Prohibit desanimar-se

Ahir 30 de gener de 2018 van tornar a passar moltes coses.
Hi havia previst el ple d'investidura del president Carles Puigdemont com a conseqüència de les eleccions del 21 de desembre imposades per l'aplicació de l'article 155.
Després que el Govern espanyol n'hagués sol·licitat la suspensió i el Consell d'Estat l'hagués desestimat, el Tribunal Constitucional va fer un nyap com una casa de pagès: no la va suspendre però va limitar la seva celebració a la presència física d'en Puigdemont, previ pas pels jutjats espanyols (que tothom sap que l'adreçaran gustosament a la presó a la mínima que es presenti).
Fins al darrer moment es va jugar a l'ambigüitat i es va demanar que el poble fes pressió i suport a les portes del Parlament per si apareixia en Puigdemont (al que les forces espanyoles buscaven per terra, mar i aire, o per clavegueres, maleters de cotxes i petits aeròdroms).
I al darrer moment, el president del Parlament, en Roger Torrent, va ajornar el ple d'investidura, esperant el període d'al·legacions de la resolució del Tribunal Constitucional.

I això va posar al descobert les enèsimes desavinences entre JuntsXCatalunya, ERC i la CUP. I va provocar el desconcert de la gent que estava reunida al Parc de la Ciutadella. I dels que érem a casa...

Perquè jo vaig estar tot el dia dubtant si anar-hi o no. Perquè tinc clar que hi haurà moments que el Poble haurem de plantar-nos i fer força. Com vam fer-ho el 20 de setembre davant la Conselleria d'Economia. Com vam fer-ho l'1 d'octubre a tots els col·legis electorals de Catalunya... Però ahir no sabíem si era el dia... Uns deien que s'hi havia d'anar, que havia de començar la desobediència, que ens hi havíem de quedar fent una acampada indefinida... però els fets del Parlament i les declaracions dels polítics deien que allà no hi faríem res... I no hi vam fer res...

I quan tots estàvem una mica decaiguts, intentant assimilar el que havia passat i les possibles derivades i estratègies futures, l'endemà uns periodistes de Tele5 difonen una captura de pantalla del telefon del Toni Comín amb uns missatges del Carles Puigdemont:

Uns missatges en que parla dels darrers dies de la Catalunya republicana i del triomf de la Moncloa i on insinua que tot pot formar part d'un pla per aconseguir treure els presos polítics de la presó a canvi de sacrificar-lo a ell com a candidat a la presidència de la Generalitat.

I ara tot són declaracions i contradeclaracions per matisar, aclarir, justificar... I esforços per demostrar unitat i voluntat de mantenir la batalla, presentant igualment Puigdemont com a candidat a la presidència.

Jo no sé què passarà, però hem assistit a tants girs de guió en aquesta història que no penso rendir-me ni desanimar-me.

Penso que seguim sent una majoria que volem la República. I que aquesta majoria anirà creixent mica a mica. Penso que l'Estat Espanyol s'està desmuntant i que els seus errors polítics i jurídics, els casos de corrupció i els problemes econòmics són pedres lligades al coll que l'aniran fent enfonsar cada cop més.
I nosaltres, els catalans, seguim tenint les nostres opcions per aconseguir els nostres objectius. Però ens cal UNITAT i CONFIANÇA. Entre els diversos partits polítics i entre ells i el poble.
Cal anar alhora, deixar-se de partidismes, jugar bé les cartes i quan arribi el moment, fer que tothom tingui clar que és el moment i saber que sacrificar-se (com vam fer l'1 d'octubre) valdrà la pena.

Mentrestant, no malgastem cartutxos, no fem escarafalls, no ens barallem entre nosaltres, no desacreditem ningú dels que som imprescindibles per aconseguir l'objectiu.
Resistim, mantinguem la fe i l'esperança, estimem-nos i recolzem-nos perquè la lluita és ferotge i llarga i només units podem mantenir-la.

Jo no penso criticar ni a Puigdemont, ni a Torrent, ni a Riera... No voldria estar al seu lloc... Han d'aguantar una pressió brutal i s'hi juguen molt més que tots els que critiquen i rondinen.
Confiem. Continuem. Resistim.
Junts.
No em crec que ja no puguem aconseguir-ho:
PROHIBIT DESANIMAR-SE!