Hi ha dos COVIDS

 Tot el dia sentim a parlar de la COVID. Número d'infectats, risc de rebrot, velocitat de propagació (RT), incidència acumulada, número d'ingressos, habitacions d'UCI ocupades, evolució de la xifra de defuncions...

I d'altra banda, tocs de queda, confinaments perimetrals o domiciliaris, negocis tancats, ERTOS... Grups bombolles, mascareta, distància social, gel hidroalcohòlic, aforaments reduïts...

Preocupa -i molt- aquesta evolució i convivència amb la COVID, però aquesta és la COVID llunyana, que en el fons sentim que podem anar esquivant fent la viu-viu, que té molts casos asimptomàtics, la de les estadístiques del telenotícies, la que no entra a casa nostra...

I després hi ha la COVID propera, la que et presenta un amic quan t'explica que el seu pare està crític a la UCI, sedat i amb respiració assistida, amb la que convius dia a dia amb els missatges que intercanvies amb ell. 

Pateixes quan t'explica que els metges han trobat complicacions, t'alegres quan t'explica que avui sembla que remunta una mica, surfeges amb ell entre la por i l'esperança... Intentes acompanyar-lo, fer-li a través de missatges i trucades aquelles abraçades que no li pots fer en persona, fer-te present en la seva soledat, aparèixer, malgastar emoticones que ens arrenquin somriures a tots dos...

Esperes l'intercanvi de missatges de cada dia, a vegades amb el cor encongit, a vegades amb la sensació que hi haurà bones notícies, busques el got mig ple en les seves paraules i entre els dos xutem la pilota endavant perquè encara hi ha partit...

Però a vegades l'àrbitre d'aquest partit toca el xiulet tres vegades i et quedes glaçat quan t'assabentes que la partida s'ha acabat. I hem perdut, Roger, hem perdut... Quina puta merda! Perquè el teu pare és el meu pare, m'emmirallo en la seva mort i penso que tot plegat és qüestió d'atzar, perquè avui ha estat ell i qualsevol dia pot ser qualsevol de nosaltres.

I fa por. Molta por. I estic trist i m'imagino les teves llàgrimes que podrien ser les meves llàgrimes. I em debato entre aquesta tristor i l'alleujament per la sort que de moment encara tinc. Però no sé fins quan.

T'estimem, Roger. I ens sentim al teu costat en aquests difícils moments.

I un missatge per a tots aquells a qui estimo: cuideu-vos, cuideu-vos molt, assegureu tot allò que depèn de vosaltres i fem tots plegats molta bondat!

Que més enllà de la COVID que veiem per les notícies, hi ha una altra COVID... I amb aquesta no hi vull tenir més tractes.