 comentaris:
Grans records, la noia del vestit blanc! Com passa el temps!
I tant, Roger...
"(la noia del vestit blanc) Només deu viure al meu caaaap...(la noia del vestit blanc) no t'embrutis el vestit blanc..."
Eladi
La noia del vestit blanc...
Com diu el Roger... quins records!
No tan sols existeix en la teva ment; crec que tots tenim amagada una noia vestida d'aquest color al nostre cap.
Jo, com a mínim, la tinc.
Petons de colors i bona tornada a casa.
Miles
Gràcies pel comentari, Miles.
Petons de colors!
Eladi
Publica un comentari a l'entrada