Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
VISCA LA TERRA
L’home que puja la costa de Cal Xica amb una carta als dits, arrossega els peus i una mirada buida: ja només és una ombra d’allò que havia estat. En Pere Camps enfila el camí entre les feixes d’oliveres amb l’esquena corbada d’un pagès de cinquanta-set anys i una lleugera coixesa. El sol de setembre li castiga la clepsa esclarissada i, amb l’esforç de la pujada, comença a suar. Busca el mocador arrugat de la butxaca i s’eixuga el front.
Dos caces solquen el cel amb gran estrèpit i hi deixen esteles blanques. Els segueix amb la vista i mastega un renec abans d’escopir al terra amb menyspreu. Torna a agafar la carta amb les dues mans i rellegeix, per enèsima vegada, la capçalera de la Conselleria d’Interior i el seu nom al destinatari. En tot moment la manté una mica allunyada del cos. Potser buscant la distància focal per poder-la llegir correctament, potser perquè inconscientment vol evitar el moment d’obrir-la.
Arriba al capdamunt de l’última feixa i entra al cobert on hi ha el tractor. Una gran portalada sense porta deixa veure el sostre d’uralita, fumat i amb grans forats per on entren ullades de sol que il·luminen les bales de palla apilades als laterals. I al mig, com si fos la valuosa peça que presideix una sala d’un museu, el vell tractor. S’hi enfila per l’escala lateral i s’asseu davant del volant. Hi deixa la carta, observa els camps que s’estenen al davant i obre la porta als records.
Ell mateix va començar a voler ser pagès quan el seu pare li deixava creure que conduïa el tractor, agafant el volant assegut sobre les seves cuixes. Veure els camps des d’aquella alçada l’havia fet sentir tan feliç i poderós que ja no havia volgut ser cap altra cosa. Per això, quan va arribar a menar les terres de Cal Xica, va prometre’s que, si mai tenia un fill, un dia faria el mateix amb ell. I li posaria el nom de l’autèntic patró dels pagesos catalans: Galderic.
Per allargar el moment de llegir la carta, busca amb la mirada el final de la segona feixa d’oliveres, a mà dreta. On comença el bosc, encara hi ha el gronxador que va construir a la branca del primer roure. Hi pensa i dins seu topen el somriure dels dolços records amb la por pel que trobarà dins d’aquell sobre. Guanya la por i els ulls se li comencen a entelar.
Llavors torna a sentir els avions militars que travessen el cel. Gira el cap, els busca pels forats de la teulada i en veu passar un. També veu l’estelada lligada al vidre del darrere, com si fos la capa del tractor. Li arriben imatges que té ben emmagatzemades: a vegades voleiava empesa pel vent i a vegades li feia de para-sol.
Una nova glopada de records l’arrossega. Sempre va ser un pagès combatiu i un patriota. Un dels molts que van recórrer el territori en múltiples tractorades, quan tot el país creia que la independència es podia aconseguir de manera pacífica i democràtica, quan corria de boca en boca la frase del poeta: que tot està per fer i tot és possible! El tractor és ple d’adhesius que recorden aquells episodis. N’hi ha un que sempre li havia encantat: “Visca la terra!”. Aquella “terra” que per a ell era pàtria, paisatge, feina, vocació, territori, identitat... Tot! Records de temps passats, quan ningú no pensava que les coses poguessin acabar com van acabar.
En Pere Camps sent que ha arribat l’hora d’afrontar el moment que ha anat dilatant. Torna a agafar la carta i amb aquells dits gruixuts i aspres, acostumats a carregar pesos i fer feines dures, prova d’obrir el sobre sense fer-lo malbé. Està a punt d’aconseguir-ho, però unes explosions llunyanes el trasbalsen i se li estripa una mica. Desdobla la carta i abans de començar a llegir ja nota el pes d’una mala notícia que li enfosqueix la mirada. Els ulls es comencen a ennuegar, però parpelleja i s’esforça a enfocar la vista.
Llegeix sense llegir, com si estigués veient una altra persona que ho fa i, per sobre de l’espatlla, només pogués retenir paraules esparses. Condol... servei a la pàtria... Galderic Camps i Brotons... continuar la lluita... I aquell eslògan final: Visca la terra!
Tanca els ulls i la presa es desborda. Les llàgrimes llisquen galtes avall. Meticulosament torna a plegar la carta i la posa dins del sobre. Nota dins seu una detonació controlada que provoca que tot s’esfondri de manera endreçada i asèptica, cap endins, sense malmetre res del seu voltant. Sent que ja res no val la pena i, de cop, obre la finestra i d’una estrebada arrenca l’estelada.
Després busca l’adhesiu de “Visca la terra!” i comença a esgratinyar-lo amb els dits. No té ungles i fa tant temps que està enganxat que no hi ha manera de desprendre’l. Però segueix rascant amb els ulls negats de llàgrimes i ni tan sols se n’adona quan el dit li comença a sagnar.
