Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
COINCIDÈNCIES
Quan vaig sortir de casa i vaig veure el cotxe dels Mossos aparcat a la cantonada, em va fer mala espina. A mesura que m’hi acostava, veia com dos agents resseguien amb la mirada tothom qui passava per l’atapeïda vorera. Quan la dona policia es va fixar en mi, vaig desviar la mirada ràpidament, fent veure que em concentrava en el mòbil.
- Disculpi, em pot acompanyar un moment al vehicle?
Vaig aixecar la vista, sorprès. Vaig mirar al meu voltant, esperant que s’hagués adreçat a algú altre.
- Sí, sí, vostè. Vingui un moment, si us plau.
(. . . . . . . . .)
De tant en tant passa. Una sèrie es posa de moda i tothom en parla. Es comenta l’evolució de la trama, el caràcter dels personatges, tothom repeteix algunes frases que es fan populars... I en aquella època tothom veia “Massa coincidències”, una sèrie danesa en què una banda de lladres elegants robava obres d’art, joies i altres objectes de valor. Els robatoris estaven perfectament planificats, amb gran enginy i ús de tecnologia punta. Tot estava calculat fins al més mínim detall i s’executava com una precisa coreografia que sempre acabava bé. Mai no els enxampaven i el públic trobava simpàtics aquells lladres que, com el mític Robin Hood, robaven a gent milionària i de tant en tant ajudaven gent amb problemes. En canvi els policies mai no aconseguien sorprendre’ls ni detenir-los i quedaven com personatges maldestres i antipàtics.
I resulta que jo m’assemblava al sergent Pedersen, que justament era el que cada capítol repetia la frase que donava nom a la sèrie. El cap pelat, com a rendició total a la calvície galopant que em despoblava la clepsa; els ulls blaus; el nas petit i la barba fosca i tupida que, si em descuidava, s’estenia coll avall.
De tots els policies aquell era el més malparlat i desagradable. Se li veia que tenia tantes ganes d’enxampar aquells lladres, que no li importaria prendre’s la justícia pel seu compte. També es deixava entreveure que en la seva vida personal podia arribar a ser violent.
Per sort, tothom qui em coneixia sabia que jo no era així.
(. . . . . . . . .)
En aquella època, treballava de caixer en un gran centre comercial del polígon. Tenia vint-i-nou anys i, després de deixar-ho amb la Tati, tornava a sortir amb els de la colla de l’institut, que estaven com una cabra i semblaven nens grans.
El Capi i el Gangues seguien remenant les cireres. Eren els que tenien el cap més mal moblat, no tenien por de res i arrossegaven els altres a seguir-los en totes les bestieses que proposaven. El Xinel·les, amb qui de petits havíem tingut més relació personal, va intentar prevenir-me que no els fes tant cas. Però ell no pintava res en aquell grup. Era com la mascota i no me’l vaig escoltar.
Buscava un grup on sentir-me acollit i em vaig deixar impressionar. Em costava una mica posar-me al seu nivell, però amb un parell de cerveses m’hi acostava i ens divertíem, tot i que reconec que érem un perill. Ens burlàvem de la gent i a vegades l’espantàvem només per poder-nos-en riure. No érem del tot delinqüents. O sigui que una mica sí que devíem ser-ho.
Podíem posar-nos a banda i banda de la carretera, apujant i abaixant els braços com si tinguéssim una corda, per provocar frenades dels conductors espantats. O amagar-nos al lateral d’una recta, de nit, i amb un lot, llençar ràfegues de llum que simulaven les fotos del radar... Coses d’aquestes. La gent s’enfadava i nosaltres ens escapàvem pixant-nos de riure.
(. . . . . . . . .)
- Algun problema, agent?
- No es preocupi, no hi ha cap problema. Ara li explico. Em permet la documentació.
Cada cop més incòmode, vaig buscar el DNI dins de la cartera. Si no hi havia cap problema, per què carai volien la meva documentació? La dona va passar el carnet al seu company i aquest va començar a teclejar en una tauleta.
- Senyor García, les dades són correctes? Viu al carrer de la Música, 41?
- Sí, sí. Tot és correcte.
- Miri, senyor García, en virtut de l’article 368 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, li comunico que tenim una ordre judicial que l’obliga a acompanyar-nos per participar en una roda de reconeixement.
- Què? Ara? Tinc coses a fer, ara.
- Em sap greu. És una obligació ciutadana i no s’hi pot negar. Li farem el justificant corresponent. Acompanyi’ns, si us plau.
- I per què jo?
- El seu aspecte és semblant al del sospitós. No es preocupi. Serà poca estona.
Vaig veure que no me’n salvaria i m’hi vaig resignar perquè, en realitat, no tenia res a fer. Tothom em mirava quan em van obrir la porta del darrere i amablement em van convidar a entrar. Un cop dins, protegit pels vidres tintats, em va fer gràcia descobrir alguna cara de satisfacció. Segur que pensaven: “Per fi han enxampat el sergent Pedersen!”
(. . . . . . . . .)
La segona temporada de “Massa coincidències” havia decebut una mica els espectadors. S’havia tornat massa previsible i, potser per això, en la tercera havien apujat l’aposta. Algun robatori no havia sortit bé i el sergent Pedersen estava a l’ull de l’huracà. Assumptes interns l’estava investigant per una denúncia d’agressions i extorsió i els guionistes anaven aprofundint en la seva trama familiar. La seva dona havia sortit amb blaus a la cara i se’n deduïa que podia patir violència masclista. Però tot era prou ambigu i no hi havia cap evidència que confirmés la culpabilitat del sergent.
Algun dia havia detectat alguna mirada d’antipatia o de por en alguna persona gran amb qui m’havia creuat pel carrer. Si a mi em passava això, no em podia ni imaginar com havia de viure el pobre actor que feia aquell paper.
(. . . . . . . . .)
Amb els de la colla vam agafar el costum d’entrar als supermercats per espantar els que hi treballaven. Entràvem tres, amb les jaquetes cordades fins el coll i cara de dolents. Començàvem a fer-nos gestos còmplices sense parlar i ens anàvem amagant entre els passadissos. Fèiem veure que evitàvem les càmeres de seguretat. Ens posàvem com si dos estiguéssim fent pantalla perquè no es pogués veure què feia l’altre. O un anava a demanar una cosa a l’encarregat que el fes anar a un extrem del local mentre els altres es desplaçaven a pas viu cap a l’altra punta.
Quan arribàvem a la caixa amb només un paquet de galetes i unes llaunes de cerveses, la tensió era palpable. Segur que el pobre caixer es pensava que li estàvem robant un munt de coses amagades dintre de les jaquetes, però el nostre aspecte amenaçador i el fet que fóssim tres i ell només un, el mantenia en un silenci esporuguit. Només volia que marxéssim del local sense que li toqués el rebre. I nosaltres sortíem i ens fèiem un fart de riure imitant la seva cara d’espantat. Primer només els fèiem tortura psicològica als pobres botiguers, però després vam començar a robar algunes coses. Que malparits que érem!
(. . . . . . . . .)
Em van portar a la Ciutat de la Justícia. Em van fer deixar els efectes personals en un armariet i vaig passar a una saleta on hi havia tres persones més. Tots érem homes, calbs i amb barba, però aquí s’acabaven les coincidències. Al cap d’un moment es va obrir una porta i va entrar la cinquena persona emmanillada i acompanyada de dos policies.
Les instruccions van ser clares i concises. Havíem d’estar quiets de cara al mirall i cadascú tindria un cartell amb un número. No havíem de parlar ni fer gestos, només estar quiets i en silenci. Si pels altaveus deien el nostre número, ens havíem d’acostar al vidre i després tornar enrere. Em van donar el número cinc.
Ens van conduir a la sala annexa. Era estreta. Amb prou feines hi cabíem tots cinc, l’un al costat de l’altre, davant d’un immens mirall que cobria tota la paret. Tots sabíem que aquell mirall en realitat era un vidre, darrere del qual la policia i algú espantat intentarien reconèixer l’autor d’un delicte.
De sobte van encendre uns focus que enlluernaven i em va fer un salt el cor.
(. . . . . . . . .)
Vaig buscar informació sobre l’actor que interpretava el sergent Pedersen. Es deia Thomas Schmidt i havia nascut el mateix any que jo. Estava separat i no tenia fills. En tot això coincidíem. Explicava que per poder interpretar qualsevol personatge havia d’empatitzar-hi i trobar-li coses bones que permetessin defensar-lo. Havia construït un sergent Pedersen amb un gran sentit de la justícia que volia protegir la ciutadania. Li disculpava el mal caràcter per la tensió de la feina i el perill constant que corria enfrontant-se als malfactors.
També justificava el seu comportament familiar basant-se en què havia patit una infantesa difícil. El seu pare havia estat un home molt rígid que havia utilitzat la força per reprimir la seva rebel·lia i fer-lo anar pel camí recte. Ell reproduïa aquest esquema: li costava expressar les emocions i es mostrava intransigent en tot allò que trobava incorrecte. Com que no tenia fills, ho aplicava a la seva parella, a qui no tolerava cap actuació que ell no trobés correcta.
A mi em costava veure amb tants bons ulls aquell sergent a qui deien que m’assemblava. El trobava un malparit perillós.
(. . . . . . . . .)
Allò d’entrar a espantar els botiguers dels supermercats se’ns en va anar una mica de les mans. Ens hi vam dedicar uns quants caps de setmana seguits i cada vegada ho aprofitàvem per robar més coses.
Jo també treballava en el sector i de seguida va deixar de divertir-me. Intentava treure’ls la idea del cap o almenys escapolir-me de ser jo un dels que entrés, però m’hi obligaven. Deien que jo era el dolent de la pel·lícula i el qui espantava més la gent i vaig haver de fer-ho més cops dels que hagués volgut.
Un dia vam veure que la policia patrullava per fora del supermercat mentre fèiem la nostra actuació dins i vaig convènce’ls que paréssim durant un temps o ens acabarien detenint. Van acceptar de mala gana i van buscar altres maneres de divertir-se.
(. . . . . . . . .)
- Número 1, apropi’s, si us plau!
El primer cop que vaig sentir la veu per la megafonia de la sala de reconeixement va ser una sensació molt desagradable. De cop em vaig sentir com si ja estigués a la presó, privat de llibertat, com si ja només tingués l’opció d’anar obeint el que em manessin.
Progressivament van anar cridant tots els números fins que va arribar el meu torn:
- Número 5, apropi’s, si us plau!
Quan vaig ser a un pam del mirall em va ser molt difícil controlar els gestos. No volia fer una cara de dolent que pogués espantar el denunciant i fer-li pensar que havia estat jo el que havia fet alguna cosa mal feta. Però tampoc no volia fer cara d’espantat que fes pensar a la policia que tenia alguna cosa per amagar. Intentava fer un posat neutre, però era incapaç de controlar els músculs de la cara i segur que feia una ganyota ben ridícula. Només esperava que no em perjudiqués.
Quan ja pensava que obririen la porta i ens deixarien marxar, la veu va tornar a sonar:
- Número 2 i número 5, apropin-se un altre cop, si us plau!
Era com si acabés de passar a una final que no volia guanyar de cap de les maneres. M’imaginava el denunciant dubtant entre qui de nosaltres dos havia atemptat contra ell. Devia fixar-se en els meus ulls, la barba, la calba... No volia girar el cap, però em semblava que el número 2 era el que havien portat emmanillat.
Al cap d’una estona que se’m va fer eterna, es van apagar els focus que ens enlluernaven i es va tornar a obrir la porta per on havíem entrat. Els policies van tornar a emmanillar el número 2 i se’l van endur. Als altres quatre ens van deixar en aquella sala.
Me’ls mirava i els veia aparentment tranquils. Jo no ho estava gens. El fet que m’haguessin fet acostar dos cops al vidre, em preocupava. No tenia gens clar si em deixarien marxar amb el justificant i les gràcies per haver col·laborat o se’m quedarien per interrogar-me.
(. . . . . . . . .)
El Thomas Schmidt va quedar encasellat pel seu paper de sergent Pedersen. Després d’aquella sèrie només li oferien papers de personatges turmentats, agressius i violents. Es va convertir en un “dolent”.
Al cap d’un temps va participar en una sèrie còmica i va ser un fracàs absolut perquè ningú no es creia aquell registre i esperaven de la seva presència que generés por i incomoditat als espectadors. Les seves bromes, per molt que s’hi esforcessin els guionistes, no feien riure ningú.
(. . . . . . . . .)
Amb aquella colla de l’insti vam acabar malament. Jo cada cop em sentia més incòmode amb les burrades que volien fer i a ells els molestava que no volgués participar-hi. Em van començar a exigir que fes més del que volia fer i m’escarnien i em deixaven de banda si no m’hi avenia.
Van començar a putejar-me i vaig acabar apartant-me’n del tot. De tant en tant em trobava algun record seu. Un gat mort a la porta, les deixalles escampades per l’entrada, revistes porno a totes les bústies dels veïns amb una noteta que me n’atribuïa l’autoria... Com se’n devien fotre de mi!
(. . . . . . . . .)
Van anar cridant els que quedàvem a la sala d’un en un. A mi em van deixar l’últim i vaig veure clar que em tocaria el rebre, tot i que no sabia per què.
- Senyor García, haurà de contestar-nos unes preguntes.
- Necessito un advocat?
- No està acusat de res i, per tant, pot negar-s’hi i marxar. Però llavors demanarem una ordre judicial, haurà de venir amb l’advocat i li obrirem fitxa policial. Si ho prefereix, ara podem fer-li unes preguntes de manera informal sense que en quedi constància al seu expedient.
Mentre rumiava en silenci què era el que em convenia més, a través del vidre de la porta vaig veure passar el senyor Andraix, l’amo del supermercat Corral. Vaig suposar que era ell qui havia provocat aquella roda de reconeixement per algun robatori en el seu supermercat i em vaig treure un pes de sobre. Al Corral mai no hi havia entrat a molestar.
- Està bé. Contestaré les seves preguntes.
- Perfecte. Acompanyi’m, si us plau.
Vam passar a un petit despatx i el policia va posar-se davant del teclat de l’ordinador mentre jo quedava a l’altre cantó de la taula.
- El dissabte 13 de maig a la tarda-vespre va anar al supermercat Corral de la carretera de Bellfruit?
- Ara mateix no recordo que vaig fer aquell dissabte, però li puc assegurar que fa molt que no he entrat en aquell supermercat. Hi he anat poques vegades i sempre ha estat sortint del gimnàs al migdia.
- Així doncs, pot ser que la seva cara els soni als treballadors d’aquest supermercat?
- Si tenen bona memòria podria ser, però tampoc no hi he anat tantes vegades.
- Ja li he dit que és una conversa informal de la qual no se’n pot derivar cap conseqüència, però si quan arribi a casa té la manera de recordar què va fer aquell dissabte, no hi hauria possibilitat de cap malentès i ens facilitaria molt les coses a tots.
- Miraré l’agenda i si trobo informació els trucaré. Puc marxar?
- Sí, sí. Moltes gràcies per la seva col·laboració. Ara li tornarem els seus objectes personals i un justificant de la seva estada en dependències judicials.
(. . . . . . . . .)
La tercera temporada de “Massa coincidències” va ser l’última. Després d’un bon inici, l’audiència va anar baixant i els productors van decidir no posar més diners per fer la quarta. Altres sèries es van posar de moda i mica a mica la gent va deixar de relacionar-me amb el sergent Pedersen.
(. . . . . . . . .)
Quan aquells que fins feia unes setmanes representava que eren els meus amics m’havien començat a deixar sorpreses desagradables, un dia vaig trobar-me el Xinel·les sortint de la feina. Mirant nerviosament a dreta i esquerra em va dir que li sabia greu que em tractessin d’aquella manera. Em va animar a resistir: creia que només em molestarien uns dies i, s’hi aguantava, se’n cansarien i buscarien una altra diversió.
L’endemà fins i tot es va arriscar per advertir-me del que m’estava a punt de passar. Em va trucar i, sense cap més preàmbul, em va dir:
- Si no vols trobar-te el cotxe colgat de fems, treu-lo d’on el tens aparcat.
I va penjar precipitadament. I igual de precipitadament jo vaig córrer a treure el cotxe i em vaig creuar amb un tractor que arrossegava un remolc ple de fems. No vaig gosar mirar qui el conduïa.
(. . . . . . . . .)
Vaig mirar l’agenda i no tenia res apuntat en la setmana del 13 de maig. Cap referència que em pogués fer recordar el que havia fet aquella tarda de dissabte. De fet, cada cop la feia servir menys i només hi tenia apuntats els aniversaris de la família i les cites que m’interessava recordar, ja fos una visita mèdica o un concert.
Molts dissabtes em quedava a casa mirant la tele o jugant a la Play. O si estava fart d’estar entre quatre parets sortia a córrer una estona, però sempre eren activitats solitàries. Ningú no podria corroborar si era allò el que havia estat fent i tenia clar que necessitava una coartada.
(. . . . . . . . .)
En un capítol de “Massa coincidències”, els d’Assumptes Interns li demanen al sergent Pedersen si pot explicar on estava un dia determinat a una hora determinada. Ell fa cara de pòquer, rumia una estona i acaba dient que havia anat a comprar.
De seguida sabem que en Foxy, un delinqüent habitual, ha presentat denúncia contra ell per agressió i extorsió i veiem un flashback on efectivament es veu com en Pedersen, fora de servei i vestit de paisà, acorrala en Foxy en un carreró i li clava una pallissa.
Els espectadors pensem que finalment l’enxamparan, però llavors veiem com en Pedersen presenta els comprovants de la targeta bancària que indiquen que en aquella hora estava comprant en una gran superfície i, amb aquella coartada, queda lliure de tota sospita.
A continuació veiem com quan va sortir de casa per anar a estomacar el Foxy, li va donar la tarja de crèdit i una llista a un amic i li va demanar si li podia anar a fer aquella compra.
Jo també vaig mirar els moviments de la meva tarja de crèdit, però el dissabte 13 de maig no l’havia fet servir en tot el dia.
(. . . . . . . . .)
Quan vaig adonar-me que no tenia cap coartada que pogués demostrar on havia estat aquell dia, vaig tenir un pressentiment i vaig trucar el Xinel·les.
- Escolta, tu saps si la colla va anar algun dia a emprenyar els del supermercat Corral de la carretera de Bellfruit?
- Sí. I no s’hi van posar per poc. Van carregar més que mai.
- Ho sabia!
- I devien anar-hi el 13 de maig, oi?
- Fa dues o tres setmanes. Deixa’m pensar... era el dia abans de l’aniversari del meu pare... Sí! Exacte! El 13 de maig.
Quan vaig penjar, després d’escoltar alguns detalls del dia que van entrar al supermercat Corral em vaig sentir alleujat i vaig pensar que finalment havia tret l’entrellat d’aquell malentès. Només em faltava demostrar-ho.
(. . . . . . . . .)
Feia dos dies que havia participat en la roda de reconeixement i no havia rebut cap més notícia de la policia. Però, lluny d’oblidar-me’n i quedar-me tranquil, no deixava de pensar que en qualsevol moment em trucarien i em demanarien que em presentés amb el meu advocat per a un interrogatori oficial.
Precisament després de parlar amb el Xinel·les tenia molt clar que em podien acusar d’aquell robatori, però tenia igual de clar que podria deslliurar-me’n si m’espavilava.
De bon matí, vaig sortir de casa a la recerca de la meva coartada. Volia solucionar-ho abans d’entrar a treballar. Si em trucava la policia havia de tenir tots els trumfos a la mà.
(. . . . . . . . .)
Quan una producció audiovisual triomfa i es posa de moda, la indústria de l’entreteniment s’activa a tota velocitat. Sovint són episodis fugaços i passatgers que cal aprofitar. Tret de grans superproduccions com Star Wars o Harry Potter, la finestra d’oportunitat és limitada i cal afinar bé per treure’n profit sense enganxar-s’hi els dits.
Samarretes, tasses, carotes, videojocs, pòsters, carpetes, imants de nevera, bolígrafs, jocs de taula, disfresses, adhesius, àlbums de cromos, llibres per pintar, còmics... Tot tipus de marxandatge amb les imatges dels protagonistes es posen a la venda i se’n fa la màxima difusió. Si es juguen bé les cartes, són productes que es poden posar de moda i provocar l’efecte crida. De cop i volta tots els infants volen anar a l’escola amb la motxilla de la Frozen! O arriba carnestoltes i tothom vol anar disfressat de Darth Vader!
La de “Massa coincidències” va ser una campanya modesta, però van treure una mica de marxandatge per mirar d’aprofitar el moment de màxima popularitat.
(. . . . . . . . .)
Després d’un parell de gestions, vaig entrar al cotxe amb una bossa a la mà i un somriure a la cara. Estava segur que eren uns diners ben invertits i vaig decidir anar directe a la comissaria per aclarir-ho tot i oblidar-me d’aquell assumpte tan desagradable.
Vaig identificar-me i, després d’una curta espera, va sortir el mateix agent amb qui havia parlat després de la roda de reconeixement. Em va saludar amablement i em va conduir al seu despatx.
Després de deu minuts vaig sortir sense la bossa i per primer cop tranquil després d’uns quants dies. Per fi estava segur que no em passaria res i em podia oblidar del robatori al supermercat i els cabrons del Capi i el Gangues.
Dins de la bossa hi havia una carota de làtex del sergent Pedersen, d’aquelles que et poses sobre el cap com un guant. Havia tingut un cert èxit a principis de la tercera temporada de la sèrie i el Xinel·les m’havia explicat que el Capi se n’havia posat una quan van entrar al supermercat Corral. Potser només era perquè no el reconeguessin a ell o potser era per encolomar-me el delicte a mi. Mai no ho sabria.
Quedava demostrat que qualsevol podia haver entrat al súper amb aquella carota i fer pensar al senyor Andraix que era jo, per l’evident semblança que tenien la cara del sergent Pedersen i la meva.
Coincidències de la vida.
El que no va ser coincidència és que al costat de la carota, la policia trobés un paper amb els noms reals, adreces i telèfons del Capi i el Gangues.
Vaig pensar que els podien ser útils.
