Últims matins d’agraïda solitud davant del mar.
Últims poemes.
En aquestes darreres hores sempre acaba sortint el tema del comiat i aquest any no ha estat l’excepció.
Sóc conscient que he publicat molts poemes en aquest darrer mes... potser massa? Disculpeu si he abusat de la confiança. Aquestes coses van com van...
Bona tornada!
Ni a tu ni a mi ens agraden els comiats,
però els dos sabíem que era inevitable,
sabíem que el moment arribaria
i hi vàrem comparèixer resignats.
Mirades i silencis. Dignitat.
Records i pensaments agombolant-se
i aquella font d’enyor brollant de cop
com una violentíssima ferida.
Vam evitar el contacte pell a pell,
lligats només pel fil de la mirada,
fixant i retenint aquell moment
per deixar ple el rebost per a la hivernada.
I lentament m’allunyo, i a desgrat,
deixant marcades, tendres, les petjades
d’un conegut camí que he de refer
tota la vida, moltes més vegades.
2 comentaris:
Preciós Eladi, com sempre! Bona tornada!
Moltes gràcies, Roger!
Igualment!
Eladi
Publica un comentari a l'entrada