Puigdemont, el meu president

Acabo de llegir el llibre “M’explico. De la investidura a l’exili” (amb Xevi Xirgo, Ed. La Campana) que narra les vivències en primera persona de Carles Puigdemont, des que va ser investit President de la Generalitat fins que va marxar a l’exili després del referèndum de l’1 d’octubre (el 10 de setembre sortirà la segona part "La lluita a l'exili"). I la lectura d’aquestes apassionants 677 pàgines m’ha refermat en el respecte i l’admiració que tinc envers la seva persona.

Una persona sense ambicions personals en el món de la política i només una gran vocació de servei a una idea: assolir la independència de Catalunya. Va assumir l’encàrrec d’ocupar la presidència de la Generalitat amb aquesta intenció i deixant molt clar que no volia continuar optant a presidir-la en futures ocasions. Va assumir el repte temporal amb totes les conseqüències, sense por, amb convicció.
Una persona intel·ligent, amb gran capacitat d’anàlisi, àmplia cultura, grans valors humanistes i democràtics, educat, assenyat, valent, coherent, conseqüent, amb la capacitat d’escoltar tothom i tenir en consideració l’opinió de tothom, però a qui no li tremola el pols quan ha de prendre decisions. I n’ha hagut de prendre de molt difícils.
Ha estat sotmès a una pressió inaguantable, per part de les forces del Govern d’Espanya, però també per part dels seus socis de govern i fins i tot per gent del seu propi partit, per part de l’opinió pública i els mitjans de comunicació. Sotmès a aquestes pressions inhumanes, se n’ha sortit sempre amb solvència i s’ha guanyat el respecte del món sencer que el reconeixen, a banda de poques excepcions, com un estadista de talla internacional.
Més enllà de les crítiques que puguin repartir-se entre les persones que considera que li han fallat (i és molt probable que siguin ben certes), em quedo amb la seva capacitat de lideratge, posant-se davant d’un projecte d’una altíssima complexitat i duent-lo endavant sense que li tremoli el pols i salvant tots els esculls que se li han presentat, intentant sempre prendre les decisions que el permetessin poder-se mirar al mirall sense necessitat d’avergonyir-se.
Especialment encertades he trobat les paraules que li va adreçar en una ocasió Joaquim Maria Puyal:

“L’anterior president, quan no sabia cap on anar, es girava i veia milions de ciutadans que li indicaven el camí; ara, quan milions de catalans no sabem cap on anar, mirem endavant i et trobem a tu.”

Un llibre totalment recomanable que em fa dir en veu alta, un cop més:

Puigdemont és el meu President!