Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 d’abr. 2018

S'acaba!

Setmanes enrere semblava que el somni de la República Catalana s’esvaïa per moments. Nous empresonaments de polítics per part de l’infumable jutge Llarena, nous exiliats, discrepàncies entre els partits independentistes que impedeixen la formació de govern i el final del 155... I el punt crític va arribar quan la policia alemanya va interceptar el president Puigdemont i el va empresonar mentre estudiava la petició d’extradició.
Semblava que ens feien un escac que podia acabar amb la partida en poques jugades, oimés quan ens trobàvem minvats de forces i d’ànims i les darreres manifestacions eren més de cares llargues, ràbia i llàgrimes que no pas de somriures i càntics esperançats...

Però llavors, de cop i volta van començar a succeir-se les bones notícies:
...Alemanya va descartar el delicte de rebel·lió i va deixar lliure Puigdemont... i no són poques les veus que creuen que farà el mateix amb el suposat delicte de malversació...
...els governs de Bèlgica, Suïssa i Escòcia van manifestar-se amb postures properes a les dels exiliats catalans i, per tant, allunyades de les peticions del govern espanyol...
..la comissió de Drets Humans de l’ONU va prendre decisions favorables a les tesis republicanes i contràries als fets consumats del Govern i poder judicial espanyols...
...el mateix ministre Montoro repeteix per activa i per passiva que no es va invertir ni un euro de diner públic pel referèndum de l’1 d’octubre, contradient la tesi de la malversació del jutge Llarena...
...i Espanya va aguditzant el seu procés de descomposició socio-polític-econòmica-jurídica (s’acosta la sentència del cas Gürtel, esclata el cas Cifuentes, avergonyeixen tothom les evolucions dels casos de La Manada i dels nois d’Altsasua...)

Si voleu més detalls, trobo molt interessant aquest post de Bernat Deltell:
https://bernatdeltell.cat/esta-passant/

Tot em fa pensar que ara és el govern espanyol qui va amb el pas canviat i té el rebuig de la gran majoria de països de l’escena internacional i d’altra banda que els partits independentistes favorables a la República catalana, malgrat les aparents divergències i dificultats per formar govern, saben que aquest compàs d’espera va al seu favor i estan preparats per arribar a un acord quan sigui realment necessari fer el pas.

I en aquest escenari, faig una interpretació política de la lletra de la cançó “La gran eufòria” de Joan Dausà (que segurament ell no va pensar quan l'escrivia):

S'acaben les hores que mai no acaben,
els dies que despertàvem
temptats de deixar-ho estar,
és com si tot tornés a lloc de cop
.

S’acaben els moments més baixos en aquesta lluita de resistència davant l’embat de les forces espanyoles que ens volen negar el dret a decidir de totes les maneres possibles (i impossibles)... S’acaben aquelles temptacions de deixar-ho estar que ens podien visitar, aquell desànim de pensar que tots els esforços i mobilitzacions i gent empresonada no serviria de res...
És com si mica a mica tot es tornés a posar a lloc i mica a mica tornéssim a recuperar el somriure veient que mica a mica ens anem acostant a fer possible el somni.

I, com ja he dit molts cops, sé que no serà demà i ara ja no vull esforçar-me a posar-hi una data límit perquè si seguim jugant bé les nostres cartes, amb seny i estratègia i deixant que Espanya vagi fent barbaritats, al final ens n’acabarem sortint i llavors “llençarem el davantal a l’aire, sortirem cridant de casa, obrirem ampolles de cava, ens abraçarem a taula” i cridarem a la nostra parella tot dient-li:

Baixa, amor meu,
que això s'acaba,
que ja ens tocava:
la vida és nostra.


I ara torneu a escoltar la cançó del Joan Dausà.
Segur que ho fareu amb un somriure a la cara...

24 d’abr. 2018

Un poema per al Miles


1.- Perquè et mereixes això i més...
2.- Perquè de gran vull ser com tu...
3.- Molta sort, moltes gràcies i molts petons de colors!!

EDUCAR

Educar es lo mismo
que poner un motor a una barca…
Hay que medir, pensar, equilibrar…
y poner todo en marcha.

Pero para eso,
uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino…
un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia concentrada.

Pero es consolador soñar,
mientras uno trabaja,
que ese barco, ese niño,
irá muy lejos por el agua.

Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes, hacia islas lejanas.

Soñar que, cuando un día
esté durmiendo nuestra propia barca,
en barcos nuevos seguirá
nuestra bandera enarbolada.

(Gabriel Celaya)

22 d’abr. 2018

Meu irmao

"Meu irmao" vol dir "el meu germà" en portuguès.
El meu germà es diu Sergi (tot i que li diuen Txetxu, Cabron i altres coses que potser desconec) i fa 9 anys va marxar a viure al Brasil.
Durant aquests 9 anys hem parlat de tant en tant per whatsapp, per correu electrònic o per videoconferència (Skype).
Ara el meu germà i la seva parella, Andréa, han vingut a passar unes setmanes a Catalunya i avui, després de 9 anys (108 mesos, 3285 dies), ens hem tornat a veure, ens hem abraçat i hem passat unes hores junts.
Hem fet un àpat familiar en què érem, després de mooolt temps, 18 persones i, sabeu què?
Ha estat molt bé.
Hi ha hagut l'emoció de la retrobada, l'alegria de tornar a estar junts i una màgia inexplicable que ha fet que ens tractéssim i parléssim tots plegats, com si fos ahir mateix que haguéssim estat junts.
I aquesta és d'aquelles notícies en que "no hase falta desir nada más" i en que les imatges diuen més que les paraules:

P.S. Per als que coneixeu el Sergi, si el voleu veure, sapigueu que estarà unes setmanes per aquí.




18 d’abr. 2018

"Campeones" (una pel·lícula)

"Campeones" és una pel·lícula de Javier Fesser divertida i entranyable.
La vam anar a veure amb l'Anna i els nens i ens va agradar a tots.
Jo personalment vaig riure i em vaig emocionar.
És una pel·lícula molt maca que tracta un tema poc tractat amb naturalitat i respecte. I penso que pot ser una pel·lícula molt educativa,
I no vull explicar gaire més coses per no influir ni crear expectatives.

Us deixo el tràiler i us recomano que l'aneu a veure

I si voleu compartir opinions, estaré encantat de llegir-les...


15 d’abr. 2018

"La gran eufòria" (Joan Dausà)



JOAN DAUSÀ ha tret un nou disc: "ARA SOM GEGANTS".
No fa gaire que el conec i no m'acaba de fer confiança la seva personalitat, ni sento que les seves composicions musicals siguin massa elaborades, però reconec que amb la senzillesa de les seves melodies i la calidesa de la seva veu moltes de les seves cançons han despertat la meva sensibilitat i m'han tocat la fibra.
"Si ens veiessis", "Truca'm", "Hi ha algú que em va dir", "També sóc jo"... són només algunes d'aquestes cançons que sentides en el moment oportú et traslladen a atmosferes, moments i sensacions... I això té mèrit.
I ara, la primera cançó que he sentit d'aquest seu nou disc, tot i ser molt diferent, també m'ha "tocat" i de la mà d'un encertat vídeo, m'ha fet somriure i desitjar sentir-ne més.
A veure què us sembla:

12 d’abr. 2018

A l'escola ens hem inventat dos jocs!

Aquest any al col·legi Oms i de Prat participem al Concurs Tísner de Creació de Jocs en Català. Hi he participat amb les 2 classes de 6è i a les hores de català hem anat fent tot el procés per inventar-nos un joc totalment original. Des de la idea inicial, fins a detallar les normes, els elements del joc, dissenyar el tauler... un llarg procés que ha estat molt interessant, motivador i enriquidor i que he volgut resumir en aquests 2 vídeos.
Així que aquí us presento els 2 jocs: el PARKOUR DE PARAULES (6A) i el MONOPARAULES (6B)


9 d’abr. 2018

Demà pots ser tu + Los Borbones son unos Ladrones

Necessitem defensar amb urpes i dents la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ com un més dels drets civils que intenten trepitjar-nos.
Per això avui em faig ressò i comparteixo 2 vídeos per demostrar tot el meu suport amb aquestes iniciatives.

1.- DEMÀ POTS SER TU
Una campanya d'Òmnium Cultural, juntament amb 4 entitats més  per denunciar la "vulneració de drets i llibertats" que està protagonitzant l'Estat a Catalunya i avisar que la seva "repressió" pot arribar a qualsevol ciutadà.



2.- LOS BORBONES SON UNOS LADRONES
S'ha estrenat el vídeo de la cançó "Los borbones son unos ladrones", en què participen 13 artistes del món del rap (Elphomega, Machete en Boca, Frank T, Homes i Dones Llúdriga, La Raíz, Ira, Los Chikos del Maíz, Tribade, Def Con Dos, Noult, ZOO, Rapsusklei i Sara Hebe) per reivindicar el dret de llibertat d’expressió i condemnar la repressió contra el raper mallorquí, però també contra Pablo Hasél i La Insurgencia.

El vídeo s’ha enregistrat a la presó Model de Barcelona i, a més dels cantants, hi participen bandes i artistes que reivindiquen el dret de llibertat d’expressió, com ara Txarango, Gossos, KOP, Pirat’s Sound Sistema, Smoking Souls, El Niño de la Hipoteca, la Companyia Elèctrica Dharma, Rapapunkas, Raska, Subversa, Bonobos, Siroll o Fetitxe 13.

El projecte ‘Los borbones son unos ladrones’ és una iniciativa que s’afegeix al seguit d’accions que el col·lectiu #NoCallarem coordina en solidaritat amb els represaliats i en favor de la llibertat d’expressió.


7 d’abr. 2018

"Some days are diamonds" (Damià Olivella)

Avui una cançó que vaig descobrir en el darrer concert del Damià Olivella al Voilà, presentant el seu nou disc "Ànima blues" TOTALMENT RECOMANABLE.
La cançó no és seva, és de John Denver, però la seva versió és P-R-E-C-I-O-S-A.
I el títol... m'encanta!
Alguns dies són diamants, alguns són pedres...("some days are diamonds, some days stones")
Vaig escoltar-la potser 10 vegades el dia de la mort de l'Andrés i la meva ànima agraïa aquella melodia suau i aquell missatge d'esperança: calia passar aquell dia "de pedra", per poder deixar lloc a més dies "de diamants" que arribaran més endavant.
Gaudiu-la!
I si us cau a la mà aquest disc, hi ha moltes altres cançons que us agradaran...


4 d’abr. 2018

Glòria i honor als que tant han lluitat

Ahir es va fer realitat una notícia que ja ens havien anunciat fa unes setmanes però que mai no haguéssim volgut viure. Ahir va morir l’Andrés...

Se me’n va el cap al desembre del 2013, amb aquell recent creat OMS SOLIDARI per aglutinar el torrent de generositat i de ganes d’ajudar que corria per l’escola. Aquella festa de Nadal on l’Andrés i alguns amics de classe estaven darrera d’una taula on hi havia un cartell amb fotos de l’Andrés (Oms amb tu, Andrés) i hi havia una peixera esfèrica de vidre tunejada de pilota on no paraven de caure-hi bitllets i bitllets... Estàvem en plena crisi, però tothom trobava un bitllet per deixar per a aquella causa...
De cop tots ens vam sentir Andrés i empenyíem la nostra il·lusió cap a aquell tractament a Suïssa que podia portar-te la curació... I amb els alumnes et vam enviar cartes a Suïssa i vam recollir taps i vam fer un esmorzar solidari i vam muntar una matinal amb una classe de cuina del Pau (un nen de Calders que participava al Masterchef Junior) i un taller de bricolatge de l’Aki i un torneig de futbol... Quina energia, quina il·lusió i quina esperança... De cop hi havia uns esforços i una il·lusió que tenien sentit i tots ens hi apuntàvem!
I vas fer el tractament i et va anar bé. Tan bé que un bon dia ens van dir que les últimes analítiques havien dit que el tumor havia desaparegut. Que bé!!

I et van quedar seqüel·les i anaves a la Guttman i seguies passant per l’Oms i tots et miràvem com el nostre heroi particular, com el nen que havia superat el càncer. I tots estàvem orgullosos d’haver-hi posat el nostre granet de sorra...eres una mica nostre i tots nosaltres una mica teus...
I vam mantenir l’Oms Solidari amb el qual hem pogut ajudar puntualment alguna família amb problemes o hem col·laborat amb campanyes solidàries com la Marató de TV3. I cada cop que et vèiem, malgrat les teves molèsties o dificultats en la teva escolarització, ens envaïa una sensació de triomf col·lectiu. Ens alegràvem per tu i teníem molt clar que no era important si podies aprovar les assignatures o si podies tornar a jugar a futbol... El que era important era estar viu, parlar, explicar, compartir, riure... I tu havies après a valorar la vida i a viure el dia a dia, aquell aprenentatge que només saben fer les persones que han passat per una situació límit.

De tant en tant trobava algun comentari teu al facebook, sempre col·laborant en la lluita contra el càncer, sempre parlant meravelles de la teva estimada terra de Cádiz (“Cai”), sempre comentant els derbis esportius entre el teu Madrid i el Barça amb un somriure, sense barallar-te mai amb els culés. I a través de persones més properes a tu i la teva família vaig conèixer alguna petita anècdota que em parlava de com de valent i lúcid i madur vas arribar a ser, de tot el que havies après de la teva convivència amb la malaltia i del punt de vista serè que mantenies davant del darrer gir imprevist que t’ha portat a aquesta mort.
Només tu i els teus podeu arribar a saber tot el que heu patit i lluitat. I tot el que heu arribat a aprendre de l’experiència. I tot el que heu arribat a gaudir de la vida tot el temps que us ho ha permès.

Queda molt per aprendre de la teva experiència.
Ara hi haurà molt dolor i molta tristor entelant-ho tot, però després ha de quedar tot aquest exemple que ens has regalat a tota la comunitat de l’Oms i de Prat. Penso que per molt cruel que sigui una mort als 18 anys, tot l'esforç i tota la il·lusió van valer la pena. N'estic segur, per molt que ara no em vegi amb cor de posar-hi paraules.

Avui només em surt un agraïment, un respecte i una admiració immensos i la frase:

Glòria i honor als qui tant han lluitat!

2 d’abr. 2018

Canviar de canal...

Anem amb cotxe i sempre hem portat sintonitzada l'emissora de ràdio de RAC1, però ara fa un temps que la tirania dels adolescents reclama substituir RAC1 per emissores musicals.
Els agrada Flaixbac, RAC105, StylFM... on poden sentir tot el reggaeton del món i els grans èxits tipus Justin Bieber, David Guetta, Ed Sheeran, Bruno Mars...

Quan entren al cotxe i sona RAC1 la seva reacció és immediata:
- Pots posar Flaixbac?

I, és clar, a no ser que estiguem seguint alguna retransmissió, accedim a la seva petició i els posem la seva música. Però a la que s'acaba una cançó i posen una falca publicitària o es posen a xerrar els locutors, salten com una molla:
- Pots posar RAC105?

I si a RAC105 posen un anunci:
- Pots posar Styl FM?

O sigui, una mena de zàpping continu a la mínima que a la seva emissora deixen de posar cançons. Potser ho trobareu trivial, però a mi em rebenta i normalment no accedeixo a aquests canvis constants d'emissora i els faig deixar una sintonia fixa o bé poso jo la música que a mi em sembla.

I per què?

Perquè penso que accedir a aquest continu canvi és no preparar-los per a la vida real. Si s'acostumen a canviar a  la mínima que una cosa no els agradi què faran quan a classe un professor no els agradi? Sortiran de la classe?
I quan els toqui una cosa de menjar que no els agrada gaire? S'aixecaran i aniran a la cuina a buscar una altra cosa?
I quan el seu equip perdi un partit? Canviaran d'equip?
I quan tinguin una parella i un dia els molesti alguna cosa que digui o faci? Tallaran la relació i canviaran de parella?

A mi em sembla que la vida no és tan fàcil i que sovint cal aguantar coses que no ens agraden tant i que potser justament això ens fa valorar més les que ens agraden.
I per això no els deixo canviar de canal contínuament a la mínima que a la "seva" emissora hi ha un instant en que no fan la música que els agrada. Penso que els hem d'educar en la paciència i en la tolerància a conviure amb situacions que no són les ideals...

O penseu que estic carregat de punyetes i que el que hauria de fer és deixar-los canviar de canal tants cops com volguessin, oi?
O potser aquest article no us estava agradant i ja heu canviat de bloc...? ;-)