Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 d’abr. 2013

El papa fa cançons (article del Gavaldà)

Article de Lluís Gavaldà, de la seva columna setmanal "El pare que et va matricular" del suplement "Criatures" del diari ARA dels dissabtes del 20-4-2013.
Ja sabeu que m'agrada el seu estil entre sorneguer i emotiu. I em va agradar especialment aquest article en que, des del punt de vista del seu fill, relativitza allò que pels adults pot arribar a ser tan important i que... potser no ho és tant.

EL PAPA FA CANÇONS

Silenci. El papa està creant. Sí, sí, és aquell home gran que s’ha tancat a la seva habitació amb pany i forrellat, no se sap si per concentrar-se o per la vergonya de ser vist per la resta de la família udolant com un gat famolenc de carrer o renegant com un camioner cada cop que es queda encallat abans d’arribar a la tornada.
Sí, a casa fa unes setmanes que no es pot fer soroll. El papa està fent cançons noves. No, jo tampoc crec que calgui gaire; total, quan torni a tocar es passaran tot el concert demanant que toqui el Bon dia, però es veu que cal material nou per fer passar l’estona fins que no arriba aquest moment.
I allà el teniu,barallant-se amb la guitarra i el full en blanc, mentre jo i la mama fem mans i mànigues per no destorbar l’artista comarcal. Es veu que abans, quan jo no hi era, es passava tota la nit en vetlla buscant la cançó definitiva, que se li feien les cinc de la matinada i no se n’adonava malgrat els cops d’escombra desesperats de la veïna del costat. La mama m’ha explicat que s’obsessionava tant que no existia res més que el nou disc, que no li calia ni dinar ni sopar ni sortir de festa ni gairebé fer necessitats fisiològiques, no fos cas que les muses traguessin el cap i l’enxampessin sense la guitarra a la mà. Es veu que la seva vida eren únicament les cançons.
Ara no, ara ha d’aprofitar estones i bocins per parir alguna cosa mitjanament decent. I per culpa d’això l’he de cridar perquè l’aigua de la banyera està gelada, ni m’escolta quan tinc un dubte amb les sumes i les restes o quan li dic quin cromo em falta a l’àlbum d’Invizimals. Però tot és a fi de bé: d’aquí poc sortirà un disc nou i amb ell una nova gira. La mama diu que és important per a ell i que no ens hem d’enfadar quan li expliquem alguna cosa tot sopant i ell fa aquella cara de ser a milers de quilòmetres de distància. No ho sé, potser ella que és gran ha de fer aquest paper, però a mi em sembla que me’n toca un altre. Per això avui, malgrat les prohibicions, he entrat a la seva habitació amb la pilota a la mà i li he dit: “Papa, això d’Els Pets durarà molt?” Sí, ja sé que sembla una pregunta cruel, però no ho és. L’he feta amb aquella carona de nen emparat que em surt tan bé. No em falla mai. Dos minuts més tard li estava fent un gol impossible per tot l’escaire de l’armari.
Ai, sí! Sort en té el papa de tenir-me a mi, un fill que li recordi de tant en tant que la vida és alguna cosa més que fer cançons.

27 d’abr. 2013

Cantada escolar amb el Xavier Serrano

El divendres 19 d'abril vaig anar a cantar cançons als alumnes de P4. Això, que sempre és agradable, no tindria gaire d'extraordinari perquè és una cosa que he fet moltíssimes vegades. El que ho va fer diferent és que aquesta vegada ho vaig fer acompanyant el Xavier Serrano.
El Xevi és pare de l'Isaac de P4, però a més a més és músic. És el fundador, cantant, compositor i baixista dels PALANCE. I anteriorment havia estat un dels integrants de FABIUS CATA i, sobretot, d' ELS CONVIDATS.
Possiblement ELS CONVIDATS és el grup que he anat a veure en concert més vegades: primer en les actuacions de divendres al vespre del Celler, després a l'Hostal del Camp i sempre en bolos diversos per Manresa.
Com que amb els NÀUFRAGS també havíem fet els nostres "pinitos" musicals amb un format similar al dels primers Convidats (un duet, guitarres acústiques, repertori pop-folk...) ens hi emmirallàvem molt i, per exemple, ens va fer molta il.lusió quan els vam telonejar en un concert a Santpedor (22-7-1999, Sala Cal Llovet).

Per això quan el Miles, company, amic i mestre de l'Isaac, em va proposar que preparéssim unes quantes cançons amb el Xevi em va fer molta il.lusió.
Vam quedar un parell de dies a casa seva per assajar (perquè ell no dominava el repertori infantil) i el dia de l'actuació ens ho vam passar prou bé. I ens sembla que els nens també (els mestres, segur).
I una cosa així havia de quedar reflectida al picalapica, o sigui que aquí van unes quantes fotos.
I gràcies, Miles i Xevi, per fer-ho possible.








24 d’abr. 2013

750 correus per una Calderina

Aquí teniu la portada del número 2 de LA CALDERINA (la revista del poble de Calders) que acaba de sortir aquest cap de setmana abans de Sant Jordi. Ja sabeu (i si no ara us ho explico) que estic al capdavant de l'Equip Coordinador que formem juntament amb la Pilar Arnaus i el Juli Mas.
Les últimes setmanes abans que surti cada número toca anar molt de bòlit per quadrar-ho tot. Però de fet, l'elaboració d'un número comença molt abans. Només al cap d'unes setmanes que hagi sortit un número ja comencem a parlar del següent (relaxadament, però ja ens hi anem posant): quins articles volem que surtin, a qui entrevistarem, quines seccions entraran en aquell número, etc.
He comptabilitzat gairebé 750 correus electrònics que he arxivat relacionats amb l'elaboració d'aquesta revista que acaba de sortir.
I aquest és el detall:
  • gairebé 300 (294) són els que he intercanviat amb el Juli i la Pilar per anar decidint temes i compartint informacions. Tenim una complicitat total i ens avenim moltíssim tant en la majoria d'opinions i punts de vista sobre molts temes com en la manera de treballar. El nostre sistema de treball a través del correu electrònic és altament efectiu.
  • 170 són els que he intercanviat amb els membres de l'Associació del Veïnat que són els propietaris de la revista i l'equip que s'encarrega de la gestió econòmica (anunciants, gestions amb maquetació i impremta, pressupostos, distribució...). Bàsicament em comunico amb el Josep Mª Catot, la Sagrari Sánchez i el Marcel Esquerré. Mantenim una curiosa bicefàlia entre l'equip redactor i l'equip gestor. Cadascú manté un elevadíssim grau d'autonomia i gairebé independència, però hi ha moments que això provoca alguna disparitat de criteri o algun malentès que cal reconduir a través dels intercanvis d'opinions per correu electrònic. A vegades es provoquen moments de tensió i incomprensió, però és molt interessant com tothom intenta argumentar les seves decisions respectant els punts de vista dels altres, posant sempre per davant de tot l'interés comú i l'esperit constructiu. Cada vegada hem estat capaços de trobar solucions a les discrepàncies i tothom aporta el millor d'ell mateix per tirar endavant aquest engrescador projecte.
  • 40 correus han estat amb el Jaume Reig, el maquetador de l'empresa SIMI, bàsicament per resoldre dubtes tècnics, anar comunicant les trameses d'informació i concretar les errades que calia revisar en el procés final de maquetació.
  • 120 e-mails han estat amb els diferents col.laboradors amb qui ens comuniquem: membres de l'Ajuntament (sobretot el Lluís Cerarols i el Josep Fàbrega), responsables de les entitats del poble, persones concretes a qui encomanem la redacció d'articles o fotografies...
  • 48 correus han estat els que jo he intercanviat amb les persones que es van comprometre a fer-me arribar una recomanació literària per a una secció que hem fet en aquest número previ a la Diada de Sant Jordi. Demanar, reclamar, agrair... A part d'aquests meus 48, la Pilar i el Juli n'hauran fet una xifra equivalent amb els que van assumir ells.
  • 74 e-mails han estat amb els fundadors d'una antiga revista de Calders ("La Figuereta") als quals entrevistem en aquest número. Va ser una intensa feinada contactar amb ells (alguns ja no viuen a Calders), explicar-los el projecte, buscar un dia que anés bé a tothom i coordinar la infrastructura de la trobada. Però el resultat va compensar amb escreix tota la feina prèvia.
És un volum de feina molt considerable, sobretot quan s'acumula en els dies previs a la maquetació. Anar a dormir tard i tenir son l'endemà, però... d'una banda l'adrenalina que em produeix anar donant resposta als reptes que van sorgint al llarg del procés i, d'altra banda, veure el resultat final a les mans fan que no pugui evitar un sentiment de satisfacció i orgull que és molt superior als nervis i maldecaps que es donen en moments puntuals.

Llarga vida a LA CALDERINA!

21 d’abr. 2013

Quinze estius i una hora incerta

"Quinze estius i una  hora incerta" és el títol del llibre de poemes que acaba de publicar Ton Armengol i Puig a l'editorial Raima.
Calderí adoptiu, aquest diumenge 21 d'abril l'ha presentat al Centre Cívic de Calders en un acte senzill però encantador.
Li han fet la presentació l'alcalde, Lluís Cerarols, i el regidor de cultura i poeta, Josep Fàbrega, que li ha escrit el pròleg.
Després ell mateix ha pujat a l'escenari i ha interpretat una mena d'espectacle teatral de petit format on recitava els seus propis poemes amb l'ajut d'un mínim atrezzo (un balancí, una bicicleta amb la qual ha anat pedalant al voltant de la sala mentre recitava un poema que feia referència a la bicicleta del seu germà gran...) i una estudiada posada en escena on ell amb gesticulacions, petits recorreguts al voltant de l'escenari, pauses dramàtiques i petits cops d'efecte acompanyava perfectament la declamació dels seus textos.
La temàtica dels poemes són els records dels seus estius d'infantesa i joventut passats a Calders. Els versos traspuen una barreja de nostàlgia i elogi per la gestió del temps de viure que es feia en un entorn rural i en una època d'infantesa i joventut (lluny de les presses i els lligams consumistes de l'actualitat).
Escric aquesta notícia a cop calent, havent llegit d'una llambregada només uns quants dels poemes. Però tinc ganes de difondre aquest llibre que sé que no disposarà de la promoció que es mereixeria per la seva qualitat i el seu interès.

Si no sabeu què regalar per Sant Jordi, no us ve de 10 euros i heu trobat estimulant la descripció que us n'he fet, penso que pot ser una molt bona tria.

I per acabar de donar-vos arguments us reprodueixo l'inici de la seva "Justificació i agraïment" i un parell de poemes:

Mi infancia son recuerdos
de un patio de Sevilla.
(Antonio Machado)

La meva ho són
d'un carrer de Calders


1967 Ocell caigut del niu
Hem descobert, al peu d'una paret,
un ocellet menut caigut del niu.
El recollim resguardant-lo del fred,
li fem engolir un àpat nutritiu
-pobre granívor- de molles de pa...,
posant en tot plegat els cinc sentits
amb l'esperança que se salvarà.
Però l'endemà se'ns haurà mort als dits.
. . . . . . 
De tant en tant, ara que sóc més gran,
veient el món rodar especulatiu,
em veig desvalgut i insignificant
igual que aquell ocell caigut del niu.


1976 Feliç
Surto de cal Tià amb la coixinera
amb un pa blanc cremant, que encara cruix.
Vaig empassant-me'n, de moment, l'embruix
que regala l'aroma falaguera
fins que, on es troben figuera i raval,
captiu d'una avidesa no aturada,
n'escrostono la cresta més daurada
que paladejo com pa celestial.
Aquest matí pausat i trencadís,
amb una olor en tinc prou per ser feliç.

19 d’abr. 2013

"Per tots" (Andreu Rifé)

L'Andreu Rifé és actor i cantautor. Jo personalment l'he conegut a través de la sèrie "Polseres vermelles" on interpreta el Doctor Josep.
Aquest any el seu vessant de cantautor s'ha posat de manifest per l'èxit que ha tingut la seva cançó "Fil de llum", com a sintonia de la segona temporada de "Polseres vermelles".
Aquesta cançó és una de les que integren el seu tercer disc que s'anomena "Ping pong".
El diumenge passat l'entrevistaven al Via Lliure de RAC1 i van posar algunes de les seves cançons.
Aquesta que us presento em va agradar. És un agraïment a tot de persones que han estat importants a la seva vida i sento que jo podria fer-ne una de semblant.
Us agrada?



PER TOTS (Andreu Rifé)
Pels que m’han ensenyat a estimar.
Pels que m’han sabut sempre escoltar.
Per aquells que van confiar amb mi
quan vaig decidir canviar el meu destí.

Pels que em guarden els petits secrets.
Pels que m’han fet sentir especial.
Per aquells amb qui he tingut bons silencis,
dels que no molesten, que et fan sentir bé.

Pel que estava amb mi a la llar de foc,
grans converses d’hivern d’Empordà.
Per aquells que tant m’han fet costat
animant-me a veure sempre el got mig ple.

Pels que van omplir el polisportiu
de no sé quina nit de Sant Joan.
Pels qui vam compartir caminades,
en dies d’estiu, això sí era amistat.

Tot el meu passat es treu la roba i puja al terrat,
 s’estira a una hamaca, pren el sol amb una copa de xampany,
mirant les vistes, la ciutat preciosa està. 
S’aixeca i se’n va cantant.

Per aquells que han sigut referents meus.
I els que creuen que els he ajudat.
Pel que em va acompanyar aquell terrat
de lluna tan clara, el Marroc va marcar.

Per tots els que m’han fet reaccionar.
També pels que m’han fet riure tant.
Per aquells amb qui he fet unes platges,
una cervesa, olivetes, si us plau!

Per la que em va fer el primer petó.
I per la que m’ha vist plorat tant.
Per la que jo vaig perdre els papers
en dues butaques d’un cine oblidat.

Pels qui vam fer aquelles calades
del primer Ducados, teníem 12 anys.
Pels que em van deixar copiar en exàmens,
sembla mentida amb els anys que fa...

Pel qui estimo però que ja no hi és.
Pels que saben quan estic nerviós.
Per aquells amb qui tant m’he abraçat
quan cridem el gol en les nits de futbol.

 I per últim els que no he vist més,
alguns estaran sempre dins meu,
d’altres el temps m’ha fet oblidar,
però potser jo estic al record d’algun d’ells. 

Tot el meu passat es treu la roba i puja al terrat,
 s’estira a una hamaca, pren el sol amb una copa de xampany,
mirant les vistes, la ciutat preciosa està. 
S’aixeca i se’n va cantant.

16 d’abr. 2013

Més optimisme amb Emili Duró

El 25 de març de 2011 (fa 2 anys) vaig descobrir l'Emili Duró i vaig fer-lo protagonista d'una notícia del picalapica (Optimisme per Emilio Duró).
Aquestes vacances de Setmana Santa vaig sentir per la ràdio una entrevista que li havia fet el Toni Clapés al Versió RAC1, el 4-3-13. Vaig tornar a disfrutar del seu discurs i vaig buscar el podcast per prendre apunts per fer aquesta nova notícia.

L'Emili Duró és una persona que desprèn energia, magnetisme i passió. Sentir-lo parlar abrandadament et pinta un somriure i et dóna forces per seguir lluitant i sortir-te'n dels mals moments: et fa pensar que tot és possible i que depèn de tu.
Aquí us desglosso una mica el seu discurs d'aquesta entrevista.
Espero que us agradi:

1.- Genèticament estem dissenyats per al pessimisme i la incapacitat de gaudir del que assolim.
El ser humà és feliç mentre lluita per alguna cosa. Quan l’assoleix no valora el que ha assolit sinó que busca un altre objectiu (aquest inconformisme ens permet avançar com a espècie).
El ser humà és pessimista per naturalesa i sempre se’n recorda de les experiències dolentes (aquesta memòria li permet evitar i prevenir les coses negatives per la memòria que en guarda).


2.- Històricament aquest bagatge genètic ens ajudava perquè teníem una esperança de vida curta i l’objectiu principal era sobreviure. Però vivint uns 100 anys és primordial lluitar per ser feliç i irradiar felicitat als que ens envoltin.
Per ser feliços hem de fer coses que ens apassionin. Hem de mantenir les il•lusions, cantar, ballar, celebrar les coses, gaudir... Buscar sempre nous al•licients i nous reptes. No tenir por al canvi.
I finalment hem de cuidar la nostra forma física per poder gaudir amb qualitat de vida dels molts anys que presumiblement viurem.
Ningú ens estimarà més ni ens respectarà més del ens estimem i respectem nosaltres mateixos.

3.- La principal causa d’infelicitat és la por: por al fracàs (a que et diguin que “no”) i por al rebuig (a no ser estimat). Enfront d’aquesta por la principal arma que fa que les coses ens surtin bé és el COEFICIENT D'OPTIMISME. Els optimistes rendeixen 65 % - 100% més que els que no ho són. I les característiques que ens fan ser optimistes depenen de l’actitud amb què afrontem la vida (ser treballador, entusiasta, feliç, positiu, voler fer la feina ben feta...).
Ningú no fracassa per falta de coneixements (ara tothom té accés a molts coneixements), el que falla són les actituds. I les emocions. AIXÒ ÉS MOLT IMPORTANT. Hem d’escoltar el cor per sobre de la raó. Per ser feliços hem de cuidar els aspectes emocionals.

4.- I quan una cosa ens surti malament cal buscar les causes que han propiciat aquell efecte i intentar canviar aquestes variables perquè canviï el resultat final, en comptes de donar la culpa a factors externs a nosaltres que no podrem ni controlar ni canviar.
L’optimista és qui davant d’un problema es pregunta què pot fer? (l’afronta en positiu). Qui dóna la culpa als altres és una persona negativa i pessimista (la diferència entre “m’han suspès” o “he suspès”). Davant d’un fet podem afrontar el futur o queixar-nos pel passat. Aquesta és la diferència i depèn de la nostra actitud.
A més a més, normalment atraiem les persones que són com nosaltres. Per tant si tenim una bona actitud, atraurem persones que també tindran una bona actitud.

13 d’abr. 2013

Llenguatges comuns

Avui he anat a veure la meva iaia Maria (aviat farà 93 anys) que estarà unes setmanes ingressada a la residència. Fa molts anys que la meva comunicació amb ella es redueix pràcticament als dos petons de l'arribada i als dos del comiat. I dic això amb la boca petita i sense sentir-me'n gens orgullós. Ella fa molts anys que està molt sorda i encara que li parlis amb un volum de veu alt sovint et contesta amb uns "Sí" neutres acompanyats d'un somriure que denoten que no t'ha entès. A més quan coincidim sovint és envoltats de molta altra gent i llavors ella queda com una convidada de pedra.
Doncs avui, a la residència, ella i jo sols a la seva habitació, hem passat una estona molt agradable. He tret la baralla de cartes que ja va sortir a la darrera notícia i ens hem posat a jugar a la brisca.
Hem jugat 4 partides i me les ha guanyat les 4, però el millor és que, sense parlar gaire, al llarg de tota aquesta estona de joc ens hem comunicat a través mirades, expressions, somriures, esbufecs, en funció de com ens anaven pujant les cartes i quines tirades fèiem. Al final de cada partida comptàvem els punts per saber qui havia guanyat. Ella deia "Has guanyat tu", però comptàvem i sempre ha acabat guanyant ella. Jo feia veure que em disgustava per tornar a perdre i que volia "revancha", ella es justificava dient que era qüestió de sort i de com venien les cartes...
A través del joc ens hem pogut comunicar, tal i com ràpidament es comuniquen nens que parlin idiomes diferents que coincideixin en un espai de joc.

Això m'ha fet pensar en aquests llenguatges comuns o universals que poden fer que persones que no parlen el mateix idioma o que tenen alguna dificultat per comunicar-se puguin fer-ho: el joc, la música, l'esport, la mímica... bàsicament aspectes de sensibilitat i emocions que podem compartir amb altres persones a flor de pell: emocionar-nos junts escoltant una música, riure veient un espectacle de mímica del Tricicle, gaudir d'un bon partit de futbol...
No crec que sigui l'escola qui hagi d'assumir aquesta educació de la sensibilitat (tot i que també estaria bé que no s'hi posés d'esquena), sinó que hauria de ser responsabilitat principalment de les famílies. Ara bé, sigui des de les famílies o des de l'escola, si aconseguim que els nostres infants tinguin estimulades aquestes habilitats o potencialitats, els estarem donant moltes més eines per comunicar-se amb moltes més persones.

I, sabeu qui em va ensenyar a jugar a la brisca i al tuti? Doncs crec que la meva iaia Maria.
Sense saber-ho em va donar una eina més i va fer una inversió a llarg termini.

11 d’abr. 2013

Juguem?

Observant famílies amb nens en situacions "d'immobilitat urbana" (quan han d'estar quiets en una sala d'espera, fent cua en una botiga, passant l'estona en una cafeteria mentre els adults fan tertúlia...) m'he adonat que la tendència majoritària dels nens quan s'avorreixen i no tenen altres opcions és demanar als pares:
- Em deixes el mòbil per jugar?
- Puc jugar amb la teva tablet?

Els mòbils d'última generació o les tabletes digitals donen accés a multitud de jocs (Angry Birds va causar furor en el seu moment però estic segur que hi ha infinitat d'ofertes) i tots els nens s'hi han aficionat de manera que és la seva primera opció en aquestes situacions.

Tots?

No.

Jo en conec uns que vàries vegades que ens hem trobat en aquesta situació m'han dit:
- Juguem al burro?
- Juguem al penjat?

I és que com que jo no disposo de cap d'aquest mòbils d'última generació, m'he proveït d'un parell d'aplicacions"retro" al meu bolso: un bloc i una baralla de cartes. I resulta que al Roc i l'Ona els encanten alguns dels jocs que venen "de sèrie" amb aquestes aplicacions. A vegades fins i tot juguem a jocs lingüístics-memorístics (fer sèries llarguíssimes de noms d'animals, futbolistes, etc; les paraules encadenades...).

I quan mesos enrere vaig haver de passar unes hores a urgències de Sant Joan de Déu (un dia amb l'Ona i un altre amb el Roc) vam acabar dibuixant i jugant al penjat amb el bloc i jugant al burro amb les cartes.
I us asseguro que ens ho vam passar la mar de bé i... no paràvem de rebre les mirades curioses (i jo diria que amb un punt d'enveja...) dels altres nens que s'esperaven avorrint-se o jugant amb el mòbil del pare.

I és que, més enllà, de com puguin arribar a ser de divertits uns jocs o els altres, hi ha un factor determinant. Us torno a copiar dues frases que han sortit abans per veure si hi trobeu la diferència:
- Puc jugar amb la teva tablet?
- Juguem al burro?

Què? Us hi heu fixat?
No?

Doncs el Roc m'ho va deixar molt clar la setmana passada quan feiem temps en una cafeteria esperant que l'Ona acabés la classe de gimnàstica:
- Papa, juguem al burro o al que vulguis, però el que vull és jugar amb tu.

7 d’abr. 2013

Abidal ha tornat

Avui, 6 d'abril de 2013, Eric Abidal ha tornat a jugar a futbol després de superar un transplantament de fetge en una segona recaiguda d'un càncer.
Era el minut 69 del partit Barça-Mallorca i gairebé un any després de ser operat (10-4-12).
No em sento inspirat per fer un bon escrit, però estic emocionat per la notícia i en volia deixar constància al picalapica.

Gràcies pel teu exemple, Abi!

5 d’abr. 2013

Hi ha silencis que parlen

No sé...

No trobeu que... a vegades... parlo massa...

Vet aquí un poema recent...

I ja està.



HI HA SILENCIS QUE PARLEN 
(20-3-13)
- Hi ha silencis que parlen.
No ho sents? Escolta-ho bé.
- Voler escoltar el silenci?
Potser no ho he entès bé.

- No hi ha paraules buides?
Segur que t’has trobat
amb gent que parla i parla
i parla i no diu res.

Doncs també pots trobar-te,
a l’extrem oposat,
gent que amb el seu silenci
expressa l’opinió.

Hi ha silencis que parlen
i, si els escoltes bé,
et fan néixer un somriure:
silent complicitat.

2 d’abr. 2013

Un matí de platja

Un dia d'aquestes vacances de Setmana Santa vam anar a Calafell. El nostre estimat Calafell.
L'Anna i els nens hi han anat tots els estius de la seva vida i jo des que vaig conèixer l'Anna. I mai no ens n'hem cansat. I tan de bo que hi puguem anar retornant tots els estius perquè ens encanta.

I fora de temporada també té molts alicients com poder gaudir de la platja gairebé tota per a tu o tenir el regal d'un arc de Sant Martí després d'un ruixat de tarda.
I, com sempre, llegir amb els peus a la sorra, gaudir de la lluminositat de les onades en els dies clars, jugar amb els nens a la sorra...
Per molt que escrigui no podré explicar-ho millor que aquestes imatges.
Fins aviat, Calafell.