Vaig al gimnàs

La gota que va fer vessar el got es va produir aquest estiu amb l'atac de lumbàlgia. Una setmana de baixa, la primera visita a un quiromassatgista per tal que m'ajudés amb el mal d'esquena i l'avís clar que alguna cosa no anava bé. Avís que es va anar repetint a l'estiu quan vaig tenir diverses rèpliques de baixa intensitat d'aquella lumbàlgia en que no arribava a quedar-me clavat del tot, però em tornava a trobar temporalment molt limitat.
El massatgista em va recomanar que fes abdominals per enfortir la "faixa natural" i modificar el centre de gravetat. Si aconseguia aprimar-me també sumaria en aquest objectiu. I evidentment corregir males postures que em fessin forçar l'esquena.
Mica a mica vaig anar fent abdominals a casa i vaig anar-me trobant millor, però pensava com m'ho faria quan comencés el curs i tornés a anar de bòlit: trobaria l'estona per dedicar-me a fer abdominals?? Havia d'anar a algun lloc on m'obligués a fer aquest exercici que jo sol no faria a casa: havia d'anar a un gimnàs. Però quan? Tenim la jornada molt mil.limetrada i quan pleguem de treballar hem de marxar corrent cap a Calders a recollir els nens...
I llavors se'm va encendre la bombeta: hi havia alguns mestres companys meus que anaven als migdies a la Piscina Municipal de Manresa, a quatre passes de l'escola. S'hi pot anar a peu, no cal patir per aparcar, s'aprofita l'estona morta del migdia i no afecta la resta de l'horari diari... Sí, té l'inconvenient que aquell dia s'ha de dinar d'una esgarrapada, però em va semblar que els avantatges superaven en molt aquest inconvenient i m'hi vaig apuntar.

I ara ja fa gairebé un mes que hi vaig i n'estic molt content. Hi vaig dos dies a la setmana (dimarts i dijous), treballo gairebé una hora a partir de les fitxes que m'han fet: escalfament, treball de lumbars, esquena, braços i cames, treball cardiovascular (bicicleta, cinta o elíptica), abdominals i estiraments. Llavors corrent cap a la dutxa i arribar a l'escola a dos quarts de 3 tocats i dinar al menjador per tornar-m'hi a posar a les 3 h.
M'he aprimat una mica, però sobretot sento que m'he reconciliat amb el meu cos, que estava a punt de demanar-me el divorci. Penseu que a l'estiu no era capaç ni de fer una petita cursa tot jugant amb els meus fills, ni podia pujar-los a coll, ni fer gaires salts... m'estava convertint en un discapacitat de 42 anys. I ara mica a mica vaig traient el rovell del meu cos i vaig recuperant funcions. Ja puc córrer, saltar, puc portar a coll els meus fills... i no he tornat a quedar-me clavat de l'esquena.

En una notícia on em plantejava bons propòsits de cara al 2011, deia:
"... Ja no escric allò de fer esport perquè ho veig dificilíssim d'aconseguir, però que consti que m'agradaria i que sé que seria perfecte per a la meva salut..."

Doncs, ves per on, les circumstàncies m'hi han empès i ara vaig al gimnàs a fer exercici. A veure què diran la bàscula i les analítiques d'aquí a un temps, però sigui com sigui, segur que valdrà molt la pena.