Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

22 de febr. 2021

"Tenir que..." Joaquim!

 Avui us vull explicar una divertida anècdota escolar que sé que d'aquí a uns anys em farà gràcia rellegir.

"TENIR QUE" segurament és un dels barbarismes que més cops corregim als nostre alumnes i, inexplicablement, no hi ha manera que integrin correctament. Malgrat que els diem i repetim que no és correcte i que han de dir "HAVER DE" ells continuen dient-ho malament una i mil vegades.

El que us explicaré va passar a una classe de 5è on la tutora, conscient del problema, havia posat un rètol sobre la pissarra amb la forma correcta ("HAVER DE"). Tot i així, quan jo hi anava a fer classe de mates, cada dia els alumnes utilitzaven la forma incorrecta i jo els corregia una i una altra vegada.

Un bon dia, vaig esclatar:

"Tens que" noooo! Però si teniu un rètol aquí a sobre de la pissarra i ho sabeu perfectament! És com si us dirigíssiu a mi i em diguéssiu "Joaquim" i jo us digués "No em dic Joaquim, em dic Eladi". I el dia següent em tornéssiu a dir "Joaquim" i així cada dia... Sabeu què? A partir d'ara al que em digui "tenir que" li diré Joaquim.

I així vaig fer-ho.

Des d'aquell dia, cada cop que algú se m'adreça utilitzant l'expressió incorrecta, jo continuo com si res, però li canvio el nom i li dic Joaquim o Joaquima. La cosa és divertida i tothom riu i ràpidament corregeixen la forma incorrecta i ho tornen a dir correctament. Immediatament els retorno el seu nom autèntic i així anem fent.

Però, sabeu què?

Que cada vegada hi ha més alumnes que ho diuen correctament i fins i tot l'últim dia em van fer veure que jo ho havia dit malament una vegada... Crec que està funcionant i em fa molta il·lusió.

Ara bé, com vam comentar amb alguns companys, el problema és que aquestes petites dinàmiques que un bon dia funcionen en un grup fruit de la casualitat i la improvisació, no són exportables. Estic segur que si el curs vinent intento fer-ho amb una altra classe, els diré a tots Joaquim i no passarà res. Però en canvi penso que amb aquesta classe, el sistema acabarà funcionant.

Anècdotes de mestres...

17 de febr. 2021

Mort de Joan Margarit

 Ahir, 17 de febrer de 2021, va morir el poeta JOAN MARGARIT.

És un dels poetes que més m'han commogut amb els seus poemes crus sobre la vida, la mort i la vellesa. El 2013 i vaig dedicar una entrada al bloc: Joan Margarit.

Descansi en pau!

15 de febr. 2021

21D: anàlisi dels resultats electorals

Escric aquesta notícia amb més d'un 99% dels resultats escrutats (encara no hi ha el 100% i per tant pot haver-hi mínimes variacions) i aquests són els meus titulars:

1.- L'independentisme suma i creix. Arribem als 74 escons de forces que donen suport explícit a la independència, 2 més que l'anterior màxim assolit i 4 més que la darrera legislatura. I això ens dóna majoria absoluta numèrica al Parlament.

2.- L'independentisme supera el 50 % dels vots emesos. Sumant les forces que han assolit representació parlamentària (JxCAT, ERC i CUP) arribem al 48'07 %. Però si hi afegim els vots sumats pel PDCat i Primàries, arribem al 51'00%.

3.- En aquest sentit, per a mi aquest és un error irresoluble de l'independentisme, anar fent sempre escissions i creant nous partits que només serveixen per dispersar el vot. Si aquests més de 81.000 vots (PDCat + Primàries) haguessin anat a algunes de les 3 forces que han tret representació, tindríem encara més escons i una majoria més àmplia.

4.- Vergonya, preocupació i un cert fàstic pel fet que VOX hagi irromput amb 11 escons al Parlament de Catalunya. Molt preocupant que hi hagi més de 200.000 persones a Catalunya (15 d'elles a Calders!!) que creuen que la millor opció és donar el suport a un partit feixista, masclista, racista i que, a més, no se n'amaga. Ens queda molta feina per fer.

5.- Alegria per les patacades de Ciutadans i el PP que queden com a forces ridículament minoritàries. Però una alegria que no compensa la preocupació per l'ascens de VOX.

6.- La victòria del PSC de Salvador Illa me la prenc com va ser la dels Ciutadans de l'Arrimadas el 2017, una acumulació de forces contràries a la independència que intenten aglutinar-se només per anar "en contra de". No és un suport real al PSC, com no ho era el de Ciutadans al 2017. Només són peixos petits que intenten posar-se junts per espantar el peix gran, però no poden. L'independentisme segueix sumant. I cada cop més.

7.- En aquest sentit trobo meritori que en el context de la pandèmia i davant d'una abstenció important (una participació del 53'56% enfront del 79'01% de fa 4 anys), l'electorat que vol la independència no s'ha quedat a casa i hem demostrat que anem de veres, que això no és una flor d'estiu, que volem la independència i no ens aturarem fins que l'assolim.

8.- Ara la gran preocupació és saber què faran JxCAT, ERC i la CUP amb aquests vots que els hem donat. Les evidents desavinences que hi ha entre les persones i les estratègies dels dos grans partits i la imprevisibilitat de la CUP fan témer una legislatura que pugui assemblar-se massa a la que acabem de passar: sense una línia clara, amb constants pals a les rodes, amb divergències públiques, sense capacitat d'unió per plantar cara de forma valenta a l'estat espanyol ni el consens necessari per avançar... Penso que calen nous lideratges que aconsegueixin passar pàgina i bastir ponts i complicitats entre les diferents forces que han de tenir un objectiu comú (i en aquest sentit per a mi el model a seguir és Joan Canadell). LA GENT ho tenim clar, anem junts a les places i a les manifestacions, lluïm les estelades i els llaços grocs i mai no demanem al del costat de quin partit és. Necessitem que els partits deixin de banda l'estratègia de partits i pensin en clau de país. A Europa els exiliats (i els seus advocats) han fet molta feina i hi ha molt camí fet. Si som capaços de pressionar i anar alhora potser l'objectiu no és tan lluny com diuen els pessimistes. 

I en aquest sentit, permeteu-me que, un cop més, reclami aquest esperit positiu, aquesta fe, aquesta esperança. Si tots els que hem posat una papereta independentista realment CREIEM que ho tenim a l'abast i ho podem aconseguir, podrem avançar molt més de pressa. Pensar que no serà possible és el primer pas per aconseguir que no ho sigui. Però també funciona a l'inrevés: pensar que serà possible és el primer pas per aconseguir que ho sigui. I jo ho crec fermament. Potser no serà demà. Segur que no serà fàcil. Però jo CREC que veuré la independència de Catalunya.

9.- Acabo, com sempre, amb els resultats de Calders: una participació del 66'55% i una amplíssima majoria independentista (més d'un 75%, 471 vots de 557)



13 de febr. 2021

"3 caminos" i "Fantastic shine" (Love of Lesbian)

Avui he vist el primer capítol de la sèrie "3 caminos" (Amazon Pime). Retrata les vivències de 5 personatges que es coneixen tot fent el Camino de Santiago i, de moment, m'ha agradat molt.

El Camino de Santiago és un camí de pelegrinatge que pots començar a molts llocs (el més típic, a Roncesvalles, a la frontera pirinenca entre França i España) i acaba a la catedral de Santiago de Compostela.

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser quan el meu tiet Calixto me l'explicava a l'hospital on estava ingressada la abuela Emiliana. Ell l'havia fet com a prometença si el seu fill acabava la carrera de medicina. El va fer sol i em parlava dels paisatges, de les sensacions, de les coneixences amb els altres caminants... I de seguida el vaig idealitzar i vaig pensar que seria fantàstic fer-lo.

Durant un temps vam planejar fer-lo amb el meu sogre,el Xep, i ja ens havíem comprat els llibres, motxilles... Però, primer el naixement dels fills i després la seva precària salut que ho desaconsellava totalment, van fer que el projecte quedés indefinidament aplaçat.

Però sempre està allà i espero que un dia el pugui fer. Potser quan em jubili. Tranquil·lament. Perquè és així com voldria fer-lo: sense data de tornada, sense lligams, deixant-me portar pel dia a dia, gaudint-lo intensament...

No sé si mai el faré, però avui he gaudit molt del primer episodi d'aquesta sèrie, que ha acabat amb una cançó que feia temps que no sentia i m'ha agradat molt reescoltar: "Fantastic Shine" de Love of Lesbian (que un estiu va ser la cançó de l'anunci d'Estrella Damm)

I m'ha vingut de gust deixar-ne constància aquí.

Espero que us agradi tornar-la a escoltar.

9 de febr. 2021

Fotomuntatges de Monica Carvalho

Monica Carvalho és una artista i fotògrafa alemanya que fa muntatges combinant imatges de la natura o de les ciutats amb detalls del cos humà, alterant les proporcions per crear imatges impossibles, però molt suggerents.

No us les perdeu!












6 de febr. 2021

14F: tots a votar!

Fa molts mesos que no penjo una notícia de caire polític. Potser des del confinament del març del 2020 (llevat d'alguna excepció puntual). El fet que cadascú es quedés a casa seva i es capgirés l'ordre de prioritats i de possibilitats ha reduït al mínim les mobilitzacions i les informacions sobre el procés, relegant-les a un lloc molt secundari, rere la gran preocupació per la pandèmia.

Molts mitjans de comunicació i totes les forces monàrquiques suquen pa amb la possibilitat que aquestes eleccions facin realitat el seu somni humit: doblegar el suport popular a les opcions independentistes. Hi estan jugant totes les cartes que poden: la inhabilitació de Torra, el moviment estratègic del candidat Illa, la prohibició de posposar la data electoral (passant per alt els riscos epidemiològics), el bombardeig constant que és hora de parlar dels "problemes reals" de la gent, la publicació d'enquestes i sondeigs tan fantàstics que dubto molt que puguin ser reals... Tot això amanit per les inefables picabaralles entre les forces independentistes, intercanvis de retrets i acusacions...

No són pocs els qui pensen que amb tot això aconseguiran desmobilitzar els votants independentistes que per avorriment, decepció o por d'encomanar-se del Covid es quedaran a casa i així per fi aconseguiran tombar la tendència dels darrers anys, un tomb que molts cops han pronosticat i mai no s'ha acabat produint.

Però, sabeu què? Que la llavor de l'1 d'octubre no s'esborra així com així.

Aquesta foto és de fa pocs dies a Calders. Una més de les reivindicacions en favor de l'amnistia pels presos polítics. En molts racons de la Gàl·lia petits reductes de gals mantenen les seves conviccions intactes i saben que lluitar per la independència és la millor manera de lluitar pels "problemes reals" de la gent. Perquè saben que assolir la independència és millorar en totes i cadascuna de les injustes condicions a què ens sotmet l'estat espanyol com a peatge i penyora per obligar-nos-hi a estar.

Aquests reductes, abundants arreu del país, estan formats per persones que potser no posaran la mateixa papereta a les urnes del 14F, però això no els suposa cap problema perquè la gent sap que no compten els partidismes sinó l'objectiu comú.

I aquí vull fer un punt i a part per dir, un cop més, que Carles Puigdemont és el meu president. En primeríssim lloc perquè encara ho seria si no l'haguessin destituït les institucions espanyoles a través d'un injust i vergonyant 155. A més a més perquè valoro moltíssim tota la feina constant i ingent que ha fet des de l'exili (ell i tots els altres polítics exiliats) que no deixa de donar fruits que un dia ens ajudaran a assolir els nostres objectius (els últims: les declaracions d'un polític belga posant España al mateix sac que Hongria i Polònia, com a països de dubtosa democràcia; i la plantofada del polític rus que va dir-li a Borrell que no qüestionés les seves decisions polítiques i judicials, quan España estava incomplint les recomanacions de les institucions europees respecte dels presos polítics catalans). També perquè la seva estratègia de no afluixar i de buscar l'enfrontament amb l'estat espanyol i la màxima difusió i recerca de suports internacionals, és la meva estratègia (tot i que accepto que n'hi pot haver de diferents). I per acabar, perquè una candidatura en què, a part d'ell, hi ha la Laura Borràs i el Joan Canadell em mereix tots els respectes.

Però, després de dir tot això, vull continuar apuntalant els ponts que hem de bastir entre totes les forces que perseguim l'objectiu de la independència. ERC, la CUP, el PDCat... Intentaré sempre defugir les confrontacions amb els partidaris d'aquestes formacions, per molt que no entengui o no comparteixi les seves estratègies o maneres de fer perquè tinc clar que la independència només l'aconseguirem TOTS JUNTS, tal i com vam fer-ho l'1 d'octubre.

Per tot això penso que és indispensable i vital que tots els independentistes tornem a omplir les urnes. I tinc moltes esperances que això serà així.

El president Puigdemont ha pronosticat una triple victòria que a mi també em faria molt feliç:

  • tornar a aconseguir una majoria absoluta d'escons independentistes al Parlament.
  • aconseguir superar el 50 % de vots escrutats favorables a la independència.
  • que JxCat sigui la força més votada.
Més enllà que la tercera victòria, cadascú la voldrà per la seva pròpia formació, penso que tots els independentistes signaríem i ens felicitaríem si podem aconseguir les dues primeres. I penso que està a les nostres mans.

Per tot això el meu prec és clar: el 14F tots a votar!

P.S. A mi hi hauria una quarta victòria que també em faria molt feliç (tot i que sembla que està difícil): que VOX no entrés al Parlament de Catalunya! Tant de bo...

5 de febr. 2021

"Dir-te adéu..." (uns versos)

 El programa "Senyora Isabel" (els diumenges a la nit a TV3) cada setmana em regala una estona de poesia, de bellesa, de sensibilitat, d'humanitat, de reflexió... M'encanta i el recomano a tothom.

La setmana passada hi vaig descobrir uns versos molt potents de la Mireia Calafell i em ve de gust compartir-los.



1 de febr. 2021

"Pedalant" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennon, Arxipèlag...

Espero que us agradi!

PEDALANT

A tots tres els feia molta il·lusió fer una sortida familiar amb bicicleta. Al pare, a la mare i a la filla. És un diumenge d’inicis de primavera. Un dia clar i assolellat, però a aquella hora encara força fred. S’han llevat ben d’hora i s’han equipat de dalt a baix: la tèrmica, el maillot complet, el paravent, els guants, el buff, les ulleres i, és clar, el casc.

Feia una bona fresca quan han sortit. A les baixades agafaven velocitat i les puntes dels dits es queixaven del fred. Fins i tot els ulls es posaven plorosos. Però també tenia un punt d’agradable, aquella temperatura. Feia sentir viu. Era com el paper que embolicava el regal d’un dia per estrenar i feia venir ganes de pedalar. Aquell cel blau, la primera llum del dia, el so d’alguns ocells per dins del bosc i fins i tot el silenci eren agradables de sentir.

Han començat tots tres junts, parlant una mica de tot i de res i fent brometes poca-soltes amb les que es burxaven els uns als altres. Quan ja duien més de mitja hora pedalant, la filla, que es diu Queralt, ha volgut exhibir-se. En una baixada ha anat accelerant per agafar embranzida en la pujada següent i distanciar-se dels seus pares. Ells l’han deixat fer i somreien orgullosos i divertits. Fa quatre dies era una nena petita que no volia quedar-se mai sola i, de sobte, ha passat pantalla. Reclama el seu espai, protegeix la seva intimitat, es queixa per coses que fa poc li encantaven... s’està fent gran.

Però al cap d’una estona de no veure-la, han començat a patir i han decidit accelerar per atrapar-la. Encara estan en forma, el Gerard i la Sole. Són relativament joves i es cuiden. Van al gimnàs i de tant en tant participen en alguna cursa o caminada. Han anat augmentant el ritme i a cada canvi de rasant es pensaven que la trobarien al seu davant, però no la veien i el neguit s’ha anat convertint en malhumor. Quan finalment l’han abastat, el xoc entre la seva cara riallera i les mirades serioses dels pares ha estat devastador: ni els pares han entès aquella rialleta, ni la nena les males cares.

El Gerard és de metxa curta. Primer dispara i després pregunta. No ha dit gaire cosa, però ha fet mal. A la nena, que s’ho estava passant d’allò més bé, se li han trencat els esquemes i li ha sabut molt greu. Entre els tres s’ha instal·lat un silenci i una fredor molt incòmodes i la Sole ha començat a pensar com recuperar el bon ambient. 

Quan han parat a esmorzar a la Font del Clot, mica a mica s’han començat a obrir esquerdes en aquella tensió. Mentre s’anaven menjant els entrepans, la mare ha sabut tocar les tecles adequades. Ara parlant amb l’un, ara amb l’altre, ara fent aquella pregunta aparentment innocent, ara demanant-los que s’acostessin per fer-los una foto... Han acabat verbalitzant el que havia passat i el pare li ha demanat que no ho tornés a fer perquè l’havia fet patir. Una mena de disculpa matussera per intentar reconduir el matí. En el fons ningú no volia estar de morros i tots han anat afluixant fins que han acabat revertint la situació.

Després de la pausa han reprès l’excursió. Tornaven a rodar tots tres junts i han deixat el camí principal per seguir un sender que anava agafant altura. La pujada era sostinguda, amb trams més exigents i d’altres en que podien recuperar-se una mica. Han deixat de parlar per concentrar-se en l’esforç i els canvis de plats i pinyons que els permetessin avançar sense posar el peu a terra.

El sol travessava les branques de pins i alzines i semblava que jugava a fer-los la rateta a la cara. El soroll dels esbufecs s’unia al de les rodes que anaven explicant el terreny que trepitjaven: esquitxos en algun bassal escadusser, el lliscar continu de la sorra compactada i el sotragueig dels trossos més irregulars. 

I de mica en mica la Queralt ha començat a perdre pistonada. Semblava que li costava seguir el ritme. Ha posat el plat petit per seguir progressant amb més facilitat, però cada cop anava quedant una mica més enrere. Els pares han començat a reduir la marxa per evitar distanciar-se, disposats a aturar-se en el moment que fos necessari. La nena se n’ha adonat i li ha fet ràbia que l’haguessin d’esperar. S’ha alçat del seient i ha començat a pedalar dreta fins que ha aconseguit posar-se al seu nivell.

El pare l’anava mirant de reüll i veia que cada cop estava patint més, però sabia que qualsevol cosa que digués seria mal rebuda. Intentava marcar un ritme més lent sense que fos gaire evident i finalment ha tingut una idea per resoldre la situació.

- Al final d’aquesta pujada parem, que hi ha unes vistes molt maques i a més... em convé fer un riu.

Ningú no ha contestat, però la Sole ha dissimulat un somriure adonant-se de la maniobra. Han arribat al punt indicat i s’han aturat. El Gerard s’ha allunyat uns metres i mare i filla han baixat de la bici esbufegant.

- Sort que hem parat perquè ja no podia gaire més -ha dit la mare per demostrar que a ella també li estava costant-. Tu saps si queda gaire tros de pujada?

- Ni idea... Espero que no! -ha contestat la Queralt, agafant el bidó d’aigua.

El pare ha sortit d’un corriol xiulant:

- Que esteu cansadetes? Voleu acabar de pujar fins al capdamunt del turó o voleu anar planejant cap a Sant Fermí?

- Quants quilòmetres portem? -ha demanat la Sole.

- Mmmh... gairebé tretze -ha contestat el Gerard, consultant el rellotge on quedava registrada tota l’activitat física.

- Jo no crec que pugui aguantar-ne més de trenta o sigui que ves pensant una ruta que em permeti arribar a casa amb dignitat -ha exigit la mare.

- I si pot ser menys, millor -ha reblat el clau la filla.

- Doncs anirem en direcció a Sant Fermí, però abans d’arribar trencarem per un sender que va a parar a la carretera vella. Des d’allà ja anirem pujant cap a casa.

- Haurem de fer la pujada de la carretera vella? -ha protestat la nena.

- Sí, dona, sí. No és tan dreta com sembla i és el camí més curt per tornar a casa.

Per un moment ha semblat que l’excursió perillava. A la Queralt se li estava fent feixuga i, si la cosa no millorava, encara acabarien tots de morros i sense ganes de repetir. Però el pare sabia que el tros que venia era molt agraït. Una pista ampla i ombrejada que passava entre grans pins i un bosc de ribera que constituïen un preciós teló de fons. A més, de tant en tant anirien veient la riera de Malfoll amb els seus gorgs i salts d’aigua. Segur que a tots els milloraria l’humor.

I no s’ha equivocat. Al cap d’un quart d’hora de reprendre la marxa, totes dues s’han volgut aturar a fer fotos i se les veia encantades. Han continuat el camí parlant animadament i han començat la baixada que els havia de dur a la carretera vella.

Aquell era el tram més perillós. El camí no era gaire ample i quedava ben desprotegit per la dreta. Qualsevol relliscada els podia fer caure pendent avall i hi havia una bona alçada. Per això el pare ha insistit a rodar pel costat dret per protegir-les. Han anat baixant amb moltes precaucions enmig d’un silenci tens i algun xiscle cada cop que una roda derrapava en tocar el fre. Fins que no han sigut al capdavall no han respirat tranquils i llavors han arribat a la carretera vella que els havia de portar fins a casa i han parat un moment.

Es tracta d’una carretera secundària, estreta, plena de giragonses i amb poc espai als vorals. Quan la fan amb cotxe ja és una mica desagradable i han d’anar alerta si coincideixen amb un altre que baixa massa alegre o massa pel mig. Anant amb bicicleta encara és més perillós, però és l’única alternativa per tornar a casa sense fer una volta més llarga.

Són conscients que l’inconvenient de viure on viuen és que totes les excursions acaben fent pujada i ho assumeixen com un fet inevitable. Calculen les forces que els queden i decideixen que faran dues aturades per recuperar-se: la primera al revolt del Vicenç i la segona al Cap del Pla, que marca el final de l’ascensió. 

S’hidraten, s’acaben de mentalitzar i enfilen la pujada. Comencen en fila índia, l’un darrere l’altre: el pare obrint camí; després la filla, ben protegida enmig dels dos; i finalment la mare, tancant el grup. Però quan arribin als trossos més estrets i plens de revolts, han previst una estratègia diferent. 

Saben que hi ha conductors molt impacients que a vegades avancen de manera imprudent i els podrien posar en perill. Per això han decidit que en els trossos més estrets i sinuosos, es posaran els tres de costat, ocupant tot el carril, per impedir que els puguin avançar i desestabilitzar-los. Prefereixen aguantar el nerviosisme dels cotxes al seu darrere, abans que arriscar-se a una caiguda.

El Gerard ha imposat un ritme lent, però constant per mantenir-se junts i anar avançant sense estrebades. De tant en tant noten que un cotxe se’ls apropa impacient. Per força ha de reduir la velocitat fins que troba un lloc escaient per avançar-los. Quan té prou visibilitat, accelera, els passa rabent per l’esquerra i ràpidament el perden de vista.

Arriben a la primera aturada prevista sense cap novetat i s’aturen a beure aigua per refer-se una mica.

- Què? Com aneu? -demana el pare.

- Amb moltes ganes d’arribar -contesta la filla, que sembla cansada, però motivada per batre el seu rècord personal.

- Ara ja queda poc, Queralt. Ho aconseguirem segur -li diu la mare per acabar-la d’animar.

- I tant, però hem d’anar alerta amb aquest tros perquè tota l’estona va fent esses i no hi ha gens d’espai al voral. Si se’ns posa un cotxe al darrere ens posem de costat com hem quedat. Tu, Sole, a la punta. I tu, Queralt, al mig. Jo tocant la ratlla contínua que no permet avançar. I per molt pesats que es posin, no us separeu. 

- No pateixis tant. En l’estona que portem aquí aturats, em sembla que no ha passat cap cotxe. Ara no hi ha gens de trànsit -diu la filla.

- Va, prou de xerrameca. Engeguem, que tinc ganes d’arribar a casa -conclou la mare.

I és així que tots tres s’enfilen de nou sobre les bicicletes i es disposen a fer l’últim tram que els separa de casa. Comencen en fila índia, tal i com havien acordat, amb el mateix ritme lent, però constant, que tan bé els ha anat fins llavors. No ho sembla, però hi ha un pendent sostingut que els obliga a avançar lentament i a treballar de valent per mantenir el ritme. 

De sobte, el pare sent un soroll i gira el cap enrere per confirmar les seves sospites: s’acosta un camió. Maleint la mala sort, avisa les seves companyes d’excursió i es col·loquen l’un al costat de l’altre, ocupant tot el carril i disposats a carregar-se de paciència.

De seguida noten la presència darrere seu. És un vehicle blanc i gran que, quan se’ls troba al davant, redueix la velocitat sobtadament. El motor fa el típic soroll d’estar patint per aguantar massa temps una marxa curta. Segur que busca el moment per avançar-los, però no pot perquè els revolts se succeeixen un darrere l’altre i no té prou visibilitat. 

En un moment donat, el camioner s’arrisca a intentar-ho. Revoluciona el motor al màxim i comença a obrir-se cap a l’esquerra. Però quan tot just ha començat la maniobra, apareix un cotxe que baixa en direcció contrària i ha de retornar bruscament al seu carril, fent un cop de fre massa a prop dels ciclistes. El Gerard, espantat, nerviós i enfadat, fa escarafalls i li assenyala la línia contínua. Immediatament un clàxon potent i agressiu li respon. 

De cop i volta la situació s’ha complicat. El conductor interpreta que les tres bicicletes van de costat només per fotre’l i es disposa a avançar-los de seguida que pugui. Els ciclistes pedalen feixugament, notant la perillosa presència al seu clatell. Els sembla que cada cop el tenen més enganxat, provocant-los perquè s’apartin a un costat. Però, ara més que mai, tenen clar que es mantindran agrupats com a mesura de protecció.

El camió fa sonar el clàxon insistentment i accelera i frena per posar-los nerviosos. Segur que vol espantar-los perquè s’aturin al voral i així treure-se’ls de sobre. Però per als tres ciclistes ja s’ha convertit en una qüestió d’honor: no pensen separar-se ni deixar-lo passar. Que s’esperi fins que s’acabin els revolts!

La Queralt, la Sole i el Gerard ni tan sols noten el cansament de les cames amb l’adrenalina del moment. Serren les dents i mantenen la cadència del seu pedaleig, amb la mirada fixa endavant, intentant abstreure’s de la pressió.

I enmig d’aquesta tremenda tensió arriben al Cap del Pla. La gent de la contrada anomena així l’últim revolt de pujada, a partir del qual hi ha una llarga recta que planeja i entra al terme municipal. I quan el camioner veu aquella llarga recta, sense cap vehicle que vingui en sentit contrari, es disposa a aprofitar el moment que tant ha esperat.

S’obre cap a l’esquerra, accelerant, i en el moment que els sobrepassa, els fa gestos obscens i toca el clàxon de manera llarga i contínua.

Els tres ciclistes veuen passar el camió de ben a prop i noten una violenta glopada de vent que els fa agafar fort el manillar. Llavors al Gerard i la Sole els passen imatges de tota l’experiència amb la seva filla: quan l’han hagut de renyar i s’han enfadat; quan han fet les paus; quan l’han hagut d’ajudar sense que ella se n’adonés; quan tots plegats han passat bones estones; quan l’han hagut de protegir... I la més recent: tots tres de costat, pedalant junts, com un bloc sense fissures, per evitar un accident.

Totes aquestes imatges els passen pel pensament mentre la paret blanca del remolc els avança amb unes grans lletres virolades que tenen temps de llegir clarament i trigaran a oblidar: 

A D O L E S C È N C I A.

Quan comencen a perdre’l de vista, la mare s’exclama en veu alta:

- Heu vist? Ha estat a punt d’atropellar-nos!

- Deixa-ho córrer. Ja ha passat -contesta el pare-. Oblidem-nos-en. Anem cap a casa.