Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

28 de nov. 2020

Les cançons de Ferran Palau

Ferran Palau... Havia escoltat de tant en tant el seu nom i sempre amb bones referències. Els seus discos sempre reben crítiques excel·lents per part dels periodistes musicals, però no és una música massa coneguda ni comercial. Aquesta setmana, que he estat confinat a casa, hi vaig anar a parar i vaig escoltar moltes de les seves cançons i em van agradar molt.

Destacaria de les seves cançons que són boniques, delicades, cristal·lines... tenen un tempo lent i una instrumentació delicada que les embolcalla com un regal fràgil. I la seva veu suau i melòdica que les va desgranant i ens les peix sense cap mena de pressa.

Us en presento unes quantes, per si ho voleu provar. La primera "L'univers", la més coneguda. I després unes quantes més que m'han agradat especialment.

T’estimo com estimen els adolescents Despertes una part de mi que no conec Coneixes bé les pedres del camí que fem Camí que fem Faria tantes coses que no sé què fer Recordo que et mirava sense esperar res I guardo aquesta imatge per quan tu no hi ets Quan tu no hi ets Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Desapareix, desapareix... Ressonen les històries que no m’han passat Però ja no me’n recordo ni de la meitat El nostre ecosistema no té gravetat No té gravetat Funciono com funcionen els medicaments Només em necessites una mica més I demà quan et llevis tot estarà bé Tot estarà bé Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Somio que estem sols al mig de l'univers I volen orenetes a càmera lenta I qualsevol preocupació desapareix Desapareix, desapareix, desapareix...

TORNAR A COMENÇAR

ESTRANY


MITJANIT


25 de nov. 2020

"Mirada estràbica" (Xiula)

Impressionant cançó de Xiula.

Una lletra preciosa per cantar a la diversitat i a la inclusió.

Un piano deliciós de la Clara Peya i el recitat del cantant Rikki Arjuna, ple de sentiment i intensitat creixent.

No vull parlar més. Escolteu la cançó i mireu el vídeo...


El Jaume té dues mames,
i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves cames
L’Esther va néixer amb un sol braç
Però l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs,
El Gael te més de tres-centes pigues,
Ho sabem perquè van comptar-les totes, les seves amigues,
La Patrícia sempre ha portat ulleres,
Al cotxe li agrada mirar l’asfalt calent de les carreteres,
El Francesc fa dos anys es deia Lara,
Van estar quatre mesos decidint el nom amb la seva mare.
La Valentina fa futbol i és la pichichi,
Però no està pas inquieta esperant que algun gran equip la fitxi
El Moha té un trastorn de l’espectre autista
Li poses un tema de Xiula i es torna el rei de la pista
La Jéssica està enamorada de la Ruth
I li escriu en un paper el més bonic que se li acut
L’Oriol quan parla a vegades tartamudeja
I té unes expressions tan ocurrents que a mi em provoca un pèl d’enveja,
La Yasmina és la més alta de la classe
Ens mira a tots des d’allà dalt i pregunta Ola k ase?
El Patrick té dos papes,
És tan xerraire que no calla ni cosint la boca amb grapes,
La Berta es mou pel món amb cadira de rodes,
No vegis com flipava a primera fila en el concert dels Jonas Brothers

La mirada poc centrada
Que és la primera vegada
Que em mires, tan fix
Podríem ser amics

El Samuel viu en un centre residencial,
Li estan muntant a l’habitació una nau espacial
La Maria no pot menjar gluten,
Li encanta tocar la farina i notar que les mans s’embruten
El Jose viu amb la seva iaia Loli
Diumenge van acabar els dos vermells quan van tornar d’un Holi
La Carmina ens parla amb les mans
I ha aconseguit que al pati no es molestin ni petits ni grans
El Biel té síndrome de Down,
Mou les caderes com aquell cantant que no coneix, el James Brown
La Judith confón el vermell i el verd,
És molt bona trobant el seu hàmster quan es perd,
El Macià cada divendres fa dansa
Si sona bona música, el tio mai es cansa,
L’Ona va tenir un càncer en un òs prop del maluc
I ara et ven una pulsera i diu: jo ajudo tant com puc
El Yussuf té el fèmur de titani
I és tan valent que va creuar en barca tot el Mediterrani
La Nayeli necessita moure’s quan és a l’aula
I mira quins dibuixos més currats que té a la taula
Al Ponç li agrada jugar amb nines,
Fa diàlegs molt més guais que amb les patrulles canines
La Clara arriba als llocs tot xino-xano,
I ara estic feliç que sigui ella qui toqui el piano

La mirada poc centrada
Que és la primera vegada
Que em pugen, formigues
Podríem ser amigues

I després hi ha la Lluna,
El regalet que no esperàvem i que ens va venir tot d’una,
Amb una mutació genètica, que de manera frenètica
Ens ha canviat la vida d’una forma bastant poètica,
A la meva ninona, que li falta l’equilibri,
Però que amb la mà ens acarona, i és genial que amb això vibri
I és que hi van haver dies, que només vèiem tragèdia,
Se’ns anava omplint la casa de joguines i ortopèdia
I amb això vas fent, vas tancant ferida,
Que segueix coent, però és que això és la vida.
I et pot semblar que amb la vida haurem generat un deute,
Però és que també en tenim una altra, que ara és fisioterapeuta,
I l’Aixa baixa fins a la Lluna
Que té atrofiat el cerebel,
Però que ens està donant més llum, mireu amunt,
que la lluna del cel.

La mirada poc centrada
Que és la primera vegada
Que et penso, escrita,
T’estimo, petita

23 de nov. 2020

Hi ha dos COVIDS

 Tot el dia sentim a parlar de la COVID. Número d'infectats, risc de rebrot, velocitat de propagació (RT), incidència acumulada, número d'ingressos, habitacions d'UCI ocupades, evolució de la xifra de defuncions...

I d'altra banda, tocs de queda, confinaments perimetrals o domiciliaris, negocis tancats, ERTOS... Grups bombolles, mascareta, distància social, gel hidroalcohòlic, aforaments reduïts...

Preocupa -i molt- aquesta evolució i convivència amb la COVID, però aquesta és la COVID llunyana, que en el fons sentim que podem anar esquivant fent la viu-viu, que té molts casos asimptomàtics, la de les estadístiques del telenotícies, la que no entra a casa nostra...

I després hi ha la COVID propera, la que et presenta un amic quan t'explica que el seu pare està crític a la UCI, sedat i amb respiració assistida, amb la que convius dia a dia amb els missatges que intercanvies amb ell. 

Pateixes quan t'explica que els metges han trobat complicacions, t'alegres quan t'explica que avui sembla que remunta una mica, surfeges amb ell entre la por i l'esperança... Intentes acompanyar-lo, fer-li a través de missatges i trucades aquelles abraçades que no li pots fer en persona, fer-te present en la seva soledat, aparèixer, malgastar emoticones que ens arrenquin somriures a tots dos...

Esperes l'intercanvi de missatges de cada dia, a vegades amb el cor encongit, a vegades amb la sensació que hi haurà bones notícies, busques el got mig ple en les seves paraules i entre els dos xutem la pilota endavant perquè encara hi ha partit...

Però a vegades l'àrbitre d'aquest partit toca el xiulet tres vegades i et quedes glaçat quan t'assabentes que la partida s'ha acabat. I hem perdut, Roger, hem perdut... Quina puta merda! Perquè el teu pare és el meu pare, m'emmirallo en la seva mort i penso que tot plegat és qüestió d'atzar, perquè avui ha estat ell i qualsevol dia pot ser qualsevol de nosaltres.

I fa por. Molta por. I estic trist i m'imagino les teves llàgrimes que podrien ser les meves llàgrimes. I em debato entre aquesta tristor i l'alleujament per la sort que de moment encara tinc. Però no sé fins quan.

T'estimem, Roger. I ens sentim al teu costat en aquests difícils moments.

I un missatge per a tots aquells a qui estimo: cuideu-vos, cuideu-vos molt, assegureu tot allò que depèn de vosaltres i fem tots plegats molta bondat!

Que més enllà de la COVID que veiem per les notícies, hi ha una altra COVID... I amb aquesta no hi vull tenir més tractes.

11 de nov. 2020

En la mort del Joan Reyes

“Es caprichoso el azar...”

Aquests versos de Joan Manuel Serrat em venen el cap per parlar de la nostra història... Érem veïns i només dues cases ens separaven, però encara no ens havíem conegut. I llavors vaig començar a muntar una candidatura per l’Associació de Veïns i el Ramírez (una de les persones amb qui jo havia contactat) et va convidar a la reunió (allà us vaig conèixer al Pablo i a tu, quina sort que vaig tenir!). I vam estar quatre anys formant part de l’Associació de Veïns i tot sovint venia a casa teva a portar-te els papers perquè tu no tenies ordinador i no et podia passar la informació per correu electrònic. I va sorgir la simpatia, el respecte i l’amistat.

Perquè jo em considerava amic teu, malgrat els 30 anys que ens portàvem i les moltes coses que ens podrien separar (jo del Barça i tu del Madrid, jo independentista i tu no...). Les estones al teu costat sempre eren agradables. Sovint venia amb els nens i tu te'ls estimaves molt... Sempre deies que l’Ona era la més guapa de tota La Guàrdia i que quan fos gran tindria cua de pretendents... I els deixaves jugar amb les joguines que tenies al garatge de quan els teus fills eren petits. I els vas regalar la patineta i la moto... Eres tot generositat! Sempre que passàvem per casa teva sortíem carregats... Ous de les gallines, sucs de fruites, galetes i encara a vegades alguna moneda... perquè sí, perquè eres així!

I mentre els nens jugaven, tu i jo sèiem i xerràvem. I t’asseguro que guardo un gran record d’aquelles estones. Sempre em deies que nosaltres anàvem massa de bòlit, que no érem mai a casa, que no teníem mai temps per parar a fer la xerrada... Perquè tu tenies aquella saviesa de les persones que han viscut molt i s’han adonat del que és realment important. I seure una estona a l’ombra amb una cervesa i parlant amb un amic és molt més important que el que fem normalment, sempre corrent amunt i avall sense anar enlloc... Jo sempre sortia feliç i relaxat de casa teva...

Durant uns quants mesos ens vam veure molt sovint. Jo volia encimentar el pati de darrere de casa i et vaig demanar consell. De seguida et vas presentar amb les eines i em vas fer una obra fantàstica. Eres un gran paleta, sabies tots els trucs de l’ofici i gaudies treballant i ensenyant el que sabies. Va ser un goig fer de manobre amb tu i aprendre una mica a fer de paleta, però sobretot gaudir de la teva companyia, la teva amistat, la teva conversa i el teu bon humor tots aquells caps de setmana que anàvem avançant l’obra.

Quan la Matilde va caure malalta, vau començar a parlar de vendre-us la casa. Les circumstàncies obligaven, però es notava que volies allargar-ho tan com fos possible perquè La Guàrdia, Calders, era un lloc estimadíssim per tu i no volies acabar-te’n d’allunyar. Però al final vau trobar un comprador i vau marxar. I llavors vam comprovar que realment érem amics perquè vam saber mantenir el contacte amb els missatges de whatsapp, alguna trucada i alguna visita a Manresa per portar-te la revista de Calders o la felicitació de Nadal.

Ara fa poc més d’un any va morir la Matilde i això va ser un cop molt dur per a tu. La vas cuidar de manera exemplar durant tota la vida i encara més en la seva malaltia. És admirable tot el que vas fer per ella, el que sempre has fet pels teus fills i néts i per tothom qui has tingut al costat. La teva generositat i solidaritat són un exemple a seguir.

I sense la Matilde crec que vas perdre una raó de viure... La salut, aquella salut envejable que malgrat els 80 anys i algunes molèsties et permetia fer coses increïbles i t’havia mantingut actiu en tot moment (cuinant, fent la neteja de la casa i fent feines de paleta), et va començar a abandonar. Jo crec que quan els ànims van decaure, el cos es va començar a deixar anar.

Però seguíem intercanviant missatges, m'interessava per tu, t’enviava fotos i vídeos dels nens (que sé que t’agradaven moltíssim) i també alguna foto de La Guàrdia que et feien posar nostàlgic. I sempre dèiem que un dia pujaries a casa nostra, però aquest dia ja no arribarà mai.

Te n’has anat i estic trist perquè se m’ha mort un amic. Però estic content i agraït que l’atzar (aquest atzar capriciós de la cançó del Serrat) ens fes coincidir en un racó de Calders i haguem pogut fer junts un tros d’aquesta travessa.

Espero guardar per molt temps el record de la nostra amistat, Joan. 

Gràcies per tot i fins a sempre! 








9 de nov. 2020

Ikigai

 Acabo de descobrir aquest concepte mil·lenari japonès i el trobo d'allò més interessant i revelador. La traducció literal seria "una raó per viure", una motivació, un motiu per aixecar-se cada matí amb ganes de viure.

Es tracta d'identificar una cosa en la que siguis bo, que t'apassioni fer-la i amb la qual creguis que aportes alguna cosa positiva al món. Si a més a més et poden pagar per fer-ho, llavors ja has fet bingo.

Si encara no has trobat el teu ikigai, qualsevol moment és bo per posar-s'hi i donar més plenitud a la teva vida. Cal preguntar-se quin és l'element en què et trobes a gust, per a quines coses tens facilitat, amb quines activitats et passa el temps volant, què t'agradava fer de petit... Tot això ens pot ajudar a trobar el nostre ikigai si no ho tenim clar.

També hem de tenir en compte que si complim alguns dels requisits de l'ikigai, però no tots, ens podem trobar en les interseccions que en aquest diagrama estan explicades en els quadres blancs exteriors. Per exemple: et pots sentir realitzat i gaudir fent una activitat, però si no te la paguen, no en podràs viure.

Un cop coneguda una mica la teoria passo a analitzar si fent de mestre estic seguint el meu ikigai:
  1. Estimo fer de mestre? Sí, m'hi sento realitzat i m'ho passo bé fent-ho.
  2. Sóc bo fent de mestre? Modèstia a part, crec que puc dir que sí. Connecto fàcilment amb els infants, els respecto, els valoro, trobo maneres de fer-los entendre les coses, procuro fer que s'ho passin bé a les meves classes, al mateix temps que aprenen...
  3. Em paguen per fer de mestre? Sí. I fa molts anys que puc pagar les factures així.
  4. El món ho necessita? No en termes absoluts, però sí que el món necessita bons mestres i si puc arribar a considerar-me'n, llavors també cobriria aquest vessant.
Però alguna vegada he comentat que hi havia altres professions que he exercit de manera amateur i m'agraden molt com les de periodista (amb la revista LA CALDERINA), cineasta (amb els curtmetratges que he fet) o escriptor (amb els poemes i contes que sempre he escrit). De fet, sovint he dut a terme incursions d'aquest tipus a l'escola, com a mestre, unint una mica les diferents passions.

I si sorgís la possibilitat de dedicar-me professionalment a l'escriptura i publicació de llibres? Seguiria el meu ikigai?
  1. Estimo esciure? Sí, m'hi sento realitzat i m'ho passo molt bé fent-ho.
  2. Sóc bo escrivint? Cada cop que publico un conte hi ha molta gent que m'ho diu i, modèstia a part, crec que certa qualitat puc dir que la tinc.
  3. Em paguen per escriure? De moment, no. Sí arribés a donar-se aquesta circumstància (que no sembla pas gaire fàcil d'assolir) en podríem parlar.
  4. El món necessita els meus escrits? Ara com ara, crec que el món sobreviu igual de malament amb els meus escrits que sense, però si arribés el  moment que a molta gent li agradessin i els fes feliç llegir-los, en podríem parlar.

Així, doncs continuaré seguint el meu ikigai i, sempre que pugui, el diversificaré en les diferents coses que em fan feliç, al mateix temps que em donen de menjar.

8 de nov. 2020

Tardor a Calders

 Avui, sense paraules...





6 de nov. 2020

"Por el camino" (Stay Homas)

Potser és perquè me'ls miro amb bons ulls, però em sembla que tot el que toquen aquests tres nois ho converteixen en or!

Ara han composat i interpretat la cançó de la pel·lícula "Mamá o papá" i em sembla genial!

Gaudiu-ne: "Por el camino" de STAY HOMAS (i d'aquí a un mes treuen l'esperat primer disc)

4 de nov. 2020

"19 escalones: el crimen de la bibliotecaria"

Aquest divendres, 6 de novembre, a les 22:15 h., al programa "Equipo de investigación" de La Sexta, dediquen el programa al  cas de la mort de l'Helena Jubany. Com bé sabeu els lectors d'aquest bloc, estem molt implicats en aquest cas per l'amistat que teníem amb la Montse Careta, a qui van acusar injustament d'aquesta mort i van tancar a la presó, on va acabar suïcidant-se.

Aquest passat mes de setembre uns reporters del programa van estar investigant i gravant el material per elaborar aquest programa. També van passar per Calders i ens van gravar a l'Anna i a mi que, com sempre, vam col·laborar en tot el que està a les nostres mans a aclarir aquests llunyans fets dels quals sempre hem cregut que la Montse és innocent.

No hem vist el muntatge final i en tenim moltes ganes. Després de l'enrenou que va provocar l'emissió del programa "Crims", en el qual també vam col·laborar, esperem que l'emissió d'aquest programa que veuran encara més milions de persones, pugui donar una empenta més per arribar a saber la veritat del que va passar i qui van ser els culpables reals.



1 de nov. 2020

"Plastilina" (un nou conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, junyjuliolagost, Caixa, Reykjavik...

Espero que us agradi!

PLASTILINA
Crec que és de tarda.
Crec.
No estic mai segur del que em passa i em torno a trobar assegut a la butaca. Crec que cada dia m’hi posen. O potser m’hi poso jo... No vull pensar-hi perquè no em serveix de res. Només em sento més trist i insegur... Millor no fer-se preguntes...
Hi ha una pantalla a la paret del davant. En surten imatges i sons, però no els acabo d’identificar. I, com sempre, em trobo amb les barres de plastilina de colors. Colors que se’m desdibuixen una mica, se’m barregen... Sensacions que no puc atrapar. Com quan érem petits i jugàvem... 

Ens fèiem llengotes i ens desafiàvem acostant-nos cada cop més al que parava. I quan em tocava parar i volia agafar-los, estirava les mans, però sempre s’apartaven més de pressa que jo i mai no ho aconseguia... Ells reien. Jo reia. Tot era divertit.
Ara no riuria perquè mai no entenc el que passa al meu voltant. Però em sembla que si somric, tot és més fàcil. I somric.
D’entre els colors de les plastilines em crida l’atenció el vermell. És un vermell sucós... L’agafo i el començo a  manipular maldestrament... L’aplano i li vaig donant forma. A mesura que ho faig la mateixa sensació de sempre torna a venir. Aquella mena de pessigolles al vel del paladar per un record que se m’està acostant molt i molt, però que no acabo d’identificar. És com el vol d’una papallona al meu voltant, movent les ales tan de pressa que no puc acabar d’apreciar de quin color és... 
Agafo petits pessics de plastilina negra i els vaig afegint sobre el vermell. M’hi estic acostant... Tinc la sensació que el record arribarà nítidament d’un moment a l’altre, com si estigués sentint les petjades que s’apropen o veiés l’ombra que s’atansa rere la cantonada. Però de moment només em quedo amb aquella estranya sensació, sense saber de què es tracta. Agafo un grapat de plastilina verda, la poso per sota de la vermella i llavors tot encaixa i m’adono del que passa:   s í n d r i a ! M’estan oferint un tall de síndria per berenar! 
M’encanta la síndria! És dolça i em fa pensar en les tallades que em menjava de jove quan anàvem a dinar a la font. Posàvem la síndria dins d’una bossa i la deixàvem dins l’aigua freda. Quan ens la menjàvem era fresquíssima i dolça...
Em molesta la sensació d’això que em regalima de la boca i va baixant pel coll. Rondino. Somico. M’enfado. I de sobte em quedo aturat perquè no sé què em passa. Llenço aquell tovalló que no sé d’on ha sortit i em sorprenc quan torno a veure les plastilines de colors.

Les veig una mica borroses. Ara els colors de les plastilines s’han barrejat molt... És com una festa de colors. El vermell fa pessigolles al blau, que s’escapa del marró... El negre ho esquitxa tot i aquí i allà el blanc treu el cap... Taronges, liles, roses... Em ve una imatge d’infantesa... Era una joguina amb forma de tub, com un allargavistes... hi posaves l’ull i, si amb les mans anaves girant el tub, sorgien figures de mil i un colors que s’anaven movent i canviant...
Acosto les mans a les plastilines i hi passo els dits per sobre lentament, com si a través del tacte pogués endevinar de què es tracta... Després m’adono que si passo les mans de dreta a esquerra, aconsegueixo que els colors es barregin i es formin noves imatges. Com al calidoscopi... 
Ves a saber en quin racó de la memòria tenia guardada aquesta paraula. L’arribada d’aquest mot llunyà em fa absurdament feliç. És com una petita victòria enmig d’una derrota permanent: 
c a l i d o s c o p i ! 
I vaig passant les mans de dreta a esquerra per aconseguir noves imatges i mica a mica sembla que començo a identificar alguna cosa... Sembla com si fossin persones... homes, dones... tots molt ben vestits, elegants, de diferents colors... Sé que conec això que tinc a les mans, però sóc incapaç d’explicar-ho ni, molt menys, dir-ne el nom. Altra vegada aquella estranya sensació d’imminència que no s’acaba de materialitzar. 
Una vegada em van operar... No sé de què ni quan, però recordo una sensació a l’hospital... Em van dir que fins que no fes pipi després de l’anestèsia no podria menjar i jo tenia ganes de fer pipi. En tenia ganes i tenia la sensació que estava a punt d’escapar-se’m. Aquelles pessigolles a la punta del penis i jo dret, al lavabo, amb els ulls tancats, concentrat, esperant d’un moment a l’altre que el raig caigués dins la tassa per poder alliberar aquella sensació... Però no sortia... 
Això mateix em passa ara amb el que tinc a les mans, això que té tants colors, diferents colors a cada pàgina... Pàgina! Aquesta paraula és important i no sé per què. Penso que fa una estona he descobert una altra paraula important, però ja no sé quina era i ara tinc aquesta altra que... Quina era?
Tot és massa fràgil i inestable. Les idees, les paraules i les formes venen i van, alienes a mi. Només estic allà al mig amb aquella revista als dits. R e v i s t a ! És una revista! Passo les pàgines d’una revista d’aquelles que hi surten persones famoses, fotos plenes de colors... Però no sé qui són i potser d’aquí a un moment no sabré ni què tinc entre els dits... Tanco els ulls perquè em sento trist i no tinc ganes de res. Potser m’adormiré...

Obro els ulls i veig una pantalla a la paret del davant. En surten sons i hi ha unes imatges borroses formades per plastilines de colors. Hi ha molt verd, com si fos un camp. I hi ha unes taques que s’hi van movent. Potser són animals que passegen per un prat. Potser vaques o xais... Em sembla que quan era petit tenia un animal i ara no sé si això m’ha de fer riure o plorar. Estic cansat i buit. Les sensacions d’estar enfadat i trist em passen pel davant com si fossin trens que van plens i no s’aturen i jo estic a l’andana sense saber com reaccionar davant d’un món que mai no entenc. Veig passar trossos de records, començo pensaments que no acabo, que no em porten enlloc. Com les fulles que una forta tramuntana fa ballar a la plaça amunt i avall, sense cap destinació, i que, de cop i volta, fa desaparèixer, per arrossegar-ne unes altres.

De cop sento que no estic sol i és una sensació que no m’agrada. Miro al meu voltant i veig que han arribat altres persones. No conec ningú. Sento paraules. No sé si em parlen a mi o no. Somric de manera preventiva. El somriure és com una clau mestra que obre totes les portes. Diguin el que diguin, el meu somriure el poden interpretar com una resposta. No sé per què ho faig, però sembla que funciona i ho segueixo fent.
Al cap d’una estona sento crits que no m’agraden. M’atabalen. Em fan posar nerviós. Començo a fer una mena de cantarella monòtona que arriba a les meves oïdes com si no fos jo qui la fa i que també em molesta. Com més em molesten els sorolls, més crido jo i els meus propis crits em molesten i crido més... És un cercle viciós.
Algú se m’emporta a un lloc més tranquil. M’agafa la mà. Em parla. És una veu amiga que em tranquil·litza i aconsegueix que torni a posar el meu somriure indefinit. Em col·loquen davant d’una finestra i veig plastilines de colors, borroses, amb molt de verd i marró. I blau.
Blau cel o blau fort? 
No sé d’on ha sortit aquesta pregunta... No sé si ho ha dit algú en veu alta o si només ho he pensat, però me n’alegro. Ara sé que això blau és el cel. Hi ha un cel blau i bonic. Sense cap núvol.
Tanco els ulls.

Obro els ulls i veig davant meu una imatge amb molt de verd, marró i blau. Trobo a faltar alguna cosa i no sé què és... Intento pensar què deu ser i és un esforç inútil. Ploro sense adonar-me’n, sense forces... Unes llàgrimes cauen galtes avall i no entenc què és allò calent i salat que em rellisca per la cara. Se’m tornen a emportar i no sé ni on ni per què. Em deixo fer.
Em posen davant d’una taula i torno a veure les plastilines de colors. Em sento estranyament content. Ara domina el color carn. Quan érem petits el color carn era el que tots buscàvem quan fèiem un dibuix. “No tinc color carn...”. “Doncs fes-ho amb rosa”. Però dibuixar les cares de color rosa o de color taronja no era el mateix. No semblaven naturals... 
Aquest color carn és ideal. Amb els altres colors començo a formar una cara, posant-hi ulls i nas, orelles i boca. I cabells. Uns cabells arrissats d’un castany clar... un color palla... Aquest cop està quedant perfecte. És una cara que em recorda algú... Intento concentrar l‘atenció, però la meva mirada no es fixa a la imatge. Enfoco i desenfoco. Tanco i obro el ulls i de cop sento un so que em fa posar trist i content alhora. És música... una cançó... 
Em tapen les orelles, però no em molesta. Amb les orelles tapades sento millor aquella cançó...
Amb la llum del teu mirar has omplert la meva vida...
...Si em volguessis estimar ma il·lusió fora complida...

Em sembla que torno a notar alguna cosa calenta i salada a la cara, però estic content. I aquella cara del meu davant, de color carn i cabells arrissats de color palla em fa somriure. Hi acosto la mà i la noto calenta. Una altra mà es posa sobre la meva i la dirigeix amunt i avall d’aquella cara. I després l’acosta als seus llavis i m’hi fa petons. Aquella imatge que era borrosa es comença a enfocar a mesura que l’acompanya la música i ara la veig perfectament definida. I em fa molta il·lusió. 
M’és molt familiar aquella cara. Jo no sé qui és, però estic segur que ella sí. Em sento protegit i tranquil al seu costat. M’acarona la mà i em parla, però jo estic escoltant la cançó i no sé què em diu.
Algú em destapa una mica les orelles i sento la cançó més fluixa, però encara la sento.
Ara sento la veu d’aquella cara que em parla. És una veu coneguda que em fa il·lusió escoltar. En un primer moment no entenc què em diu però després sí.
- Estàs molt guapo, Pere. T’ho has passat bé, avui?

I jo tinc clar que he de dir que sí. Somriure i dir que sí. I deixar-la que segueixi parlant perquè m’encanta sentir aquella veu.
- La Maria i el Ferran t’envien molts records. Tenen molta feina, però si poden passaran el dissabte a veure’t. Tens ganes de veure’ls?

I somric i dic que sí. I l’escolto. I la seva veu és una manteta prima que em tapa els peus en un dia de final d’estiu que ha refrescat. Sense aquella veu tindria fred i estaria incòmode, però aquella veu m’abriga i em fa estar bé.
- Saps qui sóc, Pere?

I somric. Però m’adono que ara amb el somriure no n’hi ha prou i que hauria de dir alguna cosa. Però el cel és tot blau i no hi ha cap núvol. Miro a dreta i esquerra i no hi ha cap núvol. Tot net. Tot buit. Tot blau.
I llavors una estranya força surt de no sé on i troba una paraula i me la posa a la punta de la llengua.
- Rosó!

I la cara de color carn somriu i s’acosta a la meva cara i sento una olor que em porta una alenada d’història compartida, desconeguda però compartida. I m’abraça. I noto que les seves gotes calentes i salades es barregen amb les meves i llavors, molt fluixet, arran d’orella, em diu:
- T’estimo, Pere.

I jo somric i no dic res perquè no sé què he de dir, però tinc els peus calentons i no vull que calli ni que marxi. I torno a dir-li:
- Rosó!

I llavors hi ha una bata blanca que s’acosta i li parla. I no m’agrada que li parlin ni que ella parli a ningú. Només vull que em parli a mi. I, quan començo a rondinar, sento que la bata blanca li diu:
- Margarida, abans de marxar passi un moment per recepció que el doctor ja li ha deixat l’informe preparat...

M a r g a r i d a !

De cop i volta, enmig d’un castell de focs, una llum ha començat a pujar cel amunt i amunt, fent ziga-zagues sense parar, mentre un xiulet acompanyava l’ascensió. I quan ha arribat més amunt del que havien arribat totes les altres, ha esclatat amb mil i una espurnes de colors: 

M a r g a r i d a !

La cara de color carn es diu Margarida i ara mateix jo sé que es diu Margarida i sé que m’estima i sé que jo l’estimo a ella. I tinc pressa perquè els castells de focs són molt bonics però es desfan de seguida i desapareixen i llavors el cel torna a quedar buit i fosc. O blau. Però buit. 
I quan encara es poden veure totes les pampallugues d’aquella paraula preciosa i calenta, amb una estranya llum que il·lumina els meus ulls, acosto els meus llavis a la seva orella i li dic:
- Margarida.