Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 de set. 2013

Suport als docents de Balears

Aquest diumenge 29 de setembre de 2013 s'ha produït un altre acte que demostra la capacitat de mobilització de la societat civil quan se sent injustament tractada.
A Palma de Mallorca unes 80.000 persones s'han manifestat formant una autèntica marea verda per reclamar una educació pública i de qualitat i la retirada del decret de trilingüisme (el famós T.I.L. -Tractament Integrat de les Llengües-) imposat pel govern balear del PP.

La manifestació és fruit d'una mobilització social sense precedents, sorgida les dues últimes setmanes en suport del personal docent de les Illes, que manté una vaga indefinida des de l'inici del curs escolar per exigir al govern de José Ramón Bauzá que rectifiqui la seva política educativa.
El detonant de la protesta va ser la imposició per a aquest curs del decret de tractament integrat de llengües (TIL), un canvi en el model lingüístic en l'ensenyament que introdueix l'anglès com a tercera llengua vehicular i arracona el català. La comunitat educativa en bloc s'ha oposat al pla de Bauzá perquè considera que s'aplica d'esquena a la comunitat educativa, en contra de l'escola en català, de manera precipitada, i sense els mitjans materials i humans necessaris. A la implantació d'aquest decret s'hi sumen les retallades que ha patit l'ensenyament públic i que n'afecten la qualitat.

Admiro la valenta decisió que han pres els docents balears que avantposen la dignitat i la coherència malgrat el sacrifici que suposa renunciar al seu sou i els perjudicis momentanis que poden estar ocasionant als alumnes de les escoles balears. Però són valents i coherents, defensen els principis en què creuen fermament i pensen més enllà d'aquest moment puntual.
Amb aquesta actitud també estan EDUCANT.
La seva lluita és la meva lluita. Tenen tot el meu suport i la meva admiració.
I també es pot contribuir (com ja hem fet a casa nostra) a cobrir les pèrdues d'aquests professors que estan en vaga indefinida fent aportacions a les "caixes de resistència". Des de particulars a institucions, passant per artistes que cedeixen obres van omplint aquestes caixes que ja han arribat a més de 220.000 euros.
Si també hi esteu interessats podeu fer transferències a:

2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya
(a nom de l'Obra Cultural Balear)

Per a més informació podeu consultar el bloc de l'Assemblea de Docents de les Illes Balears


(el gruix de la informació d'aquesta notícia ha estat extreta de l'edició electrònica del diari ARA)

27 de set. 2013

Una foto

M'agrada aquesta foto.
Som el Roc i jo al capdamunt del Turó de l'Home contemplant el preciós paisatge, guarnits amb els jerseis de l'estelada que tenim de conjunt.
En una sola imatge s'hi condensen:
  • l'amor que ens tenim que fa que ens agradi estar colze a colze compartint conversa i experiències,
  • el modelatge que se suposa que imprimim els pares en els fills que pot fer que mica a mica vagin estimant les coses que nosaltres estimem (tot i que també pot provocar l'efecte contrari...),
  • l'amor per Catalunya que queda reflectit en el paisatge i en els jerseis i que ara compartim en els moments històrics que estem vivint plegats (participació a l'acte "Marxem", a la "Via Catalana", converses sobre el tema responent les seves preguntes...),
  • el respecte i l'admiració per la natura, representada per aquestes majestuoses muntanyes que contemplàvem, el cel farcit de núvols que un fort vent empenyia de pressa, la boira que ens vam trobar baixant, la vegetació i els animals que els ensenyem que no han de maltractar...
  • la felicitat d'un petit moment que és el que ens quedarà passats els anys, el record i la satisfacció de les vivències compartides, creixent plegats mentre fem un tros del camí junts...
M'agrada aquesta foto.
Gràcies, Anna (la fotògrafa).

25 de set. 2013

"Un homenet" (de Lluís Gavaldà)

Ja he dit en altres ocasions que m'agraden els articles del Lluís Gavaldà.
Tenen un punt de quotidianitat salpebrat d'humor, però de tant en tant, aconsegueix arrodonir-ho tot plegat de manera imperceptible i et fa pujar una glopada d'emoció.
Amb el de dissabte passat es va produir:

UN HOMENET (Lluís Gavaldà)
Fèiem tard, com gairebé cada matí. Ens havíem encantat pel mateix de sempre, que si encara no t’has vestit, que si aquesta samarreta que portes és la bruta d’ahir, que si fes el favor de rentar-te la cara, que si  encara estem així, que si no trobo els deures, que si vigila que et caurà el bol de cereals per terra, que si ho veus com ja t’ho deia que cauria. Era la rutina habitual dels primers dies d’escola, quan encara anem amb olis pesants tots plegats, intentant espolsar-nos la mandra de tots els dies de vacances, mirant de reprendre els horaris de tardor. No tenia res d’especial aquell matí. Vam agafar l’ascensor com sempre i, baixant, el mirall ens va fer veure que n’hi havia un que no s’havia rentat la cara, per variar, i quan érem al carrer la seva mare va dir que feia massa aire i vaig pujar de pressa per anar a buscar-li una samarreta de màniga llarga que segur que no lligaria amb els pantalons. Tres minuts més tard ja m’esperaven amb el cotxe en doble fila per fer camí a tot drap lluitant sense gaire èxit contra aquest maleït home invisible que sempre ens fica tots els semàfors en vermell.
Va ser just quan arribàvem, miraculosament només cinc minutets tard, quan va passar. Ell va baixar del cotxe, ens va fer un petó i unes passes mes enllà es va girar per dir-nos adéu. No sabria dir-vos què va ser, si la mitja rialla plena de son o els cabells embullats a l’estil del Dylan del Blonde on blonde, o potser la manera d’arrossegar els peus amb les mans a la butxaca i la maleta plena de deures a mig fer. El cert és que el vaig mirar i el vaig veure gran ja, el vaig veure amb quinze anys xatejant amb el Pol o el Rafel per decidir què feien la tarda de dissabte, o als disset, festejant matusserament al banc d’una plaça. El vaig veure fent campana per anar a estossegar mig marejat la primera cigarreta o ballant eufòric a primera fila en el seu primer concert. Va ser un instant fugaç, com una premonició, una llampegada que va durar un segon i quan em vaig girar cap a la meva dona alguna cosa en la seva mirada em va dir que ella també ho havia vist,que havíem notat que d’aquí pocs dies ja li farà vergonya que l’agafem de la mà pel carrer i deixarà de fer servir el caragolet per anar a dormir. Que
ja no teníem un nen petit a casa. Sense adonar-nos-en, en aquell breu moment ho vam saber. De sobte estàvem mirant tot un homenet.

(De la secció "El pare que et va matricular" del suplement "Criatures" del diari ARA del dissabte 21 de setembre de 2013)

22 de set. 2013

Sopar de la germandat

Eladi, Olga, Sergi, Raquel i Judit. Tinc 4 germans.
L'any 2009 el Sergi estava a punt d'anar-se'n a viure a Brasil i m'estava enrajolant el garatge com a "regal de comiat". Preveient que tardaríem força a estar tots junts (si no anàvem a Brasil) vam decidir fer una foto dels 5 germans per regalar-la als pares. Vam quedar a Calders, on ja estàvem els dos homes fent de paletes, vam fer una sessió fotogràfica (gentilesa de l'Anna), vam berenar tots junts i ens va quedar una sensació molt agradable de la trobada.
L'any següent, 2010, de manera molt improvisada a última hora, vam acabar convocant-nos tots a passar la tarda a Calders, amb la piscineta que havíem muntat i vam fer un berenar-sopar. Llavors algú ja va dir que això ho podríem fer cada any.
I efectivament el 2011 ja ho vam organitzar amb temps i vam fer una foto dels 4 germans a la que després vam incorporar-hi digitalment el Sergi.
El 2012 vam tornar-hi i vam fer-nos la foto protocolària.
I aquest any 2013, encara que havia passat l'estiu i no ens havíem trobat, vam posar-nos en contacte per no perdre la tradició i ahir, 21 de setembre, vam repetir el Sopar de la Germandat.
Ens ho vam passar molt bé i vam repetir la foto i... sabeu què? Sense saber-ho vam tornar-nos a posar de la mateixa manera que l'any anterior
Ara penso que ho haurem d'anar repetint cada any i posar-nos de la mateixa manera, tal com van fer les germanes Brown que es van retratar en la mateixa disposició des de 1975 fins al 2010 i han deixat el document que us adjunto al final de tot.
Llarga vida a la "germandat"!!

2009: la foto que vam regalar als pares.

2010: no vam fer foto de germans.

2011: el Sergi es va teletransportar des de Brasil.

2012: fixem posicions?

2013: sense saber-ho ens tornem a posar igual.

17 de set. 2013

Entrepà màgic... ufff!

L'altre dia vaig veure un anunci que em va frepar i em va emocionar. El vaig veure a TV3 en català però només he sabut trobar-lo a internet en castellà.
Em sembla molt ben fet (dissenyat i interpretat) i toca la fibra...
Segur que realment hi ha famílies que estan arribant a situacions desesperades i fa pensar... Obrim bé els ulls per saber detectar les necessitats reals i segurament sabrem trobar la manera de donar un cop de mà efectiu.
I si algú vol col.laborar directament amb els creadors de l'anunci aquí teniu la web de educo.org



12 de set. 2013

Via Catalana (II): el dia després

L'endemà de l'èxit aclaparador de la Via Catalana i assimilant la gesta històrica de la que he estat copartícep encara no vull treure conclusions, però vull deixar constància de 2 coses:
  1. El meu absolut agraïment a la feina dels voluntaris de l'ANC que van fer possible l'organització, planificació i execució de la magnífica cadena humana.
  2. La força visual dels primers vídeos que es comencen a editar amb reculls d'imatges de la cadena. Posen les emocions a flor de pell!
Gaudiu-ne!



Via Catalana (I): jo hi vaig ser

11 de setembre de 2013: VIA CATALANA.
Un projecte engrescador i un repte logístic molt important: formar una cadena humana de persones que enllacin els 2 extrems del país, des del Pertús fins a Alcanar.
De bon matí ja hem engegat la ràdio i m'emocionava escoltant la gent que explicava com estava travessant Catalunya per anar a ocupar trams de les Terres de l'Ebre (des de Camprodon fins a Amposta, des de Berga fins a Altea...). Setmanes enrere es veia que aquells trams no s'omplien i es va demanar que la gent fes un esforç i un sacrifici per anar fins a l'altra punta del país. I la gent va respondre de manera entusiasta, assumint el repte i disposats a demostrar que ho faríem possible.
A les 11 h hem anat a fer el Cant dels Segadors al Puig, acte tradicional dins de la Festa Major de Calders (que sempre coincideix amb la Diada Nacional). Allà ja estàvem tots amb les samarretes grogues per a la Via Catalana. I veure com l'Anna, el Roc i l'Ona també m'acompanyaven en aquesta ocasió (l'any passat vaig anar sol a la gran manifestació de Barcelona) també em provocava un punt d'emoció, per poder compartir amb ells aquest moment històric.
A les 12 h als autocars. Viatge llarg de més de dues hores fins al tram 684: Pont de Molins (a la vora de Figueres).
Hem dinat en un ambient molt maco de gent de diferents llocs del territori que compartíem estelades, samarretes, càntics i il.lusions. Asseguts a terra, esperant el moment de construir la cadena.
I poc abans de les 4 h ens hem encaminat cap al nostre punt.

I aquí faig un punt i a part per parlar dels voluntaris: persones vitals en aquest acte que han dut a terme una organització perfecta amb un entusiasme i una capacitat de treball inesgotables. M'imagino les hores que han passat treballant i preveient tot el que seria necessari, penso com devien imaginar que sortiria tot i entenc l'emoció que sentien quan alguns participants els agraïem la seva tasca desinteressada, discreta i al mateix temps indispensable i perfectament duta a la pràctica.

I a les 4'00 h. ja ens hem posat tots a lloc i hem vist que hi havia gent de sobres, que hi havia moooolta gent i sentíem per la ràdio que arreu de la cadena la situació era la mateixa. I ens imaginàvem com devia veure's des de l'aire aquesta cadena de 400 km. plena de gent, d'estelades, de somriures, esperança i il.lusió. I no hi ha hagut tanta emoció i èpica com l'any passat a la manifestació de Barcelona perquè hem hagut d'estar 2 hores plantats a la carretera i això era més aviat avorrit, però érem plenament conscients d'estar participant en un capítol importantíssim de la història de Catalunya.
I hem cantat. I hem rigut. I hem parlat amb la gent del costat que era d'Olot. I hem jugat a fer "onades" anant amunt i avall de la carretera. I hem saludat els avions i helicòpters que passaven. I hem esperat pacientment que passés el fotògraf a fer-nos les fotos per a construir la "gigafoto". I hem tornat al punt de trobada. I hem pujat als autocars. I hem fet un llaaaaarg viatge de tornada. I hem arribat poc abans de les 10 h a casa, cansats, però feliços d'haver estat partíceps de la Via Catalana.

Per avui unes fotos i res més. Ja hi haurà temps de treure alguna conclusió de tot això.













10 de set. 2013

"Delenda est Hispania"

Poc abans d'una nova Diada Nacional que ha de tornar a ser històrica amb l'èxit de la Via Catalana us vull parlar d'un llibre que hi està totalment relacionat.
Es tracta de "Delenda est Hispania" (Viena Edicions), un llibre de l’Albert Pont (llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, especialista en Dret Internacional i en Relacions Internacionals, i vicepresident del Cercle Català de Negocis) que m'he llegit aquest estiu.
El títol llatí parafraseja l'històric "Delenda est Cartago" i significa "cal destruir Espanya" i el subtítol explica el contingut del llibre: "Tot allò que Espanya ens amaga sobre la independència de Catalunya".

És un llibre molt dens i extraordinàriament documentat amb tot tipus de referencies a tractats i legislació internacionals, dades econòmiques, referències històriques i geopolítiques... M’ha costat una mica de seguir la lectura de les 500 pàgines, però ha valgut la pena l’esforç per aprendre dades històriques que desconeixia.
No vull fer un acte de fe cega del contingut d'aquest llibre. Sé segur que haurà tingut crítiques dels corrents d'opinió contraris i que potser algun passatge pugui ser discutible perquè és un assaig fet des d’un punt de vista clarament independentista i segurament en algun moment segueix allò que deien els Sau (“No et diré cap mentida, però no et diré tota la veritat”). Però tot i així m’imagino que gran part del que explica és veritat i dóna arguments de pes per defensar la independència.

Vull destacar algunes de les idees principals que desenvolupa el llibre i que a mi m'han resultat aclaridores i han reforçat la meva opció favorable a la independència de Catalunya. La majoria de fragments d'aquest meu article són extractes literals de passatges del llibre.

1.- Diferències entre Catalunya i Castella
L’autor atribueix la divergència de maneres de ser i de fer entre Catalunya i Castella a un origen socioeconòmic de molts segles de tradició.
Castella està formada per pobles nòmades i d’economies transhumants basades en la ramaderia extensiva. Això li atorga el seu caràcter expansionista i l’aparició de grans desequilibris socials entre el poble i l’aristocràcia terratinent.
Catalunya parteix d’una profunda vinculació a la terra i la masia constitueix el nucli primigeni de la societat. Aquest model productiu lligat a la propietat familiar de la terra va permetre una primera acumulació de capital i el desenvolupament d’una classe mitjana de propietaris agrícoles que va desencadenar l’aparició de la burgesia mercantil i industrial. El poder queda més repartit i el teixit d’artesans, botiguers i comerciants forma la base econòmica del país.
Castella sempre ha funcionat a base d’anar annexionant territoris per expandir-se. Catalunya ha necessitat pactar, negociar preus i condicions, avenir-se. Aquests dos sistemes s’han manifestat incompatibles al llarg del temps.

2.- La pèrdua de la sobirania de Catalunya va ser una acte reiteradament il·lícit
Al 1714 es va suprimir la sobirania històrica d’un Principat de Catalunya que contemplava impotent la dispersió dels seus territoris i l’extinció definitiva del projecte d’una Espanya federal. I per fer-ho van incomplir:
•    el testament del rei Carles II, que manifestava la voluntat de fer respectar les institucions, els costums i la sobirania de les entitats històriques de la seva Corona.
•    el jurament de Felip V de les Constitucions Catalanes, a través del qual va reconèixer els drets i la sobirania històrica del Principat de Catalunya i la continuïtat del sistema confederal espanyol.
•    les disposicions del Tractat d’Utrecht, que feien referència a la garantia de les constitucions catalanes i al reconeixement de l’amnistia general al Principat.
•    els acords de les capitulacions de la Guerra de Successió, en virtut de les quals s’establien certes concessions a canvi que l’exèrcit català acceptés deposar les armes (amnistia de les tropes i les famílies, indults de nombrosos caps militars, alliberament de presoners, garantia de les propietats personals i de les dignitats militars, respecte per la vida dels civils, compromís de no saquejar Barcelona...)
Abans de tots aquest incompliments, Catalunya era una entitat política amb plena sobirania que tractava de tu a tu amb els altres estats europeus sense cap dependència de cap altre poder extern, ni tan sols del  Regne de Castella amb qui estava federat. Des d’aquell moment i en virtut dels Decrets de Nova Planta va entrar en un període d’ocupació militar, supressió de les institucions pròpies, repressió política, cultural i lingüística, i adopció dels símbols “nacionals” de l’Estat.

3.- Política econòmica d’Espanya contra Catalunya
Històricament Espanya (Castella) ha instaurat un model econòmic que ha consistit en un endeutament creixent en base a la construcció d’unes infraestructures que només afavoreixen l’aparell de l’Estat. Aquest deute després és majoritàriament eixugat pels contribuents catalans
La “raó d’Estat” ha desenvolupat la concepció radial de les infraestructures. Això no respon més que a la voluntat de prioritzar la construcció nacional d’un Estat i una identitat artificials que no exisitien abans del segle XVIII, en detriment del veritable desenvolupament econòmic i social de tot el territori. Això molts anys abans de les ruïnoses estacions d’AVE de l’actualitat ja va passar al segle XIX.
Es reparteixen de manera desigual i inequitatiu les beques públiques d’estudi i d’investigació, les subvencions a empreses i fires de mostres, la dotació territorial en infraestructures de l’Estat...
Es bloqueja el desenvolupament de l’aeroport de Barcelona com a hub internacional, el desenvolupament i construcció del Corredor Mediterrani...
Es prefereix perdre la implantació de grans empreses estratègiques a l’Estat Espanyol abans de permetre que s’instal·lin a Catalunya.

4.- Escanyament fiscal i financer per part d’Espanya
Els catalans suportem la major part del pes del finançament d’un Estat del benestar del qual només ens arriben les escorrialles. A canvi de polítiques redistributives que no l’afecten, l’oligarquia espanyola s’assegura la pau social de la seva pròpia societat.
Es suspenen injustificadament transferències pressupostàries de serveis públics descentralitzats.
S’endarrereix el finançament necessari per posar en pràctica les competències cedides i els serveis que se’n deriven.
No s’executen infraestructures per suspensió del finançament estatal ja aprovat.
Se suspenen injustificadament les obligacions financeres contretes voluntàriament per l’Estat.
Es viola l’Estatut d’Autonomia en relació amb les transferències del Fons de Compensació Territorial...

5.- Restitució de la sobirania i dissolució d’Espanya
El procés cap a la independència que estem vivint ha de culminar amb el que s’anomena restitució de la sobirania. El nostre cas no s’ha de veure com el d’una secessió, sinó com una recuperació de la sobirania que vam tenir i ens van arrabassar per les armes. L’autor recomana centrar els esforços a recuperar la condició de subjecte polític internacional que vam ser i no som.
A partir d’aquí hi ha diverses possibilitats de desenvolupament d’aquest procés de restitució de la sobirania, en funció del grau de col.laboració de l’Estat Espanyol i dels suports internacionals que haguem aconseguit (algunes de les propostes que l'autor exposa i fins i tot defensa em semblen una mica peregrines, però queda clar que hi ha molts camins i que la raó està de la nostra part).
S’haurà d’obrir un procés de negociació amb Espanya i sota supervisió internacional i una de les possibilitats és que la restitució de la nostra condició de subjecte polític internacional comporti una redefinició de l’actual Regne d’Espanya que podria arribar a perdre fins i tot el seu nom i la Corona dels Borbons.

6.- Canvi de xip
Durant 3 segles (300 anys!!) hem estat un país sotmès i humiliat i hem continuat amb una actitud constructiva respecte de l’Estat Espanyol: el pactisme, la pedagogia, la solidaritat i la “política de peix al cove”, la bona fe, el respecte a la llei i a la paraula donada...
Aquesta actitud s’ha demostrat errònia perquè el dominador veu el pactista com un subjecte dèbil.
És hora de canviar d’actitud i ensenyar les cartes: volem la independència. Tindrem la independència!  I a partir d’ara seguirem dialogant, però des d’una postura ferma i inamovible, amb un objectiu clar i unes armes també molt clares: la raó, la democràcia i la pau. La raó històrica, econòmica, política, cultural i de tot tipus està de la nostra part. Ningú no diu que serà fàcil, però si mantenim ferm el rumb i ens mantenim units acabarà caient com fruita madura.

Déu n'hi do!

7 de set. 2013

Giuseppe Colarusso

Aquest estiu a través del bloc "El espejo lúdico" vaig descobrir l'obra d'un fotògraf italià anomenat Giuseppe Colarusso. En el mateix bloc anunciaven la proximitat d'estil amb el genial fotògraf madrileny Chema Madoz (veure notícia antiga al mateix picalapica).
Dins de la pàgina web de Colarusso podem veure diferents col.leccions temàtiques: Improbabilita' (associacions sorprenents d'objectes), Umanita' (màscares costumitzades per destacar sensacions), Mister Solo (composicions sorprenents i suggerents d'un personatge misteriós que va amb una màscara antigas), Prima e dopo (fotos de l'abans i el després d'alguns dels seus muntatges) i Tributi (composicions fotogràfiques de quadres de pintors).
Penso que és una obra ben interessant, sorprenent, estimulant i suggerent i us ofereixo un tastet de les 2 col.leccions que més m'han agradat: 9 fotos d'"Improbabilita'" i 5 de "Mister Solo". I si us agrada i en voleu més feu un cop d'ull a la seva plana-web.















4 de set. 2013

"The Wedding Song" (vídeo)

Després de la notícia The Wedding song (lletra), en la qual explicava la gènesi de la cançó i us en facilitiva la lletra, ara arriba ... el vídeo!!
M'agrada l'enregistrament de la interpretació de la cançó per vàries raons:
  1. Perquè recull la introducció en què explico el significat de la papallona en la cançó, allò de "l'efecte papallona" que fa que una petita acció en una part del món pugui repercutir en una altra a l'altra punta.
  2. Perquè recull l'atenció amb que els convidats em van escoltar, seguint els papers que havia deixat sobre les taules (fins i tot la versió anglesa que havia previst per als angloparlants... gràcies per la traducció, Jaume!).
  3. Perquè recull la simpatia i en alguns casos l'emoció amb que segueixen la cançó els nuvis i familiars directes. En concret m'agrada la rialla del Marc i la seva família directa (però també de l'Annette) quan arribo al fragment "...potser no és tampoc Girona..." . Es veu que quan van decidir venir a viure a Catalunya, l'Annette proposava Girona i tota la família Armangué deia "però per què Girona?"... Una broma interna reflectida a la cançó i ben acceptada per tothom.
  4. Perquè recull la reacció entusiasta del públic quan s'acaba la cançó, tant dels convidats com dels nuvis.
  5. Perquè recull l'abraçada final amb el Marc (i també el petó amb l'Annette) que confirma que la cançó els va agradar i va cobrir les expectatives.
I no dic res més. Ja sabeu que sóc conscient de les meves limitacions interpretatives (tant a nivell de vocalista com de guitarrista), però penso que el conjunt queda arregladet i compensat per l'encert de la lletra i la música i per la bona comunicació establerta entre l'interpret i el públic.
Espero que us agradi!

MVI 2735(1) from Rocona on Vimeo.

1 de set. 2013

Olimpíades Calafell 2013

Acabem d'arribar de passar gairebé 3 setmanes a Calafell gaudint de tota la dimensió de la paraula V A C A N C E S, és a dir: descansar, relaxar-se i no fer res, a part del que et vingui de gust fer.
Repassant les fotos d'aquests dies me n'adono que aquest any aquests dies s'han convertit en gairebé unes Olimpíades o sigui que us remeto al reportatge fotogràfic que us recomano que aneu seguint amb els subtítols de cada foto.
D'entrada n'hi ha unes de presentació del lloc.
Després de presentació dels protagonistes.
I finalment ja arriba el recull de totes les disciplines esportives practicades de les que n'ha quedat testimoni gràfic (que també vam anar molts dies a córrer però no ens vam fer cap foto).

Per veure-les bé, cliqueu al mig de la petita pantalla que teniu aquí sota (on podríeu veure les fotos, però petitetes) i us enllaçarà a una pàgina on podreu veure-les més grans.
Que vagi de gust!