Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de des. 2024

"Senglars" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

SENGLARS

Al Jordi li pesen les parpelles i el cotxe li marxa cap a la línia blanca lateral. Si tingués algú al darrere li tocaria el clàxon o li faria llums, però és l’únic vehicle que circula a aquestes hores de la matinada.

La Mireia se li havia posat bé i ell ha desplegat el manual del bon seductor. Però a l’últim moment ella s’ha fet enrere. O sigui que ara torna cap a casa sol, de matinada i decebut. I de cop li ha sortit tot l’alcohol i el cansament acumulat en forma de somnolència davant del volant.

Se li tanquen els ulls, però li queda tan poc per arribar que intenta aguantar com sigui. Ha abaixat les finestres perquè l’aire el desvetlli, porta la música a tota castanya, es pessiga les galtes i es dona bufetades per eixorivir-se. Però tot i així, de tant en tan el seu cos claudica, se li tanquen els ulls, redueix la marxa, li fuig la força dels braços i es separa perillosament de la línia recta.

De moment ha estat de sort i a l’últim moment recupera la consciència i redreça el volant, però sap perfectament que hauria d’aturar-se i fer una capcinada per evitar l’accident que l’encalça. Veu els llums de la benzinera de Calders i hi entra. Baixa del cotxe i busca aigua per tirar-se-la per sobre i espavilar-se, però no n’hi ha. S’ensaliva els dits i els passa pels llagrimalls. Li queden només vuit quilòmetres per arribar a Moià. És un moment. Corre una mica amunt i avall per activar-se i tornar-se a posar al volant, decidit a aconseguir-ho.

De primer, sembla que funciona, però l’efecte dura poc i a l’alçada de l’Urbisol ja se li tornen a aclucar els ulls. A la recta de la Moratona, adreça el volant quan estava a punt de sortir de la carretera perquè li sembla que ha trepitjat alguna cosa.

Atura el cotxe en meitat de la recta i mira pel retrovisor, però no veu res. L’adrenalina ha fet fora la son. Sent perfectament el so de les cigales guarnint el silenci i li provoca una esgarrifança. Potser ha aixafat un animal: una llebre o un eriçó. Dins del cap pampallugueja un llum d’alarma.

No sap què fer. Obre la porta per veure què ha aixafat, però es queda a mitges. Li costa abandonar la seguretat del cotxe per endinsar-se en una nit tan fosca i silenciosa. De cop, veu dos senglars adults que se li acosten pel mig de la carretera i la tanca de cop.

Els fa llums i els toca el clàxon per espantar-los, però ni s’immuten. Segueixen en línia recta i encara engeguen un trot. Ho prova revolucionant el motor, accelerant sense moure’s de lloc, però no serveix de res. El primer porc impacta contra el morro del cotxe i el sacseja tot. I a roda, el segon.

Mai no havia vist un senglar atacar un cotxe aturat. En aquella carretera n’hi ha molts i provoquen molts accidents quan travessen la carretera i es produeix l’impacte. Això és molt diferent. Sent una por líquida que va omplint el seu cos i no el deixa pensar amb claredat. Vol esquivar-los i continuar el camí cap a Moià però els té travessats a la carretera. Li barren el pas i es van alternant a l’hora d’impactar contra el vehicle.

El Jordi decideix fugir fent marxa enrere. Torna a passar per sobre del que sigui que ha aixafat. Primer s’ho troben les rodes del darrere i després les del davant. Finalment li queda il·luminat al seu davant el cos d’una cria de senglar esventrada.

Els dos senglars adults s’hi aturen i l’ensumen. El Jordi mira pel retrovisor i no veu cap llum que se li acosti per darrere. Tampoc res al seu davant. Està terriblement sol. Accelera i comença a allunyar-se marxa enrere, guanyant uns bons metres abans que no reaccionin i comencin a empaitar-lo. De sobte s’atura,  gira i es col·loca en direcció contrària a la que portava. 

I llavors sent el primer tret. 

Caçadors en plena nit? No pot ser. Però sigui el que sigui, aquell tret sí que ha funcionat: els animals s’han escapat pels sembrats i han deixat la carretera neta.

El Jordi aprofita per tornar a girar en direcció a Moià. Quan està a mitja maniobra, un segon tret travessa l’habitacle, esmicolant en mil bocins els vidres del darrere. La nit entra dins del cotxe, carregada de por.

Es quedat ajupit, intentant assimilar els fets. Algú amagat en la foscor li ha disparat. Però els senglars ja no hi són, han marxat camps enllà. L’han disparat a ell. Algun sonat el vol espantar. O matar. Per arribar a Moià hauria d’anar cap als trets i no sembla una bona idea. Ha de girar cua i escapar per salvar la pell. 

Mentre pensa tot això, sona un altre tret, que no toca el cotxe. El Jordi apaga els llums per posar les coses més difícils als franctiradors. Posa primera i molt a poc a poc acaba de girar per fugir direcció a Calders. Amb el cap tan ajupit com pot comença a allunyar-se d’aquell malson, però de seguida hi ha noves detonacions. Un soroll com si arrossegués llaunes li indica que li han disparat a les rodes i han encertat. Encara condueix una mica més a les fosques i amb les llantes gratant el terra, fins que deixa el cotxe en un marge i escapa a peu.

Es fica dins del bosc, caminant a les palpentes tan de pressa com pot. Fa molta fressa trepitjant branques i ensopegant amb rocs, tot i que el soroll que més sent és el dels propis batecs i esbufecs. I llavors un esglai li recorre l’espinada: si són caçadors els qui disparen, potser tenen gossos i el trobaran de seguida.

Busca un arbre on enfilar-se i quedar silenciosament amagat. No vol obrir el llum del mòbil i intenta trobar una alzina més grossa que les altres, amb branques baixes per les que es pugui enfilar. La troba i comença l’ascensió. No duu la roba més adequada per escalar, però la por es un bon motor i va guanyant alçada. Hi ha un punt en que rellisca i es queda agafat de la mà dreta a una branca més alta. No cau, però el cos es balanceja i la cuixa dreta impacta contra el tronc en un punt on sobresortia la base trencada d’una altra branca. Un trau profund s’obre pas entre la carn i la sang comença a brollar generosa.

Assegut amb l’esquena recolzada al tronc, es treu el mocador de la butxaca i el pressiona fort sobre la ferida. Queda xop en un moment: té una hemorràgia important. Li fa molt mal i hi nota la sang bategant amb força. Un batec calent i violent. Es treu el cinturó i el fa passar per sobre del mocador, prement-lo fort per taponar la ferida.

Llavors agafa el mòbil, amb el volum silenciat, i truca al 112. Xiuxiuejant, explica la seva situació. De seguida li enviaran ajuda.

Mentre l’espera, repassa tot el que acaba de viure i no se’n sap avenir. És tan surrealista que sembla tret d’un malson. Uns senglars impactant contra el seu cotxe aturat. Uns assassins nocturns disparant-li en plena nit. I ara només faltava la ferida de la cuixa, que cada cop li sembla més lletja. Algun metge l’hauria de veure de seguida.

Està immòbil, atent a qualsevol soroll que li pugui indicar un perill o l’arribada de l’ajuda, però, de moment, res de res. Fins que al cap d’una estona veu uns llums blaus que esberlen la nit. Quan arriben a l’alçada del seu cotxe s’aturen. Sent unes veus:

–Jordi! Ens pot sentir? Està bé?

Quan està a punt de contestar, sent al peu de l’arbre un soroll metàl·lic que el manté immòbil i callat: algú ha carregat una escopeta i amb el dit índex sobre els llavis li suggereix silenci:

–Xxttt!

Maleeix la seva mala sort. Ara que té reforços, el sonat que li ha disparat abans impedeix que li arribin. I sap prou bé que és capaç de prémer el gallet i enviar-lo a l’altre barri.

Tanca els ulls i torna a sentir les veus dels policies:

–Jordii! Som aquí! Si ens pot sentir faci algun senyal perquè el puguem ajudar!

No pot fer cap senyal. S’hi juga la vida.

–Jordiii.... 

Pam! Pam!

De cop dos trets ofeguen aquelles veus per sempre.

El paio que l’està apuntant des de baix de l’arbre somriu:

–Ara ja podem parlar sense patir. Baixa.

El Jordi sent la por inundant-lo com l’aigua que esberla una presa.

–Estic ferit. Necessito un metge.

En aquell moment arriba un altre home que també porta una escopeta.

–Aquells dos ja no ens emprenyaran. Què fa aquest?

–Diu que està ferit. Tens bona punteria, Nando.

I tots dos riuen d’una manera sòrdida i histriònica. El tal Nando s’acosta a l’arbre i agafa el peu del Jordi. Li sacseja suaument i li diu:

–On tens mal?

–M’he clavat una branca a la cuixa. Em surt molta saaaaaaaa...aahg!

De cop, aquell animal li ha tibat la cama i l’ha fet aterrar violentament. Ha caigut d’esquena, li fan mal les costelles i nota el zumzum de la cuixa. Però sent molta més por que dolor. Aquells bèsties insensibles semblen capaços de qualsevol cosa.

–Encara et fa mal la cuixa, Jordi? –l’escarneix el Nando–. Vols que et posi una tireta?

En Jordi se sent més mort que viu. Ningú no el pot ajudar en aquells boscos de matinada, no pot pas escapar corrent i té al davant dos sàdics que li han disparat quan conduïa i acaben de matar uns policies. No té res a fer.

–Jordi, Jordi. Farem una cosa: et deixarem escapar. Tancarem els ulls i comptarem fins a vint perquè et puguis amagar —el somriure que acompanya aquella proposta li glaça la sang—. Si t’escapes, t’escapes. Et salves. I si et trobem et matem. Què et sembla?

Una llàgrima li llisca galta avall. És conscient que no només morirà d’una manera injusta i estúpida, sinó que a més a més el faran patir.

–Nando, estic cansat. Mata’l i fotem al camp.

–Què et passa, Sidru? Et penses que soc el teu criat? “Mata’l” –repeteix imitant la seva veu–. Si tant vols matar-lo, mata’l tu, imbècil.

–No et passis, eh? No em toquis els ous –li replica traient una pistola del darrere dels pantalons i apuntant-lo–. Tant me fa matar l’un com l’altre.

–Ah, sí, imbècil, em mataràs a mi, ara, tu?

–Si em tornes a dir imbècil et foto una bala al cap –li diu molt a poc a poc i estirant la corredera cap enrere.

I llavors tot passa molt de pressa. El Nando li escup la paraula maleïda i el Sidru li etziba un tret entre els ulls que el deixa mort a l’instant.

–Tu sí que ets imbècil, fill de puta. A tomar pel cul.

El Jordi no dona crèdit a la mostra de violència gratuïta que acaba de presenciar. Com es pot acabar amb una vida d’una manera tan impulsiva i estúpida? Si aquests que semblaven amics es maten entre ells, què li pot esperar? Té tota la por del món, però un petit llum d’esperança perquè, dels dos, semblava més perillós el que ja no hi és.

–Camina cap al cotxe, desgraciat! –li ordena el tal Sidru donant-li una empenta.

I, tot i el dolor que li recorre el cos, intenta caminar el menys coix possible per no fer-lo enfadar, conscient que es juga la vida a cada passa.

Arriben a la carretera. Hi ha el cotxe del Jordi amb els vidres trencats i el cotxe patrulla dels Mossos, encara amb el llum blau encès. Al terra jeuen els cossos sense vida dels dos policies. El Sidru els sacseja amb el peu per assegurar-se que són morts. S’ajup i els treu les gorres. Se’n posa una i li posa l’altra al Jordi.

–Ara jugarem a policies.

El Jordi mira com riu i només pot pensar una cosa: està boig. Completament boig. I malgrat la por que li fa enfrontar-s’hi, en el fons pensa que això li concedeix una oportunitat perquè potser en algun moment cometrà un error. Llavors veu la pistola d’un dels policies al terra, al costat del seu cos. A un metre d’ell.

Si això fos una pel·lícula, es llançaria a terra per agafar-la i, en la mateixa tombarella, s’aixecaria disparant mortalment el seu segrestador. Però això no és una pel·lícula i ell no ha disparat mai una arma. Potser està bloquejada i només se sentiria un clic metàl·lic inofensiu, que el Sidru aprofitaria per enviar-lo a l’infern.

Ha de pensar molt i de pressa. I quan faci un moviment que sigui el bo: el que li salvi la vida.

–El cotxe dels Mossos ens portarà a casa. Tu conduiràs –li diu mentre li obre la porta del conductor.

S’espera que hagi entrat i dona la volta per seure al seient del copilot. El Jordi pensa que podria engegar el cotxe i sortir a tota pastilla abans que l’altre tingui temps d’entrar. Però és massa arriscat. Potser no arrenca tan de pressa, les rodes patinen sobre el fang sense moure’s de lloc i l’altre té temps de fotre-li un tret al cap. No se la pot jugar.

El Sidru llença les escopetes al seient del darrere i seu al davant amb la pistola a la mà.

–Fot-li gas. Cap a Moià.

El Jordi engega el cotxe i pensa qui deu ser aquell tarat que porta al costat. Segur que no és de Moià ni de cap poble del voltant. Al Moianès es coneixen tots i no l’havia vist mai. D’on deu haver sortit? Però aviat ha d’aturar aquells pensaments perquè a mitja carretera tornen a aparèixer els dos senglars ensumant el garrí esventrat.

–Afluixa i atura’t, que vull fer punteria.

Un llum d’alarma s’encén al cap del Jordi i un calfred li recorre l’esquena mentre posa en alerta tots els sentits. Atura el cotxe, però no el motor. 

El Sidru obre la porta molt a poc a poc. Treu el peu dret fora del cotxe i mig cos que recolza sobre la porta oberta. Fa intenció d’apuntar amb la pistola, però a l’últim moment s’hi repensa. Torna a posar el cul al seient, estira el braç cap enrere i agafa una escopeta. 

–Dos cartutxos –diu mastegant les paraules en veu baixa–, un per a cada un.

Torna a posar el peu dret a la carretera i recolza l’escopeta sobre la porta oberta, amb el peu esquerre dins. Apunta i en el silenci tens s’escolten perfectament les detonacions.

Una.

Dues.

Immediatament el Jordi s’imagina el carregador buit i arrenca a tota velocitat. El cos del Sidru es desestabilitza i cau per terra amb l’escopeta descarregada.

L’adrenalina corre per les venes del Jordi mentre s’allunya amb el motor al límit, esquivant els cossos dels senglars estesos al mig de l’asfalt. Ja és prou lluny quan sent un primer tret inofensiu. Agafa el revolt del final de la recta i sent que s’allunya definitivament del malson que li ha estat a punt de costar la vida.

Mentre condueix, rumia si primer ha d’anar als Mossos a denunciar tot el que ha viscut o al CAP de Moià perquè li curin la ferida. Té el cap tèrbol. Pensa que ha perdut molta sang i la seva vida pot córrer perill o sigui que primer buscarà un metge que l’atengui.

S’atura a l’espai reservat pels vehicles mèdics, es treu la gorra de mosso i entra coixejant. Amb la llum del consultori veu per primer cop la ferida de la cuixa i li sembla que fa molt mala pinta. Té tota la cama ensangonada i es nota molt dèbil. Truca el timbre i triguen molt a obrir-li la porta, però quan el veuen el fan passar de seguida. L’estiren en una llitera i comencen a fer-li les primeres cures. Per primer cop, es relaxa una mica. Llavors li brollen la tensió, el cansament i una debilitat que fan que comenci a endormiscar-se.

Un cop desinfectada la ferida i cosit el trau, els metges decideixen fer-li una transfusió. El deixen en una saleta, amb una bossa de sang que va ocupant el lloc de tota la que ha perdut, i s’hi queda ben adormit.

No sap pas quanta estona ha passat quan entreobre els ulls i es troba allà estirat amb una via clavada al braç. Com si despertés d’un malson, intenta ordenar records i sensacions fins que torna a prendre consciència del que ha viscut aquella nit. Ha d’avisar els Mossos de tot el que ha passat. Hi ha dos policies morts a peu de carretera, un assassí mort i un altre rondant pels boscos.

Sent una veu llunyana en una altra sala. Deuen atendre una altra urgència. De cop s’obre una porta i pot sentir més clarament el que diu. Sembla que parli per telèfon:

–D’acord. Sí. Després de la recta de la Moratona. Sortim ara mateix.

I penja i llavors s’adreça al pacient:

–Hem de sortir a atendre una urgència. Esperi’s aquí estirat fins que tornem. Aprofiti per descansar.

I surten esperitats.

Llavors, el Jordi, sense saber per què, nota un calfred que li recorre l’esquena i l’inunda una sensació d’inseguretat. Gira el coll enrere amb dificultat per mirar la porta tancada que queda al seu darrere i tanca els ulls per tranquil·litzar-se.

Es torna a adormir, però al cap d’un moment li sembla sentir un sorollet que no aconsegueix identificar. És la porta de la seva saleta obrint-se cautelosament. Unes passes sigil·loses avancen lentament cap a ell i quan es gira només té temps de veure com el Sidru li posa sobre el coll una mena de llençol embolicat mentre li diu:

–No et puc pas deixar viu.

1 de nov. 2024

"Groc" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

GROC

ORIOL:

Quan res no surt bé, tot surt malament. 

Fa estona que condueixo i per la manera de suar és evident que l'aire condicionat no funciona. Així que, malgrat els amenaçadors quaranta-dos graus, acabo abaixant les finestres perquè corri una mica d’aire. De cop, deixo de navegar en aquella càpsula de silenci i el brogit del vent ardent m’embolcalla. Em desagrada aquell aire càlid i escandalós, em desagrada la sensació de xafogor i de roba amarada de suor i em desagrada ser jo i estar allà. Tot.

Condueixo pels altiplans de la Segarra. Llargues rectes monòtones i avorrides, flanquejades a banda i banda per camps grocs de cereals acabats de segar. Una manera de travessar el Sàhara sense sortir de casa. Fa estona que no em creuo amb cap cotxe. Soc l'únic insensat que desafia l'onada de calor exposant-me en el pitjor moment del dia a un dels pitjors llocs possibles. Aquella fugida cada vegada s'assembla més a un naufragi.

El vent que em bufeteja la cara duu petites partícules de sorra que es van dipositant al meu llagrimall i formen un incipient fang salat. Em passo els dits per sota de les ulleres desfent aquella molesta crosta amb una ganyota de disgust. 

El garbuix de pensaments inconnexes comença a qüestionar la decisió de conduir sota aquell sol de justícia. Podria haver-me quedat a casa. Al costat del ventilador. Amb una beguda fresca. Podria haver-me pres un còctel de pastilles i estirar-me per no despertar. Mai no saps quina és la decisió correcta.

De sobte s’ encén el llum de la reserva i em permet pensar en un fet menys transcendental, però més urgent. L'urgent sempre arracona l'important. Haig de trobar una benzinera enmig d'aquell sequeral. M’aturo al voral amb els quatre intermitents i busco l'àrea de servei més propera al mòbil. Quinze quilòmetres en direcció al no-res. És un bon destí. Abans d'incorporar-me a la marxa, desplaço l'índex per la pantalla i comprovo que encara hi ha les notificacions dels missatges de la Bàrbara que no he llegit.

A què treu cap que m’escrigui ara? Ja em va deixar clara la seva decisió. No calen missatgets per netejar-se la consciència... A prendre pel cul! Descarrego la mala llet prement a fons l’accelerador. Ara encara suo més que abans i això m’emprenya.

Arribo a la benzinera en un tres i no res. Omplo el dipòsit i, quan entro a pagar, em sorprèn la refrigeració. Gairebé hi fa fred o sigui que allargo l’estada demanant una cervesa.

Em passo l’ampolla gelada pel front i les galtes, abans de fer-ne un llarg glop que gairebé aconsegueix esborrar-me el malestar. L’estona que trigo a acabar-me-la és un parèntesi agradable. Fins i tot intercanvio un somriure amb la noia del mostrador. “Carola” posa al cartellet que duu penjat. 

Però en tornar al forn del meu cotxe i endinsar-me a la carretera per seguir conduint cap al no-res, reapareix la sensació de frustració i el desig de venjança que se’m mengen de viu en viu.

Premo a fons el pedal del gas, com si hi hagués cap possibilitat d’escapar del meu propi malson.


CAROLA:

No hi para gaire penya a la benzinera a les hores de més calor. Per això em fixo en aquell pringat que ha entrat a pagar i ha demanat una cervesa.

Va molt deixat, amb la camisa per fora, tot desmanegat i despentinat. I fa mala cara. Segur que té un mal dia. Però quan s’asseu per prendre’s la birra, sembla que es relaxi i marxa amb més bona cara. I no està malament. Té un polvo.

Quan vaig a netejar la taula, veig que s’ha deixat la cartera. Surto per tornar-li, però ja ha arrencat a tota òstia. Li remeno els papers, per saber qui cony és. A la foto del DNI somriu. “Oriol”. 

Arriba la Mireia per fer-me el relleu i tinc un impuls. Li llenço el davantal mentre li dic:

–Torno de seguida. Un “pavo” s’ha deixat la cartera. A veure si el pillo i li torno.

El que tenen de bo les carreteres de la Catalunya pobre és que el límit de velocitat te’l marques tu. Aixafo a fons per agafar velocitats prohibides. De cop i volta tinc una missió i tot val per aconseguir-ho: trobar aquell Oriol.

Després d’un canvi de rasant, al final d’una llarguíssima recta veig un cotxe que podria ser el seu i m’encigalo. Els camps grocs tremolen a banda i banda del coet en què s’ha convertit el meu cotxe.

Gas!


BÀRBARA:

Torno a mirar els missatges que li vaig enviar a l’Oriol. No els ha obert. L’he trucat mil cops i no m’agafa el telèfon. Pateixo. Si no s’ha pres la medicació es pot desestabilitzar i fer qualsevol bestiesa. I sempre me’n donaré la culpa. 

Però no podia fer altra cosa! Allò nostre ja no s’aguantava. Feia massa temps que només seguia amb ell per llàstima. No m’aportava res i, d’aquella manera, jo tampoc no podia aportar-li res a ell. Vaig intentar preparar-lo i ser delicada, però, és clar, per molt que volgués suavitzar-ho, no deixava de ser una cossa al cul.

I no ho va acceptar. Va posar-se a plorar d’aquella manera que sembla que el dolor li vessi per les esquerdes i t’hagi d’esquitxar d’una manera que mai no podràs esborrar-ne les taques.

–Ves-te’n! Ves-te’n! Ves-te’n! Deixa’m sol!

I aquells crits esgarrifosos. No podia deixar d’imaginar-me tots els veïns amb l’orella enganxada a la porta i la mà al telèfon a punt de trucar la policia. O el SEM.

–Si no et calmes una mica, no penso marxar. No et puc deixar així. No vull que et passi res de dolent.

I llavors va callar de cop. 

–Ja pots marxar. No pateixis. Estaré bé.

I es fregava els ulls d’aquella manera violenta, de dalt a baix, arrencant-se les llàgrimes per abrasió i deixant uns ulls vermells i inflats. Amb una mirada dura que m’empenyia fora de la seva vida.

Jo li havia dit que no volia continuar, que ja no l’estimava com abans, que sempre seríem amics, però que allò nostre s’havia acabat. I ara ell volia fer-me fora, ple de dolor i d’odi. Tot i que potser només era una màscara per amagar la por i la desesperació. Tan bon punt vaig passar la porta, va tancar amb clau i baldó. Es va llençar per terra i va redoblar aquell plor histèric i els crits esfereïdors.

Només per un moment vaig pensar en trucar la porta i parlar-li per intentar calmar-lo. Però en comptes d’això, vaig arrencar a córrer escales avall, allunyant-me de l’ona expansiva que destruiria tot allò que s’hi acostés.

Vaig fugir.


ORIOL:

Potser no m’hauria d’haver pres una cervesa. Alcohol i medicació... ja se sap. Em sento cada cop més tèrbol i afluixo una mica. No m’importa gaire la meva vida, però tampoc no tinc pressa per morir. I menys així, de qualsevol manera, en un trist accident de carretera jo tot sol, sense esquitxar ningú.

La recta és inacabable i en baixar la velocitat, sembla que el cotxe no es mogui. Fins i tot que vagi una mica enrere. Els camps grocs es gronxen a banda i banda, com si estigués enmig d’un somni. Un malson.

Aquella mena d’abaltiment no em deixa pensar clar. Estic cansat. No vull seguir conduint sense rumb, però no tinc res millor a fer. Només em ve la idea recurrent de fer un “Thelma i Louise”. Si tingués la Bàrbara al seient del costat ho faria sense pensar-ho. Més i més velocitat i de cap al penya-segat. I mentre caiguéssim i sentís els seus crits, somriuria pensant “Ja t’està bé per deixar-me tirat. Si jo caic, tu caus”.

Però allà no hi ha cap penya-segat en molts quilòmetres a la rodona. Només una immensa plana de camps odiosament grocs que cremen tot el que passa al seu voltant. Groc gasolina. Groc incendi. Groc verí.

Miro pel retrovisor, sorprès. Un bon tros enrere, en aquella recta sense final, hi ha un cotxe que sembla avançar a bon ritme. És el primer que veig en molta estona. Hi ha algun altre desgraciat que condueix per aquelles carreteres absurdes. I... no pot ser! 

Sembla de color groc!


CAROLA:

Em pensava que fotria un forat i em sortiria el peu pel costat de la matrícula! Però al cap d’una estona la cursa suïcida ha donat resultat. Al final d’aquell cony de recta hi ha un cotxe que podria ser el d’aquell Oriol dels collons per qui m’estic jugant la vida sense que m’ho hagi demanat. A veure si m’ho sap agrair. 

Semblava poca cosa i estic segura que si m’hi tiro a sobre i li menjo la boca allà mateix, a peu de cotxe, en trauré el que vulgui. Em poso catxonda i segueixo acostant-m’hi.

Deu haver frenat perquè ara es veu clarament com la distància s’escurça de mica en mica. Aprofito per afluixar una mica jo també, no fos cas que el motor peti de tant anar “a ful”.


BÀRBARA:

Intento projectar-me cap al futur i imaginar-me d’aquí a un any. Jo hauré refet la meva vida i l’Oriol també. Llavors podrem parlar d’aquest moment com a persones adultes, recordant que va ser difícil i dolorós, però que ens en vam sortir. 

Però ara mateix no estic gens tranquil·la. Ell és un malalt fora de control. Jo era la infermera que el mantenia equilibrat i vaig dimitir. Volia una relació de parella i només feia de cuidadora. Tens dret a abandonar quan ets un puntal? Si treus un puntal d’una casa en runes la casa s’enfonsa. I si ets conscient que és això el que passarà, tens dret a fer-ho?

No ho sé, però ho vaig fer.

I ara tinc por que la casa s’ensorri i que, malgrat que ja no soc allà, m’arrossegui d’alguna manera. No estic tranquil·la. Voldria parlar amb ell. Sentir-li la veu. Notar si està autodestruint-se o lluita per sortir-se’n. 

També tinc por de tornar-m’hi a apropar. Per si m’arrossega cap a dins del remolí. O per si reacciona amb violència contra mi. Però prefereixo aquesta por a la incertesa de no saber si està inconscient al seu llit. O encara pitjor.

Per què no obre els meus missatges?

Baixo cap al carrer i somric quan descobreixo que davant del meu cotxe n’hi ha un altre de groc. No n’hi ha gaires de cotxes grocs. I justament aquí n’hi ha dos de seguits. Llavors recordo que a l’Oriol no li agradava gens aquest color i agafo el telèfon per trucar-lo.


ORIOL:

La vista se m’emboira. Definitivament la cervesa no se m’ha posat bé. El cap se m’esquerda i deixa entrar pensaments que no vull que apareguin. Hauria de tornar a casa i intentar dormir.

Sona el telèfon. M’aturo al voral i veig que torna a ser la Bàrbara. Què collons vol? No vull saber res d’ella. No para de trucar i enviar-me missatges i no en vull saber res. Miro el seu nom a la pantalla i aquella icona del telèfon movent-se al compàs de la trucada. Noto una fiblada de mal de cap i agafo el telèfon per fer-lo callar, però sense voler despenjo i quan sento la seva veu m’espanto. Tallo la trucada i tiro el telèfon al seient del costat.

Respiro de pressa. Suo. Noto una glopada de ràbia que puja i sento ganes de fer-li mal. Enmig del deliri de pensaments tinc una espurna d’ironia: si pogués li infringiria una tortura “bàrbara”.

Somric sense voler. Així fa menys mal.


CAROLA:

El cotxe del final de la recta s’ha aturat al voral. Hi arribo i m’aturo al seu darrere. Agafaré la cartera, li ensenyaré des de la porta de l’acompanyant. Quan m’abaixi la finestra o m’obri la porta, m’hi foto a dintre i me li tiro a sobre. A veure si es posa calent i fotem un polvo allà mateix.

Osti, tu. Qui em truca ara? La Mireia. Cago’n tot. És que no sap fer res sola.

–Què passa?


BÀRBARA:

M’ha agafat la trucada!

Ha penjat de seguida, però me l’ha agafada.

És un bon senyal. He de parlar amb ell.

Hi torno.


ORIOL:

Torna a sonar el telèfon. Torna a ser ella. No el penso agafar.

Miro pel retrovisor i el cor em fa un salt: la tinc al darrere!

Veig el seu puto cotxe groc i ella asseguda al volant amb el telèfon a l’orella.

M’inunda la por. Tinc por que se m’acosti. Tinc por de fer-li mal, però vull fer-li’n. He de marxar, però em quedo. 

Que no surti. Que no surti.


CAROLA:

–Mira si ha saltat el diferencial (...) Jo que sé. Truca el Jose (...) No ho sé, tia, espavila’t. (...) No sé quanta estona puc trigar a ser aquí. Depèn...

Mentre me la trec de sobre, baixo del cotxe. El mòbil a la mà esquerra, enganxat a l’orella. La cartera del meu semental a la dreta.

M’hi acosto per la porta de l’acompanyant i li pico el vidre amb la cartera a la mà.

No entenc la mirada que em llença mentre em guardo el telèfon a la butxaca .

Sembla que hagi vist el dimoni.


BÀRBARA:

No me l’agafa.

Penjo.


ORIOL:

El telèfon ha deixat de sonar. Veig com la Bàrbara se’l guarda a la butxaca i em truca a la finestra. 

No vull obrir-la. No vull parlar-hi. Ni plorar, ni sentir-me malament, ni notar aquell dolor explotant dintre meu. 

Si cal, li faré mal perquè no me’n faci ella a mi.

Fuig. Encara hi ets a temps.


CAROLA:

–Oriol! Obre, tinc la teva cartera!

Què cony li passa a aquest tio? He conduït com una boja per tornar-li la cartera i ara suda de mi?

–Obre’m!

Al final jo mateixa m’obro la porta i em poso de copilot ensenyant-li la cartera.

–La vols?

Li acosto a la cara i li allunyo, però no sembla entendre el joc. Com si acabés d’aterrar d’un altre planeta i no entengués res.

M’obro una mica el coll de la samarreta i em poso la cartera entre els pits. Me’ls toco voluptuosament per veure si desperto el mascle que porta dins.

–La vols?


ORIOL:

S’ha tornat boja. Estic segur que és ella, però no la reconec. No sé com ni des de quan, però m’ha seguit. I m’ha robat la cartera per tenir una excusa per tornar-me-la.

Em fa molt mal el cap. Veig que em parla, però no la sento. Només aquell so brut com d’onades de mar. I la sensació que es mou a càmera lenta. 

M’ensenya la cartera, me l’apropa, me l’allunya... I ara se la posa entre els pits. Però de què vas? Ara vols que juguem com si no hagués passat res. No saps on t’has ficat.

Noto la lava pujant dins meu. Ja no soc jo. Li agafo la cara i amb tota la força de què soc capaç l’empento contra la finestra.

Veig sang. Sang al vidre i a la cara inert que li ha quedat penjant. No penso. Actuo. Li poso el cinturó de seguretat i accelero. 

Ja no em fa mal el cap. Ho torno a veure tot clar. No m’importa morir mentre tingui sentit. I ara li veig tot. Em torna a venir una frase al cap i la dic en veu alta: “Si jo caic, tu caus”. I busco el penya-segat. Sé que no n’hi ha cap, però sé que el trobaré.

Faig el canvi de rasant i veig un camió que ve per l’altre cantó. Preferiria que fos groc, però no es pot tenir tot. A mesura que s’escurça la distància, busco la mà esquerra de la Bàrbara i li agafo. 

De cop sona el telèfon i encara soc a temps de fer una llambregada a la pantalla. És la Bàrbara!

No entenc res, però ja no vull canviar la decisió. Premo fort la seva mà i giro el volant a l’esquerra per deixar de patir. Per sempre.

20 d’oct. 2024

Slam poètic 2024


L'any passat vaig participar per primer cop a l'slam poètic del Tocat de lletra (crònica de l'any passat). Hi vaig presentar uns poemes molt intensos i emotius que havia escrit davant del mar, sense saber gens com funcionava el concurs. Llavors em va sorprendre que fos el públic qui votés de manera aleatòria i que haguessin de "competir" entre sí poemes de gèneres molt diversos (simbòlics, emotius, divertits, surrealistes...).
Per tot això aquest any vaig canviar l'enfocament. Vaig pensar de fer uns poemes a base de rodolins, més divertits i trapelles, per intentar connectar amb el públic i fer-lo somriure. I a partir d'aquí, acceptar esportivament les votacions populars, esperant poder passar a la segona ronda i llegir el segon poema.
Vaig començar amb aquest poema:


POEMA 1
I així, què? Puc començar?
Ningú no els farà callar?
(a la gent d’aquella taula
perquè em donin la paraula?)

Potser algú és el primer dia
que ve a escoltar poesia
i li falten referents,
tot i que em sembla evident
que un silenci respectuós
ens beneficia als dos:
al pobre que aquí recita
i al que, assegut, es limita
a escoltar les bajanades
que als poetes, a vegades,
ens sembla un text excel·lent
que ningú acaba entenent.

Ara, sí, eh? Ara començo
perquè ara sí que ja em penso
que tothom està callat.
I mira que m’ha costat!

Veig somriures a les cares
i imagino coses rares:
porto oberta la bragueta?
Quin desastre de poeta!

Ara m’he posat nerviós
i voldria tocar el dos
perquè em moro de vergonya...
Que sí, que no ho dic de conya.

Algú em pot canviar la tanda
i jo m’espero a la banda?
Que ara veig molt necessari
baixar d’aquest escenari.
No sé què cony faig aquí!
Només un fart de patir!

Als de l’organització:
us demano compassió!
No us hi havíeu trobat mai
que algú tingués un esglai?

Que no ho recullen les bases?
Doncs us dic que sou uns ases!
I així insultant el jurat
quedo desqualificat.

Ah! Que el jurat és la gent
i que ho tinc molt malament,
que després de començar
això no es pot aturar...

Doncs començo... Ai, marona,
em deu quedar gaire estona?
Encara més d’un minut?
Mare de Déu, que fotut!!

Mal dia vaig decidir
apuntar-me per ser aquí,
a aquest concurs de l’Slam.
Ara estic tot fet un flam
amb la meva paperassa.
Tan bé que estaria a casa!

I... res, el temps que no corre,
algú em podria socórrer?
No s’acaba. Dura i dura
aquesta cruel tortura
d’estar sol aquí al davant
tenint-me a tothom mirant
i sense saber què dir.
Apiadeu-vos de mi!

Sols se m’acut una cosa
i sé que no és gaire airosa,
però penseu que una emergència
admet solucions d’urgència.
D’entrada jo ja us demano
perdó, però ara xino-xano,
tot i que estem a Manresa,
me n’aniré a la francesa.
Doncs no us sàpiga pas greu,
però me’n vaig sense dir adéu.

Un cop vam haver llegit els 9 participants, les votacions populars van considerar que estava entre els 4 "millors" (concretament el tercer) i, per tant, podia passar a la ronda final.

La meva "claca" estava gratament sorpresa pel registre que havia utilitzat i ara és el moment d'anomenar-los i donar-los les gràcies per la seva presència. Van venir l'Anna, el Pablo, la meva germana Judit, els meus pares, el Jordi, l'Agnès, la Cèlia, la Núria B. i el seu amic Fèlix.
Moltíssimes gràcies pel vostre suport (i també als que vau mostrar interès però no us anava bé de venir).

A la segona ronda, vaig sortir amb un poema diferent, però seguint el mateix to.

POEMA 2
Vosaltres us ho heu buscat!
No havíeu d’haver votat
aquell petit disbarat
que abans us he declamat.

Mentre m’asseia, sentia:
–“Això no és pas poesia.”
Ho deia un, mig indignat,
al que tenia al costat.

Jo mateix, més d’algun cop
em plantejo si el xarop
pot comptar com a aliment
o és  només un condiment?
I alguns “poemes”, diria,
que no són pas poesia.

“Poemes-atracament”.
Tinc dret a atacar la gent?
i, vinga, orelles endins,
un grapat de rodolins
d’aquells de gust ben dubtós
però que entren de dos en dos?

Això són rimes barates,
com el verí de les rates.
Faríeu bé d’aspirar
a tastar el millor faisà
del menú degustació
d’algun poeta millor.

Jo faig rimes a granel
“para ella y para él”
I les dic com un firaire
sense preocupar-me gaire
dels aspectes més formals.

Només paraules normals
caminant en fila índia
que refresquin com la síndria
que assaborim al juliol
quan escapem del control
de l’avorrida rutina
entre muntanya i piscina.

Barrejat amb el poema
hi va tot allò que em crema:
un grapat de pensaments
ben trenats amb sentiments,
somnis, pors, les il·lusions
i algunes preocupacions.

Volen lliures, es despleguen,
van lluny, però al final aterren
on eren, al mateix lloc
-com als escacs un enroc-
i em permeten ser més savi
sense haver desclòs els llavis.

Són espai de llibertat,
de despullada veritat,
píndoles per a la consciència
que es despleguen amb paciència
i esclaten, de cop, un dia
despertant-me l’alegria
d’aprendre a mirar al voltant
tot notant com es desfan
els nusos que no sabia
que lligats dins meu tenia.

Potser si ho mirem així
encara us puc oferir
els meus versos sense por,
com qui canta una cançó
que després es queda dins
explorant tots els camins
i retorna i tothom sap
que es quedarà dins del cap.

Doncs us deixo aquest poema
de franc, no hi ha cap problema.
Si us serveix, podeu queda-us-el
I, sinó, podeu tornar-me’l.
Feu el que feu, no patiu,
ja no es perdrà aquest caliu
que junts hem aconseguit
aquí al Voilà aquesta nit.
Doncs, res. Les gràcies i adéu.
I ara aplaudiu i voteu.

Els somriures i els aplaudiments amb que va ser rebut el poema em van fer sentir molt ben pagat, tot i que la puntuació potser no va ser tan generosa.
Un cop vam haver llegit els 4 finalistes, les posicions finals van ser les mateixes amb què havíem acabat la primera ronda: Emma (1), Cadí (2), Eladi (3) i Ferran (4).

Llavors vam pujar a l'escenari a recollir un obsequi en forma de lot de llibres de poesia i ens van donar l'opció de dir unes paraules.


Alguna foto final i l'acte es va donar per acabat.
Era mooooolt tard (perquè havíeme començat molt tard i la introducció a l'acte va ser molt llarga i feixuga), però vam marxar tots amb un somriure i la sensació d'haver-nos-ho passat molt bé.







I aquí en deixo aquesta crònica per recordar-ho, passats els anys i perquè en pugueu gaudir els que no vau poder venir.

9 d’oct. 2024

Torna l'Slam poètic. Ens hi veurem?

Com cada any, a l’octubre, a Manresa, torna el cicle “Tocats de lletra”, un festival amb un grapat d’actes d’allò més suggerents i estimulants. I com els darrers anys torna l’Slam poètic, un recital poètic “competitiu” on deu concursants reciten els seus poemes i un jurat popular tria els que més agraden.

L’any passat hi vaig participar per primera vegada i enguany hi torno.

L’acte serà a la sala Voilà de Manresa (C/Cós, 74) el dissabte 19 d’octubre a les 22:30 h

Ens hi veurem?

(ja veieu que al programa l'acte surt anunciat amb una foto dels finalistes de l'any passat, on se'm veu ben xiroi després de l'experiència)

1 d’oct. 2024

"Platja" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

PLATJA

Sempre recordaré aquell dia de platja. 

Va ser la nostra primera discussió seriosa i tot va començar per una tonteria que no tenia més importància. Però hi vaig clavar la banya i no la vaig voler deixar passar. M’hi vaig posar fort i ella també.

Havíem quedat per anar a passar el dia a la platja i de cop ella va dir que ja no en tenia ganes i que no hi pensava anar. Era una declaració de guerra que em portava a un carreró sense sortida. Ja hi havia estat altres vegades, però aquest cop no vaig recular. Vam tibar la corda més i més fins que ja només podia passar una cosa. I va passar: es va trencar.

–Havíem quedat que aniríem a la platja i jo hi vull anar. Si no vols venir, queda’t, però jo marxo.

–Ja pots anar tirant. Passa-t’ho bé –va desafiar-me amb sarcasme, girant-se d’esquena.

–Gràcies. Igualment –i abans de dir alguna cosa de què pogués penedir-me, vaig complir, per primer cop, una amenaça.

Ja tenia el cotxe carregat amb la bossa, el para-sol i les cadires. Vaig engegar i, abans que m’arribés la temptació de recular, vaig posar rumb a Calafell.

Vaig conduir tens. El cap com una olla a pressió. Les barres adolorides, com quan portes molta estona mastegant xiclet. I un garbuix de converses que anava filant i desfilant dins del meu cap. El que podia haver-li dit, el que ella m’hauria contestat, la meva resposta enginyosa... O el que ens diríem quan ens tornéssim a trobar i cap on ens portaria: reconciliació o ruptura definitiva? Amb tot això fent xup-xup, quan me’n vaig adonar ja estava aparcant davant del mar. 

Em vaig posar el banyador i vaig instal·lar-me a la sorra. Tenia un munt d’hores per davant i volia sortir d’aquella espiral de pensaments. Assegut a la cadira, vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pel so de les onades i el tacte granulat als dits dels peus. De mica en mica, la respiració es va anar compassant i la ment es va buidar. 

Quan vaig tornar a obrir els ulls, estava molt més tranquil i disposat a gaudir del dia de platja, encara que fos sol. O potser això era el millor: la llibertat de decidir a cada moment què volia fer i què no. Em tornaven ressons de les converses imaginades, però m’esforçava per fer-les fora. Em va semblar que llegir seria una bona manera d’aconseguir-ho.

Tenia una novel·la que feia dies que m’esperava. Tothom en parlava molt bé i me l’havia reservada per a una estona que pogués dedicar-m’hi en cos i ànima, sense res que em distragués. I el moment havia arribat.

Vaig treure el llibre de la bossa i, abans de començar-lo, em vaig delectar en els prolegòmens. La portada, el resum de la contraportada i fins i tot la biografia de l’escriptora que, amb aquella primera obra, havia fet diana, convertint-se en èxit de vendes i crítica. I m’hi vaig capbussar.

Tenia una arrencada fulgurant i de seguida em va atrapar. Devorava les pàgines, totalment aliè a la discussió que havia tingut aquell matí. Quan vaig acabar el primer capítol, vaig aixecar la vista i vaig veure que el paisatge al meu voltant havia canviat, sense que me n’hagués adonat. Hi havia famílies amb criatures, alguna parella i, a la meva esquerra, un tros enllà, una dona sola que em va semblar que m’estava mirant i, de cop i volta, desviava la mirada.

Aquell fet va excitar la meva imaginació. Ella estava sola. Jo estava sol. Teníem una edat similar. Era un escenari ideal per a un rotllet improvisat. Pim, pam. Vaig somriure i vaig pensar que segur que havien estat imaginacions meves. Com que havia entrat en calor, vaig deixar el llibre a la cadira per anar-me a remullar.

Des de l’aigua podia mirar-la sense que em veiés. I si de debò aquella dona volia alguna cosa, podria aprofitar per venir a l’aigua i anar-se’m acostant. Però evidentment no va passar res.

Vaig tornar a la meva cadira amb ganes de reprendre la història del llibre. Feia un dia fantàstic i algú se l’estava perdent per orgullosa. Vaig bandejar aquell pensament. No volia distreure’m i tornar-me a atabalar. Només volia seguir gaudint d’aquell magnífic dia de lectura a la platja.

Tan bon punt vaig engegar el segon capítol, em va arrossegar de manera instantània. Els personatges evolucionaven de manera sorprenent, però versemblant, i la troca s’embolicava. Aquella escriptora sabia enganxar el lector i fer-se seguir, com el flautista d’Hamelin amb les rates. Anava passant planes, avançant més i més, volent saber cap on em portaria, però al mateix temps gaudint i paladejant cada paràgraf que llegia. Aquella novel·la es mereixia tots els elogis que li havien dedicat. Era del millor que havia llegit en molt temps.

I quan vaig acabar el capítol i vaig mirar cap a l’esquerra, altra vegada va semblar que hagués enxampat aquella dona fent una malifeta. Aquest cop estava segur que m’estava mirant i s’havia girat de cop i volta. Gairebé juraria que s’havia posat vermella.

No vaig voler dedicar-li més atenció i em vaig capbussar en el capítol següent. Vaig llegir-lo d’una tirada, cada cop més impressionat i intrigat per l’esdevenir de la història. Vaig passar del tercer al quart sense aturar-me i, després d’aquest, vaig tancar el llibre amb un somriure d’admiració pel gir de guió que havia plantejat l’autora. En tombar-me cap a l’esquerra, vaig tornar a sorprendre la veïna mirant-me encuriosida i girant la vista sobtadament. 

Vaig mantenir la mirada en ella, esperant que tornés a girar-se cap a mi. Va trigar força estona, però al final va fer-ho. A poc a poc, com si anés mirant a tot arreu per fer-s’ho venir bé i acabar posant la vista sobre mi. Quan les mirades es van creuar, jo li vaig somriure de manera franca i ella em va tornar un somriure tímid, però de seguida va interessar-se pel mòbil. Que malament que dissimulava!

Vaig tornar a l’aigua. Estava boníssima! M’hi vaig estar una bona estona remullant-me i mirant obertament la meva veïna, desafiant-la a venir a l’aigua. Reconec que la lectura de la novel·la i aquella pueril aventura m’havien fet oblidar la discussió del matí i les possibles conseqüències. Però segur que inconscientment, aquella fantasia era una manera de castigar la meva parella.

Ara m’imaginava que la veïna trapella venia a l‘aigua i s’anava acostant a poc a poc, nedant de manera erràtica fins que, d’esquena a mi, quedava ben a la vora. De cop ens tocàvem –ai, perdó!–, però la mirada no demanava perdó, sinó que demanava guerra. I, com que necessitàvem una excusa per tocar-nos, jo li intentava treure una alga dels cabells i ella es deixava fer. I de cop ella feia veure que perdia peu i s’agafava a mi. I tot formava part d’una estúpida coreografia infantil per anar fent passos amb xarxa de seguretat, per tenir una excusa si notàvem un rebuig que no arribava.

Però allò només passava dins del meu cap. Ella seguia a la seva cadira i jo a l’aigua. Així que vaig recordar com havia deixat la novel·la i vaig decidir tornar-hi. 

Just quan jo sortia de l’aigua, vaig veure que ella s’aixecava per entrar-hi. Em va passar pel costat i em va fer un somriure vergonyós. Aquella salutació ja era molt més del que havia passat fins llavors. Vaig estar temptat de seguir-la cap a l’aigua per fer realitat la fantasia, però vaig pensar que no havia de precipitar-me. Millor que, fos el que fos, anés madurant poc a poc.

Vaig posar-me a llegir, però la vista se me n’anava cap a aquella dona que es banyava i no em concentrava. Anava passant pàgines, però no m’estava assabentant de res. Vaig aturar-me i vaig aclucar els ulls per calmar-me. Quan els vaig obrir, no la vaig veure per enlloc. Potser havia anat a caminar. Perfecte. Podria tornar-me a centrar en el llibre.

Aquest cop sí, em va tornar a atrapar la màgia de la literatura. El protagonista es trobava en un atzucac imprevist i la seva vida estava en perill. Llavors descobríem que el que fins llavors semblava el seu gran amic, en realitat desitjava la seva mort i no feia res per ajudar-lo. Però allò només ho sabíem els lectors, mentre el protagonista seguia confiant en ell. Ben aviat em vaig oblidar de tot el que no fos aquella aventura i em vaig empassar dos capítols més sense aturar-me. La història estava en un punt culminant i no volia deixar de llegir, però un rau-rau a la panxa em va anunciar que era hora de dinar.

Vaig tancar el llibre i vaig mirar cap al fons del mar. Intuïa que la dona havia tornat i estava mirant-me, preparada per desviar la vista tan bon punt li posés els ulls a sobre. Vaig retardar el moment per sorprendre-la. Em mirava el mar, les onades, l’horitzó i llavors, de cop i volta, vaig girar-me i li vaig clavar els ulls a sobre. La vaig agafar desprevinguda i li vaig somriure descarat. Ella també va somriure com si es rendís i acceptés el joc. Com si hagués baixat una barrera i em donés peu a anar un pas més enllà.

I llavors em vaig posar nerviós. No sabia fins on volia arribar. Que ens haguéssim discutit amb l’Astrid no volia dir que jo volgués tirar per la borda la relació. Potser no havia de flirtejar amb aquella dona si després no estava disposat a anar més enllà. O potser havia de deixar que la situació fluís i el destí decidís fins on arribàvem. Després d’haver anat molta estona a l’atac, estava paralitzat, sospesant els possibles escenaris. 

I mentre dins meu feia malabars amb aquestes idees, vaig veure com aquella dona s’aixecava i començava a acostar-se’m. Les galtes em bullien, el cor bategava fort i la suor va aparèixer per recordar-me que estava molt desentrenat en el joc de la seducció.

Aquella dona avançava amb el millor dels seus somriures. Era molt atractiva: una oportunitat que jo mai no hauria imaginat. Es va aturar sense envair el meu espai vital, i em va dir:

–Perdona si t’he incomodat, però no podia evitar mirar-te. No m’havia passat mai de tenir tan a la vora un lector llegint un dels meus llibres. T’agrada?

1 de set. 2024

"Retirada" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!

RETIRADA

Fa massa temps que estic dins la cova. Ja en tinc prou. Necessito sortir-ne.

Miro constantment cap al sostre, cada cop més baix. Cap a les parets, cada cop més a prop. Cap a l’incert futur que m’espera si seguim avançant i cap a l’alliberament que em suposaria girar cua i sortir. Suo. I el silenci fa que qualsevol petit so m’arribi amplificat i em neguitegi. Com aquesta gota que de tant en tant cau i ressona cristal·lina i amenaçadora.

Jo mai no havia sentit cap mena d’interès per les coves ni per l’espeleologia, però quan et vaig conèixer em vas enlluernar de tal manera que només volia estar amb tu a totes hores i fer tot el que tu feies. I a tu sí que t’agradava això de les coves, però sabies que no tothom hi estava fet o sigui que m’hi vas anar introduint a poc a poc.

Primer em vas portar a les turístiques. Aquelles que es podien visitar de manera còmoda i en grup. Avançant sempre drets, per camins ben senyalitzats, ben il·luminades i protegides amb baranes. Precioses.

Després vas començar a portar-me a les que només tenien senyalitzada l’entrada i calia endinsar-s’hi ben equipat. Amb casc, frontal, botes resistents que es poguessin enfangar i roba impermeable. Però encara prou amples i de bon caminar.

Només m’agradaven perquè hi anava amb tu. De fet moltes vegades només et veia a tu, allà al meu davant. Els rínxols que es gronxaven per sota del casc, les corbes del teu cos que s’insinuaven per sota la granota i el teu somriure que il·luminava més que els lots. Se’t veia tan feliç explorant les coves que era gairebé impossible no voler-t’hi acompanyar.

A vegades me’n parlaves quan fèiem l’amor i, conscient o inconscientment, em creaves estímuls condicionats que associaven les coves amb el plaer del sexe i em predisposaven a veure’n més.

Però de mica en mica em vas anar arrossegant cap a un terreny en què ja no em sentia tan còmode. A vegades tenia la sensació que em faltava l’aire quan el camí s’anava estrenyent a mesura que ens hi endinsàvem. A vegades arribàvem a espais on amb prou feines passàvem d’un en un, gairebé adherits a les parets. Eren moments massa angoixants per al meu gust. 

Però m’animaves a superar els meus recels, prometent-me que el que veuríem després valdria la pena. I sovint era veritat. Havíem arribat a galeries precioses, que poca gent devia haver admirat. I alguna vegada t’havies abraonat sobre mi, presa de l’excitació pel mal pas que acabàvem de superar. I em petonejaves d’una manera tan apassionada que em feies oblidar les males sensacions anteriors.

Alguna vegada havíem arribat als peus d’avencs insondables. Precipicis subterranis. Llençàvem una pedra i m’esparverava comprovar l’estona que passava fins a sentir l’impacte amb el fons. Un error de càlcul en aquelles circumstàncies hagués estat fatal i allò em feia molta por. Llavors només tenia ganes de sortir d’aquella presó angoixant i tornar a notar el cel blau sobre el cap.

I a còpia de passar males estones, vaig anar prenent consciència que aquell no era el meu lloc, que jo mai no m’havia sentit atret per les coves. Estava anant contra natura, només per acompanyar-te a tu. Alguna cosa dintre meu va començar a rebel·lar-se perquè cada cop deixava una mica més de ser jo per acostar-me al que tu volies que fos. I no podia retreure-t’ho perquè jo sol m’havia avingut a fer aquelles renúncies per estar al teu costat i fer-te contenta.

Va començar a costar-me cada vegada més, però ja t’hi havia acostumat i no acceptaves un no. Em feies quatre moixaines, em xiuxiuejaves quatre promeses a cau d’orella i la meva resistència claudicava. I tornava a entrar-hi, però a mesura que ho feia, començava a penedir-me’n i cada cop ho vivia pitjor.

Fins que avui he dit prou.

M’has fet entrar més endins que mai. Hem estat molta estona avançant ajupits, picant amb el casc contra el sostre contínuament. Ho he trobat molt desagradable i en cap moment ha arribat una recompensa que justifiqués aquell patiment. Només anar encadenant galeries estretes que ens allunyaven cada cop més de l’entrada. L’oxigen. La seguretat. 

I de sobte he sentit les meves paraules ressonant com aquella gota d’aigua salada que es desprèn de les estalactites.

—Jo surto.

T’has quedat tan sorpresa que no has reaccionat. Ens hem quedat tots dos quiets i en silenci. Ni tan sols has provat de convènce’m perquè en el fons eres conscient que havies estirat massa la corda. Després has continuat avançant més i més endins. 

Pensaves que t’acabaria seguint. Com sempre. Que tindria por de quedar-me sol a les entranyes de la terra. Però aquest cop ho tenia clar: una retirada a temps és una victòria. I em retirava. 

Quan al cap d’uns metres t’has girat i has intentat seduir-me amb falses promeses jo només he repetit:

—Surto

M’he girat amb dificultats i el llum del meu frontal ha començat a il·luminar un passadís fosc i inacabable. El panorama no era gens encoratjador, però no m’he desdit. No he mirat enrere. Sabia que si seguia ferm, el camí cada cop seria més ample, entraria més aire i mica a mica em podria anar incorporant. Era qüestió de temps. Si no em rendia, acabaria veient la llum al final del túnel.

Ara ja em comences a quedar lluny. No sé ni perquè segueixo parlant-me a mi mateix com si et parlés a tu. Potser una mica pateixo per tu, sola allà dintre. O pel que em passarà a mi quan m’adoni que ja no estic a dintre amb tu, sinó a fora i sol. 

Només vull sortir. M’encalça un malson en què el sostre s’esfondra i em quedo aquí tancat per sempre. I no em vull deixar atrapar. Suo i se m’accelera la respiració. No hi vull pensar. Només avanço i avanço, cada cop més de pressa i amb el cor desbocat. Llenço la mirada endavant, a la caça i captura dels primers rajos de llum que m’indiquin que m’acosto a la sortida. A l’anhelada llibertat. No vull recular. No vull més coves. Surto. Surto. Surto.

Em falta l’aire i m’aturo. Crec que és un principi d’angoixa. M’ajupo i respiro a poc a poc amb els ulls tancats. Buido la ment, deixo passar el temps i la cosa millora. M’aixeco i per primer cop m’adono que estic molt cansat. Torno a caminar i al cap d’un moment arriba el pitjor que em podia passar: el camí es bifurca.

No tinc ni idea de per quin hem entrat. Només t’anava seguint amb tota la confiança i la por posades en tu i no he retingut cap referència. Faig unes passes en una i altra direcció, il·luminant el terra, intentant descobrir alguna petjada que em digui quin és el camí que he de seguir, però ho veig tot igual: fang, bassals, pedres.

Intento calcular quanta estona fa que t’he abandonat i quanta estona em deu quedar per arribar a la sortida exterior. Només per mantenir el cervell ocupat i així la por no el conquereixi. Les referències es distorsionen molt enmig de foscor i silenci, però vull pensar que no queda massa. Em plantejo diverses opcions.

Primera: recular per trobar-te i continuar amb tu.  

Segona: quedar-me on soc i esperar-te fins que surtis per seguir el camí correcte. 

Tercera: arriscar-me a escollir un dels dos camins i seguir-lo, confiant que em dugui a la sortida.

No vull que siguis tu qui em salvi. Això m’obligaria a donar-te les gràcies, empassar-me l’orgull i mantenir les coses com estan. Així que em decanto per la tercera opció: la més arriscada. 

Així que assumeixo un risc controlat. Caminaré cent passes per un dels dos camins per buscar la claror o algun indici de proximitat a l’exterior. Si no és així, desfaré les cent passes i ho provaré per l’altre camí. Després amb dues-centes passes i així fins que ensopegui amb el camí correcte. Això em dona seguretat i començo a caminar per la galeria de la dreta.

Quan arribo a les cent passes apago el frontal i interrogo la foscor del meu davant. Res. No sembla que la sortida sigui a prop. Desfaig el camí i fins la cruïlla. Amb la bota marco unes fletxes al fang que assenyalin les dues sortides que estic explorant perquè tinc por d’acabar-me desorientant i confonent-les amb el camí d’on venia.

Engego el camí de l’esquerra i quan arribo a les cent passes repeteixo el ritual d’abans amb el mateix resultat. Sense recular, decideixo fer cent passes més. Si no hi ha sort, ja en faré dues-centes de tornada.

Quan porto seixanta passes, sento una remor llunyana i el cor em fa un salt. M’aturo. Immòbil. Sento els meus batecs tan forts que em costa distingir-los dels sons externs. Tanco el llum i em sembla distingir la teva veu. Podrien ser dues síl·labes i un llarg final en “i”. Pot ser que estiguis cridant “Martííííí!”. 

Potser has arribat a la cruïlla, has pensat que em podia haver equivocat de camí i em crides per sortir plegats pel camí correcte. El primer impuls és posar-me a cridar per indicar-te la meva posició i assegurar-me una sortida plàcida, després de tant neguit. Però callo.

Ara encara ho tinc més clar: aquesta és la prova definitiva que no vull tornar amb tu. No vull més foscor ni coves. S’ha acabat. I per això callo. Encara sento la veu llunyana i borrosa un parell de cops més. Després, silenci. I quan es torna a sentir la veu, ja és més llunyana. Reculo cent seixanta passes i arribo a la cruïlla. Veig les fletxes del terra i la que marca el camí d’on vinc ara està ratllada amb una creu. Confirmat. El camí bo és l’altre. Gràcies.

Em poso a seguir-lo i em sembla que ja no estic tan cansat. Ni tan nerviós. Ni tan espantat. Vaig comptant les passes i quan arribo a les dues-centes encara ho noto tot igual. Però poc després la galeria s’eixampla i, per primer cop, tinc la sensació que m’estic acostant a la sortida. Encara no hi ha llum ni me n’arriba cap so, però corre un aire diferent.

Cap a les dues-centes noranta apago el llum i noto una tènue claror que només pot venir de l’exterior. I llavors sento la teva veu clarament: “Martííííí!”. Deus haver arribat a la sortida i, com que no m’hi has vist, has reculat per buscar-me. 

És una reacció infantil, però no vull que em trobis i busco un amagatall. Movent els peus sigil·losament per no fer soroll. Veig un espai entre unes roques grans i m’hi esmunyo. Al cap d’un parell de minuts, la llum del frontal precedeix la teva veu cridant el meu nom i em quedo petrificat. Immòbil. Les teves passes i els teus crits generosos es van allunyant cap a l’interior de la terra i jo soc una rata fastigosa que permet que t’hi endinsis inútilment.

M’adono que soc injust. I covard. I absurd. Però si pogués, ara mateix taparia la galeria amb una pedra gegant perquè no en poguessis sortir i així mai no em trobaries. 

Sé que seria molt més noble i fàcil dir-te la veritat:

–Soc aquí. Sortim, però no vull entrar mai més a una cova. De fet, no vull seguir amb tu.

Però no puc. No sé com fer-ho. I només aprofito que la teva veu ja se sent prou llunyana per sortir del meu amagatall i començar a caminar, amb passes cada cop més grans, cap a la sortida. 

Després d’un revolt veig la llum i el final del túnel. Arrenco a córrer i em llenço als braços de la meva llibertat. Si penso en el que acabo de fer em sento malament, però no podia fer cap altra cosa. Ara he de salvar-me. Mirar per mi i per ningú més. Egoisme de supervivència.

Diuen que, en les cordades d’alta muntanya, els alpinistes van lligats de dos en dos per poder-se salvar. Si, caminant per una cresta, un caigués cap a la dreta, l’altre hauria de llençar-se cap a l’esquerra per fer de contrapès i aturar una caiguda mortal. I per això convé que els dos escaladors que van encordats tinguin un pes similar. 

Però tu peses molt més que jo. Metafòricament parlant. Ets massa dominant i si tu caiguessis, m’arrossegaries rere teu cap al precipici. Per això he de tallar la corda. 

Pensant en tot això he arribat al teu cotxe. Busco dins de la motxilla i en trec la llibreteta i el boli que sempre duc a sobre. Arrenco un full i gargotejo:

“No vull continuar.

Necessito un temps per aclarir-me.

Perdona’m, però no em truquis ni em busquis.

Necessito estar sol”

I, amb la por de no saber com sortiré d’aquí, però deslliurat del gran pes que m’ofegava, camino cap a la resta de la meva vida.