El desembre de 1994 vaig tenir el més gran reconeixement de la meva "carrera literària": em van donar el segon premi de poesia de la 5a edició dels premis de literatura juvenil "Bufar i fer ampolles", atorgat per l'Excm. Ajuntament de Berga.
Hi vaig presentar dos reculls de poemes i van premiar el que es titulava "Radiografies de poeta", tot i que en la gala de lliurament dels premis em van dir que els havien agradat els dos reculls i que podien haver premiat qualsevol dels dos (l'altre es deia "Des de dins del laberint" i si hi ha gaire gent interessada, un altre dia també us el puc transcriure).
La POESIA és un art amb majúscules i no estic pas gens segur de poder-me considerar poeta, però és ben cert que durant molts anys vaig conrear aquesta disciplina de manera molt constant. Vaig omplir moltes llibretes de poemes i és clar, entremig de tanta quantitat, a vegades les muses treien el cap i em regalaven un brot de qualitat.
Cal temps i vivències i reflexió per fer poemes. I ara això només ho trobo de forma molt més escadussera, però encara em provoca pessigolles el repte de jugar amb les paraules i els sentiments i intentar fer-hi coses boniques.
Aquests que avui us mostro, són poemes que tenen més de 15 anys i segur que són molt imperfectes però crec que encara desprenen una certa força i una certa màgia, tot i que només sigui en moments puntuals. M'agradarà molt rebre els vostres comentaris si us ve de gust fer-los. Un altre dia ja us ensenyaré els que faig ara, però avui us deixo amb els 10 poemes del recull premiat: les "Radiografies de poeta".
01-INVITACIÓ
T’explicaria un nou capítol cada dia
-llibre obert-
però romandré tancat en la penombra
esperant eternament el dolç moment:
quan t’adonis que existeixo.
I si em dius que ja m’has vist sé que m’enganyes
perquè tu només m’has vist entre lleganyes
i aquell dia que els teus dits violin la pols dels fulls
trobaràs un camí fàcil entre esculls
i per sempre ens banyarem en un nou mar, millor.
Si em llegeixes trobaràs per primer cop el port.
02.- DISCAPACITAT
Busca’t un tema –amor o llibertat-
i un símil bo que te’l mogui. Distància.
Parla del sol, dels núvols, d’un ocell,
d’un piano coix, d’una onada malalta.
Posa-hi passió, metàfores, epítets,
molts adjectius, punts suspensius. La màgia.
Busca un moment, un lloc, una atmosfera,
tanca els teus ulls i viu ara el poema.
Després oblida totes les paraules
per explicar-li a algú allò que pensaves.
Ratlla paraules, trenca els fulls, destrossa
tot el que et fa sentir impotent i bufa.
Crec que també ets poeta.
03.- RUMB
Un nou màgic encanteri aquesta nit...
Un, dos, tres, fer sonar els dits i tancar els ulls...
Quan els obro veig el blanc que marxa del paper
i la tinta s’hi capbussa i s’hi manté.
Quan els obro veig la llum i encara estic somniant...
La deriva de la rima em porta al port del cor.
04.- DEFINICIONS
Una nit no és nit perquè sigui fosca,
és nit si la lluna se’t penja del cor.
I un estel fugaç esdevé perenne
si els rellotges riuen quan vol cantar el gall.
Una nit no és nit perquè hi ha rellotges,
és nit si la son vol comptar xaiets.
I un poema no és un retall de llibre,
sinó la constància d’un batec de sort
que es posa per joies la tinta i el cor
d’un poeta crònic, malalt de somiar.
05.- BAIXAMAR
No és el foc
el que em farà patir si al mar em banyo...
ni el soroll
el que em farà morir si m’hi capbusso.
No és la sort
el que he de perseguir quan vull escriure...
Només m’hi banyo i m’hi capbusso,
nu i valent.
I no puc perdre el que no tinc
ni trobaré el que no sabria com guardar-me...
Només m’hi banyo i no res més.
06.- INSOMNI I INSPIRACIÓ
Subtil indiferència
que, a desgrat, es manifesta
per mil porus de la pell.
No endebades et dediques
tots els anys, tota la vida...
a xuclar i escopir l’aire
que et manté, un dia més, viu.
Topen ciència i poesia
en aquesta matinada.
L’insomni i la inspiració
es barallen per un mèrit
que jo li atorgo a l’atzar.
I s’acosta la clausura
d’aquesta trista experiència
que és, sempre, escriure de nit.
M’acomiado de l’atzar,
de la inspiració i l’insomni
i em torno a cloure dins meu
a l’espera de l’instant
que em permeti trencar el cercle.
07.- TINTA INDOLENT
Davant d’un precipici no faria
cabrioles suïcides
i en canvi tinc la tarda que m’ataca
i, valent, hi jugo.
M’he deslliurat de tots els maleficis,
condemnes de butxaca,
i al descobert em mostro. La frisança
no et permet de veure’m.
I és amb una indolència calculada
que la tinta rellisca,
i és amb una conscient indiferència
que no faig cas dels versos.
El pas dels anys, implacable marea,
me’ls torna encara eixuts i, en la distància,
valoro amb més escreix les temptatives
que un dia m’han de fer ser el teu poeta.
08.- ESPETEGAR
Vestigis memorables d’un passat
que mentre fou present pronosticava
futur pletòric i ara és sols vestigis.
Onades allunyades que, somortes,
s’atansen a la platja mansament
i imperceptibles mullen els meus peus.
Onades allunyades, desgastades,
potser polides, potser millorades,
descarregades del batec suïcida
d’una desmesurada, enèrgica follia.
Dolça marea que és només vestigi
del destructiu esclatar de l’onada;
vell vi que, mesurats, tastem
amb la seguretat que els anys li donen.
Tant de bo el meu rimar que ara espetega
contra les roques d’incertesa actual,
rabiosa espuma que tacar voldria
persones, fets i la vida i el món,
sigui amb els anys plana mar que respectin
tots qui l’escoltin. O potser millor
que esclati sempre contra tots i tot.
09.- ACOLLIDA LITORAL
M’esperarà a la platja sempre alguna onada
quan torni, derrotat, de la batalla.
M’esquitxarà amb dolçor i es confondran
la sal del mar amb llàgrimes salades.
M’abraçarà la sorra els dits dels peus
quan s’enfonsin les passes a la costa.
Mil punts de llum al mar faran l’ullet,
reflexos de la lluna que m’anima.
M’esperarà a la platja sempre un vespre vell
amb velles sensacions que em reconfortin.
Tancaré els ulls, eixut, al terra gris
i somiaré una platja que m’aculli.
10.- I SORGIRÀ UN NOU MISSATGE
Cal deixar
que el vent bufi més fort
i espolsi les paraules. Volin lliures!
Ulls tancats.
I orelles closes. Mut.
Desconeixent el clar missatge latent.
L’obsessió és una enemiga de veritat.
L’aparença és un riu sec, però creixerà.
I una nit,
distret, despreocupat,
ignorant que hi torna a haver un missatge,
escriuré.
Fins l’endemà tindré
l’obscura sensació d’estar amagat entre els matolls
i amb la lupa descobrir el missatge camuflat.
La paciència és una herència que et fa pobre fins demà.
La constància és aquell guany que et permetrà triomfar.
Arnau Tordera, Sardana Superstar
Fa 23 hores
2 comentaris:
les llegeixo 16 anys tard (més val tard que mai) o potser la memòria em torna a traïcionar...
et felicito, sempre m'he vist incapaç de crear res semblant.
em quedo amb "espetegar", ja em va cridar l'atenció en la primera lectura i al rellegir-la fa que la destaqui per sobre de les altres...perquè? això em seria més difícil d'explicar, però tinc clar que m'agrada,molt.
felicitats geni!!
M'ho estic passant molt bé rellegint aquests poemes de 16 anys endarrera. M'admiro de mi mateix, de com sóc capaç de jugar amb les paraules, tot i que també entenc que la gent s'hi perdi i no entengui res del que signifiquen. Però és que de fet, a vegades ni jo mateix no sé ben bé què he volgut dir quan acabo d'escriure un poema, però és com si unes paraules cridessin a les altres i jo m'adonés que queden maques posades les unes al costat de les altres. També m'agraden molt algunes de les imatges que construeixo.
"Espetegar" per exemple no seria el meu favorit d'aquesta sèrie, però em sento orgullós de tots ells i...
...saps què és el millor? Que fa uns mesos que torno a escriure'n... Un dia d'aquests en tindreu notícies aquí al bloc.
A reveure.
Eladi
Publica un comentari a l'entrada