Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 de maig 2015

Imatges de maig

Aquest mes de maig han passat moltes coses en pocs dies. Coses que si tingués temps es mereixerien, moltes d'elles, una notícia... però no és el cas.
Us en poso només una foto (podeu clicar-hi a sobre per veure-les més grans) i una petita reflexió.

Començo amb una curiositat. Després de 24 anys de mestre aquest mes vaig fer una cosa que encara no havia fet mai: dinar amb uns companys al passadís de l'escola mentre els nens dinaven també a les classes per culpa d'una excursió en que tot va sortir una mica del revés...

I continuo amb una tonterieta d'un dia que em vaig adormir havent dinat a l'alberg de Castelladral després d'una bona fartanera, amb el Roc al costat. Em fa gràcia la foto...

Aquí es pot veure la reacció de felicitat i alegria quan l'equip de futbol del Roc (l'Artés) va guanyar un dels únics partits de la temporada. Estaven tan contents...
A continuació dues fotos de les colònies escolars d'aquest curs a Coma-Ruga. A la primera estic passant pel parc aeri.


A la segona banyant-me a la platja amb alguns alumnes... Va estar molt bé!!

Les eleccions municipals van deixar a Calders uns resultats clarament dividits. Només que 35 votants haguessin canviat el sentit del seu vot hi hauria hagut un empat total. El nou alcalde de CIU, Eduard Sánchez, té el repte de gestionar aquesta situació i governar per les dues meitats del poble, la que l'ha votat i la que no. Tant de bo tingui molt d'encert i aconsegueixi que tot el poble vagi a la una amb projectes i objectius comuns.
  
A nivell nacional, aquestes imatges elaborades per l'ANC (si cliqueu a sobre podreu veure-les més grans i llegir els textos) demostren que els suports a l'independentisme han crescut respecte de fa 4 anys, tant en nombre total de vots, com en percentatge de vot, com en nombre de regidors obtinguts pels partits declaradament independentistes). I jo que me n'alegro!!


Després d'una temporada plena d'entrebancs i quan gairebé ningú no donava un duro per la salvació, la Bruixa d'Or Manresa es va salvar en la darrera jornada, després de derrotar el líder de l'ACB i campió de la Lliga Europea al seu camp. L'any que ve continuarem l'odissea de viure entre els grans a la lliga ACB. FORÇA RESA!
Després d'una llarga i exitosa trajectòria al Barça, Xavi Hernández, gran jugador, capità i excel.lent persona va anunciar que la temporada vinent abandonaria el club per viure els seus darrers anys professionals a Qatar.

El Barça va aconseguir el títol de Lliga en la que sembla que pot tornar a ser una temporada brillant perquè és a les altres dues finals que li poden donar un nou triplet: la Copa contra el Bilbao i la Champions contra la Juventus.

I acabo amb un recull dels 3 concerts als que he assistit aquest mes de maig, després de molts mesos sense anar-hi. Tots 3 han estat a la sala Voilà de Manresa, un lloc que recomano pel seu caliu i bona programació musical. El primer va ser el del "Quart Primera" amb el seu líder Pere Jou en solitari presentant les cançons de "Neurones a la punta d'un iceberg"..


El segon va ser el del Joan Rovira que presentava el seu "Peix sense espina". Va ser tota una descoberta, totalment recomanable. M'ho vaig passar molt bé!!

Finalment vaig assistir a un concert del Damià Olivella que va ser extraordinari. En format trio va desgranar un repertori solvent de cançons pròpies (del darrer disc "Origen") i ens va delectar amb la interpretació virtuosa de temes blues i funky. Energia i passió desbordants amb uns solos instrumentals fantàstics. Ens ho vam passar molt bé!!!

I he dit "ens" perquè en aquest darrer concert em va acompanyar el Roger i això va fer que la vetllada fos encara més agradable. A part de la màgia i la intensitat de la música que vam gaudir, també vam tenir rialles, conversa i amistat per compartir, al voltant d'uns gintonics d'aranyons boníssims... Gràcies, Roger!

27 de maig 2015

Descobrir el plaer de llegir

Els que un bon dia vam descobrir el plaer de llegir i l'hem anat mantenint, sempre aspirem a poder-lo encomanar en les persones que estimem perquè voldríem que ells també tinguessin la sort de passar les bones estones que nosaltres passem davant d'un llibre.
Això és especialment intens -i sovint frustrant- quan a un li arriba la paternitat i voldria traspassar aquest cuquet del gust per la lectura en els seus fills. Perquè molt sovint els fills no estan gens motivats per aquest tema i com més hi insistim més correm el perill d'aconseguir l'efecte contrari.
Per això s'ha de ser molt prudent i no forçar excessivament les situacions. De tant en tant deixar estímuls a prop, predicar amb l'exemple i esperar que un bon dia es produeixi una conjuntura astral i coincideixin el dia i l'hora escaients amb el llibre precís i l'estat d'ànim adequat.
A casa nostra de moment el Roc no ha trobat aquesta conjuntura (tret d'algun moment puntual que no ha tingut continuïtat), però l'Ona semblava ser un terreny més adobat. De tant en tant la podíem trobar al sofà fullejant un llibre, rellegint llibres de quan era petita... Tot i que el seu full de registre de lectura (que a l'escola de Calders els donen cada mes per incentivar a que llegeixin amb les famílies diàriament) sovint estava més buit que les llistes del PP en molts pobles de Catalunya (exceptuant les "fantasmes"...).

I ara fa uns dies, ens va dir que li agradaria tenir un llumet a l'habitació per llegir una estona abans d'anar a dormir (sembla ser que era una proposta que li havia fet la seva tutora).
De seguida vam satisfer-li aquesta demanda i vam comprar un llumet senzill amb cert escepticisme, pensant que seria cosa de dos dies i després quedaria oblidat... però... no ha estat així.
Des que té el llum, cada nit se'n va al seu llit i passa una bona estona llegint els seus llibres (ja n'ha llegit més d'un) i es nota que per a ella és una estona plaent.

I jo, quan la veig al seu llitet, amb el llumet encès i concentrada en la seva lectura...llueixo un somriure d'orella a orella que em dura una bona estona.
M'encanta que l'Ona estigui trobant el gust per la lectura i el plaer de llegir. 
Tan de bo li duri tota la vida!!




23 de maig 2015

Reflexions sobre la campanya electoral

Avui he trobat aquesta imatge "#NoVotisOdi" al facebook de l'ANC. I m'ha agradat perquè il.lustrava un sentiment que fa dies que arrossego.
De fet fa dies que dono voltes a unes reflexions que volia publicar sobre aquesta campanya electoral amb tants retrets, desqualificacions personals i visceralitat que fa que a molts se'ls presenti com una dicotomia de "amb mi o sense mi".
Parlo de la campanya en general, però sobretot parlo de Calders.

Menys de 1000 habitants.
Només 2 candidatures.
Però declaracions públiques molt bel.ligerants i plenes de ressentiment.

Pensava en títols que il.lustressin la notícia (el títol és l'últim que he decidit) i se me n'havien acudit un parell:
  • A CADA BUGADA PERDEM UN LLENÇOL: perquè penso que cada cop que 2 persones vàlides d'un poble petit s'enfronten i es distancien (a vegades irreversiblement) és tot el poble qui s'empobreix una mica més.
  • LLAMP DE LLAMP: pensant en els insults del Capità Haddok dels dibuixos de Tintin per fer una referència elegant a les desqualificacions que es profereixen alguns dels simpatitzants de cadascuna de les candidatures.
Aquests dies he llegit declaracions en fòrums públics d'internet.
Tan d'un partit com de l'altre.
La majoria són de persones que s'escuden en l'anonimat, però també n'hi ha algunes de persones a les que conec i amb les quals he tractat. Sé que són bones persones, educades i assenyades, però enmig d'aquest clima de crispació semblen transformar-se. En les seves paraules no trobem insults però si acusacions dures, desqualificacions personals, retrets... si no és odi, se li assembla molt...

  • “...Res més mesquí, mentider i deslleial...”
  • “...una altra cosa és la dialèctica furibunda i injustificada d’un element trànsfuga acabat de sortir de l’armari. Es veu que això de sortir de l’armari, a certa edat, causa aquests desequilibris...”
  • “...De fet, amb el pas del temps, i sense haver de rendir vassallatge ni llepar el cul a ningú, he arribat a oblidar i passar d’aquesta situació de retrocés intel•lectual, social i polític que hi ha hagut a Calders en els últims anys i a la conclusió, potser errònia, que la mediocritat i frustració personal i professional de les persones es manifesta en la ira, l’autobombo, la necessitat d’auto escoltar-se, d’auto enganyar-se, en l’adulació i el culte a la persona i fins i tot en l’auto titulació...”
  • “...És diuen gent nova, però no és veritat, són de la mateixa colla de sectaris que han estat molts anys governant. Gent que són incapaços d'escoltar veritats i no pair d'haver governat el poble només per uns quants afins a ells, deixant contenciosos administratius per resoldre, calaixos plens de factures sense pagar, tancant una antena i no deixar solucions...”

Davant d'aquests missatges, se n'han produït d'altres en la línia del que jo ara sento: la desaprovació per aquest tipus de debat, amb menyspreus, faltes de respecte i crítiques que són esmenes a la totalitat sense donar cap marge a la bona voluntat de les persones.

  • “...Calders és petit i està clar que en una o altra candidatura es poden tenir avinences i desavinences amb les persones que es presenten, però tampoc cal atacar a ningú...”
  • “...si en un poble petit com Calders hi ha aquests odis, com podem tirar endavant el nostre procés constituent? Haurem de canviar molt i molt, els catalans. L'odi no és bona font d'inspiració per posar en marxa noves idees i intentar canviar aquesta mediocritat que ens està envaint. Qui serà el primer en no criticar i construir? No trobeu que ja som grandets per anar amb aquests arguments, a veure si d’una punyetera vegada hi ha algú amb seny que accepta cadascú com és i ens posem a treballar tots units...”
  • “...Com a habitant d'aquest poble em fan vergonya els desprestigis, mentides, retrets i menyspreus de molts dels comentaris que s'han fet. Seria bo que tothom reconegués que no tot ho ha fet bé (...) Llàstima de gastar energia amb tot això en lloc de fer-la servir per construir i voler millorar el poble...”
Com vaig dir a l'anterior notícia, les persones que es presenten per posar-se al capdavant del meu ajuntament es mereixen el meu respecte i el meu agraïment. I penso que entre elles també s'haurien de mostrar aquest respecte. Si tots ells estimen el poble i estan disposats a treballar per ell, haurien de tenir moltes més coses que els uneixin que no pas que els separin.
I dit això, és clar que entenc les discrepàncies, les diferències de criteri, el desacord amb les decisions preses i la crítica, però sempre una crítica constructiva i des de la base del respecte. I, si puc demanar més, demanaria un esforç d'empatia. Ser capaç de pensar que potser jo no ho faig tot bé. I que potser l'altre no ho fa tot malament.
Hauríem de partir de la base que el nostre "adversari polític" (entre moltes cometes) és una persona com nosaltres, que més enllà de representar un partit polític i prendre unes decisions, és una persona les 24 hores del dia. Amb els seus fills, la seva parella, els seus pares, els seus amics, la seva feina i els seus maldecaps. Que segur que intenta fer les coses de la millor manera possible, tot i que segur que alguna vegada s'equivocarà.
Quan no estiguem d'acord amb el que ha fet, intentem posar-nos en la seva pell i pensar per què ho deu haver fet. Objectivament.
I quan vulguem referir-nos-hi públicament, pensem que no només a ell li arribarà el que li direm, sinó també a la seva família i els seus amics. I pensem com ens sentiríem si fóssim nosaltres qui estéssim al seu lloc.
I encara pensem que si ens acabem enfrontant i trencant relacions estem forçant una situació en que tot el poble es veurà perjudicat per l'absència de les idees i la participació d'un dels dos. Estarem empobrint el bagatge del nostre poble.

En tot això penso quan llegeixo les dures declaracions que he llegit aquests dies, quan veig tants retrets i ressentiment, quan noto la divisió arrelada entre alguns sectors de calderins.
I m'entristeix pensar que una barca es pot enfonsar si cadascú rema en direccions oposades mentre hi entra l'aigua i no es mou de lloc.
Tant de bo tots poguéssim ser capaços d'aparcar les diferències, de fer els esforços necessaris per relativitzar el que un mal dia ens va distanciar i poguéssim posar per davant de tot els interessos comuns en el benestar i el progrés del nostre poble.
Tant de bo les persones que diumenge surtin escollides per tirar endavant els propers 4 anys de Calders comparteixin la major part del que aquí he intentat expressar.

18 de maig 2015

Eleccions municipals: gràcies!

Aquest cap de setmana he assistit als actes electorals de les dues candidatures que es presenten en les properes eleccions municipals a Calders.
Com ara fa 4 anys ("Eleccions municipals: agraïment") volia fer un post per agrair la feina desinteressada de totes les persones que ofereixen part del seu temps i energies a treballar de manera altruista en favor del poble. I ho faré.
Però d'entrada vull defugir qualsevol tipus de polèmica. No pretenc demanar el vot per cap de les formacions que es presenten. No pretenc fer crítiques públiques. No pretenc tenir cap veritat absoluta. Només vull donar les gràcies a un seguit de persones.

En primer lloc al que ha estat el nostre alcalde durant aquests darrers 4 anys: al Lluís Cerarols. Moltes gràcies, Lluís!
Per a mi has estat un molt bon alcalde. En el seu moment ja vaig donar suport públicament ("Prendre decisions: govern unitari") a la decisió que vas prendre de plantejar un govern unitari entre els regidors de la teva candidatura i els de CIU. Crec que va ser una bona decisió i crec que ha donat bons resultats.
Sé que això, entre altres coses, va provocar una divisió irreversible entre els membres de la Candidatura Democràtica de Calders i fins i tot, per a tu, un desgast personal considerable.
Sé que les coses han pres un rumb que t'ha fet prendre la decisió d'acabar donant suport en aquestes municipals als que van ser els teus adversaris en les anteriors. Sé que hi ha gent que t'acusarà de trànsfuga o de traïdor, però jo respecto i entenc les teves motivacions que, d'altra banda, has explicat públicament.
T'agraeixo tot el que has fet pel poble que estimes. Sé que quan has pres decisions sempre t'has guiat per la teva consciència i que has intentat ser just i representar la totalitat de calderins i calderines. He sentit crítiques cap a tu que sovint m'han semblat massa viscerals i poc equànimes, però, malgrat tot sempre t'he vist com continuaves treballant per Calders i els calderins buscant projectes que unissin tothom i sense defallir mai públicament.
Per això crec que mereixes el reconeixement i l'agraïment dels veïns de Calders, agraïment que has de compartir amb la resta de persones que t'han acompanyat en aquesta dura travessia: l'Esther Ruiz, el Pep Salvi, el Josep Fàbrega, l'Eduard Sánchez, la Teresa Pagès i el David Muñoz.
Gràcies a tots!

I passats aquests 4 anys ens tornem a trobar davant d'unes eleccions municipals i, malgrat la crisi econòmica que deixa tan poc marge de maniobra als petits ajuntaments, malgrat els maldecaps que suposa exposar-se públicament i haver de prendre decisions que sempre acaben disgustant un o altre, malgrat que això suposa dedicar moltes hores a l'ajuntament i deixar-hi energies i renunciar a moltes coses (família, aficions, tranquil.litat...), malgrat tot això, un grapat de calderins s'han animat entre ells i han format novament 2 candidatures: "Junts per Calders" i "Convergència i Unió".
Admiro i agraeixo a aquestes persones que s'han decidit a fer un pas endavant i ens ofereixen el seu temps, la seva energia i la seva bona voluntat per contribuir a tirar endavant el nostre poble.
Gràcies, Carme Torrescasana, a tu i a tot el teu equip.
Gràcies Eduard Sánchez, a tu i a tot el teu equip.

No sé qui "guanyarà" dels dos, però espero i desitjo que sigui qui sigui qui prengui possessió de l'alcaldia, sigueu capaços de col.laborar i de posar sempre per davant de tot, uns i altres, el màxim benefici i progrés pel poble de Calders i els seus habitants.

16 de maig 2015

"M'agradaria ser un Beatle" (Joan Rovira)

Dos mesos enrere no tenia ni idea de qui era Joan Rovira.
Però l'atzar no descansa...
Un diumenge escoltant la ràdio van entrevistar-lo i vaig descobrir que era un cantautor que havia compartit part del viatge amb Ramon Mirabet tocant pels carrers de París. Això ja va fer que me'l mirés amb bons ulls. Llavors va cantar una cançó que es deia "Cendra i poesia" i que em va agradar.
L'atzar va descansar unes setmanes però després va tornar a la càrrega i a la programació del Voilà vaig descobrir que hi cantaria el proper dijous 21 de maig. I em van venir ganes d'anar-hi. I si res no es torça hi aniré.
I l'altre dia, buscant cançons d'ell per internet per anar-me familiaritzant amb la seva música, vaig descobrir: "M'agradaria ser un Beatle". I això ja va ser definitiu!

M'agrada molt aquesta cançó que, per a un mitòman dels Beatles com jo, fa que m'hi senti plenament identificat. A mi també m'agradaria ser un Beatle!!! De totes les vides que mai no viuré, si pogués triar, segurament pagaria per ser un Beatle i compartir la intensa vida que van viure.
La cançó és alegre, fresca, sorprenent i divertida...
Us convido a un somriure!

I si voleu saber més de la meva "beatlemania" us enllaço algunes notícies antigues del picalapica que ho demostren:

14 de maig 2015

Ben tractat

He estat 3 dies sense línia telefònica ni connexió a internet. Avui per fi, (després de parlar amb contestadors robotitzats que et van dient "pulse 1", "pulse 2" i et fan acabar amb cara d'estúpid i la impotència i frustració de no haver pogut explicar exactament què et passa a cap persona humana) ha vingut un tècnic de Movistar i m'ha solucionat el problema.
Un noi jove de tracte exquisit, amable, amb el somriure als llavis, extremada educació, simpàtic i eficient.
Darrerament m'he trobat algunes vegades amb interlocutors d'aquestes característiques (recordo sobretot l'administrativa que m'ha atès un parell de vegades al CAP d'Artés i m'ha informat amb amabilitat i simpatia) i sempre els faig notar la meva gratitud i el reconeixement a les seves bones maneres.
Sé que la gent treballa en condicions laborals que no sempre són les millors, amb pressió i estrès excessius, a vegades amb clients que potser no sempre són prou educats i pacients i això a vegades genera un efecte "bola de neu" i tothom acaba relacionant-se amb tothom amb mala cara, paraules eixutes i un punt d'insolència en les comunicacions.
Per això quan em trobo amb un professional que s'escapa d'aquest clixé i em tracta "bé", ho agraeixo i m'asseguro de fer-li notar per recompensar-li la seva manera de fer i animar-lo a que continuï d'aquesta manera, tractant bé els clients i promovent un clima d'harmonia, educació i bones maneres.

A l'article "Contagi (2)" del 25 de maig de 2013, la Tatiana Sisquella deia:

"...En els articles, com a la vida, es dona un estrany fenomen: sempre és més fàcil parlar d'un fet negatiu que d'un de positiu. (...) Quan no ens atenen bé en una botiga posem el crit al cel, sortim del local enrabiats i repetim una vegada i una altra que no hi ha dret! (...) No entenc perquè ens sentim més atrets per allò que no acaba de sortir bé, per allò que no rutlla o allò que es podria millorar. Vull dir que una cosa no és incompatible amb l'altra i les bones notícies no ens han de fer por, no són finites. No s'acaben. N'hi ha per a tots."

Doncs, això, avui una bona notícia per compartir i per convidar-nos a fixar-nos també en quan ens tracten bé. I donar-los les gràcies i fer-los-ho notar i contribuir a que s'encomani...

Compartir... convidar... agrair... contribuir... encomanar...
...em sembla que me'n vaig a dormir sentint-me una mica més en pau amb el món...

9 de maig 2015

"La foto del segle" (Xavier Bosch)

He descobert aquesta foto avui al diari ARA i m'ha impressonat: un nen de 8 anys que intentava passar la frontera a Ceuta, amagat dins d'una maleta, captat per la càmera de l'escàner de la guàrdia civil.
Després he llegit l'article del Xavier Bosch i l'he trobat excel.lent, amb la barreja justa de reflexió, anàlisi, sensibilitat i crítica.
Us el recomano:

LA FOTO DEL SEGLE
"La maleta és com la placenta d’un naixement que el nou món avorta"
(Xavier Bosch, diari ARA, dissabte 9 de maig de 2015)

"L’agència Efe de notícies va distribuir, dimecres, aquesta foto sense autor. Deduïm que la va fer un guàrdia civil de Ceuta, al pas fronterer a peu amb el Marroc, i que el ministeri de l’Interior va decidir repartir-la. Segurament, l’objectiu de fer-nos veure aquesta realitat tan al límit no era explicar que van salvar un nen subsaharià de vuit anys de morir asfixiat -que també-, sinó demostrar que eficients que són els cossos policials, que bé que fan complir la llei que impedeix que els immigrants es colin a Espanya i, sobretot, ensenyar-nos que estan disposats a fer qualsevol cosa per entrar-hi. I, per tant, sembla que hàgim de donar les gràcies que es faci complir la llei i que no se’ns colin persones, com a paquets, dins del Primer Món.

Al meu entendre, en canvi, aquesta és la foto de l’any -i potser del que duem de segle- perquè és la imatge crua i exacta del moment i perquè ens situa en el joc de miralls pervers del desequilibri de civilitzacions. A banda de les consideracions estètiques (la imatge té, pels colors i pels traços, una composició d’art contemporani que mereixeria un altre article), és una metàfora tan desencoratjadora com diàfana: un nano en posició fetal dins d’una maleta convertida en placenta, un policia que fa l’ecografia en lloc d’un metge i un nou món que avorta les possibilitats de néixer a algú que malda per viure i respirar. És, també, la visualització de com el Tercer Món, desesperat, ha decidit passar de la placenta natural a la placenta artificial per intentar néixer en un lloc més habitable.

És la policia, però, que amb el seu escàner -un dispositiu de l’Estat- decideix qui entra i qui no, qui neix i qui no. És la constatació, dura i muda, de la societat vigilada de Foucault. I, aleshores, arriba la pregunta pertinent que, per a alguns, potser, és la més impertinent: ¿si algú ha decidit entrar dins una maleta -o en una pastera o saltant un filat de filferros-, no mereix una segona oportunitat? Encara més, ¿el nen que volia entrar dins d’una maleta és un paquet o és un símbol? Si veiem el noi com un paquet, reduïm la foto a un problema d’immigració. Si agafem aquesta història com a símbol, començarem a veure-hi una lliçó, al límit, sobre la deshumanització. Tothom mereix una nova vida. No és un premi per al que salta més murs, desafia onades o s’asfixia en una maleta. És, tan sols, una qüestió de dignitat. O caldria que ho fos. No sé, però, si Mariano Rajoy, Jean-Claude Juncker o els que manen, aquí i allà, fan cap d’aquestes reflexions quan veuen la foto del nen dins la maleta."

7 de maig 2015

"Los abrazos del 3 de mayo"


Els 2 quadres que il.lustren l'encapçalament d'aquesta notícia són "Los fusilamientos del 3 de mayo" de Francisco de Goya i "El abrazo" de Juan Genovés.

A partir d'aquestes dues obres d'art, una mestra de l'IES Antonio Machado d'Alcalá de Henares (Madrid), Sara López Sepúlveda, va organitzar una flashmob que va titular "Los abrazos del 3 de mayo".
M'ha semblat un treball espectacular la fidel recreació del quadre, la creativitat per fer un petit guió cinematogràfic previ a l'enquadrament, el treball de caracterització i vestuari, l'extraordinari muntatge audiovisual (plans de detall, músiques...) i tot el treball paral.lel que imagino de creativitat, recerca històrica, discussió i reflexió sobre l'actualitat, els valors ètics, l'educació...
E-D-U-C-A-C-I-Ó en majúscules!!
Estic convençudíssim que alumnes, mestres i familiars valoraran i recordaran tota la vida aquesta magnífica experiència educativa en la que van invertir 6 mesos.

Us deixo 2 enllaços en que s'explica mínimament l'experiència i el vídeo. No deixeu de mirar-lo:
Article a la revista digital "Educación 3.0"

2 de maig 2015

Running in the family

Aquestes dues primeres fotos que il.lustren la notícia pertanyen a Calafell, als estius d'alguns dels darrers anys (2014 i 2012, em sembla), a algunes de les primeres ocasions que vam sortir a córrer petits i grans, uns un tros més gran i uns un tros més petit.
Quan fèiem aquestes sortides sempre em venia al cap la cançó "Running in the family" dels Level 42 perquè allò era el que fèiem: sortir a córrer en família.

Aquest 1 de maig vam anar una mica més enllà, els 4 de casa meva vam anar a la Cursa d'Artés i tots vam córrer. L'Anna va fer la cursa llarga de 10 km, el Roc i jo vam fer la de 5 km i l'Ona va fer la infantil de la seva edat de 600 metres.
Prescindint de la distància que cadascú va fer em va agradar molt la sensació d'estar tots junts fent la mateixa activitat, animant-nos els uns als altres...
Us deixo amb un grapat de fotos del dia i, al final de tot, el vídeo de la cançó "Running in the family" (que segur que a més d'un provocarà pessigolles al paladar i una glopada de sensacions i records...).












1 de maig 2015

2 novetats de Els Amics de les Arts

A aquestes alçades de la pel.lícula ja hauríeu de saber que m'agraden Els Amics de les Arts.
Els trobo enginyosos, divertits i talentosos. M'agraden les músiques i les lletres de les seves cançons, m'agrada la seva manera de ser i m'agraden la majoria dels seus vídeos.

El seu darrer disc, "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure" l'hem escoltat molt i el trobo un molt bon disc. Doncs resulta que quan el van enregistrar, a part de les 12 cançons que van acabar editant, en tenien 2 més que també els agradaven molt però al final van acabar caient de la llista definitiva.
Però en comptes de guardar-les en un calaix, les van enregistrar igualment i fins i tot van fer-ne un vídeo per a cadascuna. Però no les van ensenyar a ningú.
I ara, un any després de la sortida del disc, ens poden oferir aquestes 2 novetats que havien guardat durant tots aquests mesos.

I són dues cançons que condensen l'essència dels Amics.

Una de reflexiva, melancònica i pausada amb una lletra que és un cant a l'amistat i un vídeo d-e-l-i-c-i-ó-s. Van cantar-la com a primícia aquest Nadal a la gala de RAC1 "És Nadal al món" i ja em va agradar i emocionar molt. I ara, amb aquest vídeo que trobo molt ben pensat i executat, li han acabat de posar la cirereta. Per a mi és una cançó fantàstica amb un vídeo fantàstic:
"La taula petita"

Una d'animada, rítmica i "gamberra", políticament incorrecta i amb un punt de gore en el seu vídeo amb el qual els Amics exploten la seva vena cinematogràfica. Enganxosa i divertida:
"Els Amics s'ajuden en tot"

Feu-hi un cop d'ull i un cop d'orella!