Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

16 de set. 2022

Tres anys de contes

El setembre del 2019 vaig publicar un conte i des de llavors no he parat. Porto tres anys publicant un conte de manera mensual i trobo que el recull comença a fer goig.

Personalment m'ha servit per agafar disciplina d'escriptor, practicar de manera constant i inevitablement anar millorant, fruit de l'experiència i dels comentaris que generosament m'aneu fent arribar de tant en tant (tot i que alguns sou tremendament constants).

Per això aprofito per donar-vos les gràcies i demanar-vos, si us ve de gust, que em feu algun comentari d'aquesta evolució al llarg dels tres anys: si voleu recordar algun conte que us va agradar especialment, fer-me notar els punts forts i febles dels meus relats, fer-me saber si els compartiu amb algú més... el que sigui, tot serà benvingut.

I de passada en aquesta notícia quedaran recollits els enllaços per poder-los recuperar tots només amb un clic.

Setembre
Octubre
Novembre
Desembre
Gener
Febrer
Març
Abril
Maig
Juny
Juliol
Agost
Caixa
Reykjavik
Plastilina
Oliveres
Lennon
Arxipèlag
Pedalant
Cadaqués
Guitarrista
Felicitat
Valenta
Tramuntana
Telèfon
Atemptat
Castell de focs
La carretera
Finestra
Piazzolla
Sputnik
Voltor
Núvols
Pluja
Empenta
Companyia
París
Nocturn

11 de set. 2022

No he anat a la manifestació de la Diada

Recordo perfectament com el dia 1 de juliol de 2012 vaig assistir a una xerrada de presentació de l’ANC a Calders, un acte que va omplir el Centre Cívic i que va esgotar els fulls que hi havia a disposició per adherir-se a aquell moviment creixent.

Recordo l’entusiasme del moment, la sensació tan agradable de tenir una eina unitària, aglutinadora de diferents sensibilitats però amb un objectiu comú i paral·lela als moviments polítics. Recordo la sensació de possibilisme, l’alegria d’una onada que creixia. Evidentment me'n vaig fer soci.

Recordo com l’onze de setembre de 2012 vaig assistir a la meva primera manifestació per la Diada a Barcelona, formant part de 3 autocars que s’hi van afegir des de Calders. Recordo la pell de gallina en veure els milers i milers d’estelades a Barcelona, estar hores sense pràcticament poder moure’ns de lloc, la borratxera d’aquelles sensacions. Fins i tot el poema que vaig escriure hores abans de participar-hi:

METAMORFOSI 11-S
Truco a les portes de la història
-formalitat innecessària:
sé que és obert, que puc passar-

Avui sabré de la importància
d'un gra de sorra dins la platja,
de gota d'aigua dins la mar.

Ser-hi o no ser-hi. Transcendència.
Cada epopeia de la història
comença fent un primer pas.

Tant ens apreten les costures
d'aquest vestit que ja ens va estret
que ens caldrà fer de papallones.

Cau la carcassa del vell hàbit
que ens feia nosa i cap profit
i en surt un ésser... diferent?

És el que era. No ha canviat.
Però alguna cosa em fa dubtar...
Ara té ales: pot volar!!

Des d’aquella Diada no vam faltar-hi a cap i ja hi anàvem els quatre de casa. Cada any vam anar-hi: el 2013 a Pont de Molins formant part de l’espectacular Via Catalana; el 2016 a Berga, a la Diada descentralitzada; i la resta d’anys a Barcelona. Fins que va arribar la pandèmia i ens vam quedar a casa, després d’haver anat a mil i una convocatòries quan després de l’impressionant 1 d’octubre la repressió ens va mantenir mobilitzats davant la repressió. Vam anar a Brussel·les, a Madrid, a la presó de Lledoners tantes vegades com vam poder, a les places dels ajuntaments...

I avui m’he quedat a casa amb una sensació estranya i he volgut reflexionar en veu alta sobre el perquè d’aquesta decisió.

Segueixo tenint les mateixes ganes d’assolir la independència que tots aquells anys que vaig anar-hi, però moltes coses han canviat. 

D’una banda el govern de la Generalitat (plenament legítim i respectable) té un tarannà que no sembla demostrar cap mena de pressa ni excessiu interès per fer passos per aconseguir l’objectiu de la independència.

D’altra banda, entre els partits polítics independentistes no sembla haver-hi cap mena d’entesa ni ganes de treballar conjuntament. Crítiques creuades, retrets, desqualificacions, diferències de criteri i manca d’acció unitària. No semblen compartir idees ni tenir una estratègia conjunta.

Com a resultes de tota la repressió rebuda, els lideratges són tebis. Un Carles Puigdemont, un Jordi Cuixart, una Carme Forcadell o un David Fernández (per posar uns exemples) eren persones d’un carisma i una integritat moral que es posaven davant de la gent i li mostraven el camí. I sortir al carrer per donar-los capital humà era encoratjador, tenia sentit: calia demostrar que érem molts perquè quan ells es moguessin ho fessin amb tot aquest potencial ben visible al seu darrere.

Si ara sortim al carrer i demostrem que seguim sent molts, qui es posarà al davant per aprofitar aquest capital humà? No tinc la sensació que aquesta mobilització actual tingui un sentit pràctic immediat. No tinc la sensació que ningú ara mateix estigui disposat a recollir aquest capital humà per fer res.

Hi ha gent que diu que cal seguir demostrant que som molts i ho respecto i m’agrada que els carrers puguin veure’s ben plens i penso que seguim sent els mateixos -o potser més- els que volem la independència, però necessitem que al capdavant hi hagi algú que reculli aquesta força i la utilitzi per avançar perquè això de “només el poble salva el poble” és ben veritat, però sempre i quan hi hagi uns líders al davant que siguin valents i que pressionin a partir d’aquesta força.

I ara no sento que sigui així.

Ens falten líders potents. Ens falta un Carles Puigdemont o un nou líder (recordo perfectament com no tenia ni idea de qui era en Puigdemont quan va sortir com a relleu de l’Artur Mas per presidir la Generalitat i com l’he arribat a admirar) que es posi davant del carro i el faci avançar. Ens falta una nova ANC que aglutini, que no miri les sigles dels partits, que no estigui pendent de les cadires i les pagues i només es mogui per l’objectiu d’assolir la independència. Ens falta una unitat que faci que TOTS puguem anar de bracet cap a aquest objectiu, sense perdre energia ni temps en criticar els que fan els d’un partit o els d’un altre.

En tots aquests anys, cada vegada que algú ha malparlat dels de la CUP o dels d’ERC o dels de Junts sempre he dit el mateix: que érem necessaris tots i que només podíem aconseguir l’objectiu junts. Fins fa ben poc sabíem que tan si votàvem a un o a un altre, malgrat algunes diferències programàtiques, teníem clar que estàvem votant INDEPENDÈNCIA. I ara pateixo per si a les properes eleccions ho podrem tenir tan clar. Hi ha qui diu que cal fer partits nous que tinguin clar l’objectiu de la independència, hi ha qui diu que l’ANC s’ha de presentar com a partit per aglutinar aquest vot, hi ha qui diu que cal votar “escons en blanc” per demostrar que no estem d’acord en el que ara fan els partits... A mi tot això em fa pensar en “divisions” i si ens dividim els números ja no surten. Només ens en podem sortir si anem plegats, tots alhora.

Potser per tot això, aquest any m’he quedat a casa i no he anat a la manifestació de Barcelona. Perquè penso que estem en un moment que ningú no aprofitarà tot aquest capital humà que avui s’hagi pogut desplegar a la capital catalana. I no veig la manera de revertir-ho si no canvien les persones que estan al capdavant de partits i entitats. 

La gent hi som, però no hi ha ni els líders ni les estructures adequades per aprofitar aquesta força. Sembla que es tanca una etapa i això només pot voler dir que en començarà una altra. Tan de bo es vagin movent les peces, es tanquin les lluites entre partits, canviïn les persones i pugui tornar a trobar útil tornar-me a mobilitzar.

Avui al migdia, una persona que anava amb la samarreta negra de la Diada d’enguany i estava a punt d’agafar l’autobús per anar-hi m’ha interpel·lat dient-me:

• No et faig sentir culpable?

Doncs no. No em sento culpable de no mobilitzar-me avui. Ho he fet mil i una vegades, no soc gens sospitós de no voler lluitar per la independència. Respecto profundament i aplaudeixo tots els que avui hi han anat i mantenen la flama visible, però penso que som persones que en el nostre dia a dia no només som patriotes, també som pares, fills, parelles, professionals i cossos cansats... i tenim una energia determinada que hem de decidir en cada moment on posem.

Passar tot el dia a Barcelona, a peu dret, sota el sol, arribar tard a casa i cansadíssim i l’endemà haver d’anar a treballar i començar la setmana esgotat... Ho he fet molts anys perquè hi havia una il·lusió i una energia que m’empenyia a fer-ho i que enguany no hi ha sigut. Però no em sento culpable.

Penso que han de canviar moltes coses per poder recuperar les sinergies que anys enrere ens van fer avançar i cremar etapes d’una manera il·lusionant. Uns canvis que potser es poden resumir en dos:

1. Treballar la unitat d’acció i d’objectiu de totes les forces independentistes.

2. Canviar els lideratges actuals i buscar-ne de nous que siguin potents i engrescadors.

Mai no he jutjat els que decidien no mobilitzar-se quan jo ho feia. Només faltaria.

Tan de bo torni a trobar la il·lusió i la utilitat de tornar-me a mobilitzar properament.

Visca Catalunya lliure!


5 de set. 2022

Els poemes de Calafell

Aquest estiu a Calafell, he fet uns quants poemes i aquests que transcric en aquesta notícia son els que vaig difondre per instagram i facebook. Ara només faltava que en quedés constància aquí al bloc:


INTENT
Ressol sobre l'aigua, incendi salat,
el sol, que es desperta, suca els peus al mar.
La banda sonora, ningú l'ha canviat:
constant, deliciós, aquest fil musical.

Davant meu admiro un mar blau i immens
i hi llanço mirades, com un bumerang:
se'n van lluny, però giren i acaben tornant
i és un exercici que no sé aturar.

Els peus a la sorra, detall important.
Un full a la cuixa per gargotejar.
I el temps, el tirà que em sotmet durant l'any,
ara seiem junts i gaudim del seu pas.

Pel·lícula antiga que torno a mirar
una i mil vegades i no em cansa mai.
Matí. Calafell. Mes d'agost. Jo i el mar.
Per molt que ho intenti, no me'n sortiré.

(Eladi Martínez, 21-8-2022)




INGRÀVID
Ingràvid, bressolat per les onades,
de panxa enlaire sobre un llit de mar.
Fer el mort, horitzontal damunt les aigües.
La calma, silenciosa, em ve a buscar.

Els ulls oberts al cel. Els núvols passen
com els neguits i l'ànsia: tot flueix.
El mar em fa de càlida placenta,
m'allunya del brogit i em faig batec.

Només batego, visc, respiro i sento
que soc present en l'ara i en l'aquí.
De tant en tant faig una capbussada,
pe-rò sols per poder tornar a sortir.

"Ingràvid, bressolat per les onades",
vaig repetint els mots dins del meu cap.
Després m'eixugo, agafo paper i boli
i em poso a fer un poema com aquest.

(Eladi Martínez, 22-8-2022)




PRE-COMIAT
És perquè ara et tinc que no sé què dir-te,
encara veig lluny el temps del comiat.
Tinc clar que demà tornarem a veure'ns:
no sé valorar allò que perdré.

Quan ho hagi perdut -setembre m'ho quita-
se m'entelaran els ulls i els records.
S'inflarà l'enyor com un immens globus
i dintre del pit hi haurà un presoner.

Vinc cada matí, seiem cara a cara,
però no ens diem res sabent que ens tenim.
Respiro la sal, respires la tinta.
Gaudim de les hores que anem compartint.

Però s'acostarà l'hora de la marxa
i cada matí es farà especial.
Et miraré amb ulls del que vol quedar-se
i tu, amb les onades, faràs l'últim ball.

No hi podem fer res, és el calendari:
per poder tornar, primer cal marxar.
Però costa acceptar que cal renunciar-hi,
que ara és necessari desfer el que hem creat.

M'ho paro a pensar i em sento un estúpid
parlant-li altre cop a aquest pobre mar
i magnificant un fet ordinari:
s'acaba l'estiu i haurem de marxar.

Però no vull marxar, aquí és on em trobo
en pau i feliç davant del meu mar.
Tornaré al secà i a empényer les hores
només perquè corrin i torni a arribar

un nou mes d'agost, de peus a la sorra,
de baixar a la platja ben d'hora al matí
per ser jo i el mar, mirall que m'escolta,
amic que no em jutja, amic de debò.

(Eladi Martínez, 23-8-2022)




SERVEI D'HABITACIONS
Em fico al llit i el sento
estranyament a prop
-agost, calor, finestres
obertes, sense por-.
El so m'arriba nítid
-batec, respiració-
i tanco els ulls i sento
que no hi ha res millor.

El so del mar inunda
la meva habitació
lentament, sense pressa:
no troba resistents.
Comença arran de terra
i després va pujant
com l'aigua del Titanic
a tots els camarots.

Però és un procés amable,
innocu, relaxant.
Ocupació acceptada,
permesa, de bon grat.
Tota la cambra es torna
un apèndix del mar
i soc com un peix plàcid
que descansa al seu fons.

L'espetec de les ones
que trenquen als meus peus
i el reflux de les aigües
en etern recular
es fan banda sonora
que em pinta un dolç somrís.
Neptú i Morfeu es troben
i brinden al meu llit.

Sempre acabo adormint-me
sense dificultats,
en pau, tranquil, amb calma,
sentint-me afortunat.
Dormo i el mar em vetlla
o així ho estic somniant,
però al matí, quan desperto, 
veig que ha estat ben real.

(Eladi Martínez, 27-8-2022)




IMPERCEPTIBLE
Imperceptible. Miro al voltant
sense percebre què està canviant,
però em martelleja la sensació
d'un subtil canvi. Què està passant?

Les ones venen alegrement
i entre rialles deixen anar
uns xiuxiuejos que mai no entenc
i enriolades van desfilant.

El cel, els núvols...tot sembla igual.
Amb un somriure vaig observant,
no m'atabalo, però estic segur
que alguna cosa "ja" és diferent.

I aquest mot curt em dona la clau!
Un monosíl·lab m'ha revelat
el gran misteri que era incapaç
de desxifrar i ha quedat resolt.

Alguna cosa "ja" és diferent
perquè es tractava només de temps:
que s'acostés el final de mes
i aparegués, per tant, el final.

"Ja" es veu, s'olora, arriba el final
i el mar es posa a dissimular.
Somriu, fa bromes... Tot està bé!
Que el compte enrere no es noti gens.

Però el compte enrere ja s'ha activat.
Tots ho sabíem. Cap novetat.
Imperceptible "ja" ha començat
la cerimònia d'un nou comiat.

Queden uns dies que cal xuclar
com el gel dens d'aquells granissats
que, buits, no donen ja més de si,
però no deixem de voler escurar.

Obro bé els ulls i tots els sentits,
com les formigues omplo el graner:
m'enduc l'essència posada en mi
perquè m'ajudi a passar l'hivern.

(Eladi Martínez, 28-8-2022)




DIA GRIS
Dia gris. S'ha acabat la comèdia!
Gris el cel, gris el mar, gris el mon.
Potser així tot se'ns faci més fàcil.
Potser així no farà tan de mal.

Però en el gris també hi viu la bellesa
i combina molt bé amb el brogit
de les ones que escupen l'escuma
i amb les ombres que passen de llarg.

Ment en blanc, ja no em queden paraules.
Ment en blanc perquè s'ompli de mar
i d'agost i de platja i de màgia,
peces velles d'un puzzle gegant.

En els vespres d'hivern les aboco
a la taula i l'intento muntar.
Mica a mica s'encaixen algunes
i apareix el record poderós.

Quan la imatge és completa m'hi endinso
i m'hi quedo. No hi ha res millor.
Viure aquí, etern agost sense presses,
viure sempre davant d'aquest mar.

Dia gris, però ni això me n'allunya.
No decau ni l'encís ni el desig.
Em faig gris per poder capbussar-m'hi
i m'hi quedo.
                                        Per sempre.
                                                                    Feliç.

(Eladi Martínez, 29-8-2022)




UN DIA MÉS
He pensat que no calia que en parléssim,
ha arribat, però no el volem fer diferent.
És un dia, un altre dia, un grapat d'hores.
Mereixem gaudir-les com els dos sabem.

Si el despullo de pesada transcendència,
melangia i pessigolles de l'enyor,
puc fixar-me en tot allò que m'enamora
i absorbir-ho bé fins al darrer segon.

Tanco els ulls i tinc el so que m'impressiona:
el batec de les onades, poderós,
baix continu imprescindible, mag hipnòtic,
sense el qual res no podria ser el mateix.

Tinc la llum, el cel, els núvols, les espurnes
que el sol, generós, espolsa sobre el mar.
Tinc la sorra sota els peus, que els acarona.
Tinc la gamma de colors de l'oceà.

Tinc el temps, tresor valuós, i tinc la pausa
-fa molts dies que el rellotge no em serveix.
La mirada dels locals, no soc turista:
ja he assolit la doble nacionalitat.

Tant li fa, demà al matí, quan em desperti
i el silenci ja no em porti el so del mar.
Dins de mi el porto integrat i ja s'engega
el nou compte enrere que em farà tornar.

La tardor, l'hivern i fins la primavera
passaran envernissats per uns records
que ara, junts, anem guardant a la maleta.
Un dimarts. Només un dia  Un dia més.

(Eladi Martínez, 30-8-2022)

1 de set. 2022

"Nocturn" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

NOCTURN

És una nit d’estiu xafogosa. Ja ningú no recorda quan les nits tòrrides i tropicals van deixar de ser excepcionals. A Manresa, a l’agost no corre ni una gota d’aire. Els que tenen refrigeració es tanquen a casa per aïllar-se de la canícula. Els que no, malviuen la calor com poden i a vegades intenten buscar una petita brisa fora de casa.

Al parc dels Ametllers no hi ha mai gaire gent a aquelles hores. Com a molt, algú que surt una estona a passejar el gos mentre fa l’última cigarreta. Aquell barri està massa allunyat dels bars i geladeries del centre, on es pot prendre una orxata i fer-la petar amb els amics. Allà només hi ha jubilats i immigrants que no poden permetre’s res millor.

Com l’Andreu, que deu tenir uns vuitanta anys i hi ha arribat a poc a poc, amb aquell caminar una mica garrell, acompanyat d’un lleuger balanceig dels braços, com si agafés embranzida en cada passa per ajudar-se a avançar. Porta uns texans atemporals i una camisa blanca de màniga curta per fora dels pantalons. S’ha assegut en un banc, s’ha eixugat la suor de les temples i els cabells blancs i, amb el mateix mocador, ha provat de netejar-se les ulleres. Després s’ha quedat estàtic, amb la mirada perduda, com si quedant-se així d’immòbil pogués escapar de la insuportable calor.

Prop d’ell hi ha la Marina, que deu estar entre els cinquanta-molts i els seixanta-pocs. No és gaire alta i porta xancletes, uns pantalons curts grisos i una brusa estampada de màniga curta que a la part del melic acaba amb una llaçada. Duu el cabell decolorat ros, recollit en una cua, però a les arrels el blanc sobresurt, provocant un curiós efecte degradat.

La Marina passeja un gos menut i blanc, amb una taca negra a l’ull dret que li dona una expressió molt divertida. De tant en tant s’atura i tomba una mica el cap, com si estigués escoltant el que li diuen i fos capaç d’entendre-ho. Va lligat amb una corretja vermella d’aquelles extensibles i, quan s’acosta massa al banc de l’Andreu, la mestressa li bloqueja.

- Borni, vine cap aquí!

- No em fan pas por els gossos. Com li ha dit?

- Borni. Es diu Borni.

- Borni, mira que tinc! Vine cap aquí! -li diu, fent petar els dits com si hi tingués alguna cosa.

El gos queda indecís un moment, sense saber a qui fer cas. Quan sent el clic de la corretja, s’abraona cap a l’avi, sacsejant la cua de banda a banda, i li posa les potes sobre els genolls. L’Andreu, somrient, li grata el cap amb energia, mentre li diu:

- Què, tu? Què vols? Vols que et gratin, eh? “Punyetero”...

La Marina, s’asseu al mateix banc, deixant una mica de distància, i contempla com aquells dos éssers gaudeixen de la mútua companyia. Se’ls va mirant, ara l’un, ara l’altre, i no sabria pas dir qui dels dos s’ho està passant millor. L’alegria sincera que desprenen se li encomana i ella també es relaxa, oblidant per un moment les dificultats del seu dia a dia. És com si la pel·lícula de la seva vida hagués quedat interrompuda per un anunci d’aquells que volen fer-nos creure que tot pot ser meravellós. La Marina sap que la pausa serà breu i que ben aviat haurà de retornar a la seva realitat, però aprofita aquell moment, acluca els ulls i fa un llarg sospir.

Al cap d’una estona el gos sembla perdre interès per les carícies d’aquell home i, com si recordés per què havia baixat de casa, comença a tibar fins al fanal del davant. La mestressa li va deixant corda per no haver-se d’aixecar i, com que no hi ha ningú a qui el gos pugui molestar, se’n despreocupa per uns instants.

- Fa cara de cansada -li etziba l’avi, mirant-la directament-. Ha tingut un mal dia?

La Marina se’l mira, entre sorpresa i agraïda. No tenia intenció de parlar amb ningú, però pensa que sempre és agradable que algú li demostri interès. Obre els llavis i per un moment està a punt de començar-li a explicar tot el que li passa, el munt de petites coses que van desgastant-la mica a mica fins que ja no li queden forces ni ganes per somriure, però s’atura. Pensa que l’avi no en té la culpa i no es mereix aguantar les seves misèries. 

- Sí. A aquestes hores ja s’acaben els torrons. I amb aquesta calor encara es fa més difícil tot plegat. Si no hagués de treure el Borni, ja seria al llit.

- I l’ha de treure vostè? No té família? Algun fill? El seu marit?

La Marina se’l mira amb una mirada encara més cansada, com si li fes molta mandra haver-se d’explicar. Com si no entengués per què li fa aquelles preguntes que, per molt que intenti contestar, està convençuda que aquell home no aconseguirà comprendre. No té ganes de parlar de la seva família, però té por de semblar maleducada si no respon. El silenci es va allargant i, per no enfrontar-s’hi, crida el gos que estava ensumant unes flors:

- Borni! Deixa les flors! -i li fa una tibada a la corretja.

El gos se la mira, inclinant el cap d’aquella manera tan divertida, amb la taca negra com si fos el pegat de l’ull d’un pirata. Però de seguida es tomba i segueix ensumant els rastres d’altres gossos i marcant el territori perquè també puguin ensumar els seus.

La Marina torna a mirar aquell home i té la sensació que ja no espera la seva resposta. Potser se n’ha oblidat o potser és tan educat i considerat que s’ha adonat que ella no volia parlar-ne i ha decidit no insistir-hi. Però com que aquell silenci li provoca incomoditat, treu un tema recurrent.

- Vostè les deu haver vist de tots colors, però calorades com aquestes, oi que abans no es donaven?

- Ai, filla meva. Jo n’he passat molta, de calor, a la meva vida. Vaig ser forner durant molts anys i al forn es passa molta calor.

- Al forn segur que sí, però després, al carrer, feia tanta calor com ara, a l‘estiu?

- Jo ara tinc molta calor, però no sabria dir-li si abans en feia més o menys.

La Marina mira aquell home amb tendresa. Li recorda el seu pare d’uns anys enrere, quan encara tenia el cap clar. S’hi troba a gust allà parlant amb ell. Té la sensació que aquella està sent l’estona més agradable del dia. Fins i tot per un moment sembla que corre una miqueta d’aire.

- Doncs a mi em sembla que abans als estius no feia tanta calor -insisteix- i als hiverns feia molt més fred. Jo recordo anar a l’escola abrigadíssima perquè per la ràdio deien que estàvem a quinze sota zero. I ara mai no fa tan fred... I als estius, de dia feia molta calor, però al vespre sortíem al balcó i corria l’aire...

- D’això sí que me’n recordo... els meus pares treien les cadires al carrer i feien petar la xerrada amb els veïns a la fresca. Potser sí... potser abans... no feia... tanta... calor...

I mica a mica, sembla que a l’Andreu se li acabi la bateria. Comença a parlar més a poc a poc i tot ell dona una sensació de fragilitat, fins que queda callat i amb la mirada perduda.

- Es troba bé? Li passa res?

- No ho sé... tinc molta calor... I molta set. No hi ha cap font aquí?

- N’hi ha una, però està tancada per les restriccions.

- Encara hem de passar la cartilla de racionament?

- No. No pateixi. Ja fa molts anys que va acabar la guerra i ara hi ha de tot -la Marina sembla entristida per la desconnexió que ha fet aquell home que fa un moment semblava un interlocutor lúcid i conscient-. Pugem a casa i li donaré un got d’aigua.

L’Andreu dedica a la Marina una mirada inexpressiva, com si de cop i volta no tingués voluntat ni criteri i hagués quedat a mercè del que ella li mani. La Marina s’incorpora i, comprensiva, li ofereix un braç. Ell s’aixeca, agafant-s’hi i disposat a seguir-la, com si ara aquella dona hagués esdevingut la seva brúixola. Comencen a caminar amb passes lentes i el gos s’afegeix al grup.

El pis  de la Marina és un dels que dona directament a la plaça i hi arriben en un moment. Obre la porta i la deixa oberta, esperant que l’Andreu passi, però s’ha tornat a quedar immòbil. Absent. Així doncs és ella qui pren la iniciativa, entra dins i arrossega l’avi que segueix recolzat al seu braç.

Un cop dins del portal, la Marina deixa anar la corretja del Borni i aquest comença a pujar les escales a tota velocitat fins que arriba a la porta de casa, on es queda quiet, esperant que algú l’obri.

La Marina i l’Andreu entren dins l’ascensor i es queden en silenci, de cara al mirall. L’Andreu mira el seu reflex encuriosit, com si no es reconegués en aquell rostre vell i arrugat que se’l mira des de l’altre cantó. Quan es tanquen les portes i arrenca amb una petita batzegada, mira la Marina amb inquietud, però com que la veu impassible i serena, es tranquil·litza. De cop i volta, els seus ulls que semblaven apagats i sense vida, recuperen l’espurna. Torna a mirar-se aquella dona amb interès i empatia i li diu:

- Fa cara de cansada. Ha tingut un mal dia?

La Marina somriu, amb un somriure esgotat. És el somriure de totes les dones de tots els temps que han entomat tot el que els hi ha anat caient a sobre i se n’han sortit amb dignitat, però a base de renúncies personals. Recorda perfectament com l’avi li ha fet aquella  mateixa pregunta fa una estona al banc de la plaça i està segura que ell ja no. Pensa que, li contesti el que li contesti, segurament ell no ho retindrà.

- Ha estat un dia molt llarg i fa molta calor. Sí. Estic cansada. I vostè, ja es troba millor? Ara li donaré un got d’aigua.

L’home se la mira estranyat perquè no té cap sensació de trobar-se malament, però es nota el front perlejat de suor i llavors se li desperten les ganes de beure un got d’aigua fresca.

- Oi tant! Es posarà molt bé ara un got d’aigua fresca!

Tots dos somriuen educadament i en aquell moment l’ascensor s’atura. Mentre s’obren les portes, es comença a sentir com el Borni els saluda amb xiscles d’alegria. Quan surten, es cargola entre les seves cames, remenant la cua amb una energia tan gran com l’alegria de retrobar-los.

- És seu aquest gos? Com es diu? -demana l’Andreu mentre s’ajup per acaronar-li el cap.

- Borni. Encara es diu Borni.

- Hola, Borni, maco. Vols que et gratin, eh? “Punyetero”...

Finalment entren al pis. La Marina tanca la porta i se’n va passadís enllà a preparar dos gots d’aigua. L’Andreu es queda mirant les fotos del rebedor, fins que sent que el criden i va cap al menjador, on l’esperen amb un got d’aigua.

- Tingui. No se la begui tota de cop que està molt freda.

- Gràcies -i de seguida se l’acosta als llavis i va bevent a glopets.

- Seiem, no cal que estiguem drets -li diu la Marina, indicant-li un sofà davant d’una tauleta baixa on deixa la gerra d’aigua preparada per reomplir els gots.

L’Andreu deixa el got a la taula i s’asseu lentament, acotant l’esquena a poc a poc fins que la gravetat el venç i acaba aterrant de cop. Llavors s’incorpora una mica per agafar l’aigua i veu que sobre la tauleta hi ha més marcs de fotos. Agafa el primer i li demana:

- Aquesta és vostè, oi?

La Marina mira aquella foto amb nostàlgia i una barreja de tristor i dolor. De la mateixa manera que quan trobes una ametlla amargant, tens la necessitat d’escopir per fer fora aquell gust desagradable, ara ella té la necessitat de parlar-ne. A la foto s’hi veu una família davant d’un pastís d’aniversari. Un pare, una mare i un fill. Al pastís hi ha unes espelmes amb el número vint.

- Sí, soc jo. Fa deu anys d’aquesta foto. L’Arnau feia anys. Ara en tindria trenta, sinó s’hagués matat en un maleït accident de moto. I aquest era el meu home, l’Artur, que mig any després de la mort del nano va fotre el camp amb una noia de vint-i-cinc anys i em va deixar tirada. Ja ho veu, quin panorama em va quedar. Vol una mica més d’aigua?

L’Andreu ha escoltat tot el seu discurs amb una mirada líquida, com si no estigués captant  la gravetat del que li explicaven. Per això, la Marina, que se n’ha adonat, ha interromput el seu discurs i li ha ofert més aigua.

- Sí, si us plau. Ah! I aquest és el gos! -diu, agafant el marc més petit dels que hi ha a la taula-. Mira que maco. Com es diu?

- Borni. Es diu Borni.

I llavors, l’Andreu deixa la foto del gos i agafa la del seu costat. És en blanc i negre i hi surt un home amb una samarreta de tires i un davantal. Duu el cabell blanc i està davant d’una paret de maons que té una obertura rectangular d’on hi surt molta claror. L’home té una pala de forner plena de barres de mig torradetes que acaba de treure del forn. Mira a càmera sorprès, com si l’haguessin cridat de cop i volta i s‘hagués girat sense saber que li farien una foto. 

L’Andreu l’observa amb molt deteniment, com si hagués de trobar-hi una cosa amagada que encara no és capaç de descobrir. La Marina se’l mira expectant, pendent de què li demanarà. Cap d’ells no se n’adona de l’altre, però a tots dos se’ls han entelat una miqueta els ulls mentre s’allarga aquella pausa dramàtica.

Finalment l’Andreu desclou els llavis per fer la pregunta:

- I aquest qui és?

La Marina es passa les mans pels ulls, com si volgués netejar una brossa, i beu un glop d’aigua per asserenar-se abans de contestar:

- És vostè, papa. Quan feia de forner. No se’n recorda?