El conte de setembre

EL CONTE DE SETEMBRE

Setembre ens va entrar a casa com un okupa...
Havíem anat a passar l’última quinzena d’agost a la platja i, quan vam tornar, vam notar que ens havia entrat a casa. Havia regirat una mica totes les habitacions, n’havia deixat escapar la calor i havia deixat entrar una mica de fred. Havia connectat tots els despertadors. I, el pitjor de tot, i això no sé pas com va fer-ho, és que havia aconseguit que la llum del Sol s’apagués abans...
Estàvem molt enfadats i vam anar a fer la denúncia a Mossos d’Esquadra. Ens van dir que teníem tot el dret a fer-la, però que no serviria de res. No havia forçat el pany, no s’havia endut res i, el pitjor de tot, no teníem cap evidència de la seva presència a casa nostra. Semblava que quan nosaltres entràvem ell desapareixia... però alguna cosa de la seva presència romania impregnada a les parets, en l’ambient...
Va aconseguir que ens canviés el caràcter. Molt a poc a poc, de manera paulatina i imperceptible, però al matí estàvem de més mal humor i ens discutíem per tonteries que no tenien cap importància. A la nit ens preníem el llençol l’un a l’altre i vam acabar posant el cobrellit per no barallar-nos. Al vespre cada cop havíem d’encendre el llum abans i llavors ens enfadàvem perquè gastàvem massa electricitat.
Tornava de la feina i quan arribava a casa m’adonava que m’havia descuidat de comprar el que m’havia encarregat l’Eva. Si pujava a casa sense, tenia bronca. Si girava cua i anava a comprar-ho, tenia bronca perquè havia arribat tard... No aconseguia concentrar-me...
I després de sopar, ens assèiem al sofà amb la tele sense volum, cadascú amb el seu mòbil, sense parlar-nos... Els únics moments en què tornàvem a somriure és quan miràvem les fotos de l’estiu... Rient a la platja, suats després d’haver anat a córrer plegats de bon matí, al restaurant davant d’aquella graellada de peix, a la piscina de l’hotel compartint aquells gintònics... Llavors tornàvem a acostar-nos i sorgien les carícies, els petons, la tendresa...
Però tard o d’hora sonava el telèfon o un senyal acústic avisava que s’havia acabat el rentaplats o algú dels dos recordava que tenia una cosa urgent de la feina per a l’endemà i inevitablement tornàvem a les respectives trinxeres. Allò no podia continuar d’aquella manera.
Vaig deixar passar uns dies. No volia obsessionar-me. Però mica a mica un pla es va anar formant dins del meu cap i un dia vaig decidir executar-lo.
Un matí, vaig fer tots els passos habituals i vaig tancar la porta de cop, com cada dia quan marxava, però em vaig quedar dins de casa. Em vaig quedar amagat rere les cortines, convençut que acabaria trobant-lo... i així va ser.
Al cap d’una estona vaig notar-lo. No tenia una forma física, però era una presència poderosa que passejava amb total impunitat pel menjador. Setembre estava campant tranquil·lament per dins de casa nostra!
El cor em bategava amb força i una gran excitació em posseïa pensant com aconseguir fer-lo fora. Si ho feia, tot tornaria a estar bé amb l’Eva i retornarien les bones sensacions de l’estiu...
Al final tot va ser molt més fàcil del que pensava. En un moment que estava prop del balcó, vaig sortir de les cortines d’una revolada, vaig obrir la porta i el vaig empentar violentament cap a fora. Després vaig tancar ràpidament i vaig notar com ell havia quedat fora i jo dintre. Perfecte!
Vaig pensar de trucar de seguida l’Eva per explicar-li, però potser no m’entendria o no em creuria i la trucada només serviria per encetar una nova discussió. Vaig preferir esperar que arribés de la feina i donar-li la sorpresa.
Però quan a la tarda l’Eva es va acostar amb les claus a la mà per entrar a casa, vaig veure com Setembre s’arraulia darrere d’ella i em mirava burleta i desafiant. Amb una immensa tristesa vaig entendre el dramatisme de la situació: quan l’Eva entrés, Setembre tornaria a entrar amb ella i no serviria de res tot l’esforç que havia fet per fer-lo fora.
No ho podia permetre!
Vaig tancar la porta amb baldó i vaig trucar l’Eva al mòbil per intentar explicar-li la situació: havia aconseguit fer fora el Setembre de casa, però ara no la podia deixar entrar perquè sinó tornaria a entrar juntament amb ella.
No va entendre res. Es va enfadar, va plorar, va suplicar. Va ser una situació molt dolorosa, però jo em vaig mantenir inflexible: no volia tornar a deixar entrar Setembre dintre de casa.
La vaig veure marxar entre llàgrimes per última vegada i em vaig quedar sol a casa sense saber que l’estiu perpetu seria tan trist i solitari.
Els dies són llargs i càlids, però menjo poc i malament, no m’afaito i no m’atreveixo a sortir de casa perquè Setembre va marxar, però va tornar al cap d’uns dies amb un amic i m’esperen pacients a l’entrada de casa.
Es diu Octubre.

(Eladi Martínez, setembre 2019)