MIRO I CALLO
Si demà em respon silenci
quan busqui el brogit del mar
i el verd brut dels eixuts boscos
mentre cerqui el blau salat,
és que avui és l'últim dia.
Deixa-me'l aprofitar.
Miro. Em vessa la mirada
de les onades ballant
aquest últim vals agònic,
tots dos sols, aliens al món.
I la mà es queda aturada
perquè no ho vol constatar.
Callo. Mato les paraules
per tornar-les a enterrar
sota la sorra, a la platja,
on res no ha de germinar,
però, ben segur, d'aquí a uns mesos
les podré recuperar.
Miro i callo. Paladejo
les darreres sensacions,
el res que és tot, paradoxa,
el poc que em fa ser complet,
la pila, ben carregada,
que em fa funcionar tot l'any.
Miro. Bec amb la mirada.
Miro sons, olors, colors.
Omplo maletes d'imatges
que desfaré a poc a poc
al llarg de l'any. I ara callo
perquè els mots ajuden poc.
(Eladi Martínez)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada