Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

31 de des. 2012

Marcos Zrihen

A la Fira de Santa Llúcia de Manresa em va passar una cosa que fa molt que no m'havia passat...
Em vaig enamorar d'un quadre.
I després de passar-hi vàries vegades intentant resistir-m'hi (perquè no era prudent gastar-se diners en aquell moment) no vaig poder aguantar més i vaig demanar el preu. I com que estava dintre de les nostres possibilitats, i a l'Anna també li va agradar, el vam acabar comprant. I no només un, sinó dos, per penjar-los plegats.
Són 2 quadres petits de 15 x 15 cm i de temàtica litoral (paisatge de platja).
El primer és molt semblant al que il.lustra l'inici d'aquesta notícia, però té una parella a la sorra en comptes d'aquest solitari. El segon és molt semblant al que tancarà aquesta notícia: dos nens a la sorra de la platja.
I l'autor és en MARCOS ZRIHEN.

Quan vaig arribar a casa vaig buscar informació i vaig descobrir que hi havia tota una col.lecció de quadres d'aquest autor (les altres, no) que m'agradaven molt: "Playas y desiertos".
Us dono una part de la informació trobada a internet i us ofereixo un recull de quadres d'aquesta sèrie.

MARCOS ZRIHEN neix a Barcelona al 1966. Comença a pintar a l’edat de 17 anys arran d’un viatge per Israel. Va estudiar dibuix, pintura i fotografia a l’Escola Industrial i a l’Acadèmia Miguel Ángel de Barcelona. Va muntar la seva pròpia empresa a Alacant dedicada a crear ventalls artesanals pintats a mà. Professionalment es dedica la pintura des de fa 5 anys. Pintar és la seva vida, el seu treball i la seva passió. Exposa de forma permanent a la Galeria Artevistas de Barcelona des de 2009.
Pinta a l'oli, el seu material preferit. Aquesta tècnica li permet aconseguir uns efectes de brillantor i tons de colors vius. La seva pintura és una alternança de superfícies pintades amb brotxa, on el gest brilla, i àrees on els colors es barregen entre si. Recentment, ha ampliat el seu treball amb noves textures com la sorra.

"PLAYAS Y DESIERTOS" és una col·lecció que neix arran d’una confluència d’esdeveniments i de passions. Per una part, un viatge a Egipte en el qual descobreix el desert del Sinaï i, posteriorment un viatge pel desert d’Alice Springs en Austràlia.
El silenci i la immensitat del desert, el seu misteri, llibertat i profunda grandesa l’impressionen i el fascinen i decideix pintar-los. També ret homenatge a les platges, al mar mediterrani, a la calor, al benestar que porta l’estiu. Per al pintor la platja remet a un espai d’oci i gaudiment, un espai de contacte de l’home amb la natura. El tema de les ombres neix de la seva passió per la psicología i la filosofía. L’ombra seria la motxilla de l’home, el bagatge que l’acompanya i el defineix.
És una col·lecció ètnica, minimalista, que ens remet a l’home, la natura, la llum, el benestar i a la simplicitat, però també a la solitud, la inquietud i la recerca. L’home i la seva ombra a vista d’ocell. Tribus ballant, nens jugant, grups humans sempre en moviment.
Obra sobre tela que, tanmateix, sembla pintada sobre fusta, amb textures, relleus i tons subtils. La vida i el seu dinamisme captats des d’un prisma d’indiferència, original i a la vegada molt humà.



28 de des. 2012

Prova superada

L'any 1932, a la profunda Arizona, la família MacAlcornz vivia una vida tranquil.la. S'encarregaven del correu per tot l'estat amb la seva diligència i les coses els anaven prou bé com per plantejar-se (després de molt temps d'haver anat estalviant) ampliar la seva casa i fer-la més confortable.
Les obres anaven avançant a bon pas i, tot i que s'havien disparat una mica del pressupost inicial, res no feia pensar que no poguessin assumir-les.
Però vet aquí que un bon dia, un dels dos cavalls de la diligència va trencar-se una pota i van haver de sacrificar-lo. Ràpidament van haver de comprar-ne un altre per continuar donant el servei i mantenir el nivell d'ingressos, però van haver de gastar tots els estalvis que els quedaven i encara faltava acabar de pagar les obres.
La família MacAlcornz va decidir reduir les despeses al mínim, economitzar tant com fos possible, treballar totes les hores del món i... resar molt, per intentar superar el mal moment i no quedar a deure a ningú.
I quan semblava que se'n sortirien, en un dels trajectes de tornada a casa de la diligència es van veure sorpresos per un tiroteig que va ferir mortalment els dos cavalls.
Després de donar gràcies a Déu per haver sortit sans i estalvis d'aquella ensopegada, van haver de plantejar-se com superar aquella adversitat. Calia comprar dos cavalls per continuar repartint el correu, però no tenien diners per fer-ho. Com que tenien bona reputació a la zona van comprar els dos cavalls dient que els pagarien tan aviat com poguessin i van començar a treballar i estalviar com formiguetes per retornar a la normalitat el més aviat possible. Alguns amics els van oferir diners en préstec per encarar la situació amb més tranquil.litat, però ells van declinar l'oferta agraïts: volien intentar sortir-se'n pels seus propis mitjans.
Durant uns quant mesos van anar estalviant tant com van poder, prescindint de tot allò que no fos indispensable, comprant el mínim possible i veient com mica a mica el seu esforç anava veient-se recompensat. Quan semblava que no podrien acabar de passar una setmana, els sortia un servei especial que cobraven a bon preu i els permetia tirar endavant. I al calaix on anaven guardant els diners que estalviaven per pagar els dos cavalls cada cop faltava menys per aconseguir la quantitat total.

Durant tots aquells mesos van aprendre a valorar cada un dels dòlars que guanyaven i cadascun dels petits capricis que deixaven de permetre's, a posar-se en la pell de tots aquells que tenien problemes per arribar a final de mes, a no malgastar innecessàriament...
I un bon dia de finals de desembre van adonar-se que ja havien reunit tota la quantitat que necessitaven per pagar els cavalls i, orgullosos d'haver aconseguit superar la prova que el destí els havia preparat, van saldar el seu deute abans d'acabar l'any.
I van encarar el 1933 treballant com formiguetes i esperant que en les següents setmanes puguessin anar-se refent i aconseguir la tranquil.litat econòmica que tant havien trobat a faltar.

No sabeu com admiro i com arribo a entendre els MacAlcornz...!!

26 de des. 2012

Nadala 2012

Buscar l’estel de Nadal
pot ser el joc de cada dia
perquè l’estel hi és tot l’any.

És amagat a un somriure
o fent que brillin els ulls
en mirades inflamades.

És al fons d’una abraçada
i en la mà que t’ofereixen,
si has caigut, per aixecar-te.

Tots som estels de Nadal.
Recordem-ho i ajudem-nos
fent llum per fer un món millor.


Desembre 2012

Aquesta és la nadala familiar que us ofereixo a tots els lectors del picalapica amb el desig que el contingut del text es faci realitat. Evidentment el text és propi (per si algú no havia notat la "marca de la casa"), les fotos les ha fet l'Anna i els protagonistes són el Roc i l'Ona, dos autèntics estels de Nadal.
Bones festes i bon 2013 per tothom!!!

22 de des. 2012

D'herois a Reis

Us presento els 3 personatges de les fotos:
  1. Pere Casaldàliga: bisbe català de la prelatura de São Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil). Viu allà des de 1968 i ha dut a terme una missió d'acompanyament, respecte i defensa dels drets dels indígenes i els camperols de la zona. Seguidor i predicador de la teoria de l'alliberament que a vegades l'ha dut a contradir les paraules del Vaticà. Fa poques setmanes ha estat notícia perquè ha hagut d'abandonar la seva residència habitual per defugir les amenaces de mort per part dels sicaris dels terratinents de la zona, unes amenaces que ha anat rebent des de fa molts anys (i que de fet han acabat amb la vida d'alguns dels seus col.laboradors directes) però que mai no l'han fet recular en la seva ferma posició de lluita per la justícia i els drets de les persones.
  2. Carme Forcadell: presidenta de l'A.N.C. (Assemblea Nacional Catalana) que està marcant l'evolució de l'independentisme a Catalunya des dels darrers mesos i va assolir el punt culminant en la manifestació multitudinària de l'11 de setembre de 2012.
  3. Eric Abidal: futbolista francès que juga al Barça des del 2007. A part del seu excel.lent rendiment esportiu, Abidal ha suposat un exemple de lluita contra el càncer i d'esperança per a tots els malalts.  El març del 2011 se li detecta un tumor al fetge. Se l'opera i després d'una meteòrica recuperació torna a jugar al cap de 2 mesos i acaba la temporada sent titular en la final de la Champions i aixecant la copa en un gest molt emotiu dels capitans que li van cedir aquest honor per homenatjar el seu afany de superació personal. El març de 2012 una reproducció de la seva malaltia requereix un transplantament de fetge que es produeix el mes d'abril. Aquest mes de desembre de 2012 (quan ningú no confiava que pogués tornar a competir en l'esport d'elit), el Barça ha anunciat que Abidal té l'alta mèdica per tornar a entrenar amb normalitat en un cas de recuperació sense precedents.
Aquest escrit va començar quan vaig saber la darrera notícia protagonitzada pel bisbe Casaldàliga, un exemple de moltes coses positives però sobretot de coherència i de defensa d'uns ideals. Pocs dies després va sortir la notícia de l'asombrosa recuperació de l'Abidal. I tot el que l'envolta, la senzillesa i humilitat amb que explica i comparteix la seva situació, l'excel.lent exemple que suposa per la joventut i per a totes les persones malaltes de càncer i les brutals i unànimes mostres de suport i estimació que recull aquest jugador sempre em desperten una pujada d'adrenalina i emoció.
Llavors vaig pensar que aquestes dues persones eren dos herois de l'actualitat amb molts punts de contacte: la seva senzillesa, la seva coherència, el seu exemple, el seu idealisme... I llavors vaig pensar que, l'un amb el cabell blanc i l'altre de raça negra, bé podien ser dos excel.lents Reis Mags.
Llavors vaig pensar que estaria bé trobar un Rei Ros i tancar la trilogia i, pensant, pensant, se'm va acudir la Carme Forcadell.
Ella no ha superat cap malaltia ni ha arriscat la seva vida per defensar els pobres, però la manera educada, ferma i serena com ha comandat el procés sociopolític dels darrers mesos a Catalunya em semblen un molt bon exemple de gestió d'uns ideals. Sense fer ni un pas enrere, sense imposar les seves tesis amb violència ni amenaces. Amb serenor, amb arguments, amb constància, amb paciència... I em va semblar que bé podia ser la tercera dels meus Reis Mags.
De fet, crec que si llegiu les paraules que he subratllat de cadascun dels tres casos, podrien intercanviar-se perfectament entre els tres personatges i, per tant, comparteixen prou característiques positives com perquè les vulgui en el meu "pessebre" vital.

I els demanaré que em continuin donant el seu exemple i mestratge i que pugui arribar a assemblar-me una mica a ells.
I de passada que els terratinents brasilers; l'espanyolisme més ranci, intransigent i antidemocràtic; i el càncer acabin derrotats per aquests tres excel.lents exemples a seguir.

18 de des. 2012

Optimisme

Serà perquè ja es flairan les vacances...
Serà perquè per fi estan acabades tot de coses que havia d'entregar i ja no tinc aquesta pressió...
Serà perquè per sort encara tinc els ulls prou oberts com per captar tot de petites coses meravelloses al meu costat...

Sigui com sigui, la setmana passada va sortir aquest poema.
I es diu:

OPTIMISME
Si no quedessin somnis
als meus estenedors
regaria les pinces
amb gotes d'il.lusió.

Si la il.lusió em faltava,
a dins d'una torreta,
en un clot, plantaria
les ganes de tenir-ne.

Si una mala glaçada
me'n matava les ganes
ompliria un got d'aigua
només a la meitat.

Després me'l miraria
pensant en coses maques
i en veu alta diria
que el got era mig ple.

15 de des. 2012

Univers picalapica

A vegades no m'agrada el que passa al meu voltant. Des de coses d'abast general (com les notícies que m'he d'empassar de l'actualitat nacional i internacional), fins a mal rotllos més propers i moments desagradables en el cos a cos a la feina, amb la família o entre els veïns.
Llavors em refugio aquí, al picalapica, i aquí sempre és tot magnífic i meravellós. Jo explicant coses maques, filosofant en el pla teòric, agraint les felicitacions dels lectors...
Suposo que això és el que veuen els estruços quan fiquen el cap sota terra per no veure el que no els agrada, oi?

I llavors penso que potser hi ha gent que llegeix el meu bloc i pensa que això és com "Alícia en el país de les meravelles" i potser se n'atipa de tanta medalla, tanta floreta i tanta virtut.
I de fet, tindria raó de ser perquè la vida no és pas sempre tan maca.

Però de vegades també penso que segurament molts compartim uns valors i unes actituds que, malgrat no sempre poguem viure ni dur a la pràctica, no volem renunciar a mantenir. I penso que deixar-ne constància pot ajudar-me a mi (i potser a algú altre) a fer de recordatori, de far, de brúixola...
I ja m'està bé.
Intentaré acostar al màxim el meu "jo real" al de l'univers picalapica.
Segur que no em farà cap mal...

13 de des. 2012

Ubuntu

Un antropòleg va proposar un joc a uns nens d'una tribu africana.
Va posar un cistell ple de fruita prop d'un arbre i els va dir als nens que qui hi arribés primer guanyaria totes les fruites.
Quan va donar el senyal de sortida, tots els nens es van agafar de les mans i van córrer plegats. Després van asseure's junts a gaudir del premi.
Quan l'antropòleg els va demanar per què ho havien fet d'aquesta manera si un de sol hagués pogut guanyar totes les fruites per a ell sol li van contestar:
- UBUNTU, com podria un de nosaltres estar content si tots els altres estessin tristos?

UBUNTU, a la cultura Xhosa significa "Jo sóc perquè nosaltres som".

Què haguessin fet els nostres nens??
Em sembla una lliçó preciosa que em recorda a una vinyeta que havia trobat en un dossier d'Intermon. També us la deixo per acabar de reflexionar què fem i què podríem fer...

10 de des. 2012

Poemes (feia temps...)

Avui, 10 de desembre, fa 18 anys d'aquell 1994 en què em van concedir el 2n premi de poesia "Bufar i fer ampolles" de l'Ajuntament de Berga pel recull de poemes "Radiografies de poeta".
Si en voleu saber més, cliqueu "aquí".

La poesia, la considero un ART (en majúscules) i em sento molt orgullós d'haver aconseguit fer-hi alguna incursió esporàdica i tenir una certa facilitat per jugar amb les paraules i, de tant en tant, aconseguir alguna combinació prou suggerent per considerar-la un poema.
Ara, però, fa molt temps que no escric poemes (des dels de Calafell...) i al bloc no us n'he transcrit cap des del "Metamorfosi 11-S" previ a la manifestació de la Diada.
He tingut massa feina. Feina de l'escola, el manteniment de dos blocs (aquest i el del nostre cicle a l'escola) i sobretot l'elaboració del número 1 de "La Calderina" (la revista de Calders). Amb tot això no m'ha quedat ni temps ni inspiració per fer poemes. Però avui creia que havia d'oferir-vos-en algun i per això vaig posar-me a mirar la darrera llibreta i vaig buscar-ne alguns que fossin mínimament interessants i no us hagués ofert mai.
No són els millors (els millors ja havien sortit al bloc), però avui, commemorant el premi obtingut a Berga el 1994, tocava oferir poemes.
Espero que us agradin.

CANSAMENT (1-2-2011)
I avui estic tan cansat
que mentre escric aquests versos
el cos comença a adormir-se.
És un procés imparable
que avui comença pels peus
i, poc a poc, va pujant.
com un vigilant de nit
que va comprovant que els llums,
les portes i les finestres
hagin quedat ben tancades,
així va avançant la son.
I a mida que va avançant
va desconnectant seccions
i només deixa engegades
les alarmes d’emergència.
Vés! Ja no sento les cames!
Cada cop em queda menys...
Val més que endreci les coses
o potser demà em desperto
amb les ulleres torçades
sobre d’aquesta llibreta
i una tortícoli immensa.
Sí. Fem-ho així. Bona nit.


VISCA EL RECICLATGE (6-2-2011)
Trobo versos llençats
a tots els contenidors:
al groc, d’amor;
al blau, de vida;
al verd, de mort.
Els agafo i els observo,
me’ls miro amb uns segons ulls
i sovint redescobreixo
noves possibilitats
i me’ls emporto.

Els trec la pols, els netejo
i després els utilitzo
per completar nous poemes
que eren coixos i, per fi,
valents caminen.


MAG DE SEGONA (8-2-2011)
Us ensenyo el barret:... no hi ha res,
no hi ha trampes, podeu comprovar-ho.
I només amb un cop de vareta
i uns mots màgics triats a l’atzar
bé podríem trobar un nou poema
quan tornéssim, incrèduls, a veure
si el barret continua estant buit.

Reverència. Murmuris i algun
tímid aplaudiment. Després mutis.


CADAQUÉS (22-2-2011)
Vaig a Cadaqués, quilòmetres lluny,
però el viatge que importa, més que la distància
és viatjar en el temps.

Ben a flor de pell, tornen emocions
però és el mocador on les conservava
ben ple de forats.

Lluiten la memòria i el sac dels records.
Combat desigual: no recordo prou
del que vàrem viure.

Però les sensacions, segueixen igual.
Cadaqués sorprèn i enamora sempre
i jo hi caic rendit...

...a la seva màgia, a la seva pau,
a l’olor de mar, al silenci dolç
i a les seves barques,

a les cases blanques, als carrers estrets,
a les esperances i a les il•lusions:
al voler poder.


LABERINT RECARGOLAT (26-6-2011)
Pessigolles
a les puntes
de les rimes que no faig.
Abraçades
no donades
que s’emporta el vent tardà.
Les excuses
avorrides
que acabo per no donar.
Els silencis
que incomoden
els que em volen escoltar.

Sobretaules, emboscades
per desfer l’anonimat.
Macedònies a les postres
quan tothom vol un gelat.

O t’apartes o se’t menja
el poema matusser
que, maldestre, ara circula
pel bell mig dels dos carrils,
ocupant la carretera
de la bona poesia.
Desoint les instruccions,
els senyals, les advertències,
les sirenes dels vehicles
d’autoritats competents.
Peu al gas, al precipici
com aquelles “Thelma i Louise”.

Maniobres destructives.
Exercicis de poc gust.
Acrobàcies arrauxades.
Risc pel risc i anar tirant.

8 de des. 2012

Keep calm and speak catalan


L'any 1939, el Govern Britànic va idear uns cartells amb el lema "Keep calm and carry on" ("Mantingues la calma i ves continuant") per generar optimisme entre la població davant la possibilitat d'una imminent invasió de les tropes alemanyes.
Ara en Josep Maria Ganyet (informàtic, professor universitari i col.laborador de RAC1) n'ha fet aquesta adaptació ("Mantingues la calma i parla català") per protestar contra la reforma de la llei d'Educació que promou el ministre espanyol José Ignacio Wert.
I la iniciativa s'està escampant com la pólvora per la xarxa.
Des d'aquí la secundo i en faig difusió.
Més informació:

7 de des. 2012

La Calderina

Ja la tenim aquí!
Ja tenim la nova revista de Calders i després de tants dies de feina i de secretisme sobre el seu nom i el seu logo ara ja es pot fer públic: es diu LA CALDERINA! (el logo proposat per l'Anna Pérez i el nom per la Martina Casabayó). I si cliqueu a la petita imatge de la portada que hi ha aquí a l'esquerra la podreu veure una mica més gran.
Unes setmanes després del llançament del "número zero" els membres de l'equip coordinador (Pilar Arnaus, Juli Mas i un servidor) vam reunir-nos per decidir l'esquelet del "número 1".
D'una banda vam incorporar tot d'idees que ens havia fet arribar la gent: receptes de cuina; elements del patrimoni; recull de naixements, defuncions i casaments; dades d'interès general (horaris del consultori mèdic, dels autobusos...).
D'altra banda vam donar sortida al màxim de col.laboracions que vam rebre en forma d'informacions d'entitats i d'escrits varis: narracions, poemes, opinions del lector, divulgació d'informacions d'interès general...
També vam donar continuïtat a algunes seccions com la dels Petits Plaers de Viure en un Poble com Calders.
I finalment vam incorporar noves seccions que esperem que tinguin bona acollida: revisitar articles de l'antiga revista que hi havia hagut a Calders del 1978 al 1983 que es deia "La Figuereta" i incorporar la rèplica dels "Petits Plaers" que es diu el Puto Pal de Viure en un Poble com Calders.

Tot plegat ens ha donat per a una revista de 40 pàgines que el diumenge dia 2 vam presentar en públic, agraint la col.laboració de tothom i demanant la complicitat i l'opinió de tothom per tal que pugui consolidar-se i tirar endavant com un producte al gust de tothom.

Han estat unes setmanes de molta feina, però, ara, amb la revista als dits i recollint el reconeixement i la felicitació dels veïns, em quedo amb una gran satisfacció i l'esperança que aquest projecte pugui tenir una llarga vida.

Us deixo amb algunes fotos significatives, almenys per a mi:

La capçalera amb el nou nom.
El nou logo de "La Calderina".
Una nova secció que pot donar molt joc.


El públic assistent a l'acte de presentació.
La taula dels ponents.
Entregant el premi a la creadora del nou nom de la revista: la Martina Casabayó.
Entregant el premi a la creadora del nou logo de la revista: l'Anna Pérez.
Aquest projecte és com un joc que hem de construir entre tots.
El "número 1" de LA CALDERINA.
Moltes gràcies a tothom per fer-ho possible.

4 de des. 2012

Català a l'atac

Encara amb la incredulitat davant de la nova ofensiva del govern espanyol i el seu Wert-gonyós ministre d'educació (?) em faig ressò d'algunes iniciatives que han començat a córrer per la xarxa.
D'altra banda penso que encara ens ha fet un favor perquè atacs com aquest fan que tothom torni a unir-se contra l'enemic comú...
...Recuperem l'esperit de l'11-S!!

Visca Catalunya lliure!!

Signa la petició de: "Una escola en català: ara i sempre"

somescola.cat


http://www.escolaencatala.cat/



1 de des. 2012

Curt d'animació

Cap de setmana.
Descans i diversió.
Anem al cine?
Només són 6 minuts...però boníssims!!
PIGEON: IMPOSSIBLE 

29 de nov. 2012

Un petit pas

El 21 de juliol de 1969, Neil Armstrong va posar el peu sobre la superfície de la Lluna mentre deia una famosa frase: "És una petita passa per a un home, però un gran salt per a la humanitat". Aquesta setmana em va venir al cap aquest concepte mentre feia classe amb els meus alumnes...

Enguany a la classe tinc una alumna que va molt més endarrerida que la resta. Li costa molt llegir i escriure, amb prou feines suma sense equivocar-se... Té grans dificultats per assimilar els coneixements. I afegit a això (o per culpa d'això) té una timidesa extrema. Quan em vol dir una cosa, un fil de veu fa que sigui molt difícil sentir-la, fins i tot si parla al meu costat. Gairebé he de posar l'orella al costat dels seus llavis per poder-la sentir. I pretendre que parli davant de tota la classe ja és una gran gosadia. Quan li dono l'opció em contesta amb el silenci i, si pogués, es tancaria dins la closca com les tortugues. I quan alguna vegada, després de molt insistir de manera amable i sense pressionar-la negativament he aconseguit que fes un intent de llegir o parlar en públic, ningú no ha estat capaç de sentir el que ha dit: simplement ha mogut els llavis en un xiuxiueig inaudible.

Evidentment amb aquesta nena la meva gran preocupació és que li pugi l'autoestima i la confiança, que se senti còmoda i que vagi agafant seguretat. I en el cos a cos ja ho he aconseguit. Noto que se sent còmoda amb mi i quan l'agafo a estonetes a ella sola, em parla, m'explica, em somriu i aconsegueixo sentir-li la veu. Noto que mica a mica me la vaig fent meva i va agafant una mica més de confiança.

Un dia que ella no hi era també vaig parlar davant de tota la classe del seu cas i vaig voler fer-los còmplices d'aconseguir que arribi a parlar en públic i la sentim. Vaig dir-los que no l'havíem de pressionar, que ningú s'havia d'impacientar quan la convidéssim a llegir o parlar en públic per no posar-la nerviosa, etc. I la classe ho va entendre i va reaccionar molt bé.

Doncs bé, aquesta setmana, a l'hora d'informàtica (on només som mig grup) estàvem fent una fitxa d'iniciació al Word (aprendre a posar accents, subratllar, la negreta, la cursiva, etc.). La fitxa estava molt pautada i anàvem llegint una instrucció cadascú i llavors fèiem a l'ordinador el que se'ns proposava. Jo estava a prop d'aquesta nena, amatent a les seves dificultats i felicitant-la en tot el que feia bé. I ella estava crescuda, orgullosa d'anar-se'n sortint.

Llavors va haver una d'aquelles confluències astrals que, quan passen, s'han d'aprofitar. Vaig veure que ella estava en dinàmica positiva i que la frase que tocava llegir era curta i feta de paraules senzilles i assequibles i li vaig donar la paraula.
Es va fer el silenci a la classe i ella immediatament va arrencar a llegir... amb una veu prou alta com perquè tota la classe pogués escoltar-la. Quan va acabar la vaig felicitar i alguns companys també ho van fer. I llavors li vaig veure aquell somriure...

Un petit pas per a qualsevol, però... un gran salt per a ella.
I una gran satisfacció per a mi.
Petits plaers que em dóna la feina de mestre.

26 de nov. 2012

I ara què?

Ja han passat les eleccions autonòmiques del 25N i els resultats, en el seu conjunt, per a mi han estat sorprenents i decebedors. I el pitjor de tot és que ara dibuixen un interrogant en el futur immediat del país.

Els partits explícitament independentistes perden pistonada i sumen només 74 escons (CIU + ERC + CUP) respecte dels 76 anteriors (CIU + ERC + SI) bàsicament per la davallada de CIU (de 62 a 50, lluny de la majoria absoluta que demanaven) i SI (que veuen desaparèixer els 4 escons que tenien fins ara). Aquesta davallada no ha pogut ser equilibrada malgrat els excel.lents resultats de la CUP (que entra per primer cop al Parlament amb 3 escons) i ERC (que dobla els seus resultats de 10 a 21 i escala fins al segon lloc absolut de les forces representades a l'hemicicle).

I d'altra banda, les forces clarament contràries a l'independentisme creixen clarament. El PP passa de 18 a 19 i C's multiplica els 3 escons que tenia i arriba als 9 que li donen grup propi. En total la representació d'aquestes forces passa de 21 a 28.

Els 2 partits que no s'han definit tan clarament sobre aquesta bipolaritat nacional han tingut sort diversa. El PSC ha continuat davallant però amb els 20 escons finals s'allunya d'uns resultats encara més catastròfics pronosticats per algunes enquestes (malgrat perdre 8 escons dels 28 que tenia). ICV augmenta escons i passa de 10 a 13.

I el pitjor de tot és que aquests resultats dibuixen un gran interrogant sobre com es podrà formar govern i quines seran les passes que continuïn el camí engegat tan eufòricament des d'aquell clam del 11S. Fa la sensació que no sortim d'aquestes eleccions amb la mateixa força moral i trempera amb la qual vam entrar-hi. I a l'hora d'escenificar davant Espanya i la resta del món la nostra posició potser haurem perdut bufera...
Caldrà assimilar el nou escenari i veure com hi reaccionen uns i altres. Fa por i tristesa pensar en un nou escenari de confrontacions partidistes, tan allunyades de l'esperit unitari que va aconseguir l'ANC. Potser això és el pitjor i ara cal veure com gestionen Mas i Junqueras aquest "dia després".

A nivell personal, jo era dels que no volia una majoria absoluta de CIU per por que no mantinguessin el to si no havien d'escoltar els altres per prendre decisions. En aquest sentit estic molt content de l'increment d'ERC i la CUP, però em sap greu que els de SI no puguin continuar al Parlament perquè tinc la sensació que havien fet una bona feina i tenien les coses molt clares.

I no vull acabar sense aplaudir l'increment de participació: gairebé un 70 % que dóna validesa als resultats i demostra que l'apassionant situació política de les últimes setmanes ha aconseguit mobilitzar una part important de la població. I això sempre és bo.

Aquesta és la imperfecta anàlisi d'urgència. Demà caldrà comprar el diari, escoltar les tertúlies i anar-se fent una composició de lloc.

24 de nov. 2012

Projectes

El proper diumenge 2 de desembre presentem el "número 1" de la revista de Calders, de la qual sóc el coordinador. Això vol dir que les últimes setmanes he anat a dormir tard molts dies.
He hagut de supervisar-ho tot i durant una setmana hi he dedicat 2-3 hores diàries de les que haurien de ser de dormir. Ara ja està a la impremta i només falta fer l'acte de presentació del dia 2 i rebre les opinions de la gent.
És força feina, però una feina que faig molt de gust, molt motivat i il.lusionat, formant un molt bon equip de treball amb la Pilar i el Juli.

Aquest és ara el meu projecte al qual aboco temps, energia, creativitat i il.lusió. I pensant-hi, vaig adonar-me que fa molts anys que sempre estic embolicat en un o altre projecte. I sempre amb unes característiques similars...
Són coses que m'il.lusionen, que em permeten ser creatiu, que solen tenir una repercussió de cara al públic i que porten mooolta feina d'aquella que no és retribuïda, que fins i tot alguna vegada et fan anar malament a la feina o provoquen alguna que altra mala cara per casa perquè desconnecto massa.
També tenen una altra característica comuna: m'hi aboco moltíssim, m'omplen molt i quan hi estic ficat, sembla que hagin de durar tota la vida i em costa imaginar-me la vida sense fer allò. El temps però demostra que res no és etern i que tard o d'hora acaben deixant pas a altres projectes... o sigui que... aprofiteu el picalapica mentre duri...

Vaig tirar de memòria i d'agendes i em va sortir la següent llista:
  • 1985-1987: vaig fer d'entrenador de futbol-sala a l'escola Bages. Durant la setmana preparava els entrenaments i els partits. Feia estadístiques. Fins i tot vaig encarregar-me, per iniciativa pròpia, d'una secció setmanal a la cartellera ("Travessa & Sport") on feia una mini-crònica dels partits i resultats de tots els equips de l'escola, les classificacions...Una "currada" artesanal, amb fotos tretes de còmics i revistes esportives per il.lustrar-la... Un molt bon record.
  • 1987-1994: vaig fer primer de monitor i després de Responsable de Centre del MIJAC Valldaura. Sempre estava rumiant les activitats que podíem fer a nivell de grup i a nivell de centre, preparava les reunions setmanals, vaig organitzar la correspondència històrica... Vist amb perspectiva penso que vam fer una gestió molt "professional" d'una cosa totalment voluntària. Vaig aprendre-hi molt i vaig desenvolupar-m'hi molt.
  • 1997-2001: amb el Josep Vacas vam crear el grup de música Nàufrags. Les meves neurones van estar molt absorbides per aquest projecte: composar cançons, assajos intersetmanals, actuacions en públic, creació i manteniment d'una plana-web... De les coses més gratificants que he fet mai.
  • 2001-2005: vaig entrar a formar part de l'equip coordinador de "El món dels llibres", un projecte educatiu telemàtic de Lacenet, a través del qual moderava fòrums amb alumnes d'escoles catalanes i fins i tot alguna vegada espanyoles i sudamericanes. Van ser uns anys apassionants i molt enriquidors al costat de dues excel.lents professionals que van esdevenir amigues: la Sabina i l'Àngels. Aquí vaig aprendre el que era realment el TREBALL EN EQUIP. Vam fer molta i bona feina.
  • 2003-2006: per integrar-nos més al poble, amb l'Anna vam entrar a formar part de la Comissió de Festa Major i... i tant que vam aconseguir-ho! Vam conèixer molta gent i història del poble, vam fer moltíssimes reunions, vam proposar idees, vam viure des de dins i a fons les festes majors de 4 anys, dormint poquíssim i acabant rebentats però amb una gran satisfacció per la feina feta.
  • 2004-2009: després d'una Junta que va deixar l'entitat en un moment una mica crític, vaig formar un equip molt potent i m'hi vaig posar al capdavant com a President de l'Associació de Veïns de la Guàrdia. Vam entomar el repte amb molta il.lusió, no vam escatimar esforços ni temps i vam reflotar l'entitat. Vam fer créixer el nombre d'associats, vam reivindicar coses davant les administracions, vam instaurar actes socials de relació entre els veïns i amb el poble. Vam fer una bona feina i vaig conèixer un munt de gent interessant!
  • des del 2009: per canalitzar les meves ganes d'escriure, després d'un curset de creació de blocs vaig obrir aquest bloc: el picalapica. I d'això ja fa 3 anys i publico unes 8-10 notícies mensuals en què parlo de tot i de res. Jo m'ho passo molt bé escrivint-les i em consta que hi ha gent que s'ho passa bé llegint-les. Què més vols?
  • I ara fa uns sis mesos que m'he posat al capdavant de la nova revista de Calders. El "número zero" va sortir al juliol amb 16 planes i ara traurem el "número 1" amb 40...!!! I amb la il.lusió que aquest projecte es consolidi, es guanyi el favor del veïnat i puguem fer molts i molts números.
O sigui que... ja veieu... un cul de mal jeure...
Per sort miro enrere i veig que la majoria de coses en que he participat han sortit bé o sigui que... espero que aquesta també.
I ja ho sabeu... si el dia 2 de desembre voleu ser testimonis del llançament del meu actual projecte... al Centre Cívic de Calders a les 12'30.

22 de nov. 2012

Una foto és més que una foto

El 1929, René Magritte va exposar aquest quadre amb la inscripció "Ceci n'est pas une pipe" (Això no és una pipa). El quadre va provocar una certa expectació perquè és contradeia la imatge que efectivament era d'una pipa, amb el text que deia que no ho era.
L'explicació és lògica ja que el quadre realment no és una pipa, sinó només una representació gràfica d'una pipa.

Bé i tot això... a què ve?

Doncs perquè avui us ensenyaré una foto que no és una foto: és més que una foto.


  • És una foto molt maca (el sostre de pedra, la guitarra...) o almenys a mi m'ho sembla).
  • És el record d'una estona compartida el 5 de febrer del 2011 (veure notícia).
  • És una mostra de la bonica amistat que compartim amb el Miles (seu és el braç que aguanta el micròfon i el motiu de la fotografia).
  • És el record de la meravellosa època compartida formant part del grup "Nàufrags".
  • És la constatació que ningú no mor del tot mentre se'l recorda. I jo segueixo recordant-me molt sovint del Josep Vacas, amb qui cantàvem aquestes cançons de Nàufrags.
  • És la difusió d'una expressió que tant m'estimo com els "PETONS DE COLORS", expressió que vaig conèixer a través del Josep i que jo he transmès a vàries persones que me n'han sabut valorar el significat.
  • És l'orgull de constatar que a la vida he fet alguna cosa maca, que ha transcendit la pròpia persona i ha arribat a connectar amb els altres. I que això ho he fet només amb el que la natura m'ha donat, potenciat per l'educació i les vivències que m'han fet créixer.
  • És l'agraïment a tots els que em recolzen en cadascun dels projectes en els quals m'embolico i m'hi aboco i potser deixo de banda moltes altres coses. Però sempre em sento rodejat de gent que m'estima, em recolza i valora el resultat que n'acaba sortint.
  • És l'amor que sento per la música.
  • És el desig de seguir explotant la creativitat que em quedi per anar fent cosetes que puguin arribar a veure la llum.

Uff!!
És molt més que una foto.
Gràcies, Miles. Un altre cop.

18 de nov. 2012

Família nombrosa

Aquest cap de setmana ens hem convertit en família nombrosa. Hem tingut a casa els 3 fills de la Pietat i l'Arles perquè ella ha fet una escapada a visitar el seu home que està treballant a Àustria.
O sigui que de cop i volta hem passat de tenir 2 fills a tenir-ne 5.

Jo vinc d'una família nombrosa.
Sóc el gran de 5 germans i tota la meva infantesa va estar envoltada de gent i mancada d'intimitat, amb un equilibrat còctel de rialles i baralles.
Per això afrontava aquesta experiència amb curiositat i una certa simpatia. També cal tenir present que hi havia uns condicionants previs que ens donaven certes garanties d'èxit:
  • els nens (ni els nostres ni els seus) ja no són petits del tot 
  • entre ells i amb nosaltres ja es coneixien de trobades anteriors
  • els fills de la Pietat (Natàlia -9 anys-, Gabriel -7 anys- i Aran -3 anys-) tenien moltes ganes de venir a passar el cap de setmana a casa nostra, que se'ls presentava com una experiència fantàstica
  • els nostres fills (Roc -7 anys- i Ona -5 anys-) tenien moltes ganes de fer d'amfitrions, tenir la casa plena de gent i dormir tots plegats a la mateixa habitació.
Quan el divendres es van trobar, tots van estar súpercontents i en arribar a casa van posar-se a jugar com si el món s'acabés. Tres jugaven al "Quatre en ratlla" al menjador i els altres dos feien puzzles al terra del passadís... Després dos jugaven a playmobils a l'habitació, dos tocaven el piano al passadís i un dibuixava... S'anaven agrupant i desagrupant, tan aviat estaven tots 5 junts com ben escampats, però tots jugaven bé, sense que hi hagués cap problema.
A l'hora de sopar va haver-hi el punt culminant d'esverament i a l'hora d'anar a dormir una mica de crisi perquè es va ajuntar el cansament, la calor que feia a l'habitació i la incomoditat de dormir tots junts en un llit de matrimoni (un es quedava sense manta, un altre es volia desabrigar...), però al cap de no gaire estona tots es van adormir i va regnar la calma.
I jo me'n vaig anar a dormir somrient perquè el Gabriel m'havia dit que jo era el seu "tercer pare" (després del propi i d'un altre amic de la família)... tot un honor!

El dissabte els nens es van anar llevant entre 8 i 9 i cap a quarts de deu vam començar a esmorzar. El Roc tenia partit de futbol i aquest era l'esdeveniment matinal, tot i que un cel molt ennuvolat feien perillar-lo.
A les 11 vaig endur-me el Roc i el Gabriel cap al camp i, malgrat que va acabar plovent, el partit es va disputar sota un xim-xim persistent. El Calders va guanyar 7-5, el Roc va fer un gol i tots vam arribar a casa xops. Vam encendre la llar de foc, alguns es van dutxar, el Gabriel va estudiar saxo i sense adonar-nos-en es va fer l'hora de dinar.
Havent dinat l'Arles i la Pietat es van connectar via Skype i vam poder parlar-hi tots. Després uns es van posar a jugar al futbolí i d'altres van muntar un taller de collarets i fins i tot la Natàlia va estudiar una mica de violí. Tothom es distreia i les discusions eren mínimes.
Llavors, ja que no podíem anar al bosc per la humitat i el risc de pluja, vam baixar al garatge i vam fer una aventura amb un joc de construccions gegants amb el qual es van fer una casa de la por i finalment un vaixell. Entremig va passar una estona l'Annette amb el Lex i el Pere i, per un moment vam tenir 7 nens al garatge. La tarda es va acabar amb un joc de pistes de pirates (disfresses incloses) per trobar un tresor que va acabar amb un malaurat incident quan el Roc va trencar un pany, frisós per descobrir el tresor.
Durant el sopar vam descobrir la segona sorpresa desagradable: l'Ona havia perdut una arracada!
Després, tele, dutxes, sopar i una estona de dibuixos a la tele, tot i que mica a mica tots van anar demanant per anar a dormir ja que estaven molt cansats... I nosaltres també!

El diumenge ens vam llevar poc abans de les 9, vam anar esmorzant i ens vam preparar per anar a Sallent, on el Roc i l'Ona havien de córrer el cros escolar. Un cop allà vam veure les dues curses. El Roc va quedar 18è de 60 i l'Ona va tenir un desgraciat incident: al principi de la cursa li va caure una vamba i mentre l'ajudaven a posar-la, la van avançar TOTS els 82 corredors. Després es va posar a córrer com una bala i encara va acabar atrapant a un parell de noies. Tots la vam aplaudir orgullosos de la seva excel.lent actitud i pundonor.
Després vam tornar a Calders i, aprofitant una estoneta en que no plovia, tots van sortir a fora a saltar al boti-boti i jugar a pilota. Després vam entrar a dinar i va ser l'àpat més divertit de tots. La Natàlia ens va deleitar un cop més amb la seva cançó original ("...Los pies me duelen, la cabeza me marea, las manos me arden y la espalada me traquea..."), ens vam posar a fer rodolins amb els noms de tots els presents i de la Pietat i l'Arles... Tots rèiem de gust i va ser un àpat molt plàcid i agradable.
Havent dinat van començat partides i partides de futbolí mentre esperàvem l'arribada de la Pietat que es va produir a quarts de 5.
Venia molt cansada del viatge maratonià i després dels petons i abraçades de rigor, va dinar per recuperar-se una mica. Després vam compartir fotos (ella ens va ensenyar les d'Àustria i nosaltres del nostre cap de setmana), més partides de futbolí, berenar hipercalòric (xocolates austríaques, pastisseria catalana, crispetes...) i finalment els Pacheco-Guerrero van fer les maletes i amb l'excel.lent record de les hores compartides ens vam acomiadar esperant que algun dia es torni a repetir. Els nens amb moltíssimes ganes perquè s'ho van passar fantàsticament bé (com la portada d'un llibre de la nostra joventut que reprodueixo aquí al costat).

I nosaltres no hi tenim cap inconvenient perquè per a nosaltres també va ser una experiència molt agradable i gens feixuga. I per tal que tots us en feu una idea l'acompanyem d'unes quantes fotos.

16 de nov. 2012

Regals que valen però no costen

L'altre dia em va arribar aquesta imatgeque vaig trobar molt emotiva i interessant. Encara que la nostra societat de consum no va en aquesta direcció segur que tots recordem algun regal que ens han fet que ens ha arribat al fons del cor i que no havia costat gaire diners.
Jo mateix en una notícia de fa 8 mesos (Val la pena) parlava de sensacions gratificants i arrel d'aquest acudit vaig pensar que us explicaria un "regal" que em fan cada setmana i que em carrega les piles durant una bona estona.
És només una cara.
Alguns dimecres i divendres sóc jo qui va a recollir l'Ona a l'escola de gimnàstica on fa extraescolars. A les 7 surten i algun minut abans ja sóc allà al vestíbul esperant que surtin. Quan acaben la classe fan una fila molt marcial i fan el trajecte fins al vestíbul una darrere l'altre.
Quan veig la primera de la fila que entra al meu camp visual, ja començo a estirar el coll per no perdre'm cap detall... Van passant nenes i més nenes fins que arriba el moment que apareix l'Ona que amb la mirada va buscant qui l'ha anat a recollir...
I és llavors, quan els seus ulls es troben amb els meus i s'adona de la meva presència, que veig com en aquella dècima de segon la inunda una alegria immensa que la fa somriure... Està tan contenta de veure'm que no ho pot dissimular i la rialla il.lumina les seves passes fins que arriba on sóc jo i se'm llença als braços.

És un instant.
Si estés enviant un missatge pel mòbil me'l perdria i seria imperdonable.
Perquè sé que no sempre serà així. Passaran els anys i passarem a tenir una altra relació i llavors ja no tindrà per a mi aquestes mirades, barreja d'admiració, estimació i alegria desbordant i sincera de voler estar amb mi.
I potser per això encara les valoro més i les disfruto cada dimecres i divendres com un dels millors moments de la setmana.

14 de nov. 2012

L'enginy de l'humor polític

Els últims mesos hi ha hagut molt moviment social i polític a Catalunya. Se n'ha parlat molt als mitjans de comunicació, hi ha hagut declaracions i contradeclaracions, fets i paraules, però per a mi un dels aspectes més interessants de tot aquest moment històric és la capacitat de reflexar la realitat (o almenys una interpretació de la realitat) a través dels acudits gràfics, barrejant informació, opinió, enginy i humor.

Al llarg d'aquest temps n'hi han hagut alguns que m'han fet molta gràcia o he trobat molt encertats i avui us els exposo aquí en forma de petit recull tot i que segurament ja els devíeu haver vist.
Perdoneu que no hagi tingut el temps d'anar recollint-ne l'autoria. És per això que no les cito, tot iq ue en alguns casos ja consta dins del mateix acudit.

La realitat supera la ficció.

Cada cop que obren la boca neixen més independentistes.

La Constitució: arma i cadena.

La metàfora del Titanic dóna per a molt.


Es pot dir més alt, però no més clar.

Impossible de connectar dues realitats tan diferents.

9 de nov. 2012

Humor cooperatiu

Va: avui una xorrada.
A la meva escola cada any els alumnes de 4t d'ESO venen polvorons i bombons per recollir diners per al viatge de final de curs. Als mestres ens passen classe per classe i ens fan la comanda.
L'altre dia, l'Antonello (creatiu i divertit, que sempre en té una per dir o per fer) va penjar la llista de les comandes perquè cadascú pagués i recollís la seva.
Va encapçalar-la amb aquest títol:
Tothom sap que "polvo" té un significat de caràcter sexual. i que pot tenir com a conseqüència el "bombo". La conya estava servida.
Jo havia demanat una caixa de polvorons i una de bombons i per tant  a la llista hi posava:

ELADI = 1 polvo, 1 bombo

I jo vaig pensar: 100 % d'efectivitat!!
I després vaig pensar en les diferents possibilitats: polvos sense bombo i bombos sense polvo.
I vaig voler contribuir a allargar la broma a partir de la idea inicial de l'Antonello:




Es veu que a alguns els ha fet gràcia però que als més joves els faltaven referents bíblics ( "què és Sodoma i Gomorra?") o cinèfils ("qui és Buffalo Bill?"). 
Sigui com sigui hem fet una sessió d'humor cooperatiu: un comença, un altre ho continua i ves a saber si algú altre encara hi tindrà alguna cosa més a dir.
I això és tot. 
Ja us he dit que avui era una xorrada...

3 de nov. 2012

Tardor

A mi m'encanta l'estiu. Quan comença a fer fred i s'escurça el dia normalment reacciono amb una barreja de tristesa, nostàlgia i enuig i començo a esperar que torni a venir el bon temps de la primavera.
Però aquest any ho estic vivint de manera diferent... no sé... com un espectador que frueix d'un espectacle... Vaig contemplant els canvis, m'hi vaig adaptant i aconsegueixo gaudir de la nova realitat.

Primer vaig veure com algunes plantes notaven la tardor abans que les altres i era un canvi estimulant i preciós...

Després vam omplir el garatge de llenya. I vam gaudir d'aquella olor i la visió d'aquells troncs aliniats i esperant el seu torn per cremar...
Vam anar al bosc a buscar bolets, sense massa il.lusions de trobar-ne, només per passejar i gaudir de la pau del bosc, de la contemplació de la natura... i ens ho vam passar molt bé.
I un altre dia vam anar a un altre bosc i vam collir castanyes i passejar enmig d'un paisatge preciós...



I vam encendre la llar de foc. I vam gaudir de la seva escalfor, però sobretot, de la seva companyia, del seu caliu, de la visió hipnòtica de les flames i les brases... de la calma, placidesa i harmonia que pot desprendre's al seu costat....





Tot això és la tardor... 
...tampoc no està tan malament!!!!