La dolçor del record

Diuen que els viatges es disfruten 3 vegades: quan els prepares, quan els fas i quan els recordes.
I suposo que aquesta afirmació deu servir per moltes altres coses més que els viatges.
A mi m'ha passat amb el concert del 23 de gener.

1.- El vaig estar disfrutant durant tot el temps que el vaig preparar (i estem parlant de més d'un any), buscant i assajant cançons, decidint l'ordre del repertori, pensant quins comentaris podia fer per introduir les cançons, fent l'assaig previ, recollint la valoració d'aquest assaig, introduint millores...

2.- El vaig disfrutar intensament el dia del concert mentre l'estava realitzant. Va ser una experiència molt gratificant i la vaig viure amb els 5 sentits ben oberts.

3.- I ara gaudeixo recordant-la, amb cada comentari que em fa algú dels que van assistir-hi, amb cada nova votació que arriba al meu bloc, amb les fotos que van fer-me... Però ahir em va arribar el DVD del concert enregistrat per la Núria Brugarolas (gràcies, Núria, per enregistrar-lo el dia del concert i per preocupar-te de passar-m'ho a DVD) i m'ho he passat molt bé veient-lo!!!

Dies enrere ja m'havien passat l'arxiu de so del concert i el vaig escoltar, però com que estava gravat directament des de la taula de so, només recollia el so del micro i la guitarra i demostrava la crua realitat de la meva veu i el meu rascar, que tenen molt a millorar. Ep!, és un gran record, eh?, però hi veia més les mancances que els encerts.
Ara amb el DVD la cosa canvia...

En primer lloc puc veure la meva imatge, les gesticulacions, les expressions de la cara que acompanyen les xerrameques que us feia entre cançó i cançó. Però el que és encara millor és la part d'audio perquè se senten els aplaudiments, les rialles, els comentaris de la gent i els coros que va fer el públic en algunes cançons.
M'ha encantat veure aquest DVD i serà un record meravellós amb el que sempre més podré gaudir del concert del gener de 2010.
I a més podré fer que alguns que no van poder ser-hi captin l'essència d'aquell dia.
I a més m'ha servit per poder veure el Roc i l'Ona davant de la tele, remenant el cul, admirats davant del seu pare i cantant tot divertits "... la noia del vestit blanc, la noia del vestit blanc..."
I això no té preu!