Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 de des. 2022

Una bona excursió: Agramunt, Penelles, Castellserà

Avui us vull recomanar una excursió i començaré sent sincer: volíem anar a veure la Casa dels Àngels, la casa-museu del Mag Lari a Castellserà (Urgell) i vam mirar que hi havia per allà a la vora per aprofitar el dia. Vam veure que a Agramunt hi havia el Museu de la Xocolata i el Torró i la botiga de Torrons Vicens i vam pensar que entre una cosa i l'altra ja acabaríem d'omplir el dia.

Però encara va ser millor...

1.- Agramunt

Vam començar visitant el Museu de la Xocolata i el Torró, un museu petit, però molt interessant on diferents audiovisuals amb una magnífica veu en off del Lluís Soler van explicant la història i la producció del torró tradicional d'Agramunt. Just al costat hi ha la botiga obrador del Torrons Vicens on es poden degustar les seves moltíssimes varietats i acabes comprant-ne pocs o molts.

A pocs metres de distància hi ha la fàbrica de la xocolata Jolonch, que encara s'elabora de manera artesanal amb maquinaria antiga i una xocolateria on vam tastar unes delicioses tasses de xocolata desfeta.

Després vam anar a l'oficina de Turisme on ens van informar de manera excel·lent de tots els al·licients que podíem trobar a Agramunt: el Restaurant "L'Atípic" (guanyador d'un programa del Joc de Cartes), l'espai Guinovart, Lo Pardal (museu Guillem Viladot de Poesia visual), l'església de Santa Maria (amb una portalada romànica extraordinària i que conté al seus soterranis un refugi antiaeri), la plaça del Mercadal... No teníem pas temps de veure-ho tot i "L'Atípic" ja estava ple, però vam fer una passejada ben interessant.










2.- Penelles

A l'oficina d'informació d'Agramunt (repeteixo.... atenció excel·lent!) ens van informar que molt a prop de Castellserà hi havia el poble de Penelles on, des de fa uns quants anys, se celebra un festival de street art rural i ja compta amb més d'un centenar de façanes pintades.

Hi vam anar i ens va encantar! M'ha costat molt reduir la selecció de fotos i al final us ofereixo aquestes:
































3.- La Casa dels Àngels de Castellserà

I finalment vam anar a Castellserà, a la casa que va comprar el Mag Lari i ha convertit en una casa-museu molt interessant. La visita s'ha de reservar (en franges horàries i val 24 €, plana-web), però val molt la pena. La visita dura unes dues hores i consta de 3 parts diferents:

a.- Una exposició impressionant dels objectes relacionats amb Michael Jackson, que com a fan total, el Mag Lari ha anat acumulant al llarg dels anys.

b.- Una actuació de màgia en un petit teatre on tens el mag (que no és el Mag Lari, però té el seu segell de qualitat) a un metre de tu. Una actuació d'una mitja horeta molt divertida i de gran qualitat.

c.- I finalment la visita a la Casa dels Àngels, un recorregut per les estances de la casa de la família Tarragona que recull multitud d'espais i objectes d'època, combinats amb altres mostres de col·leccionisme i objectes i vestuari dels diferents espectacles de màgia que el Mag Lari ha fet al llarg dels anys. És una visita-experiència, ja que està a mig camí entre un escape-room i una visita a un museu. L'espai i la manera de fer la visita es molt interessant i no deixa indiferent. El nom de la casa ve donat pels àngels que hi ha sobre les portes i van col·locar-s'hi per protegir dels mals esperits que alguna llegenda atribuia a la casa.

D'aquesta visita no hi ha pràcticament cap foto (només de l'entrada) perquè no estan permeses.



En resum, una excursió de tot un dia a una hora de casa, molt interessant i altament recomanable.

27 de des. 2022

La cursa de la vida

Ja fa unes quantes setmanes que la Pilar Camins em va fer arribar aquest enllaç des d'una pàgina del Daniel Gabarró i tenia pendent fer-ne difusió a través d'aquest bloc. El vídeo és en anglès però està subtitolat i fa reflexionar sobre les diferències d'oportunitats que tenim a la vida i com hem d'encarar-les.


Després n'he trobat un altre de relacionat, fet des d'Uruguai, que incideix en la mateixa idea però hi afegeix el paper compensatori que pot jugar un bon govern. També molt interessant.

20 de des. 2022

El final de LA CALDERINA

Aquest mes de desembre de l'any 2022 ha sortit el número 31 de LA CALDERINA, la revista del poble de Calders, que en serà l'últim. Després de més de 10 anys d'existència hem decidit baixar la persiana per a sorpresa de tothom. Ja fa un any vam plantejar-nos si continuàvem o ho deixàvem córrer i, després d'un any de pròrroga, aquest any hem decidit que posàvem el punt i final.

Me'n faig ressò en aquest bloc aportant 3 documents:

  1. L'editorial de l'última revista on s'explica el procés que havíem de dur a terme 3 cops l'any.
  2. L'article on ens acomiadem exposant les raons del comiat i agraint a tothom la seva participació indispensable per fer durar 10 anys aquesta aventura.
  3. Alguns dels missatges d'agraïment i reconeixement que hem rebut un cop la gent s'ha assabentat d'aquesta notícia.

I finalment tres fotos significatives.

Gràcies a tothom!

1.- L'editorial de l'últim número

Preveure la data d’inici de confecció del nou número, enviar correus a tots els contactes (entitats, ajuntaments i col·laboradors), marcar una data de tancament de recepció de col·laboracions, pensar els continguts a càrrec nostre (a qui entrevistarem?, de quin tema parlarem als petits plaers?, qui ens farà la recepta?, a quin comerç li oferim l’espai dels anunciants? qui ens farà la foto de “Calders a un clic”?), redactar els continguts, pensar el qüestionari de l’entrevista, quedar amb l’entrevistat, transcriure l’entrevista, començar a rebre les col·laboracions, enviar recordatoris a aquells que encara no les han enviat, comptar quantes pàgines tenim, fer-ne la distribució, revisar els textos rebuts, seleccionar les fotos i buscar-ne més (si cal), anar pujant tots els fitxers a la carpeta compartida amb el maquetador, rebre la primera versió de la revista maquetada, revisar els errors i vetllar que siguin corregits, enviar-la a impremta, recollir-la de la impremta, fer el cartell anunciador, passar cartell a l’ajuntament perquè l’escampi per comerços i cartelleres, repartir-la als subscriptors i anunciants (i, si cal, cobrar-la), fer-la arribar als punts de venda...

Si esteu llegint això és que ja hem acabat aquest llarg procés que acabeu de llegir. L’hem fet durant més de deu anys un grup de quatre persones (Pilar Arnaus, Eladi Martínez, Juli Mas i Enric Pons) que, amb aquest número 31 de LA CALDERINA que teniu a les mans, hem decidit que ja ens havia arribat l’hora de descansar.

Pleguem i a les pàgines 16 i 17 us ho expliquem amb més detalls i sobretot us donem les gràcies per haver-nos permès tirar endavant aquest projecte durant tot aquest temps (des del 22 de juliol de 2012 que va sortir el número zero, fins el desembre de 2022 en què sortirà el número 31).

Ha estat molt bé! Gràcies i fins a sempre!


2.- Article de comiat

AQUÍ S’ACABA EL QUE ES DONAVA...

Diuen que tot el que té un principi ha de tenir un final i en aquest número us anunciem el final de LA CALDERINA, la revista del poble de Calders. Ja fa molts anys van haver-hi altres revistes al poble que també un bon dia van començar i un altre es van acabar. Després d’un llarg període d’una mica més de deu anys, a LA CALDERINA també li ha arribat el torn d’arriar la bandera.

Ara fa un any, ja ens vam plantejar si calia continuar o aturar-se. En aquell moment, després de diverses reunions, vam decidir continuar i agafar el compromís per un any més, però ara, quan arribava el moment de renovar aquest compromís per un altre any, reunits els quatre membres responsables de LA CALDERINA, vam decidir plegar veles. Pensant, sobretot, que era un bon moment perquè les coses encara funcionen i podíem acabar amb un bon gust de boca.

No ha estat fàcil prendre la decisió perquè, després de més de 10 anys de presència com a mitjà de comunicació local, fent d’altaveu de grups polítics, entitats i particulars, ens sap greu deixar el poble orfe d’aquesta eina. Però tampoc no hem volgut sentir-nos esclaus d’aquesta responsabilitat que hem mantingut des de la il·lusió i l’altruisme més absoluts.

Segur que molta gent es preguntarà els motius d’aquest tancament i és just donar una resposta, tot i que no podem parlar d’un únic motiu sinó d’una suma de diversos factors.

Tot i que hi pot haver motius menors, com els que es podien donar econòmicament, a la llarga, derivats de la crisi i l’augment de costos econòmics, o els que anaven sorgint derivats d’algunes diferències de criteri entre els membres de l’equip, cal dir que el motiu més important és el cansament, la pressió i la responsabilitat que suposen donar continuïtat a un projecte des del més absolut dels voluntarismes. Cadascuna de les persones que hem tirat endavant d’aquest carro, hem entomat aquesta responsabilitat com un afegit més a les moltes que ja tenim de caràcter familiar, professional i personal i és evident que la feina d’anar fent sortir tres revistes cada any ens ha pres un temps i una energia, que a mesura que passen els anys, costa de seguir dipositant.

Aquesta aventura va començar un estiu de l’any 2012, arrel d’una proposta de l’Associació del Veïnat de Calders amb el suport incondicional de l’Ajuntament, que també estava interessat en promoure un mitjà de comunicació local. Estem contents perquè durant aquests més de 10 anys i 32 números (els 31 numerats més el número zero de llançament), hem anat fent un trajecte en el que cada cop hem anat guanyant més i més aliats. Potser molts més del que ens podíem esperar en un principi. Us podem assegurar que ens sentim orgullosos d’haver gaudit de la confiança de no pocs calderins (particulars, entitats i institucions).

Per tot això no podem plegar sense fer un agraïment a totes les persones que han contribuït a la seva supervivència econòmica: l’ajuntament amb les seves subvencions anuals i col·laboració imprescindible; tots els anunciants que al llarg dels anys ens han donat suport econòmic a canvi de publicitat; els subscriptors que amb la seva plena confiança han contribuït periòdicament amb les seves quotes; i els lectores esporàdics que, comprant la revista puntualment, també col·laboraven a donar continuïtat al projecte.

També volem fer un sincer agraïment a totes les institucions, entitats i particulars que han confiat en la nostra revista per fer difusió dels seus actes, queixes, propostes o suggeriments. Això n’ha fet un mitjà de comunicació viu i útil i que, com ja hem dit, ha omplert d’orgull i sentit la feina dels qui la tiràvem endavant.

També volem fer un agraïment especial a tots els col·laboradors que amb les seves contribucions periòdiques han ajudat a omplir de contingut les pàgines de cada número:

- Al Xavier Domènech, pels seus articles de la secció “Civitas”.

- Al Josep Fàbrega i el Jordi Vila, pels textos i fotos de la secció “Untets, xarops i viandes”.

- Al Joan Ros, pels seus mots encreuats que ens han acompanyat des del primer dia.

- Al Lluís Cerarols, la Lurdes Castells i la Montse Clotet, per atrevir-se a tirar endavant amb tant d’encert i il·lusió la secció “Cal saber on és cada Cal”.

- Als nostres fantàstics recomanadors culturals: Cèlia Vila, Queralt Comellas, Albert Estrada, Ton Armengol, Nil Navarro, Bücherfresserin, Iolanda Segura, Aina Font Torra, Sònia Carné, Jaume Carné, Rosa Brunet i Josep Soler. Per les seves sempre encertades recomanacions.

- A l’inclassificable Vicenç Díaz, per les seves divertides queixalades.

- Al Ramon Clotet, per les seves dades pluviomètriques anuals, tan precises i generoses.

- I a tots aquells que van fer-se càrrec de seccions pretèrites que ja vam tancar en el seu moment o que han fet aportacions més puntuals. Són un nombrós grup de persones que no gosem detallar per por d’oblidar-nos d’alguns d’ells.


Està clar que un projecte no pot durar deu anys si no hi ha molta gent que contribueix a mantenir-lo i fer-lo durar i ha estat un privilegi ser al capdavant d’aquest projecte col·lectiu al qual ara posem el punt i final. Per això en aquest moment del comiat, la paraula que volem posar-nos als llavis és “GRÀCIES”.

I perquè, encara que haguem decidit plegar, continuem creient que una revista local és útil i necessària en un poble com Calders, des d’aquest comiat volem animar i encoratjar qualsevol persona o grup de persones que tingui ganes de donar continuïtat a una revista municipal. En el grup humà que hem estat al capdavant de LA CALDERINA trobaran, si volen, unes persones disposades a assessorar-les en el seu viatge que segur que serà ric i interessant, com ha estat el nostre al davant d’aquest projecte.

Pilar Arnaus, Eladi Martínez, Juli Mas i Enric Pons


3.- Alguns missatges d'agraïment

1.- Gràcies per la feina ben feta i l’esforç de tots aquests anys.

2.- Ostres.... Quin greu! Només expressar-vos tota la nostra gratitud per haver fet possible aquest projecte. Gràcies de part de tota la nostra família i dir-vos també que trobarem a faltar-ho molt.

3.- Oh! Em sap greu. Però com altres coses bones de la vida, ha estat bé mentre ha durat. Gràcies per dinamitzar iniciatives com aquesta. Ha estat un plaer col·laborar-hi amb el meu gra de sorra.

4.- Es comprèn el cansament, deu anys, és molt temps i, tal com descrius a la revista, hi ha molta feina. La Calderina va començar quan jo era a l'Ajuntament, una revista independent, on tothom pugui dir la seva, a més de ser un retrat del poble durant aquesta dècada. Heu fet una revista molt ben feta, amb enginy, interessant, i molt calderina. Us he d'agrair sincerament aquesta tasca. Tant de bo hi hagués persones que tiréssin endavant una revista semblant..., però, coneguent el poble, em sembla que serà difícil. Reitero el meu agraïment a tots els que la duieu.

5.- Caram, quina sorpresa! No en sabíem res. Una pèrdua enorme per a Calders. Gràcies pels anys de dedicació i esforç que a nosaltres ens han estat molt útils, per conèixer millor aquest indret i la seva gent.

6.- Tants anys han donat uns fruits magnífics, que es valoren malgrat no ho diguem com caldria. Una feina molt intensa i  constant. Moltes gràcies per aquest temps que heu dedicat.

7.- Moltes gràcies per la vostra feina, dedicació i il·lusió!!

8.- Jo me'n vaig assabentar quan vaig arribar a casa: vaig veure la portada i no m'ho acabava de creure!  La veritat és que em sap molt greu però entenc i respecto els vostres arguments i la vostra decisió. Dic que em sap greu perquè això vol dir que no podrem gaudir d'una revista tan ben feta!   Així que us faig arribar la meva admiració a tu, la Pilar i al Juli, per tota la bona feina que heu fet, per tot els temps que hi heu dedicat de manera altruista  i donar-vos les gràcies per haver pogut gaudir durant 10 anys de la Calderina. Mil gràcies!!


Portada del "Número zero". Juliol de 2012

Acte de presentació de la capçalera i el nom "LA CALDERINA" al Centre Cívic, el desembre de 2012

Exposició de revistes a la parada d'un dels mercats de la Festa Major: una al costat de l'altra fan molt goig!

1 de des. 2022

"Ella" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

“ELLA”

L’Isaac va fer l’últim retoc a les ombres dels arbres de darrere la masia i va donar el dibuix per acabat. Va agafar-lo i, amb el braç estirat, va allunyar-se’l una mica per mirar-lo amb perspectiva. Li agradava. Trobava que li havia quedat prou bé. 

S’imaginava regalant-li al Quim, l’endemà a la festa d’aniversari, i els comentaris que li farien tots els seus amics.

- Quina passada!

- És increïble! T’ha quedat perfecte!

- Ets un crack, Isaac, no sé per què no t’hi dediques.

Els seus amics eren molt generosos i sempre l’animaven i l’omplien d’elogis.

Mentre s’esplaiava amb aquests pensaments va sentir la seva presència. No li agradava anomenar-la pel seu nom i quan s’hi havia de referir en els seus monòlegs interiors simplement era “Ella”. Feia temps que convivien, però encara no tenia gens clar fins on arribava la relació.

Estava clar que “Ella” s’agafava moltes confiances i no necessitava que li demanessin l’opinió per donar-la. L’Isaac, tímid i pacífic com era, no gosava portar-li la contrària. S’ho escoltava tot, intentant no implicar-s’hi emocionalment, assentia i defugia el conflicte. Però, si volia ser sincer amb si mateix, havia de reconèixer que les seves opinions el condicionaven molt.

Va guardar el dibuix dins la carpeta i va marxar cap a la seva habitació perquè no volia sentir els seus comentaris. Se’ls podia imaginar perfectament.

- Està força bé, però... aquests colors?

- No sé, vols dir que la proporció de la casa...? No sé, no sé, no em facis cas.

- Ja és maco, ja, però aquests ombres sembla que li donen un aire massa lúgubre...

No recordava cap vegada que li hagués aprovat totalment un dibuix. El que per als seus amics eren enceses felicitacions, en boca d’”Ella” només arribaven a sentències ambivalents: cada comentari favorable anava ràpidament seguit d’un retret o aspecte a millorar que desmereixia el conjunt.

D’entrada li molestaven aquests comentaris, però en el fons també els agraïa. Eren crítiques sinceres que el podien ajudar a millorar, mentre que els elogis abrandats el feien creure que ja ho feia tot bé i no li quedava res per aprendre. Necessitava que li fessin notar les coses que no estaven tan bé i, per tant, encara que a vegades no li agradava escoltar-les, en el fons les trobava útils i fins i tot necessàries. I reconeixia que tenia mèrit mostrar aquesta sinceritat quan el més còmode sempre era sumar-se al corrent majoritari i dir que tot estava molt bé, encara que no fos veritat.

Dubtant de si finalment li regalaria al Quim aquell dibuix, va sortir a buscar-li un regal, per si de cas. En realitat el sol fet de sortir, ja deixava clar que “Ella” havia tornat a guanyar. Havia aconseguit que l’Isaac comencés a veure imperfeccions en el seu dibuix i ara ja pensava que no era un regal prou bo per al seu amic.


L’endemà, la festa d’aniversari del Quim va ser tot un èxit. Després de les postres van venir els regals i finalment l’Isaac li va regalar dues entrades per al concert dels “Twins Tal·les”, un grup que els agradava molt a tots dos.

- Dues entrades? I amb qui vols que hi vagi? No conec gairebé ningú a qui agradi aquest grup -va dir irònicament el Quim, picant-li l’ullet.

- Home, si no trobes ningú, jo estic disposat a fer un sacrifici... Deixa’m que miri l’agenda... -va respondre sorneguer l’Isaac.

- Vine aquí, burro -li va dir arrossegant-lo cap a ell per fondre-s’hi en una abraçada. Hi anirem junts. Com sempre.

La vetllada es va anar allargant entre música, cerveses i gintònics i al final hi va haver un moment en què els dos amics van coincidir a la terrassa en un ambient que es prestava a les confessions.

- Isaac, la veritat és que pensava que aquest cop em regalaries un dibuix. Ja saps que em faria molta il·lusió tenir un dels teus dibuixos dedicats. M’encanten!

- Ja ho sé, Quim, ja ho sé. Te n’estava fent un, però al final no m’ha quedat prou bé i no m’he volgut arriscar. Penso que les entrades són un regal molt millor.

El Quim no va dir res. Interiorment va comptar fins a tres, per no dir-li el que realment pensava. Tots havien begut una mica més del compte i corria el perill que se li escalfés la boca i acabés dient-li alguna cosa mal dita. No volia haver de penedir-se de res. Com li havia ensenyat la seva àvia, “el millor és el que queda per dir”.

Però per ganes li hagués dit que deixés de fer cas d’aquella veu que no tenia cap dret a censurar-lo i confiés més en ell, que es llancés. El Quim estava convençut que el seu amic tenia un talent innat per dibuixar i que les seves creacions tenien una gran originalitat i sobrada qualitat. Més d’una vegada l’havia intentat convèncer que presentés els seus dibuixos a algun concurs o muntés una petita exposició en una sala municipal o a l’escola d’art. Ell mateix tenia contactes que podrien facilitar-li aquesta plataforma de llançament.

En alguna ocasió havia semblat que s’engrescava i es decidia a mostrar públicament el seu art. Però al cap d’uns dies se’n desdeia i es tirava enrere de manera inflexible. Sempre trobava alguna excusa per acabar traient-se de sobre aquella pressió: que ara era un mal moment perquè tenia un pic de feina, que portava una mala temporada amb molts mals d’esquena i necessitava descansar, que ara volia apuntar-se a un curset per explorar noves vies d’expressió i que els dibuixos que fes després serien molt millors... La qüestió era acabar-se escapolint i seguir acumulant dibuixos preciosos que només ell gaudia. I sobretot no reconèixer mai que el canvi de decisió havia estat culpa d’”Ella”...

- Isaac, promet-me que me l’ensenyaràs.

- Ui, no t’ho puc pas prometre, no sé si el vaig guardar o el vaig estripar...

- Mentider! Tu no estripes mai res perquè en el fons saps que ets un artista i un dia tothom acabarà apreciant els teus dibuixos. No sé com, però un dia et convenceré. La gent els veurà, els hi encantaran i te’ls prendran de les mans. Això sí, llavors anirem a mitges, eh?

- Ai, Quim, sembles la lletera del conte... Desperta’t, que darrere meu no et faràs pas milionari.

- Ja ho veurem...però ara deixem-ho córrer i anem a fer una altra cervesa.

Però el Quim no pensava deixar-ho córrer. Se li acabava d’acudir un pla.


El cap de setmana següent el Quim i l’Eloi van quedar per sopar amb l’Isaac. L’ambient era molt distès, feia calor i van procurar que la copa de l’Isaac estigués sempre plena. Cap a les postres, tal i com havien quedat d’amagat de l’Isaac, va aparèixer l’Andreu, un amic comú que gestionava una galeria d’art de Tarragona. Casualment passava per allà per fer una copa i veure si hi havia algun dels seus amics, però com que de moment no en veia cap, el van convidar a afegir-se amb ells.

- Ostres, Isaac, ara feia molt temps que no et veia. Com estàs? Encara dibuixes?

- Bé, bé, tot bé. Mai no he deixat de dibuixar, però res seriós, només consum propi -i va començar a riure cofoi del seu acudit dolent i conscient que estava amb un punt d’eufòria que feia temps que no tenia.

- A tu no t’interessaria donar classes de dibuix? A vegades hi ha gent que en demana i no sé a qui adreçar-los.

- No, home, no. No soc pas mestre, jo. Què voldries que els ensenyés?

- No sé. No sé. Jo recordo que els teus dibuixos eren molt especials. Tenies un estil propi. Línia clara. Un dinamisme molt personal i molta sensibilitat. I el tractament del color era molt xulo. Recordo una caricatura que li vas fer al Sebas quan va marxar a Madrid. Te’n recordes?

L’Isaac va somriure. Recordava perfectament aquell dibuix. Li havia quedat molt i molt bé.

- Saps una cosa? A casa tinc una carpeta i crec que hi guardo un esborrany d’aquell dibuix. Si el trobo li faré una foto i te l’enviaré.

- Què collons, home! Anem ara a casa teva i el busquem, que l’Andreu és molt car de veure i això s’ha d’aprofitar -va sentenciar el Quim.

- Ara? Au va, si aquí estem la mar de bé -va dir l’Isaac.

- I que no estarem bé a casa teva? Tens uns sofàs de puta mare, posem musiqueta, ens fem uns gintònics i li ensenyes els dibuixos a l’Andreu.

Era un d’aquells moments en que l’Isaac estava amb la guàrdia baixa. Feia molta estona que no pensava en la que sempre el feia dubtar de les seves qualitats. Estava amb els seus amics, estava a gust, content, feliç. Tot fluïa.

- Si voleu...

- No en parlem més -va aprofitar el Quim aixecant-se per pagar el compte abans que s’ho repensés.

I en un tres i no res s’hi van plantar. Mentre l’Isaac i l’Andreu anaven a l’estudi a buscar la carpeta, que tenia perfectament ubicada, el Quim i l’Eloi preparaven gintònics a la cuina. 

Quan van arribar a l’estudi, l’Andreu va veure que no només hi havia una carpeta i es va fixar en alguns dibuixos que tenia penjats a la cartellera de suro de la paret.

- Són recents? -li va demanar.

- Sí, són tots d’aquest estiu. Vaig fent proves...

- Són molt interessants. M’agrada molt el teu estil.

- Gràcies, gràcies -va contestar amb naturalitat l’Isaac.

I ni per un moment es va plantejar que els seus amics poguessin haver fet un complot per desempallegar-se d’aquella a la que ell normalment no volia ni anomenar. Estava feliç, se sentia lliure i en harmonia amb si mateix i amb l’univers. Per primer cop en molt temps se sentia plenament orgullós de les seves creacions i amb ganes de mostrar-les als seus amics.

Va agafar la carpeta on hi havia, entre altres dibuixos antics, el del comiat del Sebas i algunes altres amb creacions més recents i va desplegar-les a la taula de centre davant dels sofàs. Va agafar el seu gintònic i el va alçar proposant un brindis:

- Per l’art!

- ...i pels amics! -va afegir el Quim

- ...i per l’atzar! -va tancar l’Andreu picant l’ullet discretament al Quim

- Amen! -va tancar l’Eloi, sense saber què afegir davant de totes les mirades que esperaven la seva proposta.

Van fer picar els gots entre rialles i engoliren un llarg glop abans de començar a admirar els dibuixos de l’Isaac.

El primer que va sortir a la palestra va ser aquell que els havia portat allà: la caricatura del Sebas. Només era un esborrany a llapis, però veient-lo a tots els va venir al cap el dibuix definitiu pintat amb aquarel·les que havien regalat al seu amic, quan la seva família va haver de marxar a Madrid per la feina del pare. La nostàlgia es barrejava amb l’admiració per aquells traços que desprenien sensibilitat i transmetien emocions, tot i ser només unes ràpides pinzellades.

Després, mica a mica van anar passant la resta de fulls d’aquelles carpetes, suscitant multitud de comentaris, tots afalagadors, que l’Isaac anava acceptant sense rebaixar-los ni desmereixe'ls. Era tan estrany veure’l acceptar els elogis! Era ben bé que allà hi faltava algú...

Quan ja estaven escurant els primers gintònics, el Quim va reclamar:

- Avui que estàs tan generós, suposo que em podràs ensenyar el dibuix que em vas fer i no em vas regalar, oi?

- Sí, sí, també havia pensat en tu -va contestar l’Isaac buscant en una altra de les carpetes que havia dut-. Té. A veure què et sembla.

El Quim el va agafar i se’l va mirar amb sorpresa i admiració. Era un paisatge del Berguedà que va reconèixer al moment. De joves havien fet unes colònies amb l’esplai allà i després hi havien tornat amb les famílies. A tots dos els havia enlluernat aquell paisatge i no paraven de prometre que, de grans, es traslladarien allà i hi muntarien un negoci de turisme rural. 

Al dibuix s’hi veia perfectament la masia, els boscos i muntanyes que els feien de teló de fons, un cel amb algun nuvolet i un sol agradós, algunes vaques que pasturaven i ells dos, asseguts en uns balancins al porxo, contemplant tot el que els envoltava. Era deliciós.

- És una passada, Isaac! M’encanta! Vull que me’l dediquis i me’l regalis.

- A veure -va demanar l’Andreu allargant el braç i acostant-se’l. Ostres, sí. És molt maco! Tens talent, Isaac. Has de participar en una exposició que farem el mes que ve de “Nous talents de la il·lustració”.

- Vols dir? -va queixar-se sense convicció l’artista.

- I tant! La gent ha de veure aquests dibuixos. Va, ves traient carpetes que t’ajudo a fer una selecció per presentar.

- Però aquest és meu, eh? -va protestar el Quim, tornant a agafar el dibuix de la masia i allargant-li a l’Isaac. Posa-m’hi una dedicatòria i digues, aquí davant d’aquests testimonis, que me’l regales i és meu. Llavors, jo te’l deixo per a l’exposició.

L’Isaac va somriure agafant el dibuix i buscant alguna cosa per escriure-hi una dedicatòria.

- Sí, home, sí. Si t’agrada és teu.

- Gràcies, guapo -i s’hi va abraonar fent-li un petó-. Vaig a fer més gintònics per celebrar-ho. M’ajudes, Eloi?

- Vinc.

Un cop sols a la cuina, mentre l’Isaac i l’Andreu remenaven dibuixos al menjador, els dos amics van començar a parlar fluixet mentre reomplien els gots.

- No podria estar sortint millor, no? -va començar l’Eloi.

- De moment va de conya. Però hem d’aconseguir que es comprometi d’alguna manera a participar a l’exposició. Altres vegades ha acabat fent-se enrere després de “reconsiderar-ho” o, millor dit, després que li “fessin” reconsiderar. Hem d’aprofitar ara que la tenim fora de combat.

- Però, com?

- No sé, de moment, mantenint-li el got ple. I potser l’Andreu troba la manera... jo ja li vaig explicar el que havia passat les altres vegades. Ell creu que pot tenir futur i també li interessa que quedi tot ben lligat.

- Què? Venen o no aquests gintònics? -va sentir-se la veu de l’Andreu des del menjador.

- “Marchando”... -va cridar el Quim fent cantarella, mentre sortia de la cuina amb els gots plens.

Sobre la taula hi havia carpetes obertes i uns quants dibuixos que semblaven seleccionats perquè estaven més a la vora de l’Andreu. Aquest, amb un posat seriós, va prendre la paraula:

- Isaac, fa molt temps que ens coneixem. Confies en mi?

- Per què no? Feia temps que no ens vèiem, però sempre ens hem caigut bé.

- Mira, et seré sincer. Estem a punt de tancar l’exposició. Jo vull que els teus dibuixos hi siguin, però no tenim temps per pensar-nos-ho. Si confies en mi, jo m’emporto aquests dibuixos que hem seleccionat. Són una bona mostra del teu estil. Els cuidaré com si fossin meus. No pateixis.

Semblava que l’Isaac volia posar alguna objecció, però l’Andreu va alçar la mà demanant-li que el deixés acabar abans de parlar.

- La setmana que ve quan concretem participants i distribuïm espais veuré exactament quants n'hi poden entrar, ho podem decidir plegats i et torno els que no càpiguen, però llavors ja estàs dintre i no et pots fer enrere. L’exposició ja estarà tancada.

- Quina sort que haguem trobat l’Andreu, Isaac. Em moro de ganes de veure els teus dibuixos exposats.

- No sé, no sé, voleu dir... -va semblar dubtar.

- Saps què volem dir? -va avançar-se l’Eloi. Un brindis per la teva primera exposició! 

I va alçar el seu got en direcció als altres. El Quim i l’Andreu s’hi van afegir de seguida i tots van quedar mirant-se l’Isaac que semblava batre’s en una lluita interna. Es veia més a prop que mai de fer un pas que mai no havia gosat fer. Sentia el desig de fer-lo, les pessigolles d’aquell repte, d’enfrontar-se per primer cop al públic, amb tot el vertigen de la por al fracàs. Però aquella nit, per primera vegada se sentia lliure per prendre aquella decisió.

Va acabar alçant el seu got i fent-lo picar amb els altres per repetir:

- Per l’art!

I aquest cop l’Eloi va avançar-se a tothom tancant amb un divertit:

- Amen!

I tots van riure abans de beure de nou.


I l’exposició es va acabar realitzant. I molta gent va admirar els dibuixos de l’Isaac. I va començar a rebre propostes per fer il·lustracions. Primer per a algunes revistes locals, després per a algun conte infantil, algun calendari col·lectiu, vinils per decorar habitacions, encàrrecs particulars, murals per a alguna associació... Mica a mica va anar creixent el seu nom i va poder acabar dedicant-se a allò que tant estimava.

Però mai no va saber que el dia que va canviar la seva sort, va ser perquè els seus amics havien aconseguit fer desaparèixer aquella veu que sempre li acabava tallant les ales.

La van emmordassar amb draps impregnats d’alcohol, la van deixar ben tancada i van procurar que l’amistat dels tres amics fes tant i tant soroll que fos impossible sentir la seva veueta esmorteïda. 

I després d’aquell gloriós dia, l’Isaac se’n va anar oblidant fins que ja només va ser el record llunyà d’aquella que li havia generat tants dubtes. Potser l’havia ajudat a créixer o potser li havia tallat les ales, però ara ja no la necessitava i estava disposat a esborrar-la de la seva vida.

”Ella”. La cauta, crítica, molesta, incòmoda, persistent i implacable Modèstia.


1 de nov. 2022

"Males herbes" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!  

MALES HERBES

Tota la vida he viscut a pagès. Amb el que té de bo i el que té de dolent. Els que venen de cap de setmana ho veuen tot meravellós:

- No sabeu la sort que teniu! Llevar-vos i poder veure sempre aquests paisatges! Aquesta pau, aquest silenci, aquest aire tan net... El contacte amb la natura...

Jo sí que sé la sort que tinc. Són ells els que no veuen l’altra cara de la moneda. Els animals mengen “cada” dia, la terra l’has de cuidar “cada” dia i la meteorologia és una cabrona a la que no pots dominar. Una sequera llarga o una pedregada en un mal moment t’ho engeguen tot enlaire. La feina de tot l’any. Tant d’esforç i sacrifici sempre està pendent d’un fil.

Això és el que ells no saben. Veuen un pagès amb un brot de farigola a la boca, reposant un moment, o un pastor ajagut a l’ombra mentre el ramat pastura i voldrien canviar-se per ell. Infeliços! No durarien ni vint-i-quatre hores! Quan tinguessin l’esquena cruixida i les sabates plenes de fems, marxarien cames ajudeu-me!

Però a mi em compensa. Vinc de família de generacions i generacions de pagesos. Sé a què m’exposo. El que té de bo i el que té de dolent. I em compensa. No m’espanta la feina. Tinc uns bons braços i no tinc mandra. Sempre m’ha agradat aquesta vida senzilla, amb les seves rutines exigents. 

El cel blau i fred dels matins d’hivern i sentir com cruix la rosada a mesura que camino pel tros. Veure com canvien els verds a la primavera i aquells dies en què els camps de colza són un esclat de groc intensíssim que em fa pujar les llàgrimes als ulls. I els camps acabats de segar, amb les bales de palla escampades, com les fitxes d’una partida. I els colors del bosc a la tardor, quan cada dia és una sorpresa i una festa.

Fer llenya, acabar baldat i amb les mans encetades de fer anar la destral, però cofoi de veure la pila que he fet i sentint aquella olor de bosc al meu voltant. Treballar amb el tractor i mirar els camps des d’aquella alçada quan el sol es va ponent. Menjar les fruites i verdures que he ajudat a créixer i trobar-hi aquell esclat de sabors quan les tinc a la boca.  I baixar a mercat i xerrar amb l’un i amb l’altre i, en acabat, anar a fer el got al bar i enriolar-nos com si fóssim més feliços del que som.

I al vespre, abans de ficar-me al llit, seure a l’era a fer una cigarreta i veure aquell cel ple d’estrelles i sentir un silenci dolç que, si t’hi fixes, no és un silenci. Perquè hi ha el so de les fulles que mou el vent o els raucs de les granotes o la piuladissa dels ocells que s’expliquen contes abans d’anar a dormir o la fressa d’algun animaló que comença la cacera nocturna... Però tots són sons integrats a la natura, que no molesten sinó que s’acoblen amb el silenci i et permeten que l’esperit en gaudeixi mentre s’abalteix després del cansament de tot el dia.

I la sensació de no necessitar gaire res, de tenir gairebé tot el que necessito a l’abast. Això de ser una mica Robinson en una illa deserta i espavilar-me i, si se m’espatlla una cosa, provar d’apariar-la amb el que tinc.

Des de petit, sempre havia gaudit amb la vida al camp. Em delia per ajudar el pare i l’oncle en les feines del camp. No trobava l’hora de sortir de l’escola i anar a collir els ous de les gallines o arrencar les tavelles dels pèsols de les mates. I el millor era pujar al tractor quan el pare estava de bon humor: em deixava conduir assegut a la seva falda. Llavors em sentia com un capità de vaixell, solcant aquells mars vegetals a la recerca d’aventures.

Quan vaig acabar els estudis i em vaig poder dedicar plenament a la feina del camp...mai no m’havia sentit tan feliç! Arribava a tot arreu i no em volia perdre res. Mica a mica vaig aconseguir que el pare anés delegant obligacions en mi i al final en comptes de ser jo qui l’ajudava a ell, ja era ell qui m’ajudava a mi, i vaig acabar duent el pes de l’explotació.

I malgrat el cansament, els sacrificis i els disgustos que aquesta vida de pagès comporta de tant en tant, sempre havia pogut dir que m’omplia i em compensava.

Però des que van morir els pares i em vaig quedar sol, alguna cosa va canviar. Potser va ser casualitat, però és molta coincidència. No recordo que mai abans les males herbes haguessin sigut un problema, però des de llavors es van començar a disparar fins a esdevenir un autèntic maldecap.

Sempre n’hi ha hagut de males herbes. És inevitable. Però les anava arrencant i després m’espavilava per mantenir-les a ratlla. De tant en tant en tornava a veure alguna, però trobava la manera de treure-me-les de sobre. Mai no havien suposat un perill, ni havien requerit de mi gaire dedicació.

De fet, de vegades no calia que fes pràcticament res. A mesura que anava avançant la collita, semblava que les males herbes s’anessin quedant sense aliment. Amb gran satisfacció podia veure com es quedaven escarransides, sense fer-se més grans. I en acabat s’anaven assecant i quedaven només com un element decoratiu que no em perjudicava.

La major part de les vegades me n’acabava oblidant i no em suposaven cap destorb ni preocupació. No recordava que mai abans m’haguessin tret el son ni hi hagués hagut de dedicar tantes cabòries. Però a partir d’aquell moment van anar creixent cada cop més.

Mica a mica, aquelles adventícies van passar de ser un personatge totalment secundari, sense frase en la pel·lícula de la meva vida, a anar agafant un protagonisme que no em deixava de sorprendre i molestar. No entenia per què ara havia de dedicar temps i neguits a una cosa que mai no havia ni tan sols tingut en compte. La incomprensió alimentava el mal humor i tot plegat omplia de núvols negres el cel del dia a dia.

I com més m’hi capficava, més semblaven créixer. D’una manera que no podia ser real. Estava temptat de demanar consell i ajuda per convence'm a mi mateix que estava magnificant un problema que no mereixia tantes atencions. Però si ho fes, ja n’hi estaria dedicant més de les que volia i seria com reconèixer el problema. Per tant, preferia quedar-me amb el dubte i simplement intentar pensar que la cosa no era tan greu com jo m’imaginava.

Dia a dia la situació es va anar agreujant i vaig acabar entrant en un cercle viciós. Cada cop passava més hores rumiant, patint i intentant convence'm que el que veia no era real o, si més no, no era tan preocupant com semblava. Fins al punt que tot plegat va acabar afectant el meu rendiment i em van començar a faltar braços per continuar arribant a tot el que abans aconseguia sense dificultats.

Cada cigarreta abans d’anar a dormir ja no era un moment agradable per reposar, recordar la jornada viscuda i gaudir del moment de comunió amb la natura. Ara era un moment de frustració per tot allò que voldria haver fet i havia quedat pendent, sense ni tan sols adonar-me de la bellesa que m’envoltava. Un reiteratiu monòleg interior sospesant estratègies per aconseguir aturar el creixement d’aquelles males herbes que, a la meva imaginació, ja començaven a colonitzar-ho tot, sense possibilitat de marxa enrere.

Vaig començar a buscar informació per internet i els resultats van ser sorprenents. Hi havia molta gent que es trobava igual que jo. Gent de la meva edat que compartia preocupacions molt semblants i el neguit per un problema que anava creixent de forma lenta, però implacable i al qual costava trobar solució.

Bé, n’hi havia alguns que de seguida es posaven en mans de la indústria química i trobaven solucions. Però eren solucions que jo de moment bandejava perquè tenien el cost afegit dels efectes secundaris que deixaven al seu pas. Als fòrums que consultava hi havia moltes opinions en aquesta direcció i el rebuig a aquestes solucions era important. Jo, de moment, em sentia amb prou forces per seguir buscant dins del conjunt de recursos naturals que sempre havien seguit els que m’havien precedit.

Hi havia diversitat de remeis i els anava provant sense defallir. Sabia que era possible que alguns no em funcionessin, però tenia la tranquil·litat de saber que el ventall era prou ampli per oferir-me suficients alternatives si fallaven els primers. Però no vaig tenir sort. O no vaig ser prou constant o prou valent o prou fort.

Vaig trobar casos de tot tipus. A alguns els funcionava i explicaven com estaven aconseguint solucionar el problema: les males herbes començaven a davallar i per fi veien la llum al final del túnel dels seus maldecaps. Però hi havia gent com jo, que per molts remeis que anés provant, no aconseguia veure resultats i estaven cada cop més desanimats. 

Al final va arribar un moment en què vaig rendir-me. No va ser una rendició desesperada, agònica i vergonyant. Va ser una rendició racional. Vaig prendre consciència que no era capaç de sortir-me’n i que necessitava ajuda. Preferia renunciar a la tradició familiar i posar-me en mans de la indústria per intentar redreçar la situació. Tampoc no em semblava que acceptar l’ajuda dels productes químics fos un fracàs ni una humiliació. Ho havia intentat tot i amb totes les meves forces. Si no me n’havia sortit preferia explorar aquella via abans d’ensorrar-me i deixar-me vèncer pel creixement d’aquelles maleïdes males herbes.

Vaig posar-me a consultar un altre tipus de fòrums i vaig veure que hi havia moltes opinions, productes i professionals diferents. Vaig anar-ne descartant alguns i vaig anar estrenyent el cercle a la recerca d’aquells que em semblava que intervenien d’una manera més respectuosa, deixant espai a que la natura contribuís en el procés de curació i minimitzant els efectes secundaris. I al final em vaig decidir per un.

Volia tornar a gaudir de la meva vida a pagès i desfer-me d’aquelles males herbes que no em deixaven veure més enllà. Volia tornar a viure una vida sense patiments, recuperar el gaudi pels canvis que la natura va provocant en el paisatge al llarg de l’any, oblidar-me d’aquella preocupació obsessiva. Tornar a ser qui sempre havia estat.

Estava decidit.

Vaig agafar el paperet on havia apuntat el contacte i vaig marcar el número. Tot va ser ràpid i fàcil. Em van donar hora per al cap de dos dies.


Han passat els dos dies i em presento a ciutat, a l’adreça indicada. Evito l’ascensor i pujo per les escales. Comprovo el nom a la porta de fusta massissa i entro. Em tracten amb molta amabilitat i em fan passar a un despatx amb una llum tènue i uns seients molt còmodes.

- Esperi’s aquí, el doctor arribarà de seguida.

Efectivament l’espera és molt curta i arriba un home amb ulleres i un cabell massa canós per l’edat que aparenta. S’acarona la barbeta després d’haver-me saludat i m’adreça les primeres paraules.

- Soc el doctor Clofent, el seu psiquiatre. Posi’s còmode i expliqui’m el seu problema des del començament.

Recolzo el cap al respatller de la butaca, respiro fons i, com si tingués el discurs après de fa molt temps, començo a parlar amb tota naturalitat:

- Tota la vida he viscut a pagès...