Per què faig el concert?

Aquests dies estic enviant correus a amics, familiars i coneguts, anunciant-los el concert del dia 23. Alguns ja coneixien aquesta meva afició com a cantautor, però d'altres queden molt sorpresos que canti i sobretot que "m'atreveixi" a fer un concert en públic.
El Joan Ros (amic i company de Lacenet) em va dir en un mail:

"...No sé si vindré al concert però per fer això teu s'ha de tenir o un alt grau d'inconsciència i desinhibició o talent i uns collons com un toro. Una barreja de tot, em diràs tu..."

I llavors em vaig posar a pensar: per què faig aquest concert? Evidentment hi ha una resposta fàcil: perquè m'ho va proposar l'Elena. Però podia haver dit que no i en canvi em vaig engrescar a tirar-ho endavant. Per què? Quin és el percentatge de cadascun dels factors que apunta el Joan...

1.- INCONSCIÈNCIA: 0 %
Penso que no és el cas. Sóc conscient que m'estic posant davant d'un públic que em jutjarà i em criticarà (en positiu o en negatiu). Fins i tot podríem dir que m'arrisco a fer el ridícul, però, és clar, dec pensar que no el faré.

2.- DESINHIBICIÓ: 10 %
Mai m'ha fet por posar-me davant del públic. He estat delegat de la classe, portaveu dels treballs de grup, director d'un esplai, president d'una associació de veïns... No m'ha importat mai haver de llegir davant de públic en les festes de l'escola, en les reunions de pares... Suposo que això deu ajudar...

3.- TALENT: 30 %
Per no pecar de falsa modèstia corro el perill d'acabar semblant un xulo o un pedant, però és evident que si m'arrisco a posar-me davant de la gent a ensenyar les meves cançons dec estar mínimament segur que puc sortir-ne victoriós.
Fa temps que m'agrada escriure i molta gent està d'acord que no se'm dóna malament. Alguns diuen que és com un do i suposo que això es pot traduir per talent.
El dia que vaig saber rascar una mica la guitarra i vaig començar a adaptar poemes que tenia i convertir-los en cançons, se'm van despertar unes estranyes pessigolles. Amb els meus reduïdíssims coneixement musicals era capaç de fondre uns textos i una música i crear cançons, algunes de les quals agradaven a la gent. Després ja van anar sorgint les cançons per si mateixes, ja no havia d'agafar poemes i musicar-los sinó que sorgien alhora la música i la lletra mentre tenia la guitarra a les mans.
Crec que tinc uns mínims de sensibilitat i qualitat literària que compensen les meves limitacions com a músic (que no ho sóc), vocalista i guitarrista i fan que algunes cançons puguin arribar a agradar un cert públic.

4.- "COLLONS": 10 %
No em considero excessivament valent ni temerari, però si que tinc una certa seguretat en mi mateix que he anat assolint al llarg dels anys. Per sort per a mi, moltes de les coses que he anat provant al llarg de la meva vida m'han sortit bé i això m'ha generat una bona autoestima. Els reptes assolibles, me'ls preparo i procuro afrontar-los amb garanties d'èxit. Això implica, però, ser també conscient de les pròpies limitacions i no voler afrontar reptes impossibles.

Si ho sumem tot ens dóna un 50 %.
Què més falta? Què em va empényer a voler tirar endavant aquest concert?

Doncs penso que queden un parell de factors que no va esmentar el Joan:

LES GANES D'AGRADAR: 25 %
En experiències passades hi ha hagut gent que ha aplaudit les meves cançons i que, amb sinceritat, m'ha fet saber que els havien agradat. Que als altres els agradi una cosa que has creat tu és una de les majors satisfaccions que et poden passar. I intentar tornar a repetir aquestes sensacions sempre és un al.licient per fer coses.

LA IL.LUSIÓ DE FER FELIÇOS ELS ALTRES: 25 %
I en aquesta mateixa línia, quan veus que hi ha gent a qui una cançó teva ha fet emocionar o somriure, que li ha provocat uns instants de felicitat (i tots hem tingut aquestes sensacions escoltant cançons de les "famoses") això també et fa sentir molt orgullós de tu mateix. I t'alegra veure que has fet un bé als altres, que els has provocat unes sensacions més enllà de les quotidianes i que els han fet sentir bé.

Quina paranoia! Rellegeixo això que he escrit i no sé pas si he estat encertat, però em venia de gust reflexionar una mica sobre les motivacions que ens porten a fer les coses, perquè sobretot aquests factors que han sortit al final deuen ser els que ens mouen (o almenys a mi) a engegar molts dels projectes que afrontem al llarg de la vida.

Apa, deixem-ho córrer...