Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de des. 2023

"Ultrasons" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

ULTRASONS

Muixirecs. 

Vaig sentir la paraula per primera vegada en unes vacances a l’Alta Ribagorça. Així és com la gent de la zona es referia als ratpenats. 

A la nit, tots els adolescents del càmping de Barruera ens ajuntàvem a la vora del riu i els vèiem passar a tota velocitat per sobre de l’aigua caçant mosquits. Deien que en podien menjar més de cinc-cents cada nit i eren l’excusa perfecta per deixar esbravar aquelles hormones que teníem tan alterades. Els nois havien d’exhibir la seva valentia i intentar estabornir-ne algun, agafar-lo per les ales i espantar les noies. Nosaltres demostràvem que ens feien molta por amb xiscles i corredisses. Acabàvem abraçant-nos als nois que, mentre se’n reien, aprofitaven per grapejar-nos tant com podien. Codis adolescents que venen inserits de sèrie i tots seguíem a la perfecció.

(. . . . . . . .)

Tinc por. No només por. També tristesa. Desànim. I defalliment. No tinc esma per sobreposar-me ni per escoltar-me a mi mateixa i fer el que sé que hauria de fer.

Fa setmanes. Moltes setmanes. Mesos. Massa. Em sento atrapada. Mai no m’hagués pensat que em pogués passar a mi, però m’ha passat. Ja ho diuen als documentals que no importa la formació cultural, ni la classe social. Qualsevol s’hi pot trobar. En soc el viu exemple.

He estat una víctima de manual. Enamorada. Submisa. Pacient. Esperançada. Intentant normalitzar cada petit senyal que m’avisava que allò no era normal. Perdent un llençol a cada bugada. Deixant-me trepitjar cada dia una mica més i esforçant-me per no donar importància al que la tenia tota.

I quan em quedava sola a casa, una alarma interior m’eixordava i unes lletres fluorescents proclamaven “Això no és amor”. Aquell còctel de gelosia irracional, violència verbal, petons, sexe apassionat i disculpes no era sa. Ho sabia. El meu cervell ho sabia. Però tot cridava més que el cervell.

I, després de cada reconciliació, intentava enganyar-me a mi mateixa i pensar que les coses canviarien. I sí: van canviar. A pitjor. Perquè un dia els crits van venir rematats per una bufetada. Una bufetada que immediatament va quedar colgada per llàgrimes de penediment, per disculpes desconsolades, per promeses i declaracions d’amor. I l’endemà el regal d’una joia i el sopar romàntic i el tracte exquisit. I uns dies tan bons i tan delicats que vaig arribar a pensar que aquella bufetada hauria valgut la pena perquè hauria suposat el punt d’inflexió.

Que il·lusa!

Va trigar a tornar-hi, però hi va haver més bufetades i la seqüència de penediment, disculpa i regal compensatori cada cop va ser menys esplèndida i més fugaç. Tot allò pel que mai no hagués volgut passar, cada cop es va fer més quotidià. I aviat dins de casa vam ser com dos estranys que s’estudiaven amb recel.

Però fora de casa érem uns artistes! Conversa, rialles, mostres d’afecte: normalitat absoluta. Vaig esdevenir una actriu esplèndida que aparentava una vida feliç i relaxada. Davant dels meus pares, de les amigues, a la feina... Acumulant muntanyes de mentides i falsos sentiments que em provocaven un desgast extraordinari i em feien sentir cada vegada més bruta i infeliç.

(. . . . . . . .)

Durant uns dies, el càmping de Barruera va ser com una competició per veure qui sabia més coses sobre els muixirecs. Buscàvem informació i al vespre, mentre esperàvem que es fes fosc per veure’ls sortir, tothom intentava impressionar els altres.

- Sabeu que hi ha unes mil dues-centes espècies diferents i aquí se’n poden trobar més de vint?

- Sabeu que a Indonèsia hi viuen els més grans del món i poden arribar a fer més de metre i mig amb les ales esteses.

- Sabeu que només hi ha dues espècies que xuclin sang? Es diuen vampirs i estan a Sud-Amèrica, però només xuclen sang de cavalls i vaques.

Vam fer-nos experts en aquells petits mamífers voladors, però el que més em va impressionar és com aconseguien orientar-se. Tenien el sentit de la vista gairebé atrofiat i ho feien per ultrasons. Emetien uns sons que, quan rebotaven en alguna superfície i tornaven a ells, els permetien saber exactament on estava tot el que tenien al voltant, caçar i esquivar els obstacles.

Però no podíem sentir la seva veu. Era d’una freqüència que l’oïda humana no podia captar.

(. . . . . . . .)

Va arribar un moment que vaig tocar fons, sense saber que sempre es pot caure més avall. Havia de demanar ajuda. Parlar amb algú que entengués pel que estava passant i em donés la força per sortir d’aquell cercle viciós i engegar una nova vida. O això o posar fi al meu patiment ni que fos a través del pitjor dels pensaments.

Cada cop que em trobava a soles amb algú de confiança, dins meu es lliurava una batalla atroç. Les ganes d’explicar per tot el que estava passant, s’enfrontaven a la por per les conseqüències d’aquell pas. La por em paralitzava i mentre la meva veu era la de sempre i explicava les mentides de sempre, crec que la mirada devia tenir un deix de desesperació. De súplica. Era incapaç de verbalitzar-ho, però feia aquella mirada, esperant que algú captés el senyal i fes el primer pas.

N’hauria tingut prou amb un “Estàs bé?”.

Però devia ser tan bona actriu i havia interioritzat tant el personatge que ningú no captava aquella mirada de socors.

I acabava tornant a casa on, portes endins, l’infern cada dia era una mica més angoixant i una pluja d’impotència m’amarava. Em sentia una completa desgraciada.

(. . . . . . . .)

Un dia va venir una biòloga a fer una xerrada al càmping i duia un aparell que ens va meravellar: un detector d’ultrasons. Era com un altaveu que permetia escoltar els ultrasons que emetien els muixirecs. Quan passaven a prop de la màquina se sentia un “plap, plap, plap...” que s’accelerava i s’aturava bruscament cada cop que caçava un insecte.

Per a mi era inquietant saber que aquells animals cridaven i ningú no els sentia. I poder sentir la seva veu amplificada pel detector d’ultrasons va ser una experiència que em va impressionar.

(. . . . . . . .)

Han hagut de passar uns quants anys perquè aquell record adolescent em tornés a la memòria, però ja fa temps que em sento com un muixirec. 

Volo de manera aparentment erràtica. Visc mig amagada entre les escletxes i les teules de la meva existència. Per mantenir-me amb vida m’alimento de petites coses que atrapo aquí i allà. I el pitjor de tot: crido i crido, però ningú no sent la meva veu.

La societat ha anat avançant i cada cop hi ha una consciència més generalitzada de la igualtat i les violències de gènere. La tecnologia també ha avançat una barbaritat. En algun lloc hi ha d’haver la manera que pugui fer sentir la meva veu. Perquè jo sola no ho aconseguiré mai. No tinc forces. Soc capaç de malviure aquesta realitat tota la vida sense sortir d’aquesta maleïda espiral.

O potser un mal dia em rendeixo i ho engego tot a rodar. Ara mateix no em sento prou valenta per posar-hi fi ni d’una manera ni de l’altra.

Soc com un muixirec que ha caigut per una xemeneia i ha anat a parar a una llar de foc que té les portes tancades. És impossible que volant pugui remuntar la xemeneia i tornar a sortir a cel obert. Si ningú no m’obre les portes acabaré morint impotent i esgotada.


Un dia la senyora Roser, la veïna del davant, em veu sortir de casa totalment abatuda. Quan la veig, intento eixorivir-me, però ja és tard.

Se n’ha adonat. Noto que se n’ha adonat i em poso nerviosa. Em demana si estic bé i jo li dic que sí, que només vaig cansada, però la llavor ja ha caigut. Triguem dies a tornar a coincidir, però quan ho fem noto el seu interès i m’agrada. Un corrent de complicitat brolla entre les dues i m’hi aferro com un nàufrag a una fusta. Però no li explico res. No sé com. Encara tinc massa por.

De fet, el que més em preocupa és que la meva parella s’adoni que parlo amb ella. Sé que es posaria alerta i em controlaria fins aconseguir que deixes de parlar-hi. I sé que ho aconseguiria. Però la veïna és gran, viu sola i està sempre a casa. Puc triar els moments de contacte sense que ell se n’assabenti.

Un dia sortim de casa disfressats de parella feliç i ens la trobem al replà. El cor em fa un salt perquè no vull que ell s’adoni que tenim cap mena de relació. La miro amb ulls suplicants i moc lleument la cara de dreta a esquerra, com si fes un mínim “no”. I ella se n’adona i només fa un protocol·lari “Bon dia” i passa de llarg. Respiro.

La senyora Roser té prou sensibilitat per haver notat alguna cosa. M’adono que comença a cuidar de mi. Respecta els meus tempos i les meves pors. No parlem de res que pugui comprometre’m, però em deixa anar senyals que jo interpreto com a portes que em deixa obertes perquè hi entri quan em senti preparada.

Un dia que estic a casa seva una estona al matí, insisteix a fer-me escoltar una cançó molt maca. Busca al mòbil i em posa una versió de Sílvia Comas i Lídia Pujol de “Bolero para Jaime Gil de Biedma”.

La cançó comença dient:

- A ti te ocurre algo, yo entiendo de estas cosas...

I, mentre sonen aquestes paraules, per primer cop m’agafa la mà i em mira als ulls sense dir-me res. Se’m posa la pell de gallina i tinc la sensació que encara puc sortir-me’n. 

Estar al costat de la senyora Roser es converteix en estar al costat d’una finestra que et pensaves que estava tancada amb clau i, de cop i volta, descobreixes que només té una maneta que podries obrir fàcilment per deixar entrar aire pur.

Vaig amb molt de compte que ningú no s’adoni que ens veiem i vaig obrint-m’hi molt a poc a poc. Ella mai no em tiba de la llengua. Només escolta i de tant en tant m’agafa la mà.

Un dia que, malgrat el maquillatge, intueix que porto la cara marcada, em deixa una targeta a la mà quan ens les agafem per acomiadar-nos. Només em diu:

- Compta amb mi.

I tanca la porta de seguida perquè ningú no vegi que surto d’allà.


Contra les violències masclistes, t’escoltem.

900.900.120

900.900.120

900.900.120

Truca, parla, explica.


Llegeixo el contingut d’aquella targeta i el cor em batega de pressa. Tinc por de tenir aquell paper als dits. La idea que ell pugui trobar-lo em provoca pànic i només penso on podria amagar-lo, però no se m’acudeix cap lloc prou segur. Aquell paper és el més a prop que he estat mai de sortir del meu pou i, en canvi, tinc més por que mai.

Decideixo memoritzar-lo i destruir-lo. 

900... No ho sents... 120...el límit de velocitat de l’autopista... 

Un límit que, si te’l saltes, t’enxampa el radar, el radar que és com el sistema d’ultrasons dels muixirecs, els muixirecs que fan un soroll inaudible i, que per tant, no ho sents (900). 900.900.120. Ho tinc.

Agafo la targeta i surto corrent cap al carrer. No m’aturo fins el contenidor de paper de la cantonada i quan torno cap a casa, sense aquell paper acusador, em sento més tranquil·la.

Passen els dies i em sento com si fos el tap que està dalt de tot d’un volcà, aguantant tota la pressió perquè no entri en erupció. No he tornat a veure la senyora Roser. Necessito estar sola i aclarir-me. Necessito desfer-me d’aquesta por. Voldria que fos com la pell que les serps abandonen al mig del camí, però de moment, no sé treure-me-la de sobre.

900.900.120...

Em desperto xiuxiuejant el número. M’adormo recitant-lo mentalment mil i una vegades. Quan em crida, penso en el número. Quan em posa la mà a sobre, cada xifra es fa més i més grossa.

(. . . . . . . .)

La biòloga del càmping de Barruera es deia Maria. Ens va confirmar totes les informacions que havíem anat acumulant en aquells dies d’estiu adolescent i encara ens en va donar més. I quan es va fer fosc va treure els detectors d’ultrasons i ens va ensenyar a utilitzar-los.

Eren uns aparells simples, de la mida d’un petit transistor i amb només dues rodetes. Una per a regular el volum. L’altra per sintonitzar la freqüència de les ones. La Maria ens va dir que podríem sentir-los entre 40 i 55 kHz. Vam començar a 40 kHz i, tot i que veiem passar els muixirecs arran d’aigua, de moment no sentíem res. Vam anar movent lentament la rodeta del sintonitzador i mica a mica tots aquells aparells van començar a sonar. 

Em va semblar increïble que, de cop i volta, pogués sentir la veu d’aquells animals que fins llavors semblaven muts!

(. . . . . . . .)

Després de gairebé una setmana de no veure’ns, un dia al matí reuneixo el valor suficient per trucar a la porta de la senyora Roser. Em rep amb un somriure que m’abraça i em convida a passar. Com que tinc por de desdir-me’n, vaig per feina i de seguida li demano si puc fer una trucada des del seu telèfon. Assenteix amb una nova variant de somriure que ara és de muralla protectora. Sé què sap on vull trucar. Sé que sap com m’ha costat fer aquest pas. Noto el seu suport incondicional en aquest moment crucial.

M’acosta el telèfon i fa intenció de retirar-se discretament per deixar-me intimitat, però la retinc suaument i li demano que es mantingui al meu costat.  Seiem al sofà, l’una al costat de l’altra.

Marco aquelles nou xifres que m’he après de memòria i fa dies que sovint repeteixo mentalment. Se sent el to de trucada i de seguida una veu femenina em respon amablement:

- Has trucat a la línia d’atenció contra la violència masclista. Sóc la Meritxell i estic aquí per ajudar-te. T’escolto.

- ...

Obro els llavis, però no en surt cap so. Sé el que vull dir. Sé que he fet el pas més difícil. Vull parlar, però les cordes vocals s’han petrificat i són incapaces de vibrar. Al meu cap les frases es van formant i gairebé tinc la sensació que les estic dient, però és evident que no emeto cap so i em torna a venir la imatge dels muixirecs: parlo, però ningú no pot sentir-me.

- Estigues tranquil·la. Pren-te el teu temps. Soc aquí. No em retiro del telèfon. 

- ...

- Estàs en perill? Pots parlar? 

- Ehem, ehem...

Només aconsegueixo tossir. D’una banda m’adono que no aconsegueixo articular cap mot, però de l’altra mantinc l’esperança que aquells estossecs puguin desembussar el canal de la veu. La senyora Roser m’agafa la mà i em mira amb uns ulls que són tot comprensió i on no hi ha cap mena de pressió. La seva mirada és mel i llimona i per fi em torna la veu.

- Necessito ajuda.

I de cop i volta la Meritxell, com si hagués mogut la rodeta del detector d’ultrasons, per fi pot sentir els meus xiscles de muixirec espantat. I començo a parlar i vaig responent les seves preguntes i, entre la seva veu esperançadora i el tacte càlid de la mà arrugada de la senyora Roser, m’obren les portes d’aquella llar de foc on havia caigut fa tant de temps i on pensava que acabaria morint.

Però ara sé que no serà així. 

Viuré!

1 de nov. 2023

"Coincidències" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

COINCIDÈNCIES

Quan vaig sortir de casa i vaig veure el cotxe dels Mossos aparcat a la cantonada, em va fer mala espina. A mesura que m’hi acostava, veia com dos agents resseguien amb la mirada tothom qui passava per l’atapeïda vorera. Quan la dona policia es va fixar en mi, vaig desviar la mirada ràpidament, fent veure que em concentrava en el mòbil.

- Disculpi, em pot acompanyar un moment al vehicle?

Vaig aixecar la vista, sorprès. Vaig mirar al meu voltant, esperant que s’hagués adreçat a algú altre.

- Sí, sí, vostè. Vingui un moment, si us plau.

(. . . . . . . . .)

De tant en tant passa. Una sèrie es posa de moda i tothom en parla. Es comenta l’evolució de la trama, el caràcter dels personatges, tothom repeteix algunes frases que es fan populars... I en aquella època tothom veia “Massa coincidències”, una sèrie danesa en què una banda de lladres elegants robava obres d’art, joies i altres objectes de valor. Els robatoris estaven perfectament planificats, amb gran enginy i ús de tecnologia punta. Tot estava calculat fins al més mínim detall i s’executava com una precisa coreografia que sempre acabava bé. Mai no els enxampaven i el públic trobava simpàtics aquells lladres que, com el mític Robin Hood, robaven a gent milionària i de tant en tant ajudaven gent amb problemes. En canvi els policies mai no aconseguien sorprendre’ls ni detenir-los i quedaven com personatges maldestres i antipàtics.

I resulta que jo m’assemblava al sergent Pedersen, que justament era el que cada capítol repetia la frase que donava nom a la sèrie. El cap pelat, com a rendició total a la calvície galopant que em despoblava la clepsa; els ulls blaus; el nas petit i la barba fosca i tupida que, si em descuidava, s’estenia coll avall.

De tots els policies aquell era el més malparlat i desagradable. Se li veia que tenia tantes ganes d’enxampar aquells lladres, que no li importaria prendre’s la justícia pel seu compte. També es deixava entreveure que en la seva vida personal podia arribar a ser violent. 

Per sort, tothom qui em coneixia sabia que jo no era així.

(. . . . . . . . .)

En aquella època, treballava de caixer en un gran centre comercial del polígon. Tenia vint-i-nou anys i, després de deixar-ho amb la Tati, tornava a sortir amb els de la colla de l’institut, que estaven com una cabra i semblaven nens grans. 

El Capi i el Gangues seguien remenant les cireres. Eren els que tenien el cap més mal moblat, no tenien por de res i arrossegaven els altres a seguir-los en totes les bestieses que proposaven. El Xinel·les, amb qui de petits havíem tingut més relació personal, va intentar prevenir-me que no els fes tant cas. Però ell no pintava res en aquell grup. Era com la mascota i no me’l vaig escoltar.  

Buscava un grup on sentir-me acollit i em vaig deixar impressionar. Em costava una mica posar-me al seu nivell, però amb un parell de cerveses m’hi acostava i ens divertíem, tot i que reconec que érem un perill. Ens burlàvem de la gent i a vegades l’espantàvem només per poder-nos-en riure. No érem del tot delinqüents. O sigui que una mica sí que devíem ser-ho.

Podíem posar-nos a banda i banda de la carretera, apujant i abaixant els braços com si tinguéssim una corda, per provocar frenades dels conductors espantats. O amagar-nos al lateral d’una recta, de nit, i amb un lot, llençar ràfegues de llum que simulaven les fotos del radar... Coses d’aquestes. La gent s’enfadava i nosaltres ens escapàvem pixant-nos de riure.

(. . . . . . . . .)

- Algun problema, agent?

- No es preocupi, no hi ha cap problema. Ara li explico. Em permet la documentació.

Cada cop més incòmode, vaig buscar el DNI dins de la cartera. Si no hi havia cap problema, per què carai volien la meva documentació? La dona va passar el carnet al seu company i aquest va començar a teclejar en una tauleta.

- Senyor García, les dades són correctes? Viu al carrer de la Música, 41?

- Sí, sí. Tot és correcte.

- Miri, senyor García, en virtut de l’article 368 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, li comunico que tenim una ordre judicial que l’obliga a acompanyar-nos per participar en una roda de reconeixement d’un sospitós.

- Què? Ara? Tinc coses a fer, ara.

- Em sap greu. És una obligació ciutadana i no s’hi pot negar. Li farem el justificant corresponent. Acompanyi’ns, si us plau.

- I per què jo?

- El seu aspecte és semblant al del sospitós. No es preocupi. Serà poca estona.

Vaig veure que no me’n salvaria i m’hi vaig resignar perquè, en realitat, no tenia res a fer. Tothom em mirava quan em van obrir la porta del darrere i amablement em van convidar a entrar. Un cop dins, protegit pels vidres tintats, em va fer gràcia descobrir alguna cara de satisfacció. Segur que pensaven: “Per fi han enxampat el sergent Pedersen!

(. . . . . . . . .)

La segona temporada de “Massa coincidències” havia decebut una mica els espectadors. S’havia tornat massa previsible i, potser per això, en la tercera havien apujat l’aposta. Algun robatori no havia sortit bé i el sergent Pedersen estava a l’ull de l’huracà. Assumptes interns l’estava investigant per una denúncia d’agressions i extorsió i els guionistes anaven aprofundint en la seva trama familiar. La seva dona havia sortit amb blaus a la cara i se’n deduïa que podia patir violència masclista. Però tot era prou ambigu i no hi havia cap evidència que confirmés la culpabilitat del sergent.

Algun dia havia detectat alguna mirada d’antipatia o de por en alguna persona gran amb qui m’havia creuat pel carrer. Si a mi em passava això, no em podia ni imaginar com havia de viure el pobre actor que feia aquell paper.

(. . . . . . . . .)

Amb els de la colla vam agafar el costum d’entrar als supermercats per espantar els que hi treballaven. Entràvem tres, amb les jaquetes cordades fins el coll i cara de dolents. Començàvem a fer-nos gestos còmplices sense parlar i ens anàvem amagant entre els passadissos. Fèiem veure que evitàvem les càmeres de seguretat. Ens posàvem com si dos estiguéssim fent pantalla perquè no es pogués veure què feia l’altre. O un anava a demanar una cosa a l’encarregat que el fes anar a un extrem del local mentre els altres es desplaçaven a pas viu cap a l’altra punta.

Quan arribàvem a la caixa amb només un paquet de galetes i unes llaunes de cerveses, la tensió era palpable. Segur que el pobre caixer es pensava que li estàvem robant un munt de coses amagades dintre de les jaquetes, però el nostre aspecte amenaçador i el fet que fóssim tres i ell només un, el mantenia en un silenci esporuguit. Només volia que marxéssim del local sense que li toqués el rebre. I nosaltres sortíem i ens fèiem un fart de riure imitant la seva cara d’espantat. Primer només els fèiem tortura psicològica als pobres botiguers, però després vam començar a robar algunes coses. Que malparits que érem!

(. . . . . . . . .)

Em van portar a la Ciutat de la Justícia. Em van fer deixar els efectes personals en un armariet i vaig passar a una saleta on hi havia tres persones més. Tots érem homes, calbs i amb barba, però aquí s’acabaven les coincidències. Al cap d’un moment es va obrir una porta i va entrar la cinquena persona emmanillada i acompanyada de dos policies.

Les instruccions van ser clares i concises. Havíem d’estar quiets de cara al mirall i cadascú tindria un cartell amb un número. No havíem de parlar ni fer gestos, només estar quiets i en silenci. Si pels altaveus deien el nostre número, ens havíem d’acostar al vidre i després tornar enrere. Em van donar el número cinc.

Ens van conduir a la sala annexa. Era estreta. Amb prou feines hi cabíem tots cinc, l’un al costat de l’altre, davant d’un immens mirall que cobria tota la paret. Tots sabíem que aquell mirall en realitat era un vidre, darrere del qual la policia i algú espantat intentarien reconèixer l’autor d’un delicte.

De sobte van encendre uns focus que enlluernaven i em va fer un salt el cor.

(. . . . . . . . .)

Vaig buscar informació sobre l’actor que interpretava el sergent Pedersen. Es deia Thomas Schmidt i havia nascut el mateix any que jo. Estava separat i no tenia fills. En tot això coincidíem. Explicava que per poder interpretar qualsevol personatge havia d’empatitzar-hi i trobar-li coses bones que permetessin defensar-lo. Havia construït un sergent Pedersen amb un gran sentit de la justícia que volia protegir la ciutadania. Li disculpava el mal caràcter per la tensió de la feina i el perill constant que corria enfrontant-se als malfactors.

També justificava el seu comportament familiar basant-se en que havia patit una infantesa difícil. El seu pare havia estat un home molt rígid que havia utilitzat la força per reprimir la seva rebel·lia i fer-lo anar pel camí recte. Ell reproduïa aquest esquema: li costava expressar les emocions i es mostrava intransigent en tot allò que trobava incorrecte. Com que no tenia fills, ho aplicava a la seva parella, a qui no tolerava cap actuació que ell no trobés correcta.

A mi em costava veure amb tants bons ulls aquell sergent a qui deien que m’assemblava. El trobava un malparit perillós.

(. . . . . . . . .)

Allò d’entrar a espantar els botiguers dels supermercats se’ns en va anar una mica de les mans. Ens hi vam dedicar uns quants caps de setmana seguits i cada vegada ho aprofitàvem per robar més coses. 

Jo també treballava en el sector i de seguida va deixar de divertir-me. Intentava treure’ls la idea del cap o almenys escapolir-me de ser jo un dels que entrés, però m’hi obligaven. Deien que jo era el dolent de la pel·lícula i el qui espantava més la gent i vaig haver de fer-ho més cops dels que hagués volgut.

Un dia vam veure que la policia patrullava per fora del supermercat mentre fèiem la nostra actuació dins i vaig convènce’ls que paréssim durant un temps o ens acabarien detenint. Van acceptar de mala gana i van buscar altres maneres de divertir-se.

(. . . . . . . . .)

- Número 1, apropi’s, si us plau!

El primer cop que vaig sentir la veu per la megafonia de la sala de reconeixement va ser una sensació molt desagradable. De cop em vaig sentir com si ja estigués a la presó, privat de llibertat, com si ja només tingués l’opció d’anar obeint el que em manessin.

Progressivament van anar cridant tots els números fins que va arribar el meu torn:

- Número 5, apropi’s, si us plau!

Quan vaig ser a un pam del mirall em va ser molt difícil controlar els gestos. No volia fer una cara de dolent que pogués espantar el denunciant i fer-li pensar que havia estat jo el que havia fet alguna cosa mal feta. Però tampoc no volia fer cara d’espantat que fes pensar a la policia que tenia alguna cosa per amagar. Intentava fer un posat neutre, però era incapaç de controlar els músculs de la cara i segur que feia una ganyota ben ridícula. Només esperava que no em perjudiqués.

Quan ja pensava que obririen la porta i ens deixarien marxar, la veu va tornar a sonar:

- Número 2 i número 5, apropin-se un altre cop, si us plau!

Era com si acabés de passar a una final que no volia guanyar de cap de les maneres. M’imaginava el denunciant dubtant entre qui de nosaltres dos havia atemptat contra ell. Devia fixar-se en els meus ulls, la barba, la calba... No volia girar el cap, però em semblava que el número 2 era el que havien portat emmanillat.

Al cap d’una estona que se’m va fer eterna, es van apagar els focus que ens enlluernaven i es va tornar a obrir la porta per on havíem entrat. Els policies van tornar a emmanillar el número 2 i se’l van endur. Als altres quatre ens van deixar en aquella sala.

Me’ls mirava i els veia aparentment tranquils. Jo no ho estava gens. El fet que m’haguessin fet acostar dos cops al vidre, em preocupava. No tenia gens clar si em deixarien marxar amb el justificant i les gràcies per haver col·laborat o se’m quedarien per interrogar-me.

(. . . . . . . . .)

El Thomas Schmidt va quedar encasellat pel seu paper de sergent Pedersen. Després d’aquella sèrie només li oferien papers de personatges turmentats, agressius i violents. Es va convertir en un “dolent”. 

Al cap d’un temps va participar en una sèrie còmica i va ser un fracàs absolut perquè ningú no es creia aquell registre i esperaven de la seva presència que generés por i incomoditat als espectadors. Les seves bromes, per molt que s’hi esforcessin els guionistes, no feien riure ningú.

(. . . . . . . . .)

Amb aquella colla de l’insti vam acabar malament. Jo cada cop em sentia més incòmode amb les burrades que volien fer i a ells els molestava que no volgués participar-hi. Em van començar a exigir que fes més del que volia fer i m’escarnien i em deixaven de banda si no m’hi avenia.

Van començar a putejar-me i vaig acabar apartant-me’n del tot. De tant en tant em trobava algun record seu. Un gat mort a la porta, les deixalles escampades per l’entrada, revistes porno a totes les bústies dels veïns amb una noteta que me n’atribuïa l’autoria... Com se’n devien fotre de mi! 

(. . . . . . . . .)

Van anar cridant els que quedàvem a la sala d’un en un. A mi em van deixar l’últim i vaig veure clar que em tocaria el rebre, tot i que no sabia per què.

- Senyor García, haurà de contestar-nos unes preguntes.

- Necessito un advocat?

- No està acusat de res i, per tant, pot negar-s’hi i marxar. Però llavors demanarem una ordre judicial, haurà de venir amb l’advocat i li obrirem fitxa policial. Si ho prefereix, ara podem fer-li unes preguntes de manera informal sense que en quedi constància al seu expedient.

Mentre rumiava en silenci què era el que em convenia més, a través del vidre de la porta vaig veure passar el senyor Andraix, l’amo del supermercat Corral. Vaig suposar que era ell qui havia provocat aquella roda de reconeixement per algun robatori en el seu supermercat i em vaig treure un pes de sobre. Al Corral mai no hi havia entrat a molestar.

- Està bé. Contestaré les seves preguntes.

- Perfecte. Acompanyi’m, si us plau.

Vam passar a un petit despatx i el policia va posar-se davant del teclat de l’ordinador mentre jo quedava a l’altre cantó de la taula.

- El dissabte 13 de maig a la tarda-vespre va anar al supermercat Corral de la carretera de Bellfruit?

- Ara mateix no recordo que vaig fer aquell dissabte, però li puc assegurar que fa molt que no he entrat en aquell supermercat. Hi he anat poques vegades i sempre ha estat sortint del gimnàs al migdia.

- Així doncs, pot ser que la seva cara els soni als treballadors d’aquest supermercat?

- Si tenen bona memòria podria ser, però tampoc no hi he anat tantes vegades.

- Ja li he dit que és una conversa informal de la qual no se’n pot derivar cap conseqüència, però si quan arribi a casa té la manera de recordar què va fer aquell dissabte, no hi hauria possibilitat de cap malentès i ens facilitaria molt les coses a tots.

- Miraré l’agenda i si trobo informació els trucaré. Puc marxar?

- Sí, sí. Moltes gràcies per la seva col·laboració. Ara li tornarem els seus objectes personals i un justificant de la seva estada en dependències judicials.

(. . . . . . . . .)

La tercera temporada de “Massa coincidències” va ser l’última. Després d’un bon inici, l’audiència va anar baixant i els productors van decidir no posar més diners per fer la quarta. Altres sèries es van posar de moda i mica a mica la gent va deixar de relacionar-me amb el sergent Pedersen. 

(. . . . . . . . .)

Quan aquells que fins feia unes setmanes representava que eren els meus amics m’havien començat a deixar sorpreses desagradables, un dia vaig trobar-me el Xinel·les sortint de la feina. Mirant nerviosament a dreta i esquerra em va dir que li sabia greu que em tractessin d’aquella manera. Em va animar a resistir: creia que només em molestarien uns dies i, s’hi aguantava, se’n cansarien i buscarien una altra diversió. 

L’endemà fins i tot es va arriscar per advertir-me del que m’estava a punt de passar. Em va trucar i, sense cap més preàmbul, em va dir:

- Si no vols trobar-te el cotxe colgat de fems, treu-lo d’on el tens aparcat.

I va penjar precipitadament. I igual de precipitadament jo vaig córrer a treure el cotxe i em vaig creuar amb un tractor que arrossegava un remolc ple de fems. No vaig gosar mirar qui el conduïa. 

(. . . . . . . . .)

Vaig mirar l’agenda i no tenia res apuntat en la setmana del 13 de maig. Cap referència que em pogués fer recordar el que havia fet aquella tarda de dissabte. De fet, cada cop la feia servir menys i només hi tenia apuntats els aniversaris de la família i les cites que m’interessava recordar, ja fos una visita mèdica o un concert.

Molts dissabtes em quedava a casa mirant la tele o jugant a la Play. O si estava fart d’estar entre quatre parets sortia a córrer una estona, però sempre eren activitats solitàries. Ningú no podria corroborar si era allò el que havia estat fent i tenia clar que necessitava una coartada.

(. . . . . . . . .)

En un capítol de “Massa coincidències”, els d’Assumptes Interns li demanen al sergent Pedersen si pot explicar on estava un dia determinat a una hora determinada. Ell fa cara de pòquer, rumia una estona i acaba dient que havia anat a comprar.

De seguida sabem que en Foxy, un delinqüent habitual, ha presentat denúncia contra ell per agressió i extorsió i veiem un flashback on efectivament es veu com en Pedersen, fora de servei i vestit de paisà, acorrala en Foxy en un carreró i li clava una pallissa.

Els espectadors pensem que finalment l’enxamparan, però llavors veiem com en Pedersen presenta els comprovants de la targeta bancària que indiquen que en aquella hora estava comprant en una gran superfície i, amb aquella coartada, queda lliure de tota sospita.

A continuació veiem com quan va sortir de casa per anar a estomacar el Foxy, li va donar la tarja de crèdit i una llista a un amic i li va demanar si li podia anar a fer aquella compra.

Jo també vaig mirar els moviments de la meva tarja de crèdit, però el dissabte 13 de maig no l’havia fet servir en tot el dia.

(. . . . . . . . .)

Quan vaig adonar-me que no tenia cap coartada que pogués demostrar on havia estat aquell dia, vaig tenir un pressentiment i vaig trucar el Xinel·les. 

- Escolta, tu saps si la colla va anar algun dia a emprenyar els del supermercat Corral de la carretera de Bellfruit?

- Sí. I no s’hi van posar per poc. Van carregar més que mai.

- Ho sabia!

- I devien anar-hi el 13 de maig, oi?

- Fa dues o tres setmanes. Deixa’m pensar... era el dia abans de l’aniversari del meu pare... Sí! Exacte! El 13 de maig.

Quan vaig penjar, després d’escoltar alguns detalls del dia que van entrar al supermercat Corral em vaig sentir alleujat i vaig pensar que finalment havia tret l’entrellat d’aquell malentès. Només em faltava demostrar-ho.

(. . . . . . . . .)

Feia dos dies que havia participat en la roda de reconeixement i no havia rebut cap més notícia de la policia. Però, lluny d’oblidar-me’n i quedar-me tranquil, no deixava de pensar que en qualsevol moment em trucarien i em demanarien que em presentés amb el meu advocat per a un interrogatori oficial.

Precisament després de parlar amb el Xinel·les tenia molt clar que em podien acusar d’aquell robatori, però tenia igual de clar que podria deslliurar-me’n si m’espavilava.

De bon matí, vaig sortir de casa a la recerca de la meva coartada. Volia solucionar-ho abans d’entrar a treballar. Si em trucava la policia havia de tenir tots els trumfos a la mà.

(. . . . . . . . .)

Quan una producció audiovisual triomfa i es posa de moda, la indústria de l’entreteniment s’activa a tota velocitat. Sovint són episodis fugaços i passatgers que cal aprofitar. Tret de grans superproduccions com Star Wars o Harry Potter, la finestra d’oportunitat és limitada i cal afinar bé per treure’n profit sense enganxar-s’hi els dits.

Samarretes, tasses, carotes, videojocs, pòsters, carpetes, imants de nevera, bolígrafs, jocs de taula, disfresses, adhesius, àlbums de cromos, llibres per pintar, còmics... Tot tipus de marxandatge amb les imatges dels protagonistes es posen a la venda i se’n fa la màxima difusió. Si es juguen bé les cartes, són productes que es poden posar de moda i provocar l’efecte crida. De cop i volta tots els infants volen anar a l’escola amb la motxilla de la Frozen!  O arriba  carnestoltes i tothom vol anar disfressat de Darth Vader!

La de “Massa coincidències” va ser una campanya modesta, però van treure una mica de marxandatge per mirar d’aprofitar el moment de màxima popularitat.

(. . . . . . . . .)

Després d’un parell de gestions, vaig entrar al cotxe amb una bossa a la mà i un somriure a la cara. Estava segur que eren uns diners ben invertits i vaig decidir anar directe a la comissaria per aclarir-ho tot i oblidar-me d’aquell assumpte tan desagradable.

Vaig identificar-me i, després d’una curta espera, va sortir el mateix agent amb qui havia parlat després de la roda de reconeixement. Em va saludar amablement i em va conduir al seu despatx.

Després de deu minuts vaig sortir sense la bossa i per primer cop tranquil després d’uns quants dies. Per fi estava segur que no em passaria res i em podia oblidar del robatori al supermercat i els cabrons del Capi i el Gangues.

Dins de la bossa hi havia una carota de làtex del sergent Pedersen, d’aquelles que et poses sobre el cap com un guant. Havia tingut un cert èxit a principis de la tercera temporada de la sèrie i el Xinel·les m’havia explicat que el Capi se n’havia posat una quan van entrar al supermercat Corral. Potser només era perquè no el reconeguessin a ell o potser era per encolomar-me el delicte a mi. Mai no ho sabria.

Quedava demostrat que qualsevol podia haver entrat al súper amb aquella carota i fer pensar al senyor Andraix que era jo, per l’evident semblança que tenien la cara del sergent Pedersen i la meva.

Coincidències de la vida.

El que no va ser coincidència és que al costat de la carota, la policia trobés un paper amb els noms reals, adreces i telèfons del Capi i el Gangues. 

Vaig pensar que els podien ser útils.

29 d’oct. 2023

Slam Poetry al Voilà

Dissabte 28 d'octubre del 2023. Sala Voilà de Manresa.

Dins del cicle "Tocats de lletra" em disposo a participar al 2n Slam Poetry, molt ben acompanyat per l'Anna, l'Agnès, el Jordi, la Montse, el Pablo i la Daniela.

A l'atzar hi haurà 5 taules que exerciran de jurat i atorgaran una puntuació a cada poema, de les quals es descomptaran la màxima i la mínima i se sumaran les 3 restants.

Som 10 participants i em toca recitar en 2a posició.

Recito "Inconfessable".


INCONFESSABLE

L’onada crida, bramula
i és la seva veu l’escuma
blanca que crida, violenta,
s’esgargamella, rebenta,
esclata: pura impotència.

Vol morir, vol suïcidar-se,
vol acabar amb la cadena
que per sempre més la lliga
a anar i venir sense treva.

És “El crit” de Munch, però moll
i salat. Desencaixat.
Un crit que crida, que udola,
un crit de desesperança,
queixa pregona d’esclaus:

- Vull sortir de l’engranatge!
Vull anar a morir a la platja,
però morir-me de veritat,
sense que em tibin dels peus
i hagi de tornar endarrere,
mar endins, ulls encetats,
pulmons plens d’aigua salada.
Vull morir! No em sents?
                                                             I em mira.

I jo atònit, balb, sorprès,
incapaç de donar crèdit
al que tinc al meu davant,
trec la llibreta i el boli.

Prenc apunts del natural
i intento deixar constància
de la injustícia flagrant,
del plany de desesperança,
de la tragèdia perpètua.

Me la miro amb uns nous ulls
a aquesta onada que em parla,
que, per parlar al món, em parla
a mi, que sóc al davant.

Em crida, m’escup, m’insulta,
plena de por, dolor i ràbia.
I jo em vaig tornant petit
i voldria tornar al llit
des d’on semblava bonic
aquest so de les onades.

Però ara ja no puc marxar,
l’encàrrec em crema als dits
i tinc el cor trasbalsat
pel descobriment terrible
contra el que no puc fer res.

Sóc petit. Una persona
minúscula. La natura
és immensa i poderosa
i sàvia. O això pensava
fa només una estoneta,
abans de saber que el mar
té esclavitzades les ones.

Jo que vaig tenir una filla
i vaig donar-li aquest nom
associant-lo a la bellesa,
la força i la llibertat...

I parlant amb mi mateix
es va esmorteint l’angoixa.
Segueixo mirant les ones
-que ara criden sense veu-
i dubto si era real
el que tant em preocupava.

Les miro. Sembla que ploren.
Els crits potser eren sanglots.
I ara entenc que aquest dolor,
la tristesa acumulada,
és el motiu que provoca
que la mar sigui salada

Em donen una puntuació que no retinc, però que no em sembla gaire esplèndida. Vaig escoltant els altres participants amb poemes molt diversos: alguns d'enginyosos, altres sensibles o emotius o més lligats a la natura... Amb tanta diversitat és molt difícil decidir què valores i tinc la sensació que tots els estan puntuant millor que el meu.
Els quatre millors han de passar a la segona ronda i estic segur que jo no hi seré, pero quan anuncien els 4 finalistes resulta que jo soc el 4t! Que bé! Podré recitar un segon poema!

Com que els finalistes hem de recitar en ordre invers de puntuació, seré el primer de sortir. Hi ha també un poeta gallec, Claudio Rodríguez, que ha vingut a participar en un acte del Tocats de lletra i s'ha apuntat a l'Slam. I el Gerard Espinoza, guanyador de l'Slam de l'any passat. I un noi que té una veu preciosa de locutor de ràdio. en Jaume Molina.

Surto a l'escenari i recito "Per si demà plou", un poema al qual vaig afegir una introducció en vers per situar millor els oients.

L’estiu s’acabava, moria l’agost,
l’idili amb la platja arribava a la fi,
a punta de dia baixava a la mar
i allà, sol, gaudia de la soledat
i la companyia del mar estimat.

Tot l’any esperava aquells dies d’agost,
Agost que acabava, comiat imminent.
L’enyor que creixia veient a venir
el buit i l’absència, la separació.
Vaig baixar a la platja per dir-nos adéu...

PER SI DEMÀ PLOU
Per si demà plou i no puc baixar
diguem-nos adéu ara que estem sols.
Omplim-nos els ulls de l'enyor que ens cou
i esperem tot l'any el retrobament.
I quan ve l'agost , que s'aturi el temps...
I quan ve la por que tinguem records...
I quan hi ha dolor que puguem lluitar
perquè la buidor no ens atraparà...

Per si demà plou, he de dir-t'ho avui:
tant com t'he estimat no t'estimarà
cap passavolant, nen ni jubilat,
saps que penso en tu com ho fa un amant,
saps que vinc a tu, som ferro i imant,
ratllo dies, fulls... empenyo tot l'any
fins que ve l'estiu i em brillen els ulls,
em batega el cor, tot es posa a lloc...

I ara he de marxar. I si demà plou
és avui que ens cal dir-nos un adéu
que és dolç i que és gris, és un llaç de sal,
un petó de fum, un pessic de dol,
un terròs de plor, un didal de blau,
un "em sap tan greu"... Una mica més...
El setembre ve... Una mica més...
Un "t'he de deixar"... El setembre ve.

El setembre ve. El setembre ve.
Ja sabem com va. No volem plorar.
Sé que estaràs bé. Saps que tornaré.
Diguem-nos adéu. Adéu i res més.
No embrutem amb mots aquest sentiment.
Ja sabem com va. No volem plorar.
I fem-ho ara, avui. Per si demà plou.
Per si demà plou i no hi ha demà.

La puntuació em torna a semblar poc esplèndida, però estic content de com ho he fet i, sobretot, del text.

Un cop passats i puntuats tots els poetes torno a ser el quart. En aquest cas 4/4, però estic content. I pugem tots a l'escenari a recollir uns llibres de poesia com a recompensa per haver participat.


S'acaba l'acte. Els demano als que m'han vingut a veure si s'ho han passat bé i tots em diuen que sí, que molt, i semblen sincers. Que bé!

Moltes gràcies, Anna, Agnès, Jordi, Montse, Pablo i Daniela, per fer-me costat. I també als que vau mostrar interès i no vau poder ser-hi. M'ha agradat molt, per un dia, sentir-me poeta i que vosaltres fósssiu allà per veure-ho!

Acabo amb algunes fotos més, totes gentilesa del Jordi Preñanosa.







22 d’oct. 2023

El dia 28 participo a l'Slam poetry. Vindràs?


Aquest festival literari del "Tocats de lletra" és interessantíssim. Ahir dissabte vaig seguir el cercatasques poètic i va estar molt i molt bé.

I el proper dissabte 28 d'octubre participaré a l'Slam poetry

Vindràs?

Que què és un slam poetry?


Doncs 9 o 10 persones ens posarem davant del públic a recitar els nostres poemes propis. Cadascú dels participants tenim només 3 minuts, la veu i el gest per defensar-lo i intentar seduir el públic.

Els quatre que agradin més passaran a una segona ronda on faran el mateix amb un segon poema i al final es declararà un guanyador.

Però més enllà d'això segur que passarem una molt bona estona escoltant poesia.

Jo recitaré algun dels poemes que escric cada estiu davant del mar a Calafell.

Vindràs?

Dissabte 28 d'octubre a les 22:30 h al Voilà (C/Cós, 74 de Manresa)

16 d’oct. 2023

"Renéixer", un pi-poema per al "Tocats de lletra"

El "Tocats de lletra" és un festival literari dedicat a la poesia que cada mes d'octubre omple Manresa d'una munió d'actes ben interessants: presentacions de llibres, xerrades, concerts, taules rodones, lectures dramatitzades, exposicions, projeccions...

Aquest any, com que estic en contacte amb el col·lectiu DirVersos, em vaig assabentar que un dels actes era una Mostra de pi-poemes i em van venir ganes de participar-hi. 




Mai no havia sentit a parlar dels pi-poemes i em va semblar un repte interessant. Construir un poema en que el número de paraules de cada vers anés seguint la successió de decimals del número pi (3'141592...). El primer vers, 3 paraules; el segon, 1; el tercer, 4 i així successivament. Teòricament es podria construir un poema infinit perquè infinits són els decimals del número pi, però les bases limitaven l'extensió a un full A3 amb unes característiques determinades.

Avui han inaugurat la Mostra a la Biblioteca de l'Atenenu Les Bases i he anat a veure com havia quedat. Hi ha una desena de poemes, entre els quals es pot trobar "Renéixer", la meva humil aportació.



La mostra restarà oberta fins el 4 de novembre i els horaris de visita són:
* De dilluns a divendres de 15'30 a 20'30 h.
* Dimarts i dijous de 10'30 a 13'30 h.
* Dissabtes de 10'00 a 14'00 h.

I per si no us hi podeu acostar, aquí teniu el text del pi-poema "Renéixer"

RENÉIXER
Dormir per despertar.
Renéixer.
Fer de la realitat
malson
i despertar per poder vènce’l.
Fugir de tiranies de nombres matemàtics de xifres infinites.
Quadrícules. Esvàstiques.
Fugir. Buscar la porta de sortida
a mons de fantasia, poesia...

La realitat despòtica
com un mar d’aigües fredes
on bracejo, maldestre, només per evitar l’ofec sinistre
i tot és complicat i perillós, sense aparent sortida.
No s’albira la riba salvadora. Naufragi inacabable.
Infinit oceà agorafòbic. Nedar. Patir només per restar viu.
No té sentit.
No vull.

Prenc una decisió.
M’aturo i poc a poc vaig enfonsant-me. Plàcidament.
Executo el meu pla.
Sedimento en aquest fons marí. Espero
-discretament, silent-
que passi la tempesta que esquivo
Després surar. Renéixer. Viure.

(Eladi Martínez)

2 d’oct. 2023

Montanuy

Montanuy és el nom d'un municipi de la Ribagorça aragonesa, a tocar de Catalunya. Allà hi tenia una residència familiar en Pau Donés. I allà li van fer una escultura homenatge l'any 2021, en un paratge privilegiat amb unes vistes espectaculars que s'anomena el mirador de la Cámara.

Pau Donés va ser un cantant i compositor, fundador del grup Jarabe de Palo, que va fer un món més bonic amb les seves cançons i amb l'exemple que va donar davant del càncer que va patir i li va llevar la vida el juliol de 2020. Un exemple per les seves ganes de lluitar i de viure, pel reconeixement que va fer sempre del personal sanitari (i en especial, de les infermeres) i per les sàvies reflexions finals a l'entorn de la vida i la mort que ens va regalar en el documental "Eso que tu me das". Unes reflexions que es poden resumir en l'eslògan: "Viure és urgent".

Amb el Pablo, un molt bon amic, compartim el gust per les cançons de Jarabe de Palo (en especial recordem l'assistència plegats al concert acústic de la gira del disc "50 palos" al Kursaal de Manresa com un moment màgic) i l'estima i l'admiració per la fortalesa i la saviesa del Pau Donés.

I ens vam regalar "un Montanuy". Un cap de setmana tots dos per terres ribagorçanes amb l'objectiu d'arribar a aquesta escultura-homenatge, com a colofó d'un cap de setmana cultivant la nostra amistat.

Vam començar el divendres 29 de setembre anant a un lloc molt xulo que em va descobrir el Pablo: The Goats Alternative Project. Pizzes i cerveses artesanes de quilòmetre zero. Un lloc senzill i molt agradable on vam sopar abans d'anar a veure un emocionant partit de bàsquet entre el Baxi Manresa i el Real Madrid (derrota manresana per la mínima).





L'endemà, dissabte 30 de setembre, de bon matí vam agafar el cotxe per fer les 3 hores de viatge fins a Pont de Suert. Vam aturar-nos a Isona a fer un bon esmorzar i a "Lo Quiosc" de Talarn per veure la passarela transparent sobre el pantà de Sant Antoni abans d'arribar al camp-base del cap de setmana.


Un cop a Pont de Suert vam començar fent una passejada per una ruta que recorre tots els ponts de la vila sobre el riu Noguera Ribagorçana i vam visitar l'església de l'Assumpció Nova.







Després d'un bon dinar al restaurant Can Costa, vam instal·lar-nos a la pensió "El Pedrís" amb una relació qualitat-preu molt bona i un tracte excel·lent.



A les 5 de la tarda vam començar una visita guiada al salencar de Llesp, una zona humida, com uns aiguamolls. Primer hi va haver una petita xerrada divulgativa al local social de Llesp, després vam fer un tinerari guiat on es va parlar de fauna i flora i, quan va començar a fosquejar, vam acabar amb una observació de muixirecs (ratpenats).





Després vam anar a sopar al càmping de Barruera i a dormir d'horeta. 
L'endemà, diumenge 1 d'octubre,  vam fer un bon esmorzar a "El Pedrís" i vam encarar la part més important del cap de setmana: cap a Montanuy.

I aquí segur que no sabré explicar la combinació de tot el que vam viure allà... El dia assolellat, les vistes fantàstiques, la bellesa i el significat de l'escultura, la música de Jarabe de Palo que vam posar en un altaveu bluetooth per acabar de crear l'atmosfera adequada... Les fotos que ens vam fer i el moment per estar en silenci, gaudint del moment, del paisatge, de la màgia, de la nostra amistat... Un moment preciós!
Adjunto un recull de fotos per intentar compartir les sensacions:














Després vam baixar a passejar una mica pel poble de Montanuy, petit però bonic:





I després d'haver fet la part més important i simbòlica de l'escapada, vam anar a la presa de Cavallers (excepcionalment buida), als jardins públics del balneari de Caldes de Boí i a dinar al restaurant L'Era de Barruera, un lloc on, com en tots els altres, vam menjar molt bé.






I, havent dinat, la darrera visita: el poble de Durro i el mirador de l'ermita de Sant Quirc. Excel·lents vistes sobre majestuoses muntanyes per anar-nos acomiadant del cap de setmana.





I després, tres hores de tornada per tancar un magnífic cap de setmana
Gràcies, Pablo, amic, i que no sigui l'últim!
I en deixo constància aquí, perquè si un dia em falla la memòria pugui recordar un cap de setmana tan especial.