Aquesta revetlla de Sant Joan d'enguany ha estat molt especial a casa nostra i se'n poden treure algunes lliçons:
1.- Per gaudir d'estar bé, abans s'ha d'haver estat malament
Imagineu que una iaia de casa està malalta. Imagineu que ha de començar un nou tractament i li expliquen que haurà d'anar a l'hospital i quedar-se ingressada 24 hores en observació. Imagineu que quan passen aquestes 24 hores agafa febre i li comencen a sortir complicacions (efectes secundaris) que posen en risc la seva salut i no li permeten deixar l'hospital.
Imagineu que aquelles 24 hores es van allargant i acaben convertint-se en una setmana. I que cada nova dosi del tractament genera complicacions que no permeten que la iaia s'acabi de trobar bé i l'ingrés se segueix allargant. Imagineu que en aquest hospital només es permet una única visita al dia en un horari restringit de 3 hores al migdia, per als quals cal fer un trajecte d'una hora d'anada i una de tornada.
Imagineu el trasbals, imagineu el neguit, imagineu la incertesa...
Imagineu que aquelles suposades 24 hores d'ingrés ja s'han convertint en dues setmanes i tot i que sembla que hi ha una lleugera millora i cada cop la iaia tolera millor el tractament, no s'acaben de solucionar els problemes que afecten la seva salut.
Imagineu que quan algun cop els metges comencen a plantejar la possibilitat de poder tornar a casa, sorgeix algun entrebanc (febre, malestar...) i aquesta possibilitat torna a esborrar-se...
Imagineu que en aquest context familiar, s'acosta la revetlla i les famílies de les dues filles d'aquesta iaia, han decidit ajuntar-se per celebrar-ho plegats i llavors...
...imagineu que de cop la iaia comença a trobar-se més valenta i el dia abans de la revetlla, els metges li diuen que si segueix aquella evolució, potser l'endemà podrà anar a casa... L'endemà que és la revetlla!!
Imagineu que el dia de la revetlla la filla va a fer la visita diària a l'hospital amb la il·lusió de poder-se emportar la mare i la por que al final qualsevol entrebanc ho impedeixi.
Imagineu que tota la família està pendent del desenllaç...van passant les hores...no hi ha notícies...els metges han de passar a la tarda i donar el vist-i-plau...
Imagineu que al final tot surt bé i el dia de la revetlla la iaia arriba a la casa on tota la família celebrarà la revetlla!!
Com es valora poder estar bé, quan has estat malament, oi?
2.- Per estar bé no es necessita gaire cosa: només estar bé
Imagineu que aquell vespre s'ajunta tota la família al voltant d'una taula. Mengen una amanida i carn a la brasa. Beuen una mica de vi. Mengen coca. Tiren uns quants petards.
Res d'especial ni espectacular...
Però, oi que podeu imaginar que per a ells és una revetlla molt especial?
I sabeu per què?
Perquè estan bé, perquè estan junts.
Perquè per estar bé només cal estar bé: tenir salut i estar al costat de la gent amb qui vols estar.
O sigui que aquestes són les lliçons que he tret d'aquesta revetlla. Espero que a algú li serveixin...
Salut!!
24 de juny 2020
Lliçons de/per celebrar una gran revetlla
Etiquetes de comentaris:
Calders,
experiències,
família,
reflexions
23 de juny 2020
Txarango. Últim disc. Una frase. Una cançó
És curiós. M'encanten moltes cançons de Txarango i m'encanta la seva filosofia de vida però no en tinc cap disc.
Dies enrere em va arribar un documental fantàstic (17 minuts) on expliquen la gestació del seu disc de comiat (DE VENT I ALES) perquè tanquen el seu projecte.
Us el recomano molt, és molt bonic i inspirador amb imatges d'arreu del món que han recorregut en els seus viatges.
I aquests dies van arribant les seves cançons a través de les xarxes socials i avui me n'ha arribat una i, quan l'escoltava, he sentit aquesta frase:
Una frase preciosa.
Tu pots provocar la teva sort. Segueix el camí que et marqui el cor i l'encertaràs.
Segur que algú la trobarà massa naïf i de realisme màgic, però... jo crec en aquesta manera d'afrontar la vida.
I la comparteixo amb vosaltres...
Aquí teniu la cançó i, per cert, compraré aquest disc de Txarango!
Dies enrere em va arribar un documental fantàstic (17 minuts) on expliquen la gestació del seu disc de comiat (DE VENT I ALES) perquè tanquen el seu projecte.
Us el recomano molt, és molt bonic i inspirador amb imatges d'arreu del món que han recorregut en els seus viatges.
I aquests dies van arribant les seves cançons a través de les xarxes socials i avui me n'ha arribat una i, quan l'escoltava, he sentit aquesta frase:
La veritat és senzilla:
a cada passa la sort es provoca.
El cor canta un camí,
qui el segueix mai s'equivoca.
("És hora de tornar a casa", Txarango)
Una frase preciosa.
Tu pots provocar la teva sort. Segueix el camí que et marqui el cor i l'encertaràs.
Segur que algú la trobarà massa naïf i de realisme màgic, però... jo crec en aquesta manera d'afrontar la vida.
I la comparteixo amb vosaltres...
Aquí teniu la cançó i, per cert, compraré aquest disc de Txarango!
Etiquetes de comentaris:
cançons,
reflexions
22 de juny 2020
"In the end" (Stay Homas)
Em diuen que sóc molt pesat amb els STAY HOMAS...
Però és que són genials!!!
Tenia curiositat per saber com sonarien les seves cançons enregistrades a l'estudi, sense l'espontaneïtat i l'acústica del seu terrat confinat i aquesta primera "IN THE END"...
Però és que són genials!!!
Tenia curiositat per saber com sonarien les seves cançons enregistrades a l'estudi, sense l'espontaneïtat i l'acústica del seu terrat confinat i aquesta primera "IN THE END"...
M'encanta!!!!
Etiquetes de comentaris:
cançons
21 de juny 2020
Projectes audiovisuals a l'escola
És el segon any que a l'escola imparteixo els "tallers d'expressió escrita i audiovisual" i, malgrat els mesos de confinament pel coronavirus, estic content perquè, cadascú des de casa seva, els hem pogut acabar gairebé tots. I he de dir que estic molt content dels resultats finals obtinguts.
Em vull centrar en la part audiovisual que segueix el següent programa distribuït per cursos:
- 3r de primària: anuncis
- 4t de primària: videoclips musicals
- 5è de primària: booktrailers
- 6è de primària: videopoemes
VIDEOCLIPS MUSICALS
Es tracta d'escollir una cançó, analitzar-ne la lletra per entendre bé de què parla i pensar una història per il·lustrar el tema de la cançó. Un cop consensuada la història del videoclip, cal desenvolupar-la de manera que encaixi amb l'estructura de la cançó (tornada, parts instrumentals...). Després s'ha d'organitzar en les diferents seqüències en què s'haurà d'enregistrar: distribuir els personatges, triar les localitzacions i pensar quin serà l'enquadrament de cada escena. Si cal, pensar en vestuari o material que sigui necessari.
Finalment fer el rodatge i el posterior muntatge.
En aquest cas vam fer el videoclip de la cançó "La sortida" del Sense Sal.
Després, igual que en els videoclips, cal organitzar les diferents seqüències què s'hauran d'enregistrar. A 5è ja utilitzem l'storyboard que és una graella on es recull la informació de cada seqüència (enquadrament, localització, descripció, personatges, diàlegs, música o efectes de so, vestuari, material...). Cada alumne esdevé el director d'una escena i s'ha d'encarregar de preveure i enllestir tots els detalls d'aquella escena.
Amb els booktrailers sovint ens trobem amb escenes que volem que surtin i ens és impossible rodar. llavors hem de buscar aquelles imatges (fotos o vídeos) a través de la xarxa.
Finalment cal rodar totes les escenes i fer el posterior muntatge, que acaba amb una veu de narrador (que llegeix un text que hem hagut de redactar) i una música de fons que hem hagut de triar.
Aquí us ofereixo els booktrailer de "Los Compas y el Diamantito legendario" i "Wigetta y el cuento jamás contado" (al canal de youtube en podeu veure dos més que hem fet aquest curs).
Etiquetes de comentaris:
art visual,
cançons,
educació,
reflexions
18 de juny 2020
Els corrons de la bici
Avui vull explicar una altra de les aventures del confinament perquè en quedi constància per a la història... ;-)
Com que m'havia acostumat a fer bicicleta (entre setmana classes d'spinning al gimnàs i els caps de setmana sortir amb la mountain bike), quan ens vam haver de quedar tancats a casa, va ser una de les coses que trobava a faltar.
A casa teníem una antiga bicicleta estàtica i li vam treure les teranyines, però era massa petita i hi pedalava incòmode.
Veient que la cosa anava per llarg, vaig començar a buscar alternatives per poder seguir pedalant i vaig ensopegar amb aquest vídeo d'internet (veure vídeo) que explicava com fabricar-se uns corrons per poder pedalar a casa amb la bici normal (el que en castellà i durant molts dies jo en vaig dir "el rodillo").
Em va semblar que no era difícil i vaig començar a buscar per casa si tenia el material necessari: unes quantes fustes, cargols, volanderes, escaires, frontisses, un espàrrec i una rodeta... Més o menys tenia de tot i vaig començar a treballar-hi...
Amb eines únicament manuals (serra, llima, barrina, tornavisos i l'únic ajut elèctric d'un trepant) vaig començar a passar moltes hores barallant-m'hi. Butllofes i talls a les mans donaven fe que hi posava tot de la meva part per anar avançant i els que sabien que havia engegat aquest projecte (pares, germans, el Joan i el Pablo) s'anaven interessant per com evolucionava.
Va arribar un punt que l'estructura ja estava pràcticament acabada i llavors vaig veure clar que quan enfilés els meus gairebé 100 kg sobre la bici, aquelles fustetes inestables saltarien per art de màgia i l'invent dels corrons no duraria ni 5 minuts.
Llavors el Pablo em va fer una proposta molt encertada per reforçar l'estructura... i vaig seguir treballant...
Amb aquell reforç, l'estructura aguantava, però quan m'hi enfilava i em posava a pedalar, el pneumàtic del darrera començava a rascar amb la fusta i es desgastava d'una manera que no era sostenible. Havia de buscar una solució a aquest imprevist...
Paral·lelament em van suggerir que, per no agafar mal d'esquena, havia de fer una petita alça per ala roda del davant i el Roc i l'Ona es van posar a ajudar-me a fer-la...
Per molts intents que vaig fer de llimar les fustes del costat de la rodeta i serrar-les més petites, el penumàtic del darrera seguia rascant-hi i no vaig veure la manera de solucionar-ho. Pensava posar-hi dues rodetes de costat, però no tenia un espàrrec prou llarg per aguantar-les les dues... I finalment vam passar de fase i ja vaig poder sortir a pedalar pel bosc o sigui que...el projecte va quedar inacabat i només en queden aquest parell de vídeos com a testimonis d'un interessant, però inútil, treball de bricolatge i enginyeria casolana...
Què hi farem...
Etiquetes de comentaris:
experiències,
família,
reflexions
9 de juny 2020
Gràcies, Pau Donés. Fins a sempre!
9 de juny de 2020: ha mort Pau Donés, cantant i compositor de Jarabe de Palo.
Puta merda!
És el primer que em va al cap. Això i unes llàgrimes que es gronxen als meus ulls des de fa estona.
Tothom ho temia després de veure el seu últim vídeo de fa només uns dies. L'aspecte que tenia, el to de comiat d'aquella cançó... I avui s'ha confirmat.
Però immediatament després del dolor i la tristesa em surt un profund agraïment per tot el que ens ha ofert en vida. Per tot el seu llegat musical (un grapat de precioses cançons) i per tot el seu exemple d'humanitat, de filosofia de vida i de lluita contra la malaltia... Sense por, de tu a tu, convivint-hi i esforçant-se per gaudir de la vida fins a l'últim alè.
No em sento inspirat per fer grans discursos. Només vull deixar constància d'aquest trist dia i del meu profund agraïment.
Fa una estona un amic m'ha enviat un missatge que deia "A aquest jo li hauria regalat un any de la meva vida". Jo no crec que hagués arribat a tant, però em sembla una mostra brutal del respecte, admiració i estimació que s'ha guanyat el Pau Donés al llarg de la seva curta però intensa vida.
L'altre dia vaig tornar a veure una de les últimes entrevistes que li va fer el Buenafuente quan s'havia recuperat del primer embat de la malaltia i la rebuda que li feia el públic era de pell de gallina: una ovació de peus llarguíssima, calorosíssima, sinceríssima... Estic segur que notant tota aquesta estimació ha marxat en pau!
També em ve a la memòria l'agraïment i reconeixement que ha fet sempre de les infermeres... Justament ahir vaig veure i compartir unes declaracions precioses d'ell sobre aquest tema...
Acabo de sentir per la ràdio que el Jordi Évole, amb qui eren amics, va estar fa només dues setmanes convivint un parell de dies amb ell. I gravant-li unes declaracions perquè el mateix Pau li havia demanat que volia explicar aquesta vivència del final de la vida. Sense por. Visibilitzant-la. Era conscient de la seva situació, que li quedava poca vida (però volia aprofitar-la fins l'últim moment), que tenia mal aspecte (però explicava que això era una conseqüència de la malaltia, però que ell seguia sent el mateix Pau malgrat l'aspecte)... Serà una última lliçó que ens haurà deixat...
Com vaig dir en una altra ocasió, dedicat a un altre petit gran lluitador: Glòria i honor als qui tant han lluitat!
Us deixo amb 4 grans cançons que reflecteixen 4 moments de la seva carrera musical i vital!
Etiquetes de comentaris:
cançons,
experiències,
reflexions
5 de juny 2020
"Una d'amor" (Borja Penalba i Mireia Vives)
Una d'aquelles cançons que quan he sentit (al capítol final de la sèrie "La forastera") m'ha fet un "tocat i enfonsat"...
Mooolt maca...
Mooolt maca...
UNA D’AMOR (Borja Penalba i Mireia Vives)
Ja fa un temps que sóc addicta
a les marques del teu cos
com la brúixola tossuda
que sempre assenyala el nord.
És tan fàcil enyorar-te
quan estàs tan lluny de mi
que les ones em colpegen
i em porten mar endins.
Així em tornes a la vida:
escoltant-te respirar
que em caldrien deu mil segles
per deixar-te d’estimar.
Sí que som afortunats!
Pur atzar o què sé jo!
Amb els tombs que fa la vida...
i acabar al mateix lloc.
De vegades em transporte
dintre d’aquell cotxe roig
on rialles i mirades
construïen il·lusions.
Poc a poc, vàrem entendre
els misteris de l’amor,
van buidar-nos d’egoisme,
vam omplir-nos de consol.
Alguns pensen que se’ns escola
l’experiència entre les mans.
Jo els diria: tinc la sort
arrelada en el meu cant.
I si un dia no em trobes
somiant entre llençols
és que estic buscant estrelles
per a fer-nos un bressol.
Les rialles ompliran
coves, traus, forats i pous,
serem la serenitat
de qui estima sense por.
Mai sabré com agrair
la prudència del destí
per plenar de tu i de mi
la voreta del camí.
Etiquetes de comentaris:
cançons
1 de juny 2020
El conte de juny
(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de juny. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig...)
Espero que us agradi...
EL CONTE DE JUNY
Quan el Dani va entrar, la porta va grinyolar i totes les mirades es van clavar en ell. No va poder evitar posar-se vermell i fer un gest de disculpa, però la majoria de cares ja havien deixat de mirar-lo. Només el Josep, el Roc i el Raül van seguir fent-ho, sense poder evitar un somriure que va esdevenir el far encès cap on ell es va adreçar.
- Entrada triomfal, eh? –va dir-li el Raül mentre li encaixava la mà.
- No passa res, Dani, a tots ens ha passat el mateix, han de posar oli a aquesta porta –li digué el Roc amb una lleugera pressió carinyosa a l’espatlla.
- Ei, Dani! –va dir el Josep mentre feien encaixar els punys tancats.
- Osti, que fort, no? M’ha trucat la seva germana a la feina per dir-m’ho, però no m’ha explicat gairebé res... Què sabeu?
- Poca cosa... Estava dormint i el terra de la seva habitació va cedir. Va anar caient travessant tots els pisos fins al garatge... Increïble!
Havien mantingut la conversa en aquell to baix propi dels tanatoris. Eren una més de les rotllanes que es formen al passadís mentre la família més directa queda dins la sala de vetlles. Les amistats es van agrupant en rotllanes a fora i comencen converses que cada vegada es van animant més, però mantenen aquell to baix i discret, controlant el volum i reprimint les manifestacions d’alegria.
Tots quatre eren amics del difunt, però el que encara no sabia el Dani era que, tècnicament, no hi havia difunt. Bé, almenys no hi havia cos. Va ser el Josep qui va començar a posar-lo al corrent.
- Resulta que entre tota la runa no van trobar cap resta humana... No hi ha cadàver! Els bombers van anar demanant a tots els pisos si trobaven a faltar algú que pogués estar a l’estança que s’havia ensorrat. Resulta que a tots els pisos aquella habitació era la dels mals endreços perquè era la més petita, però el Cesc havia volgut muntar la seva allà perquè tenia la finestra que donava al carrer de darrere i li agradaven les vistes...
- Van demanar als seus pares si hi havia algú en aquella habitació quan s’havia ensorrat. Els bombers ja parlaven d’un miracle pensant que no hi hagués cap víctima mortal en aquell accident... Però els pares del Cesc van dir-los que ell estava dormint a l’habitació que havia cedit... No en tenien cap dubte... I jo ho puc corroborar – explicava el Roc amb gran seguretat- Havíem anat al cine a veure l’última del Tarantino... boníssima, per cert... Després havíem anat a fer una birra per comentar-la i a quarts d’una ens vam acomiadar a la plaça. Estava molt cansat... segur que va anar al llit de pet. I diuen que l’esfondrament va ser cap a les 5 de la matinada... Havia d’estar al llit segur.
- Ostres! –va exclamar el Raül- És molt macabre parlar d’això, però fins i tot quan hi ha un accident d’avió troben trossos dels cossos... sembla impossible que no n’hagi quedat res...
Es va fer un d’aquells silencis propis del moment. Cadascú es va tancar dintre dels seus pensaments processant una informació tan sorprenent. El destí, l’atzar, la injustícia i, sobretot, la incomprensió eren el còctel de conceptes i sentiments que cadascú remenava dins seu i encara no deixaven que la tristesa s’hi instal·lés.
- Anava molt cansat, el Cesc, últimament... Cada juny li passava el mateix: se li ajuntava tot...
Qui havia dit aquelles paraules com si estigués pensant en veu alta era el Raül, antic company de feina del Cesc, amb qui sempre havien mantingut l’amistat i procuraven anar a dinar un cop per setmana per mantenir-se al dia.
- La setmana passada no va voler quedar cap dia per anar a dinar... Tenia els informes i balanços de final de trimestre, estava embolicat amb el butlletí de l’associació i a més a més duia el pes de l’homenatge que preparaven per la jubilació del senyor Orriols (recollia fotos i músiques per muntar-li un vídeo)... Anava fins al capdamunt de feina i estava molt atabalat.
- Sí, sí, és veritat. Jo l’havia convidat al concert dels Pippers la setmana que ve i s’hi va negar en rodó.
El Josep havia coincidit amb el Cesc a l’escola de música, de joves. Havien acabat formant part d’un grup amateur que assajaven i feien versions de cançons conegudes. El Cesc no va durar gaire al grup. No se li donava especialment bé i de seguida va tenir massa obligacions que no li deixaven seguir el ritme d’assajos i actuacions. Però l’amistat i el gust per la música es van mantenir i de tant en tant es trucaven i anaven junts a algun concert.
- Els Pippers ens encantaven als dos i no ens els perdíem mai... Em va sobtar que ni tan sols s’ho plantegés. Va dir que no podia permetre’s les hores que perdria amb el concert... I dius que ahir vau anar al cine? Ara encara ho entenc menys que no volgués anar al concert si es podia permetre anar al cine...
- On era el concert? –va demanar el Roc
- A Razzmatazz, a Barna.
- Home, és diferent. Anar a Barna són més hores...viatge d’anada, sopar, concert, viatge de tornada... Anar al cine només són un parell o tres d’hores.
- Tots havíem vist el mateix... –va dir el Dani.
L’amistat del Dani i el Cesc havia sorgit del gimnàs, uns anys abans, quan tots dos coincidien a classes de spinning. De les converses de vestidor va sortir la idea de quedar un cap de setmana per anar a fer una pedalada, s’ho van passar bé i van anar repetint. Ara que el Dani ja no vivia a la mateixa ciutat, seguien quedant un o dos diumenges al mes per fer excursions amb bici i petar la xerrada.
- Amb mi ja feia ben bé un mes que no havia sortit amb bici. I pel mateix que heu dit tots: la maleïda feina. La que tenia i la que es buscava... Penseu que quan paràvem a esmorzar sempre acabava descarregant... Que no puc més, que vaig a tope, que no sé com em deixo enredar...
- Sí, però en el fons li agradava –va afegir el Raül- s’embolicava en coses que li portaven feina però també satisfaccions. Sempre quedava content dels resultats i llavors ja no se’n recordava de la feina que li havien donat.
- Anem a fer una birra? –va dir de cop i volta el Josep.
Tots van quedar sorpresos de la proposta, però en les mirades que es van creuar era evident que a tots els venia de gust canviar d’ambient i seguir la conversa sense el capteniment que havien de mantenir allà.
- Espereu. Jo encara no he donat el condol a la família –va dir el Dani.
- Doncs, va, entra-hi un moment. T’esperem.
El Dani va entrar a la sala de vetlla i va parlar breument amb la família, a qui mai no havia tractat massa. Era molt estranya aquella situació, la família seia als sofàs i on normalment hi havia el cos del difunt hi havien posat una foto del Cesc.
Com passa en aquestes situacions, una parella que entrava a donar el condol va fer-li el relleu i li donà l’ocasió perfecta per acomiadar-se sense semblar desconsiderat. Es va reunir amb els seus amics i van sortir al carrer.
Només seguint la vorera, cent metres més avall van trobar un bar. Van seure a la terrassa i van demanar unes cerveses. Mentre les portaven, van quedar un moment en silenci, gaudint de la bonança d’aquells dies de juny que s’allargaven i encara no eren massa calorosos.
Quan tots van tenir la cervesa a la mà, sense haver-s’ho dit abans, van ajuntar-les fent picar els vidres, tot dient:
- Pel Cesc!
Després d’assaborir el primer glop llarg i fresc, el Raül va ser el primer de trencar el silenci.
- Tios, és que encara no me’n se avenir... Heu pensat que hi ha la possibilitat que no sigui mort? Si no han trobat el cos, qui pot assegurar que hagi mort?
- Home, no crec que hagin muntat tot el paripé del tanatori sense tenir-ne la certesa... Els bombers ho devien certificar... Jo que sé! –va contestar el Josep.
- Realment és una situació ben estranya... No havia sentit mai cap cas com aquest... –va dir el Dani abans de fer un altre glop.
- No us ho havia dit, el Cesc, que últimament dormia molt malament? –va demanar-los el Roc-. A mi em va explicar que s’adormia de seguida perquè anava trinxat, però que es despertava fet pols. Que somiava moltíssim...coses molt estranyes...i es llevava cansat...
- Sí. A mi un dia em va explicar que havia somiat que feien un sopar d’ex-alumnes i hi havia tots els seus companys de primària i tots els mestres i la seva família i tots els companys de feina actuals i que s’havia passat la nit presentant-los a tots entre ells i que s’havia despertat esgotat.
- Quina gentada! –va exclamar el Josep-. A mi una vegada em va explicar un altre d’aquests somnis de molta penya. Es veu que estava en un concert i volia anar de la barra del final fins a la primera fila, que ja sabeu que a ell li agradava posar-se davant per veure els músics i els instruments. Doncs es veu que cada vegada que tocava algú perquè el deixés passar, resulta que era algun músic conegut. I el saludava i s’hi feia una selfie tot emocionat. I llavors demanava pas al següent i era un altre músic famós. Va dir que en una mateixa nit havia aconseguit selfies amb el Freddie Mercury, el Kurt Cobain, el Paul McCartney, el Prince... que sé jo... Em va dir una llista llarguíssima. Això sí: tots tios i amb tots havia hagut de parlar en anglès...
- Que bo! En anglès! Només devia dir-los “Hello!” –va dir el Roc, provocant les rialles de tots i recordant les dificultats que tenia el Cesc quan s’havia de defensar en anglès.
- I a tu, Roc, no t’havia explicat que somiava amb tots els actors de les pel·lícules? –va demanar el Dani
- No, això no, però si que alguna vegada m’havia dit que quan anava tan cansat a vegades somiava amb escenes multitudinàries: els passatgers del Titanic intentant abandonar el vaixell, soldats d’alguna peli bèl·lica avançant pel camp de batalla, el públic d’una manifestació intentant avançar pels carrers d’una gran ciutat... Sempre multituds d’alguna pel·lícula que havia vist i ell que s’hi veia atrapat al mig, intentava sortir-ne i no podia...
De cop i volta el Raül va començar a somriure sense que ningú no hagués dit res. Tots se’l van quedar mirant, interrogant-lo amb la mirada, mentre ell movia la mà com si espantés una mosca, com si volgués fer fora una mala idea.
- Què passa, tio... Digue’ns-ho, no? –va reclamar el Josep.
- Res, res... Una bestiesa. No em feu cas.
- Va, home, va. No et facis pregar. Comparteix la teva inspiració. Tots hem pres una cervesa. Estem tots al teu nivell... –va insistir el Josep.
- És que és molt dolent... Em fa vergonya i tot...
I quan semblava que per fi es decidia a explicar el que el feia somriure d’aquella manera trapella, el cambrer va arribar amb la segona ronda de cerveses. Tots van quedar un moment en silenci mentre retirava les ampolles buides i després el Raül va notar la pressió de tots aquells ulls que esperaven la seva explicació.
- Vaa!! Arrenca!! –va exigir el Roc.
- Res. Només pensava que si el Cesc quan dormia somiava amb tantes persones...doncs...que potser per això el llit no va aguantar i... amb el pes de tanta gent... tot se’n va anar avall...
El Raül els mirava sense saber com reaccionar. Ara que havia sentit amb les seves pròpies orelles aquell rampell d’humor negre, li semblava un comentari inadequat i fora de lloc, fins i tot irrespectuós. Però li seguia fent gràcia.
Els seus amics van trigar uns segons a reaccionar, però ho van fer amb unanimitat. Van començar a sacsejar el cap, abaixant una mica la mirada i van engegar uns somriures que, en mirar-se els uns als altres a les cares, van anar creixent fins a fer-se rialles.
- Que cabron, Raül!
- Com et passes...
- Que bo...
I com una reacció natural al moment van tornar a alçar les ampolles dient per segon cop:
- Pel Cesc!
Després de la segona cervesa el nivell de filosofia i metafísica de les converses va anar augmentant i, a partir d’aquella barrabassada del Raül, van anar sorgint teories. Començaven mig en broma, però mica a mica els anaven donant versemblança.
- Tindria lògica... el problema seria que haurien entrat en contacte com dues dimensions: la real i la dels somnis... Una vegada vam veure una pel·lícula que tractava d’això... –recordava el Roc.
- I com acabava? –va demanar el Dani.
- Doncs que el protagonista desapareixia perquè havia anat a parar a la dimensió on es produïen els somnis...
- I quedava el cos o no? –va demanar el Josep.
- Diria que no, però no me’n recordo bé...
- Això és com Ghost... Ara el Cesc és un fantasma... potser està aquí entre nosaltres partint-se la caixa amb les nostres filosofades –va dir el Josep-. Us imagineu? Cada cop que tu estiguis patint sobre la bici en plena pujada, potser el tens al costat animant-te “Vinga, Dani! Un últim esforç que ja estàs a punt de coronar!”... T’imagines?
- Sí, home, i tant –va contestar-li el Dani incrèdul i sarcàstic-. I quan tu, enmig d’un concert, estiguis flipant amb un solo de guitarra et giraràs i veuràs un desconegut que et somriurà i et dirà aquella frase que sempre et deia el Cesc en aquells moments, no?
- “No ho fa malament, el “manco”, eh?”... Només de pensar-ho se’m posa la pell de gallina...
- Tu ho tindràs més fàcil, Roc, enmig del cinema, a les fosques, et pots imaginar qualsevol cosa i serà més creïble... Potser veus crispetes que marxen màgicament de la paperina... Ha, ha, ha... –va esclatar el Raül.
- Tios, ho veieu clar, oi, que no hem de demanar cap altra birra? –va tancar el Roc mirant el rellotge- A més a més, se m’està fent tard. Vaig a pagar. Convido jo.
- Sí, sí. Jo també hauria de marxar. Merci, Roc
I mentre el Roc estava a la barra esperant que li tornessin el canvi, va treure el mòbil per consultar les xarxes socials. De cop va tenir un rampell i va mirar el perfil del Cesc. La seva última publicació li va fer venir una esgarrifança: es veia una colla d’amics amb unes cerveses i la frase “Només els nens i els borratxos diuen la veritat”.
Va sortir cap a fora, dubtant si ensenyar-la o no als seus amics i va veure’ls a tots garratibats amb el mòbil a la mà.
Havien fet el mateix que ell.
Havien vist el mateix que ell.
S’havien quedat com ell.
Es van acomiadar precipitadament i els quatre, quan van entrar al cotxe per tornar a casa, no van poder evitar mirar pel retrovisor, per si hi havia algú al seient del darrere...
Etiquetes de comentaris:
narracions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)