Segueixo oferint-vos un conte mensual.
Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing... Espero que us agradi!
PAÜRA
Nit d’agost i l’Eloi està altre cop al balcó, prenent la fresca. L’avorreix la programació televisiva d’estiu i, a més, estirat al sofà tindria més calor de la que té ara sota el cel estrellat.
No el separen gaires quilòmetres de la ciutat on tothom es queixa d’una temperatura insuportable, però és suficient per baixar uns quants graus al termòmetre. I de tant en tant bufa un glop de marinada que és com una benedicció. Aquí, al final de la urbanització Vista Bella, l’Eloi passa les vacances a la casa familiar que, fins fa ben poc, estava sempre buida.
Quan els seus pares van començar amb els problemes de salut, van traslladar-se a la ciutat per estar més a prop de l’hospital i la van posar a la venda. Però com que encara ningú no s’hi havia interessat, l’Eloi va proposar a la família de traslladar-s’hi a passar l’estiu. Per això s’hi està amb la dona i el fill.
La Teresa pesa figues al sofà davant la tele encesa i el Nil, acabat d’arribar d’un potent cap de setmana amb els amics, ha anat a dormir d’hora. L’Eloi no té son ni ganes d’anar al dormitori, on sap que tornarà a passar calor. Allarga l’agradable estada al balcó sense fer res d’especial. Només deixa fluir els pensaments amb els peus enlairats a la barana i el cap recolzat a la cadira de vímet, rostida pel sol de massa estius sense envernissar.
Li agrada la calma d’aquestes nits d’estiu. De tant en tant se senten sons llunyans d’algun sopar animat, miols i corredisses de gats o una serenata encadenada de lladrucs que va passant de carrer en carrer... I poca cosa més. L’oïda s’adapta a aquestes monòtones bandes sonores i el pensament relaxat es deixa anar pels tobogans de la indolència. A vegades en forma de records o de projectes, a vegades en forma de principis de somni quan els ulls s’acluquen i el cos s’abalteix. Llavors, quan recupera la consciència, triga uns instants en distingir la realitat del que només estava imaginant.
Una de les coses que més li agrada d’aquesta casa és que li ofereix la possibilitat d’un cel net de contaminació lumínica. La vista s’acostuma a la foscor i li permet submergir-se en una piscina màgica de punts lluminosos sense final. Si ho compara amb el cel nocturn que pot veure des de la terrassa del pis de Sant Boi no hi ha color. Allà amb prou feina pot distingir les constel·lacions més típiques enmig d’una tímida grisor. Però aquí a Vista Bella el cel és una borratxera de petites fonts de llum.
A mesura que la vista s’acostuma a la negror, és com si les primeres estrelles anessin avisant les altres perquè també sortissin. Com si de mica en mica anessin agafant confiança i es desprenguessin d’una mena de capa que les tapava i progressivament augmentessin la intensitat de la seva llum. La visió perifèrica també ajuda a crear aquesta mena de sensació màgica. Quan fixes la vista en un punt, sembla que als confins del camp visual apareguin nous focus de llum i llavors no pots evitar desplaçar el punt d’enfoc per anar-ne descobrint més i més en un cel cada cop més ple. Algun cop ha començat a comptar-les, però sempre acaba endormiscant-se. Llavors pensa que en comptes de “comptar ovelles” s’hauria de parlar de “comptar estrelles”.
Ara ha estat una d’aquestes vegades i recupera la consciència amb un punt de sorpresa i inquietud. Sent un calfred. Una lleugera brisa fa dansar les capçades dels pins i nota una foscor més densa de l’habitual. I més silenci.
S’aixeca i veu que al menjador ja no hi ha la seva dona. La tele i els llums estan apagats. Deu haver anat a dormir. Li estranya que no li hagi dit bona nit, però pensa que potser l’ha vist adormit i no l’ha volgut despertar. Torna al seu seient al balcó i s’hi asseu amb els sentits alerta.
Escolta atentament i no sent res. Res de res. És estrany. Com si una aspiradora acústica hagués xuclat tots els sorolls: el del vent, el de les fulles i els de qualsevol animal o persona de la urbanització. No disminuint-ne gradualment el volum, sinó de manera abrupta. Com quan els aliments s’envasen al buit. És una sensació antinatural que l’incomoda.
Com aquella brisa que li ha posat la pell de gallina. No pot pas dir que faci fred. Qualsevol agrairia aquell corrent d’aire agradable, però ara, combinat amb aquell silenci, li està covant una creixent sensació d’intranquil·litat. Alguna cosa no li acaba de fer el pes i es posa en tensió. Però no és una tensió que el predisposi a l’acció, és una tensió interna. Perquè en aquestes situacions, l’Eloi mai no ha estat un home valent que pugui sortir brandant un pal per defensar casa seva o arrencar a córrer per perseguir un possible lladre. Normalment la por el paralitza i tots els seus esforços se centren en aparentar una calma que no és real.
Així doncs es queda estàtic a la cadira i tanca els ulls. Però no aguanta gaire estona amb els ulls clucs perquè té l’estranya sensació que algú l’està mirant i se sent vulnerable i indefens. Potser el millor seria tancar-ho tot i anar-se’n al llit, però una certa paranoia va avançant dintre seu i comença a convocar les pors més irracionals. Potser quan arribi a l’habitació troba la seva dona estesa sobre un mar de sang amb el cos cosit a ganivetades. Quina bestiesa! Com pot pensar això? No té cap ni peus.
Hauria d’enfrontar-se a aquesta idea desgavellada, pujar a l’habitació, comprovar que tot està en ordre i, un cop foragitats els fantasmes, descansar tranquil·lament. Però no pot fer res racional ni coherent. Més aviat no pot fer res. És l’home estàtic... Li ve al cap la cançó d’en Pau Riba i intenta somriure, però tampoc no pot.
I llavors ho sent. Un soroll ràpid. Com si algú es desplacés de pressa entremig dels matolls de la parcel·la buida del costat. Algú que potser ha quedat amb la pell esgarrinxada perquè s’ha mogut amb urgència i sense cap mena de prudència. Un moviment brusc i ràpid que s’imagina com el d’aquells soldats que estan ajaçats per evitar el foc de l’artilleria enemiga. En un moment determinat s’aixequen d’una revolada i avancen uns metres fins a una nova posició segura, jugant-se la vida en aquells instants d’exposició. Quan et jugues la vida, no és important si et claves un esbarzer o et torces el peu.
Podria haver estat un senglar o una guineu. Abans en corrien de tant en tant. Però ara fa temps que no ha sentit a parlar-ne. Diuen que els caçadors els van acabar espantant i ja no s’acosten tant a les cases. Sigui el que sigui, hi ha alguna cosa allà a la vora i potser sent la mateixa por que sent ell. L’adrenalina li circula a raig per les venes, sent una mena d’escalfor que li brolla de dins, té pell de gallina per tot el cos i unes llàgrimes es gronxen als seus ulls. Però no es mou. La por el manté clavat a la cadira com una ferida vergonyant.
Al final s’obliga a incorporar-se i mirar si veu alguna cosa pel voltant. Adolorit per la tensió i la immobilitat s’aixeca i, un cop dret, s’adona que la cama no li respon. Se li ha quedat adormida i és com si fos de suro. Si ara algú se li abraonés, ni tan sols podria arrencar a córrer. Cauria rodó a terra com un home de fusta i seria presa fàcil del seu atacant.
Va fent rodar el peu sobre el taló i la punta. De mica en mica la sang torna a irrigar-lo correctament i li permet recuperar els moviments habituals. Primer amb una mena de pessigolles encarcarades i després ja com si res no hagués passat. Recorre el balcó que ocupa tota la façana de la casa, fins a la part lateral. Encén la llanterna del mòbil i l’enfoca cap a la parcel·la del costat. És una il·luminació ridícula que no li permet veure res més del poc que ja veia. El silenci només es veu trencat per les seves passes i els seus propis batecs que li ressonen amplificats dins del cap. Recula cap a la cadira i llavors torna a sentir la mateixa fressa.
Aquella presència ha tornat a fer un moviment urgent i furtiu entre els esbarzers. S’imagina cridant “Qui hi ha aquí?”, però la por no li deixa treure la veu.
De cop li ve un record de fa molts anys en aquella mateixa casa. Encara no havia nascut el seu fill. Un dia es va quedar adormit al menjador a les fosques i, quan es va despertar, un so estrany el va inquietar. Assegut al sofà, a les fosques, no va trigar gaire a adonar-se que un ratpenat donava voltes pel menjador. Potser havia entrat a través de la llar de foc i ara buscava una sortida.
L’Eloi pràcticament va entrar en pànic, però aquell pànic discret que de portes enfora ningú no seria capaç de percebre. Mig ajupit, perquè no el toquessin les ales, va tancar les portes de cuina i passadís per evitar que la bèstia sortís del menjador. Un cop acotada l’àrea de vol, va obrir de bat a bat totes les portes i finestres perquè aquell petit animal pogués escapar. Però el ratpenat no parava de volar erràticament i de tant en tant li passava ben a prop del cap. L’Eloi suava i lluitava contra la seva por, apujant persianes i cortines per afavorir la fuga, mentre amb un diari enrotllat anava donant cops de cec per empènye’l fora de casa. Finalment ho va aconseguir, ràpidament ho va tancar tot i va estirar-se, exhaust, al sofà.
Desfent-se d’aquest record angoixant, gira el cap cap al carrer i la veu.
Una silueta, a les fosques, però clarament delimitada, està dempeus a la vorera just darrere de la seva tanca exterior. La por comença a escriure en majúscules dins del seu cap i el manté totalment aterrit. Sigui qui sigui qui està allà al davant, és perfectament conscient que ell l’està veient i el desafia en silenci.
L’Eloi ha de moure’s per aparentar capacitat de reacció. Es recolza amb els braços a la cadira per incorporar-se, la mirada va un moment cap al terra i, quan torna a redreçar-se i busca la silueta, ja no la troba.
Què ha passat? Pot ser que no hi hagués ningú i la seva imaginació enfebrida li hagi jugat una mala passada? O realment hi havia algú i s’ha mogut tan de pressa que ara no podrà saber per on li sortirà? Aprofitant que s’ha posat dret, decideix recórrer el balcó amunt i avall sense saber si vol o no tornar a enfrontar-se a aquella silueta. Mira cap a la parcel·la deshabitada que té a l’esquerra de casa seva, on havia sentit abans els sorolls. Li sembla que l’atmosfera torna a ser l’habitual i ja no hi ha aquell silenci dens. Tot sembla tranquil. Llavors torna a desplaçar la mirada cap al carrer. La vorera és buida, a l’entrada no hi ha ningú.
La seva casa està per sobre del nivell del carrer i hi ha un rampa de pujada fins al garatge de la planta baixa. El balcó des del qual està prenent la fresca està just a sobre i, quan mira la rampa, la sang se li glaça a les venes.
Només és un instant, però descobreix la silueta d’abans a mitja rampa, mirant-lo. Sembla ben bé que estigués esperant que ell la detectés per avançar i desaparèixer del seu camp visual. Però està segur d’haver-la vist, allà, a mitja rampa. Intenta pujar-li a casa!!
L’Eloi recupera la iniciativa, presa del pànic, i entra a casa amb la intenció de tancar ràpidament portes i finestres. Tot està obert per afavorir una mica de corrent d’aire i aquella presència anònima podria entrar per qualsevol lloc. Ensopega amb una cadira i amb el genoll adolorit corre cap al rebedor i tanca la porta d’entrada, passant la clau. Continua la cursa, habitació per habitació, tancant totes les finestres. Té un petit alleujament quan sent remugar la seva dona adormida i comprova que no jau assassinada en un bassal de sang. També comprova que el seu fill és viu i ronca profundament. Un cop aconseguit l’objectiu d’atrinxerar-se, retorna al menjador, suat i exhaust. Apaga els llums i es deixa caure sobre el sofà.
Tanca els ulls i intenta recuperar la calma. Quan els obre, s’adona que hi ha llum al balcó. Està segur que havia estat tota l’estona a les fosques, tot i que pot ser que en la revolada que ha fet per entrar a tancar portes i finestres hagi tocat l’interruptor inconscientment.
El sofà està d’esquena al balcó, però a la paret del seu davant veu la claror que hi projecta el llum exterior, com si fos la pantalla del cinema. Hauria d’aixecar-se, tancar el llum de fora, deixar-ho tot ben assegurat i anar-se’n al llit d’una vegada, però està totalment desvetllat i espantat. Incapaç de prendre bones decisions. Se sent com el protagonista d’una pel·lícula de por d’aquelles que mai no ha suportat.
I llavors una ombra es mou a la paret. Una ombra que només pot ser d’algú que està al balcó. L’ombra es mou cap a la porta corredissa que dona accés al menjador i s’hi queda. Se l’imagina amb les mans fent cassoleta i els ulls enganxats al vidre, mirant cap endins.
L’Eloi s’encongeix al sofà, intentant fer-se invisible.
Incomprensiblement, no entra i desfà el camí cap a la cadira exterior. Qualsevol altre accés a la casa ha quedat barrat. Qui sigui que està al balcó, només pot entrar per la porta corredissa del menjador. Ha estat a punt de fer-ho i l’Eloi no entén per què no ho ha fet.
El cap li corre massa de pressa, com quan vas amb bicicleta i els pedals roden més ràpid que la cadena. Què ha de fer? Qui hi ha allà fora? Hauria d'abaixar persianes i tancar portes i finestres. Llavors, finalment segur dins de casa, trucar la policia perquè el vinguin a ajudar. Sua. Batecs frenètics retronen dintre seu.
Ha de pensar bé els passos que ha de fer. No pot fallar. Només faltaria que quan volgués abaixar la persiana ràpidament, se li encallés als dits i l’intrús del balcó entrés sense poder-ho evitar. Ha d’aixecar-se del sofà sense fer soroll. Després haurà de desplaçar-se cautelosament fins a l’altre cantó de la porta corredissa, que és on hi ha la cinta de la persiana, per abaixar-la ràpidament. Molt ràpidament.
Belluga les cames per comprovar que no les té adormides i s’aixeca lentament procurant ser el màxim de silenciós. Deixa les xancletes a un costat i comença a caminar descalç, com els personatges de les pel·lícules quan no volen fer soroll. Cada pas li costa un munt. La por el frena com si arrossegués un llast i el coratge que l’hauria d’empènyer a avançar no ha comparegut. Així doncs és només un tímid instint de supervivència i protecció familiar qui l’obliga a executar aquella arriscada maniobra.
Deixa el sofà a la seva esquerra i s’alinea amb l’inici de la porta corredissa, però a un parell de metres de separació. Si la cinta de la persiana estigués a aquest cantó esquerre tot seria més fàcil, però és a la dreta. Cal superar aquests dos metres de superfície transparent que donen accés al balcó per agafar-la. Nota els batecs trepidants a les temples, a la gola, als canells...tot ell és un batec d’extrema paüra. S’hi juga la vida i no sap ni per què ni contra qui. És un autèntic malson.
Molt a poc a poc, procurant no fer cap mena de soroll es desplaça cap a la dreta de la porta. Les plantes dels peus suades s’enganxen al terra i les ha de desenganxar suaument per fer cada nova passa. Gira la vista cap a l’esquerra del balcó i veu la seva cadira ocupada per algú que està de costat, fumant. És un home corpulent. Duu una gorra vermella amb la visera al clatell, el tors nu, unes bermudes amb estampat de camuflatge i unes botes de canya alta, com les dels militars.
L’Eloi allarga la mà buscant la cinta de la persiana, però encara no hi arriba. Fa un petit pas per poder-la atansar i llavors tot es precipita. L’intrús del balcó es gira i el veu. Les mirades es creuen i tots dos es mobilitzen ràpidament. L’Eloi tiba la corda per fer abaixar els llistons de la persiana mentre aquell desconegut s’aixeca d’una revolada intentant posar un peu que li deixi un accés obert.
Tres dits és tot el que queda perquè la persiana arribi a baix de tot. L’Eloi no pot tibar més de la cinta. Ja ha baixat tota. Els llistons estan comprimits, l’un sobre l’altre. No entra ni una escletxa de llum. Només per l’espai que la sabata de l’intrús ha aconseguit bloquejar abans que arribés al terra.
L’Eloi clava el taló del seu peu nu sobre la punta de la sabata, però no li fa ni pessigolles. Llavors veu aparèixer els dits d’unes mans al costat de la sabata, fent força per intentar ampliar la petita obertura. Gira la vista desesperadament buscant com evitar-ho. Agafa la cadira que té més a l’abast, l’enlaira i la descarrega amb tota la potència sobre la sabata. Un gruny de dolor respon des de l’altre cantó i les mans desapareixen.
L’adrenalina circula per les autopistes sanguínies, excedint tots els límits de velocitat. Aquell gruny de dolor del balcó és el primer senyal que li fa pensar que pot sortir victoriós d’aquella lluita, que li recorda les dels gladiadors romans en què només un podia sobreviure. Fins ara l’Eloi es veia irremeiablement mort, però ara veu una possibilitat i s’hi aferra. Torna a agafar la cadira i la descarrega un cop i un altre sobre aquella sabata. No pensa aturar-se fins que el fill de puta que l’està amenaçant no tregui el peu d’allà. Però ara no hi ha cap reacció des del balcó. Com si s’hagués fet immune al dolor. I llavors passa...
Sent un soroll al safareig i immediatament s’adona que aquella era l’única porta que no havia tancat. És un soroll sincopat format per dos sons diferents, un de més fort i un de més fluix. Primer el fort, immediatament després el fluix i llavors un interval una mica més llarg per tornar a repetir la seqüència. Clarament són les passes d’una persona coixa que porta un peu calçat i l’altre descalç.
Les neurones de l’Eloi comencen a transmetre descàrregues elèctriques a altíssima velocitat. Safareig, cuina, menjador. L’intrús està a punt d’arribar on és ell. Posa una cadira bloquejant la porta de la cuina i la seva primera idea és escapar per la porta d’entrada. Podria fer-ho. La persona que intenta entrar-li a casa va coixa i no l’atraparia. Però deixaria indefensos la Teresa i el Nil, que dormen. És el que el cos li demana, però no pot fer-ho. No s’adona que una llàgrima li llisca galtes avall mentre tanca fort els ulls a la recerca d’una idea que li salvi la vida. Pensa, pensa!, es diu a si mateix. Però ha d’obrir-los de seguida quan sent els cops que dona l’atacant a la porta de la cuina intentant obrir-la. No li costarà gaire...
No pot fugir i no creu que tingui cap opció si s’enfronta a una lluita cos a cos. Per primer cop a la vida entén els americans i la seva obsessió amb les lleis que permeten la possessió i ús de les armes en defensa pròpia. Tant que els ha criticat sempre i si ara ell fos caçador i tingués una arma carregada no dubtaria en disparar contra aquell desgraciat que té a la cuina intentant atacar-lo. Però està desarmat.
Mira al seu voltant, buscant alguna cosa que li permeti allargar les seves possibilitats i veu les eines de la llar de foc. Són de ferro forjat negre, amb els mànecs daurats. Hi ha l’atiador, el recollidor, l’escombreta, les pinces i una mena de forca de només dues pues que li sembla el més adient per atacar. Agafa aquest bident d’una revolada i s’amaga a l’únic lloc on creu que pot sorprendre el desgraciat que ha entrat des del balcó.
L’espera és curta, però infernal. La seva respiració accelerada es combina amb els espetecs de la porta de la cuina quan cedeix als embats d’aquella força desconeguda. Rere la curta paret que l’amaga, l’Eloi veu avançar l’ombra d’aquell cos mentre agafa amb força el bident de la llar de foc. Sent el tacte fred del ferro a les mans i posa tota la seva atenció en el que creu que serà la seva única oportunitat. L’ombra avança a poc a poc. Aviat apareixerà el cos d’aquell intrús. És ara o mai.
En el moment que veu aparèixer el peu calçat, l’Eloi surt del seu amagatall i enfonsa la forca a la panxa d’aquell homenàs. No pensa. Només actua. Si hagués pensat l’hagués sorprès la resistència inicial de la carn, però ha seguit empenyent i ha anat vencent la densitat dels teixits. El gegant ha començat a cridar i l’Eloi, per impedir que els crits despertin els qui dormen, ha desclavat la forca i l’ha fet servir de garrot per donar-li un cop al cap.
Diuen que mai no es pot preveure com reaccionaríem en una situació límit i ara mateix l’Eloi podria subscriure aquesta idea. Aquest Eloi animal que lluita per la seva vida, ataca i pren la iniciativa era inimaginable i només la por i el risc de morir han estat capaços de fer-lo aparèixer.
El desconegut, atordit pel cop al cap i veient com li surt sang de les ferides de la panxa, emprèn la fugida en direcció a la cuina de la qual ha vingut. Malferit i tentinejant va desfent el camí. L’Eloi el segueix des de darrera. Podria tornar-li a clavar la forca i segurament matar-lo, però no vol haver de desfer-se d’un cadàver. Només vol que aquell fill de puta surti de casa seva i s’escapi. Si ha de morir-se que es mori al bosc. Només vol acabar amb aquell malson.
Ja són al mig de la cuina i l’intrús fa intenció d’agafar un dels ganivets que hi havia a la vista. Per sort, l’Eloi està amb els cinc sentits alerta i li dona un cop de bident al braç abans que pugui abastar-lo i un altre cop a l’esquena. Així aconsegueix que continuï avançant en una escena ben grotesca de fugida a càmera lenta. Sigui com sigui, al final l’estrany traspassa la porta del safareig i l’Eloi li dona un últim cop de forca per estimular-lo que segueixi avançant. Però ell ja es queda dins. Segur.
Tanca la porta del safareig i abaixa la persiana. S’assegura que tots els tancaments del menjador, especialment la porta corredissa que dona accés al balcó quedin també ben tancats. Per fi està hermèticament reclòs dins de casa seva i gira la vista al seu voltant. Cadires esbarriades i taques de sang pel terra. La porta de la cuina destrossada. Li sembla un preu raonable a canvi d’haver salvat la vida. Tres vides. També les de la dona i el fill que estranyament no s’han despertat.
Després es mira a si mateix. Està suat. Amarat. Exhaust. I mentalment se sent del tot desorientat. No sap què coi li acaba de passar. Qui ha entrat a casa seva? Què volia? Ha estat a punt de perdre la vida i no sap ni per què. Ha estat a punt de matar un home i no sap per què. Neteja la sang del terra i finalment es deixa caure sobre el sofà. Què hauria de fer ara? Trucar la policia? I què els hauria de dir? No té proves de res. Està massa atabalat i decideix dutxar-se per intentar asserenar-se.
Deixa que l’aigua tèbia llisqui sobre el seu cap molta estona i, quan torna al menjador amb una tovallola al voltant de la cintura, només la porta de la cuina trinxada li recorda el que ha passat.
Fa molta calor al menjador amb totes les portes tancades. Obre la finestra lateral i apuja una miqueta la persiana per espiar per les escletxes. La visió esbiaixada del carrer no li aporta informació. Tot sembla normal. No es veu cap cos estès al mig del carrer. No es veu res. Però no se sent amb forces per apujar-la del tot i sortir al balcó a mirar. Té por del que pugui trobar. Fins i tot té por de no trobar res i seguir tenint por. Avui no prendrà cap decisió. Demà serà un altre dia.
Fa una última mirada al menjador abans d’anar-se’n cap al llit. Llums tancats. Portes tancades. Persianes abaixades. Només les escletxes en la de la finestra lateral que ha deixat oberta perquè entri una mica d’aire. Se’n va cap al dormitori sense girar la vista enrere. Si ho hagués fet, s’hagués adonat que, just quan ell es girava, s’havia tornat a encendre el llum del balcó...
