Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 d’ag. 2020

"Les coses senzilles" (Txarango)

Tot el darrer disc de Txarango ("De vent i ales") és exquisit. Però aquesta cançó "Les coses senzilles" la trobo genial pel que diu i com ho diu.

Hem de ser conscients que estem només de pas, que hem d'intentar fer-nos fàcil el dia a dia i no perdre energia en coses que no s'ho valen. Acceptar que la mort serà el nostre irreversible punt i final i que això és un procés natural i no l'hem de defugir ni tenir-li por. I reconèixer que gairebé sempre la clau per poder sortir dels laberints en que ens compliquem la vida és... l'amor.

Escolteu la cançó i escolteu la lletra!


LES COSES SENZILLES (Txarango)
La vida és tant fràgil,
És tant fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Comprenent el mandala...

T'ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.

I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.

Provant de viure lent
Anem cuidant d'aquest present.
D'aquest present.

He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l'infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.

La vida és tant fràgil,
És tant fràgil estar aquí
Recorrent el camí,
Agraint cada passa...

T'ho posaré fàcil;
Sé que demà no estarem vius.
No estarem vius.
Tu i jo serem uns altres.

I reptes, llocs i gent
Seran només pols en el temps.
Som de vent i ales.
Som de vent i ales.

Provant de viure lent
Anem cuidant d'aquest present.
D'aquest present.

He vist la mort vetllar el meu llit
I sé que serà bonic deixar aquest cos a terra.
Perquè ressoni a l'infinit, he fet
Aquesta cançó per no guanyar cap guerra.
Tenim el cor rebel.

Tant difícil dir-nos les coses senzilles...
Tant difícil fer-nos mes fàcil la vida...
Tu ja ho saps; a vegades no trobo el camí
I al final d'aquest laberint només hi ha...
Només hi ha un t'estimo.

27 d’ag. 2020

Puigdemont, el meu president

Acabo de llegir el llibre “M’explico. De la investidura a l’exili” (amb Xevi Xirgo, Ed. La Campana) que narra les vivències en primera persona de Carles Puigdemont, des que va ser investit President de la Generalitat fins que va marxar a l’exili després del referèndum de l’1 d’octubre (el 10 de setembre sortirà la segona part "La lluita a l'exili"). I la lectura d’aquestes apassionants 677 pàgines m’ha refermat en el respecte i l’admiració que tinc envers la seva persona.

Una persona sense ambicions personals en el món de la política i només una gran vocació de servei a una idea: assolir la independència de Catalunya. Va assumir l’encàrrec d’ocupar la presidència de la Generalitat amb aquesta intenció i deixant molt clar que no volia continuar optant a presidir-la en futures ocasions. Va assumir el repte temporal amb totes les conseqüències, sense por, amb convicció.
Una persona intel·ligent, amb gran capacitat d’anàlisi, àmplia cultura, grans valors humanistes i democràtics, educat, assenyat, valent, coherent, conseqüent, amb la capacitat d’escoltar tothom i tenir en consideració l’opinió de tothom, però a qui no li tremola el pols quan ha de prendre decisions. I n’ha hagut de prendre de molt difícils.
Ha estat sotmès a una pressió inaguantable, per part de les forces del Govern d’Espanya, però també per part dels seus socis de govern i fins i tot per gent del seu propi partit, per part de l’opinió pública i els mitjans de comunicació. Sotmès a aquestes pressions inhumanes, se n’ha sortit sempre amb solvència i s’ha guanyat el respecte del món sencer que el reconeixen, a banda de poques excepcions, com un estadista de talla internacional.
Més enllà de les crítiques que puguin repartir-se entre les persones que considera que li han fallat (i és molt probable que siguin ben certes), em quedo amb la seva capacitat de lideratge, posant-se davant d’un projecte d’una altíssima complexitat i duent-lo endavant sense que li tremoli el pols i salvant tots els esculls que se li han presentat, intentant sempre prendre les decisions que el permetessin poder-se mirar al mirall sense necessitat d’avergonyir-se.
Especialment encertades he trobat les paraules que li va adreçar en una ocasió Joaquim Maria Puyal:

L’anterior president, quan no sabia cap on anar, es girava i veia milions de ciutadans que li indicaven el camí; ara, quan milions de catalans no sabem cap on anar, mirem endavant i et trobem a tu.”

Un llibre totalment recomanable que em fa dir en veu alta, un cop més:

Puigdemont és el meu President!

26 d’ag. 2020

"Inconfessable" (un poema)


Un poema diferent de tots els que havia fet mai a Calafell, davant del mar.
Només llegiu-lo, sense cap explicació adicional.
I ja em direu el què...

INCONFESSABLE (26-8-20)
L’onada crida, bramula
i és la seva veu l’escuma
blanca que crida, violenta,
s’esgargamella, rebenta,
esclata: pura impotència.

Vol morir, vol suïcidar-se,
vol acabar amb la cadena
que per sempre més la lliga
a anar i venir sense treva.

És “El crit” de Munch, però moll
i salat. Desencaixat.
Un crit que crida, que udola,
un crit de desesperança,
queixa pregona d’esclaus:

- Vull sortir de l’engranatge!
Vull anar a morir a la platja,
però morir-me de veritat,
sense que em tibin dels peus
i hagi de tornar endarrere,
mar endins, ulls encetats,
pulmons plens d’aigua salada.
Vull morir! No em sents?
                         I em mira.

I jo atònit, balb, sorprès,
incapaç de donar crèdit
al que tinc al meu davant,
trec la llibreta i el boli.

Prenc apunts del natural
i intento deixar constància
de la injustícia flagrant,
del plany de desesperança,
de la tragèdia perpètua.

Me la miro amb uns nous ulls
a aquesta onada que em parla,
que, per parlar al món, em parla
a mi, que sóc al davant.

Em crida, m’escup, m’insulta,
plena de por, dolor i ràbia.
I jo em vaig tornant petit
i voldria tornar al llit
des d’on semblava bonic
aquest so de les onades.

Però ara ja no puc marxar,
l’encàrrec em crema als dits
i tinc el cor trasbalsat
pel descobriment terrible
contra el que no puc fer res.

Sóc petit. Una persona
minúscula. La natura
és immensa i poderosa
i sàvia. O això pensava
fa només una estoneta,
abans de saber que el mar
té esclavitzades les ones.

Jo que vaig tenir una filla
i vaig donar-li aquest nom
associant-lo a la bellesa,
la força i la llibertat...

I parlant amb mi mateix
es va esmorteint l’angoixa.
Segueixo mirant les ones
-que ara criden sense veu-
i dubto si era real
el que tant em preocupava.

Les miro. Sembla que ploren.
Els crits potser eren sanglots.
I ara entenc que aquest dolor,
la tristesa acumulada,
és el motiu que provoca
que la mar sigui salada.

25 d’ag. 2020

50 anys de l'Anna

L'Anna ha fet 50 anys.
I entre altres regals li vam fer una samarreta personalitzada i un vídeo amb un recull d'imatges d'aquests 50 anys.
Ja sabeu que faig servir aquest bloc, entre altres coses, com una mena de diari personal on vaig deixant constància de moments importants. Per això vull deixar-hi unes fotos d'aquest dia. Sobretot de la samarreta que li vam fer amb una imatge que comparava la seva vida amb una línia de metro, amb les diferents parades importants d'aquests primers 50 anys i deixant molt clar que és una línia en construcció i on encara s'han de construir noves parades.
Per molts anys!







22 d’ag. 2020

Todo *lo*cura


Estem a Calafell i hi ha instal·lat el circ Raluy. Tot el passeig està farcit d'uns cartells que m'han cridat molt l'atenció perquè els trobo magnífics. Anuncien el circ amb un pallasso que treu el cap entre bambalines amb un somriure i unes lletres que diuen TODO "LO"CURA. Al cartell que reprodueixo al principi de la notícia podeu veure l'efecte que produeix la tipografia d'aquestes lletres. Totes les lletres són blanques, menys "LO" que són grogoses.
Això produeix un magnífic joc de paraules i passa de dir que el circ és tot bogeria (locura), a dir que el circ ho pot curar tot... Magnífic!

A més a més, la foto acompanya el significat d'aquest enginyós text. El pallasso fa una cara prou ambigua com perquè el sentis trapella, curiós, dolç, afable, simpàtic... Convida a acostar-t'hi i més si penses que potser et curarà de tots els mals que tinguis.

I finalment el concepte... En el moment de caos i por amb la pandèmia del COVID-19, el circ, les arts en general, són aquelles coses que ens estan guarint l'esperit, ens alimenten la sensibilitat, ens nodreixen i mantenen vius els sentiments.

Llarga vida a la cultura i l'enhorabona als publicistes del circ Raluy!

19 d’ag. 2020

"12 mesos: 12 contes": prova superada!


Fa gairebé un any, a primers de setembre del 2019, vaig tenir un rampell d'inspiració.
Estava a Moià, fent temps mentre l'Ona entrenava amb el seu equip de bàsquet, amb el final de les vacances a la platja  encara recent, i em va venir una idea i una frase... "Setembre ens va entrar a casa com un okupa".
Era una bona idea per a un conte curt, com aquells del Marc Artigau que cada dia de bon matí escoltava a la ràdio i em meravellaven per la capacitat de sorprendre amb poques línies. El vaig escriure d'una revolada, el vaig publicar al bloc i en vaig fer difusió entre un grapat de gent a qui sabia que podia agradar llegir-lo.
La resposta va ser molt bona i es movia entre els paràmetres "has d'escriure'n més" i "has de publicar el que escrius".

Em vaig envalentir. Em vaig sentir creatiu. Vaig començar a anotar petites idees per fer nous contes.
I vaig voler obligar-me a ser constant: em vaig autoimposar un repte: cada mes faria un conte (emmirallant-me en el Xavier Serrano que, quan van acabar Els Convidats, va crear una plana-web i va publicar-hi una nova cançó cada mes). Vaig dir-ne "12 mesos: 12 contes".

Durant els darrers dotze mesos aquest ha estat un projecte molt engrescador. El repte de publicar un conte cada mes m'ha estimulat i m'ha obligat a buscar bones idees i després a materialitzar-les en forma de conte. I ha estat un procés apassionant. He gaudit amb l'escriptura i, sobretot, amb el procés de correcció que m'ha fet ser cada cop més exigent, revisant i revisant el mateix text per millorar-lo fins que arribava un punt que ja no hi veia més enllà.

Gràcies a aquests contes he menjat magranes a Badalona, he estat espectador d'una espectacular nevada a Sant Josafat, he assistit a un accident de moto al Montseny amb el cor encongit, he hagut de deixar els Playmobil escampats per un bosquet de Sant Boi per protegir-me d'un esclafit, he viscut unes agòniques setmanes en un illot de l'oceà Atlàntic o he passejat per Milà, per posar alguns exemples.

He practicat la narració, la descripció, els diàlegs... He acaronat una idea i li he anat donant forma i, de tant en tant, mentre l'escrivia, han aparegut alguns girs de guió que milloraven i feien més creïble la idea original. He passat de contes més curts els primers mesos (entre un i tres fulls), a contes més llargs (els dos últims han vorejat les deu pàgines).
Sempre he buscar la mirada crítica de l'Anna per detectar punts de millora (gràcies!) i, un cop publicats, m'he regalat les orelles sentint comentaris elogiosos de la gran majoria de persones a qui enviava els contes (gràcies!).
Heu estat un públic molt generós i, si fos per molts de vosaltres, aquests contes ja estarien publicats i als aparadors de les llibreries...

A mi sempre m'ha agradat escriure. I a còpia de fer-ho, he hagut d'anar sentint que se'm donava bé. I sempre he acaronat la idea de poder publicar algun dia. He escrit poesia, he fet alguna tímida incursió a la novel·la, he escrit cançons, havia fet contes i molts articles d'opinió. Aquest ha estat el primer cop que m'he dedicat de manera més constant a un mateix gènere (el conte curt) i m'hi he sentit còmode.

M'agradaria continuar, seguir millorant i emprendre un camí que em permetés algun dia acabar publicant. Però ara no sé quin ha de ser el proper pas... M'heu dit vàries coses: presentar-me a un premi literari, fer una autoedició a través d'una plataforma de micromecenatge, presentar els contes a alguna editorial... Els que heu llegit els contes m'aprecieu i sou generosos, però a mi em falta saber si, objectivament, els meus relats tenen un veritable interès literari.

Aquesta tardor vull començar uns tallers d'escriptura en els quals em podran assessorar de manera més professional i constatar les fortaleses i mancances de la meva manera d'escriure. Però també us vull demanar als que heu tingut la paciència i l'amabilitat de llegir-me durant els dotze mesos d'aquest projecte que intenteu ser el màxim d'objectius i dir-me les coses bones i sobretot les millorables d'aquests contes. Per això al setembre us passaré una petita enquesta perquè em pugueu ajudar en aquest pas que em trobo ara.

Però això serà al setembre, ara acabem de gaudir de les vacances. I jo, personalment, del repte aconseguit... 12 mesos: 12 contes!

16 d’ag. 2020

Totes les recomanacions del confinament


El 16 de març vaig començar un compromís diari de fer tres recomanacions culturals: un llibre, un disc i un poema. I així ho vaig fer puntualment fins el 16 de maig: 60 dies!
Perquè algun dia algú m'havia demanat l'enllaç ( i cada dia era un enllaç diferent) i perquè a mi mateix em feia gràcia veure-les totes juntes, he fet aquesta notícia que recull TOTES les recomanacions que vaig fer durant el confinament: 60 llibres, 60 discos i 60 poemes.

M'ho miro ara i penso: fa patxoca, eh? ;-)

RECOMANACIONS CULTURALS: UN LLIBRE, UN DISC, UN POEMA

LLIBRES
01.- WILT, de Tom Sharpe
02.- UN ANY I MIG, de Sílvia Soler
03.- ÉS QUE ABANS NO ÉREM AIXÍ, d’Empar Moliner
04.- MENTIDERS, d’E. Lockhart
05.- MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS, de Lluís Llach
06.- WONDER, de R. J. Palacio
07.- UN DIA QUALSEVOL, de Tatiana Sisquella
08.- EL PRIMER GLOP DE CERVESA, de Philippe Delerm
09.- EL MÓN GROC, d’Albert Espinosa
10.- LA VIDA QUE APRENC, de Carles Capdevila
11.- SENYORIA, de Jaume Cabré
12.- DESPLOMATS, de Woody Allen
13.- EL PETIT PRÍNCEP, d’Antoine de Saint-Exupéry
14.- EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES, de John Boyne
15.- LA NUEVA EDUCACIÓN, de César Bona
16.- VIVEN, de Piers Paul Read
17.- TOT EL BÉ, TOT EL MAL, de Care Santos
18.- QUÈ ÉS EL CÀNCER I PER QUÈ NO HEM DE TENIR-LI POR, de Salvador Macip
19.- ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES, de Stieg Larsson
20.- ALBA, d‘Enric Larreula
21.- HISTÒRIES IMPREVISTES, de Roald Dahl
22.- HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, de J. K. Rowling
23.- LA PELL FREDA, d’Albert Sánchez Piñol
24.- K. L. REICH, de Joaquim Amat-Piniella
25.-  CONTES PER A NENS I NENES POLÍTICAMENT CORRECTES, de James Finn Garner
26.- LA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS, de Gerald Durrell
27.- EL TEMA DEL TEMA, de Quim Monzó
28.- HACHIRO, de Lluís Prats
29.- SUPERVIVENTS, de David Long
30.- DELENDA EST HISPANIA, d’Albert Pont
31.- I SI FOS VERITAT?, de Marc Levy
32.- DR. SOLER: CONFLICTES AVANÇATS DE LA PARELLA, de Francesc Orteu
33.-I LA FESTA SEGUEIX, de Josep Mª Espinàs
34.- DOCE INDESEABLES, de José Luis Martín Vigil
35.- DIA DE CAÇA, de Gerard Guix
36.- CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA, de Pere Calders
37.- LA FIESTA DEL CHIVO, de Mario Vargas Llosa
38.- LA BICICLETA ESTÀTICA, de Sergi Pàmies
39.- ROBINSON CRUSOE, de Daniel Defoe
40.- LA VOLTA AL MÓN EN 80 DIES, de Jules Verne
41.- COM UNA NOVEL·LA, de Daniel Pennac
42.- T’IMAGINES LA VIDA SENSE ELL, d‘Isabel-Clara Simó
43.- AMB ULLS DE NEN, de Francesco Tonucci
44.- ABANS NINGÚ DEIA T’ESTIMO, de Anna i Beta Forn, Laura i Marta Turull i Oriol Sánchez
45.- ELS ÀNGELS EM MIREN, de Marc Pastor
46.- XOCOLATA DESFETA, de Joan-Lluís Lluís
47.- TODO LO QUE NO TE CONTÉ, de Celeste Ng
48.- L’ÀVIA GÀNGSTER, de David Walliams
49.- EL MÓN PERDUT, de Sir Arthur Conan Doyle
50.- TESTIMONI D’UNA SUPERVIVENT, de Neus Català
51.- AMB VEU DE MESTRE, de Jaume Cela i Juli Palou
52.- ANTOLOGIA. THE BEATLES, de The Beatles
53.- EL ZOO D’EN PITURS / VIATGE AL PAÍS DELS LACETS, de Sebastià Sorribas
54.- L’ELEGÀNCIA DE L’ERIÇÓ, de Muriel Barbery
55.- MOMO, de Michael Ende
56.- CIRIS TRENCATS, de Tísner
57.- CÓMO MORIMOS, de Sherwin B. Nuland
58.- EL SENYOR DE CALDERS, de Sergi Pich
59.- LA NOIA DEL VIOLONCEL, de Jordi Campoy
60.- LES PARAULES INÚTILS, de Marc Artigau

DISCOS
01.- “Enemigos de lo ajeno”, de EL ÚLTIMO DE LA FILA
02.- “Fans del sol”, de OQUES GRASSES
03.- “Home is where the heart is”, de RAMON MIRABET
04.- “Cincuenta palos”, de JARABE DE PALO
05.- “Golosinas”, de PEDRO GUERRA
06.- “Silvio”, de SILVIO RODRÍGUEZ
07.- “Peix sense espina”, de JOAN ROVIRA
08.- “Supertramp in Paris”, de SUPERTRAMP
09.- “The Joshua Tree”, de US
10.- “Cantares de vela”, de JUAN PERRO
11.- “Alchemy” de DIRE STRAITS
12.- “Nou”, de SOPA DE CABRA
13.- “The Beatles. 1962-1966”, de THE BEATLES
14.- “Unplugged”, de ERIC CLAPTON
15.- “Friday night in San Francisco”, de PACO DE LUCÍA, AL DI MEOLA i JOHN McLAUGHLIN
16.- “Maletes”, de QUARTET MÈLT
17.- “Dos noches en el Price”, de McLAN
18.- “El millor dels somnis”, de ELS CONVIDATS
19.- “Hotel California”, de EAGLES
20.- “Tren de largo recorrido”, de LA UNIÓN
21.- “Greatest hits”, de QUEEN
22.- “Canciones”, de DUNCAN DHU
23.- “Bordell”, de UMPAH-PAH
24.- “Cançons pèrdues, rareses i remescles”, de SAU
25.-  “El hombre del traje gris”, de JOAQUÍN SABINA
26.- “Animales”, de PEREZA
27.- “Miracles. The holiday album”, de KENNY G
28.- “Manilla”, de MESCLAT
29.- “The essential”, de MICHAEL JACKSON
30.- “Aquí s’acaba el que es donava”, de ALBERT PLA
31.- “Directament”, de GOSSOS
32.- “The singles collection”, de SPANDAU BALLET
33.- “Sonamos pese a todo”, de LES LUTHIERS
34.- “B.S.O.Homeboy”, de ERIC CLAPTON
35.- “Ella baila sola”, de ELLA BAILA SOLA
36.- “Faith”, de GEORGE MICHAEL
37.- “El poeta Halley”, de LOVE OF LESBIAN
38.- “Music for all ocasions”, de THE MAVERICKS
39.- “Lax’n’Busto”, de LAX’N’BUSTO
40.- “The Stevie Wonder Collection”, de STEVIE WONDER
41.- “From Langley Park to Memphis”, de PREFAB SPROUT
42.- “Malacara”, de ELS PETS
43.- “Nuclear”, de LEIVA
44.- “Fore!”, de HUEY LEWIS & THE NEWS
45.- “Bed & Breakfast”, de ELS AMICS DE LES ARTS
46.- “The very best of...”, de CROWDED HOUSE
47.- “Running in the family”, de LEVEL 42
48.- “Petits moments d’estricta simpatia”, de MENAIX A TRUÀ
49.- “Ànima Blues”, de DAMIÀ OLIVELLA
50.- “O espiritu da paz”, de MADREDEUS
51.- “La mandràgora”, de JAVIER KRAHE, JOAQUÍN SABINA y ALBERTO PÉREZ
52.- “Els millors professors europeus”, de MANEL
53.- “Delicate sound of thunder”, de PINK FLOYD
54.- “Suite for flute”, de CLAUDE BOLLING
55.- “Greatest hits”, Dde LENNY KRAVITZ
56.- “Vatua l’olla!”, de SAPO
57.- “Tunnel of Love”, de BRUCE SPRINGSTEEN
58.- “Fins que la mort ens separi”, de MAZONI
59.- “Entre frères”, de KANÁ
60.- “Come away with me”, de NORAH JONES

POEMES
01.- “1967. Ocell caigut del niu”, de TON ARMENGOL
02.- “Podries”, de JOANA RASPALL
03.- “Educar”, de GABRIEL CELAYA
04.- “El día se ha ido”, de ÁNGEL GONZÁLEZ
05.- “Plantar sobre la terra”, de MONTSERRAT ABELLÓ
06.- “Finestra”, de JOAN MARGARIT
07.- “Enmig de la por”, de ELADI MARTÍNEZ
08.- “20”, de PABLO NERUDA
09.- “Vuit de març”, de MARIA MERCÈ MARÇAL
10.- “Nunca es tarde”, de BENJAMÍN PRADO
11.- “Calladament”, de MIQUEL MARTÍ I POL
12.- “Autopsicografía”, de FERNANDO PESSOA
13.- “La cicatriu”, de ESTEL SOLÉ
14.- “Rumb”, “Records” i “Després d’un gintònic”, de ELADI MARTÍNEZ
15.- “Tristes guerres”, de MIGUEL HERNÁNDEZ
16.- “Pantalons llargs”, de JOAN SALVAT-PAPASSEÏT
17.- “No volveré a ser jovent”, de JAIME GIL DE BIEDMA
18.- “Diós està en pelotas”, de GLORIA FUERTES
19.- “Corro a dir-te que ha nascut el dia”, de JOSEP GRIFOLL
20.- “Cada instant”, de DANIEL RUIZ-TRILLO
21.- “Somnis marins” i “Dolç monòleg”, de ELADI MARTÍNEZ
22.- “Mi tàctica es mirarte”, de MARIO BENEDETTI
23.- “Corrandes de exili”, de PERE QUART
24.- “Tinc el desig de ser vela i llagut”, de JOSEP FÀBREGA
25.-  “Yo no soy yo”, de JUAN RAMON JIMÉNEZ
26.- “Assumiràs la veu d’un poble”, de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
27.- “El remordimiento”, de JORGE LUIS BORGES
28.- “Amb una joguina era el rei del món”, de ELADI MARTÍNEZ
29.- “Moonshadow”, de ÀNGELS GREGORI
30.- “Assaig de càntic en el temple”, de SALVADOR ESPRIU
31.- “Ni con cola”, de JOAQUÍN SABINA
32.- “No passareu!”, de APEL·LES MESTRES
33.- “La montaña rusa”, de NICANOR PARRA
34.- “Esquivo la sort esquiva”, de ELADI MARTÍNEZ
35.- “Llagas de amor”, de FEDERICO GARCÍA LORCA
36.- “El campanar”, de JOAN VINYOLI
37.- “Per si algun dia no pots creure res”, de MARTA PESSARRODONA
38.- “Pasa y olvida”, de RUBÉN DARÍO
39.- “Present d’indicatiu”, de QUIM PONSA
40.- “Melancolía”, de DANI FLACO
41.- “Optimisme”, de ELADI MARTÍNEZ
42.- “Terra de vents”, de TANIT AMORÓS
43.- “Desolació”, de JOAN ALCOVER
44.- “Rima LIII”, de GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
45.- “A glops”, de CRISTINA COMPANY
46.- “Lo que dejé por tí”, de RAFAEL ALBERTI
47.- “Per camins de poesia”, de MONTSE CERCÓS
48.- “El dia després” i “Comiat a l’estació”, de ELADI MARTÍNEZ
49.- “Hi ha somriures”, de ISABEL RIBERA
50.- “Hijas del viento”, de ALEJANDRA PIZARNIK
51.- “Convalescent”, de ANTONI CASALS
52.- “Té un poema amagat”, de EDUARD SANAHUJA
53.- “XXIX de Proverbios y cantares”, de ANTONIO MACHADO
54.- “Les trinxeres de la vida”, de ELADI MARTÍNEZ
55.- “Seré arbre un xic més”, de MARINA ANTÚNEZ
56.- “Lego”, de CARLES CANO
57.- “Excelsior”, de JOAN MARAGALL
58.- “El poema nu II”, de JOSEP PLANA
59.- “Lluny”, de LOLA CASAS
60.- “Entreacte”, de Joan Brossa
61.- “El desert de les paraules”, “Els somnis, somnis són” i “Restes del naufragi”, de ELADI MARTÍNEZ

12 d’ag. 2020

Tonucci: un far de l'educació

Francesco Tonucci sempre ha estat per a mi un far de l'educació. Una persona que argumenta coses que a vegades els mestres només intuïm. A vegades creiem que una manera de fer les coses, d'enfocar els aprenentatges, de tractar els infants ha de ser la correcta, però no acabem de saber per què. I llavors un bon dia escoltes una xerrada del Tonucci i veus que ell t'explica el perquè i et referma en les teves creences i metodologies.
I aquest és el cas d'avui. M'ha arribat, a través de les xarxes, un fragment d'una xerrada que Tonucci va fer dins del cicle de conferències "Aprendemos juntos" de BBVA-El País, una xerrada del setembre del 2018.


Aquí teniu la transcripció (el subratllat és meu):

Hay una viñeta mía donde el maestro dice: “Del libro que habéis leído tenéis que hacer un resumen del primer capítulo, una ficha sobre el protagonista y buscar diez palabras difíciles”. Y la niña lo mira y dice: “Y pensar que me había gustado”.
Esta es la gran denuncia que yo llevo. Leer es uno de los regalos más grandes que la escuela puede hacer a nuestros hijos. Después de algunos años de escuela tenéis que evaluar cuantos son vuestros alumnos que por regalo a los padres piden un libro. Estos son los niños que aprendieron a leer
Leer para descifrar textos no me interesa. Es una banalidad. En Italia es impresionante. Hay un porcentaje muy alto, creo que más del 50% de la población que no lee ni un libro al año. Y todos pasaron por la escuela, por lo tanto, todos aprendieron a leer… ¡No aprendieron a leer!
Aprender a leer significa aprender a gozar de la lectura, a necesitarla. Esto por ejemplo para mí ya sería suficiente. Y digo siempre: si pasáis a los niños las ganas de leer, no pido más. Porqué si les falta algo, lo van a buscar.
Y con esta misma actitud me gustaría que pasara en los otros temas. La escuela sigue teniendo un abanico demasiado estrecho de propuestas. La propuesta de la escuela más o menos es: Lengua, Matemáticas, Ciencias. Y poco más. Y de toda manera, si hay algo más no cuenta. El éxito escolar se decide sobre esto. O casi sólo sobre dos: Matemáticas y Lengua. Un alumno que tenga buenas notas en Matemáticas y Lengua no tiene peligro de tener problemas.
Esto prácticamente excluye a todos los que nacieron para ser artistas, para ser artesanos, para ser investigadores… Porque no sólo algo que es más bajo, también lo que es más alto no está incluido en la escuela. 
Yo siempre fui un buen dibujante. Tenía diez en Dibujo siempre. No le interesaba a nadie. Como tenía problemas con Matemáticas, yo viví siempre con un miedo espantoso de no llegar al final de año con la suficiencia. Por suerte siempre lo conseguí, pero sufriendo, llorando…Bueno…pasé con los binomios… No os cuento lo que pasé… Porque me decían: “No te preocupes si no lo entiendes. Estúdialo y después lo entenderás”. Tengo 78 años. No lo entendí. Lloré mucho y me siento traicionado.
Y creo que esto lo están viviendo muchos niños, por lo cual frente a esto ¿qué puedo decir? Que la escuela tiene que darles cosas que los niños puedan reconocer como suyas. La lectura, la escritura… No digo que no. ¡Sí! Pero de esta forma: aprender a escribir para escribir, no para demostrar que sé escribir, no para pasar un examen… Para escribir a alguien, para escribir para mí mismo, para escribir una poesía, para escribir mi diario.
Por esto me gustaría que en la escuela las propuestas fueran muchas. Y que tengan todas un mismo respeto.

Fa temps que penso coses com aquestes: que els nens han d'aprendre a llegir, llegint. I a escriure, escrivint. I que per tant, cal que llegir i escriure sigui una tasca plaent, interessant, emocionant, creativa, compartida, reconeguda, útil... Intento que els alumnes s'ho passin bé llegint, intento encomanar-los l'emoció que sento jo llegint. Intento que disfrutin escrivint, que es diverteixen, que es sorprenguin, que s'adonin que escriure els capacita per expressar les seves emocions, per comunicar-se, per jugar, per divertir-se...
Si els alumnes troben tot això en la lectura i l'escriptura, no cal fiscalitzar-les, no cal examinar-les... No m'agrada posar un examen d'un llibre. Gens. M'agrada gaudir-lo, analitzar-lo, teatralitzar-lo, buscar informació, posar-nos en la pell dels personatges... Si fem això, no necessito cap nota. Sé que l'han gaudit, l'han entès i hem posat un maó més perquè tinguin ganes de llegir-ne un altre.

Us deixo amb un decàleg d'idees-clau del Tonucci d'un altre article en el que també m'he vist molt representat:

  1. El tiempo libre en la infancia ha desaparecido, todo su tiempo está ocupado, empleado en algo o dedicado a algo.
  2. El juguete más bonito e importante es la arcilla, porque no es nada y se puede convertir en todo.
  3. El verbo jugar no se puede conjugar con los verbos acompañar, controlar y vigilar, sino con el verbo dejar.
  4. A diferencia de los adultos, a los niños lo que más les interesa es el trayecto, todo lo que puede pasar durante el “viaje”, y lo que menos, llegar.
  5. La educación tendría que tener por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana.
  6. En lugar de aulas y espacios vacíos e inútiles, la escuela tendría que estar distribuida en laboratorios y talleres diferentes dedicados a actividades específicas.
  7. A menudo se juzga como incapacidad un simple retraso o una manera diferente de enfocar un problema, de hacerse una pregunta o de darse una respuesta.
  8. Para aprender a vivir bien es fundamental aprender a esperar a los rezagados, ayudarlos a recorrer el camino, hacerse cargo de ellos.
  9. Los juegos deberían ser los deberes para casa.
  10. Los únicos que conseguirán cambiar la escuela, incluso a corto plazo, son los maestros.

9 d’ag. 2020

En la mort de Pere Casaldàliga


8 d'agost de 2020. Mor el bisbe Pere Casaldàliga als 92 anys, Dom Pedro.
És d'aquelles notícies que, no per esperades, deixen de sacsejar perquè el personatge és d'una dimensió enlluernadora.

Per sort, en aquest mateix bloc ja n'havia parlat anys enrere i li havia dedicat vàries notícies:

Pere Casaldàliga: 80 anys d'exemple
(1-2-2010) Explicava com el Joan Vilamala li havia fet una auca i no havia trobat cap mena de finançament per fer-ne difusió.
Pere Casaldàliga, descalç sobre la terra vermella
(29-3-2014) Parlava de la minisèrie que havien emès per TV3 (amb una gran interpretació, com sempre, de l'Eduard Fernández) que glossava la seva figura i m'havia permès conèixer més a fons la grandesa de la seva vida i obra.


El meu germà i el Pere Casaldàliga
(3-4-2014) Una notícia molt especial, redactada pel meu germà Sergi, en què explicava de primera mà el contacte amb el Pere Casaldàliga quan el va visitar l'any 2016 São Félix do Araguaia i els ensenyaments que en va treure. Molt recomanable!




El meu equip ideal
(11-2-2017) En el divertimento que va ser triar 11 persones amb les quals formaria el meu equip ideal, en Pere Casaldàliga era el flamant davanter centre:

I en atac comptarem amb un trio incisiu i profund, valents i descarats, capaços d'aconseguir coses que d'entrada semblen impossibles i que ells acaben fent realitat: Òscar Camps (fundador d'Activa Open Arms que salva les vides dels refugiats a la Mediterrània), Pere Casaldàliga (bisbe de Saõ Felix do Araguaia, pobre entre els pobres i defensor coherent dels indígenes i els Drets Humans) i Francesco Tonucci (brillant pedagog i defensor radical dels Drets dels Infants).

Les paraules que defineixen la vida i obra de Pere Casaldàliga són COHERÈNCIA, COMPROMÍS I EXEMPLE.

Per completar aquesta notícia no hi vull posar les meves paraules, que seguirien donant voltes i voltes als mateixos conceptes. Vull reproduir paraules que s'han dit a les xarxes en el seu comiat i les seves pròpies paraules que donen missatges impressionantment potents.

PARAULES DE COMIAT
"Tota una vida de lluita per la causa del món indígena; l’Església dels més pobres; la pau com a fruit de la justícia; l’alliberament de les persones i els pobles oprimits. Una vida plena, compromesa i solidària. Una vida de fe. Gràcies, bisbe Casaldàliga!"
(Quim Torra)

"Descansi en pau el bisbe Pere Casaldàliga, home de bé i que va fer de l'Evangeli una eina en favor dels drets humans. Se'n va amb una motxilla plena de la gratitud eterna de la gent a qui va dedicar la seva vida. ACS."
(Carles Puigdemont)

"Quina tristesa... Poques coses m’han commogut tant a la vida com conèixer Pere Casaldàliga a Sao Felix de Araguaia i veure’l lluitant al costat dels qui no tenien res per fer un món una mica més just. Seguirem el seu mestratge. Que en pau descansi."
(Marcel Mauri)

"“El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat”, la saviesa i l’exemple d’aquest home bo que és Pere Casaldàliga ens acompanyi sempre. Que descansi en pau."
(Laura Borràs)

"Molts ateus, si d’una església hem de ser, seria la de Pere Casaldàliga: “Jo moriré dempeus igual que els arbres”.
Gràcies per una vida dedicada a la llibertat dels més oprimits."
(Pere Aragonès)

"Acaba de morir l'últim bisbe que ens quedava. Hi ha persones que no moren mai. "Som soldats d'una causa invencible""
(Josep Rossell)

Vídeo de comiat dels seus familiars:

FRASES INSPIRADORES DE PERE CASALDÀLIGA

  • Al final del camí em diran: 'Has viscut? Has estimat?' I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.
  • On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.
  • Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió.
  • Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.
  • En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.
  • Jo soc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida.
  • No n'hi ha prou amb ser creient, també s'ha de ser creïble.
  • La solitud no s'ha de vèncer, s'ha de viure.
  • El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.
  • Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.
  • En aquest món no hi ha ningú inútil.  
  • Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.
  • Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
  • La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.
  • La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.
  • És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.
  • El consumisme està consumint les persones.
  • Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà.
  • El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.
  • El gran atemptat diari és la fam al món.
  • La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure.
  • L'expressió 'no violència' no ha de ser sinònim de passivitat.
  • Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté.
  • Només aquell qui s'aventura es pot equivocar.
  • Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu.
  • No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat.
  • La ciència, la tècnica, el progrés només són dignes del nostre pensament i les nostres mans si ens humanitzen més.
  • La tasca primordial i comuna d'humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat.
  • Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.
  • L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?
Gràcies, Pere Casaldàliga, 
per tota una vida d'exemple, coherència i compromís!

6 d’ag. 2020

"72 kilos", un il·lustrador

"72 kilos" és el nom artístic d'Óscar Alonso, un redactor publicitari de Bilbao de 37 anys. Sempre li ha agradat dibuixar i un bon dia, quan pesava 92 kilos, va fer una aposta amb els seus amics i els va dir que s'aprimaria 20 kilos. Va començar a córrer per perdre pes i ho va anar aconseguint. Feia dibuixets amb les sensacions d'abans o després de córrer i reflexions associades i les va començar a publicar en un bloc que va tenir molt èxit. Mica a mica va ser conegut entre els runners i fins i tot publicava els seus dibuixos en una revista especialitzada.
Va aconseguir arribar als 72 quilos i ara ha esdevingut un il·lustrador amb moltíssims seguidors a les xarxes que fa uns dibuixos senzills, amb petits ninotets negres sobre decorats multicolors i reflexions sobre la vida i els sentiments.
No coneixia la seva obra i m'ha encantat.
Què us sembla?















4 d’ag. 2020

Segon comunicat de la família Careta

COMUNICAT DE LA FAMÍLIA CARETA RESPECTE DE LA REOBERTURA DEL CAS JUBANY

Respecte de la notícia que el magistrat del Jutjat d’instrucció número 2 de Sabadell ha ordenat  la reobertura de les diligències del cas d’Helena Jubany, la família Careta volem dir que:

 1.- Expressem la nostra satisfacció davant d’aquesta notícia que reinicia un procés que va quedar estroncat fa molts anys, amb l’esperança que pugui dur-nos a un veritable final d’aquest procés.

2.- Ens sentim partícips de l’èxit que suposa haver aconseguit reobrir el cas. Des del primer moment vam lluitar per assolir-ho, primer en solitari i, des de fa un temps, amb l’ajut d’un equip multidisciplinar al qual estem molt agraïts. Tal i com també ha fet la família de l’Helena Jubany i, més darrerament, una considerable quantitat de gent anònima, colpida per l’emissió dels programes “Crims” de TV3. Entre tots ho hem aconseguit.

3.- L’objectiu d’aquesta nostra lluita és poder arribar a la veritat dels fets que es van produir els anys 2001-2002 i que van acabar amb l’assassinat de l’Helena Jubany i, posteriorment, el suïcidi de la Montse Careta. Considerem que si arribem a la veritat s’arribarà a demostrar la innocència de la Montse, però en qualsevol cas el que volem és saber la veritat.

4.- Esperem que aquesta reobertura de la causa porti associada una investigació rigorosa que superi totes les mancances que es van produir en la investigació inicial. La societat actual no pot acceptar les negligències que es van produir en el seu moment i creiem que ara hi ha els mitjans i el rigor suficients per completar una investigació profunda que permeti arribar fins al final.

5.- Tal i com vam dir en el darrer comunicat, considerem que la Montse Careta va ser també una víctima, com l’Helena Jubany, d’una o vàries persones que, a dia d’avui, segueixen fent la seva vida en plena llibertat. Si la nova investigació aconsegueix arribar a demostrar-ho, esperem poder personar-nos com a acusació particular contra l’autor o autors de la mort de l’Helena Jubany, per la possible inducció al suïcidi de la Montse Careta.

6.- Volem aprofitar aquest comunicat per donar les gràcies a les moltes persones que s’han posat en contacte amb nosaltres per felicitar-nos per la reobertura del cas. Tot aquest suport ens reconforta i ens motiva a intentar acabar el que vam iniciar aquell llunyà 2002, quan vam començar a treballar per defensar el nom d’una bona persona que crèiem injustament empresonada: la Montse Careta.

7.- En resum, desitgem que aquesta reobertura permeti esclarir els fets i que finalment es faci justícia tant amb l’Helena Jubany com amb la Montse Careta.

3 d’agost de 2020

3 d’ag. 2020

Calders. Estiu. Adolescència

Quan l'any 1999 vam venir a viure a Calders buscàvem qualitat de vida. Fer-nos una caseta que tingués una mica de terreny i ens permetés un contacte més directe amb la natura.
Mai no ens n'hem penedit i hi ha molts petits plaers dels quals gaudim cada dia: rentar plats veient els arbres de la parcel·la del costat, poder espolsar les estovalles al balcó, sentir els ocells al matí tot esmorzant, veure moltíssims estels a les nits d'estiu, poder sortir a córrer o amb bici pel mig del bosc a dues passes de casa, poder jugar a bàsquet al pati de darrere de casa, poder fer àpats a l'aire lliure...
I quan vam tenir el Roc i l'Ona i vam veure com vivien els joves d'un poble a l'estiu, vam pensar que tindrien molta sort. Els joves d'un poble es coneixen de tota la vida i a l'estiu van junts amunt i avall, es troben a la piscina, juguen junts, es banyen junts, vam amb les bicicletes amunt i avall, s'apunten a tornejos de futbol sala, van a sopar plegats... I tot això en un entorn que s'han anat fent seu al llarg dels anys, on se senten segurs i gaudeixen d'un gran marge de llibertat.
Aquest any el Roc ha començat a tastar aquest immens plaer. Porta tot l'estiu quedant amb els seus amics per anar a fer esport. Es lleva més d'hora que quan anava a l'institut i surt a córrer o amb bici. S'ha posat fortíssim i un dia van arribar a córrer 25 km (més de mitja marató). A més a més, han començat a descobrir els entorns naturals del poble i, sobretot, aquells en els quals poden culminar l'excursió amb una agradable banyada: la Font de les Tàpies, la bassa de la Ruca, el gorg de la Colònia Jorba... I algun dia, el pla ha estat endur-se l'entrepà, marxar de bon matí i passar el dia allà, en aquell entorn natural, amb els seus amics, xerrant, banyant-se, dinant allà i no tornant a casa fins al vespre.
M'imagino jo a la seva edat podent fer això i sento una sana enveja. Passar el dia amb els amics, xerrant, rient, filosofant, fent plans, i a més fer-ho en un lloc apartat, en plena natura i capbussant-me per fer-me passar la calor... Quin luxe! L'equació Calders + estiu + adolescència dóna un resultat extraordinari!

No us perdeu aquest vídeo i ho entendreu millor!

1 d’ag. 2020

El conte d'agost


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes d'agost, que tanca el cercle dels 12 mesos. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny i juliol)
Espero que us agradi...

EL CONTE D'AGOST
Tothom té un estiu de la seva infantesa o adolescència que recorda de manera especial i per al Sergi aquest va ser el del 2010. I no pas pel gol d’Iniesta al Mundial de Sud-Àfrica...
Tot va començar el 21 de juny, quan va arribar a casa amb les notes finals. El curs de 1r d’ESO havia anat avançant de mal en pitjor. L’adolescència havia esclatat amb contundència i havia transformat un noi alegre i obedient, en un jove rondinaire que desafiava les normes i només volia sortir de casa i estar amb els amics. Qui més qui menys, a aquella edat transitava per les mateixes coordenades, però el Sergi va acabar el curs amb 5 assignatures suspeses i allò va provocar un daltabaix a casa seva.
Quan al vespre el pare va arribar de la feina, li van muntar un consell de guerra i tot van ser crits i males cares. Després de mesos d’intentar anar combinant la disciplina amb la màniga ampla, els càstigs amb les converses i els crits amb les pessigolles, aquell butlletí de notes va provocar que els pares prenguessin decisions dràstiques:

1.- Tot l’estiu aniria a classes de repàs, a l’acadèmia Pascual.
2.- El mòbil quedava confiscat i només li deixarien unes estones molt concretes al dia.
3.- Cada dia a les nou del vespre, com a molt tard, havia de ser a casa.
4.- Prohibit anar a dormir a casa de cap amic.

Evidentment això va provocar una emprenyada monumental del Sergi que es va atrinxerar a la seva habitació i es va negar a parlar amb els seus pares. Però, estirat al llit escoltant música a tot drap amb els cascos, va anar-se fent a la idea que no en trauria res de queixar-se. Acataria, però no els ho posaria fàcil: els mantindria la mala cara i col·laboraria tan poc com pogués. Va decidir que no deixaria que l’afectessin tots els càstigs que li havien posat. No s’arrossegaria demanant si us plau que el deixessin quedar amb els seus amics. No hi aniria i punt. I així castigaria els pares amb la seva indiferència...

Els dies van començar a passar, tenyits de rutina. El despertaven a les vuit i feia el ronso tan com podia, fent enfadar la seva mare fins que, entre dos i tres quarts de nou, s’aixecava i havia de córrer per vestir-se, esmorzar i marxar corrent cap a l’Acadèmia Pascual. Feia classes de nou a onze i quan arribava a casa havia de fer els deures que li havien posat per l’endemà. Cap a les dotze o quarts d’una acabava i es quedava estirat al llit fins que arribava el seu pare de treballar i l’esbroncava perquè no s’havia fet el llit ni tenia l’habitació endreçada.
Així cada dia anaven a dinar de morros. Durant el dinar, el seu germà Lluc intentava suavitzar les coses explicant què havia fet als casals d’estiu, però el Sergi no badava boca. A la tarda no el deixaven sortir fins les cinc i es tornava a quedar tirat a la seva habitació llegint, fent sudokus o fent gargots en una llibreta mentre escoltava música. De quatre a cinc era l’única hora que podia utilitzar el mòbil i el portàtil i llavors aprofitava per xatejar amb els amics o jugar algunes partides online. A les cinc havia d’anar a la piscina amb els seu germà i allà acostumava a coincidir amb alguns amics en el que era la millor estona del dia.
A dos quarts de nou, quan tancaven la piscina, havia de tornar a casa i esperava fins que el renyaven per complir amb les seves obligacions: estendre tovallola i banyador, dutxar-se i parar taula. Tot i que era plenament conscient que ho havia de fer, mai no ho feia per iniciativa pròpia. Formava part de la seva estratègia de resistència pacífica i sempre esperava que els seus pares s’enfadessin i li reclamessin a crits per, llavors sí, fer-ho.
Amb tot això a l’hora de sopar tornaven a començar empipats. Durant l’àpat, sovint o el pare o la mare o tots dos intentaven fer-lo raonar. Li demanaven que col·laborés, que canviés la seva actitud perquè hi hagués més bon ambient a casa, que s’esforcés una mica... Ell s’ho escoltava tot, contestava amb monosíl·labs i així s’acabava el dia. A vegades es quedava al menjador veient la tele i a vegades es tornava a aïllar al seu cau. 
I així, un rere l’altre, s’anaven succeint els dies a casa del Sergi. Passava moltes estones tancat a la seva habitació, bàsicament escoltant música. Tenia llibres i de tant en tant llegia una mica, però no era un lector voraç i l’avorriment li anava clavant mossegades de tant en tant. Llavors passejava la vista pels prestatges buscant alguna cosa amb la qual pogués distreure’s. Tenia jocs de taula als quals feia molt que no jugava i sabia que hi havia famílies que passaven molt bones estones jugant-hi. El Monopoly, el Trivial, l’Scrabble... Però en tots els casos es necessitaven diversos jugadors i ell no tenia ganes de relacionar-se amb la gent de casa seva o sigui que necessitava alguna cosa a la que pogués jugar sol...

La solució li va arribar un dia a la piscina, ja a mitjans de juliol, en que el Ferran es va presentar amb el cub de Rubik i va estar presumint de com de ràpid el feia. Demanava a algú que li desfés i llavors l’agafava i començava a executar una increïble coreografia de moviments que acabava amb els sis colors perfectament distribuïts en les sis cares. El cub de Rubik era una joguina que feia molts anys que circulava. De tant en tant es tornava a posar de moda i després tornava a quedar oblidada. El Sergi creia que a casa n’hi havia d’haver un en algun lloc...
Aquell vespre, va començar a regirar per la seva habitació per veure si el trobava. Va trobar alguns tresors com un àlbum de cromos d’animals que havia fet quan era més xic o un petit trencaclosques d’aquells en què falta una peça i has d’anar desplaçant les altres en un únic sentit fins aconseguir ordenar-les. Però del cub de Rubik, ni rastre.
No volia demanar-ho a ningú o sigui que va rumiar on podria estar. Només se li va acudir l’habitació del seu germà o els prestatges del garatge on guardaven coses que ja no feien servir. Quan el Lluc va anar a dutxar-se, va entrar furtivament a la seva habitació i el va trobar, ple de pols, dalt d’un prestatge. El va agafar, sense demanar permís, i se’l va endur.
Aquella mateixa nit, després d’un sopar altre cop tens, va afanyar-se a anar a l’habitació i va començar a barallar-se amb el cub. I barallar-se va ser el pas previ a enfadar-se... Va estar molta estona intentant que una peça vermella arribés a lloc i, quan al final ho va aconseguir, es va adonar que les altres tres vermelles que ja tenia ben posades, havien quedat escampades. Allò era impossible!

L’endemà, a la piscina, va posar-se al costat del Ferran i va estar fixant-se en els seus dits, però anava massa de pressa i no aconseguia entendre res. Al final va haver de demanar-li com es començava a fer el cub, però se’n va penedir de seguida. Tot i que li va ensenyar uns primers moviments, ho va fer acompanyant les explicacions d’uns comentaris suposadament graciosos en què posava en dubte que fos capaç d’aconseguir-ho, si li havia costat tant el primer curs a l’institut... No li queia gaire bé el Ferran i, després d’aquella conversa, va pensar que no li tornaria a demanar mai més res...
Amb el mòbil segur que podria trobar tutorials al Youtube que expliquessin com resoldre el cub, però ara només el tenia una hora al dia i no volia malgastar-la així. Aquella nit, després de sopar va tornar-se a tancar a l’habitació i, amb el que havia entès de les explicacions del Ferran, després d’uns quants intents, va aconseguir completar una cara del mateix color. Allò el va fer posar molt content i va intentar completar-ne una segona. Però fer la segona va comportar que es desfés la primera... Allò era impossible!
El cub va quedar amagat dins d’un calaix perquè el seu germà no el trobés, però la fal·lera li va baixar. Només en estones que estava molt avorrit i no sabia què fer, el tornava a agafar i s’hi entretenia fent rodar les peces. Sempre era capaç de fer una cara, però no anava més enllà.

Mentrestant les coses a l’Acadèmia Pascual no anaven gaire millor. Tenia les matemàtiques ben entravessades, malgrat la infinita paciència que hi posava el senyor Llorenç.
- Sergi, si et diuen que tens 1000 euros i vas a comprar, no pot ser que al final tinguis més de 1000 euros... Això és de lògica... Has de llegir bé els enunciats i fixar-te en què et demanen...
- Però, senyor Llorenç, jo no sé quina operació he de fer...
- Aquí està. No t’obsessionis amb quina operació has de fer. Primer has d’entendre el problema. Has de seguir uns passos: llegir l’enunciat, entendre la pregunta, buscar les dades que et donen i la dada que et falta... Si analitzes els problema seguint aquests passos tindràs molt més clar quina operació o quina fórmula has d’aplicar. I quan tinguis un resultat has de veure si és possible. No pot ser que tinguis uns diners, vagis a comprar i després en tinguis més! I si és possible, et faré anar a comprar sempre a tu! –va dir mentre l’escabellava amb simpatia.

Al Sergi li queia bé el senyor Llorenç. Sabia tractar els alumnes i s’esforçava per explicar les coses de manera diferent fins que les acabaves entenent. Era d’aquells mestres que no sabies quina edat posar-los. Segur que uns quants anys més dels que aparentava, però tenia una actitud alegre i espontània que el feien molt proper, sempre que no el fessin enfadar...
- Tot és qüestió de mètode. Si segueixes sempre uns passos faràs molt millor els problemes... Els problemes de mates i qualsevol problema de la vida.

I llavors al Sergi li va venir una inspiració:
- Fins i tot el cub de Rubik?

Al senyor Llorenç se li van encendre els ulls i va contestar-li amb un somriure:
- I tant! El cub de Rubik és un exemple perfecte –i va agafar el mòbil i va començar a teclejar-. Mira, aquí ho tinc... Aquest cub el va inventar un professor d’arquitectura hongarès, Erno Rubik. Has provat mai de fer-lo?
- Sí, però és impossible. Quan arregles una peça n’espatlles dues...
- Exacte! Sembla impossible i de fet tens moltes més possibilitats de fer-lo malament que de fer-lo bé... Deixa’m mirar -va dir mentre buscava a la pantalla del seu mòbil-... Aaquí! Mira hi ha més de 43 trilions de combinacions possibles... Saps quin número és aquest? Un 43 i darrera 18 xifres més. Mira, te l’escric a la pissarra...

I va agafar el guix i va escriure:
43.252.003.274.489.856.000

- Saps què vol dir això? Que pots fer-lo de totes aquestes diferents maneres i només n’hi ha una de correcte. És a dir que provant, provant, t’hi podries passar tota la vida i no ho aconseguiries. Per tant, tens raó: és pràcticament impossible...
- Però jo conec un nen que el fa en pocs minuts...i sé que n’hi ha molts més...
- Tens raó. I per què creus que hi ha gent que el sap fer en poca estona si és pràcticament impossible de fer?
- Per què saben el truc!
- Més o menys... Per què han après un mètode que els permet estalviar-se moltíssimes d’aquestes combinacions errònies que hi ha i fan directament els passos correctes. Vols que t’ensenyi a fer el cub?
- M’ho pot ensenyar? -va dir el Sergi obrint uns ulls com plats-. Sííí!
- Farem un tracte. Cada dia que facis més exercicis ben fets que mal fets, t’explicaré un dels passos. Et sembla bé?
- Síi.

I des d’aquell dia, el Sergi va anar a les classes de repàs amb molta més motivació. Procurava estar ben atent i equivocar-se el mínim possible i així el senyor Llorenç li ensenyava pas a pas com fer el cub de Rubik.
Van ser unes setmanes molt engrescadores perquè el Sergi estava solucionant dues coses a la vegada. Mica a mica va anar posant en pràctica un mètode que l’ajudava a entendre millor els problemes, saber-los plantejar i resoldre’n correctament molts més dels que abans resolia. D’altra banda, va començar a entendre quins moviments havia de fer amb el cub per anar col·locant més peces sense que li marxessin les que ja tenia bé.
Per exemple, no n’hi havia prou a col·locar totes les peces del mateix color a la mateixa cara. Calia fer-ho de manera que, a part de deixar la cara de dalt resolta, quedés formada la primera filera del mateix color de les quatre cares laterals... I el senyor Llorenç li va ensenyar una tècnica que sempre funcionava. Consistia en acostar una peça a sota del lloc on volies situar-la i llavors fer un moviment de pujar, amagar, baixar i tornar a mostrar. D’aquesta manera aconseguies posar-la al seu lloc, sense que s’haguessin mogut les altres que ja estaven bé. Era increïble!
I a més a més estava aprenent a entendre els problemes. Primer els llegia i buscava quina era la pregunta. La subratllava i s’assegurava que l’entenia. Llavors amb un color encerclava totes les dades que sortien. Molts cops l’ajudava fer un petit dibuix o esquema amb fletxes on li quedés més clar què li demanaven i com havia de jugar amb les dades disponibles. Aplicant la lògica decidia si el número final hauria de ser més gran o més petit, si s’havia de repartir o afegir o fer una regla de tres... I sobretot, quan tenia un resultat comprovava si podia ser possible... I cada vegada li costava menys trobar el camí adequat per resoldre el problema.
El senyor Llorenç estava molt content del canvi que havia fet el Sergi. Havia tingut molta sort de trobar-li la motivació del cub de Rubik perquè ara tenia molt interès per aprendre. Però l’actitud anava més enllà de la recompensa d’aprendre a fer el cub, el Sergi s’adonava que si trobava la manera d’encarar les dificultats, podia ser autònom per trobar-hi les solucions. Calia analitzar la situació, mirar quins eren els passos adequats i anar-los seguint per ordre, comprovant si t’acostaven o allunyaven del resultat esperat. I li demanava al senyor Llorenç que l’ajudés a aplicar aquesta metodologia en les altres assignatures, per exemple a l’hora d’estudiar els temes de socials o naturals.

Cada cop van anar agafant més confiança. Al mateix temps que anava millorant el seu rendiment acadèmic, aprofundien una mica el tracte personal, fins al punt que un dia van acabar parlant de com estaven les coses a casa del Sergi: el mal ambient, les males cares, la seva resistència pacífica com a protesta pels càstigs que considerava exagerats...
El senyor Llorenç li va dir que aquell problema, si l’analitzés bé, tindria una fàcil solució. I va quedar un moment pensatiu i somrient. Després, va començar a ensenyar-li que, un cop feta la segona filera de les cares laterals, calia fer la cara de sota del cub.

L’endemà, que ja era u d’agost, el pare del Sergi es va presentar a l’Acadèmia per pagar i va interessar-se pels progressos del seu fill. El senyor Llorenç va explicar-li que havia fet un gran canvi, que estava millorant molt i treballant molt bé. Confiava que al setembre podria treure’s amb èxit totes les assignatures que li havien quedat pendents.
Aquell mateix dia, quan el Sergi va arribar a casa i va mirar els deures que li havien posat es va trobar amb un problema molt curiós...

“El Sergi ha suspès 5 assignatures i els seus pares l’han castigat sense mòbil i sense amics. Ell s’ha enfadat molt i ha decidit fer resistència pacífica: no s’aixeca al matí quan el desperten, no s’endreça l’habitació, no es fa el llit, no parla amb els seus pares, no estén la tovallola, no va a dutxar-se ni para taula quan li toca... Els seus pares s’enfaden per la seva actitud, el renyen i hi ha mal ambient a casa. Què pot fer el Sergi per arreglar les coses?”
(Recorda d’aplicar els passos)

Va somriure per la broma del senyor Llorenç i de seguida va subratllar:
Què pot fer el Sergi per arreglar les coses?
I es va posar a encerclar les dades “5 assignatures suspeses”, “sense mòbil i sense amics”, “no s’aixeca”, “no s’endreça l’habitació”, “no es fa el llit”, “no parla amb els seus pares”, “no estén la tovallola”, “no va a dutxar-se”, “no para taula”...

Llavors va fer un esquema:

notes → càstigs → mala actitud Sergi → malhumor pares → mal ambient

Estava clar que si ho hagués aprovat tot, s’hagués estalviat tot el que venia darrere, però això no ho podia solucionar fins a les recuperacions de setembre. I com que els càstigs eren conseqüència de les notes, no els podia separar. Els podia discutir, li podien desagradar i trobar injustos o exagerats, però allò no depenia d’ell. I la pregunta del problema era molt concreta “Què pot fer el Sergi per arreglar les coses”?
Per tant, el primer lloc on podia intervenir era amb la seva mala actitud. En realitat ja estava cansat de la “guerra freda” amb els seus pares. Ja feia massa dies que durava i a vegades fins i tot havia d’esforçar-se per mantenir la seva actitud de resistència pacífica... Algun cop s’havia trobat amb la tovallola als dits per anar-la a penjar i llavors havia pensat “No, no, fins que no m’ho diguin” i l’havia tornat a deixar tirada sobre el llit.
Era evident que si deixava de mantenir aquella actitud negativa, els seus pares no necessitarien renyar-lo ni estar enfadats. Només faltava decidir si volia claudicar o no. Fins i tot hi havia la possibilitat que si ell feia un gest, els seus pares també en fessin i relaxessin alguns dels càstigs que li havien imposat... Tot i que només era un possibilitat... Potser es mantenien inflexibles... Hauria de fer com amb els problemes: provar-ho i veure si el resultat l’acostava a la solució o no.
Abans que li’n passessin les ganes, va fer-se el llit i endreçar una mica l’habitació. Després va deixar aquell “problema” i va acabar de fer la resta de deures.

Quan el seu pare va arribar al migdia, va treure el cap a la seva habitació, com cada dia. Va veure-ho tot en ordre, li va canviar la cara i, per primer cop en setmanes, les seves primeres paraules no van ser crits i renys.
- Bon dia, Sergi. Carai, avui tens l’habitació en ordre! Et felicito, fill.
- Gràcies –va respondre amb fingida indiferència, tot i que li agradava que el to del seu pare no fos el de cada dia.
- Per cert, avui he anat a l’Acadèmia i el senyor Llorenç m’ha dit que estàs treballant molt bé i que creu que t’ho trauràs tot. Estic molt content que estiguis aprofitant les classes.
- El senyor Llorenç explica molt bé. És guai!

I tots dos es van quedar sense saber què més dir. Tots dos estaven contents d’aquell canvi de to, però cap dels dos no estava disposat a fondre’s en una abraçada amb l’altre oblidant tot el que havia passat les setmanes anteriors. Com si primer s’haguessin d’adaptar a la nova situació i de moment se sentissin incòmodes, sense saber com reaccionar.
- Bé, quan puguis ves venint a parar taula. Vaig a canviar-me.
- Sí. Ara vindré.

I el pare va tancar la porta de l’habitació i va sortir amb una sensació molt agradable, tant com la que va deixar en el seu fill. El Sergi va agafar el cub de Rubik i es va posar a barrejar-lo. Després va començar a executar aquells moviments que ja tenia automatitzats i en poca estona va aconseguir tenir ordenada la cara superior i les dues fileres laterals. Pensava que allò que ara feia sense esforç i gairebé inconscientment, unes setmanes enrere li semblava impossible... Pensava que aviat podria anar a la piscina amb el seu cub i desafiar el Ferran a veure qui el feia abans... Estava content d’haver aconseguit un mètode per resoldre el cub pas a pas. Però sobretot estava content de saber que qualsevol problema es podia resoldre millor si l’enfocava de la manera adequada. Analitzar. Reflexionar. Provar. Comprovar. I, si calia, tornar a començar. Va deixar el cub altre cop al calaix i va sortir a parar taula.

Per primer cop en moltes setmanes, el clima a l’hora de dinar va ser més relaxat i agradable. El pare va explicar el que li havia dit el senyor Llorenç i tots van felicitar el Sergi. Fins i tot ell va abaixar la guàrdia i els va voler explicar com ho feia ara per resoldre els problemes i com de bé explicava les coses el senyor Llorenç.
A tots els va estar bé aquell canvi de clima: s’ha de gastar molta energia per continuar molt temps enfadat. El Sergi va oblidar-se de la seva resistència pacífica i va començar a complir les seves obligacions sense que li ho haguessin de repetir mil i una vegades. Es llevava a l’hora, s’endreçava l’habitació, estenia el banyador i la tovallola quan arribava de la piscina, parava i desparava taula per iniciativa pròpia... I amb això es van acabar les males cares i els crits en aquella casa. Semblava que per fi havia començat l’estiu!

L’endemà a l’Acadèmia Pascual, quan el senyor Llorenç li estava corregint els deures, tots dos es van posar a somriure quan va tocar aquell problema que no era estrictament de mates...
- L’has pogut resoldre aquest? –va demanar el mestre.
- Hi estic treballant. Vaig aïllar les variables i ara estic en fase d’assaig i error.
- Molt bé, Sergi. Jo crec que si apliques el mètode l’acabaràs traient. Aquest i tots els que se’t presentin.
- Gràcies, senyor Llorenç. M’està ajudant molt aquest estiu.
- De res, nano. Això és que tenies ganes d’aprendre. Fins ara has estat molt impulsiu i això no és bo perquè et priva de veure totes les possibilitats. És millor primer valorar-les totes, analitzar quina és la millor i llavors provar si funciona. Movent peces esbojarradament no haguessis fet mai el cub de Rubik...
- Encara no el sé fer –el va interrompre el Sergi.
- No siguis impacient, home. Et falta ben poc. Avui o demà ja aprendràs els últims passos i llavors acabaràs avorrint-lo.

I, efectivament, al cap de dos dies el Sergi va aprendre com havia de moure les peces quan ja tenies la cara superior, les dues fileres laterals i la cara inferior per acabar de completar-lo tot sense desfer el que ja tenies. Era el pas més difícil i havia d’anar-lo perfeccionant perquè a vegades es quedava encallat, però s’adonava que mirar aquelles peces de colors ja no era un laberint indesxifrable. Ja era capaç de veure una lògica en els moviments, de preveure què passaria amb una peça quan començava a bellugar-la. 
De la mateixa manera que ara era capaç d’enfocar els problemes de mates amb un esperit positiu i no els veia com enigmes abstractes que no sabia ni per on començar. Ara sabia anar-hi entrant a poc a poc, assimilant la informació, analitzant què tenia i què li demanaven, escollint el millor camí per arribar a la solució. I, sobretot, comprovant si aquella solució a la que arribava era possible que fos la que estava buscant. Ja no li passava mai allò de donar una solució impossible com la de tenir més diners quan tornaves de comprar que els que tenies abans d’anar-hi. I la majoria de problemes els resolia correctament.

És curiós com a vegades les coses s’encadenen les unes amb les altres. De la mateixa manera que a principis d’estiu havia entrat en una espiral negativa de càstigs, impotència, ràbia i mal clima familiar; ara semblava que els nusos s’anaven afluixant. I un dia, mentre sopaven, es va produir la conversa que feia dies que esperava...
- Sergi, la teva mare i jo hem estat parlant –va començar el seu pare.
- Sí. Estem molt contents del teu canvi d’actitud a casa. L’ambient ara és agradable i col·labores en tot sense queixar-te... –va continuar la mare.
- A més a més el senyor Llorenç està convençut que aprovaràs tots els exàmens del setembre i està molt satisfet amb el teu treball... –feia gràcia com s’anaven repartint el discurs que havien preparat entre els dos.
- Quan van arribar les notes –va recordar la mare fent una ganyota desagradable-, les coses eren molt diferents i vam considerar que necessitaves uns càstigs que et fessin veure les conseqüències dels teus actes. I ara, de la mateixa manera, considerem que és just que si tu has canviat i hi has posat de la teva part, també rebis les conseqüències positives d’aquest canvi.

Tant el Sergi com el Lluc somreien i anaven passant la vista de l’un a l’altre, conscients que estaven a punt d’arribar notícies que a tots els agradarien. Cada vegada que un dels dos feia una pausa i callava, assenyalaven l’altre amb el dit  perquè continués aquella divertida partida de ping-pong i al final van acabar tots esclatant en una riallada familiar.
- Va, va! Continueu! –va reclamar el Sergi delerós d’escoltar les bones notícies.
- En fi, creiem que ja no cal mantenir tots aquells càstigs que et vam posar al juny. Seguiràs anat a l’Acadèmia, això sí, perquè està clar que t’està anant molt bé. Però pel que fa al mòbil... –i el pare va fer una pausa dramàtica i va assenyalar la mare, exagerant el que havien començat a fer els fills.
- ...Amb el mòbil hem decidit que el podràs fer servir lliurament des que acabem de dinar.
- Uala! –va cridar el Sergi-. Sense limitacions?
- No et passis, nano –va apuntar de seguida el pare-. No pots sobrepassar les tres hores diàries. T’ho controlarem i cada dia ens hauràs d’ensenyar que no has superat el límit. Si et passes, tornarem a ajustar les normes.
- Em sembla bé –va dir de seguida el Sergi, al qual passar d’una a tres hores i sobretot poder-se-les distribuir al seu gust li semblava un regal que no volia desaprofitar-. I quedar amb els amics?
- Això ho valorarem dia a dia. De moment seguim igual: a les nou a casa. Però si un dia vols fer alguna cosa especial amb els amics i arribar més tard, ens ho demanes i en parlem.

El Lluc, tant o més content que el Sergi, es va aixecar de taula i va començar a tibar la seva mare de la mà mentre preguntava:
- Abraçada familiar?

I es van començar a aixecar fins que es van ajuntar en una abraçada que era com la signatura del tractat de pau. Tots van tancar els ulls gaudint d’aquell moment que feia tantes setmanes que no es produïa, sentint-se orgullosos del que cadascú havia fet per poder arribar-hi. Després d’aquell instant tan agradable i reconfortant, van tornar al seu lloc per acabar de sopar i el Sergi va dir:
- Quan acabem de sopar us vull ensenyar una cosa...

Tots van quedar-se encuriosits, però els va fer esperar fins que acabessin les postres i la taula quedés desparada.
- Espereu-me aquí –va dir-los quan els va tenir tots tres asseguts al sofà, mentre marxava passadís enllà.
- És el meu cub! –va protestar el Lluc quan el va veure tornar amb el cub de Rubik a les mans.
- Sí, Lluc. Perdona, però quan passava tantes estones tancat a la meva habitació m’avorria i un dia el vaig agafar per distreure’m. A més a més, tu tampoc no el feies servir... estava ple de pols...
- Però, per què el volies, si no saps fer-lo?
- Ara us ho ensenyo. Té, barreja’l tant com vulguis.

I el Lluc es va posar a bellugar les peces a dreta, esquerra, amunt i avall, intentant que els colors quedessin ben desordenats. Llavors el Sergi el va agafar i, amb seguretat i concentració, va començar a fer aquells moviments que havia après. Els seus pares i el seu germà tenien la mirada clavada en aquells dits que s’anaven movent amb destresa i no podien creure que els colors s’anessin col·locant al lloc adequat amb tanta rapidesa, quan el Sergi sempre havia estat incapaç de fer ni una sola cara. Al cap de poca estona el cub va retornar a les mans del Lluc amb els colors perfectament ordenats a les seves cares.
Tots van començar a aplaudir i el germà petit va preguntar:
- Però... com ho has fet?
- El senyor Llorenç me n’ha ensenyat –va contestar el Sergi amb un somriure que no li cabia a la cara.
- Me l’ensenyaràs a fer?
- I tant! Veus com t’haurà anat bé que te l’agafés...
Semblava que aquell estiu ja estava definitivament ben enfocat i amb tots els fronts resolts, però al Sergi encara li quedava un petit tema pendent...

L’endemà quan estaven estirats a les tovalloles de la piscina, va treure el cub de Rubik i es va posar a moure les peces maldestrament... El Ferran no va trigar a adonar-se’n i va començar a provocar-lo:
- Mira el Pitàgores! Encara no t’has rendit amb el cub? Jo de tu ho deixaria i em concentraria en aprovar alguna cosa al setembre...
- Per què penses que no podré aconseguir-ho? –va contestar-li el Sergi, fent veure que el molestaven els seus comentaris.
- Salta a la vista, no? Segur que no pots fer ni una cara...
- No n’estiguis tan segur –va dir el Sergi començant a col·locar bé algunes peces d’una cara- Mira... ja en tinc unes quantes... segur que ho aconsegueixo...
- Aiii, Sergi, que ets innocent... Això és sort. Movent les peces fins i tot un mico en posaria algunes de bé de casualitat, però cal saber-ne molt per acabar el cub. I amb les notes que tu has tret no crec que el facis ni que t’hi dediquis tota la vida.
- Para ja, no, Ferran? Deixa’l en pau –va defensar-lo el Genís.
- Però sí és la veritat –va replicar-. No li vull faltar al respecte, però cadascú val pel que val. Uns corren molt, uns dibuixen molt bé, d’altres saben cantar com els àngels... Segur que el Sergi sabrà fer alguna cosa, però no el cub de Rubik. És impossible que el faci...
- Què t’hi jugues? –va interrompre’l el Sergi.
- El que vulguis. Ho perdràs –va acceptar el Ferran.
- No entris en aquest joc, Sergi. Deixa’l córrer –va dir el Genís, intentant evitar aquella aposta.
- No, no. Ja estic fart que es burli de mi i ho vull intentar –va insistir el Sergi, cada cop més segur-. Si faig el cub, mai més et riuràs de mi i em pagaràs un gelat cada dia.
- Molt bé. El que vulguis. I si no el fas?
- Si no el faig jo et pagaré un gelat a tu cada dia.
- Perfecte! Gelat gratis fins que comenci el curs. Accepto! Però hem de posar un temps límit, eh? Que si no, ho pots estar intentant fins que ens surti barba i jo em quedaria sense gelats. En tindràs prou amb una hora? –va dir, burleta.
- Em sembla bé. Una hora. Sí.
- Doncs, va. Comencem? –va dir el Ferran agafant el seu rellotge i preparant el cronòmetre.
- Quan vulguis –va acceptar el Sergi.

I va començar a manipular el cub. Les cares dels seus amics eren de patiment. Pensaven que el Sergi es passaria una hora intentant-ho i no se’n sortiria. I ja patien per les burles cruels que el Ferran li dedicaria durant tot l’estiu, cada cop que li reclamés el seu gelat. Però ben aviat les cares es van tenyir de sorpresa en veure com les mans del Sergi, en comptes de moure maldestrament les peces de colors d’un cantó a l‘altre, semblaven mans expertes que l’anaven resolent a bon ritme.
El pobre Ferran també assistia incrèdul a aquell inesperat canvi de guió. Mirant els dits del Sergi, tenia clar que ben aviat li presentaria el cub acabat i aquella estúpida aposta se li giraria en contra pel que quedava d’estiu. Dels dits del Sergi va anar passant a les cares dels seus amics que somreien i feien gestos d’incredulitat i de començar a sucar pa amb el que passaria quan –ara ja estava clar que ho aconseguiria- acabés el cub.
Els aplaudiments de tota la colla van certificar que, molt abans de l’hora acordada, el Sergi havia guanyat l’aposta. Va mirar al seu voltant i va sentir que, ara sí, tot estava en ordre. Les coses a casa s’havien arreglat, estava segur que al setembre ho aprovaria tot i ara sabia que el Ferran ja no l’atabalaria més. Va somriure als amics que l’aplaudien i girant-se cap al Ferran li va dir:
- Un Calippo de llima, si us plau.