Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 de des. 2020

12 campanades per acomiadar el 2020

 S'acaba aquest 2020. Un any totalment extraordinari en el sentit més estricte de la paraula perquè mai ningú abans no havia viscut les coses que ens han tocat viure. Tiro la vista enrere i faig un repàs del que m'ha comportat en forma de 12 campanades

1.-CORONAVIRUS. CONFINAMENT. TELETREBALL

Hi ha un abans i un després. Un dijous 12 de març ens van dir que tancàvem les escoles i ni ens imaginàvem el que ens venia a sobre. Vam estar mesos tancats a casa i, quan hem sortit, res no ha estat com abans. Mascaretes, distàncies i por.
A més a més als mestres això ens va comportar un teletreball que ens va fer sentir útils però va ser esgotador.
I com a societat no ens hem recuperat i ens costarà moltíssim.

2.- RECOMANACIONS CULTURALS
En aquell primer confinament domiciliari estricte em va sorgir la idea i la necessitat de contribuir d'alguna manera a la societat i ho vaig fer en forma de recomanacions culturals diàries.
Durant 60 dies (des del 16 de març al 16 de maig) cada dia vaig recomanar un llibre, un disc i un poema. I això va generar unes sinèrgies i uns contactes diaris molt estimulants.
D'aquesta biblioteca de la imatge van sortir-ne la majoria i en aquest ENLLAÇ podeu trobar-les totes.

3.- CAS JUBANY. CAS CARETA
El dilluns 23 de març a TV3 el programa "Crims" va emetre el doble capítol dedicat al cas Jubany. A partir de la seva emissió es va desencadenar un allau de comunicacions, moltes d'elles vehiculades a través d'aquest bloc, que van suposar un nou impuls que va acabar a l'estiu amb la reobertura del cas.
Seguim defensant la innocència de la Montse Careta i esperem que aquesta reobertura i reinvestigació ho pugui acabar demostrant.

4.- VIATGE A LONDON

Del 19 al 23 de febrer, just abans que el COVID ho capgirés tot (i ves a saber quan podrem tornar a viatjar), vam fer un fantàstic viatge familiar a London.
Vam veure moltíssimes coses i ens ho vam passar molt bé.
Vam tornar cansadíssims, però amb ganes de repetir l'experiència amb nous viatges i ara... no podem saber quan serà la següent ocasió, però...
..."que nos quiten lo bailao"

5.- CARAMELLES CONFINADES

Les caramelles del 2020 no es podien celebrar perquè van caure dins del confinament estricte.

Es van suspendre els assajos, però a Calders vam tenir una solució imaginativa i vam fer que la furgoneta de l'ajuntament passés per tot el poble fent sonar les caramelles per tot arreu com passa cada diumenge de Pasqua: les caramelles confinades.

Va ser una experiència molt emotiva com tothom treballant des de casa seva vam aconseguir fer-ho realitat i no deixar perdre la tradició.

(ENLLAÇ AL VÍDEO)

6.- STAY HOMAS

Dintre de totes les coses dolentes que ha comportat el coronavirus, n'hi va haver alguna de bona (com la solidaritat de la gent).
A nivell musical, el confinament ens va oferir un regalàs perquè el que van aconseguir aquests tres nois des d'un terrat de Barcelona, amb la seva espontaneïtat i el seu talent musical van ser carretades de bon rotllo i de somriures.
Un grapat de cançons totalment diferents, però la immensa majoria fantàstiques que han acabat en un disc fantàstic, AGUA.
Visca els Stay Homas!
Aprofito aquesta campanada musical per recomanar també 3 discos més d'aquest any: "De vent i ales" (TXARANGO), "El senyal que esperaves" (ELS AMICS DE LES ARTS) i "Tragas o escupes" (JARABE DE PALO).

7.- NECROLÒGIQUES
I enllaço el final de la darrera notícia amb les morts més sentides d'aquest any.
Pau Donés ens va deixar el 9 de juny després d'una llarga i valenta lluita contra el maleït càncer. Ens va deixar un fantàstic disc pòstum, un documental clarivident i emotiu i l'exemple d'una vida valenta i coherent.
El 8 d'agost va morir el bisbe Pere Casaldaliga després d'una vida d'exemple constant, de lluita per la justícia, de defensa de la pobresa i les comunitats indígenes i de coherència total entre les seves paraules i els seus fets. (VEURE NOTÍCIA)
El passat mes de novembre el COVID es va emportar dues persones properes: el Joan Reyes (un veí i amic de Calders) i el Toni Berenguer (el pare del nostre amic Roger). Van ser dues morts molt properes i sentides. Descansin en pau!

8.- SALUT FAMILIAR

Per sort, a la família tots hem estat força bé de salut i a la que hem hagut de cuidar més ha estat a la iaia Mª Dolors. En ple confinament del COVID ella seguia anant periòdicament a l'hospital de Can Ruti, fins que el tractament que rebia va deixar de funcionar i la van haver d'ingressar per començar-ne un de nou. 
El que havien de ser 48 hores es van convertir en pràcticament un mes on la seva salut va penjar d'un fil, però va acabar recuperant-se i el 23 de juny va instal·lar-se a casa nostra on va passar tot l'estiu alternant dies bons i dolents.
A la tardor van començar a guanyar els dies dolents, però ara mateix ja fa unes quantes setmanes que guanyen els dies bons.
Esperem que la cosa segueixi així.

9.- 25 ANYS DE CASATS

Aquest estiu va fer 25 anys que vam casar-nos amb l'Anna, després de 8 anys de festeig.
25+8=33 anys de convivència que ja comença a agafar solatge.
Les circumstàncies (les restriccions per culpa del coronavirus i el fet que la seva mare no estigués passant un bon moment de salut) va fer que no poguéssim plantejar-nos cap gran celebració.
Però vam passar 48 hores tots dos solets a L'Escala i va ser una boníssima desconnexió i reconnexió!

10.- 72 KILOS
Evidentment aquest no és el meu pes... 
És el nom d'un il·lustrador de Bilbao que he descobert fa poc i m'ha enlluernat.
Uns dibuixos senzills, però plens de colors i molt suggerents (amb un ús molt efectiu dels pocs recursos que utilitza) i, sobretot, uns missatges positius i molt lúcids.
Us recomano les seves publicacions: 

"LAS VIDAS QUE DIBUJAMOS", 
"EL MUNDO ES UN REGALO" i 
"LAS COSAS QUE IMPORTAN"

No us decebran!

11.- "ON TOT COMENÇA" (Cèlia Vila)
El 2020 em va permetre compartir el procés de creació i elaboració d'un molt bon disc. El que va enregistrar la calderina Cèlia Vila. Vaig anar vivint el procés de creació de les cançons, de la campanya de micromecenatge, de l'enregistrament del disc a l'estudi... I finalment vam gaudir moltíssim del concert de presentació als Cellers Abadal.
Una gran experiència! Us el recomano totalment!

12.- EL MEU PROJECTE LITERARI
Aquest mes d'agost vaig completar el projecte "12 mesos: 12 contes", amb opinions i valoracions molt positives. Des de llavors he continuat publicant un conte nou cada mes, he tingut contactes amb dues escriptores conegudes i he començat un curs d'escriptura amb la Laia Fàbregas a la biblioteca de Navarcles. Evidentment l'objectiu de tot aquest recorregut, si fos possible, seria poder acabar publicant. Jo seguiré fent camí i a veure fins on arribo.

I amb aquesta dotzena campanada acomiado aquest 2020 tan complicat i desitjo a tothom que el 2021 sigui molt millor!!

27 de des. 2020

Una obra d'art a casa

Aquesta és l'obra d'art que hem comprat i així llueix a la nostra habitació.

La vaig comprar a la instal·lació poètica escultòrica NAUsFRAGIlS, dins del cicle "Tocats de lletra-2020", d'aquest passat mes d'octubre. Conec l'autor, el TON ARMENGOL. El conec i n'admiro el seu talent i la seva sensibilitat. Però més enllà de la coneixença el vaig trobar un muntatge fantàstic, senzill i humil, però valent i potent.

El Ton va anar recollint fustes i materials diversos que les onades portaven de mar endins a la platja. Amb aquells materials va començar a fer-ne vaixells i llavors va pensar un muntatge que relacionava aquells vaixells que ell construïa amb els vaixells que naufraguen cada dia a la Mediterrània i acaben amb les vides i les esperances dels refugiats que fugen dels seus països buscant un futur millor. I va fer extensiu aquest concepte de naufragi, englobant-hi els naufragis personals que cadascú pot patir a la seva vida.

Llavors va unir els poemes que havia creat per a l'ocasió amb aquelles escultures fetes amb les restes que el mar li havia aportat i hi va afegir un component de compromís personal i coherència. Va posar les peces a la venda a benefici de l'ONG "OPEN ARMS", que es dedica a rescatar aquestes persones que naufraguen al nostre mar.

I així va tancar el cercle: bellesa, sensibilitat, reflexió, denúncia, compromís i implicació.

Quan vaig assistir a l'estrena de l'exposició, em va impressionar la posta en escena. La introducció que va fer el mateix autor explicant l'origen de tot plegat, la manera com va recitar els seus propis poemes, la disposició de les obres penjant del sostre i suspeses en l'aire em va captivar. I el fet que els beneficis anessin a parar  a Open Arms, una ONG que admiro per la valentia i constància del seu impulsor, Òscar Camps, i amb la qual he col·laborat altres vegades, em van acabar de decidir.

En vaig comprar una!

I avui l'hem penjat a la nostra habitació i m'encanta veure-la allà penjada.

I acompanyant la peça tinc, a mode de certificat d'autenticitat, una mena de punt de llibre amb les característiques de l'obra i un poema manuscrit de l'autor... Fantastic!!




No ho sabrà mai ningú
que l'escull fou triat
amb premeditació,
que va ser negligència
i no pas mala sort,
que el buc va naufragar
perquè necessitava
una illa com aquesta
on tornar a començar.

(Ton Armengol)

26 de des. 2020

Nadala 2020

 


12 de des. 2020

"Misteriosament hoy" (vídeo)

 En el seu dia ja vaig dir que aquesta cançó era preciosa i un cant a la vida.

Ahir vaig descobrir el vídeo pòstum que n'han fet amb imatges del Pau Donés i el seu gos Fideos passejant per la Vall d'Aran, un mes abans de morir. Diuen que era el seu desig...

"Mayo 2020. Vall d’Aran. Lleida

… simplemente me gustaría hacer un video en el que se me vea con mi perro Fideos, juntos paseando por la montaña, retozando sobre la hierba, gozando del cielo infinito, del sol, de la naturaleza que nos rodea, disfrutando del momento sin pensar en nada… simplemente eso, sin más, Fideos, yo y la montaña…conseguir transmitir esa sensación me haría feliz..."

Genial! Etern Pau Donés!

9 de des. 2020

Els problemes, segons "72 kilos"

Fa poc temps que he descobert l'il·lustrador 72 kilos i en els seus dibuixos i els seus pensaments hi he trobat tota una filosofia de vida que comparteixo i admiro.

Mireu com hauríem d'afrontar els problemes, segons el seu punt de vista.

Ho trobo genial!








8 de des. 2020

"Lennon" (conte)

 Publico aquest conte de manera extraordinària (sense coincidir amb cap inici de mes) perquè tracta sobre un fet que avui es commemora: els 40 anys de l'assassinat de John Lennon. No tindria sentit que el publiqués al gener o al febrer, podent publicar-lo el mateix dia que van passar els fets: el 8 de desembre.

Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilina, Oliveres...

Espero que us agradi!

LENNON

El Dídac es lleva d’hora i s’aixeca sense fer soroll per no despertar la Sílvia. 

Torna a ser 8 de desembre i, com cada any, vol fer-li la sorpresa de l’aniversari. Tot i que, més que una sorpresa, ja ha esdevingut una tradició. Es prepara un cafè i descorre les cortines del fantàstic menjador per on entra la llum que es reflecteix en el mar que els envolta. Viure a Cala Tarida, a Eivissa, és viure al paradís. I enmig dels dies freds de final de tardor, un matí plàcid i lluminós com el d’avui es valora encara molt més. 

Prepara un suc de taronja i unes torrades. Ho col·loca tot sobre la taula i deixa la foto sobre el plat de la Sílvia. Llavors engega el reproductor de música i, quan “Imagine” comença a sonar pels altaveus, agafa el ram de roses de l’amagatall i torna a l’habitació per despertar-la.

- Bon dia, estimada! Per molts anys!

La Sílvia es remou mandrosament amb un somriure. Una llum tèbia entra per la finestra, sent la seva cançó preferida per tota la casa i els narius se li omplen de l’olor de les roses fresques que el Dídac li ofereix... El Dídac, l’amor de la seva vida, que amb els seus 65 anys encara sap demostrar-li que l’estima amb aquella sensibilitat i aquella espurna que la van enamorar.

Es fan un petó i entre badalls s’incorpora per baixar al menjador on ja sap que trobarà la foto de cada any.

- Quants anys fa, ja?

- Quaranta justos. Va ser el 1980. Teníem 25 anyets...

I tots dos queden callats i amb un somriure, submergits en els records que brollen d’aquella antiga Polaroid on surten ells dos, en John Lennon i en Mark Chapman...

( . . . )

Corria l’any 1980 i el Dídac havia organitzat el viatge a Nova York amb un objectiu secret que no havia explicat a la Sílvia. La immobiliària familiar anava de meravella i feien els diners a cabassos o sigui que va poder preparar-lo sense estar-se de res. Volien visitar les grans botigues, museus i sales d’exposicions... Gaudir de les pistes de gel a l’aire lliure, la decoració i l’ambient prenadalenc... I sense oblidar-se dels gratacels, els musicals de Broadway, l’estàtua de la Llibertat, el pont de Brooklyn... Però encara hi havia un cosa més: l’única que la Sílvia no sabia.

La Sílvia era una enamorada del Beatles i, sobretot, del John Lennon. A tots dos era un grup que sempre els havia captivat, però la Sílvia era un fan total del Lennon. Fins i tot, alguna vegada s’havia gastat diners en algun objecte de col·leccionista (pòsters, fotos, edicions limitades de discos...). Per això el Dídac havia pensat anar a esperar en Lennon a la porta del seu apartament per aconseguir saludar-lo i fer-se una foto amb ell. I havia pensat fer-ho el dia de l’aniversari de la Sílvia perquè sabia que li faria moltíssima il·lusió. Per això quan va arribar el dia la va dur enganyada prop de l’edifici Dakota, on vivien John Lennon i Yoko Ono en aquells temps. Per sort, aquell edifici d’apartaments estava just al costat de Central Park. 

Cap a les vuit del vespre, el Dídac va deixar un moment la Sílvia a l’entrada del parc i amb quatre gambades es va acostar a la porta de l’edifici Dakota amb l’excusa d’anar a demanar una cosa. Allà va trobar un noi que va resultar ser en Mark Chapman i també esperava en Lennon. El seu diàleg en anglès va ser una cosa així:

- Ei, tio, bona nit. Tu també esperes en John Lennon?

- Mmh... sí, suposo que sí.

- Ah! portes el disc perquè te’l signi?

- Bé, ja me l’ha signat abans quan ha sortit.

- Uau! Que bé! I saps a quina hora tornarà?

- Això no ho sap ni ell. Crec que han anat a l’estudi de gravació. A vegades tornen a les nou, a vegades a les deu... S’ha de tenir paciència.

- És que li vull fer una sorpresa a la meva dona que és molt fan seva. Saps en quin cotxe van?

- Una limusina blanca. La veureu de seguida.

- Moltes gràcies, tio. Estarem per l’entrada de Central Park esperant la limusina. Em dic Dídac.

- Molt de gust. Jo sóc en Mark

I va creuar ràpidament cap on l’esperava la Sílvia entre intrigada i divertida pel que devia estar tramant.

- Sí, si. Ja ho tenia ben entès. El llac de Central Park és aquí mateix. 

I la va agafar de la mà i van entrar cap al parc, però no parava de girar la vista enrere cap a l’edifici Dakota, distret i nerviós, pendent de si veia arribar la limusina. Al cap d’una estona, la Sílvia no va poder més i li va dir:

- A veure, Dídac, vols explicar-me què passa? T’agafarà un infart! Anem allà on haguem d’anar perquè aquí ja es nota que estàs patint...

- Volia que fos una sorpresa, però em sembla que serà millor que t’ho digui i esperem allà tranquil·lament.

- De què es tracta?

- Travessem el carrer i t’ho explico.

Tots dos van recórrer el trajecte fins l’arc d’entrada dels apartaments i llavors el Dídac va fer les presentacions. El Mark va aixecar la vista del llibre que estava llegint mentre feia temps i va somriure els nouvinguts.

- Ei, Mark, aquesta és la Sílvia. Sílvia, aquest és el Mark.

- Encantada, què llegeixes?

En Mark li va ensenyar la portada de “The catcher in the rye” i quan ella va veure el nom de l’autor, va reconèixer el llibre que també havia llegit a Eivissa: “El vigilant en el camp de sègol” de J. D. Salinger.

- Ah! És molt bo. Jo també el vaig llegir. Una mica massa depriment, però molt interessant.

- M’encanta. Potser l’he llegit quinze vegades i cada cop hi trobo coses noves.

- A mi això em va passar amb “La història interminable” de Michael Ende. L’has llegit?

- Perdoneu -va intervenir el Dídac-. Si em deixeu interrompre la tertúlia literària, li explicaré a la Sílvia què fem aquí...

Tots dos van somriure i la Sílvia va notar uns nervis nous mentre esperava les declaracions del Dídac.

- Mark, li pots ensenyar el disc que portes, si us plau?

El noi -una mica grassonet, cabells foscos, ulleres grans i bufanda verdosa- va somriure i li va oferir el disc “Double fantasy”, assegurant-se que es veiés bé la signatura de John Lennon.

- El tens signat? Com t’ho has fet?

- En Lennon viu aquí -va avançar-se el Dídac, assenyalant l’entrada dels apartaments-. I si esperem una mica el podrem veure quan arribi, saludar-lo i fer-nos una foto...

La Sílvia se li va tirar a sobre emocionadíssima.

- De veritat? Quina passada!!! Moltes gràcies, amor... No m’ho puc creure... -i adreçant-se al Mark-. A tu quan te’l va signar?

- En realitat fa unes tres hores. Quan sortien a gravar...

- De veritat? L’has vist? Has parlat amb ell? No m’ho puc creure... I què t’ha dit? 

- No gran cosa... És que m’he quedat molt tallat... M’ha signat el disc i m’ha dit “És tot el que vols?” i jo només he sabut dir que sí. I se n’ha anat... Per això ara segueixo aquí, a veure si aconsegueixo acabar...

- Quins nerviiis... -el va interrompre ella, excitadíssima-. T’agrada el disc?

- M’agrada tot el que fa, però...

- Eren molt millors els Beatles, això sense cap mena de dubte, però en Lennon sempre fa alguna cançó genial. A mi m’encanten “Woman” i “Starting over”.

- Sí, estan bé. També m’agrada molt “Beautiful boy”.

- Ei, Mark -va tallar-los el Dídac per no quedar-se al marge-, d’on ets?

- Vinc de Honolulu, a Hawai. Ho coneixeu?

- No hi hem estat mai, però sabem on és Hawai. Nosaltres també som d’una illa. Eivissa. Al costat de Mallorca. A España. Ho coneixes?

- La veritat és que no...

- Doncs jo crec -va tallar-lo la Sílvia-  que tots els que som d’illes tenim moltes coses en comú...

- Que curiós... -va dir pensatiu el Mark.

- El què?

- El porter de l’edifici, el José, aquell senyor, també és d’una illa. De Cuba. I si arriben el John i la Yoko també provenen de dues illes: Anglaterra i Japó. Tots som habitants d’illes!

- Que bo! Quina coincidència tan curiosa! -va contestar la Sílvia, que tot ho trobava meravellós.

- Viure en una illa et fa especial -va reflexionar en veu alta el Dídac- Les ganes de veure el mar quan fa temps que n’estàs allunyat...

- Sí -va afegir-s’hi la Sílvia-. I el caràcter una mica “tancat”, com de tribu, de voler preservar la terra i la cultura, una mica desconfiats davant dels visitants...

- Però al mateix temps amb moltes ganes que a la gent li agradi el que tu valores com un tresor -va reblar el clau el Dídac-. Tu, Mark, no sents coses semblants per la teva illa?

- Em sembla que no... De fet jo he viscut a molts llocs diferents i no em sento gaire d’enlloc... -semblava estar reflexionant al mateix temps que parlava-... Suposo que no he tingut una vida fàcil i per això no em plantejo aquests temes...

- Vaja, ho sento -va dir-li la Sílvia-, però ara estàs bé?

- Depèn del dia. Avui està sent un bon dia. Lennon m’ha signat el disc, us he conegut a vosaltres... I encara podria acabar millor... -va dir pensatiu.

- Doncs, aprofitem-ho. Hi ha algun lloc aquí per anar a buscar unes cerveses?

- Aquí davant, al Metro del carrer 72 trobaràs de tot.

- OK. Ara torno.

I el Dídac va sortir rabent i va tornar al cap d’un moment amb tres cerveses. Van obrir-les i van brindar:

- Pel Lennon!

- Per nosaltres!

- Per Nova York!

Els tres brindis van sortir gairebé alhora de les tres boques i van provocar unes rialles i una complicitat que va anar augmentant a mesura que buidaven les ampolles. Parlaven de tot i de res. De música, de les seves vides, de llibres, de Nova York... A estones es feien bromes i reien, a estones parlaven seriosament i es donaven consells. I així va anar passant el temps de manera agradable en la freda nit americana.

Faltava poc per a les onze quan una limusina va aparcar al cap del carrer i als tres els va fer un salt el cor. Les mirades es van clavar a la porta del vehicle d’on van sortir la Yoko i el John. Van començar a caminar, ella davant i ell una mica més enrere. Van passar pel seu davant i els tres nois semblaven estabornits, incapaços de fer o dir res. Quan John Lennon ja sobrepassava la seva posició i semblava que entraria dins l’edifici sense que ningú no li digués res, en Mark Chapman va reaccionar i va cridar:

- Mr. Lennon!

I llavors John Lennon es va girar d’esma. Semblava cansat. Duia un jersei negre i, per sobre, una jaqueta de pell amb el coll pelut. Rere les ulleres de muntura de color marró clar i vidres una mica fumats, uns ulls petits els interrogaven.

- Ens permet que ens fem una foto amb vostè? -va dir finalment la Sílvia

- Estic molt cansat -va arrossegar les paraules mentre se’ls mirava a tots tres, però finalment va accedir-. Una foto i prou.

- Ràpid, Dídac, la càmera... Qui ens pot fer la foto? -la Sílvia estava ben esverada mirant amunt i avall i bellugant-se molt de pressa sense moure’s de lloc.

En Lennon la va mirar divertit i va adreçar-se al porter:

- José, ens podria fer una foto?

- És clar, senyor Lennon.

- Oh, quina bona idea! Moltes gràcies!

El Dídac li va allargar la Polaroid i es van col·locar per a la foto. La Sílvia al costat de John Lennon, super il·lusionada. I els altres dos a les puntes: el Dídac al costat de la seva dona i en Mark al costat del cantant.

- Cheese!

El porter els va allargar la càmera amb la foto que anava sortint, de moment només un paper en blanc que s’aniria positivant i acabaria mostrant la imatge capturada. El Dídac anava a recollir-ho tot, però la Sílvia es va abraonar sobre la foto. Va mirar-la i va començar a sacsejar-la, com si així pogués fer que la imatge aparegués més de pressa. De moment encara no es veia res i no volia deixar marxar el músic fins assegurar-se que havia sortit bé.

- Senyor Lennon, volia expressar-li la meva admiració per tot el que vostè ha fet com a músic i per la pau al món. És un motiu d’inspiració per a mi.

- Moltes gràcies, noia. Em sap greu, però estic cansat i vull arribar a casa...

- Si us plau, només una coseta més -mentre mirava de reüll els colors que començaven a aparèixer a la instantània, intentava pensar alguna cosa per allargar aquell moment que recordaria tota la vida-... Sap que tots els que estem aquí venim d’una illa? Anglaterra, Cuba, Hawai, Eivissa...

I, mentre anomenava les illes, anava assenyalant la persona a qui corresponia.

- Sou espanyols? Amb la Yoko hem estat uns quants cops a Mallorca. És molt bonic.

- Ho sé, ho sé. Doncs Eivissa és encara més maca. Vinguin quan vulguin -i va obrir precipitadament la bossa per buscar una targeta i allargar-li.

- Ah, gràcies. Bé, us he de deixar...

La Sílvia va tornar a mirar la foto i finalment va veure que hi sortien tots bé. Només llavors es va resignar a deixar-lo marxar.

- Li puc fer un petó, si us plau?

- És clar.

I així és com tots plegats es van acomiadar. Un petó per a la Sílvia i unes encaixades de mans amb el Mark i el Dídac, abans de perdre’s, arc endins, cap al seu apartament.

Els tres joves van quedar immòbils per un moment, cadascú immers en els seus pensaments. 

El Dídac no podia deixar de mirar el somriure inesborrable de la Sílvia. Estava segur d’haver-li fet el millor regal de la seva vida, satisfet i orgullós que tot hagués sortit bé. 

La Sílvia mirava la foto com hipnotitzada i es moria de ganes d’ensenyar-la a tothom i de posar-la en un lloc preferent de casa seva. I al mateix temps una petita por començava a créixer dins del seu cervell: la por de perdre aquell preuat tresor.

I el Mark semblava distret amb els seus pensaments, molt lluny d’allà, amb una cara inexpressiva, com si estigués resolent un problema i necessités estar molt concentrat. El Dídac se’n va adonar i li va dir:

- Ei, Mark, no estàs content?

- Doncs... mira... per una part em sembla que sí -i de sobte va semblar que retornés de molt lluny i es tragués un pes de sobre-. Potser sou uns salvavides i tot...

- Què dius, home? Ets tu qui ens has salvat la vida. Gràcies a tu hem aconseguit la foto -va dir-li la Sílvia acostant-s’hi per abraçar-lo.

Però va calcular malament la distància i, per no caure ben llarga a terra, es va agafar al noi, deixant que la foto li llisqués de les mans. El Mark es va desestabilitzar quan la Sílvia li va caure a sobre i alguna cosa metàl·lica va caure de la butxaca del seu abric i va picar contra el terra.

Era un petit revòlver que va anar a parar sobre la foto...

La Sílvia, que s’havia ajupit per recollir la foto, va quedar esgarrifada en veure l’arma i va mirar el Mark sense saber com interpretar l’aparició d’aquella pistola. El noi, que va llegir la por en la seva mirada, es va afanyar a recollir-la mentre intentava tranquil·litzar-la:

- No t’espantis. Nova York és una ciutat perillosa i molts portem una arma per si de cas. Només per si de cas...

- No m’agraden les armes, Mark. M’has espantat -va dir separant-se discretament d’ell i buscant la protecció del Dídac. 

I, per molt que van intentar recuperar el clima cordial i una mínima conversa, la màgia del moment ja s’havia esvaït. El Dídac i la Sílvia van buscar alguna excusa mínimament convincent i, tant aviat com van poder, van acomiadar-se del Mark i van tornar cap al seu hotel.

Allà, altre cop sols i segurs dins les parets de la seva suite, van tornar a sentir les bones vibracions del moment únic i extraordinari que havien viscut al costat del seu ídol. Aquell moment que havia quedat fixat per sempre més en aquella foto que no podien deixar de mirar...

( . . . )

Com ara, quaranta anys més tard, que tornen a tenir aquella foto entre els dits i recorden les sensacions de la nit en què van parlar amb John Lennon.

- Te’n recordes de tot, Sílvia? Li vas donar una targeta o ho he somiat?

- Li vaig donar -contesta ella somrient-. I tant!  Però encara no ha vingut mai a visitar-nos...

- I aquell noi...en Mark... semblava tan normal i llavors quan li va caure la pistola...

- Un punt rarot sí que el tenia... Aquella obsessió amb el llibre que s’havia llegit un munt de vegades...

- Em sembla que ens va dir que no havia tingut una vida fàcil...

- Però el més estrany va ser la seva reacció quan John Lennon va marxar... Semblava molt misteriós i capficat i, de cop i volta, va reaccionar i va dir que potser érem uns salvavides... Tu creus que volia suïcidar-se amb aquella pistola?

- Ves a saber... 

- Potser era veritat que només la duia per si de cas...

- Potser sí. Però... No recordava que hagués dit això dels salvavides -el Dídac va parlant a poc a poc perquè una idea comença a obrir-se camí dins del seu cap-. O sigui que, si no arriba a ser per nosaltres, algú hagués perdut la vida...

- Doncs allà no hi havia pas tanta gent, eh? O es volia suïcidar o...

- Osti! Estàs pensant el mateix que jo?

- T’imagines...? 

- Potser...

I tots dos es queden en silenci i es miren amb un punt d’esverament, com si després de quaranta anys acabessin de descobrir una cosa que sempre havien tingut davant dels morros i no havien estat capaços de veure. Però és una hipòtesi tan bèstia que no volen acabar-se-la de creure... Al cap i a la fi, mai no sabran pas què hagués passat si no haguessin estat allà: en el lloc precís en el moment adequat.

Finalment el Dídac agafa la foto antiga i s’hi adreça sacsejant un dit de manera alliçonadora:

- Mr. Lennon, sap que potser li vam salvar la vida?

1 de des. 2020

"Oliveres" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços: setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavik, Plastilina...

Espero que us agradi!

OLIVERES

Va penjar el telèfon i va sospirar, però era un sospir de derrota. Tot i que havia trampejat la conversa amb el seu editor gràcies als anys d’experiència, sabia que tenia males cartes en aquella partida. Les pitjors.

La novel·la anterior ja l’havia entregada tard i havia anat fluixa de vendes. Li havia costat molt enfilar un tema interessant, donar-li ritme i crear uns personatges que arrosseguessin la història amb passió. Però és que aquest cop no tenia res.

Havia començat un munt de textos. En tenia una carpeta plena. Però cada cop que els rellegia s’adonava que no el duien enlloc: només eren carrerons sense sortida. Havia provat diferents esquers per atraure les muses. Havia viatjat a llocs suggerents; havia buscat estímuls en pel·lícules, exposicions i concerts; havia intentat escriure sota els efectes de l’alcohol i altres substàncies estupefaents... Però res no havia funcionat. Quan li semblava que el cap li bullia de creativitat es posava davant de l’ordinador i començava a escriure textos que eren com gargots d’un nen petit. No es podia fer una exposició amb gargots d’un infant. Tampoc no es podia fer un llibre amb allò que tenia.

Però havia mentit amb entusiasme. Li havia explicat a l’editor que per fi havia trobat un argument genial del qual tibar i que ara només necessitava temps per escriure sense parar i donar-li forma. Li havia anunciat que marxaria a la casa familiar de Vilanova de Bellpuig. Allà, aïllat i sense cobertura, es concentraria i recuperaria el temps perdut. Potser no tindria el text enllestit en el termini que havien acordat, però amb un parell o tres de setmanes extres, li podria oferir un llibre que, aquest sí, tornaria a ser un èxit.

I semblava que s’ho havia empassat. Així que va preparar una maleta i va enfilar cap a la casa dels padrins on havia passat tants estius i caps de setmana...

(...)

Quan era petit, sempre volia anar a cals padrins. Eren pagesos i li encantava la vida rural. Llevar-se d’hora, collir els ous de les gallines, donar de menjar als animals, anar a l’hort i passejar entre els camps de fruiters, sempre canviants en funció de l’estació. A la primavera era un espectacle impressionant veure els ametllers i cirerers florits. A l’estiu, quan es collia la fruita, passejar-hi sota el sol abrusador era emborratxar-se de les seves fragàncies. A la tardor, les postes de sol i l’arribada del fred també tenien la seva màgia. Només a l’hivern, quan esporgaven els arbres, s’entristia veient-los tan despullats i fràgils.

Segurament aquest contacte directe amb la natura va ser una de les influències que van formar el caràcter observador i sensible de l’escriptor Màrius Roca. Des de la seva finestra a l’habitació de la casa pairal, veia perfectament dues oliveres centenàries que presidien el jardí de l’entrada. I, des de llavors, aquests eren uns arbres que sempre l’havien impressionat.

Els seus troncs baixos i gruixuts, plens de vida viscuda, amb nafres, esquerdes i nusos. Uns troncs serens i soferts que demostraven la fortalesa amb què havien sobreviscut a aiguats i sequeres. I, al capdamunt, unes branques primes i elàstiques que s’enfilaven cel amunt buscant la llum i la llibertat. Curulles de fulles que anaven del verd al gris i, quan arribava l’hora, també de petites olives.

Al temps de collir, en aquells dos arbres de l’entrada ho feien manualment, enfilant-s’hi amb escales o grimpant tronc amunt. Amb paciència i alegria anaven arrencant els fruits i posant-los en bosses que anaven descarregant a les galledes del terra. El primer any, el petit Màrius es va quedar parat de la quantitat d’olives que en van sortir. Galledes i galledes plenes fins al capdamunt.

Acabada la collita, mirava els arbres des de la seva habitació i se’ls imaginava satisfets i relaxats després de la feina de tot l’any. Potser per aquesta humanització inconscient li va saber tan greu el primer cop que els va veure pelats, després d’haver-los esporgat.

Va arribar a casa dels padrins un dissabte de principis de març i va trobar les oliveres ben despullades. Les recordava ufanoses, plenes de branques i fulles, i veure-les tan plomades el va entristir. De primer va pensar que potser havien emmalaltit, però el padrí el va tranquil·litzar. Li va explicar que només era un procés habitual que es feia cada any i permetia que l’arbre arranqués amb més força a la primavera, quan vindria la florida. 

Tot el cap de setmana va ploure i va passar moltes hores mirant des de la finestra, patint per aquells arbres que imaginava ferits i dessagnats sota la pluja. Va quedar pres per una tristesa que no li va acabar de marxar fins que, al cap d’uns mesos, va comprovar que tornaven a estar esplendorosos i altre cop carregats de trama. Només llavors va acceptar la poda com un mal menor que potser fins i tot era beneficiós.

(...)

I ara tornava a ser en aquella estimada casa. Només amb el seu ordinador portàtil i la seva manca d’idees. Però confiava que tornar a aquell refugi d’infantesa li oferiria l’atmosfera que necessitava per tornar a reconciliar-se amb l’escriptura.

Els primers dies no es va voler obsessionar. Va instal·lar l’escriptori a la seva antiga habitació amb vistes directes sobre el jardí de l’entrada, però bàsicament es va dedicar a fer llargues passejades pels camps.

Duia un bloc a la motxilla, on de tant en tant anava anotant alguna idea o prenia apunts del natural. Després, a les tardes, sí que s’asseia davant de la finestra. Obria nous documents on apuntava les idees que havia agafat i intentava estirar-les, sempre sense èxit. Llavors es mirava les oliveres ben pelades i semblava que s’estigués mirant al mirall. Així estava el seu cervell, ben pelat d’idees.

Rellegia un i un altre cop els documents. I després en començava de nous on intentava ordenar-los i relacionar-los entre ells per veure si aconseguia trobar una idea bona. Però els dies passaven i continuava eixut, sense res de bo que pogués entregar com a projecte de llibre.

A les nits li costava agafar el son i tenia un somni recorrent. Tornava a tenir deu anys, estava passejant pels camps i sentia la veu del seu padrí que el cridava d’un tros enllà. Anava corrent cap allà on l’havia sentit, però no el trobava i es posava a buscar-lo per tot arreu, angoixat perquè li semblava que li havia de dir una cosa important... Quan tenia aquest somni es llevava neguitós i fins que no s’havia ben espavilat, no recuperava la serenor.

Després d’una nova setmana de sequera creativa es va començar a preocupar de debò. El següent contacte amb l’editor ja no li deixaria marge de maniobra. Com que li havia fet creure que allà no tenia cobertura, podria anar ignorant els missatges i trucades, però, tard o d’hora, s’hauria d’enfrontar amb la crua realitat...

Com podia ser que entre tantes idees que tenia anotades no fos capaç de bastir una nova novel·la! Des de petit havia estat molt creatiu i les idees mai no se li havien acabat. Podia haver-n’hi de millors i de pitjors, això sí. Però quedar-se en blanc, com li estava passant ara, i durant tant de temps, no li havia passat mai.

Fins i tot va comprar-se una impressora i retallava fragments dels fulls impresos per intentar fer un collage que li acabés despertant la inspiració. Una bona frase d’aquí amb aquella descripció tan encertada, aquell personatge que semblava que començava a agafar presència amb la idea de l’accident de muntanya... Però tot plegat era insubstancial, artificial... sense ànima.

En una tarda de desesperació, va acabar baixant al jardí i li va venir un record d’infantesa. Enfilat dalt de l’olivera, collint olives, recordava un moment de pau i comunió amb el paisatge en què va desconnectar totalment del seu voltant. El seu padrí se’n va adonar, però el va deixar allà, ben abstret de la realitat, i només al cap d’una bona estona li va dir:

- Que bé i que lluny que estaves, eh?

Empès per aquell record va voler tornar-se a enfilar a l’arbre. 

Ni de bon tros no era tan àgil com el Màrius nen, però l’olivera era un arbre molt agraït que oferia  preses per anar-hi escalant sense massa dificultat. Així doncs, va pujar un tros amunt i, amb el cos ben recolzat, va intentar recuperar aquell màgic record del passat.

Mirant al seu voltant, es fixava en l’anatomia de l’olivera, com si l’hagués de descriure. Les branques que naixien directament del tronc eren pràcticament horitzontals i robustes. Però de les petites branques primes i flexibles que s’enfilaven cap al cel en quedaven menys de la meitat de les que havien donat olives. Ara ja sabia que aquella mutilació que tan li havia dolgut el primer cop, en realitat acabava sent profitosa per a l’arbre. Quan la saba nova pujava amb força a la primavera, podia concentrar-se en aquelles branques i nodrir-les d’energia perquè creixessin esponeroses i donessin fruits abundants. Si l’arbre no s’esporgués, la saba s’hauria de repartir molt més i no aportaria prou aliment o sigui que la collita seria molt pitjor. Així doncs, esporgar era bo.

Potser l’haurien d’esporgar a ell perquè donés més fruit... La idea li va provocar una ganyota i va començar a divagar. Potser tallar-se alguns dits perquè els supervivents tinguessin més força i premessin millor les tecles? És clar que no... Potser eliminar unes quantes neurones perquè les que quedessin fossin mes creatives i productives? Pensaments estúpids que deixava fluir sense prestar-hi gaire atenció. O potser...

De sobte va visualitzar la carpeta del seu ordinador plena de documents inútils: cap d’ells no era aprofitable. Però ara en feia una interpretació botànica... Potser estava repartint la seva inspiració o el seu talent entre massa branques i no n’hi havia prou per a totes... Potser per això la collita estava sent tan dolenta... Potser havia d’esporgar el seu ordinador?

Aquell pensament el va sacsejar i el va fer baixar de l’arbre. Potser no tenia gaire sentit, però era incapaç de desestimar aquella idea. Tampoc no volia actuar en calent i haver-se’n de penedir. Havia de reflexionar-hi una mica...

Des que havia arribat al poble, no havia parat de barallar-se amb aquells documents. De primer només per pantalla, però havia acabat imprimint-los i repartint-los per taules, parets i pel terra, intentant trobar-hi el material del qual fer aparèixer el seu nou llibre. Estava dedicant tota la seva atenció a aquells papers que era evident que no tenien prou qualitat... Potser sí que s’hi havia obsessionat i era un impediment perquè brollés una nova idea...

Esporgar...

De les branques mortes que tallaven de les oliveres no en naixia res. Però després, la primavera feia néixer noves branques que donaven fruits... Bons fruits... Molts fruits...

El cap li bullia. Estava atabalat. Amb ganes d’actuar, però amb por d’equivocar-se. Va decidir encendre la llar de foc per fer carn a la brasa per sopar. L’olor de llenya cremada aviat li va acaronar els narius. Era una olor amiga que no el molestava gens i li portava molts bons records. Va acabar sopant de gust i, aconsellat per les copes de vi que s’havia pres, va recollir tots els fulls impresos de la seva habitació i va seure prop del foc.

L’escalfor li enrogia la pell i li provocava l’abaltiment de tot el seu cos. La vista seguia la dansa de les flames que pujaven i baixaven, amb el groc i el negre escapant-se l’un de l’altre. Hipnotitzat per aquella coreografia atàvica, va acabar cedint a una plàcida somnolència i es va despertar al cap d’una estona, amb els papers als dits i el cap una mica tèrbol.

Aviat va fer una reconstrucció dels últims pensaments i es va posar a rellegir el primer dels fulls. Li va semblar que no li serviria mai per a res de bo i el va llançar al foc, que, agraït per l’ofrena, el va engolir amb un sobtat augment de volum i color.

Va anar-ho repetint full a full fins que se li va fer feixuc i, seguint un impuls, va llençar el gruix sencer de papers a les flames.

Ja estava fet. Havia cremat tots aquells documents que no eren res més que branques seques que li malbarataven la saba. I de sobte va sentir una barreja de satisfacció i penediment, d’energia i vertigen. Es va sentir cansat i es va retirar a dormir.

Va tornar a somiar i el somni va començar com sempre: amb ell al camp d’oliveres, sentint la veu de l’avi. Però aquest cop el va arribar a veure com entrava al cobert de les eines. Esperançat, va córrer cap allà amb la il·lusió d’acabar-lo trobant, però quan va entrar-hi només va trobar totes les eines, com sempre, ben ordenades i cap rastre del padrí...

L’endemà, va llevar-se tard i una mica emboirat. De seguida que va recordar els fets de la nit passada, va voler enfrontar-se al nou repte. Un cop esporgats els antics documents volia veure si era capaç de recuperar la seva creativitat. 

Es va dutxar, va fer un bon esmorzar, va sortir a donar un vol per espavilar-se i va instal·lar-se davant de l’ordinador. Per primer cop es va quedar immòbil davant del full en blanc i ho va considerar un bon senyal. A ell mai no li costava començar a escriure. Engegava amb qualsevol frase, mica a mica cada paraula anava cridant a la següent i bastia textos amb facilitat. Com que aquella era una sensació nova després d’haver cremat els fulls, va pensar que per fi alguna cosa estava canviant.

Però al cap d’uns minuts de no escriure res, li va venir al cap una de les coses que tenia en aquella pila de documents de l’ordinador. Potser es podia arreglar i li donaria una manera de començar. Va buscar-lo, el va copiar en un nou document i va començar a fer-hi retocs i més retocs. Esborrava paraules, n’afegia d’altres, canviava una frase de lloc i al cap d’una estona es va adonar que tornava a estar fent el mateix de les darreres setmanes: dedicant l’atenció a aquelles branques mortes. Va pensar que cremar els papers impresos no servia de res si no eliminava els arxius del seu ordinador i es va disposar a executar aquella acció irreversible. 

Va tancar tots els documents i es va col·locar sobre la icona de la carpeta. Va clicar el botó secundari per desplegar el menú emergent. Va anar desplaçant el cursor cap avall fins que va arribar a l’opció “Eliminar” i es va aturar un moment.

Sabia que, si la clicava, encara tindria alguna oportunitat. Un últim missatge encara li demanaria si realment volia eliminar aquella carpeta i tots els seus documents. I llavors hauria d’escollir entre “Acceptar” o “Cancel·lar”. I després encara faltaria eliminar la carpeta de la “Paperera de reciclatge” per evitar qualsevol temptació de restaurar-la i tornar a llegir aquells arxius.

Tot i que era una acció que no tenia marxa enrere, va dubtar poc perquè sentia que aquells documents eren el problema que li impedia crear la nova novel·la. Així doncs, després d’un darrer sospir, va agafar el ratolí amb determinació i va fer tots els passos per eliminar definitivament aquells arxius del seu ordinador.

Ja estava fet.

Va revisar l’escriptori i la paperera de reciclatge i es va assegurar que ja no en quedava ni rastre. Ara si que havia fet l’esporgada que volia fer. Va tancar l’ordinador i va tornar a sortir a passejar. Per això no va sentir la trucada del seu editor.

Quan va tornar i va veure la trucada perduda, va somriure i va apagar el telèfon. 

Es va instal·lar a l’escriptori i va començar a escriure de manera automàtica, sense filtres, encadenant frases sense aturar-se a analitzar ni revisar-les. Era com una vomitada reflexiva dels seus pensaments i patiments que, en un moment donat, a partir d’un exemple per explicar millor una sensació, va començar a desviar-se imperceptiblement cap a la ficció. No van ser pessigolles el que va sentir, sinó una mena d’escalfor interna i una tremenda sensació d’alegria per una victòria que començava a créixer dintre seu. No va voler aturar-se a celebrar-ho i va seguir escrivint i escrivint.

De sobte es va trobar dialogant amb un personatge que l’agafava de la mà i se l’enduia pantalla enllà. I mica a mica va anar descobrint que aquell personatge viuria una història increïble i demostraria de què era capaç l’ésser humà quan es troba en les circumstàncies més adverses. I tot això apareixia al seu pensament sense deixar de teclejar, com posseït per una estranya febrada.

Després d’unes quantes hores, es va adonar que li feien mal els ulls perquè estava escrivint pràcticament a les fosques. Va encendre el llum, es va abrigar una mica i va fer un mos. Després d’aquesta mínima pausa, va continuar omplint fulls d’un document que, sense la presència dels altres, creixia i creixia sense parar. Va estar escrivint bona part de la nit fins que, ja de matinada, es va sentir esgotat i va parar. Estava exhaust, però segur de les línies mestres de la seva nova novel·la. Va tancar l’ordinador i va deixar-se caure sobre el llit, on va ser ràpidament vençut per la fatiga.

I aquella nit va tornar a somiar amb el seu padrí. Va córrer del camp fins al cobert i, quan va entrar-hi, el va veure allà, enmig de les eines. S’hi va acostar i llavors el padrí li va allargar les tisores de podar amb un somriure. Així, sense dir-se paraula. Però ell les va agafar, sabent que sempre més li serien útils.

Es va despertar amb el somni ben present i segur que aquella nova novel·la seria un èxit. Va encendre el telèfon mòbil i va posar-se a buscar el número de l’editor.