Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
CICATRIU
El primer cop, la Laia va sentir el telèfon des de la terrassa i li va fer mandra aixecar-se de la gandula. Li va estranyar que insistissin tant. Normalment la gent només esperava uns quants tons de trucada, però, fos qui fos, aquella vegada li deixava temps suficient per arribar-hi. Quan ja s’incorporava per atendre-la, finalment van penjar, però abans de tornar-se a estirar, van repetir-se els trucs i aquest cop sí que hi va arribar.
- Digui?
- ...
- Sí, jo mateixa. De què es tracta?
- ...
- D’acord. Seré aquí. No he de moure’m.
Va penjar amb cara de sorpresa i preocupació. Va veure reflectit el seu cos a la finestra. Banyador de dues peces estampat que ressaltava un cos ben proporcionat. Va anar cap a l’habitació a vestir-se per estar més presentable quan arribessin.
(...)
L’Andreu i la Laia s’havien casat el 1978. Tot i que ho havien intentat, els fills no havien arribat i al final s’havien resignat a quedar-se sense. Aprofitaven per viatjar i, cadascú pel seu cantó, cultivaven les seves amistats i les seves aficions. A la Laia li agradava anar al cine i muntar a cavall. A l’Andreu, anar amb bici i seguir les curses de motos, sobretot les de 125 c.c. on l’Ángel Nieto regnava des de feia anys amb total autoritat.
El 10 de setembre de 1981, l’Andreu va sortir amb bicicleta tot sol a fer una ruta que havia fet un munt de vegades. Un parell d’horetes i després a aprofitar el pont de la Diada a l’apartament que els sogres els deixaven a la platja. Quan estava a la meitat de la ruta, en una baixada plena de grava, la roda de darrere li va lliscar, va tocar massa el fre i va caure.
No va ser una caiguda violenta. L’Andreu la recordava a càmera lenta, un moment de vol lliure a l’aire, acostant-se a poc a poc al terra sense poder-ho evitar i preparant el cos per sentir el dolor. El primer de tocar a terra va ser el cul, però llavors tot es va accelerar de cop. Va rebotar una mica, la bicicleta li va caure a sobre i la va aturar amb el peu.
Abans d’incorporar-se va fer una ràpida avaluació general i li va semblar que havia estat de sort. No veia sang per enlloc, podia moure bé els canells i només sentia una patacada al cul. Se n’havia escapat barat. Va ajudar-se amb els braços per incorporar-se i, quan va ser dret del tot i va tornar a suportar tot el seu pes, va sentir un zumzeig a l’empenya del peu dret.
Va aixecar una mica el mitjó i va veure com la sang brollava, generosa, d’una cicatriu en forma de rialla. No li feia mal i no sabia com s’ho podia haver fet: potser amb el pedal o el plat quan la bici li havia caigut a sobre. Fos com fos, estava sortint molta sang i no podia perdre temps. Va mirar a la motxilla i va trobar un tapaboques. Se’l va posar sobre la ferida de manera que li fes pressió i evités la sortida de la sang. Va comprovar que podia caminar i, després de deixar la bici amagada entre uns esbarzers, va encaminar-se cap a l’última masia que havia passat: Cal Mingu.
Estava segur que haurien de cosir-li aquella ferida. Era un tall massa ample com per esperar que cicatritzés bé sense fil i agulla. Tot i que no li feia mal, tenia por que, si anava perdent sang, pogués arribar a desmaiar-se i per això va afanyar-se per arribar el més aviat possible a Cal Mingu per demanar ajuda.
Al cap d’uns deu minuts va plantar-se a l’entrada i va trucar insistentment amb el picaporta. Va acabar sortint el vell Tià, a qui va explicar que s’havia fet mal i va demanar permís per trucar per telèfon. Sabia que la Laia era a casa, fent les maletes, i per això li va estranyar que no li contestés la trucada. Després de provar-ho un parell de vegades, va acabar trucant al Modest, el seu veí que sabia segur que seria a casa, perquè l’anés a buscar i el portés a l’hospital.
Li van posar set punts de sutura i li van dir que havia estat de sort perquè, malgrat que era un tall ample i fondo, no havia tocat tendons ni lligaments i no semblava que hagués de tenir cap conseqüència greu.
Quan finalment van localitzar la Laia i va arribar atabalada a l’hospital, l’Andreu semblava molest amb ella.
- On eres? T’he trucat a casa perquè em vinguessis a buscar.
- Ho sento, Andreu, havia sortit a comprar. Fa molt que has caigut?
- A comprar? Em pensava que ja ho teníem tot i només havies de fer les maletes.
- No teníem crema solar i han dit que aquests dies el sol picarà fort.
- I on has anat a buscar-la?
El to de la conversa, cada cop més agre, va semblar incomodar el Modest i, potser per això van evitar aprofundir-hi.
- Em sap greu, amor. Ha estat només un moment, però just s’ha ensopegat quan em necessitaves. Et fa molt mal? Què t’han dit els metges?
Finalment van decidir suspendre el cap de setmana llarg a la platja i van quedar-se a casa. La Laia interessant-se permanentment pel seu home i ell, emmurriat i contestant-li amb monosíl·labs i males cares.
Feia temps que l’Andreu tenia la mosca rere l’orella amb la seva dona. No entenia les seves cada cop més freqüents desaparicions i sospitava que tenia alguna aventura. Com que no en tenia cap prova no s’atrevia a plantejar-li obertament, però cada cop en desconfiava més. Quan arribava tan contenta a casa, molta estona més tard que s’hagués acabat la pel·lícula que havia anat a veure amb les amigues i explicant-li que havien anat a fer una copa per comentar-la, no podia evitar malpensar. Llavors començava a exigir-li detalls. On havien anat? Què havien pres? Què deia la seva amiga sobre la peli? I tot i que sempre contestava de manera convincent i amb tot luxe de detalls, ell no podia deixar de pensar que l’estava enganyant.
(...)
Vint minuts després de la trucada, una parella mixta de policies joves van presentar-se a casa de la Laia. Feia poc que la Policia Nacional havia permès l’entrada de dones al cos i encara causava certa sorpresa veure’n una rere aquell uniforme. Tant ella com ell tenien un posat seriós, però amable. Mostraven una neutralitat que no generava rebuig, sinó que predisposava a la proximitat. La Laia els va fer passar a la terrassa on una estona abans estava prenent el sol. Després d’un breu preàmbul, de seguida van anar per feina:
- Senyora Llopis, estem buscant el seu marit. Sap on podríem trobar-lo?
- Doncs la veritat és que no. Estem separats i no sé res d’ell. Ara fa temps que no parlem.
- Ho entenc. No li preguntaríem si no fos necessari per al cas que estem investigant. Si ens pot facilitar els contactes dels seus familiars no la molestarem més.
- L’Andreu no té família. És adoptat i fill únic. Els pares van morir fa un parell d’anys amb poc temps de diferència. Que jo sàpiga no té cap família propera amb qui mantingui el contacte.
- Sap almenys si actualment viu a la ciutat o en va marxar?
- L’últim cop que vam parlar estava enfadat i em va dir que marxaria ben lluny, però potser només era una manera de parlar...
- Miri, el cas és que ahir es va produir un incendi a un garatge del carrer Llibertat. Els bombers van trobat un cos calcinat. A partir del registre de vehicles hem fet un llistat de les persones que l’utilitzaven i, entre els noms, hi figura el del seu home. Hem d’anar localitzant tothom fins que descobrim la identitat del cadàver.
- No sé com podria ajudar-los.
- Estem buscant el seu marit per descartar que pugui ser el difunt. No sap d’algun amic que hi pogués mantenir contacte. Hi ha d’haver algú...
- Els donaré alguns telèfons, però crec que des que ens vam separar s’havia allunyat de tothom i volia començar una nova vida.
- Moltes gràcies. Ens serà de gran ajuda. I si més endavant la necessitem per alguna cosa, ens tornarem a posar en contacte amb vostè.
(...)
La Laia sempre havia trobat l’Andreu molt bon noi. Un amic per confiar-hi a cegues i el pare ideal per als seus fills. Potser per això, quan va haver d’assumir que mai no tindrien fills va començar a plantejar-se si volia estar tota la vida lligada al seu costat. Era comprensiu, amable, atent, però, només amb ell, trobava a faltar pebre a la seva vida.
Com que sempre havien mantingut certes parcel·les de les seves vides independents, ella va començar a buscar fora de casa aquest picant que li faltava. Tant a l’hípica com quan quedava amb companys del bufet per anar al cine, procurava estar prop dels més juganers i descarats. S’hi acostava, els provocava, acceptava totes les bromes i deixava que els equívocs i la tensió sexual anessin creixent sense fer res per evitar-ho. I aquella espiral només podia acabar d’una manera.
Un dia van quedar per anar al cine amb el Berni, un jove passant que feia dies que li tirava els trastos descaradament, i la Suni, una procuradora amb qui compartia l’afició pel setè art, però la Laia s’ho va fer venir perquè al final acabés sent una trobada només de dos.
Mentre feien cua per comprar les entrades de “Carros de fuego”, li va comunicar que al final la Suni no vindria i les ninetes dels ulls del Berni van dilatar-se imperceptiblement mentre procurava esmorteir el somriure maliciós que li creixia. Van seure darrere de tot, plenament conscients del que anaven a fer, sense que cap dels dos ho hagués verbalitzat. Tan bon punt es van apagar els llums, les mans van començar a explorar-se i, quan tots dos van estar segurs que volien el mateix, es van deixar anar fins al final. Tot i les bones crítiques de la pel·lícula, no es van assabentar de res.
Un cop passada aquella frontera, la Laia ja va trobar el camí fressat per seguir-lo recorrent els cops que va voler. No tenia remordiments i, d’altra banda, era prou curosa com per no aixecar sospites. Però, tot i així, amb el temps a l’Andreu li van començar a estranyar algunes actituds, retards i excuses. Mica a mica i molt a contracor, va començar a covar l’ou de la desconfiança i a mirar-se la seva dona, el que feia i el que deia amb uns altres ulls, més exigents.
Va trigar molt a fer-se gran aquella sospita. De fet, l’Andreu feia com la Penélope de l’Ulisses. A vegades feia gestions i començava a seguir la seva dona, però després, tement el que pogués trobar, ho deixava córrer. I tots dos s’esforçaven a fer agradables i plaents les estones que compartien, de manera que anaven donant corda a la relació, malgrat els grinyols advertien que alguna cosa no acabava d’anar a l’hora.
Però, quan l’Andreu va caure amb la bici i ella no va ser a casa quan la necessitava, es va desfer aquell equilibri de forces que mantenia estable la relació. Una veueta dins seu li va dir que aquell era el punt d’inflexió que necessitava i que havia de saber què feia la Laia quan va tenir l’accident. Ràpidament va desmuntar la seva coartada. Sense que ella ho sabés, va anar a les botigues on podia haver comprat la crema solar i va comprovar que ni l’havien vista ni li havien venut. Finalment va reunir les forces necessàries i li va plantejar obertament.
Van tenir una agra discussió i, malgrat que ella ho va negar tot, va ser incapaç de donar detalls de què havia fet mentre ell buscava ajuda amb el peu ensangonat. La Laia va posar-se a la defensiva i es va enrocar, acusant-lo a ell d’altres coses només per no contestar-li, com una rebequeria d’aquelles en què crides més que l’altre per no haver de sentir-li la veu. I alguna cosa es va trencar.
Va començar la guerra freda. Compartien el pis, però van passar a fer vides totalment separades. L’Andreu es va instal·lar a l’habitació dels convidats i tant l’un com l’altra feien la major part dels àpats fora de casa. De primer encara van fer comèdia en algun compromís nadalenc de la família de la Laia i la colla d’amics comuns, però en van sortir amb tan males sensacions que van decidir que no repetirien. O hi aniria un o l’altra o donarien qualsevol excusa per no anar-hi. Es deixaven notes a la tauleta del telèfon per les coses bàsiques i a part d’això van començar un procés gradual d’ignorància mútua.
(...)
La policia va tornar a trucar a casa de la Laia, una setmana després d’haver-la visitada. Lamentaven tornar a molestar-la, però necessitaven parlar amb ella altre cop perquè els ajudés a avançar en la investigació.
La Laia no entenia què volien d’ella, però va desplaçar-se fins la comissaria tal i com li demanaven. En un petit despatxet que feia molta pudor de tabac, els mateixos policies que l’havien visitada a casa la van convidar a seure i li van oferir una tassa de cafè que ella va declinar.
- El que hem d’explicar-li no és agradable. Si poguéssim estalviar-li ho faríem, però necessitem la seva col·laboració -va començar la noia.
- M’estan espantant...
- El cadàver que van trobar al garatge és pràcticament irreconeixible -va continuar el noi que s’estava deixant créixer la barba des de l’última vegada-. Està calcinat gairebé en la seva totalitat, de manera que no es poden identificar les empremtes digitals...
- En casos així les tècniques actuals permeten comparar radiografies del cos amb d’altres que es tinguin del sospitós -va continuar la noia com si ja haguessin assajat que s’anirien alternant el torn de paraula-, però hem consultat l’expedient mèdic del senyor Vendrell i no hi consta cap radiografia. Mai no s’havia trencat cap os.
- No... -i per un moment va semblar que la Laia anava a explicar alguna cosa, però a última hora es va mossegar la llengua i va continuar en silenci.
- També es poden fer comparacions de les peces dentals, però en l’incendi un dipòsit va caure del pis de dalt i va impactar contra el crani del difunt, deixant-lo totalment inservible per a aquestes comparacions.
En aquest punt la Laia va fer un gest; barreja de por, fàstic i desaprovació; que va fer aturar els policies.
- Es troba bé, senyora Llopis? Vol un got d’aigua? -va intercedir la noia policia.
- Sí, si us plau. Però perquè m’expliquen tot això?
El noi de la barba es va prendre el seu temps per omplir un got d’aigua de la gerra que hi havia al costat del termos de cafè i portar-li. Només després d’això va contestar-li:
- Hem pogut localitzar amb vida totes les persones de la llista de possibles identitats del cadàver del garatge i només ens queda el seu marit. Però no podem estar segurs que sigui ell. Necessitaríem que algun contacte directe en fes el reconeixement per confirmar-ho o descartar-ho. I, malauradament, no hem pogut trobar ningú més directe que vostè.
La Laia va semblar aclaparada pel pes d’aquella notícia i la noia policia va agafar-li la mà amb suavitat i li va parlar a poc a poc:
- No cal que sigui avui. Podem quedar demà o demà-passat. Primer podrà parlar amb una psicòloga que li explicarà tot el procés i l’acompanyarà en tot moment...
- Tot i que si se sent preparada també podríem fer-ho avui mateix – va afegir el noi policia, a qui la seva companya va adreçar una mirada de desaprovació.
- No... avui, no... He d’assimilar-ho. Podem quedar demà?
- I tant. Demà és perfecte -va contestar-li la noia, prenent la iniciativa-. Podem passar-la a buscar a l’hora que ens digui i després la tornarem a casa. A quina hora li sembla?
- No sé... a mig matí... A les onze? -va dir sense adonar-se que s’havia aixecat i començava a buscar la sortida, una mica desorientada i molt atabalada.
- Perfecte. A les onze passarem a buscar-la -va dir-li la noia, aixecant-se i agafant-la suaument de l’espatlla per orientant-la cap a la porta de sortida-. Si té cap dubte o preocupació ens pot trucar a qualsevol hora.
(...)
L’Andreu es mirava sovint la cicatriu en aquelles primeres setmanes de ruptura sentimental. S’hi posava crema hidratant i notava el tacte gruixut dels teixits suturats sota l’epidermis. Relacionava aquella cicatriu física amb la de la seva relació, però pensava que tindrien evolucions diferents. Confiava que el pas del temps aniria desdibuixant la ferida del peu i arribaria un moment en què esdevindria pràcticament invisible. En canvi, la seva relació amb la Laia s’havia trencat per sempre més. Cada cop estava més indignat i ressentit, pensant en el temps que feia que ella l’enganyava i no trobava cap motiu que justifiqués aquella infidelitat. No s’ho mereixia.
A més a més, sabia que ella, des que s’havien separat, semblava ben alliberada i no perdia cap ocasió per buscar homes amb qui compartir diversió i sexe, mentre ell s’havia anat tancant en si mateix, sense saber com superar aquell sotrac.
Un dia de principis de primavera, l’Andreu va decidir passar el cap de setmana en un càmping a la platja per desconnectar. Li va deixar una nota a la nevera i va marxar. Però quan estava prenent el sol a la piscina del càmping, va veure una parella menjant-se a petons i va tenir una visió: segur que la Laia havia aprofitat que la casa estava buida el cap de setmana per portar-hi algun home!
La sang va començar-li a bullir i va decidir presentar-s’hi aquella nit. No podia suportar la idea que al mateix llit on ell havia estat fent l’amor amb la Laia, ara ella s’ho muntés amb qualsevol desconegut. Encara era la seva dona! Tot i que feia poc que la llei del divorci s’havia aprovat al Parlament, oficialment ells encara eren parella.
Va recollir, va pagar a recepció i va enfilar el camí de tornada a casa. Encara era mitja tarda quan va arribar i va pensar que a aquella hora la casa estaria buida. Va trucar el timbre des del carrer per assegurar-se’n i, com que ningú va contestar-li, va pujar i va tancar-se a la seva habitació disposat a esperar fins que ella arribés. Amb la paciència d’un depredador.
Va ser llarga l’espera, però cap a quarts de dotze es van sentir rialles a l’escala i l’Andreu va posar-se dret darrere la porta de la seva habitació, disposat a aprofitar el moment adequat. No va passar gaire temps: un cop van ser dins, tot va anar de pressa.
La Laia i el seu acompanyant ja van entrar amb l’escalfament fet, petonejant-se i grapejant-se, sense temps per perdre en preàmbuls. A l’entrada de l’habitació van desprendre’s de gairebé tota la roba i van llençar-se sobre el llit disposats a coronar el cim que feia estona que escalaven.
Reien sense cap mena de prevenció ni censura, segurs que tenien tota la casa per a ells i l’Andreu va dubtar per un moment què havia de fer. No era un home violent que tingués previst fer cap bestiesa, malgrat els gelos i el dolor que sentia. No sabia si entrar cridant i esbroncant-los per espantar aquell amant ocasional i avergonyir la seva dona o... De cop un somriure pervers li va creuar la cara i va tenir ganes de ser cruel i venjatiu. Va agafar la seva càmera Olympus i amb totes les precaucions possibles va anar-se acostant a l‘entrada de l’habitació.
A la Laia sempre li havia agradat practicar el sexe amb els llums oberts i aquell costum li va facilitar molt les coses. Embrancats com estaven en els seus exercicis sexuals, en cap moment no van adonar-se que eren objecte d’un reportatge totalment explícit. Quan va acabar el rodet, va retirar-se discretament i va marxar del pis sense fer soroll.
Va fer dues còpies de totes les fotos i va guardar amb molta cura els negatius. Llavors un dia n’hi va deixar una de ben explícita al costat del telèfon amb una nota que deia “Hem de parlar. Demà sigues a casa a les dotze.”
Quan la Laia va veure la foto va sentir que tot s’ensorrava. Aquella foto només podia significar que l’Andreu havia deixat de ser un bon noi i que volia fer-li xantatge. No es va equivocar.
En la trobada que van tenir, l’Andreu va mostrar-se implacable i insensible, exigint-li un divorci abusiu. En cap moment va esmentar les fotos, però va imposar unes condicions innegociables: volia el pis i els estalvis de la llibreta conjunta. Era un tracte desproporcionat, però sabia que ella cobrava un bon sou i tenia el suport econòmic d’una família adinerada.
- I si no accepto? -va acabar demanant ella amb la boca petita.
- Estic preparant uns àlbums de fotos que faré arribar als teus pares, a les dones dels teus amiguets i als directius de la teva empresa. Els encantaran...
- Està bé. Dona’m un temps.
- Tens un mes per preparar-te i organitzar-ho tot. Durant aquest temps marxaré lluny i no et molestaré. D’aquí a un mes quedem amb els advocats per redactar-ho i signar-ho tot de mutu acord.
La Laia no estava en disposició de discutir, va acatar silenciosament i no va tornar a veure l’Andreu
(...)
L’endemà, a les onze puntuals, la dona policia va trucar el timbre de casa de la Laia. Van compartir enmig d’un silenci dens el trajecte en el vehicle policial fins a les dependències judicials. La Laia desprenia por i incomoditat. Havia dormit malament i s’havia imaginat tots els escenaris possibles. Podia ser que aquell cos fos el de l’Andreu, però també podia ser que no. Que l’Andreu fos viu o mort tenia importants conseqüències a la seva futura vida: econòmiques i socials.
Van fer-la passar a un despatx i van presentar-li la psicòloga. Les van deixar soles, assegudes al voltant d’una taula, una cadira al costat de l’altra.
- Senyora Llopis, em dic Maria Climent, soc psicòloga i ara li explicaré com anirà tot.
- Encantada -va contestar la Laia, visiblement nerviosa, oferint-li una mà tova.
- Quan estigui preparada, passarem a la sala d’aquí al costat -va dir assenyalant amb la mà i la mirada una porta que tenia un quadrat de vidre translúcid a la part superior.
Inevitablement els ulls de la Laia van seguir aquella direcció, però ràpidament van defugir-la i van tornar a fixar-se en la psicòloga.
- Al mig de la sala hi ha una llitera amb un cos tapat amb un llençol. Vostè pot prendre’s tot el temps que necessiti. Li aconsello que, quan entrem, s’esperi una mica abans d’acostar-s’hi, per asserenar-se i adaptar-se a l’escenari.
- Hauré d’entrar sola?
- No. A no ser que així ho prefereixi. Jo puc ser al seu costat en tot moment, si ho vol. Dins hi haurà un metge forense que, quan estigui preparada, retirarà el llençol per mostrar-li les cames del cadàver. La resta ha quedat molt malmès.
La psicòloga va fer una pausa, veient la ganyota de disgust de la Laia i suaument va posar-li una mà sobre el genoll mentre li deia:
- És molt important que entengui que no hi ha cap pressa i que podem esperar el temps que necessiti fins que se senti preparada. Podem aturar-nos tantes vegades com calgui. Ho entén?
- Sí, sí. Moltes gràcies. Continuï, si us plau.
- Quan el metge retiri el llençol vostè ha de fixar-se en qualsevol tret que pogués ser distintiu del seu home: tatuatges, pigues, cicatrius...qualsevol cosa que li permeti descartar o confirmar la seva identitat. Si en qualsevol moment...
Quan va sentir la paraula “cicatriu” un calfred li va recórrer l’esquena i va deixar d’escoltar. La mirada li va canviar, però va ser només un instant. De seguida va esforçar-se per recuperar la serenor que volia aparentar, mentre dintre seu una llum s’anava fent gran, com quan en un túnel et vas acostant a la sortida...
Quan l’Andreu va tenir l’accident de bicicleta, estava pendent de fer una assegurança de vida que li exigia que no hagués tingut cap comunicat de lesions en el darrer any. Per això van fer servir alguna influència perquè no constés en el seu expedient mèdic i van procurar que ningú no s’assabentés que s’havia fet mal. No va ser difícil perquè aquell setembre ja començava a fresquejar i podia anar sempre tapat. A més a més, no se li veia cap seqüela perquè podia caminar amb pas normal sense anar coix. Ella pràcticament va ser l’única persona que va assabentar-se que havia tingut l’accident. Ella i el Modest, el veí que el va portar a l’hospital, però ara feia dos mesos que s’havia casat amb una andalusa i se n’havien anat a viure a Sevilla.
- Senyora Llopis, es troba bé? -va dir-li la psicòloga fent-la tornar a la realitat.
- Sí, sí, crec que ja estic preparada.
Després d’aquestes paraules, les dues es van alçar i van encaminar-se a la porta. Quan van travessar-la, a la Laia li va sobtar la fredor d’aquella sala. Tenia les parets enrajolades de blanc, les típiques neveres en forma de nínxols de cementiri i aquella taula central que presidia l’estança. El llençol que ocultava l’evident presència d’un cos inert, atreia les mirades amb un magnetisme del que era impossible escapar.
Just traspassar la porta, la Laia es va quedar aturada amb la mirada fixa en aquell llençol i després la va desplaçar cap a l’home que esperava pacientment al capçal de la llitera i les va saludar amb un cop de cap. Duia el típic vestit mèdic blanc de dues peces, guants de làtex, mascareta descordada reposant sobre el pit i gorra de paper que li cobria els cabells. Semblava que portés tota la vida allà i no mostrava cap mena d’emoció ni empatia.
Quan la Laia va girar la vista cap a la Maria, va tenir la sensació que feia estona que l’estava observant, esperant la seva reacció. Va assentir amb el cap i finalment ho va verbalitzar:
- Som-hi! Acompanyi’m si us plau.
Les dues dones van acostar-se en silenci cap al forense. L’home va adreçar un gest a la psicòloga, alçant les celles, i aquesta va abaixar lleument el cap, assentint. Només llavors el metge va estirar els braços i va començar a retirar lentament el llençol, deixant al descobert aquelles cames. Va deixar la roba plegada sobre els genolls i va fer un pas enrere, respectant la intimitat d’aquell moment.
Les cames tenien un color indefinit, entre el pàl·lid cadavèric i un lleuger to violaci. Automàticament, la Laia va defugir els peus, dirigint la mirada cap als genolls. Va pensar que aniria baixant des d’allà i quan arribés als peus marxaria. L’incomodava mirar la pell d’aquell cadàver i volia acabar el més aviat possible.
- Fixi’s bé en tots els detalls. Qualsevol cosa pot ser important -va dir-li el forense sense excessiu interès, com si fos una frase que estava acostumat a dir tan sovint que ja no li donava importància ni transcendència.
A la Laia li van semblar unes cames normals i corrents i va anar resseguint-les lentament, buscant pigues o tatuatges, sense trobar res de destacable. Però quan va arribar a l’empenya del peu dret, va veure aquella cicatriu en forma de rialla i, per un moment, va tancar els ulls. Estava segura que els dos companys d’habitació no devien perdre detall de les seves reaccions i va esforçar-se per reprimir-les. Va respirar fons i va mirar cap al terra per dir:
- No és ell!
El metge va semblar tornar de molt lluny en sentir la seva veu i va insistir:
- N’està segura? S’ha fixat en la cicatriu del peu?
- Seguríssima. No és ell. Si us plau, puc marxar?
La psicòloga va agafar-la suaument de les espatlles i la va anar posant d’esquena al cadàver i de cara a la porta de sortida.
- Si està segura ja podem marxar -i va fer un senyal al forense que va tornar a tapar amb desídia les cames del cadàver-. Ara l’acompanyarem a casa.
Quan van deixar enrere la sala d’identificació, la Laia va respondre:
- Gràcies, però prefereixo que em toqui l’aire.
Van acomiadar-se a la porta amb una encaixada de mans i la Laia va començar a caminar per la vorera amb un rostre inexpressiu. Duia la mirada baixa i semblava una mica atordida. Una piuladissa d’ocells la va treure dels seus pensaments i va alçar la vista. De cop va adonar-se que feia un dia magnífic amb un sol primaveral que semblava convidar-la a un futur acollidor. Va aturar-se i va tancar els ulls, pensant en tot el que acabava de viure a les dependències judicials. Després va obrir-los, va mirar a dreta i a esquerra i, tímid, prudent, vergonyós va començar-li a sortir el somriure que mantindria la resta de la seva vida.
