Estratègia vs. testosterona: seguim!

M'agrada aquesta foto...
El cargol a punt de superar un escull que semblava insalvable gràcies a les seves qualitats: paciència, valentia, enginy, perseverança, confiança... Us sona?

Divendres 27 d'octubre, Catalunya va proclamar la seva independència.
Ens vam emocionar, vam cantar i ballar, vam brindar, ens vam abraçar i llavors... a la nit el govern espanyol va posar en marxa el 155, va suspendre tot el govern català i va convocar eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.
I torna a haver-hi gent desorientada i fins i tot decebuda. Gent que se sent derrotada.
I en canvi jo penso que això està fet, que som més a prop que mai de la nostra independència. No serà avui, ni demà ni la setmana que ve, però és un desenllaç irreversible...

Intentaré desenvolupar les meves tesis...

1.- Tothom ho ha acceptat
Encara que pugui semblar que estem com sempre, jo penso que tothom ha acceptat que Catalunya acabarà esdevenint una república independent.
D'entrada una gran majoria del poble català que ha anat creixent i sumant diferents raons: històriques, familiars, sentimentals, econòmiques i, finalment, democràtiques i higièniques perquè ja som molts els qui hem renunciat definitivament a formar part d'un Estat Espanyol que no ens respecta i ens genera una gran desafecció pels seus tics feixistes, autoritaris i antidemocràtics.
També em sembla que dins d'Espanya són molts els que s'han resignat a que això acabi passant perquè perceben la nostra fermesa i determinació i d'altra banda, cada cop entenen més que vulguem marxar de tot el que representa aquesta Espanya.
I en l'escenari internacional també crec que són molts els països que entenen que la independència de Catalunya acabarà sent una realitat i només esperen que aquesta realitat es consolidi per poder-nos manifestar uns suports que ara mateix semblen inexistents.

2.- Mèrits i demèrits
Catalunya té al seu favor una trajectòria democràtica i de mobilitzacions pacífiques impecables. Una trajectòria pacient que ha anat sumant més i més suports i ampliant la majoria independentista. D'altra banda té unes perspectives de supervivència i solvència econòmiques dins del context internacional força contrastades.
Espanya ofereix repetides mostres de comportaments antidemocràtics i dictatorials, des de retallades de les llibertats civils fins a exemples de repressió violenta contra manifestacions pacífiques (especialment la del referèndum del 1-O). També són alarmants la proliferació dels casos de corrupció i la politització de la justícia amb els seriosos dubtes de manca de separació de poders. Finalment l'economia espanyola fa temps que va de mal en pitjor, amb una forta dependència del pes de Catalunya i dels ajuts artificials que se li injecten des del Banc Central Europeu (que semblen tenir els dies comptats).
Davant d'això els actors internacionals van prenent partit de cara a un futur no gaire llunyà per molt que ara mateix no puguin arriscar-se a manifestar un suport per una Catalunya que és una realitat massa incipient i ha de demostrar a tothom que té possibilitats d'esdevenir un projecte seriós.
Alguns ho faran per simpaties democràtiques o pels contactes que s'hagin pogut anar teixint a nivell diplomàtic durant els darrers anys. Molts ho faran per interessos econòmics propis. Però el cas és que d'aquí a un temps (i potser menys del que pensem) hi haurà algun primer reconeixement internacional que obrirà la veda a que mica a mica anem sumant adhesions allà on semblava que no tenim cap aliat.

3.- Qui la cagui, perd
En aquest escenari cal tenir molts contactes, bons assessoraments i molt de seny i paciència per efectuar els moviments adequats davant una partida que el món sencer mira amb lupa.
En aquest sentit, ja fa molt de temps que Catalunya va fent els passos necessaris per carregar-se de raons. I penso en passos que van des de la darrera victòria electoral al Parlament (Junts pel Sí + CUP - Artur Mas); l'aprovació de les lleis del Referèndum i de Transitorietat jurídica; la defensa pacífica però contundent dels dies previs al Referèndum i, sobretot, del mateix dia davant de les càrregues policials; fins i tot l'empresonament dels líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; la doble proclamació de la independència (amb la immediata suspensió del 10 d'octubre i la proclamació definitiva del dia 27) i fins i tot la reacció davant de l'aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol.
Tots són passos necessaris, perfectament estudiats i executats com a part d'una estratègia global que ens acabarà portant a la independència. Penso que el govern català ha jugat bé les seves cartes en tot moment i té un pla i un objectiu clars. Me l'imagino com un bon jugador d'escacs que quan mou una peça ja ha previst no només amb quins moviments respondrà l'adversari sinó com els valoraran els espectadors internacionals de la partida.
I en canvi Espanya sembla un jugador incòmode que no juga la partida en el seu millor terreny. Encegat per la testosterona amb què voldria acabar amb "la tonteria" per la via directa, sembla no mesurar bé l'abast de les seves actuacions i es mou entre l'autoritarisme innat que no sap acabar de dissimular i els intents de jugar a fer el demòcrata que li provoquen rebuig intern entre les seves files més feixistes. I això li fa prendre més decisions equivocades de les que voldria...

4.- Espanya no pot guanyar. Només Catalunya pot perdre.
Arribats aquí penso que Catalunya té molt bons trumfos en aquesta partida final que estem desenvolupant i en canvi no veig la manera en que Espanya pogués capgirar una situació que avança irremisiblement.
Només se m'acut que fóssim els mateixos catalans qui acabéssim malbaratant les nostres bones cartes. I per això és imprescindible que mantinguem fins al final la PACIÈNCIA, la CONSTÀNCIA, la CONFIANÇA en el nostre govern, la capacitat de MOBILITZACIÓ i, sobretot, la UNITAT.

PACIÈNCIA per deixar madurar la situació, no fer cap error i continuar demostrant a la resta del món que poden confiar en nosaltres.
CONSTÀNCIA per no desanimar-nos cada cop que sembla que som a la jugada final i ens adonem que encara ens cal continuar lluitant abans de la victòria definitiva.
CONFIANÇA en un Govern encapçalat pel President Puigdemont que ens ha demostrat que està disposat a arribar fins al final arriscant el que calgui, amb determinació i sense por. Fins ara ha superat tots els obstacles amb imaginació, fermesa i valentia. Encara que hi hagi algun moment que les seves decisions ens generin dubtes, cal que confiem en ell perquè ens ha demostrat que va de debò.
CAPACITAT DE MOBILITZACIÓ  per demostrar sempre que faci falta que seguim sent molts els que volem l'objectiu i que el perseguim per camins pacífics i democràtics i per pressionar qui ens vulgui posar traves injustes.
UNITAT per ser invencibles, perquè JUNTS els milions de catalans que volem esdevenir REPÚBLICA som imparables. No hi ha prou presons per tanta dignitat, no hi ha lleis per a tanta il·lusió... no es pot tapar la llum del Sol amb les mans...

No serà fàcil...
No serà immediat...
...però si realment la volem i no defallim, més d'hora que tard assistirem a la proclamació efectiva de la República catalana!
És aquest el moment i som nosaltres els escollits: ara sí que sí!