Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 de març 2016

Postals de final d'hivern

Acabo el mes de març amb un recull d'imatges que, per una o altra raó, m'agraden o representen algun moment interessant d'aquest final d'hivern en que ha marxat el poc fred que ha fet i el meu "estimat" guix de la mà.
Bona primavera a tothom!

Un petó sincer i divertit dels dos germans...

Riuen les boques i riuen els ulls en un moment de felicitat...

Regal de l'Ona per al meu aniversari.

El dia del meu aniversari: 3 rialles serenes.

Un jersei que em van regalar i m'agrada.

Concertàs de Ramon Mirabet a BCN abans d'entrar

Final del concert amb els músics saludant: un dels millors concerts de la meva vida!

Una feina que m'agrada molt: les entrevistes de LA CALDERINA. Aquest cop als del Calders Bike.

Una foto molt maca de l'Anna a les caves Blanchert.

Una foto que m'agrada molt de L'Escala: el cel al capvespre, la silueta de les muntanyes, les ones que espeteguen, les roques...

Les dues dones més guapes de casa meva... amb diferència!!

Roc i Ona gaudint del Zoo del Pirineu.

L'Ona pletòrica acaronant un conill.

La model de casa meva: sempre a punt per un "posado"... jejeje...

26 de març 2016

Panoràmiques

A l'Anna sempre li ha agradat tirar fotos. I del poc que hem viatjat ens passava que a vegades una foto no aconseguia reflectir la bellesa del paisatge que estàvem admirant.
Una vegada se'ns va acudir (o vam copiar d'algun lloc on ho havíem vist... no ho sé pas) de fer vàries fotos consecutives del paisatge que teníem davant.
Després, a casa, un cop revelades les fotos (època analògica, no ho oblidem...) calia enganxar-les les unes amb les altres, procurant que el punt de vista hagués estat prou fixe com perquè enllacessin sense gaires dissonàncies.
Aquí teniu algunes exemples que decoren alguna paret de casa nostra (cliqueu sobre cada foto per veure-les en format més gran i apreciar-les millor):
Bretagne, Côte dels Pois

Cadaqués

Cap de Creus

Roques Albes-1

Roques Albes-2

I he deixat l'última per al final perquè és la que em permet fer la comparació. L'última és d'unes vistes de l'Empordà des del Castell de Montgrí, però us n'ofereixo dues versions:


La primera és feta com les anteriors, enganxant manualment diverses fotos impreses per separat. La segona és feta aquestes vacances, des del mateix lloc, però amb una aplicació que tenen els mòbils actuals que permet fer una foto panoràmica. Pitges un botó, vas movent la càmera i vas retratant tot el que entra per la càmera. Després el mòbil fa els ajustos necessaris i ho munta com una única foto.

Amb aquesta aplicació vam fer unes quantes fotos aquests dies a l'Empordà:




Però el Roc i l'Ona han descobert una nova possibilitat de les fotos panoràmiques. Per exemple, el Roc fa una foto i l'Ona es posa a l'esquerra de la imatge. Mentre el Roc va "escombrant" cap a la dreta amb la càmera, l'Ona surt per l'esquerra, passa per darrere del Roc i torna a aparèixer novament per la dreta a la part que està retratant el Roc... I així fins a 3 o 4 vegades, creant divertides imatges en què una mateixa persona apareix diverses vegades.
El problema és que si es mouen massa de pressa a vegades queden "desintegrats" o moguts, però generalment l'efecte és força divertit.
Ja veieu si dóna de si això de les panoràmiques...






23 de març 2016

A favor del vent, en contra del vent

Aquesta Setmana Santa hem passat 3 dies al país del vent.
Hem estat a l'Empordà, concretament hem fet el camp-base a L'Estartit i hem passat els 3 dies pendents del vent, de la tramuntana. I en general podríem dir que l'hem tingut en contra.

Tot va començar del revés...

El pla inicial era que el Roc i l'Ona estaven 3 dies d'excursió amb el cau i nosaltres aprofitàvem per passar dos dies solets. I de passada "gastàvem" un regal que em van fer els pares dels alumnes fa un parell d'anys (i estava a punt de caducar) i feiem un bateig de vol en ultralleuger.
Doncs els del cau van tenir imprevistos i van canviar un parell de dies la data de la sortida. I al final, com que nosaltres ja ho teníem emparaulat, es va fer incompatible que poguéssim anar a portar i buscar els nens a la sortida del cau i vam decidir que marxaríem tots quatre a L'Estartit.
Primer contratemps!

Vam sortir dilluns al matí i vam anar direcció a La Roca Village a mirar si trobàvem alguna "ganga" i a fer una aturada per dinar i no fer un viatge tan llarg d'una tirada. I allà, jo que mai no trobo res que valgui la pena, em vaig firar una jaqueta que em va agradar molt i tenia un preu moolt interessant (la jaqueta groga en què em veureu en totes les fotos!).
Arribats a L'Estartit ens vam instal.lar a l'hotel i vam fer una volta pel poble fins al final del port on es veuen bé les Illes Medes: el gran atractiu del viatge!
Ens vam banyar a la piscina de l'hotel i vam anar a sopar al magnífic buffet lliure abans d'anar a dormir.

El dimarts ens vam llevar i vam sortir amb ganes de pujar al Nautilus, el vaixell que té la quilla transparent per poder gaudir de la visió del fons marí, però quan vam anar a comprar els tiquets ens van dir que hi havia massa tramuntana, el mar estava molt remogut i havien anul.lat els viatges del dia.
Segon contratemps!
Com que era una possibilitat que contemplàvem, vam improvisar i vam anar a fer una bonica excursió fins al mirador del Cap de la Barra (des d'on es veuen les Illes Medes des d'alçada) i fins a la Cala Calella, una caleta d'aquelles on només s'hi pot arribar per un pedregar o per mar: natura verge!
I ens va agradar molt i vam fer gana per dinar!

Havent dinat vam anar una estona a la piscina i quan érem allà ens van trucar de l'Aeroclub L'Estartit (on havíem de fer el bateig d'ultralleuger) informant-nos que per culpa de la tramuntana en els propers dies seria impossible volar.
Tercer contratemps!
Perquè el xec-regal no ens caduqués vam quedar d'anar a fer un tràmit per poder-lo aprofitar més endavant. Ens vam canviar i vam anar fins a l'aeroclub. I ens va agradar molt veure'l i tot el que ens van explicar que faríem... quan ho puguem fer...
Després, vam decidir arribar-nos a L'Escala per veure si es podien visitar les ruïnes d'Empúries.

Quan vam arribar ja havien tancat (un altre contratemps), però vam decidir anar a fer una volta pel poble de L'Escala i ens va agradar molt tota la part de davant de mar, tot i que feia una tramuntanada important.
Havent sopat vam baixar a una bolera que hi havia sota l'hotel i vam fer una partida de "bolos", que és una cosa que fem molt de tant en tant, però que ens agrada molt i ens ho passem molt bé tots quatre (sobretot el Roc i l'Ona).

El dimecres ens vam llevar disposats a gaudir de l'últim dia, malgrat la tramuntana.
Al matí vam visitar les ruïnes d'Empúries durant més de 2 hores.
Després vam dinar a l'hotel, l'últim àpat de les dues pensions completes que teníem).
I havent dinat vam fer l'última excursió al Castell de Torroella de Montgrí amb un autèntic vendaval que a vegades semblava que ens havia de llençar muntanya avall. I amb tres quarts d'hora ens vam plantar dalt del castell i la tramuntana bufava desaforadament, com si ens volgués fer fora de l'Empordà. Ens va agradar molt l'excursió i, tot i que el Roc va caure a la baixada i es va pelar el genoll, ens va quedar un bon regust de boca.
Arribats avall vam fer un cafetó i ja vam engegar la tornada a casa.

Ja veieu... 3 dies en què vam tenir el vent en contra i no vam poder fer gairebé res del que havíem previst...
Però ens vam adonar que si tens el vent en contra i et gires de banda... de sobte el tens a favor! I això és el que vam fer, vam posar bona cara davant de les adversitats, vam anar improvisant i ens ho vam passat molt bé.
I a més a més, sabem que d'aquí a unes setmanes hi tornarem. I viatjarem amb el Nautilus i veurem el fons marí i les Illes Medes. I volarem amb ultralleuger.
I ens ho tornarem a passar molt bé.
Al país de la tramuntana... on el vent sempre el pots tenir a favor... si vols.

20 de març 2016

Un anunci

No us puc dir de què és perquè si no ja no tindria gràcia.
Dura un minut.
Mireu-lo...

17 de març 2016

"Cicatriu discreta" (un poema)



Ara si que tinc una cicatriu visible a la mà...

Aquesta de la foto (tot i que ara ja no és tan cridanera...)

Però veient-la vaig recordar un poema que vaig fer fa uns quants mesos (juliol del 2015) en que parlava d'una altra cicatriu, molt més discreta...
Deia així...



CICATRIU DISCRETA
Si la tingués a la pell
tothom se la miraria,
els ulls sols s’hi llançarien
i em farien sentir estrany.

Jo mateix em notaria
un bony, un sargit, la marca
d’una batalla lluitada
fins al final. I guanyada.

Amb la meva cicatriu
encetaria converses
que, exagerat, guarniria
per fer-les més interessants.

Encara m’agradaria
presumir d’èpica i drama,
però fixa’t si estic de pega
que ni això m’ha sortit bé.

Que la meva cicatriu
ningú no la pot percebre.
És profunda, però amagada,
que la tinc al fons del cor.

14 de març 2016

Passar pàgina

A hores d'ara tots els lectors d'aquest bloc sabeu que el 9 de gener em vaig trencar el lligament del dit gros de la mà esquerra. I que el 5 de febrer em van haver d'operar. I que vaig estar 15 dies de baixa...
Sobretot perquè tot això ha tingut molt protagonisme en aquest bloc en diverses notícies:



Perdre-ho tot (2-2-16)


Pros i CONTRES (19-2-16)

Fa dos mesos... (9-3-16)

Doncs avui passo pàgina.
Avui, dilluns 14 de març de 2016 m'han tret el guix i el metge m'ha dit que comenci a fer vida normal.
I li he fet cas.
M'he posat el rellotge a la mà que fins ara estava enguixada i d'on feia més de 2 mesos que havia desaparegut. I he pogut posar el braç per dins de la màniga de l'anorac... com fa més de 2 mesos que no feia.
I aquestes dues tonteries m'han dibuixat un somriure als llavis.
I quan he arribat a casa he berenat i m'he posat a rentar plats, com feia més de 2 mesos que no feia (i per tant ho feia l'Anna). I demà al matí tornaré a conduir el cotxe fins a Manresa i al migdia tornaré a anar al gimnàs i... quin goig tornar a la normalitat!!

I mica a mica tot tornarà a ser com era fa més de 2 mesos!
He passat pàgina!

P.S. I moltíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiissimes gràcies per tot,  Anna. Te'n dec unes quantes!

12 de març 2016

Concertàs de Ramon Mirabet!!

Fuaaaa!!
Dijous 10 de març vaig anar al concert de presentació del nou disc de Ramon Mirabet a la sala Apolo de Barcelona!!
El nous disc es diu "HOME IS WHERE THE HEART IS" i és una passada!!
I el concert va ser... B-R-U-T-A-L ! !
Feia temps que no m'ho passava tan bé!!

8 músics excel.lents sobre l'escenari passant-s'ho bé i encomanant el seu entusiasme i la seva alegria de viure a una sala plena de gent.
No vaig parar de somriure, de cantar, de saltar i de ballar (jo que no ballo mai). Va ser un "subidón" de 2 hores fantàstiques i vull recomanar-vos-ho de totes totes. Si us sorgeix l'oportunitat d'anar a un concert seu... no la deixeu passar!
No he trobat cap vídeo d'aquell dia, encara, però us en poso un de la cançó que dóna títol al disc d'un concert d'un mes enrere a Mataró perquè us feu una lleugera idea del que vaig viure (tot i que el so no és molt bo i a l'Apolo va ser encara moooolt millor)!

Gràcies, Ramon! Moltes gràcies!
I gràcies al Pablo per regalar-me l'experiència i acompanyar-m'hi: va ser un regalàs!!


9 de març 2016

Fa dos mesos...

Avui, 9 de març, fa 2 mesos que em vaig trencar el lligament del dit polze de la mà esquerra.

Fa dos mesos que vaig amb la mà embolicada, uns pocs dies amb un embenatge i la majoria amb un guix. Dos mesos de canvis i renúncies que s'estan fent una mica llargs.

Fa dos mesos que...

  • ...em dutxo amb la mà enlairada i tapada amb una bossa de plàstic blava (la que veieu a la foto), intentant fer arribar el sabó al màxim de superfície del meu cos i trigant molt més del compte a eixugar-me i vestir-me...
  • ...no vaig al gimnàs (precisament perquè amb tot el temps que trigo a dutxar-me em quedaria ben poc temps per fer esport) i noto com mica a mica el meu cos es va rovellant...
  • ...no puc conduir el cotxe i, per tant, he d'anar sempre de paquet i no puc permetre'm cap caprici com per exemple anar a un concertillo al Voilà, a part de tota la sobrecàrrega de feina que suposa això per a l'Anna que ha de fer SEMPRE i per a tothom de taxista...
  • ...no puc rentar plats ni planxar i per tant li toca a l'Anna a totes hores...
  • ...no puc tallar-me les ungles i he de demanar que m'ho facin els altres com si fos un nen petit...
  • ...no puc passar el braç per la màniga dels anoracs i vaig com un esguerrat amb una màniga pengim-penjam...
  • ...no puc anar al massatgista que m'arreglava les cames i em descarregava l'esquena regularment i quan hi vagi ves a saber què em trobarà...
  • ...som tres al llit, l'Anna, jo i... el guix. I, francament, no és el mateix...
  • ...no puc tocar la guitarra i aquest serà el primer any que participaré a les caramelles sense ella, només com a cantaire...
  • ...no puc fer-li massatges a l'Anna...
  • ...porto el rellotge a l'altra mà i el mocador a l'altra butxaca, en una alteració de l'ordre immutable que m'havia acompanyat tota la vida...
Segurament tot plegat són una llista de detalls intranscendents, però tots junts comencen a pesar i tinc moltes ganes que arribi el dilluns 14 de març i em treguin el guix... i em pugui rentar aquella mà on trobaré cargolins i cargolines... i pugui dutxar-me amb normalitat... i pugui tornar a conduir i ser autònom i compartir les tasques amb l'Anna... i pugui posar-me l'anorac com una persona normal... i a les nits pugui tornar a trobar-me amb l'Anna a soles (només nosaltres dos sense el guix)... i pugui tornar al gimnàs i anar a córrer i carregar-me les cames i poder anar al massatgista perquè me les descarregui... i tornar a portar el rellotge i el mocador al lloc que toca... i mirar-me la guitarra i dir-li "aviat, aviat..."...

Vull tornar a la normalitat que vaig perdre fa 2 mesos...

Aviat, aviat...

4 de març 2016

"L'última llum de la tarda" (poema)

Es va allargant el dia.
Mica a mica, discretament, la primavera comença a escurar-se la gola cridant l'atenció des del llindar de la porta.
I el sol ja ens regala estones d'intensitat càlida i melosa que, rere els vidres, ens fan recordar l'estiu que encara trigarà a arribar.
I a l'hora de marxar, el sol ens regala un espectacle gratuït i fantàstic al que sovint no parem atenció: l'última llum de la tarda.

D'estones com aquestes va néixer un poema, aviat farà un any, el maig del 2015. I algunes postes de sol dels darrers dies me l'han fet recordar.

Espero que us agradi:

L’ÚLTIMA LLUM DE LA TARDA
(15-5-15)

L’última llum de la tarda
no té pressa per marxar
i em convida a fer una ullada
al paisatge que m’envolta.

Si t’hi fixes sense presses
tot és una mica nou
i tot fa goig de mirar,
d’escoltar i de respirar.

L’última llum de la tarda
m’enlluerna. Així no em deixa
veure l’hora en cap rellotge
i no ve de cinc minuts.

L’última llum de la tarda
és l’última i no pateix:
mai no ha volgut ser primera.
No té esperit competitiu.

L’última llum de la tarda
es coneix tots els colors
i hi fa festes cada dia
que són pura poesia.

Fins i tot amb el capvespre
i amb la lluna i els estels
hi està amb bona sintonia.
I combina bé amb tothom.

L’última llum de la tarda
em crida, m’està esperant...
Us deixo, que no està bé
fer esperar gaire una dama.

1 de març 2016

"La nueva educación" de César Bona

Dies enrere ja us vaig parlar de César Bona



i us vaig anunciar que estava llegint el seu llibre "La nueva educación" i que faria una notícia més extensa.
Doncs aquesta és la notícia d'avui, un recull de frases extretes (i traduïdes) del seu llibre, frases que mouen a la reflexió i, espero, també a l'acció.
Us recomano molt la lectura d'aquest llibre i us deixo fer boca amb aquest aperitiu:

  • Quan s’escrigui una nova llei d’educació, seria interessant que en aquella taula (…) hi fossin asseguts els educadors que treballen cada dia amb nens i adolescents...
  • A les escoles ens capfiquem a ensenyar-los en comptes de convidar-los a aprendre. Estimular la seva curiositat diàriament hauria de ser obligatori per a tots aquells que vulguin ser mestres...
  • El fet d’aprendre no hauria d’estar encaixonat (Matemàtiques, Llengua, Anglès...), la curiositat no entén de límits...
  • Si volem ensenyar, els primers que hem d’estar aprenent constantment hem de ser els mestres...
  • ...mestres creatius, destil·laven frescor, imaginació, proximitat i passió per la seva professió...
  • Jo no faig res d’extraordinari: només em diverteixo a classe...
  • El mestre ha de ser innovador, ha d’estar compromès amb el seu entorn i inspirar els alumnes i la comunitat (bases del premi Global Teacher Prize)...
  • Coses senzilles, bàsiques, però que a vegades se’ns obliden: el respecte, l’empatia, la sensibilitat i escoltar i parar atenció als nens...
  • Els mestres som uns privilegiats perquè cada dia tenim l’oportunitat de capbussar-nos en una piscina infinita d’imaginació, d’il.lusió i d’inspiració de la qual tots i cadascun de nosaltres ens nodrim...
  • Si pogués fer una pizza gegantina sobre educació, la base, la massa, seria el respecte, i a sobre hi anirien tota la resta de coses...
  • Respecte, però també esforç. Res no es regala, res no s’aconsegueix sense esforç...
  • No només es tracta d’una qüestió de vocació (...). La paraula clau és “actitud” (...) No puc ser un mestre sense passió (...): una actitud positiva, actitud d’esforç, d’il.lusió pel que faig...
  • Un mestre ha de...
...convidar al compromís social dels alumnes: conscienciar-los que poden fer un món millor.
...estimular el respecte al medi i als éssers que el comparteixen amb nosaltres.
...tenir autoconeixement. No pots ensenyar a un nen si no et coneixes a tu mateix.
...estimular cada dia la creativitat i la curiositat, així que ha de ser curiós i creatiu.
...aprendre a gestionar les seves emocions i així podrà guiar els alumnes perquè sàpiguen gestionar les seves.
...encomanar actitud. Serà exemple per a centenars de nens.
...treballar conjuntament amb nens, pares i mares i administracions locals.
...ser un individu tecnològic. A aquestes alçades ningú no n’hauria de dubtar.
...tenir la ment oberta i estar preparat per a trobar coses meravelloses al seu voltant.
  • Davant l’encarcarament de les programacions, hem d’aturar-nos a conèixer els nens que passaran amb nosaltres tant de temps. Per a mi resulta inadmissible començar a ensenyar algú que ni tan sols conec...
  • Sovint pensem que hem de fer tot el possible per canviar els nens, quan en realitat el que hem de fer és canviar la nostra perspectiva dels nens...
  • És un món estrany quan un ésser, un nen o una nena, que està format per imaginació, il.lusió, creativitat, curiositat... ha de deixar tot això a la porta de l’aula per entrar i comportar-se com un pseudoadult que va rebre dades que després s’haurà de limitar a reproduir...
  • Sóc mestre, però no ho sé tot. Vosaltres podeu ensenyar-me a mi...
  • Hi ha un canal que uneix l’adult que som amb el nen que vam ser. Tots hem estat nens o nenes però sovint se’ns oblida (...). Hem de mantenir el canal lliure...
  • No puc consentir que els meus nens no sàpiguen parlar en públic (...) perquè parlar en públic no només serveix per donar conferències (...), serveix per poder expressar les emocions, compartir els pensaments, defensar els arguments...
  • La implicació és una de les claus més senzilles per afavorir la motivació (...). D’una banda em refereixo a  implicar els nens per tal que se sentin part del seu aprenentatge (...), però també hem de convidar-los a implicar-se amb la societat (...). Les portes de les escoles han d’estar obertes; no només perquè hi entrin els nens, sinó perquè les seves idees surtin i transformin el món. Hem de convidar-los a que analitzin el que passa fora, que exercitin un punt de vista crític, que interactuïn amb la societat i que reflexionin sobre el que ells mateixos poden millorar...
  • Fes que l’escola siguin un lloc on als nens els vingui de gust anar...
  • Podem educar-los en grup, crear relacions, ensenyar-los a gestionar-les...
  • No oblidem que els nens segueixen sent nens a l’escola, i que el joc es la forma més eficaç d’aprenentatge...
  • Si alguna vegada heu de donar classes en una escola “d’alta complexitat” teniu dues opcions: una, agafar una depressió; o dos, veure i analitzar el que la gent anomena “problemes” i mirar-los com a “reptes” i buscar què us pot ensenyar a vosaltres i què en podeu treure de positiu d’allà...
  • Les escoles rurals, i sobretot les petites escoles unitàries, tenen alguna cosa molt especial (...): com treballen i fixant-se més en els seus mètodes que a ensenyar matèria (...) són un equip perfecte que entre ells col.laboren d’una manera que no podia imaginar...
  • La cooperació és un dels pilars de la veritable educació...
  • Sovint n’hi haurà prou amb una frase d’un company, de l’equip directiu o d’algun pare que no estigui convençut per tal que molts projectes meravellosos morin. Per això cal ser perseverant, tenir la seguretat que el que fem beneficia els nens, malgrat hi hagin dubtes al començament...
  • Cal estimular els nens a llegir, no obligar-los a llegir. No podem convertir un plaer en una obligació...
  • Mai no m’ha agradat dir que les coses són com jo les veig. La meva intenció és que es transformin en éssers crítics amb el que veuen al seu voltant i tinguin la decisió d’actuar si alguna cosa no està bé. Per això sempre els convido a investigar i tractar els temes amb els pares i després fem un debat amb les opinions de tothom...
  • Els nens no són els adults del futur, són habitants del present i, com a tals, cal donar-los l’opció d’opinar i d’actuar...
  • Els deures em semblen un càstig immens per a la infantesa. el temps passa molt de pressa. Els pares heu de gaudir dels vostres fills i els nens i les nenes han de gaudir d ela seva infantesa...
  • La meva missió com a mestre és oferir als nens eines perquè siguin nens i adults feliços en el futur. Dins d’aquest pack d’eines hi entra el coneixement, per descomptat, però no oblido mai que la vida és més que això...
  • Escoltar és la clau que ens dóna l’accés als nostres alumnes. Hem de tenir clar que la nostra missió no sempre serà la d’ensenyar, potser la nostra tasca serà escoltar: escoltar per a conèixer amb qui estem tractant...