Brussel·les: ha valgut la pena!

Són les 9 de la nit i el bus comença a marxar de Brussel·les per tornar-nos a casa. D'aquí a una estona m'adormiré i quedaran una mica més difuminades les sensacions d'aquest dia fantàstic, emotiu i històric. Per això m'afanyo a fixar-les sobre el paper...

Vam dormir menys de 4 hores per agafar un autocar a les 5 de la matinada del dimecres dia 6. Vam fer més de 18 hores de viatge. Vam llevar-nos d'horeta altre cop i vam fer ruta fins a Brussel·les. Vam passar tot un dia al carrer, amb impermeable, mullant-nos, amb fred i vent. I ara ens tornem a esperar un munt d'hores de viatge nocturn (com a mínim 15). I no hem fet cap àpat ben fet en 2 dies.
Però davant d'això només puc dir que:
1.- Aquest sacrifici és volgut i petit al costat del que estan fent els nostres polítics a la presó i a l'exili.
2.- Ha valgut la pena

Ha valgut la pena veure Brussel·les plena de catalans (les primeres xifres parlen de 45.000 persones, però tothom diu que havíem de ser molts més) manifestant el nostre compromís amb la República Catalana i els nostres governants. Ser una gota més dins del mar de catalans que hem inundat la capital belga. Veure el Parc du Cinquantanaire ple a vessar de persones de totes les edats i condicions, amb banderes i pancartes i amb il·lusió i somriures altre cop. I anar desfilant en comitiva pels carrers de la ciutat cívicament, pacíficament, cantant consignes.
I arribar a l'escenari final i emocionar-nos sentint els nostres consellers a l'exili:

• La Clara Ponsatí dient que avui tots érem mestres perquè estàvem donant una lliçó de dignitat i esperança.
• El Toni Comín, desfermat, acusant el govern espanyol de tenir por per haver retirat les ordres d'extradició, de teinr por que la justícia belga ens donés la raó a nosaltres i els deixés en ridícul a ells.
• Sentir diversos parlamentaris de diferents països europeus donar-nos suport.
• I, finalment, sentir el nostre President ("És Puigdemont, el nostre President") donar-nos les gràcies pel suport que els estem donant a ells i demanar-nos que perseverem per assolir finalment l'objectiu anhelat.

Em sento orgullós i privilegiat d'haver estat a Brussel·les.
Una nova fita col·lectiva, un nou gest, una nova demostració que som molts i que anem de debò. Que no ens han espantat ni les porres de l'u d'octubre, ni l'aberrant intervenció del 155, ni les denúncies, querelles i amenaces, ni les mentides que propaguen per tots els mitjans de comunicació que poden controlar. Que no ens ha fet por ni mandra gastar-nos els diners i fer un llarg viatge per demostrar al món sencer que volem i mereixem la independència.

I ja queda menys!

Acabo amb una apreciació més íntima i personal.
En l'experiència a Brussel·les ens hi ha acompanyat el meu pare. Amb 74 anys, era el més veterà del nostre autobús i, si jo no us ho digués, ningú sabria que ell és nascut a Cuenca (España). Per tot això per a mi ha estat molt emotiu veure'l voltar per Brussel·les amb la senyera penjada a l'esquena i cantant al meu costat proclames a favor de la independència. Per això a la sèrie final de fotos li he reservat un petit monogràfic final, perquè em sento agraït i orgullós que ens hi hagi acompanyat i perquè em sembla un clar indici que guanyarem. Un senyor de 74 anys que va néixer a Espanya i s'ha sentit espanyol (i català) durant molts anys ha estat disposat a passar 3 dies d'incomoditats per cridar que, ell també, vol la independència de Catalunya d'aquesta estat que no ens deixa ser...
Encara teniu algun dubte?
Guanyarem!
Ara sí que sí!