Manifestació a Madrid

He de reconèixer que quan es va començar a parlar de fer una manifestació a Madrid no les tenia totes. Anar a ensenyar les estelades i els nostres càntics al "camp del contrari" em semblava arriscat per molt pacífics i correctes que fóssim en la nostra reivindicació.
Però mica a mica em vaig anar carregant de raons i quan el 16 de febrer, en la manifestació a la Gran Via de Barcelona sota el lema "L'autodeterminació no és delicte", Isaac Izquierdo, com a representant de les associacions favorables al dret a decidir de Madrid, ens va dir que a Madrid hi havia molta gent esperant-nos que ens recolzava, em vaig acabar de decidir.
Per logística familiar vaig anar-hi sol de casa meva, però sortia amb 14 persones més de Calders, dins d'un bus que s'acabava d'omplir amb gent de Moià i Castellterçol, un dels 2 busos que sortien del Moianès.
A 2/4 de 9 del matí de dissabte vam sortir de Calders i després d'un feixuc viatge de 8 hores amb un parell d'aturades, vam arribar a Madrid a 2/4 de 5.

El grupet de 40 persones vam baixar de l'autobús i vam anar caminant cap a l'inici de la manifestació amb les nostres pancartes i estelades, sense acabar de tenir-les totes, però de fet només vam haver d'escoltar un "Hijos de puta!" des de la finestreta abaixada d'un cotxe que ens va avançar.
A mesura que ens acostàvem a l'estació d'Atocha anàvem trobant més i més grups de catalans i el paisatge s'omplia d'estelades i simbologia catalanista. Cada cop érem més i ens anàvem sentint més segurs i cada cop al·lucinava més veient aquella immensa quantitat de gent que començava a proferir càntics i proclames clarament independentistes...al mig de Madrid.
Vam entrar al Paseo de la Castellana i vam començar a avançar fins que vam quedar aturats...érem mooolta gent!

De tant en tant trobàvem grups de diferents pobles d'Espanya que se sumaven a la nostra lluita i els aplaudíem emocionats: gallecs, castellanos comuneros, bascos, yay@flautas de Madrid, andalusos, banderes republicanes espanyoles, organitzacions madrilenyes a favor del dret a decidir... Era molt reconfortant veure tanta gent de fora de Catalunya que reconeixia i compartia la nostra lluita pel dret a decidir...

Ens anàvem aturant i avançant enmig d'un ambient totalment festiu, reivindicatiu i pacífic en plena harmonia i sense cap tipus d'incident. Havíem quedat a la part força endarrerida de la manifestació, però tots vam quedar sorpresos quan en un moment ens vam adonar que érem literalment els últims (!)

 

 

 

A la Cibeles ja feia estona que fèiem parlaments però nosaltres no sentíem res. Alguns que escoltaven les notícies amb auriculars ens anaven fent comentaris i, quan vam veure que molta gent ja començava a fer el camí de tornada, tot i que encara feien discursos i cançons, vam decidir avançar posicions i arribar fins a l'escenari.
Aquella va ser la part més emocionant, veure tota la plaça plena de gom a gom de gent fent voleiar estelades mentre es feia fosc, impressionava i quan vam cantar tots junts "L'estaca", amb tot el sentiment i enllaçats per les espatlles, va ser un moment realment memorable i emotiu.

Després ja va venir el camí de tornada entre càntics de "Passiu-ho bé fins l'any que ve" (tunejat com a "Passiu-ho bé i fins mai més") o "Hemos venido a despedirnos". Abans d'arribar als autobusos vam fer una aturada per fer un got i passar pels lavabos en algun bar. No hi va haver mai cap problema amb els cambrers ni els altres clients dels establiments, ni amb la gent amb qui ens creuàvem pel carrer. Només vam trobar un grupúscul de fatxendes que insultaven els catalans i intentaven provocar tibant de les estelades o amenaçant, però ningú no va caure en cap provocació.

Finalment vam sortir de Madrid a 2/4 de 10 del vespre i vam començar un llarg viatge que, després d'una aturada de 45 minuts a les 1'15 de la matinada a Alfajarín, ens va deixar a Calders 3/4 de 5 de la matinada.
Em ficava al llit a 1/4 de 6 de la matinada, molt cansat i sabent que dormiria molt poc, però content i satisfet d'haver contribuït a aquesta nova gesta del nostre poble en la seva lluita per la independència i el reconeixement internacional: uns 1200 km en 20 hores de viatge, però, claríssimament: va valer la pena.

Acabo amb 2 vídeos: