Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 d’ag. 2021

"Per si demà plou" (poema)


PER SI DEMÀ PLOU
Per si demà plou i no puc baixar
diguem-nos adéu ara que estem sols.
Omplim-nos ells ulls de l'enyor que ens cou
i esperem tot l'any el retrobament.
I quan ve l'agost , que s'aturi el temps...
I quan ve la por que tinguem records...
I quan hi ha dolor que puguem lluitar
perquè la buidor no ens atraparà...

Per si demà plou, he de dir-t'ho avui:
tant com t'he estimat no t'estimarà
cap passavolant, nen ni jubilat,
saps que penso en tu com ho fa un amant,
saps que vinc a tu, som ferro i imant,
ratllo dies, fulls... empenyo tot l'any
fins que ve l'estiu i em brillen els ulls,
em batega el cor, tot es posa a lloc...

I ara he de marxar. I si demà plou
és avui que ens cal dir-nos un adéu
que és dolç i que és gris, és un llaç de sal,
un petó de fum, un pessic de dol,
un terròs de plor, un didal de blau,
un "em sap tan greu"... Una mica més...
El setembre ve... Una mica més...
Un "t'he de deixar"... El setembre ve.

El setembre ve. El setembre ve.
Ja sabem com va. No volem plorar.
Sé que estaràs bé. Saps que tornaré.
Diguem-nos adéu. Adéu i res més.
No embrutem amb mots aquest sentiment.
Ja sabem com va. No volem plorar.
I fem-ho ara, avui. Per si demà plou.
Per si demà plou i no hi ha demà.

18 d’ag. 2021

"El meu amic" (poema)


EL MEU AMIC
El tinc davant i no me'l miro,
però sé que hi és. El tinc present.
I ell, com infant que no se'l miren,
reclama tota l'atenció.

Amb insistència i amb constància,
sense desànim ni descans:
s'acosta molt, després recula
i pica fort de tant en tant.

Fa dotze mesos que m'espera,
jo he estat tot l'any pensant en ell
i ara per fi ha arribat el dia
i semblem, tímids, dos estranys.

Per sota el nas duc la rialla
sentint com crida: "Soc aquí!"
De tant en tant alço la vista
i ell de seguida amaga el cap.

El tinc davant i no me'l miro,
però el necessito i sóc aquí.
A Calafell, la meva platja,
davant del mar: el meu amic.

(Eladi Martínez)



1 d’ag. 2021

"Telèfon" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi! 

TELÈFON

El Miquel torna a tenir el telèfon als dits. Mira els números de la pantalla, però al cap d’un moment el llença sobre el sofà, amb un gran sospir, incapaç de trucar. I no és el primer dia que li passa.

Amb la mirada ressegueix la sala d’estar per on només entren les làmines de llum que travessen les persianes mig tancades i la converteixen en una habitació zebra. Hi ha un sofà central i davant una calaixera sobre de la qual hi ha una tele penjada a la paret.

Per sobre, la calaixera està atapeïda d’objectes en un desordre caòtic. Hi ha ampolles i llaunes de cervesa; un tàper amb un parell de porcions de pizza que fa dies que acumulen floridura; diversos CD de música, alguns oberts i d’altres tancats; unes quantes revistes apilades, la de dalt de tot amb el full de la portada estripat; el carregador del mòbil; un manat de claus; alguns bitllets i monedes... A la part frontal hi ha sis calaixos. Dos estan mig oberts i, del de dalt, pengen unes estovalles. La tele està engegada, però sense so. Fan un programa americà d’aquells que reformen i redissenyen cases.

Al costat de la calaixera hi ha un altaveu. Una mica més enllà una planta que fa dies que ningú no ha regat i unes quantes sabates desaparellades. Recolzats a la paret un parell de quadres que mai no es van arribar a penjar, amb una caixa d’eines oberta que els fa companyia.

Pel terra de l’habitació, escampats sense criteri, una pila de llibres en precari equilibri, una bossa del supermercat encara plena de productes, papers desordenats amb un parell de retoladors per sobre, una capsa d’analgèsics, una tablet, un diari doblegat amb un Sudoku a mig fer i una bossa d’esport de la qual penja una tovallola arrugada. Just davant de la calaixera un cossi de roba per plegar de la qual han sobreeixit alguns mitjons. 

Al sofà hi ha una manta arrugada en un lateral, un llibre obert amb les pàgines doblegades,  un ordinador portàtil amb la pantalla esquerdada, un full de propaganda de menjar ràpid, un paquet de mocadors de paper, l’estoreta elèctrica endollada amb el fil que penja i dues samarretes sobre el respatller. I el telèfon que acaba de llençar.

Se’l torna a mirar. Se sap el número de memòria. Quan li van donar, li van dir que si es trobava desesperat i necessitava ajuda podia trucar-hi a qualsevol hora del dia. Sempre hi hauria algú que l’atendria. Fa dies que es debat entre vàries possibilitats i una d’elles és trucar-hi. Les altres són pitjors.

Ho ha intentat uns quants cops, però mai no ho ha arribat a fer. No troba les forces per explicar què li passa i com se sent... I al mateix temps sap que, si no busca ajuda, no se’n sortirà. I aquella li sembla una bona manera de demanar-la: de forma anònima, sense exposar-se, sense contrapartides... Tanca els ulls, debatent-se amb els seus pensaments enfrontats per enèsima vegada. Finalment els obre i marca el número amb el cor accelerat.

Una veu d’home li parla amb un to amable i pausat. Ell escolta la salutació inicial en silenci, incapaç de descloure els llavis i deixar anar el torrent de tristesa i frustració que el domina. La veu a l’altre cantó s’esforça per mantenir obert el canal de comunicació, parlant pels dos. Es nota que està acostumat a gestionar aquestes situacions. El Miquel s’hi sent còmode, però encara no es troba prou preparat i acaba penjant sense haver dit ni una sola paraula.

Es torna a llençar sobre el sofà, víctima d’un cansament infinit. Tanca els ulls i s’endormisca un altre cop. Així es com ha passat els últims dies: del llit al sofà i del sofà al llit, incapaç de sortir d’aquella dolorosa espiral. Al cap d’una estona es torna a despertar, enfadat amb si mateix. S’incorpora feixugament, amb molèsties a l’esquena, i torna a agafar el telèfon. Ja fa massa dies que dura aquella situació.

Amb l’aparell als dits comença a passejar pel menjador, esquivant les andròmines del terra, fins que s’atura davant del mirall. Hi ha un paper enganxat que li recorda tasques pendents i una postal de Formentera, però encara queda espai suficient per veure la seva imatge reflectida.

Veu un home d’uns cinquanta anys (malgrat que només en té quaranta-dos), amb la barba deixada i els cabells aixafats com si acabés d’aixecar-se del llit. Ja fa temps que hauria d’haver anat al barber. Si els portés més curts, com era habitual en ell, no es veuria tan deixat. S’acosta al mirall i mira el detall de totes les arrugues i la diversitat de colors que comença a donar-se en els pèls d’aquella barba: la majoria són negres, però n’hi comencen a sortir de blancs i fins i tot n’hi ha algun de pèl-roig infiltrat. De tan a prop, veu que té les ulleres molt brutes i busca un mocador per netejar-les.

Amb les ulleres més netes, torna a mirar-se al mirall, però la imatge segueix sent decebedora. No hi ha gens d’espurna en aquells ulls, tot ell transmet tristor i derrota. I aquella constatació és el detonant per fer el pas que fa tants dies que ajorna. 

Torna a marcar el número i li respon la mateixa veu agradable d’abans, amb la mateixa fórmula d’inici. Aquest cop, però, fa un esforç i contesta com si fos un concursant de la ràdio.

- Bona tarda, em dic Miquel i truco des de Moià.

- Bona tarda, Miquel. Em truques des de casa?

- Sí. Del que en queda... Tot és un caos i un desordre absolut. Fa massa dies que no surto d’aquest pou... Potser he trigat massa a trucar.

- Mai no és massa tard, Miquel. Quan estiguis una mica més animat, t’aconsello que intentis endreçar una mica aquest caos del que em parles. El caos exterior alimenta l’interior i, si aconsegueixes que l’entorn sigui més agradable, això et pot ajudar a remuntar.

- Ho sé, ho sé, però no tinc esma de res.

- Fa dies que no surts de casa?

- Setmanes. Em faig portar menjar preparat i no surto per res.

- És el primer cop que et passa?

- Mmmh... Així de fort, sí. Havia tingut alguna petita crisi temps enrere, però sempre me n’havia sortit. Aquest cop em vaig quedar encallat fa gairebé un mes i no hi ha manera de sortir-me’n.

- I quina és la sensació que et domina?

- Preocupació, tristor, buidor... però sobretot frustració. És molt frustrant no poder sortir d’aquesta situació pel meu propi peu després de tants anys. Havia sentit alguna vegada algun cas, però sempre pensava que eren exageracions o que als que els passava eren febles... Suposo que tothom pensa que a ell no li passarà mai...

- Has de tenir molt clar, Miquel, que això li pot passar a tothom una vegada o altra. Li pot passar a tothom i se’n surt tothom. T’ho asseguro. No t’has d’angoixar perquè t’asseguro que te’n sortiràs.

- Gràcies...com has dit que et deies?

- Martí. Em dic Martí. Pensa que acabes de fer el pas més important: reconèixer el que et passa i demanar ajuda. Sovint el que més ens bloqueja és aquesta negació i autosuficiència: no reconèixer la magnitud del problema i pensar que ens en sortirem sols. Realment hi ha gent que se’n surt sola. Segurament tu en una altra ocasió te’n podràs sortir sol. Però quan la crisi s’allarga i no trobes el camí, el millor és reconèixer-ho i demanar ajuda com acabes de fer. Ja veuràs com després d’aquesta xerrada et baixarà l’angoixa i seràs capaç de veure la llum al final del túnel.

- Martí, és que fa dies que em plantejo deixar-ho córrer...

- T’entenc, Miquel, però has de bandejar aquests pensaments. Deixar-ho córrer no és la solució. Has de recordar tots els bons moments que has viscut, totes les satisfaccions que has tingut. I has de ser conscient que tot això ho has pogut fer tu sol i que tornaràs a ser capaç de fer-ho. Només és un sotrac que superaràs. T’ho asseguro.

- Parles amb una seguretat...

- És que fa molts anys que em dedico a això i et puc garantir que tots els que han volgut lluitar se n’han sortit. Tots! Només han caigut els que s’han rendit i han abaixat els braços.

- Però com pots continuar lluitant si veus que no hi ha cap evolució? Si estàs sempre a la casella de sortida, els ànims decauen per força.

- Doncs el que hem de fer és avançar. Miquel, has de canviar l’enfoc. En comptes de pensar només en tu, intenta mirar-ho “des de fora”. Inventa’t un personatge ben diferent. Que no tingui res de tu. Pot ser fins i tot divertit: què faria una altra persona? com reaccionaria? Segur que això t’obre la ment a altres possibilitats.

- Ho he intentat tot, però ja fa dies que he llançat la tovallola... Per això he trucat. És la meva última esperança.

- Per moltes coses que hagis intentat, te’n queden moltíssimes més per provar. I segur que alguna d’aquestes t’anirà bé. Mira, també et pot ajudar a relativitzar si t’imagines com hauries reaccionat en altres moments. Si això t’hagués passat amb vuitanta anys. O amb vint. O si això t’hagués passat fa cent anys, a principis del segle XX. O a l’edat mitjana... És intentar mirar el problema des de molts prismes i perspectives diferents...

- Transmets un entusiasme i una seguretat que, per moments, fas que el problema es vegi molt més petit.

- És que és exactament així. El problema és tan gran o tan petit com nosaltres vulguem. Si ens capfiquem és com si anéssim fent més petites les parets de l’habitació on som i cada cop tenim menys aire i no veiem solució possible. Però si col·loquem aquest mateix problema en un espai infinit, passa a ser molt més manejable i menys transcendent.

El Miquel va pensant i no diu res, així que el Martí, que té la sensació que li està donant el tomb a la situació, continua parlant.

- Jo de tu, aprofitaria per canviar el decorat, si ara estàs mínimament més animat.

- Què vols dir?

- Perdona la confiança, i no contestis si no vols, però... pot ser que avui no t’hagis dutxat?

- Sí -respon el Miquel, avergonyit. I pensa que no només avui, sinó que fa dies que té abandonada la higiene personal. Però se sent estranyament confiat amb aquella veu desconeguda i no li sap greu confessar-li la veritat.

- És molt normal quan ens trobem en una situació de desànim com la que tu estàs vivint. Però són petites coses que ens poden ajudar a sortir-nos-en o a quedar-nos-hi. Si em vols fer cas, dutxa’t, afaita’t, ventila la casa i surt al carrer. Poca cosa. Ves a comprar el diari i alguna cosa per sopar. Només per estirar una mica les cames i que et toqui l’aire. I quan arribis a casa, fes una mica d’endreça. Llavors, havent sopat, dona un parell de voltes a tot això que hem parlat i a veure si, mica a mica, comences a veure-hi la sortida.

- I tant que ho faré. Moltes gràcies, Martí. M’has ajudat molt.

- Però, sobretot, si aquests ànims que t’han vingut ara, desapareixen, SO BRE TOT -recalca separant les síl·labes i posant-hi un èmfasi especial- no et rendeixis. Si tens una recaiguda, torna a trucar. Sempre trobaràs un operador disponible, però si vols tornar a parlar amb mi, aquesta setmana em trobaràs a les tardes: de quatre a vuit. Truca les vegades que necessitis. T’asseguro que te’n sortiràs.

- Moltes gràcies, Martí. Aprofitaré aquest optimisme que m’has encomanat i faré el que m’has dit. Demà et tornaré a trucar per explicar-te com segueixo.

- Estaré encantat de tornar a parlar amb tu i estic segur que em donaràs bones notícies. Molts ànims i fins demà, Miquel.

- Fins demà, Martí.

El Miquel penja el telèfon i de cop no ho veu tot tan greu. Aquella trucada li ha donat un pic d’energia i sobretot esperança i il·lusió. Li sembla impossible que una sola trucada hagi estat capaç de canviar-li l’estat d’ànim, però decideix no qüestionar-ho i simplement aprofitar-ho i seguir els consells rebuts. Apuja la persiana i una flamarada de llum inunda la sala. 

S’emporta la pizza podrida, les llaunes i les ampolles cap a la cuina. Tanca els calaixos oberts de la calaixera. Col·loca els CD de música al prestatge, amb els altres. Tanca la tele. S’emporta les sabates escampades i la bossa d’esport cap a la seva habitació. Cada nou moviment millora el decorat general, el fa somriure i li dona empenta per continuar l’operació d’endreça i neteja.

Torna el cossi de la roba i les samarretes on té la rentadora. Plega la manta del sofà i la deixa ben col·locada sobre el respatller. I, sobre la calaixera, posa ben ordenats els llibres, el diari i els papers del terra, la tablet i l’ordinador del sofà. S’emporta la bossa del súper cap a la cuina i els analgèsics cap a la farmaciola. Desendolla l’estoreta elèctrica i la guarda al seu armari.

En un moment tot ha quedat força decent. Llavors torna a anar cap a la rentadora i es despulla. Va posant-hi dintre tota la roba que duia posada i, nu i descalç, s’encamina cap a la dutxa.

Net i polit, amb la tovallola lligada a la cintura, s’afaita. Després es vesteix amb roba neta per primer cop en molts dies i, abans de sortir al carrer, es torna a mirar al mirall del menjador: sembla un altre. I aquesta visió contribueix a mantenir-li l’ànim ben alt. 

Entre una cosa i una altra ja s’han fet les vuit i decideix anar a sopar fora. Compra el diari, perquè és una de les coses que li havia proposat el Martí, i s’asseu en un parc a fer-hi un cop d’ull mentre fa temps. A aquella hora ja corre una mica de marinada i s’hi està la mar de bé. A mesura que passa les pàgines troba titulars que li criden l’atenció i n’encercla alguns. Li sembla increïble notar aquelles sensacions tan vives després de tants dies de foscor, reclòs a casa seva. Es penedeix de no haver fet abans aquella trucada que li ha donat l’empenta. I, sobretot, li sembla lamentable no haver estat capaç de fer-ho per si mateix, si era tan fàcil. És ben bé que quan estàs dins del pou no ets capaç de pensar amb claredat.

Menja un àpat senzill però que, després de tants dies de malmenjar, troba deliciós. L’acompanya amb una copeta de vi que li deixa l’esperit en un estat lluminós i decideix tornar a casa.

Quan arriba a la sala i la troba endreçada, somriu i pensa en les paraules que li ha dit el Martí: “El caos exterior alimenta l’interior...”. Tenia tota la raó. Deixa de banda el sofà on ha passat tantes hores estirat les últimes setmanes i s’instal·la amb l’ordinador portàtil a la taula que hi ha darrera. Mentre s’engega, posa música al seu reproductor.

Però llavors pensa que potser és massa precipitat, que potser s’està posant massa pressió i que no cal cremar totes les naus el primer dia. El que convé és allargar aquell estat d’ànim i llevar-se l’endemà amb el mateix esperit positiu i anar fent cada dia un petit pas. Així que quan l’ordinador s’ha acabat d’iniciar, el tanca i surt al balcó. 

S’asseu a la cadira, aixeca les cames i recolza els peus a la barana. Busca la lluna i la troba mig amagada entre uns núvols. Intenta deixar la ment en blanc i anar observant com aquells núvols es van transformant mica a mica en formes diferents. Són com fragments de cotó fluix que s’esfilagarsen i després es troben els uns als altres creant noves estructures volubles i passatgeres que la imaginació intenta anar interpretant. El núvol més gran li recorda un paracaigudista en caiguda lliure abans d’obrir el paracaigudes. Està de bocaterrosa, amb els braços i les cames flexionats cap endarrere. Com més s’hi fixa, més defineix els detalls perquè el cervell va omplint els buits d’aquells fragments de núvol en funció del que hi vol veure. Per moments distingeix clarament les ulleres protectores i els cabells esvalotats. Li encanta aquella sensació de creativitat, amb la seva imaginació treballant a tot drap, inventant coses allà on només hi ha un núvol.

Es passa una bona estona jugant a aquell joc fins que dues sensacions el conviden a anar al llit: la fresca que li provoca els primers calfreds i el cansament que li tanca les parpelles. Feixugament, però amb l’esperit satisfet, s’encamina cap a l’habitació i s’adorm tan bon punt el seu cos queda cobert pels llençols.


L’endemà es desperta tard, però amb bones sensacions. Es permet quedar-se una estona fent mandres mentre posa en ordre tot el que va passar el dia anterior i va separant somnis de realitat. Recorda la trucada amb el Martí, com va endreçar la sala d’estar, es va dutxar i va sortir a sopar a fora. I després l’estona al balcó observant els núvols. Tot això ho recorda amb un somriure, però just després nota el naixement de la por. No sap si avui continuarà amb el mateix optimisme o retornarà el desànim, la frustració i la depressió de les darreres setmanes. I el dubte li genera una por creixent.

Decidit a prendre el timó del seu destí, s’aixeca i va cap a la dutxa. Després d’esmorzar i endreçar l’habitació, s’instal·la a la taula del menjador amb l’ordinador portàtil i comença a escriure. Mentre va teclejant, comprova com les sensacions agradables que normalment havia tingut associades al fet d’escriure tornen a estar ben vives, al contrari del que li havia passat últimament.

A partir d’una de les notícies que havia encerclat en el diari d’ahir, comença a desenvolupar una història i per moments es fon amb el personatge inventat que la protagonitza i li sembla que sap perfectament com reaccionarà, què farà i què dirà. No vol escriure sobre el que li ha passat aquell últim temps reclòs a casa i l’acció es desenvolupa en una illa d’un país escandinau, envoltat de muntanyes i vegetació frondosa, amb un fred ben diferent de la calor que comença a fer en aquell menjador.

Radiant i satisfet amb el gran progrés experimentat, decideix guardar tot el que ha escrit i sortir a dinar a fora. De camí al restaurant veu un gos furgant en uns contenidors i somriu perquè li sembla que podrà incorporar aquell detall al relat que ha començat a escriure i li donarà més interès i versemblança. Escriu la idea en el bloc de notes del mòbil i continua.

Havent dinat passeja fins al parc municipal de Francesc Viñas. S’asseu al banc de davant de la glorieta de sis columnes coronada per una cúpula i mira el seu rellotge. Ja són més de les quatre: el Martí ja deu estar a l’altre cantó del telèfon. Té moltes ganes de parlar amb ell, donar-li les gràcies un cop més i explicar-li els seus progressos. Marca el número de memòria i espera el senyal de trucada.

- Bona tarda, ha trucat al telèfon de la inspiració. Li parla el Martí. En què puc ajudar-lo?

- Bona tarda, Martí. Soc el Miquel. Vaig trucar-te ahir a la tarda. Te’n recordes de mi?

- I tant, Miquel. Com estàs?

- Molt millor, Martí. Moltíssimes gràcies pels teus consells. Ahir quan et vaig trucar estava a punt de deixar-ho córrer. Creia que ja no servia per escriure i estava disposat a buscar feina del que fos. Feia setmanes que no escrivia res de bo i m’havia anat capficant. M’havia abandonat totalment, fins i tot en els hàbits més bàsics... No hi veia més enllà. És increïble com vas aconseguir girar el meu estat d’ànim com un mitjó.

- Ja saps que jo no vaig fer gran cosa, a part de fer-te de mirall. Segur que tu mateix devies pensar com podia ser que no haguessis fet abans el que jo et vaig proposar. Ja et vaig dir que tothom se’n sortia d’una crisi d’inspiració. El que cal és no obsessionar-se i mantenir uns hàbits saludables. Qui ha escrit tota la vida, sempre torna a escriure i acaba sortint de tots els sotracs.

- Sí, sí. Ara tot sembla fàcil i evident, però t’asseguro que ahir estava a punt de llençar la tovallola. Ahir em vas salvar. Moltes gràcies.

La conversa encara s’allarga uns minuts. El Miquel li explica que ha començat a escriure un relat i que el protagonista es diu Martí, en homenatge i agraïment a tota l’ajuda rebuda. Mica a mica es van acomiadant i, quan penja, decideix guardar el número a l’agenda.

Dubta a quina lletra posar-lo, però finalment es decanta per la “i” i escriu simplement “Inspiració”. Desa el número i es posa el telèfon a la butxaca, molt més segur i confiat. 

Ara sap que, si mai li torna a fallar la inspiració, la podrà retrobar només amb una telefonada.