"L'home del sac" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada...

L’HOME DEL SAC

El Bruno condueix per una carreterota i fa estona que se’n penedeix. El navegador del mòbil li ha proposat la ruta que feia drecera per aquesta pista asfaltada. És estreta, amb un ferm irregular i plena de revolts sense visibilitat perquè la vegetació dels laterals sembla que vulgui menjar-se’l. 

Per sort, encara no s’ha creuat amb cap vehicle, però circula a poca velocitat per si de cas i per anar esquivant els bonys i forats que la converteixen en un camp de mines. Segons la pantalla ja només li falta un quilòmetre per reincorporar-se a l’autovia. Només necessita una mica més de paciència.

    De sobte, al final de la baixada que tot just comença, veu una persona caminant pel costat dret. Li estranya que algú pugui prendre la decisió de caminar per aquest lloc tan inhòspit en direcció al no res i amb aquella calor. Porta una gorra de visera negra, ulleres de sol i una samarreta blanca de màniga curta sota una armilla reflectant d’aquelles que porten els operaris de carreteres. Texans desgastats, botes gruixudes i un sac a l’esquena.

Alguna cosa del seu aspecte el fa malfiar i desplaça el cotxe una mica més cap al mig per no passar-li gaire arran. Quan s’hi va costant, l’home comença a brandar el sac, fent uns moviments que recorden els de la bandera de quadres de les curses de Fórmula1. En el moment que es creuen, li descarrega un fort cop de sac sobre la porta de l’acompanyant.

El Bruno es pren d’un sol glop un còctel amb unes gotes d’indignació, un bon raig d’incomprensió i, sobretot, molta por. Accelera per allunyar-se d’aquell pertorbat i se’l mira pel retrovisor. Es fixa en els gestos amenaçadors que li fa amb els braços en alt i no veu l’enorme cràter que li apareix al davant. La sacsejada que fa el cotxe entrant-hi i sortint-ne i el soroll espantós d’alguna cosa que es trenca li fan posar els pèls de punta. De seguida s’encén un pilot lluminós d’avaria al tablier, però vol posar distància entre ell i aquell sonat i segueix conduint.

Al cap de poc el cotxe comença a fer batzegades i un fum sospitós surt del capó. El Bruno mira la pantalla: li queden set-cents metres per arribar a l’autovia. L’avaria sembla prou lletja i atura el cotxe al voral. Agafa el mòbil per demanar assistència, però allà no hi ha cobertura. Surt del cotxe i veu que va perdent oli o el que sigui aquell líquid fosc. Després va cap al cantó on aquell boig li ha donat el cop de sac i veu la planxa abonyegada i tacada d’un líquid marronós i viscós.

—Tuuuuuuu!

Un crit encara llunyà el posa alerta. No pot ser ningú més que l’agressor. Deu haver girat cua i el ve a buscar. El Bruno no té cap ganes d’encarar-s’hi i el cotxe està fora de servei. El tanca i arrenca a caminar ben de pressa per aquella maleïda pista solitària. Ha de trobar cobertura i demanar assistència perquè el treguin d’allà.

—Tuuuuuuu!

De tant en tant es repeteix aquell crit esgarrifós que l’interpel·la, però no li sembla que la veu soni més propera. Pensa que si manté el mateix ritme, l’home del sac no l’agafarà. L’home del sac. El nom el remet al personatge imaginari per fer por als nens petits. Ara mateix no li fa cap gràcia.

Segueix caminant a pas viu i després d’un revolt se li apareix un altre cotxe aturat al voral amb la porta del conductor oberta. Hi ha unes petjades brutes que surten del vehicle i s’endinsen al bosc. Però el Bruno no té ni temps ni ganes de posar-se a investigar. Només vol trobar cobertura i allunyar d’aquest lloc tan poc amable.

—Tuuuuuuu!

Ara ha sentit la veu més propera i del lateral dret de la carretera. Aquell home deu estar fent drecera pel bosc i li pot aparèixer en qualsevol moment d’on no se l’esperava. Una esgarrifança li recorre l’esquena i arrenca un trot per allunyar-se més de pressa. De seguida veu el final de la pista i la incorporació a l’autovia, on algun cotxe passa rabent de tant en tant. Mira el mòbil, però encara no hi ha senyal.

De sobte les seves sospites es fan realitat. D’entre uns pins un tros davant seu, apareix la figura d’aquell home desequilibrat, brandant el sac, assenyalant-lo amenaçadorament i proferint el seu crit de guerra:

—Tuuuuuuu!

    Anar a trobar-lo i demanar-li què carai vol no sembla una opció i el Bruno dona la volta i comença a córrer en direcció contrària. De tant en tant, gira el cap i veu que l’home del sac no corre. Simplement camina implacable i, per tant, la distància ha tornat a eixamplar-se. Quan arriba al cotxe accidentat amb la porta oberta, torna a girar la vista enrere i ja no el veu. Es deu haver tornat a ficar dins del bosc. Per un moment s’imagina atrapat en un bucle infinit en què l’home li surt sempre de cara i el fa canviar de direcció. Una i una altra vegada, atrapat per sempre en aquell horrorós laberint. 

Abans l’home del sac li ha sortit del bosc de la dreta i segurament ara hi deu tornar a ser. Així doncs, el Bruno decideix ficar-se pel cantó esquerre. S’hi endinsa una mica. La distància justa per semblar invisible des de la carretera, però al mateix temps poder veure-la perfectament. I comença a avançar, tan sigil·losament com pot en direcció a l’autovia.

—Malpariiiiiiit!

El Bruno es queda garratibat davant d’aquell crit que, per primer cop, ha articulat una paraula diferent. Al cap d’un moment veu l’home del sac corrent pel mig de la carretera en direcció a l’autovia. Potser aquell sonat ha sortit més endavant a la carretera, després d’haver fet drecera pel bosc, i quan no l’ha vist a la pista asfaltada, se li han trencat els esquemes. Potser per primera vegada no té la situació controlada i no sap com reaccionar. Conscient d’aquesta finestra d’oportunitat, el Bruno decideix quedar-se immòbil. No fer soroll. No fer res.  Deixar que sigui l’altre qui cometi els errors.

L’home del sac s’atura i es queda també quiet, amb els ulls tancats. Lentament va girant el cap a dreta i esquerra. Com si estigués ensumant l’aire amb un olfacte animal. Després s’asseu a terra, allà, al mig de la carretera.

Un silenci dens ho inunda tot i el Bruno té clar que si intenta moure’s el trencarà. Si aixafa una branca, si xuta una pedra, si fa un esternut... Qualsevol soroll, per petit que sigui, el delatarà. Només podria aprofitar si un altre soroll el distragués. Un cotxe que passés per la carretera, un animal empaitant-ne un altre... 

I de cop li sona el mòbil i se li glaça la sang. De seguida el silencia, però l’home que seia al mig de la carretera ja s’ha aixecat i clava la mirada cap on és ell. Si no fa res, se li anirà acostant i tornarà a començar la persecució carretera amunt i avall. Ha de pensar de pressa. Agafa una pedra i la llança amb totes les seves forces cap a l’altre cantó de l’asfalt. El soroll que fa quan cau, fa que l’home focalitzi l’atenció cap allà. Esperançat, el Bruno llença dues pedres més i, des del seu amagatall, veu com l’home del sac s’endinsa al bosc seguint el reclam. 

Sent el soroll que fa trepitjant branques i pinyes i, confiant que emmascari el seu, comença a caminar en direcció oposada. De tant en tant s’atura i només quan sent nous sorolls torna a bellugar-se. Li sembla que ha guanyat uns metres i decideix demanar ajuda. Però el telèfon segueix sense cobertura. Només n’hi devia haver al punt on li ha sonat abans.

—Tuuuuuuu! Malpariiiiiiit!

El Bruno gairebé agraeix aquests crits que li permeten valorar la distància que els separa. La veu ha sonat més llunyana i continua movent-se amb molta prudència per intentar arribar a l’autovia.

L’home del sac es diu Jairo i va tenir el més oposat possible a una infància feliç. El pare alcohòlic gairebé va matar la mare d’una pallissa i aquesta va fugir per salvar la vida. Des de llavors el Jairo va viure amb l’àvia i les visites esporàdiques del pare que sempre arribava borratxo i acabava picant-los a tots dos.

A l’adolescència, quan el Jairo ja s’estava fent un home, una de les vegades que el pare el volia atonyinar, el va aturar, s’hi va tornar i van acabar en una violenta baralla de tu a tu. Després d’aquell episodi va quedar clar que s’odiaven a mort i que l’expressió no era una frase feta: si un dels dos podia, mataria l’altre.

No va haver de passar gaire temps per corroborar-ho. En una nova baralla, el Jairo va matar el seu pare i va fugir, convertit en un rodamon amb un únic objectiu: evitar que l’enxampessin i el tanquessin a la presó.

Des de llavors malvivia pels boscos, fent incursions esporàdiques a la ciutat per proveir-se del que li feia falta. Quan trobava algú desprevingut, l’atacava i, si la cosa es complicava, no tenia gaire remordiments en matar-lo. Cada cop li costava menys.

El Bruno es mou molt a poc a poc, fixant-se on posa els peus per minimitzar qualsevol soroll i mirant regularment la pantalla del mòbil a l’espera de cobertura. En una petita clariana del bosc li apareixen dues ratlletes i, assegurant-se que té el volum silenciat, truca al 112. Xiuxiuejant exposa la seva situació i li prometen ajuda immediata. Esperançat, es posa el mòbil a la butxaca i segueix avançant cap a la sortida.

Fa estona que no sent els brams del seu perseguidor i això, lluny de tranquil·litzar-lo, li genera molta més por. De sobte una pedra aterra davant seu, a uns vint metres. Es queda glaçat. Li recorda el que ha fet ell una estona abans, enviant pedres a l’altre cantó de la carretera per enganyar l’home del sac. Li sembla que qui tira les pedres és qui domina la situació i de sobte se sent vulnerable. No ha vist d’on venia i això el fa sentir totalment indefens. Es queda immòbil. I de cop arriba la segona. 

Aquesta sí que veu d’on ve: del seu darrere. Es gira i veu, massa a prop, uns vint metres rere seu, aquell sonat que fa estona que l’ha arrossegat a aquest sense sentit. Les mirades es creuen fugaçment i el Bruno percep una espurna de crueltat i diversió en els ulls d’aquell home feréstec. Però no té temps d’analitzar res: arrenca a córrer en direcció a la pista asfaltada, acompanyat per un parell de rocs que li passen prou a prop, però no el toquen.

— Tuuuuuuu!

Altre cop aquell crit torna a encalçar-lo. És només una paraula, però li produeix la mateixa esgarrifança que una forquilla fregant un plat de ceràmica. Corre en una cursa absurda per salvar la vida, sense saber què ha fet per posar-la en perill. La veu es manté a la mateixa distància i ell només es preocupa de fixar-se on posa els peus perquè té molt clar que una torta o un esquinç podrien tenir conseqüències fatals.

Al final de la recta comença una llarga baixada fins a l’autovia. La té a l’abast. De tant en tant, els crits darrere seu li recorden per què corre i li sembla notar que la veu esbufega. Potser no està en forma i si es manté constant aconseguirà distanciar-se’n. I llavors, acostant-se des del cantó oposat a l’autovia, arriba la sirena d’un vehicle policial.

    El Bruno es gira un moment i veu que l’home del sac també s’ha girat. Rere seu, un cotxe dels mossos s’acosta tan ràpid com pot amb llums i sirena a tot drap. Aquell home desequilibrat li llença una mirada d’odi i s’endinsa al bosc d’on han sortit fa un moment. El cotxe dels mossos s’atura i s’obren les dues portes alhora. Dos agents en surten de manera sincronitzada: l’home intenta seguir el que s’escapa bosc endins; la dona s’adreça cap al Bruno, apuntant-lo amb l’arma:

—Mans enlaire. No es mogui.

El Bruno fa el que li ordenen i en un moment aclareix quin és el seu paper en aquesta història. La mossa es fa una idea de la situació i l’acompanya fins al vehicle policial. Demana reforços, el deixa allà sol i fa la intenció d’endinsar-se al bosc seguint les passes del seu company. Però una veu l’atura.

—Fills de puta! —és un crit prepotent que l’interpel·la des del mig dels arbres—. Tinc el vostre amiguet. Veniu a buscar-lo!

La policia comunica la nova situació per l’emissora i reclama reforços urgents. Apuntant amb l’arma a dreta i esquerra va avançant bosc endins, mentre el Bruno, paralitzat, s’ho mira tot des de darrere del cotxe.

De sobte, apareixen els emboscats. L’home del sac porta el policia al seu davant, desarmat, amb les mans lligades a l’esquena i un enorme matxet amenaçant-lo sobre la part externa del coll, on un tall profund el dessagnaria en un tres i no res. Li surt sang del front masegat i rere seu es va gronxant el sac del carceller, com si el portés penjat de la corda que li lliga les mans. S’atura i s’adreça a la policia:

—Si em dones aquest malparit, jo et torno el teu amiguet. Fem tractes?

El silenci és l’única resposta possible per a una proposta inacceptable. Però la noia policia intenta mantenir el cap fred i guanyar temps fins que arribin els reforços.

—No compliqui més les coses. El millor que pot fer és deixar anar el meu company i entregar-se. Aviat estarà rodejat i no tindrà escapatòria, però si col·labora tot serà més fàcil.

—No em fas por, nena. No tinc res a perdre. Si em poso nerviós em carrego el poli i tant me fot tot. No serà pas el primer...

Deixa anar una rialla freda i preocupant. Després només queda un silenci tens que s’estén i deixa sentir unes sirenes que es van acostant. A l’home del sac, disgustat pel canvi d’escenari, li ve la pressa:

—Si d’aquí un minut no me l’has entregat, “pelo” el teu amiguet. Cinquanta nou, cinquanta-vuit...

—Per què vol aquest home? Què li ha fet? —l’interromp la noia, per aturar el compte enrere.

—M’ha tocat els collons i a mi qui em busca, em troba.

El Bruno l’escolta terroritzat i té més clar que mai que és boig. Ell nomes passava amb el cotxe i ha intentat apartar-se per no molestar-lo. No ha fet res.

Les sirenes irrompen darrere del cotxe. És una furgoneta amb un Grup Especial d’Intervenció. En surten cinc o sis agents protegits amb cascos i armilles antibales que prenen posició al voltant de l’escena i apunten l’objectiu amb fusells de precisió.

—Està rodejat. Deixi’l anar i tot anirà bé. Aixequi les mans, que puguem veure-les bé.

—I una merda! —diu en veu baixa mastegant les paraules i intentant fer-se un escut humà amb el cos del policia.

Llavors tot passa molt de pressa. Sonen diversos trets i l’home del sac es sacseja i cau, després de fer-li un tall al coll al policia, del qual comença a brollar sang. El mosso ferit també cau cap endavant i pica de cara a terra, incapaç de  protegir-se amb les mans. El sac que tenia lligat a les mans cau a terra i comença a rodar. Dos agents s’abraonen sobre el delinqüent i comproven que és ben mort. Dos més giren el seu company ferit i li taponen el coll amb un mocador.

—Respira. El tall és superficial. Et posaràs bé. Tu respira.

Ningú no està pendent del Bruno que, des de darrere del cotxe, assisteix com una figura de cera a tot aquell desgavell. No pot treure els ulls d’aquell sac que segueix baixant pel pendent i acabarà arribant on és ell. En una de les voltes, el sac s’obre i deixa sortir un cap humà ensangonat, que, com una pilota, segueix rodolant fins que li arriba als peus.

    Llavors, com si algú hagués tornar a prémer el botó de “pausa”, fa un crit esgarrifós, el mateix que faria en despertar d’un malson. I comença a plorar, com si les llàgrimes volguessin esvair tota l’angoixa que ha passat.