Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de des. 2021

"Finestra" (conte)


Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

FINESTRA

Fa dies que el Juli segueix aquella dona i se sap tots els seus moviments. Com menys sàpiga de la seva vida, millor. Però a hores d’ara ja sap que està casada i té dues filles. No l’hauria d’afectar, però saber-ho li fa una mica més difícil. Si es tractés d’un home no es qüestionaria tantes coses... Però llavors pensa en l’objectiu polític i en les injustícies que ha hagut de patir el seu poble durant tants anys. Tot forma part d’una lluita molt més gran. De país. Ell només és un soldat que compleix ordres. I aquella dona només és un objectiu polític.

Mastega obsessivament el xiclet de menta que ja comença a perdre el gust i només és una goma elàstica que fa que les seves mandíbules premin fort i li acabin provocant aquella enutjosa pressió a les temples. Vol enllestir el més aviat possible, llençar el xiclet i fugir. Arribar al refugi i, allà amagat, deixar passar uns dies fins que la situació es torni a calmar i pugui escapar quilòmetres enllà. Només és la seva primera acció, però tots estan convençuts que sortirà bé. Tot està calculat al mil·límetre i ha d’anar perfecte.

La dona surt del cotxe amb el diari a la mà com ha fet cada dia. Que sigui una dona de rutines tan fixes els facilita molt la feina. Ara seu al banc que queda sobre el bosc i es comença a fumar una cigarreta abans d’entrar a l’oficina. És el que ha fet cada dia i arriba el moment d’executar l’acció.

Ell també surt del cotxe i nota la fredor de la pistola dins de la butxaca. Mira a dreta i esquerra i no veu ningú. Avança amb pas segur cap al banc. Per fora se’l veu tranquil, però per dins el cor li batega a mil pulsacions i l’adrenalina està disparada. Té el dit al gallet i les idees molt clares. No hi haurà paraules. Només un tret a la nuca i ràpidament tornar al cotxe i fugir d’allà. Ha arribat l’hora.

En l’últim moment la dona es gira de manera imprevista. Potser ha sentit les passes o potser ha estat casualitat. El Juli veu la seva mirada aterrida quan li descobreix la pistola a la mà. Ell ja ha estirat el braç per disparar-li i ho fa davant d’uns ulls que desprenen por i imploren pietat. Però no en fa cas i dispara al front. Un tret precís. Un so esmorteït, un cercle perfecte i de cop un regalim vermell que surt a poc a poc i va baixant pel seu rostre mentre tot el seu cos perd les forces i la verticalitat.


Obre els ulls de cop! 

Està amarat de suor i el cor li batega frenèticament. Només era un malson, però ha estat tan real! El Juli mira al seu costat i sent la respiració rítmica de la Nati i el Nico. Això vol dir que no ha cridat. Millor. Fa dies que té aquests malsons i cada cop són més nítids i recurrents. Gira la vista cap a la finestra, però sap que ni apujant les persianes no podria gaudir de res més que un tros de cel massa il·luminat per mostrar-li cap estrella. Sap que ara li costarà tornar-se a adormir. Pensa en el dia que va entrar a l’organització. 


A la Facultat s’havia ficat en tots els grups independentistes d’acció política. Reunions, debats, conferències, actes de protesta més o menys pacífics... I un dia la Pili, el va posar en contacte amb l’Arkaitz i aquest el va portar a una reunió secreta. 

Va ser tot molt ràpid i gairebé no se n’havia adonat i ja estava dins. Com que va manifestar-se disposat a tot pel seu país, de seguida el van portar a una mena de campaments on van instruir-lo en tots els aspectes pràctics que calia dominar per formar part d’un escamot: tècniques d’observació, fabricació d’explosius, ús d’armes, supervivència bàsica, orientació en el bosc, resistència a tortures... De la nit al dia es va trobar com a integrant d’un comando de tres persones: la Nati, el Nico i ell. Es van instal·lar en un pis petit al poble de Granola i els van dir que havien d’aprendre a conviure i dur la logística del dia a dia perquè quan els toqués executar la seva primera acció ja ho tinguessin automatitzat. Anaven a comprar, feien la intendència i aprenien a dur les precaucions bàsiques en el seu dia a dia, sense anomenar-se mai pel nom i minimitzant el contacte amb els veïns. Havien d’aprendre a passar desapercebuts per allà on es movien.

Els van donar uns possibles objectius perquè aprenguessin a fer seguiments i planificar accions, tot i que sabien que no haurien d’executar-les, sinó que només formaven part d’un  programa d’entrenament. Van passar unes setmanes elaborant una estratègia d’acció amb possibles opcions ordenades de menor a major risc, amb tots els detalls de l’acció i plans de fugida. La van fer arribar als seus superiors perquè valoressin el seu progrés i la seva capacitació. I mentrestant els va tocar esperar.

Durant tot aquell temps de convivència, allunyats dels seus cercles habituals, els tres companys van anar aprofundint la seva relació i mantenien llargues converses sobre tots els temes. Van passar moltes hores parlant de la mateixa organització i els objectius polítics i, tot i que en aquests temes els tres defensaven sempre les tesis oficials sense fissures, el Juli va començar a tenir dubtes i recels que no gosava compartir.

Tenia vint-i-cinc anys i tota una vida per davant. Fins llavors havia defensat amb entusiasme les seves idees independentistes i havia participat en debats on havia intentat convèncer els qui pensaven diferent. Debatre, convèncer, protestar, interactuar... totes aquestes paraules ara havien quedat esborrades del seu mapa mental que es reduïa a callar, obeir i atemptar. I allò no el deixava estar bé amb si mateix.

Tancat en aquell pis amb els seus dos companys forçats, el seu espai de llibertat quedava reduït al que podia veure per les finestres. A vegades pensava que era com estar empresonat sense haver estat detingut. Però si en alguna de les accions que fessin el detinguessin i el jutgessin, amb crims de sang, llavors si que tindria presó real per anys i panys de la seva vida.

Internament es penedia d’haver pres una decisió equivocada quan va entrar a l’organització, però sortir-ne era pràcticament impossible. Històricament els que havien volgut abandonar-la havien estat repudiats de manera unànime. Alguns fins i tot ho havien pagat amb la vida i d’altres havien acabat escapant a l’altra punta de món per començar una nova vida lluny dels riscos de la pàtria i els patriotes.

El Juli es considerava una persona intel·ligent i pensava que hi havia d’haver una sortida possible. Amb vint-i-cinc anys no havia pogut gaudir de la vida com per arriscar-se a perdre-se-la en una cel·la o deixar-la en un taüt. Però havia de meditar molt bé les seves decisions abans de tornar-se a equivocar com havia fet el dia que es va entregar en cos i ànima a la lluita armada darrere d’uns objectius polítics.

Feia aquestes reflexions amb la mirada finestra enllà, quan els va arribar l’ordre per executar la seva primera víctima. Una dona, regidora d’un poble mitjà, del partit més antiindependentista de tots. Un objectiu fàcil. Sense escorta, poc coneguda, de rutines fixes. Havien d’estudiar-la unes setmanes i fer-ho abans de les eleccions. Un cop d’efecte.

Amb pocs dies de vigilància van confirmar que era un animal de costums, cosa que els facilitava molt la feina. L’opció més fàcil i neta era de bon matí, quan anava a treballar. A part de ser regidora a l’ajuntament, treballava en unes oficines d’una empresa de logística (T.O.R.) que estaven al final d’un polígon, l’última nau abans d’arribar al bosc. Cada dia aparcava a la mateixa cantonada, sortia amb el diari i seia uns minuts al banc de davant del bosc a fumar una cigarreta, abans d’entrar a treballar. 

Seria bufar i fer ampolles. Un tret precís i una sortida fàcil cap a l’autovia que en uns minuts els allunyaria del poble. A uns vint quilòmetres es desviarien per un camí forestal on tindrien preparat un segon vehicle. Estimbarien el primer en un lloc on a la policia li costaria trobar-lo. Després, amb l’altre vehicle, nets, anirien fins a Lletuga. Allà s’instal·larien unes setmanes en un pis d’estudiants que ja havien llogat i pel qual havien anat passant-hi estones per fer-se coneguts dels veïns i, per tant, gens sospitosos.

Només faltava decidir el dia i qui dispararia. El dia els vindria donat. La mà executora l’havien de decidir per sorteig. Però des que tenien el pla tancat, només pendent de data, el Juli no havia deixat de tenir aquells malsons. I quan es quedava desvetllat, mirant la finestra, fins que no el tornava a atrapar la son, donava voltes al futur que l’esperava com a assassí d’un grup terrorista. I tenia clar que era un cul de sac del que no podria escapar.

L’ambient dins el pis cada cop era més dens i silenciós. Cadascú acusava la tensió del desenllaç imminent a la seva manera, però a tots se’ls havien anat apaivagant les ganes de xerrar i cada cop passaven més estones tancats cadascú en els seus dilemes mentals. Només mantenien la logística bàsica: anaven a comprar, feien els àpats comuns i les rutines de seguretat perquè ningú sospités d’ells, inclosos els viatges a Lletuga i les comprovacions dels dos vehicles i les armes.


Finalment els va arribar l’ordre final: havien de fer-ho el divendres, l’últim dia de campanya. Just el dia abans de la jornada de reflexió, per rebentar les eleccions. Durant el sopar van fer el sorteig de qui dispararia i li va tocar al Juli. El Nico i la Nati el van felicitar com si embrutar-se les mans de sang fos un gran honor que el feia més patriota, però al Juli li va semblar notar en el seu entusiasme un cert alleujament per no haver de ser ells qui premessin el gallet.

Segur que per això aquesta nit ha dormit pitjor i el malson ha estat més real i angoixant que les altres vegades. Ha de trobar la manera d’evitar-ho, ha d’aconseguir que l’operació s’acabi avortant. No vol matar aquella dona. No vol llençar la seva vida per la borda. Només té vint-i-cinc anys i una vida per viure, tant si el seu país aconsegueix la independència com si no.

Pensa en totes les possibilitats que se li acudeixen per fer marxa enrere: escapar-se, entregar-se i delatar els seus companys i l’organització, simular una malaltia o autolesionar-se per no haver de ser el braç executor, equivocar-se -sense que es noti- per inutilitzar el pla d’actuació, fer una trucada anònima a la víctima perquè canviï les seves rutines i se salvi... El pitjor supòsit per als seus interessos és que l’organització l’enxampi i l’executi. El següent és que les forces de seguretat el detinguin i el portin a judici. Si ha de ser així, millor que sigui sense delictes de sang. Pertinença a grup terrorista i temptativa d’atemptat sempre seran més lleus que assassinat amb premeditació i traïdoria amb agreujant de terrorisme. Segur que haurà de passar per la presó, però si col·labora i es porta bé, no hauran de ser tants anys. Si hi entra havent matat una persona, es podrirà a la presó.

Torna a mirar per la finestra i observa les muntanyes i els boscos pels quals voldria passejar, fer llargues caminades amb els seus amics, gaudir de la natura, fer excursions amb bicicleta, buscar bolets, fer l’amor sota alzines centenàries, menjar-se entrepans i beure l’aigua més fresca de les fonts que ragen de la muntanya... totes les imatges que se li acudeixen tenen un tret comú: vida!

Vol viure. Viure per poder-ho explicar. I que aquesta pobra dona que ha de matar també pugui viure. Encara no sap com ho farà, però, dins del seu cap, cada cop té més clar que no la matarà. No és un terrorista. Un idealista, sí. Un fervent defensor de la independència, sí. Però no un assassí. 

Alguna cosa d’aquest garbuix interior deu haver traspuat de portes enfora perquè aquell dia, a l’hora de sopar, el Nico, amb la veu baixa que sempre utilitzen per parlar sota el volum alt de la tele que tapa les seves converses, li ha etzibat:

- Ho tens clar, tio? Seràs capaç de fotre-li un tret?

El Juli se l’ha mirat intensament als ulls, guanyant temps.

- Què passa, tio, em vols prendre l’honor? Ara vols fer-ho tu? Vols que repetim el sorteig?

- No, no. Està bé. Però últimament estàs tan callat i pensatiu que vull estar segur que ho tens clar i no ens deixaràs a l’estacada.

- Em sembla que tots estem més callats i és normal. S’acosta l’hora i no és una cosa que fem cada dia. No confies en mi?

- Confio en tu tant com tu confies en mi. Per força. Tampoc no ens coneixem tant. 

- Què passa, que tu tens dubtes i et penses que tots en tenim? -reacciona el Juli passant a l’atac per desviar l’atenció de sobre seu.

- Ves a la merda, fill de puta! -contesta aïrat, aixecant-se de la cadira.

- Eh, “machitos”, voleu calmar-vos tots dos i abaixar la veu -intervé la Nati-. A què ve ara aquest circ? Si esteu nerviosos, foteu-vos una palla i allibereu tensions. No deixaré que la cagueu ara per un excés de testosterona. Estem?

- Sí, sí, tranquil·la -contesta el Nico, molt més dòcil-. Perdoneu, jo també dec estar nerviós.

- No passa res. Està tot bé -ho acaba de seguida el Juli-. Un parell de dies més i haurem acabat. Espero que llavors puguem escampar la boira i ens toqui una mica l’aire.

- Així m’agrada. Doncs tots calmadets i tranquils com fins ara.

El sopar acaba sense cap més contratemps, però demostra que l’escamot camina sobre una línia fràgil de nerviosisme i desconfiança. I només són dimarts al vespre. Encara queden dos llargs dies per cometre l’atemptat.


La nit de dimarts a dimecres el Juli torna a tenir el malson de cada nit. Es desperta sobresaltat i es queda desvetllat mirant la finestra. Mentre està donant voltes a la seva situació sent que un dels dos companys s’aixeca per anar al lavabo. Amb els ulls mig aclucats comprova que és la Nati i quan torna l’espera amb els ulls ben oberts. La va trobar atractiva des del primer moment i ara que la veu arribar només amb les calces i una samarreta de tires, es posa calent. Ella el veu amb els ulls oberts i s’acosta al seu llit:

- Com és que no dorms? -li xiuxiueja a cau d’orella fent-li unes pessigolles terribles que alimenten la seva erecció.

En aquestes setmanes de convivència clandestina, el Juli ha sentit néixer cap a ella una atracció creixent que li sembla que podria ser corresposta. S’han produït situacions de tensió sexual en què no ha gosat fer un pas més per por de fer trontollar l’operació. Quan van fer l’entrenament els van dir que mai no s’havien d’enrotllar entre els membres del comando perquè allò ho podia enviar tot en orris. Però ara ell mentalment ja està fora de l’operació i sap que no s’acabarà executant. Porta molts dies sense atendre les seves necessitats sexuals ni afectives i està bastant segur que ella es troba igual. Si no, no s’hauria acostat fins el seu llit per xiuxiuejar-li a l’orella. Creu que poden tenir molts punts en comú, a part de les idees polítiques. Procurant no fer soroll, li obre el llençol, convidant-la a estirar-se al seu costat. És un moviment arriscat, però ella no s’ho rumia gaire i ràpidament s’hi ajau. Ell li agafa la cara acostant els seus llavis a la seva orella i li diu:

- Demà anem tots dos a Lletuga perquè ens vegin els veïns, oi?

Nota com tota la seva pell es carrega elèctricament davant de les pessigolles que li han provocat aquelles paraules a l’oïda i continua.

- Si vols, ara fem uns entrants i demà arribem fins a les postres.

I mentre li diu això li comença a passar els capcirons dels dits pel coll, va baixant entre els pits, cap al melic i acaba aturant-se a la goma de les calces.

- No sé si de dia ho veurem igual que ara de nit -gemega ella amb un fil de veu.

- No ho sé, però jo preferiria alliberar les tensions amb tu que no pas a base de palles, com has dit tu abans. Clar que si la palla me la fas tu... la cosa canvia.

Efectivament la nit acaba amb els dos masturbant-se mútuament i tornant cadascú al seu llit abans que el Nico s’adoni de res. La segona part de la nit, el Juli dorm com un tronc.


L’endemà al matí, després de la rutina diària, el Juli comenta que han d’anar al pis de Lletuga amb la Nati. El Nico s’ofereix per substituir-la, però la Nati diu que no pensa deixar-los anar a ells dos sols després de la picabaralla del sopar. El Nico protesta una mica, però poc. A mig matí, el Juli i la Nati es fiquen al cotxe per anar a passar unes hores a l’altre pis.

Només d’arribar se’n van disparats cap a l’habitació i fan l’amor sense presses, però amb tota la passió que han anat acumulant. És un acte d’urgència vital. Com si tots dos sabessin que, si el divendres la cosa surt malament, poden passar molt de temps sense gaudir d’una estona com aquella. I també és un acte de llibertat, una cosa que han decidit ells dos al marge de l’organització que els ordena la vida des de fa mesos.

- Ha estat genial! Feia mesos que no em sentia tan viu! -diu el Juli prenent la paraula després del sexe, cobrint-los als dos amb el llençol i acaronant-li la cara.

- Sí! Jo també necessitava una alegria. És massa dura la vida del soldat independentista.

- Tu t’hi veus per sempre portant aquesta vida?

- Uff, suposo que no, però no m’ho he plantejat. Aquí no saps gaire com hi entres i no saps com en sortiràs.

- Mentre no sigui amb els peus per davant.

- Això no! -li contesta ella i l’abraça fort- Tinc la sensació que en una altra vida podríem haver connectat.

- Doncs només tenim aquesta... Potser podríem intentar-ho en algun moment.

- Primer hem d’acabar la nostra primera acció. Llavors segur que ens deixaran descansar una temporada i allà podem anar-nos coneixent.

- Sí. D’acord -diu el Juli mentre li fa un petó.

El Juli té temptacions d’explicar-li els seus remordiments perquè li sembla que podrien ser correspostos, tal i com li va passar amb l’atracció sexual. Però no ho té tan clar i una relliscada en aquest tema sí que podria tenir conseqüències fatals. Ha d’estar-ne molt més segur per fer un pas tan decisiu.

S’aixequen una estona per dinar i sortir una mica pel barri amb les motxilles d’estudiants perquè els vegin els veïns. Abans de tornar a Granola, però, pugen a l’habitació i tornen a fer l’amor.

- Quan heu vingut amb el Nico també ho heu fet? -pregunta el Juli, penedint-se del que acaba de demanar tan aviat com les paraules han sortit de la seva boca.

- T’importaria?-li demana ella amb un punt d’incomoditat.

- No, no, que va. Era pura curiositat. No hi ha cap problema ni n’he de fer res. En tot cas, et juro que el dia que vam venir ell i jo no vam fer res.

I amb aquella sortida la fa riure i esborra la petita tensió que podria haver aparegut.

- Sou molt diferents, el Nico i tu. Molt diferents... En el món real crec que t’hauria triat a tu. I saps? El fet que tu siguis el que divendres ha de disparar... I un cop l’hagis mort... quin morbo follar-me un heroi del poble que ha arriscat la vida per tots nosaltres! A partir de divendres, prepara’t que aniré per tu.

- Ho esperaré! -respon el Juli, seguint-li el joc, però en realitat que ella estigui motivada per l’assassinat ha fet que la libido li hagi baixat unes quants graus.

El Juli decideix que, més que pensar en tenir sexe amb aquella dona que tant l’atrau, ha de pensar en com evitar tot el que es desencadenarà si divendres acaba disparant contra la regidora.

En el viatge de tornada parlen poc, però el Juli no pot evitar fer la pregunta:

- Davant del Nico, fem com si no hagués passat res, no?

- Evident, tio. Hem de seguir el manual. Res d’enrotllar-se entre els membres del comando. No se t’acudeixi fer-me petonets pel passadís.

- Entesos, entesos. Les coses clares. Però si t’enganxo pel pis i ell no hi és, tampoc no responc, eh? -i li pica l’ullet.

- Va, ara no te m’enamoris que divendres has d’estrenar la pistola i has d’estar concentrat. Si ho fas bé, ja tindràs el teu premi.

Definitivament pensa que no pot confiar que la Nati tingui els mateixos sentiments i objectius que té ell, més enllà dels ideals polítics compartits i la sang calenta. Més que mai, té clar que només ha de mirar per ell.

A la nit té el somni habitual en què mata la regidora al banc, però es barreja amb una segona part eròtica en què la Nati i ell fan l’amor de manera salvatge al pis de Lletuga, després de cometre l’assassinat. Quan el Nico els enxampa i desaprova la seva actitud, agafen una pistola cadascun i el maten. Dos morts pel preu d’un.

El Juli es desperta, trasbalsat com sempre, però evita mirar cap on dormen els seus companys i es gira de cara a la finestra, buscant-hi el camí cap a una llibertat que se li afigura cada cop més difícil.


El dijous el silenci es menja el pis de Granola. Tots tres estan més seriosos que mai i es parlen només amb monosíl·labs. Abans de dinar fan una reunió en què repassen tots els detalls de l’operatiu, inclosos els plans alternatius per si alguna cosa no surt bé a última hora. A la tarda fan una volta amb el cotxe fins a l’amagatall del segon vehicle. Comproven que està ben ocult i té gasolina. L’arranquen i fan un parell de quilòmetres pel camí forestal abans de tornar-lo a deixar com estava. Després comproven les armes, disparen alguns trets amb el silenciador, les desmunten i netegen i ho deixen tot a punt per l’endemà. 

Quan tornen d’aquesta excursió, inconscientment el Nico i la Nati comencen a tractar diferent el Juli, anticipant-se als seus desitjos i deslliurant-lo de totes les tasques per tal que pugui relaxar-se i concentrar-se en la responsabilitat que li espera al cap d’unes hores. Al final del sopar fan un brindis i li demanen si necessita res d’especial en la seva nit prèvia, si vol fer algun ritual o qualsevol altra cosa que li vingui de gust.

El Juli s’ho rumia un moment i diu que vol anar a donar una volta perquè li toqui la fresca. Com que el protocol dels atemptats no permet que qui ha de disparar es quedi sol, li demanen amb qui vol sortir. Ell demana que sigui el Nico, amb la mirada a terra per no veure la cara d’estranyesa i decepció que posa la Nati. Quan són a baix al carrer, però, li diu que no vol parlar, que només vol caminar i deixar esbargir els seus pensaments.

Van caminant l’un darrere l’altre amb les mans a la butxaca i fent una cigarreta de tant en tant. Passegen pel carrer comercial amb pas lent, badant davant dels aparadors i arriben a la plaça de l’ajuntament. El Juli s’atura davant una cartellera i comença a mirar tot el que  hi ha penjat. Informació dels cursos que es donen al Centre Cívic, agenda de concerts del pròxim mes, cartells de protesta contra els abusos sexuals, anuncis de venda de cotxes... S’ho va mirant tot amb molta atenció i interès i en un moment donat sembla que hi hagi alguna cosa que li cridi l’atenció, però de seguida recupera el seu posat habitual i continuen la passejada, ja de tornada al pis.

Quan arriben, la Nati els espera expectant i tots semblen estar més estranys que de costum.

- Vols que fem una partida de cartes? -proposa la Nati

- No cal. No patiu. Estic bé. Tinc clar el que he de fer demà. Aniré al lavabo, em rento les dents i em ficaré al llit, que si em desperto a mitja nit, ja tingui part de la feina feta.

- Com vulguis. Tu manes.

Amb la mà a la butxaca, el Juli enfila cap al lavabo on es tanca amb baldó i no en surt fins al cap d’una bona estona.

- Segur que li han agafat cagarrines -se’n fot el Nico-, no em crec que no estigui nerviós el primer dia que ha matar algú. Tu no ho estaries?

- Deixa’l en pau! Jo que sé si ho estaria. Suposo que sí, però cadascú és com és.

Al final se’n van tots tres al llit, però, malgrat estar estirats en silenci, són perfectament conscients que cap dels tres no dorm. Les hores passen lentes i els matalassos grinyolen cada cop que un d’ells, lluitant contra l’insomni, canvia de posició, però ningú no gosa ser el primer d’encetar una conversa.

Al final aconsegueixen fer alguna capcinada per esgotament. S’adormen una estona, es tornen a despertar, miren el rellotge i així van consumint aquella estranya nit que discorre a poc a poc. Quan el Juli veu que són dos quarts de sis, tot i que falta una hora perquè soni el despertador, ja no aguanta més i s’aixeca del llit. Immediatament les veus dels seus companys li demostren que també estan desperts i els tres s’encaminen cap a la cuina per preparar-se un esmorzar que els costarà d’empassar. Ha arribat el gran dia!

Mengen sense gana, lentament, sense obrir boca. El Juli no té ganes de parlar, però cap dels altres dos tampoc no sap com trencar l’incòmode silenci.

- Voleu que tornem a repassar el pla? -demana la Nati, per dir alguna cosa.

- No cal -contesta el Juli, lacònic.

Van decidir que sortirien de casa a les vuit i encara falta una hora i mitja. Cadascú es busca un racó al menjador i se submergeix en els seus pensaments. Una certa somnolència, producte dels nervis i del poc que han dormit, es va apoderant del grup i qui més qui menys fa una aclucada d’ulls. A tres quarts de vuit el Nico decideix que és hora d’activar-se.

- Vinga, tios, en marxa, comencem-nos a preparar.

Com que ja ho tenen tot preparat del dia abans, en un tres i no res estan a punt de sortir de casa. Cadascú porta una motxilla a l’esquena amb allò indispensable per si alguna cosa no surt bé i s’han de dispersar. El lloc de retrobada serà al pis de Lletuga però no hi han d’entrar fins les vuit del vespre, quan ja sigui fosc. Tots tres porten un buf al coll que es poden apujar per cobrir-se la cara. També porten gorres de llana i caputxa. És important que la cara se’ls vegi el mínim possible. Sempre hi ha càmeres de seguretat per tot arreu. El Juli porta una jaqueta marronosa i a la butxaca dreta hi duu la pistola carregada amb el silenciador posat. 

Abans d’entrar al cotxe es fan unes abraçades silencioses i es repeteixen consignes polítiques en veu baixa per animar-se. El Nico es posa al volant i la Nati al seu costat. El Juli al seient del darrere. Arrenquen i comencen la ruta que han estudiat tantes vegades.

- Anem massa d’hora -diu la Nati mirant el rellotge-. No podem arribar al pàrquing gaire abans que ella. Fes una volta per la ciutat per perdre uns minuts.

I el Nico, obedient i nerviós davant del canvi de plans, fa un cop de volant i es fica pel passeig principal disposat a arribar fins al final del poble i després desfer el camí per tornar a la ruta prevista. La seva maniobra brusca provoca la frenada del cotxe que els seguia i un llarg toc de clàxon.

- Què vols, malparit!? -s’exalta el Nico fent-li gestos pel retrovisor.

- Vols parar! Vols que se’n recordi de la teva cara i la nostra matrícula o què? Es tracta de passar desapercebuts. Tranquil·litza’t una mica i no facis tonteries o em posaré jo al volant.

- Està bé, està bé. No passa res. Però si em vols fer canviar de ruta, avisa’m una mica abans. Com anem de temps?

- Encara pots estar un quart d’hora donant voltes i després ja pots enfilar cap al polígon -contesta el Juli que sembla estranyament tranquil.

I així passen aquells minuts amb una ràdio de fons que ningú escolta i el Nico, ara sí, ben concentrat al volant, donant voltes per Granola fins que la Nati li indica que ja pot encaminar-se cap a l’objectiu.

De cop al Juli li entren una mena d’esgarrifances que no sap d’on li venen. Sens dubte són els nervis davant del que està a punt de succeir. No para de badallar sense son, es nota com una mica febril i mandrós. Sensacions estranyes que emmascaren tota la tensió que es va apoderant d’ell.

Quan entren al polígon, la Nati se’l mira a través del retrovisor i li diu:

- Vinga, fes-ho tot com ho hem planejat. Bona sort!

I s’encaminen cap a la zona d’aparcament davant de la nau de l’empresa T.O.R. El Nico aparca al lloc previst, just al moment que veuen sortir la regidora del cotxe, caminant amb el diari cap al banc on seu una estona cada matí. Màxima sincronització. No ho podien haver quadrat millor.

El Juli surt del cotxe i nota la fredor de la pistola dins de la butxaca. Mira a dreta i esquerra i no veu ningú. Avança amb pas segur cap al banc. Per fora se’l veu tranquil, però per dins el cor li batega a mil pulsacions i l’adrenalina està disparada. Té el dit al gallet i les idees molt clares. No hi haurà paraules. Ha arribat l’hora.

Quan li falten uns vint metres per arribar al banc, sent el soroll d’una porta d’un cotxe i es gira ràpidament. Veu una parella de policies que s’acosten al cotxe on el Nico i la Nati l’esperen. Ràpidament accelera el pas i s’esmuny per un corriol que s’endinsa al bosc, oblidant-se de la regidora per complet. Ja no pot veure l’aparcament, però sent com el cotxe dels seus companys arrenca vertiginosament i s’allunya a tota velocitat. Alguna cosa ha fallat i ara cadascú ha de salvar la pell i amagar-se fins que es reuneixin al vespre a Lletuga.

Però al Juli se’l veu estranyament tranquil i fins i tot amb una ombra de somriure als llavis. Avança amb pas decidit pel camí que, en baixada, travessa tot la zona boscosa que queda sota el polígon. Passa per una zona d’aiguamolls i llença la pistola en un lloc de difícil accés on espera que no la trobi mai ningú. Està decidit a no fer-la servir mai més.

De les setmanes que van estar fent vigilància, sap que aquell bosc té una sortida propera a una carretera comarcal, amb una pista forestal que la segueix en paral·lel. Al cap d’un parell de quilòmetres, aquesta pista arriba a una parada d’autobús. Quan està segur que ningú no el segueix, comença a córrer en comptes de caminar i al cap de mitja hora arriba a la parada. Consulta els horaris que hi ha penjats i veu que encara falten vint minuts perquè arribi el primer bus que el pot deixar a la capital. S’endinsa al bosc per tal que ningú no el vegi allà aturat i torna a aparèixer quan queda poc perquè li arribi el transport.

Paga el bitllet amb tota normalitat i busca un seient discret cap a la meitat del vehicle. Al cap de vint minuts ja és a l’estació d’autobusos de la capital i allà busca una altra companyia que fa viatges de llarg recorregut: vol allunyar-se el màxim possible.

Per sort, l’espera és curta i al cap d’un quart d’hora ja surt l’autocar que el conduirà durant pràcticament tot el dia fins l’altra punta de país. El seu pla de fuga està a punt de materialitzar-se i una gran excitació el recorre de cap a peus. Quan ahir al vespre, en el passeig nocturn amb el Nico va tenir la idea, li va semblar que podia ser un bon pla, però també hi havia moltes petites coses que podien sortir malament. Encara no vol cantar victòria i es manté alerta, esperant l’arribada d’aquell bus que li permetrà fugir definitivament. No només d’aquell lloc, sinó d’aquella vida de la que volia escapar.

Al cap d’uns minuts, ja dins del nou autocar amb destí a Telerriba, a uns 900 quilòmetres d’allà i amb unes tretze hores de viatge per davant, per primer cop es relaxa una mica i nota una estranya barreja de sentiments. És com un principi de borratxera en què el cansament i la tensió mental es confonen amb una triomfal sensació d’alleujament, com si sentís el ressò d’una gran onada que es va acostant però que encara està massa lluny. Tanca els ulls i recorda el cartell que li va encendre la guspira ahir al vespre a la plaça de l’ajuntament de Granola.

Era un cartell contra els abusos sexuals. Els denunciava i oferia un canal de whatsapp a les víctimes perquè s’hi comuniquessin si se sentien atacades. Prometia assistència immediata, discreta i segura. Va memoritzar el número i quan va arribar a casa es va tancar al lavabo amb el mòbil en silenci per escriure el missatge que li ha salvat la vida:

“Cada dia el meu oncle acompanya el meu germà a treballar a l’empresa TOR, al polígon de Marimon. Aparquem davant a les 8’45 i, quan el meu germà surt, el meu oncle em viola dins del cotxe. És una Citroen Berlingo de color vermell. Ja no puc més! Ajudeu-me!”

Somriu orgullós de si mateix i mira per la finestra aquell paisatge que va canviant mica a mica, però que, malgrat els canvis, manté l’essència més meravellosa de totes les que podria tenir. Feia setmanes i mesos que cada cop que mirava per la finestra, tenia la sensació d’estar en una presó. Ara mira a través del vidre del bus i només hi veu una cosa: llibertat!


27 de nov. 2021

El moment del picalapica

Fa dies que hi penso: aquest bloc del picalapica està deixant de ser el que era. Mica a mica, com a procés natural. Estic passant de publicar unes 10 notícies cada mes a tenir mesos en què tan sols publico el conte mensual.

D'una banda no tinc el temps, però és evident que tampoc dec tenir la mateixa necessitat que tenia fins ara, perquè quan hi ha la necessitat o les ganes, el temps es treu d'on sigui.

El bloc ha estat sempre un recull de vivències i reflexions. A temporades ha estat més polític, a vegades més musical, a vegades més reflexiu, a voltes més familiar... I des de fa un temps la meva energia està més centrada en l'escriptura de contes i entre això i les obligacions habituals (família, escola, La Calderina..) no trobo els moments d'anar actualitzant aquest bloc.

Evidentment això deu provocar que el públic (el cert públic habitual que tenia) hagi deixat de passar-hi veient que no s'hi publicaven novetats i ho trobo molt lògic. He passat de publicar 154 notícies en l'any del confinament i les recomanacions diàries a tan sols 49 en aquest 2021 que estem a punt d'acabar.

No tinc cap conflicte ni patiment amb aquesta nova realitat. Penso seguir mantenint el bloc en funcionament i publicant-hi sempre que em vingui de gust. Perquè bàsicament el picalapica sempre ha estat un espai personal (tot i que obert a compartir-lo amb tothom qui volgués participar-hi com a lector o comentarista). Però també creia que en algun moment havia d'expressar en veu alta aquestes reflexions i deixar-les publicades, tot i que potser ja he fet tard i ja no les llegirà pràcticament ningú.

Doncs res, que qui volia novetats amb certa freqüència suposo que ja ha buscat altres llocs més prolífics i que sempre estaré agraït a tothom qui ha participat i vulgui seguir participant d'aquesta comunitat, tot i que creia que havia de deixar constància d'aquest canvi tan significatiu.

Acabo amb 2 imatges que deixen constància del moment:




1 de nov. 2021

"La carretera" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

LA CARRETERA
Havia estudiat molt l’itinerari i totes les alternatives possibles. Podia agafar camins i carreteres diverses, però al final, l’últim tram per arribar a Seretide l’havia de fer inevitablement per aquella carretera: la ruta del Capvespre.
Tots reaccionàvem amb cara de pòquer quan ens parlaven d’aquella pista: per molt que intentéssim amagar-ho, era evident que ens feia por. Però al mateix temps, transitar-hi era una experiència que t’omplia d’adrenalina. Si aconseguies creuar-la i arribar a destí, la sensació era impagable. Devia ser semblant al que percebien els jugadors de la ruleta russa si sobrevivien. Es posaven un revòlver a les temples i premien el gallet desitjant que no hi hagués la bala, mentre mastegaven la possibilitat real que hi fos i els fes esclatar el cervell en mil bocins. Quan sentien el “clec” i comprovaven que seguien vius, devien notar un esclat de follia i alleujament com els que vivíem quan arribàvem a Seretide sans i estalvis.
La carretera de Seretide era una de les més perilloses i temudes de tot el planeta. Típica d’un país pobre. Feta sense recursos, excavant amb dents i ungles la roca de la muntanya i deixant-hi un pas estret i exposat pel qual únicament podia circular un sol vehicle i encara amb perill de relliscar i caure pel penya-segat. Les muntanyes de Stiolto eren àrides i polsegoses. El vent aixecava la sorra vermellosa en tempestes freqüents i amb els anys havia anat modelant curioses formes al relleu: ponts impossibles que unien turons arrodonits, cràters trencats, xemeneies gaudinianes, esvorancs mortals... I vorejant tot aquell paisatge feréstec, una pista estreta, arran de cinglera, com un interminable balcó sense barana.
Els conductors havien d’arranar-se tant com podien a la muntanya, deixant que aquesta esgarrapés la carrosseria, per intentar deixar un pam o dos de separació del precipici que oferia una caiguda lliure d’uns cent metres. Les rodes intentaven agafar-se a una pista feta de sorra i pedres inestables, amb forats traïdors que mai ningú no adobava i convertien la conducció en una autèntica tortura. El trajecte era d’uns vuitanta quilòmetres, però calia fer-los amb molta prudència i a poca velocitat. Si hi havia qualsevol imprevist, no es podia sortir per les portes laterals perquè no hi havia espai físic. Per això només hi circulaven vehicles descapotables que permetien l’entrada i sortida dels conductors per sobre del capó o el maleter. Com que els cotxes eren tots antics, gastaven molta gasolina i calia dur bidons per afegir combustible a mig camí.
Però això no era el pitjor. El pitjor que et podia passar si travessaves la ruta del Capvespre era trobar-te a mig camí amb algú que venia en direcció contrària. Si dos cotxes es trobaven cara a cara enmig de la pista, es produïa una situació dramàtica. 
Al llarg dels vuitanta quilòmetres només hi havia dos punts amb espai suficient per fer maniobres i permetre que cadascú pogués seguir el seu camí. Si l’encontre era prop d’un d’aquests punts, el conductor més allunyat saltava per sobre de l’altre vehicle i es dedicava a orientar-lo perquè anés reculant metre a metre fins arribar-hi. Però et pots imaginar que, si conduir de manera normal era perillós, fer-ho marxa enrere ho era encara molt més. Qualsevol error de càlcul acabava amb una roda fora de l’horitzontal i llavors era fàcil que el contrapès arrossegués el pobre desgraciat muntanya avall. Vist i no vist. I així és com acabaven la majoria d’encontres de dos cotxes enmig de la ruta del Capvespre: un dels dos estimbat perquè l’altre continués i aconseguís arribar a destí.
Quan la trobada era massa lluny del punt de maniobra, cap dels dos conductors es volia arriscar a conduir quilòmetres i quilòmetres marxa enrere. Llavors només quedava una solució: una lluita a mort on un dels dos acabava llençant l’altre al buit. Quan se’n sortia, només calia alliberar la carretera de l’obstacle que en privava el pas i continuar la travessa.
A vegades la lluita acabava amb les dues persones precipitades cinglera avall i el camí obstruït per dos vehicles buits cara a cara. Llavors, quan arribava un tercer, tenia la feina de llençar els altres dos pel barranc per poder prosseguir el seu viatge. Fer-ho sense ser arrossegat tampoc no era tasca senzilla. I més tenint en compte el poc espai que hi havia disponible per dur a terme l’operació.
O sigui que ja et pots imaginar com de perillós era fer aquest viatge i quants cadàvers i cotxes abonyegats omplien la vall que s’estenia als seus peus. Una xifra que no parava d’augmentar i a la qual ningú no havia pogut posar fi.

Fa molts anys n’hi deien la via de l’Infern i el canvi de nom es va impulsar per intentar capgirar aquella cruel història. Les autoritats van intentar establir un codi ètic que permetés aturar el degoteig de morts. Es tractava de restringir el pas durant les hores de dia i autoritzar el trànsit només a partir del capvespre. Amb aquest canvi es buscava que els conductors es poguessin avisar amb senyals lluminosos quan passaven prop dels dos únics llocs de maniobra. Quan un conductor passava per un punt de maniobra havia de fer un senyal lluminós i esperar uns moments. Si en la distància rebia una resposta dels llums d’un altre vehicle, podia esperar-lo fins que arribés allà, de manera que tindrien espai per cedir-se el pas i continuar la resta de trajecte sense perills.
Estava ben pensat però aviat va deixar de funcionar. Les persones som especialistes en complicar les coses senzilles i espatllar les que podrien funcionar. Alguns espavilats van pensar que, si passaven durant les hores de dia, no trobarien ningú i podrien guanyar temps. Però quan dos espavilats van tenir la mateixa idea, ja vam tornar a tenir el mateix problema. I va tornar a resoldre’s de la mateixa manera.
Des de llavors, tot i que es va mantenir el nom de carretera del Capvespre, podies trobar-t’hi gent circulant a qualsevol hora del dia amb els gravíssims problemes que t’he explicat.
Per desgràcia, a la curta o a la llarga tothom necessitava arribar a Seretide i era inevitable fer-ho a través d’aquella ruta perquè intentar el viatge a peu era garantia d’una mort segura en mans dels ferotges animals que poblaven aquelles muntanyes. Així que al final només es tractava de triar el quan i el com i esperar un cop de sort. 
Entre les tribus locals hi havia una llegenda que deia que un bon dia hi hauria tants morts i cotxes estimbats que arribarien fins al nivell de la carretera. Llavors tothom podria circular-hi per sobre sense problemes d’espai i el conflicte quedaria resolt. Així que per a ells cada nou accident i cada nova mort suposava un motiu d’esperança en l’acostament a la solució definitiva.

Jo l’havia fet cinc cops i encara era viu. Era un dels més veterans. Els tres primers cops vaig tenir molta sort i no vaig trobar ningú en tot el camí. La quarta vegada vaig trobar-me un cotxe de cara, cinquanta metres després del primer punt de maniobra. Amb l’ajuda de l’altre conductor vaig anar reculant molt a poc a poc i vaig aconseguir arribar-hi. Em vaig arrambar a la roca i vaig deixar-li espai perquè passés. Llavors, vam trobar-nos al mig de la pista i vam fer-nos una gran abraçada, abans d’acomiadar-nos eufòrics d’haver pogut sortir vius d’aquell encontre.
Tota la resta de viatge vaig estar pensant què hagués passat si ens haguéssim trobat un quilòmetre abans o després del lloc on l’atzar ens havia fet coincidir. Segur que un dels dos -o potser tots dos- hauríem acabat estavellats a la vall maleïda. Que estúpid era deixar la sort de la teva vida en mans d’un atzar capriciós. Si hagués trobat cua a la porta de la cantina, si hagués tingut un mal de ventre que m’hagués fet sortir més tard, si un policia m’hagués aturat per demanar-me la documentació... Qualsevol cosa em podia haver fet sortir més tard o més d’hora i allò hagués canviat el meu destí. Era injust, però sobretot era estúpid. Algú havia de trobar una solució per a aquell greu problema.
La cinquena vegada vaig trobar-me un cotxe de cara al mig del no res. Érem a molts quilòmetres del punt de maniobra i no hi havia solució possible. Vam aturar els vehicles i vam mirar-nos molta estona en silenci, sense baixar. Era com si tots dos tinguéssim una immensa barreja de mandra i por d’haver-nos de matar i esperéssim un miracle que ens estalviés l’inevitable final. La tradició ens empenyia a enfrontar-nos a mort per tal que un dels dos pogués continuar el viatge, arrossegant el pes de la mort de l’altre. Jo no estava gens preparat per enfrontar-m’hi i semblava que ell tampoc.
Es va fer negra nit i seguíem estudiant-nos sense moure’ns ni parlar, fins que uns llums al meu darrere van anunciar l’arribada d’algú que duia el mateix destí que jo. Davant d’aquest gir dels esdeveniments, el conductor del meu davant va penjar-se una bossa a l’esquena i va marxar en direcció contrària a la què seguia. Era evident que els dos cotxes que teníem el mateix objectiu hauríem unit esforços per desfer-nos d’ell i no va voler posar-nos-ho fàcil.
Quan no feia ni dos minuts que havia fugit i nosaltres encara no havíem estimbat el seu vehicle, van sentir-se uns rugits esgarrifosos i un únic crit va anunciar la seva mort en mans de les bèsties animals. Un cop deslliurat el pas, vaig fer la resta del camí amb la seguretat de dur darrere un guardaespatlles que, en cas d’un nou encontre, em faria guanyador sense ni tan sols haver d’iniciar cap batalla.
Aquella va ser la darrera vegada que vaig fer la carretera del Capvespre. I vaig desitjar no haver-la de repetir mai més, però al cap d’uns anys vaig rebre un encàrrec irrefutable i em vaig veure obligat a reunir forces per travessar-la de nou. Un cop convençut que no podia defugir l’experiència de cap manera, em vaig conjurar per sortir-ne amb èxit i no haver de tornar-hi mai més.
Però una veueta dintre meu em repetia que ningú no havia sortit viu de sis viatges i que, arriscar-me a ser el primer d’aconseguir-ho, era comprar molts números en el sorteig d’una mort que ja havia esquivat cinc vegades, gràcies a una exagerada acumulació de bona sort.

Feia vent, la nit que vaig emprendre per últim cop la ruta del Capvespre. Un vent molest que aixecava polseguera i feia encara més desagradable la conducció. El parabrises del descapotable s’anava omplint de sorra i, quan activava els netejaparabrises, provocaven el soroll lleig de la goma arrossegant els granets i ratllant el vidre amb uns bruts arcs concèntrics.
Conduïa amb la mirada fixa a l’estreta carretera, però el pensament perdut quilòmetres enllà, tement que en qualsevol moment uns llums m’advertirien d’un vehicle venint cap a mi. Per molt que havia intentat ser positiu i optimista en la preparació d’aquell viatge, alguna cosa dins meu estava derrotada des del minut zero i s’havia fet a la idea que aquell cop tot acabaria malament.
Potser per això, quan vaig arribar al primer punt de maniobra sense cap entrebanc, una sensació de desconcert es va apoderar de mi. Realment era possible culminar amb èxit el meu sisè viatge? Aquell cop estava tan mentalitzat que la desgràcia finalment m’atraparia, que la possibilitat que tot pogués tornar a acabar bé em va sorprendre i em resistia a aferrar-m’hi. Si en algun moment havia de detectar uns llums en direcció contrària, aquella era l’ocasió perfecta i per això anava allargant l’aturada, però va arribar un moment en què ja no vaig voler demorar més la continuació del trajecte i vaig tornar a endinsar-me a la ruta maleïda.
El vent havia encalmat, però no volia interpretar-ho com un senyal de bona sort. Em mantenia concentrat en l’estreta immediatesa del meu davant i la foscor de l’horitzó, senyal que, de moment, no hi havia cap altre cotxe amb el que pogués creuar-me. I així vaig encarar la continuació del viatge, fixant-me l’objectiu d’arribar al segon punt de maniobra.
Intentava anar tan de pressa com les condicions em permetien, en el que interpretava com una cursa contrarellotge per evitar la mort. De tant en tant, tenia la sensació que uns llums a l’horitzó anunciaven un perill imminent, però m’hi fixava bé i m’adonava que realment no hi eren. Com si el meu cervell, excitat pels nervis de la situació, generés imatges irreals semblants als miratges que veuen els caminants del desert. Allò em mantenia en un estat de màxima tensió que em va anar portant al límit de la resistència física.
Ja no era una persona jove i començava a mostrar símptomes de claudicació. Tot el meu cos s’abaltia per moments i les parpelles em van començar a pesar. En aquelles condicions, seguir conduint era pràcticament un suïcidi i havia d’aturar-me a descansar si no volia acabar llençant-me jo solet cinglera avall. Però aturar-me abans d’arribar al segon punt de maniobra també era molt perillós i ara ja no em quedava gaire per arribar-hi.
Van ser uns moments terribles lluitant contra la fatiga del meu cos. Em pessigava la cara per mantenir-me despert. Em llepava els dits i els passava humits pel contorn dels ulls intentant foragitar la son. Em bufetejava fins que la cara em cremava de dolor. Cantava en veu alta amb veu desafinada. Qualsevol estratègia em semblava bona per allargar una mica més el temps de vetlla i avançar metre a metre fins el segon moment en què podia sentir-me temporalment segur. I de tant en tant, quan semblava que res no feia efecte, deixava el cotxe en punt mort i clavava el fre de mà per tancar els ulls un moment o aixecar el cul del seient provant d’eixorivir-me.
Al final, el que em va desvetllar del tot va ser el so de la grava quan una roda es va acostar perillosament a l’estimball. Vaig veure la caiguda tan a prop, que la somnolència es va transformar en adrenalina i ja no se’m van tornar a tancar els ulls fins que vaig arribar sa i estalvi al segon punt de maniobra. Allà vaig deixar el cotxe ben acostat a la paret per si en venia un en direcció contrària i em vaig permetre fer una aclucada d’ull.
Mai no sabré si van ser uns minuts o unes hores, però em vaig despertar sentint un soroll llunyà d’un motor. En aquell punt les muntanyes provocaven un eco que feia molt difícil distingir si un so venia del nord o del sud: els sorolls ressonaven amb una mena d’efecte embolcallant. Així que vaig començar a escrutar l’horitzó en totes direccions a la recerca d’uns fars que m’indiquessin de quina direcció venia.
Va ser endebades. Cap font de llum va comparèixer i, d’altra banda, era incapaç de percebre cap canvi d’intensitat en aquell so. Era com una remor de fons que ni creixia ni minvava, com aquells sons blancs d’alguns electrodomèstics que acabes integrant i inhibint. Però jo no podia inhibir-lo: era una qüestió de supervivència. El millor era restar quiet una estona més fins que aconseguís aclarir el misteri. I, en el moment que vaig prendre aquesta decisió, el meu cos es va tornar a relaxar i no vaig trigar gaire estona a caure novament als braços de Morfeu.
Vaig tornar-me a despertar sense cap altra consciència temporal que la llum d’una albada que despuntava i una sensació de certa recuperació física. Vaig parar bé l’orella, però ja no vaig ser capaç de percebre cap so de motor. Anés en la direcció que anés el vehicle que abans feia aquell soroll, ja havia passat de llarg i s’havia allunyat prou com per no sentir-lo. Em quedaven uns deu quilòmetres per arribar a Seretide i alguna cosa em va empènyer poderosament a encetar-los en aquell mateix moment. Com si el destí volgués avisar-me que aquella era la meva finestra d’oportunitat i havia d’aprofitar-la de manera immediata.
Vaig posar el cotxe en marxa i vaig enfrontar-me a l’última part d’aquella aventura amb les expectatives molt més altes que quan l’havia començada. Per primer cop tenia el pressentiment que tornaria a reeixir... per sisena vegada! Havia de posar els cinc sentits en aquells darrers quilòmetres i conjurar-me amb el meu destí per posar un final feliç a aquella increïble història.
I saps què? Que ho vaig aconseguir! En aquell clar matí de primavera vaig anar restant quilòmetres a aquell final de trajecte fins que ja vaig veure a l’horitzó la punta del campanar de Seretide. Un cotxe pretenia començar el camí en direcció contrària, però jo vaig començar a fer sonar el meu clàxon de manera insistent fins que va adonar-se’n i va recular els pocs metres que havia fet per deixar-me arribar primer a mi.
Ho havia fet! Què et sembla, quina aventura, eh?
...
- Home, avi, què vols que et digui? Sembla una mica increïble que et passés tot això, no?
- Ai, Roc, quanta vida que et queda per viure... I tant que em va passar! Què és el que et costa tant de creure?
- Doncs, bàsicament... tot! Una carretera on tothom mata tothom i a ningú se li acudeix la manera de solucionar-ho... No podien posar un semàfor o alguna cosa semblant?
- Mira, fill meu, la realitat sempre supera la ficció. Sempre. Recorda bé això que et dic. Veuràs com al llarg de la teva vida viuràs coses tan increïbles que, quan les intentis explicar, als que t’escoltin els costarà de creure-se-les. I saps què és el millor de tot?
- Què, avi? Però passa’n via que he quedat amb els amics i ja vaig tard.
- Doncs, ves, ves, que si tens pressa no et vull torbar. Ja t’ho explicaré un altre dia...
- No, no, que ho vull saber, però no hi posis tants detalls com a la història de la ruta del Capvespre. Fes la versió resumida -i li pica l’ullet.
- Molt resumida. La vida és una carretera estreta per on has de passar en un únic sentit des que neixes fins que mors. Entesos?
- Entesos. Què més?
- Els problemes venen en direcció contrària i quan a l’estreta carretera de la vida et trobes amb un problema només poden passar dues coses. Ho entens?
El Roc va posar cara de revelació, de satisfacció davant d’un gir de guió que feia encaixar les peces d’una història que no havia entès per on podia anar i va dir:
- Clar...! O passes tu i el problema desapareix... O passa el problema i t’aboca a tu al precipici.
- Exacte, però hi ha una altra possibilitat que no és freqüent: que trobis la manera de maniobrar amb el problema. Si ets hàbil el pots deixar passar sense que et faci caure i llavors continuar el teu camí.
- Genial, avi. Quina comparació més bona!
- Espera! Falten dos ensenyaments que vaig treure dels meus viatges a Seretide. Només és un moment.
- Va! Ràpid!
- Recordes quan t’he explicat que en l’últim viatge em semblava que veia llums i al final no hi havia cap cotxe que fes llums?
- Sí.
- Doncs aquest és el primer ensenyament: a vegades et sembla que està a punt d’arribar un problema i al final resulta que no n’hi havia cap. No cal patir abans d’hora.
- I el segon? -va demanar el Roc debatent-se entre l’interès i l’admiració pel que li estava explicant l’avi i les ganes que tenia per reunir-se amb els seus amics.
- Te’n recordes quan vaig adormir-me amb el soroll del motor i un cop em vaig despertar ja no se sentia?
- Sí. Segon ensenyament?
- A vegades no cal fer res perquè un problema se solucioni. A vegades se solucionen sols. Au. Ja pots marxar.
- Moltes gràcies, avi.
I mentre li adreça aquestes últimes paraules, el Roc li fa un petó de comiat i comença a saltironar passadís avall per trobar-se amb la colla que ja fa una mica que l’espera al banc de la placeta.
- Ets un crack de les històries, avi -li diu des del passadís-, però... tu no has estat mai a Seretide. A mi no m’enganyes.
- I tant que hi he estat -replica l’avi amb una cantarella trapella.
I, xino-xano, va cap a la cuina i agafa la medicació que s’ha de prendre per berenar. Es prepara un got de llet amb galetes i, divertit, obre la caixa de l’inhalador resseguint amb el dit les lletres del nom comercial.

La caixa quedarà sobre la taula i al vespre, quan vulgui parar taula i les agafi per deixar-les a la cuina, el Roc també llegirà aquelles lletres a mitja veu:
- Seretide evohaler... 
I amb un somriure triomfant i la caixa de l’inhalador a la mà començarà a buscar el seu avi:
- Aviiii! Com has dit que es deia el poble on anava la carretera del Capvespre?

1 d’oct. 2021

"Castell de focs" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

CASTELL DE FOCS

Aparco el cotxe al revolt, ben arrambat perquè no privi el pas. Per aquí gairebé mai no hi passa ningú, i encara menys en una nit de festa major, però mai no se sap.
En surto amb dificultat. Amb les mans acompanyo la cama esquerra i la trec del vehicle. Llavors, recolzat al volant, giro el cos per poder treure també la cama dreta. Quan ja tinc els dos peus fora, m’impulso amb la ronyonada i surto agafant-me a la part de dalt de la porta. Aquest cop ho he aconseguit a la primera, però cada cop em costa més. Crec que no em renovaran el carnet. Hauré pogut conduir fins els setanta-vuit anys, si hi arribo. No està pas malament.
Tanco la porta, però deixo les claus a dins. Tothom coneix el meu cotxe vermell i m’aprecien: sé que ningú no me’l robarà. Aguantant-me a la carrosseria del cotxe, vaig fins al maleter per agafar el bastó. Després camino amb pas talper fins al banc que queda a l’altre cantó de la plaça, sobre el camp de futbol. Per sort no hi ha ningú. He vingut aquí per estar sol.
M’hi assec a les fosques i espero. A aquesta edat, bàsicament tot el que fem és esperar: el dia d’anar al metge, la visita d’algun amic... Esperem el final, però ara espero que comenci el castell de focs de la Festa Major de Calders.
De la plaça m’arriben ressons del pregó. De tant en tant riallades i aplaudiments fins que esclata una llarga ovació amb xiulets d’aprovació: el poble ha quedat content. Ara vindrà la desbandada i tothom es desplaçarà a pas viu cap als llocs des d’on es veu millor l’espectacle pirotècnic. Uns cap al Mirador, d’altres a la Figuereta i encara alguns cap al Puig. Llocs més o menys elevats per tenir una bona visió del cel, sense entrebancs.
Jo des d’aquí tindré algunes branques que me'l taparan una mica, però podré veure-ho gairebé tot. I no hauré d’aguantar les mirades i comentaris condescendents dels veïns que, des que vaig quedar sol, em pesen massa. Els mateixos que abans em parlaven amb normalitat i em feien bromes, ara se m’adrecen com si parlessin amb un malalt o un infant. I no m’agrada.
Jo em sento el mateix Vicenç que abans que morís l’Esperança, però la gent em tracta diferent. Ja sé que soc molt gran i tinc una salut fràgil, que camino amb dificultat i em costa seguir les converses. Ja ho sé. Però no suporto que em tractin com un ocellet caigut del niu què cal péixer amb un comptagotes. Em queda una mica de dignitat i vull mantenir-la. Per això m’he acostumat a defugir el contacte amb la gent. A casa meva encara soc amo dels meus silencis i puc prendre les meves petites decisions.
I tot i que sé que no volen que agafi el cotxe, perquè diuen que ja no puc conduir, avui he fet un acte de rebel·lia. Quan tothom ja era a la botifarrada de la plaça, l’he tret del garatge i he vingut fins aquí, sol, a veure el castell de focs.

De cop el poble ha quedat a les fosques, just quan esclatava el primer dels tres trons que n’anuncien l’inici. Són trons explosius. D’un soroll dens i compacte que sacseja fins i tot els meus timpans embussats. És un so violent que fa vibrar l’aire, però també les entranyes, com si tot jo esdevingués un tambor que percudeix i deixa una estona zumzejant. I recordo...
Recordo quan la Laura era petita i arribava aquest moment. Ens havíem d’escapar un tros lluny perquè li feien molta por els petards. Me la pujava a collibè i posava les meves mans per sobre de les seves, tapant-li les orelles. Era matemàtic: amb el primer tro començava a somicar i llavors jo la carregava a coll i marxàvem. Amb la doble protecció auricular, ens escapàvem fins el cotxe que havíem aparcat dalt del Puig. Des de dins, amb les finestres apujades, el so arribava prou esmorteït per oblidar-nos-en i fixar-nos només en els colors i l’alçada dels focs artificials.
- Mira, Laura, quins colors més macos... Fixa’t com cauen aquelles espurnes verdes... Ooh!
I la Laura cada any tenia menys por. Fins que un bon dia va dir que ja no volia anar al cotxe i es va quedar amb nosaltres. I, per primer cop, vam veure el castell de focs tots quatre: la Irene, la Laura, l’Esperança i jo.

Ara, a la primera part de l’espectacle, hi ha un esclat encadenat de colors. No són focs que arribin gaire amunt ni facin molt de soroll, però es van alternant els colors, com si ens volguessin ensenyar tot el mostrari. Fogonades que tenyeixen el cel de vermell, de groc, de verd i de lila. Cada cop que es desfà una figura, se’n forma una altra i el cel va canviant de colors sense descans, com si tingués la difícil missió d’emmascarar la foscor de la nit amb tonalitats canviants i enlluernadores. 
Hi va haver un temps, quan les nenes encara eren petites, que la nostra vida va ser així. Semblava que jugàvem als plats xinesos, fent-los giravoltar tots alhora i procurant que no en caigués cap. Sempre m’ha atabalat quan he vist aquest espectacle en un circ. Els plats van girant, però mica a mica perden velocitat i llavors la seva òrbita esdevé més irregular i escairada i sembla que d’un moment a l’altre cauran de la vareta que els aguanta en precari equilibri. Llavors l’artista corre esperitat des de l’altre cantó de l’escenari i arriba just a temps de tornar a sacsejar aquelles tiges metàl·liques i fer que els plats recuperin l’horitzontalitat i la velocitat... just al moment que s’adonen que n’hi ha un altre a punt de caure a l’altre cantó. I se n’hi va a tot drap! És angoixant! I durant uns anys la nostra vida va ser una mica així.
La feina al taller, acompanyar la Laura als entrenaments i partits de bàsquet i la Irene a les classes i concerts de piano, col·laborar en les feines de la casa, dur al dia la comptabilitat de l’empresa... Mica a mica vaig anar perdent els moments d’anar al bar a veure el futbol amb els amics, de baixar al cine a Manresa i fins i tot d’anar a pescar els diumenges al matí. Llavors no em semblava malament fer aquelles renúncies pel bé de les meves donetes, però amb el temps em van anar passant factura perquè vaig quedar cada cop més tancat a casa. I ho trobava a faltar! Però l’objectiu era seguir fent moure tots els plats sense que en caigués cap. I ho vam aconseguir! 

L’espectacle va avançant i ara arriben les palmeres gegants. Un xiulet esquinça l’aire mentre una ziga-zaga de llum s’enfila més i més, cel amunt. Quan arriba dalt de tot, esclata i les espurnes de colors davallen de manera concèntrica com les fulles d’una palmera mentre se senten els “Oooh” del públic. Són les figures més altes i espectaculars, unes d’un color i unes d’un altre fins que arriba la més maca. La millor. Una palmera que, quan tot just comença a decaure, duu una segona palmera amagada que apareix sobre la primera i per un moment omple tot el cel de llums de colors.
L’Esperança va ser la palmera meravellosa que va il·luminar la meva vida. Ella li va donar sentit a tot i sense ella no haguéssim pogut fer-ho. Encara que a vegades ens enganxàvem i no érem pas un model de parella romàntica, ens estimàvem de veritat i ens compenetràvem. A vegades ens enteníem només amb la mirada i sabíem perfectament què estava a punt de dir l’altre o què estava pensant. I quan comprovàvem que ho havíem encertat, rèiem com nens petits, contents de coneixe'ns tant a fons. Sempre vam procurar ajudar-nos a fer la vida més fàcil, sempre vam respectar-nos, sempre vam cuidar-nos l’un a l’altre. I durant uns llargs anys sort en vaig tenir d’ella. Fins que el maleït Alzheimer se la va començar a endur en vida.
Va ser molt cruel baixar d’aquella palmera de colors i aterrar en un món en blanc i negre. Per sort la malaltia va anar relativament de pressa i no va semblar que patís gaire. Però ser espectador d’aquella ràpida davallada va ser molt dolorós. Quan em travessava amb aquella mirada líquida i inexpressiva, incapaç de seguir cap diàleg, havia de fer un gran esforç per seguir-li parlant amb normalitat de les coses que passaven al poble i inventar-me el que no sabia de les nenes. Volia creure que aquelles informacions podien arribar a enganxar-se en algun replec del seu cervell i, algun dia, permetre-li breus contactes amb la realitat. Però els seus records eren com un estel del qual s’havia trencat el fil i s’escapaven pel cel de la seva existència sense cap mena de rumb ni direcció.
Quan me n’acomiadava i arribava a casa, sense gana, acabava plorant sol al sofà fins que un dia les llàgrimes se’m van assecar i vaig començar a apagar-me jo també. La tristor va niar dins meu i ja mai no en va marxar. Les últimes setmanes només seia al seu costat i li agafava la mà mentre escoltàvem les cançons dels bons moments. I quan va morir, em vaig quedar sense Esperança. En tots els sentits. 

Ara arriba el moment que menys m’agrada de l’espectacle pirotècnic. És com un bombardeig intens i frenètic en què s’encadenen les fortes explosions. Destaquen per la contundència dels impactes sonors: pam! pam! pam! pam! I quan penses que ja en tens prou, n’arriben més i més i més. I no entens quin sentit té aquella agressió constant a les teves orelles. Una agressió que tampoc no queda compensada per la bellesa visual, perquè, tot i que cada explosió correspon a una figura de color, comparades amb les precioses palmeres que han esclatat moments abans, aquestes no els arriben ni a la sola de les sabates. Per a mi, és la part més lletja i prescindible de l’espectacle. I a la nostra vida també hi va haver una part lletja. Uns anys en què es van anar ajuntant tot de fets que van anar entristint el dia a dia. 
La Laura va començar a festejar amb un noi que li va fer deixar el bàsquet i la va anar allunyant de nosaltres de mica en mica. Quan es van casar, van anar a viure a València per la feina d’ell i llavors pràcticament vam deixar de veure’ns. Va ser tan gradual que, quan en vam ser conscients i vam intentar recuperar-la, ens vam adonar que ja no li calíem per res ni es feia sensible a la nostra necessitat de mantenir el contacte: l’havíem perduda.
Enmig d’aquest dolorós procés, la Irene va aconseguir una beca per fer estudis superiors de piano a Corea. Un cop allà, es va enamorar d’un coreà i es van instal·lar definitivament a l’Àsia, de manera que vam passar a veure-la gairebé només algunes vacances de Nadal. En pocs anys i sense estar preparats ens vam quedar tots dos sols, orfes de filles.
I llavors em va afectar una de les crisis econòmiques que periòdicament sacsejaven les petites empreses i vaig haver de tancar el taller abans de quedar arruïnat pels deutes. A pocs anys de la jubilació, vaig haver d’anar alternant entre períodes d’atur i petites feines temporals de poca categoria. Vaig caure en una depressió, mai diagnosticada ni tractada, que em va fer patir de valent i, de retruc, a la pobra Esperança. Sort en vaig tenir d’ella que va estar en tot moment al peu del canó, animant-me i ajudant-me, però em va costar Déu i ajuda sortir-me’n! 
I després, un cop jubilat i recuperat, encara vam poder passar uns quants anys de dolça estabilitat, abans que caigués a les urpes de la malaltia. Però llavors ja havíem perdut bona part de l’alegria de viure i ens havíem resignat a conformar-nos amb poca cosa perquè era tot el que teníem: nosaltres dos i una salut acceptable. El degoteig de males experiències de l’etapa anterior ens va impedir mantenir il·lusions que anessin més enllà d’aquest anar fent amb el que vam consumir els últims anys.

I ara estic sol i vell, que és molt pitjor que ser vell. Les filles tenen muntada la seva vida lluny de mi. Els nets no els he vist gairebé mai en persona, només fotos i alguna videotrucada que em costa moltíssim de seguir. Es cuiden de mi bàsicament els veïns i una neboda que viu a Artés. És ella qui va passant a dur-me el que necessito i em porta al metge. Si no fos per ella... Però tot plegat, és una vida que ja no tinc ganes de viure. No em sabria gens de greu plegar veles. Estic preparat.

Les fulles de les alzines que tinc just a sobre dringuen empeses per una ventada que em fa adonar que he anat agafant fred aquí al banc. M’hauria d’haver posat un jersei perquè ja sé que a finals d’estiu, si bufa la marinada, molesta una mica i cal abrigar-se. Entraré dins del cotxe. El castell de focs està a punt d’acabar-se i d’un moment a l’altre sonaran els tres trons que el tancaran.
Intento aixecar-me, però em quedo a mig camí. Faig força amb el bastó contra el terra i, quan començo a incorporar-me, una fiblada al pit coincideix amb el primer dels tres trons. És un dolor agut i desconegut al qual reacciono amb sorpresa. És com una opressió molt forta, com si se m’haguessin posat quatre o cinc persones a sobre i no em deixessin respirar. I al mateix temps sento una mena d’escalfor que comença a irradiar cap al braç esquerre i que relaciono amb un possible infart.
Un còctel de sensacions se m’acumula just quan esclata el segon tro i em quedo assegut al banc preparat per al final dels finals. Una suor freda em recorre l’esquena i em costa respirar, però al mateix temps se m’apareix la idea de retrobar-me amb l’Esperança i aquest és un pensament agradable que em provoca un somriure i una tranquil·litat que s’imposen sobre el dolor toràcic. Potser és allò de les hormones que segreguem en situacions de perill. Si és que m’estic morint, el patiment o la por que em podrien inundar queden dominats per una agradable sensació de pau i benestar.
La meva vida acabarà just quan acabi el castell de focs i ho trobo bonic. Perdo la consciència i les forces m’abandonen just quan esclata l’últim tro.
Me’n vaig entre aplaudiments.

19 de set. 2021

Too Good To Go

Vaig descobrir aquesta aplicació aquest estiu a través de la meva germana Judit. Segons el meu punt de vista és una aplicació que resol alhora diferents problemes de manera satisfactòria per a tothom.

  • Problema 1: Hi ha gent que té dificultats econòmiques per aconseguir els aliments bàsics.
  • Problema 2: Hi ha molt menjar que es llença des dels comerços distribuïdors quan encara està en condicions de ser consumit.
  • Problema 3: El malbaratament d'aliments perjudica el medi ambient (generació de residus, malbaratament de recursos per destruir-los i generar nous productes malgrat no s'han consumit els que s'havien produït i s'han llençat).

Així doncs aquesta empresa nascuda a Dinamarca l'any 2015 es va proposar unir recursos per intentar "salvar menjar".

Tots els comerços adherits publiquen els packs que tenen a punt de llençar (perquè es compleix la data de consum preferent o perquè no compleixen les condicions que s'exigeixen per presentar-los de cara al públic, tot i que siguin perfectament consumibles). Com a usuari de l'aplicació pots veure quins packs s'ofereixen prop del teu entorn (pots indicar el radi de km sobre els quals vols tenir informació). Si t'interessa, reserves i pagues aquests packs i llavors tens una hora de recollida per passar pel comerç i endur-te'ls. El preu que en pagues és 1/3 del preu habitual.

Així de fàcil.

  • El comerç treu un rendiment a productes que hagués acabat llençant.
  • El client obté uns productes per sota del seu preu de cost.
  • S'evita que es llenci menjar i es contamini.

Em sembla una gran idea. L'he provada i funciona perfectament. Hi ha packs de carn, de peix, de verdures i packs sorpresa, però tots surten bé i valen la pena.

Animo tothom a provar-ho!

6 de set. 2021

Mercè Rodoreda i Víctor Català

No em fa vergonya reconèixer que fins aquest estiu no havia llegit res d'aquestes dues grans dames de la literatura catalana. Buidant el pis de casa dels sogres vaig trobar aquest volum de "Vint-i-dos contes" de Mercè Rodoreda. I tot i no haver llegit ni "La plaça del diamant" ni "Mirall trencat" ni cap de les seves grans novel·les, em va venir de gust llegir aquest recull de contes.

Vaig trobar-los espectaculars, d'una vigència impressionant. Un estil meravellós, de precises i precioses descripcions de paisatges i personatges. Amb un estil molt personal, insinuant, deixant espai per tal que el lector acabi de fer la composició de la història. Un domini total i absolut del vocabulari i del ritme narratiu. I sobretot, uns relats que, malgrat el temps que fa que estan escrits, es deixaven llegir perfectament i mantenien la frescor i l'interès.

Després vaig pensar que era un bon moment per enfrontar-me a una altra mancança del  meu bagatge lector i vaig atacar "Solitud" de Víctor Català. En aquest cas el registre de la llengua és més antic i demana un petit esforç per part del lector, però només al començament. Ben aviat la història t'arrossega, t'enlluerna i t'empeny pàgines i pàgines endavant fins que ja no pots aturar-te. Quin domini del llenguatge! Quines fantàstiques descripcions dels paisatges muntanyencs! Quina caracterització tan precisa d'uns personatges perfectament definits! Quina profunditat de pensaments i emocions! Que boniques les rondalles del pastor Gaietà! Com va evolucionant el pas de l'any i el caràcter dels personatges!

Em trec el barret davant d'aquestes dues grans escriptores que han estat capaces de bastir uns relats que aguanten el pas del temps sense perdre vigència ni potència. Comparteixen unes virtuts literàries que eleven al màxim nivell: domini abassegador del vocabulari, riquesa descriptiva i mestratge en el ritme narratiu. I com a valor afegit, una mirada femenina i feminista, avançada als seus temps!

Estic molt content d'haver esmenat aquesta mancança i recomano tothom qui no ho hagi fet que llegeixi aquests llibres!

3 de set. 2021

Passo d'Insta (Calafell 2021)

 "Jo no tinc Insta".

A casa quan em parlen d'una foto que algú ha penjat a Instagram i em diuen que la miri jo sempre els contesto això: que jo no tinc Insta. I no és veritat.
És obvi que tinc Instagram, però passo d'Insta (#passodinsta). Només me'l vaig fer durant el confinament per veure els concerts en streaming dels artistes que m'interessaven. No segueixo ningú, no poso likes, ni obro converses: faig com si no en tingués. Per això no he contestat els comentaris que m'heu posat, ni us he posat likes, ni m'he posat a seguir-vos. No em vull embolicar amb una altra xarxa social que em faci perdre més temps davant la pantalleta.
Però aquest estiu, veient el rebombori que es va crear amb el Gerard Piqué, que penjava una selfie cada dia (#selfiescomelpique) i com aquest món és tot postureig (#postureig), caretes de bon nen, cuidant el vestuari, la il·luminació, el decorat... vaig pensar que, durant les vacances jo també ho faria: una foto cada dia.
Vaig començar amb la foto "Panarra", una foto d'un pa de quilo amb els meus trets distintius dibuixats a sobre (ulleres, barbeta...). Era una clara burla del que en gran part és Instagram: tothom vol sortir-hi millor del que és, doncs jo hi sortia amb quatre gargots i un somriure.
Els dies següents van ser "selfies" en què només hi sortien el barret i les ulleres, però al final hi han sortit peus, clatell, panxota i paisatges...jo també he acabat caient en el postureig i buscava publicacions que entre la imatge i el text deixessin constància i memòria de com són les meves vacances a Calafell (#calafell, #vacances).
I estic content del recull que n'ha quedat, però l'experiment ja s'ha acabat. Tanco la paradeta i desapareixo d'Instagram. Si necessiteu res ja sabeu on no em trobareu ;-)
A reveure!
Eladi Martínez

(aquest és el text que he penjat de comiat a Instagram i aquestes són les fotos que hi vaig posar, amb els textos corresponents)

Panarra!

Maletes

Calafell

Reialme

Nocturnitat

Slowtime

Estrés? No, gràcies!

Forever young!

Camina sempre!

Bonica la lluna...bonica la nit...

Blau de blaus!

Marina

Matiner

Poble de pescadors

Descalç

Absència / Presència

Be water (sigues aigua)

Transferència

Tres en ratlla

L'estiu que s'esfilagarsa

Família

Tanquem la paradeta