El conte de novembre

(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de novembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE NOVEMBRE

Qui té un amic, té un tresor.

Sempre m’ha agradat aquesta frase i puc afirmar que el Manel seguia sent el meu tresor. Per molt que les circumstàncies haguessin canviat passats els anys, la nostra amistat sempre s’havia mantingut intacta i seguia buscant la manera de mantenir-hi el contacte.

Es podia dir que ja pràcticament només ens trobàvem un cop l’any. Ni ell ni jo no havíem estat mai de massa trucades i, per molt que sovint pensés en ell, buscar el moment per coincidir només nosaltres dos, sense interrupcions i poder xerrar de les nostres coses, només ho fèiem un cop l’any.

Em consta que no érem els únics i, curiosament, moltes d’aquestes trobades anuals entre amics allunyats es produïen totes al mateix lloc. Un lloc que jo trobava massa concorregut i impersonal, massa fred i previsible...

Per això preferia quedar amb el Manel al Glop, aquell petit bar del poble del costat. Un bar molt especial on de joves havíem passat hores i hores embrancats en mil projectes que no arribaven mai a fer-se realitat... Allà on espatllàvem i arreglàvem el món els cops que fes falta, rient fins a no poder més, consolant-nos quan la vida ens havia maltractat, gaudint de cada nova descoberta musical i fent enfadar la Cristina quan ja només quedàvem nosaltres i ens acabava fent fora del local.

Cada novembre, a primers de mes, em reservava una tarda per a nosaltres. Hi acudia puntual, esperant la seva arribada i em demanava una cervesa. Sempre estava a punt de demanar la seva, però a l’últim moment em reprimia per si se li escalfava o a l’últim moment em sorprenia amb una altra beguda.

La Cristina, envellida pel pas dels anys, però amb els mateixos ulls grisos i la rialla trapella, quan me la portava sempre recordava alguna de les nostres aventures. Després em feia una moixaina i se n’anava a posar música que, fos quina fos, em transportava invariablement a aquells anys de joventut que havia compartit amb el meu gran amic.

Amb el Manel sabia que podria parlar-hi de tot i amb total confiança. Problemes de feina, de parelles, malalties de la família, política... Mai no se’ns menjava el silenci i sovint acabàvem anant a parar als grans temes que és habitual tractar a la joventut i després es van oblidant: projectes, il·lusions i la recerca de la felicitat sense rendir-se a mig camí i buscant dreceres sempre que fes falta per no perdre de vista l’objectiu... Era fantàstic poder parlar amb algú amb qui tenia tanta connexió.

Amb el canvi d’hora recent, sempre se’ns feia de nit molt abans del que voldríem i al final havia de tornar a casa, pensant que m’agradaria que coincidíssim més sovint, però sabent que segurament fins al cap de 12 mesos no trobaria el moment. Deixava al cotxe les fotos i cartes que havia portat per banyar-nos bé en la nostàlgia i tornava a conduir d’esma per aquella maleïda carretera.

Maleïda perquè sovint em creuava amb una riuada de gent que sortia del cementiri amb rams de flors pansides. Però, sobretot, maleïda perquè a mig camí de casa havia de passar pel revolt on feia ja tants anys havia mort el Manel en aquell desgraciat accident de cotxe.