Concert de Els Amics de les Arts

M'agraden "Els Amics de les Arts". M'agraden molt. I potser per això no seré prou objectiu.
Els trobo divertits, enginyosos i propers. Trobo que fan bones cançons. M'agraden molt la manera que tenen d'explicar històries a través de les seves cançons. Trobo que les seves lletres tenen molt mèrit i fan un ús molt equilibrat del llenguatge ja que podem trobar-hi paraules precises i poc usuals, al costat de frases fetes, juntament amb neologismes i referències culturals actuals. Però tot aquest aiguabarreig acaba sent perfectament comprensible i no cal un descodificador per entendre les seves cançons.
I les músiques també estan bé. I presenten registres diferents en les diferents cançons, però tot plegat acaba tenint un segell propi: sonen a Amics de les Arts.

Quan vaig començar a escoltar el darrer disc (Espècies per catalogar) em va semblar que no arribava a l'altíssim nivell del "Bed & Breakfast" que a casa havíem escoltat fins la sacietat i del qual admirava la brillantor divertidíssima de moltes cançons. Les cançons sonaven més serioses, més adultes, menys immediates.
Però aquests dies previs al concert vaig estar escoltant molt el nou disc i cada vegada m'ha anat agradant més i més. Les lletres són molt interessants i elaborades i tornen a demostrar la seva manera cinematogràfica d'explicar històries. Hi ha bones rimes, excel.lents imatges i originalitat en els temes de les cançons (l'actor de doblatge que vol conèixer personalment l'actor al qual dobla, la història del fill que va marxar "a la francesa" i ara explica a la seva família com li ha anat la vida, les sensacions de l'home que està a punt de ser pare i sent vertígen, l'home que vol salvar la seva relació de parella contractant uns guionistes que li escriguin els propers capítols de la relació...).
Les músiques són més riques i elaborades, plenes de detallets...
I els jocs de veus semblen més potenciats en algunes cançons amb boniques polifonies, cors d'acompanyament i fins i tot algun fragment "a capella".

I tot això va quedar perfectament plasmat al directe del concert del Kursaal de Manresa. Les cançons van sonar molt bé i van reproduir molts dels matisos del disc amb el reforçament d'una banda amb baixista, bateria i secció de vent (trombó, trompeta i saxo).
Es nota que han invertit en la nova gira. Vaig llegir un post al bloc del seu tècnic de so on explicava totes les característiques dels nous concerts. Vam gaudir d'uns bonics jocs de llums i, tot i que no surt l'home que treballa fent de gos, van aparèixer un parell d'inflables força efectius.
I ells quatre segueixen passant-s'ho bé fent el que fan. Gaudeixen dalt de l'escenari i fan gaudir el seu públic. Durant tot el concert et dibuixen un somriure a la cara i te l'emportes pintat cap a casa. Han cuidat la relació amb el seu públic (des de les eines d'internet, però també en les distàncies curtes) i des del minut zero s'estableix una complicitat que fa que tot flueixi de manera molt fàcil. I si algun dia es produeix alguna errada, s'integrarà amb naturalitat i no suposarà cap entrebanc per gaudir d'un bon concert.

El repertori està format per totes les cançons del nou disc, però s'hi van intercalant de manera molt ben aconseguida alguns gran èxits dels anteriors discos (algunes reversionades i d'altres tal i com les feien en la darrera gira). Van cantar "Jean-Luc", "La merda se'ns menja", "L'home que treballa fent de gos", "Armengol" i "Bed & Breakfast" (del disc anterior) i "Dejà-Vu" i "Tren transsiberià" (dels primers discos).
Tot molt ben lligadet. Amb alguns monòlegs que penso que aniran millorant a mesura que vagi avançant la gira, però desprenent el seu característic bon rotllo, simpatia, proximitat i ganes de comunicar amb el públic.

Fan molt bé el que saben fer: comunicar i oferir bones cançons de manera molt digne. I jo penso que no pretenen res més. Per això em costa entendre algunes crítiques càustiques en que sembla que se'ls vulgui segar l'herba sota els peus i acusar-los de no sé ben bé què ("...continuo sense entendre com aquesta formació ha arribat on ha arribat..., ...cal reconèixer que el quartet no mostra res substancial ni original amb la seva música..., ...I què dir-ne de les seves aptituds vocals? Dubto que cap orquestra de festa major els volgués llogar per cantar..., ...el pop-folk del quartet barceloní només pot satisfer els paladars menys exigents i les seves cançons, amb una lírica infantiloide, no parlen pràcticament de res..., ...Alguns, però, lluny de les modes, seguirem almenys sense creure'ns determinades propostes pseudoculturals...").

Em quedarien encara moltes coses per dir: recomanar les cançons que més m'agraden i explicar-les una mica sota el meu punt de vista, exemplificar el valor literari i lingüístic de les seves lletres... però crec que aquesta ja és una notícia massa llarga o sigui que, en tot cas, quedarà per a més endavant.
Per part meva només em queda recomanar-vos que, si teniu l'ocasió, assistiu a algun dels seus concerts. Us ho passareu bé i... sempre us quedarà el somriure... que no és poc.

I si voleu escoltar les tres millors cançons del nou disc (per a mi), cliqueu aquí. O aquí. O aquí.