Marxa per la Llibertat, 18-10-2019

Crec que aquesta notícia podria començar i acabar amb aquesta foto:

I M P R E S S I O N A N T !

És la foto de la culminació d'un dels actes més bonics i potents que ha organitzat l'ANC en tots els anys que portem de lluita pacífica per la independència: les MARXES PER LA LLIBERTAT.
5 marxes que durant 3 dies han recorregut el país des de Berga, Vic, Girona, Tàrrega i Tarragona i han confluït a Barcelona aquest divendres 18 d'octubre, coincidint amb la convocatòria de Vaga General.

Ha estat una experiència molt intensa!
En primer lloc, a casa nostra ens vam sumar a la Vaga General de manera indubtable (i cal dir que a la meva escola va tornar a tenir un seguiment massiu) i fins i tot el dia anterior el Roc havia participat a la manifestació d'estudiants a Manresa...
Ens vam llevar a les 5'30 de la matinada per poder ser a les 6'30 a la plaça on s'havia organitzat una sortida conjunta de diferents vehicles des de Calders i vam sortir en una comitiva de 5 cotxes cap a Sant Quirze del Vallès on a les 8'00 del matí arrencava l'última etapa de la Marxa.
Ja es veia que allò seria una cosa molt gran perquè el volum de vehicles i de gent era impressionant, però encara més impressionant era la il·lusió i la fermesa que es desprenia de totes les cares. Vam començar a caminar per l'autopista omplint totalment tots els carrils del sentit Barcelona i va ser molt bonic veure tantíssima gent caminant i animant des de les cases properes i des dels ponts. De tant en tant anaven sorgint crits i càntics (In-inde-independència!, Llibertat presos polítics! La nostra sentència és la independència! l'himne dels Segadors...) i em quedo especialment amb algunes anècdotes:

• en comptades ocasions ens vam trobar amb algú que proferia crits o càntics a favor d'España i la resposta mai va ser d'insults, sinó que s'engegaven càntics de "Passiu-ho bé!" i se'ls saludava amb la mà.
• era maco quan en algun bloc de pisos amb banderes espanyoles, sortia un veí emocionat amb l'estelada i la massa l'aplaudíem i li dedicàvem crits de "No estàs sol!"
• I per a mi el més emotiu, els molts balcons amb avis i àvies que lluïen les estelades i ens aplaudien emocionats. Nosaltres els retornàvem els aplaudiments amb tanta o més emoció i ha fet fortuna el càntic "Sense les iaies no hi ha revolució!"

Vam arribar a Sant Andreu, rebentadets dels 20 km i vam buscar un lloc per reposar i dinar abans d'acabar d'arribar als jardinets de Gràcia. I us puc assegurar que en tota l'estona que vam estar allà aturats dinant NO VA PARAR DE PASSAR MÉS I MÉS GENT. La quantitat de persones que arribaven d'aquella marxa interminable semblava infinita i han de ser moltes més de les 565.000 que va anunciar la Guàrdia Urbana. Allà tots teníem la sensació que era la manifestació més multitudinària de totes en les que havíem participat (i en portem unes quantes!).
A les 5 de la tarda vam col·lapsar el Passeig de Gràcia i carrers adjacents on vam quedar encapsulats, resistint pacientment una bona estona sense poder escoltar cap dels parlaments (si és que n'hi van haver).
Després ens va quedar el llarg retorn fins a Sant Quirze per recuperar els cotxes aparcats i poder tornar a casa. Els trens (en serveis mínims per la Vaga General) anaven pleníssims, però després d'alguns intents vam poder encabir-nos en un vagó atapeïdíssim i viatjar dempeus fins a Sant Quirze.
Vam baixar del tren, cansadíssims i jo mig coix (genolls adolorits, una butllofa a la planta del peu, molèsties a les caderes...fet caldo!), però vam fer el viatge de tornada fins a casa amb la il·lusió d'haver participat en una altra jornada històrica.

P.S. Vull dedicar aquesta crònica, que acabaré amb un recull de fotos, a l'Anna, una companya de feina que tenia moltes ganes de participar en aquesta Marxa i no va poder-ho fer perquè li va tocar formar part dels serveis mínims de la nostra escola. Et vam portar amb nosaltres en tot moment...