Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 d’ag. 2023

"Un cor massa gran" (Eider Rodríguez)

 


UN COR MASSA GRAN

Eider Rodríguez

Edicions del Periscopi


Aquest recull de contes també va ser recomanació del meu profe del curs d'escriptura. Per tant, solvència contrastada i qualitat garantida. 

Escriptura precisa, detallada, intensa; personatges molt ben treballats; històries interessants, sempre amb un punt sòrdid, infeliç, dolorós, traumàtic, misteriós... sempre ambientades al País Basc.

Alguns dels contes m'han agradar força, però alguns no tant perquè no els veig un final conclusiu, com si l'autora insinués el que podria haver passat i em fes l'ullet perquè jo completés el trencaclosques. I això que molts lloen com a senyal de qualitat, intel·ligència, subtilesa i complicitat amb el lector, a mi em deixa un punt insatisfet i amb cara de tonto. Potser perquè soc un lector mandrós o perquè llegeixo massa de pressa i hi ha detalls que em passen per alt, però prefereixo quan tot queda clar i tota la cera està a l'altar.

Però això ja és qüestió de gustos i jo només us deixo la meva opinió subjectiva.

"Miro i callo" (poema)

 


MIRO I CALLO


Si demà em respon silenci

quan busqui el brogit del mar

i el verd brut dels eixuts boscos

mentre cerqui el blau salat,

és que avui és l'últim dia.

Deixa-me'l aprofitar.


Miro. Em vessa la mirada

de les onades ballant

aquest últim vals agònic,

tots dos sols, aliens al món.

I la mà es queda aturada

perquè no ho vol constatar.


Callo. Mato les paraules

per tornar-les a enterrar

sota la sorra, a la platja,

on res no ha de germinar,

però, ben segur, d'aquí a uns mesos

les podré recuperar.


Miro i callo. Paladejo

les darreres sensacions,

el res que és tot, paradoxa,

el poc que em fa ser complet,

la pila, ben carregada,

que em fa funcionar tot l'any.


Miro. Bec amb la mirada.

Miro sons, olors, colors.

Omplo maletes d'imatges

que desfaré a poc a poc

al llarg de l'any. I ara callo

perquè els mots ajuden poc.


(Eladi Martínez)

29 d’ag. 2023

"Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres" (Irene Solà)

 




ET VAIG DONAR ULLS I VAS MIRAR LES TENEBRES
Irene Solà
Llibres Anagrama

El llibre anterior de la Irene Solà ("Canto jo i la muntanya balla") em va meravellar i esperava en candeletes aquest següent. No m'ha agradat tant, ni de bon tros, tot i que he de reconèixer que escriu de meravella i, en aquest sentit, és tant o millor que l'altre.
Vocabulari, capacitat descriptiva, recursos literaris (comparacions, metàfores, llargues enumeracions, exuberant adjectivació, ús de la puntuació...). I tot això unit a un espectacular nivell de documentació i a una imaginació desbordant. Lingüísticament és un fantàstic castell de focs de gran bellesa.
Però la història és com de "realisme màgic" i m'ha costat seguir el fil i mantenir el rumb. Tot passa a Mas Clavell, una remota masia de les Guilleries on set generacions de dones van interactuant i entreteixint les seves històries, barrejant present i passat, vida i mort, fins a tal punt que jo vaig necessitar paper i llapis per dibuixar l'arbre genealògic i situar-me dins la història. El diable hi té un pes molt important i hi ha abundants moments de sexe i de mort, descrits amb tota cruesa i gran precisió sensorial (olors, colors, textures...). Hi ha natura, tradició, cultura popular i el pes de les dones en el món rural, dones que tenen molts coneixements, alguns de caire sobrenatural.
Indubtablement és un bon llibre, però per moments m'he sentit com si fos un hippie que s'havia pres una dosi de LSD i estava enmig d'una al·lucinació.

28 d’ag. 2023

"Olor de comiat" (poema)

 


OLOR DE COMIAT


Tota la platja buida. I aire. I fred.

Jo davant per davant de les onades.

Intercanvi acordat de presoners.

Incòmode escenari. Ja enyorança.


Tu no et vols quedar sol. No vull marxar.

Els dos a contracor. Certa desgana.

Però el temps no deixa marge i cal complir

allò que estipulava aquell contracte.


Tiro la vista enrere amb el somrís

de tots els bons records que me n'emporto.

Tu t'enrojoles, tímid i agraït,

pels quatre versos tendres que et regalo.


No ens diem res. No cal. Molts cops abans

hem passat pel moment, sabem de sobres

que un any passa de pressa i tornarem

a retrobar-nos just d'aquí a onze mesos.


(Eladi Martínez)

26 d’ag. 2023

"Moment d'intimitat" (poema)



MOMENT D'INTIMITAT


Una ràfega i una altra. No descansen.

S'encadenen, incansables, exemplars.

Erosionen el pendent d'aquesta platja.

Cada cop fa més baixada arribar al mar.


Cada cop hi ha més onades. Més feréstec,

l'oceà posa distància entre ell i jo.

I al cel blau creixen els núvols de tempesta.

La natura que se'm mostra en estat pur.


I contemplo l'espectacle. Privilegi

del seient de fila zero reservat

cada d'estiu, des d'en fa molts. Mai no me'l perdo.

Ve el brogit i ve l'escuma amenaçant.


I me'lmiro, sense por, però amb molt respecte.

Sóc minúscul davant de la immensitat.

En silenci, veig com s'infla, creix, demana

més espai i més soroll i més poder.


Reacciono, hipnotitzat per la potència

que transforma una mar plana en l'animal

oceànic que ha espantat tots els banyistes.

També jo ara estic mirant des del balcó.


Sorra buida, sorra verge i agraïda

que festeja amb les onades sense res

ni ningú que ara els distregui ni els molesti.

Per fi sols! Feia tan temps... Com t'he enyorat!


Ja no goso continuar fent l'espieta,

es mereixen un moment d'intimitat.

En tinc prou amb el brogit de les onades

celebrant aquest moment tan esperat.

          

(Eladi Martínez)

"Les calces al sol" (Regina Rodríguez Sirvent)

 



LES CALCES AL SOL
Regina Rodríguez Sirvent
Ed. La Campana

La Rita Racons ha acabat la carrera de psicologia, però ha suspès l'anglès i tampoc no sap a què vol dedicar-se: encara no ha trobat la seva vocació. De retorn al seu Puigcerdà natal, la seva àvia andalusa l'esperona a sortir a buscar-la i... sense ser-ne del tot conscient s'embranca en una gran aventura: fer tot un any d'au-pair amb la família Bookland a Atlanta.
És una família cultivada i exageradament intel·lectual amb tres fills (Aksel, Eva i Bini) pràcticament superdotats que excel·leixen en els estudis. El contrast entre la rigidesa d'aquesta família i la imperfecció, la improvisació i l'espontaneïtat de la Rita, ofereixen un no parar de situacions esbojarrades i hilarants, agreujades per les seves grans dificultats amb la llengua anglesa.
Però al mateix temps l'autora ens brinda episodis d'una gran sensibilitat i tendresa, perquè la Rita no es comporta com s'esperaria d'ella, però té altres qualitats que la fan estimar.
I mentre cuida els tres germans Bookland, va coneixent persones en diferents àmbits i vivint experiències increïbles que faran que al cap d'un any...
Potser millor que la llegiu, no?

24 d’ag. 2023

"Capvespre" (poema)


 CAPVESPRE


Mor aquest dia i no es fan funerals.

Mort quotidiana que accepta tothom.

Ningú es trasbalsa ni mostra tristor.

El dia mor i sap fer-ho amb estil.


Mor i admirem l'agonia elegant,

esclat cromàtic, focs artificials.

Posta de sol, l'espectacle esperat,

tantes vegades immortalitzat.


Mor cada dia, però arriba la nit

amb la promesa del dia següent.

Cicle de vida i de mort natural.

No cal pensar-hi de tan evident.


Mor aquest dia. Genets de foscor

van acostant-se a estudiar prudentment

les posicions de les tropes del Sol.

Troben punts febles i ataquen, valents.


Coreografia preciosa, el combat

de roses, liles i t(a)ronges lluitant.

Aiguabarreig harmoniós, relaxant.

Llum del capvespre fonent-se, elegant.


Guanya la fosca. Invariable final,

però no es proclamen vençuts ni triomfants.

No és una guerra. Procés quotidià.

Si avui te'l perds, pots tornar-hi demà.


(Eladi Martínez)

"Memòria externa" (Ton Armengol)

 



MEMÒRIA EXTERNA
Ton Armengol
L'Albí Edicions

El Ton Armengol és poeta perquè té la sensibilitat i el domini de la paraula, però, sobretot, per la seva capacitat d'observar (la natura i les accions dels éssers humans) i reflexionar.
La seva obra és això: reflexions sobre l'existència humana al voltant d'aquesta sàvia natura a partir de la qual pot bastir precioses comparacions.
Formalment són poemes curts, amb tendència a l'aforisme, aclucades d'ull al lector atent, a mig camí entre la tendresa, la diversió, la bellesa, la intel·ligència i la contundència.
Mirada lúcida, aguda i crítica que ens mostra el que ja podríem haver vist sols, amb les paraules precises. Poemes que sorprenen, commouen i fan pensar.
Aquest recull està dividit en 3 parts que es titulen "Encara", "Mentrestant" i "Potser", mots suggerents que parlen del pas del temps, de la permanència, la provisionalitat, el dubte, l'oblit, la memòria...
Us deixo un parell d'exemples:

Cada cop
faig tard
més d'hora.

Al vent escric
que escric per no oblidar.
Però el vent no m'és memòria.

23 d’ag. 2023

"La pell del món" (Xavier Mas Craviotto)

 



LA PELL DEL MÓN
Xavier Mas Craviotto
L'Altra Editorial

El Xavier Mas Craviotto ja em va enlluernar amb la seva primera novel·la "La mort lenta" i, després de llegir aquesta, continuo admirant la seva manera d'escriure punyent, elegant, lúcida, profunda, bonica... També la seva capacitat d'analitzar els pensaments i sentiments dels protagonistes de les seves novel·les per després capbussar-s'hi amb un nivell de detall i profunditat impressionant que ens fan endinsar-nos en la història d'una manera fantàstica. I al mateix temps et convida i gairebé t'obliga a reflexionar perquè saps que tu podries ser un dels seus personatges i et sents com si et pogués llegir els pensaments 
En aquest cas, ens posem dins la pell de dos germans que han viscut una infantesa traumàtica, plena de silencis, dolor, violència i soledat i ara es retroben en una habitació d'hospital, vetllant els últims dies de la mare que se'ls mor. Assistim al seu incòmode tracte pràcticament de desconeguts, a les converses que mantenen amb els seus terapeutes i al fluxe de pensaments que ens permet el progressiu descobriment del que va passar a les seves vides per acabar-los convertint en el que ara són.
Una lectura molt interessant i recomanable!

22 d’ag. 2023

"Blau de blaus" (poema)

 


BLAU DE BLAUS


Blau de blaus. De matí. De sorpresa.

De dolçor de regal destapat.

De serena mirada perduda.

De parèntesi obert sense fi.


De batec que s'allarga i t'abraça,

de la gana que tenen els ulls,

de cançó que s'enganxa i no embafa,

de migdiada desperta i conscient.


Blau de pau i de sal i de seda,

de petó generós i sincer,

d'infinit, de gegant, d'aturada,

de constant, de present, de futur.


Blau de "em perdo i em quedo a trobar-me",

blau de pausa i rellotge adormit,

blau de fre perquè pari la roda.

Blau de ser. Blau d'estar. Blau de blaus.


(Eladi Martínez)

21 d’ag. 2023

"Riquesa" (poema)

 


RIQUESA


Desperta un nou dia. Cap pressa.

La platja contenta, menys gent.

I l'aigua del mar que em regala

una altra preciosa cançó.


Avui està plana i tranquil·la,

s'acosta als meus peus: clapoteig

subtil i suau, agradable,

d'anada i tornada. Sedant.


Cançó de bressol que desperta

dins meu un somriure serè.

La meva mirada que llisca

per sobre de l'aigua i va lluny.


Va lluny, però no corre. Es delecta

en tots els matisos del blau,

en la tremolor de les aigües...

en coses senzilles genials.


Per això cada estiu torno i torno.

No és ric qui més té -ja ho sabeu-

sinó aquell qui menys necessita.

Jo no necessito res més.


(Eladi Martínez)

20 d’ag. 2023

"Guilleries" (Ferran Garcia)

 



GUILLERIES
Ferran Garcia
Ed. Males Herbes

Una novel·la que m'ha agradat molt. Un western rural de l'època dels bandolers a la zona de les Guilleries. 
Acompanyem el jove protagonista en uns dies angoixants i misteriosos que discorren dins dels boscos, entre la boira, de nit, fugint i enfrontant-se a perills, secrets i misteris. Amb un pes predominant de la cultura ancestral de les dones fetilleres i del poder de la natura.
I tot amb un llenguatge ric i encisador. Orgànic. Que combina duresa i bellesa a parts iguals i amb un desplegament brillant de vocabulari, imatges simbòliques i suggerents, comparacions i metàfores que t'esgarrifen, et sorprenen i t'arrosseguen a seguir llegint.
Per a mi, tot un descobriment la potència i la sensibilitat de la prosa poètica de Ferran García. Molt i molt recomanable!

19 d’ag. 2023

"L'última nit" (James Salter)

 



L'ÚLTIMA NIT
James Salter
L'Altra Editorial

James Salter és un escriptor aclamat de manera unànime per la crítica literària, però que mai no ha tingut un èxit equivalent pel que fa a les vendes dels seus llibres. Aquest recull de contes me'l va recomanar el professor del curs d'escriptura i he de dir que no m'ha fet el pes.
Segur que està molt ben escrit. Tothom destaca el seu estil depurat i precís o la profunditat psicològica i emocional dels seus personatges, però... a mi no m'ha arribat.
Els seus contes sovint comencen per un personatge que serveix per enllaçar amb un altre personatge a qui llavors descobrim que fa uns anys li va passar una cosa...i al cap d'unes quantes pàgines no té res a veure amb l'inici del relat. Parla de relacions de parella, sempre entre l'amor i el desamor, l'engany i el desengany, la incomunicació, la soledat... tot tenyit d'una atmosfera depressiva, un punt intrigant...
Potser perquè encara no estic a l'alçada, però no puc dir que m'hagi agradat.

"De sobte, un estiu" (Anna Pantinat)

 

DE SOBTE, UN ESTIU

Anna Pantinat

Ed. Alabatre


Cadaqués per a mi és un lloc molt especial. Preciós. Suggerent. Empordà. Costa Brava. Bellesa. Paisatge. Llibertat. Poesia.

Aquest estiu vam retornar-hi i vam passar per la llibreria Ses Minves, on sempre m'agrada tafanejar. I en vaig sortir amb aquest llibre.

La poetessa Anna Pantinat va viure durant un temps a Cadaqués i aquest és un llibre que parla exclussivament de la vila empordanesa i té la particularitat que cada poema està inspirat per una cita d'algun personatge famós (artistes la majoria). A partir d'aquí sorgeixen poemes molt diversos que van des de la prosa poètica al sonet.

No puc dir que l'hagi trobat un recull rodó, però sempre és estimulant observar com els poetes juguen amb les paraules per dir el mateix de maneres diferents.

Acabo amb un exemple: 


ASTROLABI

M'orientà aquell sextant.

Les constel·lacions em parlaren.

Cenyí el gènova al gregal.

Vaig prendre el bot

per abandonar l'equipatge.


18 d’ag. 2023

"Sospita" (poema)

 

SOSPITA


Podria passar hores, dies, mesos

aquí, assegut, tranquil, davant del mar.

Només mirant, sentint, pensant... Onades

que no venen ni van. Només hi són.


Onze mesos a mi em passen de pressa

i quinze dies guardo, atresorats,

durant tot l'any al fons de les butxaques

i vaig acaronant-los amb els dits.


El tacte d'aquests dies em relaxa,

m'ajuda a superar moments dolents.

Són un bell horitzó, fum d'esperança

que surt de xemeneies de tardor.


M'enganyo a mi mateix? Potser m'enganya

el món durant tota la resta d'any.

Potser la vida no era només córrer...

Seria tan bonic que fos així...


Seure davant del mar. Presència i calma.

Prendre's el temps de ser. Reflexionar.

Gaudir el moment present i la natura...

Sospito que no soc qui enganya, jo.


(Eladi Martínez)

17 d’ag. 2023

"Balanç anual" (poema)

 


BALANÇ ANUAL


El mar em diu el que ja sé,

però jo llegeixo. No l'escolto.

És insistent, pacient, constant,

no accepta un no com a resposta.


El seu missatge em va calant,

es repeteix dins meu, ressona.

No diu res nou, però és important

perquè va al fons de la persona.


El mar no enganya, va de dret

al moll de l'os, les grans preguntes

que tan sovint he posposat

mirant, covard, a una altra banda.


Davant del mar només soc jo,

però veig que això no és poca cosa.

Contradiccions, desitjos, pors

que van i venen com onades.


El mar també sap escoltar

i, sense mots, de grat li parlo

mentre dialogo amb mi mateix

i ja som tres a la conversa.


Mai no arribem a conclusions,

però ben sovint em ratifico

que dec anar per bon camí

si el mar no em renya ni em condemna.


Passo balanç un cop a l'any,

dies marcats al calendari.

Sempre hi retorno un any més vell

i vull pensar que un xic més savi.


(Eladi Martínez)

16 d’ag. 2023

"Quan el mon es va trencar" (John Boyne)



QUAN EL MON ES VA TRENCAR
John Boyne
Ed. Empúries

No puc començar aquesta ressenya sense parlar de "El noi del pijama de ratlles". Una novel·la fantàstica que ens situa a l'Alemanya nazi des del punt de vista del Bruno, el fill del comandant al càrrec del camp d'extermini d'Auschwitz. Amb la seva mirada innocent assistim a unes vivències explicades amb gran mestria per part de John Boyne. L'he llegit i rellegit diverses vegades (algunes acompanyant la lectura dels meus alumnes) i la trobo imprescindible i altament recomanable.
"Quan el món es va trencar" reprén aquella primera història, aquest cop des de la mirada de la Gretel, la germana del Bruno, des dels seus 91 anys i instal·lada a Londres. Coneixem diversos episodis de la seva dilatada vida, des que va haver de fugir d'Auschwitz i com ha intentat conviure amb la culpa que l'ha perseguit tota la vida.
Vuitanta anys fugint del seu passat, amb identitats falses i descobrim com en algunes ocasions s'ha hagut d'enfrontar a autèntics dilemes morals.
Molt ben trenat. Molt ben escrit. Manté en tot moments l'interès del lector i t'arrossega a voler arribar al final de la història. I, malgrat que el repte era majúscul, no decep gens ni mica.
Fantàstica lectura!

13 d’ag. 2023

"La possibilitat de dir-ne casa" (Marta Orriols)



LA POSSIBILITAT DE DIR-NE CASA
Marta Orriols
Ed. Proa

M'ha agradat molt aquesta novel·la que ens posa en la pell de la Valentina, una periodista que ha estat vint anys fent de corresponsal pel món, els últims i més intensos a Beirut.
Coneixem la Valentina periodista de raça que viu surfejant sobre l'adrenalina de les notícies i intenta donar-hi un enfoc diferent i més profund, però també altres Valentines. 
La filla i germana que té una relació una mica distant i intermitent amb la seva família més directa i certes dificultats per expressar i compartir-hi emocions i sentiments. L'amant que mai no està disposada a acabar-se de lligar ni segura de com d'intensos vol permetre ser als seus sentiments. L'amiga que mai no sap fins a quin nivell de profunditat i confiança vol deixar arribar a les seves amistats...
I en aquest anar i venir en el temps i l'espai (perquè l'acompanyem en la seva infantesa catalana, en les corresponsalies a Bèlgica i al Líban i en la seva tornada a Catalunya per fer una aturada professional i estar més a prop dels pares) la veiem buscar quin és el lloc que mereix la possibilitat de dir-ne casa. Cosa que no és tan senzilla com podria semblar.

12 d’ag. 2023

"El digestiu de la veritat" (David Balaguer)



EL DIGESTIU DE LA VERITAT

David Balaguer

Ed. La Magrana


David Balaguer és un periodista col·laborador de diferents mitjans (jo l'he sentit a RAC1 com a periodista esportiu o fent seccions al "Tu diràs", al "Vostè primer", etc). Si l'heu sentit sabreu del seu sentit de l'humor, la ironia, el sarcasme i una capacitat per bastir relats surrealistes en què les emocions o conceptes abstractes queden personificats i tot plegat adquireix un to molt divertit, tot i que demana un exercici intel·lectual per anar seguint el fil dels seus pensaments.

Doncs així són els 14 contes d'aquest llibre, cadascun d'ells protagonitzats per un concepte abstracte i femení (la solitud, la joventut, la felicitat, la por, la intuïció...) als quals l'autor personifica i amb els quals dialoga com si fossin dos personatges diferents. Amb cadascuna d'elles viu una relació intensa, surrealista i hilarant. 

És admirable la seva creativitat desbordant i l'enginy amb el qual va recargolant les situacions, portant-les al terreny de l'absurd. El lector hi ha de posar atenció i concentració per no perdre el fil, però, a canvi n'obté no pocs somriures de complicitat.

11 d’ag. 2023

DirVersos

Aquesta és una notícia que s'explicarà sola. I de fet tan sols pretenc fixar en aquest bloc, que és un mica el quadern de bitàcola de la meva vida, una descoberta força recent que em dona estones de gran gaudi.

A través del Ton Armengol, poeta que vaig conèixer per la seva vinculació calderina fa molt temps i de qui n'admiro la sensibilitat i la capacitat d'engegar projectes, vaig saber d'aquesta iniciativa. Ras i curt, gent que es reuneix un cop al mes per llegir i compartir poesia. Així ho expliquen al seu compte d'instagram:

El nom ja em va encantar perquè té un doble significat:
1.- Dir versos: recitar poesia
2.- "Diversos": perquè la gent que s'hi reuneix és diversa quant a edat, procedència, etc però els uneix el gust per la poesia.

A través d'un compte d'instagram i un grup de whatsapp, cada segon dimarts de mes a les 19 h es troben en un lloc que se sap una setmana abans. El Ton busca llocs suggerents i acollidors i em consta que en els mesos d'hivern s'opta per espais tancats (llibreries principalment) i en els mesos de bonança es fan les trobades a l'aire lliure.
A les trobades s'hi pot assistir només com a oient o participar llegint versos. Tothom hi és benvingut. I no hi ha cap compromís de participació: quan et va bé hi vas i quan no, no. Cap problema

De moment he participat en dues d'aquestes trobades. La primera va ser el 9 de maig al pati de l'Ateneu la Sèquia. La segona el 8 d'agost al mirador de la torre de l'Alberg del Carme. Les dues han estat trobades molt agradables en les que he escoltat les propostes poètiques dels altres i hi he aportat les meves. El primer dia vaig llegir versos de Benjamin Prado, de Joana Raspall i un poema propi. El segon dia vaig llegir Gloria Fuertes.
Després de cada trobada, al compte d'Instagram apareixen dues fotos: una de la gent que hi ha participat i una dels llibres que s'hi han llegit.

Sempre que pugui hi aniré perquè és un espai de llibertat i cultura, que de tan senzill em sembla revolucionari. Si algú s'hi sent mínimament atret, com he dit abans, tothom hi és benvingut.
Deixo testimoni gràfic de les dues trobades en què he participat.






6 d’ag. 2023

"El fabricant de records" (Martí Gironell)



EL FABRICANT DE RECORDS

Martí Gironell

Ed. Columna


Aquesta novel·la costumista, premi Prudenci Bertrana 2022, retrata la vida i obra del fotògraf ambulant Valentí Fargnoli. La lectura ens permet acompanyar-lo al llarg del seu periple professional recorrent pobles i ciutats per fotografiar persones, monuments i escenes de la vida quotidiana.

Acompanyant-lo coneixem els detalls de la seva vida personal i també com era la vida de la gent a la primera part del segle XX. A més veiem en primera fila el casament del rei Alfons XIII a Madrid i de les vivències d'aquest dia en surt una intriga que s'arrossega fins al final de la novel·la.

Novel·la majoritàriament històrica (omplint els buits amb la imaginació de l'autor), fàcil i agradable de llegir, que permet reviure la vida com la vivien els nostres avantpassats i fa una oda a la bellesa de l'art de la fotografia i la seva importància per preservar els records.

2 d’ag. 2023

"Unes ganes salvatges de cridar" (Marc Vintró)



UNES GANES SALVATGES DE CRIDAR
Marc Vintró
Ed. Proa

Aquest recull de contes és el guanyador de l'edició 2022 del Premi Mercè Rodoreda de contes. Cada any compro el recull guanyador, ja que jo també em dedico a escriure contes, i hi ha vegades que no comparteixo el criteri del jurat. Però aquest no és el cas.
Els contes del Marc Vintró m'han agradat. Temes originals i una manera d'escriure entenedora i atractiva. Dels nou contes en destaco un en què un enterramorts sembla sospitós d'una desaparició i un altre en què un fotògraf que havia deixat de buscar fer la foto perfecta, al final decideix canviar d'opinió. Ambients molt ben descrits, protagonistes que sovint ens expliquen les històries en primera persona, interès creixent i resolucions clares.
Una bona recomanació.

1 d’ag. 2023

"Autoestop" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

AUTOESTOP

No passa mai res a Enlloc, un petit poble de la Serra d’Endebades. És un lloc bucòlic, ideal per perdre-s’hi i restar allunyat de qualsevol tipus de cabòries. El poble és un cul-de-sac. A un quilòmetre i mig de la carretera comarcal, surt una petita pista asfaltada que duu a Enlloc i és final de trajecte. Després d’Enlloc no hi ha res més. 

Els seus vuit-cents habitants porten una vida tranquil·la en què una de les poques distraccions és la tradició d’anomenar-se amb un nom format per dues síl·labes: la primera del nom seguida de la primera del cognom. A vegades la combinació és poc amable, com la de la Carla Casas, a qui tothom diu CaCa. D’altres és divertida com la del Fidel Gamisans, conegut com el FiGa. La majoria de cops és absurda com la Sara Cerarols (SaCe) o el Guillem Canela (GuiCa). I a vegades és curiosa com la de la protagonista d’aquesta història: la ViDa, Viviana Daura.

La ViDa, és la pubilla de cal Daura, una filla volguda i estimada a qui els pares van batejar Viviana per poder-li dir “Vine aquí, ViDa meva” i somriure orgullosos del seu enginy. Va tenir una infantesa feliç i no va ser fins a l’adolescència que va començar a qüestionar-se el fet de viure a Enlloc. La primera llavor del dubte la va posar la NaCo un estiu, quan va tornar d’unes colònies a la capital de comarca. Va explicar-los que un dia havien anat d’excursió a Barcelona a veure un museu de peixos i els va fer una descripció entusiasta de tot el que havia descobert a la gran ciutat i no podien ni imaginar. Botigues on trobaves de tot; gent de totes les races, vestits i colors atapeint els carrers; cotxes i motos de totes les marques i models; cinemes, museus, artistes de carrer que tocaven els seus instruments tan bé com si fossin artistes professionals... Tot era espectacular i no es podia donar l’abast. La NaCo va dir que quan acabés els estudis obligatoris hi aniria a viure.

Però no tothom va compartir el seu entusiasme. Alguns li deien que s’atabalaria amb tantes coses, que trobaria a faltar la tranquil·litat d’Enlloc i el contacte amb la natura. I per contrarestar aquell relat tan fantàstic, buscaven els inconvenients que segur que també havia de tenir viure a Barcelona: contaminació, soroll, presses, delinqüència, anonimat, massificació... La ViDa va escoltar-ho tot, va guardar-s’ho en algun raconet del seu cap i mai no en va parlar amb ningú. 

Els caps de setmana treballava a la fleca del poble i als vespres anava a la plaça a xerrar amb les amigues o s’escapaven al bosc amb una colla de xicots i mosses a fer-se petons d’amagat. Quan visualitzava la seva vida sempre allà, en aquell entorn tancat, perdent-se tot el que el món tenia per ensenyar-li, se sentia emmanillada i amb ganes de fugir. Però sabia que el seu entorn desaprovaria aquella decisió, així que només se li acudia una manera de fer-ho: d’amagat, sense avisar. Desaparèixer i no tornar mai més a aquell racó de món on mai no passava res. I de mica en mica la imatge de la fugida a Barcelona es va anar definint dintre seu.

Tenia divuit anys el primer cop que ho va intentar. Va omplir una motxilla amb quatre coses i va marxar cap als afores d’Enlloc. La ViDa va desfer la pista asfaltada i, quan va arribar a la carretera comarcal, va estirar la mà esquerra amb el puny tancat i el dit polze estirat.

El cor li repicava de manera ferotge cada cop que sentia el motor d’un cotxe que s’apropava, però tots passaven pel seu costat sense aturar-se. Quan ja feia més de mitja hora que caminava, un cotxe blau fosc va alentir la marxa després de passar pel seu costat i es va acabar aturant uns metres més enllà. La ViDa va accelerar el pas i quan va arribar-hi, va veure que qui conduïa era la mare de la CeVi, bona amiga de la seva mare. 

Amb la cara roenta de vergonya, va improvisar una mentida d’anar a recollir un paquet al poble del costat. La mare de la Cevi li va acostar i van quedar que al cap d’una hora la recolliria de tornada per portar-la a casa. Així de ràpid i malament va acabar el primer intent de fuga.

Amb la mala estona que havia passat, el desig de fugir va afluixar durant una temporada, però l’avorriment de la rutina diària d’Enlloc va acabar fent forat i al cap d’un temps va fer un nou intent. Va tornar a preparar una motxilla amb un equipatge mínim i va sortir del poble en direcció al món.

Al cap d’una bona estona de fer autoestop, va aturar-se un cotxe esportiu amb un aleró i alguns adhesius de marques comercials. Quan s’hi va atansar, el conductor va abaixar el vidre i la ViDa va veure que era un noi jove, ple de piercings i tatuatges, amb ulleres de sol i gorra de gairell. Duia la música tan alta que amb prou feines se l’entenia. Li va fer mala espina. Va tenir por que si pujava a aquell cotxe, el noi volgués aprofitar-se d’ella o li fes alguna mala jugada i, amb la primera excusa que se li va acudir, va anar-se allunyant de retorn al poble. Quan el cotxe va arrencar amb una violenta i sorollosa derrapada, va sentir un gran alleujament.

Després d’aquells dos intents fallits, va abandonar la idea de marxar d’Enlloc. Va començar una relació amb el PeCa i, abans que en fos conscient del tot, ja estava embarassada i preparant el casament. Sense temps de prendre’n consciència, es va veure immersa en aquella vida que sempre havia volgut evitar. Tancada a Enlloc, la ViDa es marcia, però tenia un fill a qui pujar i unes obligacions que no li permetien pensar en escapar. 

Quan el RoCa va entrar a l’adolescència, la ViDa va recuperar la idea de fugir d’aquell racó de món. Va buscar la vella motxilla amb la que havia fet els intents anteriors i un capvespre va caminar per aquell cordó umbilical que connectava Enlloc amb el món exterior, amb la idea de tallar-lo i alliberar-se’n per sempre. La càlida llum del final del dia l’amanyagava i li donava esperances que aquella tercera vegada seria la reeixida. 

Però va anar caminant i caminant i, dels pocs cotxes que van passar-li pel costat, cap no es va aturar. Quan es va fer fosc, va aturar-se en una gran pedra per prendre una decisió. Els sorolls que venien del bosc (udols de mussols, trepitjos de branques, gronxadissa de fulles empeses pel vent...) li havien fet agafar por. Derrotada, va emprendre el camí de tornada a la tediosa seguretat del seu maleït poble.

Malgrat aquella decepció, la ViDa seguia convençuda de marxar i no volia tornar a deixar passar un grapat d’anys. Així que al cap d’una setmana va repetir l’operació, aquest cop sortint més d’hora perquè no la sorprengués la nit. Al cap de vint minuts de caminar per la carretera i estirar el dit polze cada cop que sentia el motor d’un cotxe, una furgoneta va reduir fins a aturar-se davant seu. Tenia una matrícula estrangera que no sabia identificar. Quan va arribar-hi, dos homes barbuts i grassonets se la van quedar mirant amb un somriure. Ella va encetar una conversa que no va arribar a funcionar perquè no trobaven cap idioma comú que els permetés entendre’s. Davant d’aquest panorama, malgrat que semblaven bones persones, la ViDa no va gosar embrancar-se en una aventura tan incerta. Els va donar les gràcies i va continuar caminant per veure si amb el següent cotxe tenia més sort.

Va passar més de mitja hora sense que s’aturés ningú, però al final ho va fer un cotxe que coneixia bé. Era el Dos Cavalls del Venanci, un vell pagès del poble del costat, un home que cuidaven entre tots perquè vivia sol i començava a tenir símptomes de demència. Quan hi va parlar, es va adonar que no la coneixia i només li va demanar si anava bé per anar a Enlloc. No s’atrevia a confiar la seva sort en aquell home que en qualsevol moment podia tenir un accident. El Venanci li va indicar malament el camí i es van acomiadar.

Frustrada pels dos fracassos en una mateixa tarda, la ViDa va decidir tornar a casa i pensar seriosament què volia fer amb la seva existència. Tots els cops que havia intentat fugir d’Enlloc li havien sortit malament i estava cada cop més decebuda de si mateixa i de la manera com malgastava els anys, sense assolir l’objectiu que s’havia marcat de jove.

Va entrar en una mena de depressió que la va mantenir molts anys depenent de les pastilles i lluitant contra una tristesa que se la menjava. Ningú no sabia la raó d’aquella davallada perquè ella mai no havia compartit els seus anhels. Era només una idea seva que volia executar sense còmplices ni testimonis. Només desaparèixer d’aquell forat, que no la trobessin mai més i començar una nova vida en un lloc diferent i lluminós.

S’acostava l’edat de la jubilació, quan van començar a funcionar les teràpies i ja va albirar els primers rajos de llum al final del túnel. D’una banda veia que havia malgastat el temps en aquell poble del que sempre havia volgut fugir, però de l’altra sentia que, si finalment ho aconseguia, encara li quedaven uns anys per acostar-se al seu somni i valia la pena intentar-ho. Els seus pares eren morts, el seu fill ja s’havia independitzat i amb el seu home feien vides paral·leles. Podia marxar sense que ningú no la trobés a faltar.

Un bon dia va començar a caminar per la pista asfaltada que sortia del poble. Recordava l’energia amb la que ho havia intentat la primera vegada, amb només divuit anys, i ho comparava amb el pas talper amb el que ara s’anava allunyant lentament del niu dels seus problemes. Tota una existència separava els dos moments i constatava el fracàs del seu pas per aquest món, sense haver estat capaç de fer el que de ben jove s’havia proposat. A mesura que s’allunyava d’Enlloc, la ViDa pensava que, passés el que passés, no volia tornar-hi. No es veia capaç de superar un nou fracàs. 

Com que no anava gaire lleugera, defugia el terreny més irregular de les cunetes i caminava arran de calçada. Els cotxes li passaven molt a la vora i l’espantava la velocitat que duien i el vent que provocaven al seu voltant. A més a més, alguns li tocaven el clàxon, advertint-la que passava massa a prop, i li provocaven grans sobresalts. Mentre caminava, recordava els cotxes que s’havien aturat cada vegada que ho havia intentat i com sempre havia acabat allunyant-se’n amb por. Por. Aquesta era la sensació que va començar a posseir-la. Por que un cotxe l’atropellés. Por que s’aturés un cotxe i no gosés pujar-hi. Por que no s’aturés cap cotxe. Por.

Va veure un corriol que s’enfilava bosc endins i va sentir com si la cridés. La qüestió era fugir d’Enlloc. No era imprescindible fer-ho en cotxe. Així que va allunyar-se de la carretera i va començar a caminar per aquell sender que s’endinsava més i més en plena natura. Va caminar hores i hores. Primer amb la felicitat de, per fi, estar-se allunyant definitivament del seu maleït poble. Després amb la fatiga i la set de masses hores d’un exercici per al qual no estava preparada. I finalment amb el neguit de no tenir ni idea d’on es trobava ni quina era la direcció que havia de seguir. Va decidir reposar una estona sobre una soca.

Estava molt cansada, però seguia tenint clar que no volia recular. No suportaria tornar-se a trobar a la casella de sortida. Li havia costat tota una existència reunir el valor per marxar-ne definitivament, tot i que ara s’adonava que no necessàriament estaria millor fora d’Enlloc.

Encara faltaven unes hores perquè es fes fosc i va decidir seguir caminant per veure si trobava algun lloc on començar de nou, sense saber que aquell camí seria l’últim que faria.

La ViDa es va perdre sense haver sortit mai d’Enlloc.