Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

21 de gen. 2021

Altsasu. No hi vaig ser, però...


Aquesta foto és el dia que publico aquesta notícia: 21 de gener de 2021.
I diu que hi ha uns joves bascos que porten 1527 dies empresonats: 4 anys i 160 dies!!! Gairebé 4 anys i mig...
I per què?
Per què el 15 d'octubre de 2016 va haver-hi una baralla en un bar d'Altsasu entre uns quants joves bascos i dos membres de la Guàrdia Civil que estaven de paisà. Tot va passar dintre d'un bar on van començar a desafiar-se, provocar-se, insultar-se... Després van haver-hi empentes i alguna que altra plantufada. Però... sabeu què? Jo no hi era!

Els familiars, amics i coneguts dels nois empresonats diuen que no va ser res més que una baralla de bar entre joves, com tantes altres que es produeixen. Que no vol dir que estigui bé, però vol dir que no hauria d'haver anat més enllà de, com a molt, una multa per baralles, agressions, escàndol públic, aldarulls o alguna tipologia legal d'aquest estil.
Els representants dels Guàrdies Civils, les forces armades, els jutges i fiscals diuen que va ser un cas de terrorisme, delicte d'odi, atemptat a l'autoritat, lesions, desordres públics, amenaces... I emparats en aquests supòsits van agafar els 8 joves i els van "jutjar" a l'Audiència Nacional, empresonats preventivament des de bon començament.
Però jo no hi era...

Aquesta setmana, TV3 ha començat a emetre la sèrie "Altsasu" i veient el primer capítol, augmenta la sensació que ja he tingut tots aquests anys que les sentències contra aquests 8 joves bascos (Ohian, Jokin, Jon Ander, Julen, Adur, Aratz, Iñaki i Ainara) són totalment abusives i desproporcionades.
Tot i que jo no hi era...

Però sabeu què?

El 20 de setembre de 2017 sí que era davant de la Conselleria d'Economia, a la Rambla de Catalunya de Barcelona (veure notícia). Era a pocs metres de la porta. Hi vam ser des de les 9 de la nit fins a la una de la matinada. Vaig veure perfectament amb els meus ulls els cotxes de la Guàrdia Civil, vaig veure com hi van pujar diferents persones per donar consignes a través dels megàfons. No m'ho va explicar ningú. Ho vaig veure amb els meus propis ulls!
Vaig veure els milers de persones que estaven allà congregades, vaig veure els somriures, vaig sentir l'alegria, vaig escoltar els càntics... Vaig veure com voluntaris de l'ANC feien un cordó de seguretat per protegir les entrades i sortides de les persones que accedien a l'edifici...
Us reescric una fragment de la crònica que vaig fer d'aquell dia:

A l'entrada de la Conselleria hi havia uns cotxes de la Guàrdia Civil sobre els quals s'hi enfilen diverses persones, de fet només es veuen els capós enmig de la gent.... Eulàlia Reguant i Mireia Boia (de la CUP) s'adrecen a la gent amb un megàfon... De més avall arriba el so de música en directe (es veu que hi ha un escenari per on van pujant músics i canten en directe)... D'algun lloc comencen a passar ampolles d'aigua perquè les repartim entre la gent que porta moltes hores allà... Ningú no sembla cansat, ningú no sembla tenir ganes de marxar: és el moment de la gent! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sobre un cotxe de la Guàrdia Civil i megàfon en mà, agraeixen la presència de la gent i conviden tothom a marxar a partir de les 12 per tornar l'endemà al matí davant del TSCJ...
Vosaltres marxeu... nosaltres ens quedem!

I aquí sí que hi vaig ser.
I vaig veure com van explicar la història després. Com van empresonar dues persones innocents com el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez que encara són a la presó. Porten 3 anys, 3 mesos i 5 dies a la presó (uns 1190 dies)... UNA ABSOLUTA VERGONYA I INJUSTÍCIA!!

Per això vull marxar d'España. Per fets com els que afecten els nostres presos polítics, els joves d'Altsasu o les víctimes de La Manada, per la injustícia i la falta de democràcia d'un Estat que no ens respecta ni ens estima.

Per això m'encanta que es facin sèries com la que va començar a emetre TV3 aquesta setmana, una sèrie que ha provocat les queixes dels partits espanyolistes i en la qual les forces de seguretat han declinat l'oferta d'aportar-hi la seva versió dels fets.

Ells sí que hi eren. I no volen explicar la seva versió...

Jo no hi era però... em crec la versió dels joves bascos!

Aurrera Altsasu! Altsasukoak aske!

15 de gen. 2021

Recomanacions post-nadalenques

Han passat els Reis, hem fet cagar el Tió i ens vam trobar regals sota l'arbre... I això en el meu cas vol dir: llibres i discos, bàsicament. Per tant, un cop passades les festes, us comento el millor que m'ha passat quant a recomanacions culturals: 2 llibres, 2 discos i 2 còmics.


ESCAC AL DESTÍ (Lluís Llach)

He gaudit molt amb l'última novel·la del Lluís Llach, una història que et manté atent al desenvolupament i el desenllaç fins al final. Intrigues medievals en que es veuen involucrats reis, prínceps, abats, bisbes, cavallers i servents. Ambientada en l'època medieval retrata molt bé les relacions de poder entre els diferents personatges: el poder de l'església i de la noblesa, les relacions carnals entre homes i dones en totes les seves variants, la importància dels símbols entre els poderosos per mantenir el seu poder sobre els súbdits... Un molt bon llibre!


PATRIA (Fernando Aramburu)

Feia molt de temps que havia sentit a parlar molt bé d'aquesta novel·la i, més darrerament, de la sèrie televisiva. I no m'ha decebut. Un excel·lent llibre que retrata les relacions dins de la societat basca en l'època en què ETA matava tot sovint. La manera com vivien aquesta realitat els simpatitzants abertzales i els que no se significaven políticament, la manera com afectava tot aquest ambient als petits pobles, la manera com famílies amigues podien arribar a deixar-se de parlar... I tot a través d'una galeria de personatges perfectament definits i amb un ritme narratiu molt interessant que va avançant i reculant en el temps per anar-nos descobrint tots els detalls de la història. Un gran llibre!! Totalment recomanable!


AGUA (Stay Homas)

Ja n'he parlat molt en aquest bloc dels Stay Homas i sempre amb entusiasme i admiració. El seu disc de debut no ha fet altra cosa que reafirmar-me en les meves opinions. L'he escoltat fins a la sacietat, un cop darrera l'altra, gaudint de la varietat dels seus estils (des d'un bolero a un reaggeton, de l'electrònica a l'acústica o la bossa nova) i de la seva qualitat musical i fins i tot literària (ja que hi ha alguns versos de les seves cançons que trobo molt encertats).

S'ho passen bé ells i així ens ho fan passar bé a nosaltres: totalment recomanable.


LA VIDA ÉS ARA (Pau Vallvé)

Les típiques cançons que surten en els interludis musicals del programa "El foraster", cançons boniques, melodies agradables, a vegades un punt hipnòtiques i sovint lletres molt interessants que fan reflexionar.

En Pau Vallvé té talent i molta creativitat i ja comença a ser gat vell per explotar al màxim els seus recursos. És un disc molt agradable que podeu deixar sonar de fons i no només no us farà gens de nosa, sinó que potser fins i tot us sorprendrà gratament.


REGRESO AL EDÉN (Paco Roca)

Un còmic d'una gran qualitat narrativa i estètica. L'autor reconstrueix la seva història de la seva família a partir d'una foto familiar i els personatges que hi surten. Mica a mica va teixint les relacions familiars entre els diferents personatges que ens van descrivint la realitat sociopolítica de la transició: els vencedors i els vençuts, la pobresa i l'estraperlo, el paper de les dones, el poder de l'església i la manera com una família humil va sobrevivint el pas dels anys amb més pena que glòria.

El dibuix de línia clara alterna amb alguns recursos gràfics de molt encert i bellesa. Em va encantar!


MONSTRUOSA MENTE (Alfonso Casas)

Una altra gran descoberta. El protagonista personifica els diferents "personatges" que ocupen l'espai de la seva depressió (els traumes del passat, el pessimisme, la por, l'ansietat social, la síndrome de l'impostor, els dubtes, els pensaments tòxics, l'ansietat pel futur, la tristor...) i ens explica com es va acostumant a conviure amb ells i, mica a mica, aprèn a dominar-los. Una manera genial de verbalitzar l'infern que pot viure una persona que pateix un procés depressiu i un llum d'esperança per demostrar que de la depressió se'n pot sortir.

9 de gen. 2021

Encara es pot ser un Beatle

Els Beatles per a mi sempre han estat motiu d'admiració i enveja. Admiració per la seva qualitat musical i intel·lectual que els va permetre marcar tendència durant vàries dècades i enveja perquè van viure una experiència que sempre havia considerat pràcticament irrepetible.

Quatre joves rebels, inconformistes, amb idees artístiques i ganes de menjar-se el món que decideixen dedicar-se al que els agrada en cos i ànima i després de picar pedra (actuacions en petits locals de Liverpool, gires duríssimes en locals de mala mort d'Hamburg...) acaben rebent el reconeixement de tot el món i portant la seva música arreu del planeta.

Actualment en un món globalitzat i tants estímuls em semblava molt difícil que uns joves tinguessin unes oportunitats similars i sobretot, que això pogués passar a uns joves catalans com jo, que sempre hauria desitjat ser un dels Beatles...

Però l'altre dia pensava que s'han donat casos força homologables i ben recents: Txarango i Stay Homas!

TXARANGO
Cap allà al 2010 un grup de joves majoritàriament del Ripollès reprenen uns experiències musicals anteriors i decideixen crear un projecte sòlid i amb l'imaginari del circ com a referent estètic i de filosofia de vida. Mica a mica comencen a créixer i acaben fent concerts arreu del món i aconseguint que gent dels cinc continents canti i balli les seves cançons en català.
En el vídeo de llançament del seu darrer disc (VEURE VIDEO) es veuen imatges d'actuacions seves a Senegal, Brasil, Índia, Colòmbia, els Balcans... Per a  mi seria un somni poder viatjar arreu del món fent feliç a la gent amb el que a mi m'agrada!



STAY HOMAS
Als inicis del confinament pel coronavirus (març 2020) tres joves músics que comparteixen pis a Barcelona comencen a composar cançons per passar l'estona i les pengen a Instagram. Per la seva innegable qualitat musical, pel seu talent, per la seva frescor i la seva alegria comencen a fer-se virals i coneguts arreu del món. Els seus directes emesos per xarxes socials congreguen milers de seguidors d'arreu del món. Artistes reconeguts col·laboren o versionen les seves cançons i el seu projecte musical va agafant volada.
Quan acaba el confinament, fan un disc fantàstic que esdevé un èxit de vendes i ve acompanyat d'una gira arreu de l'estat espanyol i les principals capitals internacionals d'Europa i Sudamèrica.
Un altre exemple de somni fet realitat arribant arreu del món fent el que t'agrada.

Allò que jo em pensava que era impossible a aquestes alçades, resulta que encara pot ser real i aquests dos grups catalans ho han demostrat i no fa pas gaire o sigui que... lluitem pels nostres somins!
Encara podem arribar a fer el que van fer els Beatles!

7 de gen. 2021

Escacs

 Aquesta història també és un cúmul de casualitats afortunades...

Tot va començar quan, després de sentir-ne parlar bé per tot arreu, amb l'Anna vam començar a seguir la sèrie de Netflix "Gambito de dama", una sèrie que narra la vida d'una excepcional jugadora d'escacs. Algun dia el Roc i l'Ona s'hi van quedar una estona a mirar-la i els va sorgir la curiositat.

- Tu, papa, saps jugar a escacs?

I els vaig dir que en sabia una mica. I vaig recordar partides jugades amb el meu pare quan vivia amb ells i, sobretot, algunes partides molt plaents jugades amb el meu sogre a Calafell. De nit, a la terrassa, davant del mar, amb un Jim Beam a la mà i tot el temps del món per davant. Jugant sense pressa, compartint aquells silencis còmplices...

I no sé com va ser que el Roc em va demanar si teníem algun joc d'escacs a casa. Jo creia recordar que en teníem un i vam quedar que a la tarda el buscaria i n'hi ensenyaria. Però va resultar que no en teníem cap. Llavors vaig fer dues coses:

1.- Vaig anar a l'ordinador i vaig imprimir en paper un tauler i unes fitxes per no faltar a la promesa feta...


2.- Vaig trucar l'Anna, que estava a Manresa, i li vaig dir que li demanés a sa mare si ens deixaria el joc d'escacs del Xep.

A la tarda vam estar jugant amb el Roc amb el joc de paper i, sorprès, vaig descobrir que ja sabia moure les peces perquè n'hi havien fet una iniciació a l'escola de Calders. I al vespre va arribar l'Anna amb el joc del Xep...


I aquella nit, havent sopat, vam fer moltes partides, tant amb el Roc com amb l'Ona. I per una estona es van oblidar del mòbil i van estar pendent d'aquelles peces blanques i negres que movien pel tauler.
L'endemà va venir el seu cosí Guiu i tots vam al·lucinar veient com abans, després i durant el dinar s'aixecaven per fer una partida rere una altra!
Segurament serà una flamarada  passatgera, però ni que sigui de tant en tant, si anem practicant el joc dels escacs, hi ha tantes coses bones que en sortiran que no puc evitar fer una primera llista:
  • Deixaran de banda les pantalletes que els absorbeixen durant una estona.
  • Farem una cosa junts, pares i fills, ara que cada vegada en fem  menys.
  • Desenvoluparan la intel·ligència, la capacitat d'observació i reflexió, l'estratègia, la paciència, la capacitat de concentració...
  • Aprendran a frenar la impulsivitat, la immediatesa...

En fi, no em vull fer més il·lusions del compte, però només tornar a jugar amb el joc del Xep i veure'ls a ells jugar-hi ja ha estat una experiència molt bonica i emotiva!

1 de gen. 2021

"Arxipèlag" (Conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilina, Oliveres, Lennon...

Espero que us agradi!

ARXIPÈLAG

M’agrada mirar tot l’arxipèlag des d’aquí, després de la tempesta. Quan l’espuma encara enterboleix l’aigua i és impossible saber què s’amaga al fons del mar. Quan el brogit de les onades ja s’ha anat esmorteint i només queda una remor de fons, com una respiració profunda encara una mica agitada, però que ja busca la calma. Quan els tres illots sembla ben bé que es donin l’esquena i no vulguin saber res l’un de l’altre.

Algú que els mirés per primer cop, podria pensar que no tenen res a veure entre ells, que van ser posats aquí per un caprici dels déus i han estat condemnats a romandre-hi sense tenir-ne cap ganes. Però no és així. 

Si t’hi fixes, mica a mica es posen de manifest tots els trets comuns. Segurament en èpoques pretèrites van formar part d’una mateixa estructura que els fa compartir moltes propietats. I només el pas dels anys els va anar separant lentament fins a fer-los esdevenir individus diferents. Potser l’erosió, potser la seva orientació dins de l’espai o potser l’atzar els han anat esculpint algunes diferències. Però és indiscutible que tenen un origen comú. 

Els tres illots aguanten estoicament les freqüents tempestes. A vegades s’anuncien amb antelació i se’n pot anar seguint el creixement pas a pas. A mesura que s’acosta l’esclat, les aigües es van agitant i les onades espeteguen sobre els illots. A vegades sembla ben bé que un llenci l’aigua contra l’altre i després l’altre s’hi torni. A vegades sembla que sigui un enemic exterior qui sacsegi tot l’arxipèlag alhora. És un espectacle de la natura que convé contemplar des d’una certa distància de seguretat.

Però a vegades són tempestes totalment inesperades. En poca estona s’armen i tenen un desenvolupament explosiu: es formen, esclaten i desapareixen. Després d‘aquests temporals sembla que fins i tot el paisatge hagi canviat i la distància entre les illes hagi augmentat o disminuït. És ben curiós.

Quan hi ha bonança, les tres illes constitueixen una imatge de postal, però quan m’hi fixo més és quan hi ha mala mar. Llavors és quan prenc plena consciència que jo sóc el quart illot d’aquest arxipèlag. Quan l’embat de l’onatge i el fort vent també em sacseja a mi, sento que formo part del seu mateix univers i els contemplo amb la certesa que compartim el mateix destí.

A vegades m’agradaria aixoplugar-los, que ens ajuntéssim ben junts i forméssim un petit continent que ens protegís de les tempestes. Però sé que no és possible. Cada illa té els peus clavats al fons de l’oceà i s’ha anat conformant la seva pròpia personalitat i caràcter. Potser encara que poguessin, no voldrien ajuntar-se... Només em queda mirar-los i desitjar-los el millor.

Però a vegades voldria que hi hagués un moviment de plaques tectòniques i ens desplacéssim fins a quedar allunyats. Tot i que sempre em duren poc aquests pensaments i torno a la realitat que ens fa assemblar a les òrbites dels planetes. Ens mantenim en estable equilibri, sense ajuntar-nos més ni separar-nos del tot, guardant la distància exacta entre nosaltres.

Tan de bo pogués ser sempre així. Tan de bo fóssim planetes vagant per l’espai sense maldecaps ni preocupacions. Només deixant-nos portar per la inèrcia, sense ser conscients que en qualsevol moment un altre cos celeste podria impactar contra nosaltres i fer desaparèixer la nostra insignificant presència de l’univers. 

Abans m’agradava imaginar què passaria si fóssim quatre planetes del mateix sistema... Les nostres òrbites a vegades coincidirien i travessaríem junts un fragment de l’univers, mentre que altres vegades uns ens allunyaríem més dels altres, de manera temporal, i viatjaríem sols per una temporada.

Però al capdavall som el resultat de les circumstàncies que ens han portat aquí i per molt que preferíssim ser una altra cosa, només podem ser el que som: quatre illots d’un arxipèlag qualsevol. No podem pas ser quatre cims de la mateixa serralada, ni quatre afluents que convergeixen al mateix riu. Només podem ser el que som.

La condició d’illa ens defineix perquè som conjunts tancats i rodejats d’una altra matèria que ens separa dels altres. Però no és l’aigua salada la nostra frontera: és una barrera invisible... Un element que ens hagués pogut facilitar la comunicació i, en canvi, ens la va anar disminuint fins aconseguir que cadascú quedés tancat en si mateix. Paradoxes del destí.

I ara només ens queden les ones que ens porten records i sensacions d’una illa a una altra. Ones que a vegades són plàcides i manyagues, com una carícia líquida que rebem complaguts i agraïts. Però a vegades semblen bufetades furioses que espeteguen violentament contra les nostres platges rocoses. Com les de la tempesta que fa una estona m’ha tornat a convertir en espectador del meu propi arxipèlag.

Curiós arxipèlag... Tot i que penso que l’oceà n’està ple, d’arxipèlags com el nostre. El món globalitzat ha escampat virtuts i defectes als quatre vents i no deu quedar pràcticament ningú que se n’hagi pogut deslliurar.

I tot des d’aquell dia en què els telèfons mòbils van entrar a les nostres vides i, de manera progressiva, però inapel·lable, cadascú es va anar tancant més i més en la seva pantalla.