Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

9 de juny 2021

Pau Donés "Valiente"

 Avui fa un any que va morir Pau Donés.

Un exemple de vida aprofitada, sabiduria compartida, coherència, valentia, generositat.

Els seus músicsamics li han dedicat una preciosa versió de la cançó "Valiente" del seu últim disc i s'ha engegat una campanya per recollir fons per a la investigació del càncer amb la venda d'unes samarretes amb el seu lema "Vivir es urgente" (també disponibles en català).

Pau Donés no ha mort perquè no l'hem oblidat!

Gràcies per tot i fins a sempre!



La camiseta de Pau.org

1 de juny 2021

"Valenta" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

VALENTA

Encara que ella no se’n recordi, el dissabte 6 de novembre de 2010 va ser una dia molt important per a l’Ona. De fet, és normal que no se’n recordi perquè llavors només tenia tres anys. 

Havia anat a dinar amb el seu germà Pol, els seus pares -Eloi i Anna- i un molt bon amic de la família, el Mario, i el seu fill Lluc. El Mario feia poc que s’havia separat i últimament passava sovint per casa. Aquell cap de setmana li tocava tenir el Lluc i havien decidit sortir plegats, anar a dinar i passejar per la ciutat. A part de l’amistat dels pares, el Lluc i el Pol anaven a la mateixa classe de P5 i també eren molt amics. Al seu costat, l’Ona, tot i que era dos anys més petita, no ho semblava perquè era valenta i decidida i els seguia el joc en tot moment.

El Passeig Pere III de Manresa estava ple de gom a gom. Aquell cap de setmana s’hi celebrava la 13a edició de la Fira Mediterrània, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. La meteorologia era molt benigna per a un mes de novembre i tot va contribuir a què la ciutat tingués un gran ambient, plena de visitants que gaudien dels espectacles de carrer i les diferents paradetes.

El Passeig de Manresa, l’equivalent a les Rambles de Barcelona, era l’artèria principal des d’on els vianants es repartien pels diferents punts d’interès de la ciutat. Estava tant o més concorregut que per la Diada de Sant Jordi i el comportament de la massa era el mateix. Grups de persones que cada poques passes s’aturaven a petar la xerrada amb els amics que anaven trobant, gent que es quedava plantada a les parades a contemplar els productes que s’hi exhibien, famílies i amics que intentaven circular per entremig d’aquests taps per arribar puntuals a algun espectacle... Un autèntic formiguer de gent.

El grup de l’Ona anava baixant Passeig avall. Els pares parlaven animadament i els nens jugaven, empaitant-se al voltant dels adults, cridant i rient com beneits. Entre la biblioteca del Casino i la plaça de Crist Rei, van coincidir amb la Pietat, el Piero i els seus tres fills: Dúnia, Gianni i Andrea. La Pietat treballava amb l’Eloi i l’Anna i tots plegats es coneixien d’altres vegades i es tenien molta estima i simpatia. Així doncs, allò va significar que els cinc adults s’aturessin a compartir converses i somriures, mentre les sis criatures començaven nous jocs a base de rialles, xiscles i corredisses circulars...


Eloi

L’Eloi somriu mirant com juga la canalla. Que bé que s’ho estan passant! Pensa que amb les seves corredisses i crits potser molesten una mica la gent del voltant. Però avui tothom està de bon humor i ho accepten de bon grat. Perquè mira que estan esverats, eh?

I, com li ha passat altres vegades, es fa creus que l’Ona, tot i ser la més petita, no es quedi gens enrere. Segueix el grup amb la mirada, la busca i no la veu. S’hi fixa més i veu el Pol, el Lluc i el Gianni, els tres de la mateixa edat, que corren enganxats un darrere l’altre. Més enllà hi ha la Dúnia, que és la més gran, amb l’Andrea de la mà. Mira a dreta i esquerra i un petit llum d’alarma s’encén dins del seu cap: on és l’Ona?

Segur que deu ser per darrere de la gent, amagada. S’aparta una mica del grup per tenir una visió completa del lloc on estan jugant i segueix sense veure-la. El petit llum d’alarma comença a fer llampecs intermitents, però encara no vol engegar els senyals acústics que escamparan el pànic. Malgrat tot, no pot evitar que un calfred li comenci a recórrer l’esquena i sent l’adrenalina escampant-se per les seves venes, posant els seus sentits alerta. Es desplaça a pas viu d’una banda a l’altra del Passeig i només quan està totalment segur que l’Ona no es veu per enlloc decideix compartir el seu neguit:

- No veig l’Ona!

Intenta utilitzar un to de veu neutre, com si encara mantingués la calma, però alguna cosa el traeix i encomana el seu neguit a tot el grup de manera instantània. És com un mecanisme elèctric que activa l’alerta de tota la tribu. Immediatament agrupen la canalla i els demanen si han vist la nena.

- Estava aquí fa un moment...

Aquest estiu, a la platja, ja va passar. Com que és tan valenta, va començar a caminar per la sorra avall, avall. La van trobar un bon tros enllà amb una senyora que la portava agafada de la mà, però ella no estava gens espantada.

Ràpidament el grup s’organitza. L’Eloi i el Piero aniran Passeig avall i el Mario anirà Passeig amunt. L’Anna i la Pietat es quedaran allà amb els nens, per si l’Ona mateixa torna o algú la porta cap allà.

El cap de l’Eloi va a tot drap. De cara enfora aparenta dominar la situació, però per dins hi ha una lluita titànica entre pensaments tranquil·litzadors i alarmants. Com que la nena és tan decidida pot haver anat a qualsevol lloc. Pot haver entrat en una botiga, pot haver-se posat a seguir un venedor de globus o un gos. Qualsevol cosa. I llavors, a les portes de l’inconscient truquen aquelles notícies que algun cop ha sentit de persones que en uns grans  magatzems agafaven una criatura, li tallaven els cabells i se l’enduien per demanar un rescat. O s’imagina el xerric de les rodes d’un cotxe intentant aturar-se abans d’envestir aquella criatura que ha sortit de cop i volta de no se sap on.

Però contra aquestes gotes que amenacen d’embrutar el seu estat d’ànim, engega l’eixugaparabrises a màxima velocitat per escombrar-les ben de pressa, gairebé al mateix moment que toquen la superfície. I imagina bones persones que veuen una nena sola, li demanen on va, li donen la mà i la van acompanyant entre la multitud buscant la família. Sí. Segur que passarà això.

Amb el Piero baixen, cadascun per un lateral del Passeig, escanejant d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra a la recerca de la nena o de qualsevol moviment sospitós. Arriben al capdavall sense èxit i emprenen el camí de tornada, ara diversificant l’atenció entre la multitud de la part central i les botigues que hi ha als laterals, per si l’Ona hagués entrat en alguna.

A l’Eloi el cor li bombeja fort i a les temples se li acumula la tensió de tant fixar l’atenció per intentar descobrir on és l’Ona. Mica a mica comencen a cristal·litzar unes ganes immenses de posar-se a cridar el nom de la nena als quatre vents per tot el Passeig, cridar fins a quedar-se sense veu, un crit de desesperació. Però no vol desencadenar un pànic que acabaria desestabilitzant el grup. S’empassa aquesta reacció primitiva, respira profundament  i segueix aparentant seguretat: tot anirà bé, la trobarem de seguida.

Finalment arriben on hi ha les mares i els nens i només amb les mirades, sense obrir boca, comproven que cap de les dues parts té bones notícies per compartir. Ara falta esperar que arribi el Mario. Segur que es presentarà amb la nena i podran acabar amb aquella angoixa.


Mario

El Mario ha anat Passeig amunt, molt preocupat per la situació, però controlant la respiració perquè el seu habitual seny s’acabi imposant. Sap que és normal que els infants es perdin en situacions multitudinàries com aquella i sap que sempre s’acaben trobant. Intenta no perdre el somriure i mantenir-se positiu.

Al Mario li agraden molt l’esport i la natura. Gairebé tots els caps de setmana surt a córrer o amb bicicleta, va a escalar o a fer algun cim. A vegades es queda a dormir als llocs on ha anat d’excursió amb la seva autocaravana i està acostumat a fixar-se en els detalls: petjades, branques que es mouen, direcció del vent, cants d’ocells, veus, olors... Es va criar en un entorn rural i des de petit li ha agradat estar en contacte directe amb la natura. Té la part animal molt desenvolupada.

Es posa en mode depredador i aguditza els sentits per captar qualsevol detall important. Camina a poc a poc i amb la mirada escombra l’espai que té al seu davant de costat a costat, parant atenció a qualsevol detall sospitós.

A la banda de l’esquerra sent una música de xaranga i comença a encaminar-s’hi, però de sobte veu tot de mirades en la direcció oposada i corredisses de gent que s’hi encamina amb urgència. Alguna cosa es sacseja dins seu i s’afegeix a aquesta comitiva, esperant trobar una nena perduda a qui tothom demana com es diu. Però quan hi arriba s’adona que només es tracta d’algun famós a qui la gent està demanant autògrafs i fotografies.

Esborra ràpidament la decepció i continua el seu camí cap amunt, concentrant-se novament en les persones que atapeeixen el Passeig. Va passant de cara en cara, va mirant pel terra per si veu una nena ajupida jugant, escolta els retalls de converses i els avisos per megafonia... Però arriba a la plaça de Crist Rei sense èxit en la seva recerca. Per un moment es planteja continuar encara més amunt pel següent tram de Passeig, però li sembla que no pot haver anat tan lluny. A més a més, allà a la plaça hi ha un vehicle de la Policia Local i té la sensació que ells faran com d’últim punt de control: segur que si veuen una nena sola per allà l’aturaran i no la deixaran anar més enllà. D’altra banda té l’esperança que el Piero i l’Eloi ja l’hagin trobat i emprèn el camí de tornada per reunir-se amb els seus amics i posar punt i final a aquella mala estona.


Ona

L’Ona s’ha quedat al·lucinada quan ha vist aquell cadell de gos blanc que semblava una bola de pèl. És de la raça samoiede i és preciós. Tan petit, tan bonic, tan tovet... Sembla que rigui i fa uns lladrucs fluixets com si tingués ganes de jugar. Ha començat a seguir-lo sense ni adonar-se’n i al cap d’una estona ja havia perdut de vista el Pol, el Lluc i el Gianni. 

Els amos del gos han entrat al pati del teatre Kursaal i s’han aturat a xerrar amb uns coneguts. Llavors ella s’hi ha anat acostant i quan ha vist que una altra nena intentava tocar-lo i els amos la deixaven, també ho ha volgut fer. El gosset l’ha llepat i ella ha caigut de cul rient, però s’ha aixecat de seguida.

De sobte ha sentit una música a la seva esquena i s’ha girat. Una xaranga va fent esses i hi ha gent que s’hi va afegint al darrere ballant. Són sis músics amb instruments de vent i percussió, vestits amb robes virolades de pallasso i perruques de colors que encomanen alegria i diversió. Per un moment l’Ona es debat entre acaronar el gosset o afegir-se a la fila dels músics. I llavors li sembla veure el seu germà i els seus amics que corren davant dels músics i se n’hi va decidida. El músic del trombó li fa ganyotes mentre fa anar les vares endavant i endarrere i ella es queda ben distreta amb aquell curiós instrument i comença a saltar i ballar al ritme de la música.

De sobte els músics es queden quiets i aturen la música. Refan la formació i es posen un al costat de l’altre: el trompeta, el trombó, el trompa, el saxo, la caixa i el bombo. Amb gestos i escarafalls demanen a tot el públic que els seguia que es posin al seu davant i els segueixin el joc. Comencen una mena de diàleg en que ells fan una melodia amb els instruments i el públic l’ha de repetir amb les seves veus. Després ho van complicant mica a mica i també toca ajupir-se i aixecar-se o anar picant de mans. És molt divertit!

L’Ona s’ho està passant tan bé que ni per un moment pensa que fa estona que no veu els pares i els amics. És una nena molt independent i valenta i està allà, rodejada de desconeguts, passant-s’ho la mar de bé. I, per descomptat, un infant de tres anys és incapaç de pensar que els seus pares puguin estar patint per ella.


Cinta

La Cinta ha sortit a donar el volt amb el seu home. Amb el Manel ho fan gairebé cada tarda des que es van jubilar, però avui ella no en tenia gaires ganes. L’atabala tanta aglomeració de gent, però el Manel ha insistit molt: que mira quin bon temps que fa, que un altre dia plourà i no podrem fer-ho, que segur que el Passeig estarà preciós amb paradetes i música... Al final hi ha accedit perquè mai no sap dir-li que no, però de passejar ho han fet ben poc. 

No havien fet ni cent metres des de casa, que s’han trobat el Cisco i els dos homes han començat una xerrada que sembla que no hagi d’acabar mai. Havien treballat tota la vida junts i cada cop que es veuen van enfilant anècdotes i demanant-se pels coneguts comuns i la Cinta ja sap que, si a cap dels dos no els urgeix la bufeta, són capaços d’estar una hora a peu dret garlant com mallerengues. Després diuen de les dones...

De tant en tant, la Cinta s’abstreu de la conversa i mira al seu voltant per si troba alguna coneguda amb qui poder passar l’estona mentre el Manel i el Cisco es posen al dia. Al pati del Kursaal veu dues nenes que acaronen un cadellet blanc d’aquells peludets, com el que té la filla de la Marisa. L’escena l’entendreix perquè el cadell és preciós i les nenes són guapíssimes i molt eixerides. Sobretot la més petita que ha caigut de cul i en comptes de posar-se a plorar s’ha aixecat d’una revolada rient.

La nena més gran torna amb els seus pares i la petita gira la vista enrere i comença a seguir una xaranga de músics. La Cinta va mirant per tot arreu. Pensa que tot d’un plegat algun adult sortirà darrere de la nena per evitar perdre-la de vista i fer-la tornar amb ells. O, si més no, li farà companyia i es quedarà amb ella i aquells músics. Però no veu ningú que surti darrere seu i comença a patir. La nena es veu arreglada, amb un vestidet blau ben bonic i ben pentinada. Segur que no anava sola i algú la trobarà a faltar. Decideix no perdre-la de vista, però de moment no vol fer res més que mirar.

Ja li ha passat alguna altra vegada que, amb tota la bona fe, ha intervingut en alguna situació on li semblava que podia ajudar i encara s’ha hagut de sentir dir que es preocupés de les seves coses i no es fiqués on no la demanaven. El jovent d’avui en dia és molt especial i tot ho troben malament. Potser els pares d’aquesta criatura estan per allà a prop i ja l’estan controlant des de la distància. 

La xaranga s’ha aturat i ara la gent que els seguia es posen a ballar prou a prop seu perquè pugui seguir-los perfectament. De fons, sent la sonsònia del Manel i el Cisco, però no hi para gens d’atenció. Només té ulls per aquella nena que salta i balla amb tanta gràcia. Quina espurna! Amb aquells rinxolets i aquella rialla! Ja se l’emportaria a casa! 

I els seus pares, on deuen ser? Va mirant a dreta i esquerra, sense saber ben bé què busca. Potser hauria d’avisar algú...


Caporal Berenguer

El caporal Berenguer fa dotze anys que forma part de la Policia Local de Manresa i sempre havia lliurat el cap de setmana de la Fira Mediterrània. Tant ell com la seva parella són grans aficionats a la música i sempre han gaudit molt d’aquests festivals: el Mercat de la Música Viva de Vic, el Festival Jazz Terrassa, el Tradicionarius... I, és clar, el de casa. Sempre han procurat assistir al màxim d’espectacles i s’ho han passat d’allò més bé. A vegades havia hagut de pagar ben car el canvi de guàrdia amb algun company i fins ara sempre ho havia aconseguit. Però aquest any ha estat impossible!

A la reunió d’aquest matí per a la distribució d’efectius ha sabut que li tocaria estar tota la tarda a la plaça de Crist Rei com a punt d’atenció ciutadana, amb la Caballol. Indicar als visitants on està el lloc que busquen; coordinar-se amb els serveis mèdics per atendre qualsevol problema de salut que pugui sorgir; intervenir en casos de discussions, baralles o petits furts... Si tot va bé, serà una tarda tranquil·la i la Caballol té bona conversa. Podia haver estat molt pitjor. 

Són quarts de sis de la tarda i, tot i que el dia s’ha escurçat des que van canviar l’hora, ara fa una setmana, encara queda una estona de sol i la temperatura és ben agradable. Durant tota la tarda no ha parat de passar gent i més gent, però fins ara no han hagut de lamentar cap incident.

De sobte, la Caballol li fa notar unes corredisses a la part esquerra del Passeig. El caporal Berenguer s’hi acosta discretament i reconeix de seguida el cantant valencià Miquel Gil, rodejat de gent que li demana autògrafs i vol fer-se fotos amb ell. Falsa alarma. Agraït de poder estirar una mica les cames travessa cap a l’altra banda del Passeig i veu que hi ha una divertida xaranga que fa participar el públic. Va mirant en totes direccions i de sobte es creua la mirada amb una senyora que li crida l’atenció.

Deu tenir uns setanta anys i fa molt goig. Vestit jaqueta amb faldilla de conjunt a quadres blancs i negres i cabell blanc més aviat curt. Li ha somrigut educadament i de seguida ha apartat la mirada, però el caporal li ha notat una mena de preocupació que li ha despertat l’instint de policia. Com aquells casos en que una dona maltractada està al costat del seu agressor i, per por, ha de dissimular, tot i que alguna cosa en la mirada demana auxili.

El caporal Berenguer retarda el moment de reunir-se amb la Caballol i analitza la situació. La senyora sembla anar amb dos homes de la seva quinta que parlen animadament, però als quals ella no presta gens d’atenció. Sembla que està seguint l’actuació de la xaranga. Al cap d’uns segons es torna a girar cap a ell, buscant-lo amb la mirada, però sembla espantar-se de trobar-la tan de pressa i, incòmoda, l’aparta ràpidament. Ara n’està segur: aquella senyora necessita ajuda, però no gosa demanar-la.

Per facilitar-li les coses, el policia s’hi acosta una mica mentre intenta esbrinar què deu estar mirant. Els músics de la xaranga s’han posat un al costat de l’altre i han començat una mena de joc amb el públic en què els demanen que repeteixin el que ells fan amb els instruments. Hi ha unes vint o trenta persones, xics i grans, que estan picant de mans, cantant, ajupint-se i aixecant-se al ritme de la música. Tothom riu, alegre i divertit. No hi veu cap motiu de preocupació.

Torna a mirar al voltant de la senyora i tampoc no veu res que li cridi l’atenció. Però s’adona que ella no el perd de vista, com si volgués saber en tot moment on està per quan trobi el moment adequat per demanar-li ajuda. 

Parla breument per l’emissora amb la Caballol per indicar-li que trigarà una mica a tornar a la posició i comença una maniobra d’acostament dissimulat cap a la senyora. Sigui el que sigui el que l’amoïna, imagina que si el veu més a prop se sentirà més protegida i li posarà més fàcil si vol adreçar-se-li.

En vista que la senyora no es decideix, però segueix mostrant símptomes de preocupació, al final el caporal Berenguer opta per fer ell el primer pas. S’acosta encara més i s’ajup fent veure que recull de terra un bolígraf que en realitat ha sortit de la seva butxaca.

- Bona tarda, senyora, no és pas seu?

- Mmh... El què? -contesta sorpresa i atabalada mirant el que li mostra el policia-. Ah, no, no. No és pas meu.

- D’acord. Doncs que tingui una bona tarda. Tot bé?

La senyora dubta i es mossega el llavi. Els dos homes que l’acompanyen han aturat la conversa i també la miren expectants. Per un moment sembla que el temps s’hagi aturat i les quatre persones es van mirant les unes a les altres esperant el desenllaç d’aquell impàs.

- Què passa, Cinta? -li demana el seu home, incòmode per aquell llarg silenci davant la presència del guàrdia urbà.

- Miri, agent -arrenca finalment la Cinta-, no m’agrada ficar-me on no em demanen, però fa estona que miro aquesta nena del vestidet blau i em sembla que no té ningú que la vigili. Pateixo per si s’ha perdut.

- No sembla pas espantada -contesta el caporal, satisfet que fos alguna cosa real el que el seu olfacte havia detectat-, però ens hi fixarem per si vostè raó.

I durant un parell de minuts, en Berenguer i la senyora Cinta, que sembla molt més tranquil·la, comparteixen les tasques de vigilància i comproven que ningú sembla estar pendent de la nena.

- Sap què farem? Hi aniré a parlar. Segur que si té algú per aquí pendent d’ella, quan vegi un policia que s’hi acosta, apareixerà de seguida.

I, dit i fet, el caporal Berenguer s’acosta cap a la nena, s’ajup per posar-se a la seva alçada i li demana:

- Hola, maca. Com et dius?

La nena es gira cap a ell i li contesta, somrient:

- Ona.


Eloi

Quan l’Eloi ha vist arribar el Mario movent el cap horitzontalment amb cara de decepció, ha notat com l’estómac li baixava als peus. Segur que només han passat uns minuts des que s’ha adonat que no veia l’Ona jugant amb els altres nens, però aquests minuts s’han dilatat com els rellotges tous del quadre de Dalí i se li estan fent eterns i desesperants. No vol fer un drama perquè en el fons està convençut que la nena apareixerà d’un moment a l’altre, però la corda que el manté lligat a l’enteresa i la confiança en un final feliç s’està esfilagarsant per moments.

Tot és qüestió de sort, però a vegades -molt poques vegades- hi ha famílies que tenen mala sort i un cúmul de casualitats o un desgraciat accident fan que el que hauria d’haver acabat bé, acabi malament. L’arribada del Mario ha provocat una decepció en tot el grup i per uns segons tots han quedat en silenci i amb les mirades a terra, sense saber què dir ni què fer. En aquell precís moment sona la sirena d’una ambulància i a tots els fa un salt el cor.

- Tornem-hi. No pot haver anat gaire lluny -trenca el silenci l’Eloi, conscient que cal mantenir-se actiu per evitar caure en el desànim-. Ara jo aniré cap a Crist Rei i vosaltres, Mario i Piero, baixeu cap a Sant Domènec. No feu aquestes cares, ja veureu com ara la trobarem.

I tots s’adonen que l’Eloi està fent un esforç per allargar l’esperança i intenten posar-se a la seva alçada amb migs somriures maldestres.

L’Eloi fa un petó ràpid a l’Anna i enfila Passeig amunt. Va fent passes lentes per intentar abastar-ho tot i escruta amb la mirada al seu voltant. D’una banda pensa que, amb tanta gent, és com buscar una agulla en un paller, que l‘Ona pot estar perfectament darrere de cadascuna de les persones a qui està mirant i passar totalment inadvertida. Per això mira especialment cap al terra, per poder descobrir uns peus que sobresurtin darrere d’unes cames adultes. Intenta recordar quines sabates duia la seva filla i li és impossible. Li fa ràbia. Per què mai no es fixa en aquests detalls? Per sort sí que recorda que duia el vestidet blau.

Acaba de pensar en el vestit blau i veu que s’encén el llum blau d’un vehicle de la policia local que hi ha a la plaça. Decideix que anirà avançant en direcció a ells i, si encara no l’ha trobada, els explicarà que ha perdut la filla. Ells sabran dir-li què ha de fer.

Està preocupat i angoixat, però, al mateix temps, en el fons té la sensació que ben aviat la trobaran. Li estranya aquella combinació de sensacions, però s’hi aferra per guanyar una mica de tranquil·litat. En algun moment li han vingut flaixos amb el cos sense vida de la seva filla i li han generat un buit que sap que no podria suportar. Li costa imaginar una nova vida sense l’Ona i, més que insuportable, se li fa inconcebible. No pot ser! Sacseja el cap i bandeja aquells pensaments. Aviat apareixerà!

S’apropa a les botigues i fa una ràpida llambregada al seu interior, però llavors es gira de seguida perquè pensa que, mentre mira dintre d’una botiga, l’Ona podria estar passant pel seu darrere. És impossible mirar a tot arreu! Fa unes respiracions profundes per asserenar-se i pensa que no cal mirar a tot arreu, només cal mirar cap on sigui la nena. I decideix deixar-se portar per la intuïció. Passarà pel mig del Passeig, s’imaginarà que és un infant de tres anys i es deixarà seduir pels estímuls. S’ajup a cordar-se la sabata per tenir la perspectiva que deu tenir la seva filla. Des d’aquella alçada gira la vista en totes direccions. Entre un bosc de cames veu un cadell de gos blanc i pensa que a l’Ona li encantaria i hi aniria de dret. Quan s’hi encamina, sent una música d’una xaranga ben divertida i pensa que allò també li cridaria l’atenció. No sap cap on anar. Se sent desorientat i decideix adreçar-se cap al cotxe de policia. Necessita notificar-los que no troben l’Ona. Creu que això li donarà pau i seguretat i se n’hi va.


Caballol

La Caballol ha vist arribar el Berenguer amb una nena de la mà i la imatge l’ha entendrit. Encara no ho sap ningú perquè és molt recent, però està embarassada de poques setmanes i té la sensibilitat a flor de pell. De seguida s’ha fet una idea de la situació i s’ha avançat per guanyar-se la nena.

- Hola, maca, com et dius?

- Ona.

- Quin nom més maco. Ona, què més?

- Ona Boronat Puig

- Ets molt espavilada. Ara avisarem els teus pares perquè et vinguin a buscar. Com es diuen els teus pares?

- Eloi i Anna.

- Molt bé, Ona. Quants anys tens?

- Tres -contesta allargant la mà i amagant-hi dos dits.

- Vols que t’ensenyi el cotxe?

- Síííí -diu entusiasmada

I la Caballol puja la nena al seient de l’acompanyant mentre ella dóna la volta per seure al lloc del conductor. Té recursos per tenir-la una bona estona distreta mentre el caporal Berenguer comunica la incidència per l’emissora i es queda patrullant per la zona. En la majoria dels casos en que es perd un infant, al cap de poca estona apareixen els pares buscant-la amb cara de desesperació i es pot resoldre el cas sense haver de dur la nena a comissaria per custodiar-la fins que se’n denunciï la desaparició.

- Veus? Si pitges aquest botó s’engeguen els llums blaus del sostre -i li deixa apretar.



Caporal Berenguer

El caporal Berenguer ha comunicat per l’emissora que tenien un 12.3 al Passeig Pere III a l’alçada de la plaça de Crist Rei. Una nena de tres anys que es diu Ona Boronat. Després s’ha allunyat uns metres del vehicle i va mirant a dreta i esquerra, buscant algun adult amb cara de preocupació que estigui cercant una criatura.

Al cap d’una estona veu un home d’uns quaranta anys amb cara d’atabalat i se’l queda mirant. Podria ser ell. No deixa de mirar-lo fins que l’home posa els ulls en ell. Les mirades connecten i l’home segueix caminant cap a ell. Si no és el pare de la criatura, almenys és algú que necessita ajuda. Quan arriba a la seva alçada l’escolta amb serenitat.

- Bona tarda, agent. He perdut la meva filla i no sé què he de fer.

- Ona Boronat? -li contesta amb un somriure tranquil·litzador.

I llavors veu la transformació de la cara d’aquell home, s’adona de tot el neguit que ha acumulat en l’estona que fa que ha perdut de vista la seva filla i en l’immens alleujament que li suposa pensar que ja l’ha trobada. Nota com els ulls se li entelen i la cara se li relaxa. És en moments com aquest que sent que li encanta ser policia.

- No pateixi. L’hem trobat fa uns minuts. Està amb la meva companya al cotxe -i amb el braç fa el gest d’acompanyar-lo cap allà.

Tots dos hi arriben en un moment i el pare retroba la filla. Obre la porta del vehicle i l’agafa a coll fent-li una gran abraçada.

- Ona, guapa, on t’havies ficat?

- Hola, papa, aquesta senyora m’ha ensenyat a obrir els llums del cotxe de policia.

- Senyor Boronat, té una filla molt guapa, molt espavilada i molt valenta -li diu amb un somriure tendre la Caballol.

- Sí. Una mica massa valenta -li contesta l’Eloi-. Moltes gràcies per tot.

- Haurà d’omplir un formulari conforme li entreguem la nena. Si és tan amable de deixar-me el DNI.

- I tant!


Eloi

Omplen la paperassa i s’acomiaden dels policies fent adéu amb la mà. La senyora Cinta, que ha seguit tota l’escena des de la llunyania, somriu amb una escalforeta dins del cor veient com s’allunyen.

Pare i filla baixen Passeig avall agafats de la mà, fent corredisses i saltirons.

L’Eloi està exultant. Tota l’angoixa que havia anat acumulant durant aquells minuts s’ha desfet com la neu de primavera i ara la felicitat és un torrent d’aigua cristal·lina que regalima per tot el seu cos. Però sap que la seva dona i tots els seus amics encara estan patint i vol posar fi a aquell patiment. Per això intenta arribar-hi el més aviat possible.

Ja els veu. Però de moment ningú està mirant en la seva direcció. El primer que es gira i els veu és el Pol que fa una gran somriure i comença a córrer cap a ells, mentre crida:

- El papa i l’Ona!

Tots es giren quan senten aquelles paraules. L’Anna i la Pietat s’abracen amb els ulls entelats. Tots somriuen. Els nens corren. Torna el color a una escena que fins llavors era en blanc i negre.

L’Anna s’ajup per entomar l’esperada abraçada amb la seva filla que ja corre cap a ella. L’estreny fort contra el seu pit sense poder evitar unes llàgrimes que destil·len un dens còctel d’emocions acumulades. I enmig d’aquella abraçada sent la veu riallera de l’Eloi:

- Mireu qui he trobat. 

L’Eloi se’ls uneix a l’abraçada, mentre el Pol s’arrapa a la seva cama volent formar part d’aquella escena familiar i l’apugen perquè estigui a la seva alçada. Al voltant d’aquell nucli tots els amics formen un preciós marc de somriures alleujats. Mica a mica, la tensió es va afluixant i arriba el moment de fer alguna broma per relativitzar la mala estona que han passat. L’Eloi s’adreça a tot el grup en veu alta i els demana:

- Sabeu què m’ha dit la policia quan me l’han entregada? Que era una nena molt..

I deixa la frase inacabada mentre sent, amb un gran somriure, com tots els adults del grup responen a l’uníson:

- ...valenta!!!

29 de maig 2021

"Wake up" (Oques Grasses amb Stay Homas)

 Ha sortit el nou disc d'Oques Grasses. Es titula "A tope amb la vida" i tinc moltes ganes d'escoltar-lo i impregnar-me'n tal i com vaig fer amb l'enlluernador "Fans del sol" que em va entusiasmar.

De moment començo amb aquest "Wake up", on hi col·laboren els Stay Homas... excel·lent combinació!

Gaudiu-ne!


WAKE UP
I don’t wanna wake up,
‘cos I am lost in my dreams,
I am lost in my dreams,
I don’t want to wake up,
I don’t.

I don’t want a wake up,
‘cos I am lost in my dreams,
I am lost in my dreams,
I just want to make up with me.

Ja no vull ser més la pedra que s’espera,
ja no vull ser més el peix a la peix...
vaig deixar caure una lágrima en la arena,
al final tot va de darle a tu cuerpo alegría ma…

Érem, érem, érem com palmeres aguantant el temporal,
llàgrimes que queien i ens omplien de demà,
érem l’horitzó i les ganes que anés tot bé,
érem com vaixells de paper.

I don’t wanna wake up,
‘cos I am lost in my dreams,
I am lost in my dreams,
I don’t want to wake up,
I don’t.

I don’t want a wake up,
‘cos I am lost in my dreams,
I am lost in my dreams,
I just want to make up with me.

Ja sabem que estem "del",
no hem trobat un perquè,
si demà ja no hi som equivoquem-nos bé.
Pot semblar que tinc temps
d’escoltar com tu i tu i tu
ho faríeu millor.

Fas trampes,
vas donant la culpa als altres,
però saps que si no la cagues no avances.

I és per això que tant tant t’encalles,
i et falles a tu,

Fas trampes,
vas donant la culpa als altres,
però saps que si no la cagues no avances.

I és per això que tant tant tant t’encalles,
i et falles a tu,

I don’t wanna wake up,
‘cos I am lost in my dreams,
I am lost in my dreams,
I don’t want to wake up,
I don’t.

I don’t want a wake up,
‘cos I am lost in my dreams,
I am lost in my dreams,
I just want to make up with me.

Passarà i passarà i tot guai,
pot semblar que no s’acabi mai quan caic.
Passarà i passarà i tot guai,

Passarà i passarà i tot guai,
pot semblar que no s’acabi mai quan caic.
Passarà i passarà i tot guai,
tot el dia lailolai com in the night.

You’ll be free…

25 de maig 2021

"Embaràs de mort" (poema 3/3)

EMBARÀS DE MORT
Com un cruel embaràs, aquesta mort
va creixent, va formant-se poc a poc.
Imperceptiblement, però, tanmateix,
implacable: no pensa recular.

Va conquerint l’espai, et va minant,
acapara conversa i pensament,
t’impedeix de mirar a cap altre lloc,
t’entrena per anar-la acompanyant.

I acceptes que no hi ha volta de full,
entens que aquell final serà el final,
et prepares per ‘nar-lo assimilant
i comença el dilema despietat.

No vols que arribi el dia. Al mateix temps
esperes que s’acabi aquell malson,
com les embarassades amb la por
i la il·lusió que arribi el temut part.

Parir la mort, macabre naixement:
quan neix la mort, la vida també mor.
Els tèrbols pensaments ho inunden tot
i seguim aprenent de què va això.

(Acabo la trilogia de poemes que em van provocar l'experiència d'acompanyar les darreres setmanes de vida de la Maria Dolors. Aquest va sorgir a partir d'una reflexió que va fer l'Anna: estar esperant la mort de la seva mare li recordava sensacions de quan estava embarassada i a punt de parir. Tenir ganes i por, alhora, que arribés el moment. Un estrany i intens aiguabarreig de sensacions davant la imminència d'un moment que, d'altra banda, saps que no podràs esquivar.)

22 de maig 2021

"Tú y yo" (Pedro Guerra i Manuel Carrasco)

Preciosa cançó de Pedro Guerra del seu nou disc on es combinen dues boniques veus: la seva i la de Manuel Carrasco.

Molt bonica!

21 de maig 2021

"Semblava que era poc" (poema 2/3)


SEMBLAVA QUE ERA POC

Semblava que era poc. Sovint vivim
comparant-nos tothora i mai guanyem.
Sobretot quan l’edat i la salut
se separen i emprenen els camins
que ja mai no els faran coincidir més.

Semblava que era poc i es feu normal:
cada nova bugada, menys llençols.
Menys moviment, menys força, més dolor,
més pastilles, més pèrdues i més por.
Més poc camí davant i menys claror.

Semblava que era poc: estar-se al llit,
sentir la missa sola al menjador,
les hores al telèfon conversant,
els whatsapp de bon dia i bona nit
i les videotrucades amb els néts.

Mirar-se les esqueles a internet,
sortir fins la placeta a prendre el sol,
posar un grapat de sal al puré dolç,
donar quatre puntades a un mitjó,
somriure perquè avui no estàs pitjor.

Unes bromes, rialles i records,
aixecant el bastó sense fer por.
Una copa de cava celebrant
que avui encara hi som. Et sembla poc?
Semblava que era poc i ho era tot.

(Aquest és el segon dels tres poemes intensos que he escrit durant les darreres setmanes de convivència amb la part final de la malaltia de la Maria Dolors i la preparació per a la seva irreversible mort. Va passar, per exemple, de poder fer passejades considerables per Calafell o Calders, a només arribar amb dificultats a la placeta o ja només caminar per dintre el pis. Mica a mica creixien les limitacions i podien viure's com una derrota o afrontar-se com a oportunitats que encara podien aprofitar-se abans que anessin desapareixent. Quan ja no pots fer una cosa que abans podies, penses "semblava que era poc... qui pogués fer-ho ara...")

18 de maig 2021

"Era Ella" (poema 1/3)

 ERA ELLA

Va seure enmig dels dos, sense obrir boca,
i el silenci va fer-se més espès.
Astronautes taupers, càmera lenta,
canvi de gravetat massa sobtat.

Les paraules, estranyes, amagades
a la dermis, arran, a flor de pell.
L'escenari canviant, veloç. Vertigen.
L'atmosfera distinta. Desconcert.

Va mirar-nos tranquil·la: "No tinc pressa"
i la sinceritat ens va frepar.
De cop les prioritats es capgiraven.
De cop ens plantejàvem el final.

Com taca de petroli que creixia,
engolia el que anava respirant.
Foscor, tristor i un fred sortit de dintre.
Buidor i la por ballant sense cap so.

Degotava el temps lent, un gota a gota
que deixava un ressò molt cristal·lí.
Fràgils els sentiments, butxaques buides,
sense armes per combatre aquell present.

Va seure enmig dels dos, va presentar-se
sense dir una paraula. Malgrat tot,
vam tenir la certesa que era ella:
que qui havia arribat era la Mort.

(Aquest poema el vaig escriure a primers del passat mes de març, un dia en què vam fer una dolorosa videotrucada amb la Maria Dolors, durant el seu darrer ingrés de 5 setmanes a Sant Joan de Déu. Cada dia es trobava pitjor i més desanimada i per primer cop vam plantejar-nos la proximitat de la seva mort, una sensació que malauradament ja no ens va abandonar mai del tot, fins que es va consumar el 6-5-21.)

13 de maig 2021

Saber morir

El primer cop que vaig tenir constància d'aquest concepte va ser quan l'Ester ens va explicar com el seu pare s'havia acomiadat de la família en el període final de la seva malaltia. Ell sabia que estava morint-se, ho va acceptar i va voler que tota la seva família també ho sabés per poder-se acomiadar bé d'ells. Recordo que em va explicar que els va regalar als néts uns quadres pintats per ell i que van anar fent junts la darrera part del camí. I recordo perfectament la pau que traspuava l'Ester al tanatori, tranquil·la per haver-se pogut preparar per aquell moment, haver-se pogut acomiadar del pare i haver-lo pogut acompanyar conscientment fins al final.

Ja molt més cap aquí, vam tenir el cas del Pau Donés. En el documental "Eso que tú me das" va deixar-se entrevistar pel Jordi Évole per mostrar els canvis físics de la malaltia terminal, però deixant ben clar que, malgrat els canvis del cos, l'essència de la persona segueix sent la mateixa fins el darrer moment i no ens n'hem d'apartar. Demostrant que pot acceptar-se la pròpia mort amb resignació i, al mateix temps, tenir totes les ganes del món de viure fins al darrer instant. Aprofitar la vida fins al final amb unes ganes immenses de viure, malgrat la vida se t'estigui acabant.

Encara més proper en el temps vam tenir l'exemple de l'Arcadi Oliveras que va decidir fer pública la seva malaltia terminal per tenir temps suficient d'acomiadar-se serenament d'amics i familiars, concedint entrevistes i regalant mestratge fins al final de la seva vida. Un exemple d'acceptació d'una realitat que no és agradable, però que tots hem de tenir clar que serà el nostre final irreversible.

I ara he tingut un exemple directe en la meva estimada sogra Maria Dolors, que va afrontar amb serenitat el final de la seva malaltia, va acceptar-lo, va aprofitar per acomiadar-se de totes les persones que li importaven i ens va ajudar, a la família més directa, a caminar per aquest últim tram de la vida de manera amable i dolça: sense queixes, amb serenitat i planificant conjuntament els detalls del comiat i del "després".

Al costat d'experiències més traumàtiques viscudes en carn pròpia o en entorns propers, busco aquells aspectes que han fet que aquest comiat hagi estat una experiència enriquidora i natural, de la que penso que sortirem en pau i harmonia.

1.- Acceptar. Si el malalt és conscient que s'aproxima el seu final i que no hi ha cap altra sortida possible, el més savi que pot fer és acceptar-ho, per viure en harmonia aquesta etapa final, gaudint de tot el que la malaltia li permeti, en comptes de queixar-se fins el darrer moment de la seva mala sort i estar patint i fent patir. 

2.- Compartir. I si un cop acceptat aquest tràngol, es té la valentia i la confiança de compartir-ho amb l'entorn proper, això farà que tothom prengui consciència de quin és l'itinerari previst i el final inevitable i es concentrin les energies en fer aquesta etapa més agradable per a tothom. Sense necessitat de fer teatre, de mentir, d'angoixar-se per evitar mostrar els sentiments reals... A l'inrevés: aprofitant per parlar de tot, per planificar el "després", per demostrar sentiments com l'agraïment, l'estimació o el perdó -si és el cas-, resolent temes pendents i envoltant-nos d'harmonia.

3.- Normalitzar. Parlar de la proximitat de la mort, visibilitzar els canvis que provoca la malaltia i acceptar-los com la nova normalitat d'aquell moment (com un canvi de pentinat que sorprèn en un primer moment, però que després assimilem). Per poder seguir estant al costat del malat, sense pors ni malestars ni rebutjos, hem de ser conscients que el seu cos està canviant i que augmenten les limitacions. Però si tot l'entorn és conscient del que està passant, s'acaba integrant com la nova normalitat i fa molt més fàcil continuar amb una convivència plena i natural.

4.- Sense por. En el moment que s'accepta la mort, cal perdre-li la por. Si és un final inevitable, aquesta por ens impediria viure amb intensitat les últimes etapes. Només cal tenir por del dolor i els metges (excel·lents serveis de PADES, cures paliatives) ja procuren que el dolor sigui mínim i el confort màxim. Com vaig dir en una notícia on parlava del Pau Donés, "...ens diu que la por mata més que la malaltia, que la por paralitza i angoixa i si aconsegueixes no tenir por pots afrontar el que queda, assumint el control i decidint què vols fer. (...) Sap que s'ha de morir, però vol viure cada moment dels que li quedin -i no n'hi queden gaire- gaudint-los i no pas malbaratant-los pensant en la mort."

5.- Gaudir de la vida fins el final. Una conversa, una rialla, una trucada, una abraçada, un got de moscatell, unes maduixes, una posta de sol, una cançó... Estem envoltats de coses senzilles que ens donen moments de felicitat i, quan un pren consciència del final, es tracta d'assaborir fins el darrer moment, tot el que es pugui aprofitar d'aquesta experiència meravellosa que és la vida.

No crec haver estat capaç d'exposar correctament els aprenentatges viscuts en les últimes setmanes de vida de la Maria Dolors, però us asseguro que ha estat una experiència tremendament enriquidora i una lliçó de vida que espero saber aplicar quan m'arribi a mi el moment (que espero que faltin molts anys).

6 de maig 2021

Mª Dolors


Avui tinc la mateixa necessitat que fa 5 anys, quan va morir el Xep. Vull deixar fixats records i aprenentatges per evitar que el temps me'ls esborri. Ara que t'has mort, Mª Dolors, em ve al cap tot el que he après de tu. Perquè, sense tenir gaires estudis, ens has donat unes quantes lliçons de vida.

Has estat una de les persones més bones que he conegut, sense ni un bri de maldat, sempre disposada a ajudar els del teu voltant, a facilitar les coses a tothom. Generosa fins a l'exageració, no tenies res teu i ho donaves tot als altres. Sempre els altres primer. De fet ja ho deies, que tota la vida havies hagut de fer el que deien els altres: els pares, el marit, les filles... Ho deies en to de queixa, però jo crec que, en el fons, permetre que els altres fossin feliços ja et feia feliç a tu.

Vas fer de la memòria una eina d'amor i amistat. Te'n recordaves de tot: de les dates d'aniversari, dels números de telèfon, de les dates de casament i defunció...Mai no t'oblidaves de res ni de ningú i, detallista, trucaves per felicitar tothom, anaves a visitar els malalts, t'interessaves pels que tenien algun neguit que els preocupava... I si això ho feies amb tothom, encara més amb família més directa.

La família... el teu màxim motor i la teva màxima satisfacció. Procurar perquè tot els sortís bé a les filles i els néts. Saber si havien guanyat el seu partit de dissabte, si els havia anat bé l'examen, si ja es trobaven millor del constipat... T'interessaves en tot moment per nosaltres, amb un interès sincer i molt present. I ens acollies sense condicions en qualsevol moment i ocasió. Sabíem que sempre podíem passar pel carrer Mossèn Vall a qualsevol hora i podríem improvisar un berenar o un sopar, qualsevol excusa era bona per trobar-nos i a casa teva sempre ho celebràvem tot.

Ens queden uns records fantàstics dels estius a Calafell i d'alguns viatges fets tots junts (a París, a Sevilla, a Portaventura...) i els caps de setmana que ens havíeu regalat per celebrar el vostre aniversari de casats en una casa rural. Que bé que ens ho hem passat, quins farts de riure que ens hem fet i que feliç que et feia tenir-nos a tots junts i gaudint de la mútua companyia!

Ja fa 7 anys que la malaltia et va venir a visitar i en tots aquests anys vas demostrar unes ganes de viure i una capacitat de lluita encomiables, que fins i tot els metges han valorat. Vas anar alternant èpoques bones amb nous tractaments quan deixaven de funcionar els anteriors. I en cap moment vas mostrar signes de rendició. Volies tirar endavant per seguir gaudint de la família i tots ens vam implicar en aquesta lluita conjunta que ens va fer una pinya compacta, seguint el teu exemple. Enmig d'aquesta lluita vam haver d'entomar la mort del Xep, que ens va trasbalsar a tots, però que encara ens va unir més. I quan ens vam recuperar del cop encara vam anar a Madrid. I a Planoles.

I quan la malaltia et va comunicar que tenia la partida guanyada i que t'anessis preparant, també has estat un exemple grandiós en aquesta manera d'encarar el comiat. Aprofitant fins el darrer moment, adaptant-te a les limitacions creixents sense rondinar i mantenint el contacte amb la gran xarxa d'amistats i familiars que havies cuidat al llarg de tota una vida. Et passaves el dia amb el telèfon a la mà, encadenant una trucada amb una altra i, entremig, enviant i contestant missatges i rebent visites. Tot el que havies sembrat i cuidat amb tant d'amor, ho has pogut gaudir fins el darrer moment.

Hi ha vides senzilles, que mai no sortiran a les enciclopèdies, però que són un exemple immens d'amor i de valors humans. La teva n'ha estat una i, amb el teu exemple, ens has fet millors a tots. 

Moltes gràcies per tot!
























1 de maig 2021

"Felicitat" (conte)


Segueixo oferint-vos un conte mensual. 
Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

FELICITAT

Tot va començar quan faltaven pocs dies pel meu trenta-cinquè aniversari i m’estava afaitant de bon matí. Quan em repassava la barba al mirall, vaig descobrir-lo: el primer cabell blanc. Me’l vaig arrencar i no hi vaig donar més importància. Vaig voler pensar que me n’oblidava, però en realitat vaig deixar plantada la llavor d’una obsessió i, des d’aquell dia, vaig començar la recerca i captura dels cabells blancs i de tot el que representaven.

Fins llavors havia viscut despreocupadament, reaccionant a les coses a mesura que passaven. La vida era com una partida del joc de l’oca i anava avançant caselles de manera natural. Els amics, els estudis, alguna afició, el sexe, les primeres parelles, les primeres feines... També hi havia algunes caselles on no era agradable caure-hi: ruptures sentimentals, acomiadaments laborals, algun dol familiar... En aquests casos només es tractava de tornar a tirar els daus i seguir avançant. I estava en un moment plàcid de la partida, amb feina estable i una relació de parella consolidada.

Però el primer cabell blanc va fer-me pensar que acabava de passar l’equador vital, que era el primer dels molts canvis que anirien venint i que ja mai no serien per millorar. Em vaig començar a capficar i a qüestionar-me si estava vivint la vida que havia desitjat. Tot i que de portes enfora intentava que no se’m notés, vaig anar perdent l’alegria i l’espontaneïtat i no parava de rumiar si estava aprofitant el temps, si estava complint els objectius -si és que mai n’havia tingut-, si era feliç...

Per a mi va ser la crisi dels trenta-cinc. En general, vaig tornar-me més seriós i vaig començar a alternar moments de més entusiasme amb d’altres de més capteniment. Vaig començar a buscar noves experiències: un curs de submarinisme per sentir l’adrenalina de les primeres vegades, un altre de mindfullness per conèixer-me a mi mateix, ioga, fitcross... Fins i tot em vaig llençar en paracaigudes i vaig fer un taller de cal·ligrafia. Buscava coses que m’omplissin i em poguessin donar respostes perquè dins meu creixia la sensació que no era feliç.

Vam donar-nos un temps amb la parella, amb la facilitat que donava el fet que encara no tinguéssim fills. Vam començar un llarg període en que vam anar reprenent i tornant a deixar la relació en suspens, fins que al final vam separar-nos definitivament. Va ser llavors quan em vaig apuntar a un grup de teràpies alternatives per a l’autoconeixement.

Passava moltes hores a internet investigant i obrint-me a nous coneixements, enllaçant recerques i participant en xats. I un bon dia vaig ensopegar amb una informació que vaig pensar que era el que feia temps que buscava: en un lloc amagat del Pirineu existia una mena de retir espiritual anomenat la Ciutat de la Felicitat. 

En parlaven com si es tractés d’una llegenda, però alguna cosa em va fer sospitar que havia d’existir realment i vaig obsessionar-m’hi. Era molt difícil aconseguir-ne informació. Ningú no en sabia les coordenades, ni hi havia fotos ni referències concretes. Només havia caçat un comentari en un xat, però vaig desenvolupar una habilitat extraordinària per anar saltant d’una font a una altra, relacionar pistes i anar-me apropant al que perseguia.

Semblava que només s’hi podia accedir si algú t’hi convidava. Hi havia places limitades i, un cop hi entraves, passaves un procés d’autoconeixement profund que et permetia deslliurar-te dels lligams i condicionants socials. Al final descobries què era el que et feia realment feliç i podies lliurar-t’hi la resta de la teva vida.

Des d’aquell instant vaig dedicar-me en cos i ànima a descobrir on era i com accedir-hi. Va ser un procés llarg i laboriós amb molts moments de desencís i, de tant en tant, una petita alegria quan semblava que descobria una pista bona. Mica a mica vaig anar estrenyent el cercle i vaig acabar contactant amb algú que hi tenia accés. Després de mesos i mesos de picar pedra vaig vèncer les seves reticències. Va considerar que el meu interès era sincer i em va col·locar a la llista d’espera.

Havien passat prop de cinc anys des que m’havia trobat el primer cabell blanc i, després de tot aquell temps d’aproximació, hi havia arribat. Sabia que realment existia la Ciutat de la Felicitat i havia aconseguit inscriure’m a la llista d’espera. I llavors vaig descobrir que, en comptes de ser al final d’un procés, tot just era al principi del següent. 

Passava setmanes sense tenir cap notícia. Només molt de tant en tant, algun missatge escadusser i el·líptic em permetia creure que seguia tenint possibilitats d’accedir-hi i que pas a pas m’hi anava acostant. Tenia ja quaranta-tres anys quan van advertir-me que aquell seria el meu any d’ingrés i finalment va arribar el dia que em va tocar el torn. 


El pla era molt precís i discret. Havia d’apuntar-me a una excursió dels Amics de l’Art Romànic que sortia d’un poblet de l’Alta Ribagorça la segona quinzena de juliol. Després  de dinar, algú convocaria els de la pensió completa i jo m’hi havia d’afegir. En total seríem tres persones. Se’ns endurien en un cotxe tot terreny que ens allunyaria del grup i ens deixaria en un lloc convingut a alta muntanya, allunyats de la civilització. Un cop allà, el guia ens deixaria sols i, sense parlar entre nosaltres, hauríem de seguir unes discretes marques verdes en forma de trèvol que ens portarien a un rierol. Després de passar-lo, havíem de distanciar-nos els uns dels altres, seguint rutes diferents, fins que perdéssim el contacte visual. Quan estiguéssim ben aïllats i sols amb nosaltres mateixos rebríem noves instruccions.


Em vaig passar tot el viatge en el tot terreny observant els meus anònims companys d’aventura. Al matí, quan encara estàvem dins del grup més nombrós, havia provat d’endevinar qui serien els altres dos i ho havia aconseguit.

El primer, un noi d’uns trenta anys. Cabells llargs recollits en un mocador lila, ulleres rodonetes com les del Lennon, barbeta escadussera sota la boca i arracades d’aro a les dues orelles. Portava uns texans desgastats i estripats i una samarreta descolorida. No parava de somriure i sovint aclucava els ulls i semblava reflexionar en silenci sobre tot el que veia.

La segona, una noia que devia tenir aproximadament la meva edat. Amb el cabell molt curt, un petit pírcing al nas i un tatuatge al capdamunt del braç amb un malabarista sense rostre que jugava amb tres boles amb els símbols del yin i el yang. Duia samarreta de tires i faldilles llargues florejades i no parava de mirar nerviosament a dreta i esquerra, com si estigués pendent d’alguna cosa.

Al seu costat, jo era el que més desentonava, amb la típica roba tècnica dels excursionistes i unes ulleres de sol esportives. Segurament ells no devien haver sospitat de mi.

Obedients, vam anar seguint els trèvols verds sense parlar entre nosaltres i, un cop passat el rierol, vam prendre cadascú un camí diferent, saludant-nos només amb un cop de cap en el moment de separar-nos.

Vaig anar seguint el meu sender, que s’enfilava de manera suau però sostinguda, fins que vaig arribar a un coll des d’on se m’oferia una vista imponent. Vaig comprovar, mirant en totes direccions, que des d’allà no veia cap dels meus acompanyants i vaig aturar-me.  Mentre gaudia de l’espectacle, vaig respirar profundament i va ser com si l’aire pur anés eixamplant els meus pulmons i m’omplís d’una serenor meravellosa. Poques vegades havia estat en un paratge d’alta muntanya com aquell. A l’hivern devia estar tot nevat, però ara, sense neu, també desprenia una gran pau. Els prats verds oferien llargs pendents, esquitxats aquí i allà per roques de mida diversa i caminets de pastura. Si girava la mirada cap amunt, abans d’arribar al blau infinit del cel, el paisatge canviava i esdevenia àrid i rocós, sense cap rastre de vegetació. Vaig quedar amarat d’aquelles imatges, em vaig estirar panxa enlaire i vaig posar-me a seguir el pas dels núvols.

Vaig començar a recordar tot el procés que m’havia portat fins allà. Aquella mena de neguit que s’havia instal·lat en mi, a la recerca d’una felicitat que em semblava esquiva. Fins llavors havia viscut alegrement sense plantejar-me res i ara no sabia si era feliç ni què em calia per ser-ho. En la meva vida diària estava envoltat de persones que ni s’ho plantejaven i semblaven estar la mar de bé, però segur que un bon dia obririen els ulls i descobririen que no els agradava la vida que duien. I jo no volia sentir-me igual. Per això creia que entrar a la Ciutat de la Felicitat m’ajudaria a culminar el procés interior que necessitava. Allà estirat, sol, enmig de la natura i mirant els núvols, sentia que ja estava començant a avançar feina.

Havia de romandre quiet en aquell indret fins a rebre noves instruccions. De fet ja devia portar-hi un parell d’hores i la tarda començava a declinar. La imminència de la nit em va despertar un cert neguit. Era estrany que encara no hagués tingut cap notícia. Per un moment van començar a desfilar davant meu dubtes i malfiances. Potser tot allò era una enganyifa i, mentre estava allà perdut, algú m’estava buidant el pis. Potser de nit m’atacarien i em segrestarien o em matarien per aprofitar els meus òrgans... Ningú no sabia on era i, quan em trobessin a faltar, no sabrien pas on buscar-me perquè enlloc no havia quedat cap constància de res. Ni tan sols hi havia dades personals d’inscripció a l’excursió de l’Art Romànic. M’hi havia apuntat a l’últim moment, només pagant-la.

Quan estava en aquest punt d’intranquil·litat creixent, vaig veure que d’un d’aquells caminets, encara prou lluny, s’anava acostant un excursionista. El meu primer pensament apuntà cap a un dels meus dos companys d’experiència que, tip d’esperar, devia recular per veure si els altres sabíem alguna cosa més. Però a mesura que es va anar acostant vaig veure que no era cap d’ells.

Era una persona més gran, de seixanta anys com a mínim. Duia un barret de palla, sota del qual penjava una cua de cabells blancs. Anava carregat amb una motxilla, però es movia lleuger, com si estigués molt acostumat a triscar per aquells viaranys. Quan vaig tenir-lo prou a prop per distingir la seva cara, em vaig adonar que somreia de manera franca i em mirava fixament: estava clar que em buscava a mi.

Va arribar davant meu i, sense deixar mai de somriure, va ajuntar les mans davant del pit i va fer una mena de salutació oriental abaixant el cap, que em va agafar per sorpresa. Mentre dubtava si correspondre’l amb un gest igual, em va allargar una carta i va deixar la motxilla davant dels meus peus. Llavors, sense cap més preàmbul, va repetir la salutació, va girar cua i va marxar a bon ritme pel mateix camí que havia vingut.

Em vaig quedar una mica atordit per aquella aparició misteriosa, però vaig pensar que es corresponia amb el secretisme que envoltava la Ciutat de la Felicitat. Vaig estudiar el sobre que tenia a les mans i vaig distingir-hi la capçalera del lloc que feia tant temps que buscava, amb un logotip que recordava perfectament haver vist feia només unes hores: un malabarista sense rostre jugant amb les tres boles del yin i el yang! Estava clar que la noia tatuada sabia més coses que jo.

Vaig obrir el sobre i vaig llegir el missatge.

Per arribar-hi el màxim de purificat, havia de passar la nit al ras, en dejuni i abstinència. A la motxilla hi havia roba d’abric per protegir-me del fred nocturn i l’endemà al matí algú vindria a buscar-me per portar-me fins a les portes del meu anhelat destí.

La llum lliurava l’última batalla amb la foscor i començava a perdre-la, dessagnant-se en els taronges, roses i liles de la posta de sol. Vaig preparar un bon recer amb les robes que m’havien proporcionat i em vaig embolcallar, disposat a passar aquella nit tan especial. Mica a mica van desaparèixer les últimes restes de llum i, amb la foscor absoluta de l’alta muntanya, vaig assistir a l’estrena d’un espectacle increïble: un cel magníficament estrellat.

Mai no havia vist tantes estrelles juntes i amb tanta nitidesa. Amb la vista relaxada i sense contaminació lumínica, els puntets blancs de diferent intensitat s’escampaven pel cel amb una exuberància impressionant. Si hagués tingut més nocions d’astronomia hauria pogut reconèixer qualsevol constel·lació, però em vaig haver de conformar amb el típic Carro.

La contemplació d’aquell cel em va deixar amb una placidesa i una serenor que convidaven a la reflexió. Amb la mirada perduda entre els milions d’estels, es va produir una mena d’efecte hipnòtic, com quan mires les onades de la mar o les flames d’una llar de foc. Imatges que predisposen a un estat de pau interior. Una mena de relaxament visual i espiritual que va fer que el conscient i el subconscient comencessin a dialogar de manera lúcida i plaent.

Inevitablement va aparèixer en els meus pensaments la paraula que feia anys que em preocupava: la felicitat. Havia passat molts anys sense parar-hi atenció i a partir d’un fatídic moment havia esdevingut una fixació malaltissa, una autèntica obsessió. Però, mirant aquella immensitat nocturna, per primer cop ho enfocava diferent. Potser havia pensat més en la infelicitat que en altres coses. Al cap i a la fi, podia tirar la vista enrere i recordar molts moments feliços al llarg de la meva vida, tot i que era evident que preferia centrar-me en els altres. De fet, potser el problema era la fugacitat: moments que passaven massa de pressa i no deixaven prou temps per gaudir-ne. O potser la intermitència. M’agradaria tenir prou saviesa per allargar les sensacions dels bons moments i fer-ne un fenomen continu, sense talls ni desnivells. I, per primer cop en molt temps, vaig sospitar que dins meu podia trobar recursos suficients per aconseguir-ho. Les hores anaven passant i em trobava molt a gust. No em feia mal res, no necessitava res, no em preocupava res... Podria dir que em sentia feliç?

Al final vaig acabar adormint-me una estona, fins que la llum del sol em va despertar amb el record difús d’un somni plàcid i agradable. Estava segur que hi havia sortit l’excursionista silenciós que m’havia donat la motxilla i la noia del tatuatge, però no en recordava els detalls. El que era evident, però, és que em sentia estranyament bé, allargant les sensacions que havia tingut en el meu monòleg interior de matinada.

Em vaig incorporar i vaig passejar la mirada per aquell paisatge extraordinari. Amb la primera llum del matí, tot resplendia i un tros avall es distingia un ramat de cavalls que pasturava tranquil·lament. Els rajos de sol m’escalfaven la cara i em feien aclucar els ulls. Em vaig sentir en comunió amb aquella natura. Amb el món sencer. Tot semblava en ordre, d’una manera que potser mai abans no havia sentit.

El pla era esperar allà fins que m’arribessin noves instruccions, però de cop i volta vaig notar que el pla havia canviat. Jo l’havia canviat. Després d’aquella nit al ras, de sobte em vaig adonar que ja no sentia la necessitat d’anar a la Ciutat de la Felicitat. Alguna cosa dins meu em deia que per assolir-la no havia d’anar-hi, sinó allunyar-me’n. I tot això amb una lucidesa que em sorprenia a mi mateix. Sense cap mena de dubte.

No puc dir que em preocupés aquell canvi tan sobtat, però si que vaig preferir reflexionar-hi una mica, abans de prendre una decisió precipitada. Bandejar tan impulsivament una cosa que havia estat perseguint durant anys -i just quan hi estava tan a prop- bé mereixia donar-hi una volta més. Però alguna cosa havia canviat dins meu i ni tan sols sentia curiositat per arribar a les portes del que tan havia esperat. Era com una revelació: de la nit al dia havia vist clar que no em calia anar a cap lloc concret per buscar una cosa que estava cada cop més segur que podia trobar dins meu.

Després d’una estona prudent en què vaig confirmar que estava totalment convençut del que anava a fer, vaig deixar la motxilla recolzada en una pedra, tal i com me l’havien entregada, i vaig aixecar-me. La vista es va fixar en el primer sender que baixava cap a aquell ramat que pasturava tranquil·lament i les cames s’hi van adreçar amb confiança. 

Aquell sol estiuenc, que al migdia abrusaria tothom, ara encara era una companyia agradable i davant meu tenia una postal fantàstica. La vista no donava a l’abast contemplant les muntanyes, els núvols, els cavalls... i no vaig poder evitar un somriure quan en una d’aquestes mirades panoràmiques al meu voltant, vaig adonar-me que, per diferents caminets d’aquelles muntanyes, dues persones més iniciaven el seu propi camí de baixada.

Des d’on era no podia distingir-les, però vaig imaginar que podien ser els altres dos candidats que m’havien acompanyat en aquella aventura. I de sobte vaig relacionar les tres personetes que baixàvem muntanya avall, amb les tres boles d’aquell malabarista sense rostre del logotip. Els equilibris entre el yin i el yang. Un itinerari circular sense fi.

Aquella última visió va confirmar les meves sospites: la Felicitat no era un lloc, sinó un camí. I amb el somriure per bandera vaig emprendre aquell nou camí que acabava d’iniciar, sentint-me, per primer cop en molt temps, plenament feliç.

24 d’abr. 2021

"Drink" (Jamie Cullum)

 L'altre dia el Santi Balmes, que recomana una cançó cada dia a la secció el Santify a RAC1, va posar aquesta cançó que mai no havia sentit i... alguna cosa es va remoure.

Em va encantar! I quan això passa, acostumo a compartir-ho al bloc per si li passa a algú més.

Aquí la teniu: "Drink" de Jamie Cullum

15 d’abr. 2021

Postmodern jukebox (versionen U2)

Encara no sé ben bé de què estic parlant, però per facebook he trobat aquest canal de Youtube anomenat POSTMODERN JUKEBOX on versionen de manera retro temes més moderns i he trobat deliciosa aquesta versió del "I still have'nt found what I'm looking for" dels U2

Gaudiu-lo!

1 d’abr. 2021

"Guitarrista" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalant, Cadaqués...

Espero que us agradi! 

GUITARRISTA

- Bona nit, Moià! Sou collonuts!

I amb un obstinat frenètic de guitarra i el redoble final de la bateria acaba l’última cançó d’aquesta nit. Deixo l’instrument sobre el suport i m’uneixo als meus companys al davant de l’escenari. Ens enllacem per les espatlles i saludem el públic. M’encanta aquest moment d’adrenalina quan, tot i ser una guitarrista d’un grup modest, sento les mateixes sensacions que deuen tenir el Bruce Springsteen o el Keith Richards. Suada, excitada, contenta... Sentint-me especial, reconeguda: feliç!

Llenço la pua com si fos una estrella del rock, saludo els amics que em somriuen des de les primeres files i començo a desfilar, amb els meus germans musicals, cap al darrere de l’escenari. Hi ha complicitat total, rialles i satisfacció. El bolo ha anat molt bé i comentem les anècdotes que sempre es produeixen: quan el cantant s’ha equivocat en la lletra de la segona cançó, quan jo he allargat la intro de “Mai tornarem” i tots em miraven amb cara d’espantats perquè no sabien si entrar o no, quan el baixista s’ha enfilat a l’ampli i per un moment tots hem tingut por que es fotés una hòstia de campionat...

Prenem una cervesa mentre esperem que el local es vagi buidant i llavors sortim a desmuntar. Alguns incondicionals s’han esperat i fem petar la xerrada mentre recollim. Quan ho tenim tot entaforat a la furgoneta, anem a sopar i ens repartim la pasta de l’actuació. Mai no és cap dineral però sempre va bé per arrodonir el sou de caixera.

I llavors és quan retorna aquella coneguda fiblada. Demà em llevaré tard, potser ressacosa. Passaré el diumenge tirada per casa i tornarà a ser dilluns. Sonarà el despertador i la realitat tornarà a burlar-se de mi: la caixera guitarrista. 

I fins el proper bolo no podré tornar a sentir la felicitat que sento quan toco davant del públic. Bé, l’assaig dels dimecres també està molt bé, però quan realment sóc jo és dalt d’un escenari. I a casa amb la guitarra. Tocant, provant, jugant, component... Amb la guitarra a les mans sóc capaç d’expressar-me i em sento plena. Aquesta sóc jo. I no pas la caixera del Supermercat Vila.

Quan estic cobrant als clients, quan reposo els productes als prestatges, quan escombro el súper, quan quadro la caixa... Sempre em veureu amb bona cara, els clients estan contents amb el meu tracte i ningú no sospita que no sóc feliç, però aquesta vida no m’omple i em deprimeix.

*** *** ***

Des que vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig voler dedicar-me a la música. Vaig anar un temps a classes amb un profe del barri, però després de saber els acords bàsics vaig continuar pel meu compte. Tutorials d’internet i hores i hores de pràctica a la meva habitació. M’enorgullia de les durícies als tous dels dits.

I quan vaig conèixer el Jan, un altre noi amb la mateixa passió, l’horitzó es va ampliar de manera exponencial. Quedàvem a casa seva, a casa meva o a la placeta. Provàvem de treure els acords de les cançons que ens agradaven i riffs cada cop més complicats. I quan teníem una cançó ben assajada i la cantàvem de dalt a baix... acabàvem amb una satisfacció que no tenia preu: allò era felicitat.

Estàvem sempre junts i amb les guitarres. Quan podíem anàvem a concerts i sempre teníem la mirada clavada en els guitarristes i els seus instruments. Altres vegades anàvem a l’única botiga de música que quedava a Manresa i demanàvem preus només perquè ens deixessin provar les guitarres. Ens vam acabar fent amics de l’amo i ens avisava quan venia un representant a fer una exhibició dels nous models: era al·lucinant veure de tant a prop algú que en sabia tant.

Un dia, un amic del Jan va venir a l’assaig i ens va dir que ho fèiem molt bé i que volia que toquéssim a la seva festa d’aniversari. Allò ens va fer molta il·lusió i al mateix temps ens va carregar de responsabilitat i nervis. Vam començar a assajar les cançons que ens sortien millor i el dia de la festa vam fer-ho prou bé perquè tothom ens felicités i aquella sensació... Uau! Tenir gent al davant que et felicitava només perquè li agradava el que a tu t’encantava fer! Aquella sensació era insuperable! I aquell dia vaig decidir que volia dedicar-m’hi.

Vaig anar-me arrossegant per l’institut, passant els cursos amb penes i treballs perquè jo només pensava en una cosa i no eren els estudis. Em submergia en les vides dels grans grups musicals i somiava que un dia aquella pogués ser la meva vida. Jo sempre hagués volgut ser el cinquè Beatle: trobar uns amics apassionats per la música, deixar-ho tot per un somni i triomfar.

Mica a mica vaig anar dominant cada cop més l’instrument. Pels aniversaris només demanava diners i, quan en tenia prou, comprava cada cop millor material: amplificadors, guitarres, pedaleres... Vaig acabar entrant al circuit dels grups locals. Ens coneixíem tots i sovint coincidíem als pocs llocs on es feien concerts per la zona. Visitàvem els locals d’assaig dels altres grups i a vegades fins i tot ens substituíem si hi havia alguna baixa. Algun cop havíem quedat uns quants per anar al concert d’un grup i al final muntar una jam session, amb el local ja tancat: improvisar i acompanyar-nos amb els instruments. Eren sessions fantàstiques on fruíem d’allò més sense cap altre al·licient que passar-nos bé i aprendre els uns dels altres.

I així vaig arribar a sentir-me cada cop més competent. Tenia agilitat als dits i prou experiència per improvisar i acompanyar qualsevol cançó, ni que no l’hagués practicada mai abans. Entre la colla de músics tots em respectaven, però crec que el fet de ser una de les úniques dones no m’afavoria i mai no acabava de destacar del tot. Tocava en un parell de grups de manera estable i componia les meves pròpies cançons. De fet quan més brillava és quan les interpretava en format de cantautora en petites sales. Tothom em felicitava! Em deien que ho feia molt bé i que els fascinaven les meves cançons, però... no passava d’aquí i seguia treballant al Supermercat Vila, enyorant la vida que no tenia.


Cada dia al mati conduïa per anar a la feina, gaudint de la carretera que passava entre camps i boscos abans d’arribar a Manresa. Era un plaer fer aquella carretera que em permetia anar notant els canvis de paisatge al llarg de l’any. Quan es despullaven els arbres a la tardor, quan florien els camps a la primavera, els canvis de tonalitat del verd dels prats... Aquells paisatges m’excitaven la sensibilitat i em despertaven sensacions. De tant en tant això esdevenia llavor per a una cançó o simplement reflexions boniques que anaven quedant gravades al subconscient i tard o d’hora acabaven sortint. Tot això fins que arribava al trencall on havia de posar l’intermitent per deixar aquells suggerents decorats i entrar a la ciutat.

Aquell trencall era el moment físic en què cada dia canviava somnis per realitat. Allà es quedava la guitarrista i compositora amb les seves imatges, metàfores i melodies i ocupava el seu lloc la caixera infeliç.

Al vespre, quan plegava de la feina feia el camí invers i tan bon punt tornava a fer la carretera secundària entre camps i boscos, m’anava desempallegant de la rutina i el desànim i recuperava la il·lusió per als projectes vinculats amb la música: la cançó que tenia a mitges, el tema sobre el qual m’agradaria escriure aprofitant aquella melodia, les noves versions que volia provar en el proper concert...

I deixava volar la imaginació i pensava en aquells germans que havien deixat la feina a la fàbrica i s’havien convertit en músics d‘èxit. O aquells altres que ho havien deixat tot i havien travessat el mar per començar una carrera artística. O els que compartien pis, havien començat a publicar cançons a Instagram i havien anat acumulant visites i likes fins a esdevenir el grup de moda. Però jo no tenia xarxes socials i tampoc no em decidia a deixar-ho tot per un futur incert.

*** *** ***

La setmana que ve torno a tocar al “Dekonya”, el bar musical del Barri Vell. Allà em paguen (no gaire, però em paguen) per tocar el meu repertori i cada vegada ve més gent a escoltar-me. Hi actuo l’últim divendres de cada mes i, modèstia a part, cada cop sono millor i és més especial l’ambient que es genera en aquests concerts. Quan acabo sempre hi ha algú que al·lucina quan descobreix que la música i la lletra del que ha escoltat és de collita pròpia. Em diuen que hauria d’enregistrar una maqueta, que tinc talent i qualitat, que m’apunti a un concurs de la tele i segur que guanyaré... 

I jo em vaig inflant i m’afalaga sentir-ho, però després penso que no tinc pas possibilitats reals de triomfar. No conec cap noia que hagi fet el pas, que hagi decidit deixar la feina i llençar-se a fons cap a una possible carrera musical. Sempre penso que no funcionaria i hauria de tornar al cap de quatre dies a demanar que em tornessin a agafar al súper. I de què hauria servit? Quedaria feta pols per a tota la vida. Potser fins i tot se’m passarien les ganes de fer cançons. En canvi ara tinc la tranquil·litat econòmica i les estones genials que passo cada cop que puc fer alguna actuació. No crec que hagi d’aspirar a més amb el risc de perdre-ho tot.

Però no sempre és igual. A vegades el dimoniet alça la veu i comença a renyar-me. Em demana per què malbarato el meu talent, per què no m’arrisco a intentar ser feliç fent el que m’agrada, per què em conformo amb aquesta vida mediocre que no m’omple. Em recorda la molta gent que gaudeix amb les meves cançons, els que em feliciten per la meva manera de tocar la guitarra, els que em demanen si tinc disc i em contracten per fer algun bolo. Em recorda com van començar bandes mítiques amb concerts sense públic, problemes econòmics, falta d’autoestima i com un bon dia va venir un cop de sort i la seva carrera es va rellançar.

Com vols tenir un cop de sort mentre cobres els clients al supermercat?

I així passo la vida enmig d’aquests dilemes. Però no sóc prou orgullosa o prou valenta i mai no em decideixo a fer el pas. I als matins, quan arribo al trencall que deixa els camps per entrar a la ciutat, el so de l’intermitent martelleja dins del meu cap:

- Bur – ra... bur- ra...

I em castigo a mi mateixa per no ser capaç de reaccionar i lluitar per canviar el meu destí. I m’encamino, derrotada, cap a la feina, mirant pel retrovisor la guitarra que sempre porto al seient del darrere. Ja ho diuen que el pitjor jutge és un mateix.

*** *** ***

El concert del “Dekonya” va anar de conya -broma fàcil-. Hi havia el mànager dels Twins Tal·les i em va proposar anar de telonera a la gira que comencen a finals de maig. Aquest grup està a punt de fer el salt i hi ha molta expectació per com serà el proper disc. Encara no juguen a primera divisió, però fan una bona gira pel que és el circuit català. Vint concerts entre juny i setembre. Arreu de Catalunya i amb actuacions a Mallorca, València, Andorra i fins i tot un bolo a Zaragoza, perquè el baixista és d’allà.

De cop em va venir el vertigen. Em seria impossible fer tots aquells concerts i mantenir la feina al súper. Potser podria demanar als amos que em deixessin agafar dies de vacances per anar a tocar, però serien massa dies. És una botiga petita i no hi ha més personal: els amos i jo. Ells ja són grans i se’n refien molt de mi. Haurien de plantejar-se contractar un substitut i seria un enrenou tan gran que no crec que ho acceptessin...

Li vaig dir al mànager que em deixés dos dies per pensar-m’ho i organitzar-me i em vaig sentir fatal. Qualsevol es deixaria tallar un dit (i això és dir molt per a una guitarrista) per aprofitar aquella oportunitat. I jo cagada i plantejant-me si podria deixar la feina. A més a més: a qui vull enganyar? Si he de prendre la decisió, sé que el dimoniet i l’angelet no es posaran pas d’acord i jo em quedaré, com sempre, al mig de la cagarada.

- Bur – ra... bur- ra...

Sola a casa, aquell mantra em repica al cap mentre agafo la guitarra per intentar abstreure’m d’aquella tortura. Potser les sis cordes amigues m’ajudin a prendre la decisió.

Toco millor que mai. Em surt una melodia trista, però punyent. Un arpegi delicat que va pujant d’intensitat i esclata en una tornada sincopada i enganxosa. La toco una i altra vegada, anoto les rodes d’acords i intento buscar-hi una lletra, però avui no és el dia. Tard o d’hora serà una cançó genial i es dirà “Laberint”. Però és d’aquelles que no es poden malbaratar amb una lletra qualsevol. Ha d’esperar que li arribi el seu moment.

Què he de fer?

Hauré de sondejar els amos, a veure com respiren. Plantejar la possibilitat que hagi de faltar algun dia per anar a algun concert. Sí. Demà ho faré. Potser encara hi ha alguna manera de poder aprofitar l’oportunitat sense deixar la feina. Potser puc trobar un substitut de confiança que els senyors Vila acceptin.

Demà ho veuré més clar.

Sopo sense gana i torno a agafar la guitarra. No toco cap cançó sencera, només hi converso amb rodes d’acords i solos d’aquells típics del blues. Sembla que les cordes plorin el meu dolor i penso que sóc una pringada perquè en comptes d’estar gaudint de la sort per l’oportunitat rebuda, estic patint per si sabré aprofitar-la o no.

Em faig un gintònic. Espero que em pugi al cap i m’ajudi a agafar el son per deixar de donar voltes al meu dilema.


Em llevo amb mal de cap i recordo el maldecap que tinc entre mans. Avui he de parlar amb els amos i decidir si accepto l’oferta de telonejar els Twins Tal·les. Només de pensar-ho, l’angoixa ja em comença a fer encongir. Mai no se m’ha donat bé prendre decisions. Sobretot de les difícils.

Només amb un cafè a l’estómac, entro al cotxe i començo a fer el camí cap a la feina amb la mirada posada al preciós paisatge que cada dia m’acompanya. Em ve al cap la melodia de la cançó “Laberint” d’ahir. M’encanta. Dins del meu cap la vaig repetint mentre observo el sol que intenta passar enmig d’uns núvols poc consistents i em surt el primer vers:

- Com el sol que travessa la boira...

Miro pel retrovisor: no ve ningú. Poso els quatre intermitents, m’aparto a un costat i obro el mòbil per anotar aquella frase abans que se m’oblidi. I mentre escric la primera, arriba la segona:

- ...com el sol que il·lumina el camí...

Miro l’hora i guardo el mòbil. Si m’encanto amb la cançó arribaré tard a la feina i estaré en una mala posició per negociar amb els amos. M’incorporo a la carretera i segueixo cap a la feina.

Condueixo amb l’embrió de cançó dins del cap i una sensació que no sabria descriure. Hi ha dies que sents que tot flueix, deu ser el que els músics flamencs anomenen “duende” o, els del rap, “flow”. Pràcticament tinc la seguretat que si ara aturés el cotxe i m’assegués en aquell prat, amb el sol a la cara i la guitarra als dits, la cançó aniria venint mica a mica cap a mi. Però no pot ser. Avui és un dia important. He d’anar a la feina i parlar amb els amos.

Segueixo conduint i m’apropo al mateix lloc on cada dia poso l’intermitent per entrar a la ciutat. El poso i el so comença a riure’s de mi:

- Bur – ra... bur- ra...

Vaig reduint la marxa i avui l’insult creix en intensitat. Com si en comptes de la veueta solista dels altres dies, avui s’hagués presentat el cor de l’exèrcit soviètic i les seves veus profundes m’embolcallessin i m’ataquessin sense pietat:

- Bur – ra... bur- ra...

En realitat tot passa en un instant, però jo tinc la sensació que la coral dibuixa unes harmonies precioses amb segones i terceres veus que reforcen el missatge:

- Bur – ra... bur- ra...

I em sento tremendament burra! Petita. Insignificant. Sento que m’estimo poc. Que em mereixo tot el que em passa i el que em seguirà passant tota la vida...

No!


És un impuls. No m’havia passat mai. La mà esquerra empeny l’intermitent cap amunt i el so continua sent el mateix però la lletra ja ha desaparegut. 

Em reincorporo a la carretera que estava a punt de deixar. Passo de llarg el trencall i segueixo conduint amb un somriure i la pell de gallina. Com si acabés de fer un salt molt gran i hagués aconseguit arribar a una roca que hi havia al mig d’un riu molt cabalós. Contenta perquè no he caigut al corrent que m’hagués arrossegat, però conscient que encara hauré de fer un altre salt igual de gran i difícil per arribar sana i estàlvia a l’altra riba.

He de trucar els amos del súper i dir-los que plego. 

He de trucar el mànager dels Twins Tal·les per dir-li que accepto l’oferta.

He de pensar com vull encaminar la resta de la meva vida.

Però no serà ara.

Aturo el cotxe a la vora del camí. Agafo la guitarra i m’assec sobre l’herba, recolzada en una alzina. El sol em llepa la cara i acluco els ulls mentre faig sonar els acords de “Laberint” i canto:

Com el sol que travessa la boira,

com el sol que il·lumina el camí,

hi ha moments que dibuixo les línies

del meu nou futur destí...