Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

28 de gen. 2020

Com escric els contes...

Des del setembre que estic immers en el repte "12 mesos, 12 contes" i us asseguro que és força absorbent.
D'entrada he de dir-vos que procuro anar un o dos mesos avançat per, si en algun moment em quedo encallat, tenir marge suficient per desencallar-me. Ara mateix ja tinc enllestits els contes de febrer i març i m'ho estic passant molt bé. Tant, que he decidit explicar una mica els passos que segueixo per escriure'ls.

En començar el repte vaig dedicar uns dies a PENSAR i buscar idees originals que poguessin ser temes per a diferents contes. I aquí el meu mirall, repte o objectiu és arribar al nivell de creativitat, enginy i sorpresa dels micro-contes del Marc Artigau. Per a mi aquesta és la part més difícil i més important i durant molts dies vaig anar amb una paper a la butxaca i cada cop que se m'acudia una idea que considerava prou bona, l'apuntava de forma resumida...
Aquí teniu les idees que van acabar sent els contes de novembre i gener...


A partir d'aquesta idea inicial, llavors em poso a ESCRIURE el conte fins que ja està desenvolupat. La majoria d'aquests contes els he escrit en un bar de Moià (Entrepà i pa) mentre espero que l'Ona surti de l'entrenament de bàsquet. Tinc certa facilitat per escriure i aquesta part, un cop tinc la idea clara, em costa relativament poc. Vaig fent sense pressa, vaig rellegint i arriba un moment en què el conte queda acabat.
Però...

Però llavors ve una altra part que fins ara no havia practicat mai a fons i que m'està agradant molt. Jo normalment ja escrivia els meus relats en format definitiu. Escrivia, feia una revisió general i... text acabat. Però ara, quan l'acabo d'escriure encara queden unes setmanes perquè l'hagi de publicar i llavors me'l miro i remiro amb lupa durant dies i dies i engego el procés de REVISAR. I així em vaig adonant de les meves mancances i intento corregir-les:
  • A vegades faig frases massa llargues i carregades de subordinades que de partir en frases més curtes i simples...
  • A vegades sóc massa recarregat en les descripcions amb un excés d'adjectius que enfarfeguen i distreuen...
  • A vegades faig construccions verbals molt barroques que he de transformar en verbs més simples...
  • A vegades utilitzo un ordre antinatural en les frases i convé reordenar-les i simplificar-les...
  • A vegades veig que he repetit massa cops la mateixa paraula i he de buscar sinònims o fer construccions diferents per evitar la repetició...
  • A vegades penso que una paraula o una comparació no m'agrada prou i en busco una de millor...
I així, mica a mica, vaig rellegint el text. I quan arribo a un paràgraf que em sembla que no acaba de funcionar, l'analitzo i vaig fent els canvis fins que en quedo satisfet. A vegades no me'n surto i llavors l'endemà m'hi torno a barallar i l'altre i l'altre, fins que un bon dia acabo donant-ho per bo. I això a nivell de coherència, d'ortografia, de vocabulari, de puntuació...

M'ho estic passant molt bé i m'adono que estic fent el que expliquem als nens a l'escola que cal fer per escriure un text: PENSAR, ESCRIURE I REVISAR... Sí és que els mestres tenim tota la raó...
;-)

27 de gen. 2020

Molt més que una foto


Aquest cap de setmana s'han tornat a retrobar el Paúl i el Roc. Van anar junts a l'escola de Calders fins a 1r de Primària. L'estiu del 2012 amb la seva família van marxar a França, després a Estats Units  i finalment van tornar a Catalunya i ara resideixen a Berga. El desembre de 2016 ens vam retrobar i vam reprendre el contacte (podeu ampliar informació a "Somriures que no caben a la cara").
Actualment el Paúl juga a futbol amb l'Avià i el Roc amb l'Artés i aquest cap de setmana els seus equips s'enfrontaven i vam aprofitar per tornar-nos a trobar. En les primeres converses vam constatar que el Roc continuava tenint a la seva habitació una foto d'ells dos i el Paúl també a la seva.
La vam anar a veure i era una foto del desembre del 2012, en una visita fugaç del Paúl des de França, en què tots dos jugaven a parxís davant de l'arbre de Nadal.
Vam començar a parlar que seria maca repetir-la i vam anar a buscar el tauler de parxís, vam col·locar les fitxes tal i com estaven, vam assajar les posicions i postures i... vam repetir-la.

I ara, mirant el muntatge de les dues fotos, no puc evitar el somriure, un somriure de tendresa... Veure com han canviat tots dos i han passat de ser dos infants a dos homenets, veure que segueixen apreciant-se i s'ho passen tan bé junts, que la relació que comparteixen és duradora i resistent perquè malgrat els llargs períodes en què no s'han vist i la seva timidesa, la flama de la seva amistat continuava ben viva i es torna a encendre cada cop que coincideixen. I finalment veure que això implica que les dues famílies seguim tenint punts de contacte i ens agrada compartir estones agradables, experiències i opinions.
La foto m'agrada tant que mereixia quedar fixada a aquest bloc.
Estic segur que a molts de vosaltres també us arrencarà un somriure...

26 de gen. 2020

"El meu cos" (Els Amics de les Arts)

Han tornat Els Amics de les Arts!
Després de la marxa de l'Eduard Costa que els ha convertit en trio, han enregistrat un nou disc que es diu "El senyal que esperaves". I han estrenat la primera cançó amb el seu videoclip: "El meu cos".
Ens han tornat a sorprendre amb una cançó de ritme disco, altament ballable i energètica.
Aquí la teniu:

23 de gen. 2020

10 anys del meu últim concert

L'agenda diu que avui fa 10 anys...
El 23 de gener del 2010 vaig fer el meu últim concert, un concert molt especial. "Concert de cantautor amb Eladi Martínez" anunciava el programa de la festa major d'hivern de Calders. I allà al Centre Cívic del meu poble, envoltat de família, amic i veïns, vaig fer el primer concert des de la mort del Josep Vacas (Nàufrags) i l'últim que he fet  mai.
I m'ho vaig passar moooolt bé!
Va ser una experiència genial que mai no oblidaré i avui vull recordar-la amb un parell de vídeos de 2 de les cançons que vaig interpretar: "Princesa" i "La noia del vestit blanc" i l'enllaç a la crònica del concert.

Gràcies a tots els que vau fer-ho possible!




22 de gen. 2020

Mingo Fishtrap

Mingo Fishtrap?

Què carai és això? -deveu estar pensant.

Doncs això mateix és el que vaig pensar jo el cap de setmana quan escoltava la ràdio i vaig sentir aquest estrany nom. Entrevistaven un músic (no sé qui era perquè vaig enganxar l'entrevista a mitges i no era algú molt conegut) i li van demanar quina musica escoltava. I ell, sense dubtar-ho gens, va dir que al cotxe portava MINGO FISHTRAP i que li donava molt bon rotllo i li encantava.
Un altre dia ni  tan sols hagués retingut el nom, però vaig sentir curiositat, vaig apuntar el nom i vaig buscar-ho a internet.
He sentit un parell de cançons i ratifico que donen molt bon rotllo i que és bona música soul-funk de Texas. Una veu molt agradable, una secció de vent potent...
Per què no provar-ho?



17 de gen. 2020

Dues fotos per a l'esperança



1.- El dilluns 13 de gener de 2020 Carles Puigdemont i Toni Comín van prendre possessió dels seus escons al Parlament Europeu, culminant un llarg procés jurídico-polític que els havia privat d'aquest dret des del passat 2 de juliol de 2019. La justícia europea ha reconegut que ells tenien raó i l'Estat Espanyol no. I, el millor de tot, les fonts d'informació que jo fa temps que segueixo (Bernat Deltell, Koldo Pereda, Vicent Partal...) preveuen que sigui només la primera d'un seguit de bones notícies que poden anar capgirant la situació a favor de la causa independentista.

2.- A Jordi Cuixart li han concedit el seu primer permís penitenciari de 48 hores i s'ha fet pública aquesta foto familiar i casolana en què se'l veu gaudint de la seva família. És molt cruel pensar que aquest injust captiveri continuarà encara molt temps i que després d'aquests dos dies de felicitat haurà de tornar a estar tancat entre reixes, però no puc deixar d'alegrar-me que pugui gaudir d'aquest moment familiar, encara que sigui curt. I acabo amb el desig i l'esperança que la seva condemna sigui molt més curta del que voldria la justícia espanyola.

Anem bé...

11 de gen. 2020

Dues cançons del nou disc dels Manel

Els Reis m'han portat el darrer disc dels Manel, "Per la bona gent" i m'està agradant cada cop més.
Les cançons dels Manel no són fàcils. Musicalment cada cop utilitzen més l'electrònica i tenen melodies que entenc que hi hagi gent que interpreti com a monòtones o hipnòtiques. A nivell de lletres, el compositor Guillem Gisbert utilitza un llenguatge ric i té la capacitat de bastir històries riques però enigmàtiques en què és difícil entendre de què estan parlant exactament. Per acabar-ho d'adobar en cada disc semblen explorar nous territoris musicals i el seu estil és eclèctic i variat.
Per tot això, després d'escoltar els singles "Per la bona gent" i "Boy Band" no estava pas decidit a comprar-me el disc, però d'altra banda tenia curiositat.
Vaig anar a l'Spotify i el vaig escoltar unes quantes vegades. El primer cop vaig pensar que no m'agradava gaire, tret d'alguna cançó. Però el segon cop vaig descobrir més cosetes que m'agradaven i vaig començar a fixar-me en les lletres i, mica a mica, em va anar agradant cada vegada més.
Tant que m'he atrevit a recomanar-vos dues cançons que m'agraden molt.



1.- AQUÍ TENS EL MEU BRAÇ
El ritme de la cançó és alegre i sincopat, una mena de reggae, però el que més m'agrada és la lletra. Resumint molt, el protagonista desitja que arribi la inèrcia. I què és la inèrcia? Aquí hi ha el primer problema per interpretar la lletra... Una possible definició seria "Manca d’energia, d’agilitat, de capacitat de reacció, etc., davant un problema, un obstacle, una acció a fer, etc." o sigui que potser voler la inèrcia és voler no haver de prendre decisions, viure de manera fluïda i sense preocupacions... Sigui el que sigui, la gràcia de la cançó és que el protagonista es passa la cançó invocant a aquesta "inèrcia" personificada i demanant-li que li injecti una bona dosi d'anestèsia per poder gaudir-la bé, la inèrcia. Entremig hi ha una tornada on parla d'una veïna amb qui ha intentat començar una relació i la convida a passar a casa, però ella sempre es queda al replà. potser es refereix a aquesta inèrcia de qui a vegades se sent a prop, però mai no acaba d'arribar del tot.. Les lletres sempre són prou ambigües i críptiques, però crec que d'una gran qualitat.

Inèrcia maca, on t’has amagat? Soc el senyor amb la rosa al trau, vinc net i perfumat.
Inèrcia, estova’m les extremitats. Inèrcia, jo t’obeiré; tu marca la velocitat.
La finca és a la falda del massís, no soc difícil de trobar.
Pregunta pel carisma punxegut, rastreja les llacunes culturals.

Inèrcia, espero el dia assenyalat que, per damunt les veus del món, refilarà el teu cant. 
Inèrcia, crida a l’ordre, i si em dona per tenir suggeriments, em pots emmordassar.
Pujats dalt de la tàpia els xavals espien el banquet dels grans
i esperen convertir-se en bona gent, i que ho siguin tots, n’espero ciutadans exemplars!

Tinc una veïna que fa dies que assaja el mateix monòleg al balcó.
Suposo que al principi intentava seduir-la, però mai amb gaire convicció.
Hi ha dies que em puja taronges de no sé quin poble, 
les poso en un plat i insisteixo que es quedi una estona.
Però sempre es queda al replà...

Inèrcia, injecta’m l’anestèsia, va, no veus que ho tinc tot preparat, aquí tens el meu braç.
Inèrcia, estem parlant de quantitat, porta una dosi suficient per adormir elefants.

M’agrada sortir a caminar a la tarda,
però els horaris d’institut poden ser una trampa.
Ahir un grupet en un semàfor em va reconèixer
-mentre no es posava verd vaig fer veure que no els veia-.
Freqüento carrers per recordar com em sentia aleshores
-n’evito d’altres per no creuar-me amb uns exsogres-
i penso en mi, i en el disc, i en amics que fa temps que no he vist
i, tornant a casa, emeto un so que ningú sentirà, 
pujo a un ascensor i em preparo un sopar, 
ai, Inèrcia maca, on t’has ficat? 

Tinc una veïna, francament, no confio que l’agafin a l’audició.
Suposo que al principi intentava seduir-la, però mai amb gaire convicció.
Hi ha dies que em puja taronges de no sé quin poble.
Les poso en un plat i insisteixo que es quedi una estona.
Però sempre es queda al replà...

Joder Inèrcia, va, que només veure’m se’m deu notar
el temps que fa que porto aquí esperant.
Vull una dosi per adormir elefants.
Injecta-la al meu braç immaculat.

2.- TUBS DE VENTILACIÓ
Musicalment té dues parts: una primera més rockera, rítmica i psicodèlica i una segona amb una mena de fanfàrria de circ final a l'estil dels fragments orquestrals d'algunes cançons dels Beatles. La melodia i la manera de cantar del Guillem en aquesta cançó són molt originals i interessants.
I després, com sempre, ve la lletra amb un punt enigmàtic que cadascú pot interpretar de manera diferent, però plena d'imatges enginyoses i suggerents. La cançó ens explica com a vegades busca solucions en llocs originals, inesperats i potser desaconsellables quan les coses són massa esperables o quan no hi veu sortida. Alguns interpreten que potser es refereix a d'on surt la inspiració per a les cançons... Podria ser...o no. Però sigui com sigui m'agrada.

Quan tinc la certesa de saber què ve després.
Quan m’esgoto d’encertar-ho dia a dia, mes a mes.
Quan l’espectre del futur, el del present i el del passat
em visiten desprenent un tuf clar d’unanimitat.
Jo no em preocupo gaire, jo no truco a un infermer,
ja sé què necessito, ja és ben clar què he de fer!

Quan topo amb les parets massisses dels meus pensaments.
Quan no m’encerten la pastilla i vaig massa content.
Quan em fa por que em mati jove un càncer fulminant. 
Quan veig que alguns assumptes no els arreglaré cantant.
Ja sé què necessito, ja és ben clar què he de fer,
em planxo una camisa, me’n vaig cap al carrer...

I busco en tubs de ventilació,
en accessos foscos a parcs, 
en violes desafinades en oficis de funerals, 
en col·liris que em ceguen els ulls, 
en arengues de capitans, 
en uns peus que esquitxen massa en piscines municipals.

Busco en tubs de ventilació,
en accessos foscos a parcs, 
en violes desafinades en oficis de funerals, 
en col·liris que em ceguen els ulls, 
en arengues de capitans, 
i busco en llocs on, per ’nar bé, no hauria de buscar...
I busco en llocs on, per ’nar bé, no hauria de buscar!

I a part d'aquestes dues cançons que ara us dstaco, encara en queden de bones per descobrir, analitzar i gaudir.
Us recomano tot el disc!

7 de gen. 2020

Reis 2020


Ja ha passat el Tió, l'Arbre de Nadal i els Reis...ja han passat els regals. I, a part d'algun regal del gènere tèxtil i algun val per a un viatget que farem més endavant, els meus regals, com sempre, han estat llibres, còmics i discos. I un extra final!

Com a còmics:
  • "El crim de la Seu" de Galdric i Rana. Una història divertida i imaginària basada en els llocs i personatges típics i tòpics de Manresa
  • "Paul ha muerto" de Baron i Carbonetti. Una història que es basa en la llegenda que Paul McCartney va morir i van posar-hi un doble al seu lloc... Una explosió de color i sensacions!

Com a llibres:
  • "La capsa vermella" d'Antoni Campañà. Un gran document històric i gràfic sobre la Guerra Civil i a partir de les 5000 fotografies d'Antoni Campañà que accidentalment es van trobar amagades en dues capses (vermelles).
  • "Les paraules inútils" de Marc Artigau. Un recull dels millors microcontes que el gran dramaturg explica cada dia al matí als oients de RAC1.
  • "Uni-Versos Silvestres" de Dani Flaco. El primer recull de versos del cantautor de L'Hospitalet.

Com a discos:

  • "Al alimón" de Dani Flaco. Recull dels seus darrers grans èxits interpretats en format de duet amb alguns dels grans cantautors de la seva generació (Manolo García, Santi Balmes, Pedro Guerra, Ismael Serrano, Alvaro Urquijo...)
  • "Per la bona gent" dels Manel. El seu darrer disc amb un grapat de bones cançons que s'han d'escoltar amb calma uns quants cops per anar-ne valorant les virtuts.
  • "Tributo a Sabina" de diversos artistes que versionen cançons de Joaquín Sabina.

I com a extra final, els Reis ens han portat la subscripció a Netflix!
A casa mirem molt TV3 i ens agraden força dels seus programes (El Foraster, Polònia, Sense Ficció, Al cotxe, Trenta minuts...), però quan no ens motiva el que ofereixen a TV3 ens costa molt trobar alguna cosa que ens agradi a les altres cadenes.
I, en canvi, quan hem ensopegat una bona pel·lícula i l'hem vista en família, han estat estones molt agradables que hem compartit plegats, desenganxant-nos cadascú de la seva pantalleta individual. Així que ens hem fet passar Netflix per fomentar aquestes estones i ara us faig una petició: quines pel·lícules i sèries ens recomaneu que valguin la pena per posar a la llista de les que anirem veient quan no trobem cap altra cosa que ens faci el pes?
Gràcies per les vostres recomanacions i bona entrada d'any!

1 de gen. 2020

El conte de gener


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de gener. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE GENER
Vaig arribar amb el casc a la mà i passes lentes, trasbalsat pel que m’acabava de passar. Tal i com esperava, el Miles va ser el primer que em va sortir a rebre. Amb els braços oberts i un tro de veu em va saludar amb aquelles paraules que jo estava esperant i tement alhora:
- Per fi et tenim aquí! Vine als meus braços! “Año nuevo, vida nueva!”

Em vaig deixar embolicar per aquella abraçada que tant necessitava i vaig començar a plorar desconsoladament. Ell va fer una passa enrere i amb cara de preocupació em va demanar:
- Què et passa?

I jo vaig disposar-me a explicar-li el que m’havia passat en les darreres hores...

* * * * * * * * * * * * * * * *
Per Cap d’Any sempre ens reuníem tota la colla per sopar plegats en una casa rural del Montseny. Cadascú s’hi afegia quan podia. Alguns ja hi arribaven al matí i començaven a engalanar la casa, a preparar el sopar i a generar el bon ambient que presidia sempre aquestes trobades tan esperades. Jo enguany havia de ser l’últim d’incorporar-m’hi perquè no havia sabut anul·lar una trobada amb un client a última hora de la tarda. Segurament no arribaria fins per allà a les 10 de la nit...
Ho havia deixat tot a punt per sortir directament de la feina amb la moto i arribar a la trobada tard, però a temps de sopar i prendre el raïm amb els meus amics. El que no sabia llavors és que seria un dia d’aquells en què tot surt malament...

D’entrada el client es va presentar mitja hora tard i semblava que no tenia cap mena de pressa ni interès en enllestir la reunió. Això va fer que sortís de Barcelona molt més tard del previst i enmig d’algunes retencions que, per sort, amb la moto podia anar esquivant sense massa complicacions. 
Fins a Sant Celoni tot va anar bé i, tot i el trànsit, anava avançant sense problemes. Però a partir de Sant Esteve va començar una pluja fina que per als motoristes era molt perillosa i vaig haver de reduir la marxa i extremar la precaució.
A l’alçada de les Margarides vaig tenir clar que no era el meu dia quan vaig veure un cotxe al costat de la carretera. Semblava que havia perdut el control i havia xocat amb un arbre. Com que encara no s’hi havia aturat ningú, ho vaig fer jo per atendre’ls. Eren una parella gran. Havien sortit de la carretera i s’havien quedat dins del cotxe espantats. No s’havien fet res, però l’home respirava amb dificultat. Devia tenir un atac d’angoixa i la senyora estava molt espantada. De seguida vaig trucar al 112, vaig senyalitzar l’accident amb els triangles d’emergència i vaig entrar als seients del darrere per no mullar-me i intentar tranquil·litzar-los. 
El rellotge marcava les 23:23... No passava ningú per aquella carretera i, mentre donava conversa a aquells avis, mentalment anava calculant l’estona que em faltava per arribar a la casa rural i veia que no arribaria a temps de menjar el raïm. Sobretot amb aquella pluja.
Quan va arribar l’ambulància ja eren les 23:35 i ràpidament em vaig acomiadar per intentar aconseguir el meu objectiu.
- Moltes gràcies per tot, jove. Que Déu el beneeixi! -van dir-me aquells avis amb un agraïment reverencial.

I jo vaig pensar que necessitaria l’ajut de Deú i de tots els arcàngels per arribar abans de les campanades al meu destí. Vaig tornar-me a enfilar a la moto i vaig respirar profundament per asserenar-me i recórrer els últims quilòmetres del meu trajecte.
Mentre conduïa concentrat en la carretera, m’imaginava la taula dels meus amics. Els veia somrients, explicant anècdotes, fent-se una mica la guitza i brindant cada dos per tres per qualsevol motiu. Segur que el meu retard centrava les converses i suscitava comentaris maliciosos i sarcàstics, però segur que en el fons tots estaven preocupats per mi.
Els havia anat enviat alguns missatges informant de la situació. Primer els vaig advertir que  sortia molt tard de la feina. Després els vaig enviar un àudio en un semàfor explicant que hi havia retencions. L’últim missatge havia estat des del cotxe dels avis explicant-los que plovia i que m’havia aturat a socórrer un accident. Acabava dient:
- No arribaré a temps... Guardeu-me el raïm i no us acabeu el cava. Molt bon any nou a tothom!
I m’havia guardat el mòbil a la motxilla per evitar seguir-lo mirant i anar-me posant més nerviós. Mentre conduïa, de tant en tant sentia els senyals acústics quan entraven els missatges... Segur que eren ells que m’anaven enviant comentaris i xorradetes... Ens faríem un fart de riure quan els escoltéssim després tots junts...

Intentava mentalitzar-me que no arribaria a temps, però una part del meu cervell s’hi resistia i volia fer-me guanyar una mica de temps en cada recta. Pensava en el meu amic Miles que cada any feia el mateix ritual quan sonava l’última campanada. Ens anava buscant d’un en un, ens mirava als ulls i ens deia “Año nuevo, vida nueva!”. I llavors ens feia una abraçada d’aquelles que et regeneraven del tot i realment et feien sentir que el nou any deixaria enrere tot el que hagués pogut sortit malament abans. I de tota la colla sempre era a mi a qui buscava el primer. Era una d’aquelles persones lluminoses a qui la vida somreia perquè ell li somreia primer, una persona plena d’energia i optimisme. Era una sort tenir una amic com aquell.
Perdut en aquests pensaments anava escurçant la distància que em separava de la colla, sabent que en qualsevol moment començaria a sentir les campanes d’alguna de les esglésies d’aquella vall. Normalment seguíem les campanades de TV3, però algun any havíem sortit al terrat i havíem menjat els 12 grans de raïm al so de l’església de Sant Bernat. I a cada poblet d’aquella carretera secundària hi havia una església o capella que aquella nit tenia programades les campanes per donar la benvinguda al nou any.
Quina ràbia perdre’m aquell moment per primer vegada...
Per què coi havia acceptat endarrerir la reunió amb aquell client? Ja hauria d’haver sabut que això em faria arribar tard... i després només havien faltat les maleïdes coincidències: el trànsit, la pluja, aquell accident... Potser aquells avis també celebrarien l’entrada d’any en un hospital, allunyats de totes les seves persones estimades...

“Año nuevo, vida nueva!” Quina ràbia perdre’m aquell moment i la primera abraçada del Miles... A qui abraçaria en primer lloc, avui que no hi era jo? Quines tonteries de pensar... El que havia de fer era intentar arribar a temps. Ara ja estava molt a prop. Després d’aquell seguit de corbes arribaria a una recta des d’on ja veuria, dalt d’un turó, la llum de la casa rural. Només devien faltar-me 5 o 6 minuts per arribar....
Inconscientment vaig donar gas, però de seguida vaig tallar-lo per evitar una desgràcia. Sabia perfectament el perill que comportava anar amb moto. Coneixia casos propers d’accidents fatals. En una moto la carrosseria ets tu. I als laterals de la carretera tenia els guarda-rails recordant-me que m’hi jugava la vida. Aquelles barreres metàl·liques que teòricament estaven dissenyades per aturar la caiguda dels vehicles al buit, en realitat havien esdevingut autèntiques guillotines per a molts motoristes que hi havien deixat la vida o alguna extremitat. Aquells pensaments em van fer redoblar l’atenció en la conducció i per un moment vaig oblidar-me del rellotge, les campanades i els meus amics.
Però sortint d’una corba vaig veure els llums de la casa. Estava realment molt a prop i per primer cop vaig tenir l‘esperança d’arribar just a temps. Imaginava una entrada triomfal en què obria la porta d’una revolada i agafava el bol de raïm just a temps de posar-me el primer gra a la boca mentre sonava la primera campanada. I just llavors el somni es va esvair quan vaig sentir el campanar de Sant Bernat que despertava del seu silenci.
Quina ràbia! No hi arribaria per ben poquet!!
Mala sort. Ja no hi podia fer res.... 
Quatre corbes més i podria abraçar els meus amics i riuríem plegats d’aquell retard que no m’havia deixat complir amb la tradició. 
I llavors, en aquella corba, vaig viure el moment més increïble de la meva vida. 

No sé si vaig inclinar-me massa per les ganes d’arribar o si vaig enganxar una taca d’oli. No sé què va passar, però de cop vaig notar com perdia la verticalitat i la moto començava a relliscar sobre l’asfalt moll.
I malgrat que tot devia passar en pocs segons, a mi em va semblar que el món s’aturava i tot començava a passar a càmera lenta...
De fons sentia perfectament el so de les campanades...
Veia com la moto s’anava tombant, cada cop una mica més a prop del terra...
Veia com anava directe al guarda-rail. Aquell maleït guarda-rail que potser em seccionaria la cama com li va passar al Rubén. I si això passava era vital que algú pogués atendre’m ràpidament. Fer un torniquet per aturar l’hemorràgia que em podria dessagnar en pocs segons. Una assistència que en plena nit de cap d’any en una carretera secundària del Montseny ningú no podria donar-me...
Quina putada! 
Estava presenciant la meva mort en rigorós directe i amb total nitidesa... Era impressionantment real i sensorial... El so de cada campanada m’arribava clarament i inexplicablement alguna part del meu cervell les anava comptant...

-Dong!
La sisena!

I al mateix temps veia amb tot luxe de detalls la meva caiguda com si fos una d’aquelles imatges a càmera súperlenta de les retransmissions esportives. Ja havia superat la línia discontínua que assenyalava la mitjana de la carretera i anava acostant-me inexorablement cap al guarda-rail assassí.
I com si fos un realitzador de televisió, el meu cervell anava punxant diferents imatges inconnexes, però en alta definició...

-Dong!
La setena!

Aquells avis espantats dins del cotxe acomiadant-se emocionats i agraïts...
- Que Déu el beneeixi...

-Dong!
La vuitena!

Jo despenjant el telèfon i rebent la notícia de l’accident del Rubén com un cop de martell al mig del cap...

-Dong!
La novena!

La Cèlia a les campanades de l’any passat, amb la boca plena de grans de raïm que no havia pogut empassar, rient com una desesperada i tirant-se per terra...

-Dong!
La desena!

Quedaven dues campanades per acabar l’any i potser era tot el que em quedava de vida. Anava de dret cap al guarda-rail. Vaig intentar amb totes les meves forces lluitar contra la força de la gravetat i desplaçar el meu cos cap al cantó oposat d’on em portava la caiguda i em va venir al cap una altra imatge...

Un any, a les colònies d’estiu, al Marcel li va caure sobre la cama un tronc d’una pila d’arbres tallats. Cridava com un desesperat i no podia sortir. Tots els nens vam anar-hi corrent, ens vam posar a tibar del tronc cap amunt i el vam poder alliberar. Es va trencar el fèmur, però els metges van dir que si hagués passat molta estona sota el tronc podria haver perdut la cama...

-Dong!
L’onzena!

Una campanada més i el Miles començaria a abraçar els meus amics dient-los “Año nuevo, vida nueva!” 
...vida nova!
...vida nova!
Vaig tancar els ulls. 
Vaig tocar el fre.

-Dong!
La dotzena!

I inexplicablement la moto va quedar aturada al final d’una gran derrapada...

Un silenci infinit va inundar aquella petita corba de la vall del Montseny. Un silenci dens, humit, urgent, salvatge... El silenci més sorollós de la meva vida... Un silenci que em permetia sentir els batecs desbocats del meu cor, notar com les gotes de suor regalimaven pel meu front, percebre com les gotes de pluja repicaven al vidre del meu casc, adonar-me que el fum que havia sortit de la moto es condensava amb el contacte de l’aire fred i humit i s’afegia a un principi de boira que començava a pujar del terra... Un silenci que semblava cridar-me a cau d’orella: estàs viu! estàs viu! Comences l’any viu!

Vaig témer que si no arrencava de seguida es desfaria l’encanteri i el meu cos tornaria a relliscar per la carretera i impactaria contra el guarda-rail. O bé em quedaria allà immobilitzat, incapaç de bellugar-me, paralitzat pel terror, i el primer cotxe que arribés sortint de la boira m’envestiria sense poder-ho evitar.

Vaig donar gas i vaig tornar-me a posar en moviment amb una sensació estranyíssima, com si el meu cos no fos meu, com si m’estigués veient a mi mateix des de fora... Vaig recórrer els últims metres a poca velocitat i vaig aparcar al costat dels cotxes dels meus amics.
Vaig treure’m el casc, deixant que la pluja em mullés els cabells, i vaig començar a caminar amb passes lentes i feixugues cap a la casa.
Tal i com esperava, el Miles va ser el primer que em va sortir a rebre. Amb els braços oberts i un tro de veu em va saludar amb aquelles paraules que jo estava esperant i tement alhora:
- Per fi et tenim aquí! Vine als meus braços! “Año nuevo, vida nueva!”

Em vaig deixar embolicar per aquella abraçada que tant necessitava i vaig començar a plorar desconsoladament. Ell va fer una passa enrere i amb cara de preocupació em va demanar:
- Què et passa?

I jo, entre sanglots, simplement li vaig dir:

- Gràcies!