Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata, Caramelles...
MATINADA
El Jaume s’ha despertat en plena nit, com si una alarma silenciosa s’hagués activat de cop. La maquinària cel·lular s’ha reconnectat i l’ha empès a sortir de l’estat de repòs.
Ha mantingut els ulls tancats per intentar recuperar el son, però se sentia totalment desvetllat i un pensament ha començat a trucar-li a la porta. Al final s’ha acabat aixecant, procurant no despertar la Marta, i ha anat cap al menjador. Quan ha consultat el mòbil, ha vist que eren les 5:12 i tenia un missatge de la seva filla Dúnia de les 3:50.
Dúnia: Sortim del Sielu. L’Aina ens porta a casa. Primer deixem la Núria i després em porta a mi. No em desperteu fins l’hora de dinar.
Fa més d’una hora d’aquest missatge i ja hauria d’haver arribat. Sempre es desperta lleugerament amb el so de les claus i de seguida es torna a adormir, però no l’ha sentida pas. Va fins a l’habitació de la Dúnia i la troba oberta de bat a bat: encara no hi és. El cuc de la preocupació comença a obrir-se camí.
El Jaume no és de les persones que es deixa endur per l’alarmisme i sol mantenir la calma. Se li acuden diverses raons que podrien explicar que la Dúnia encara no hagi arribat i no vol pensar en desgràcies. Li escriu un lacònic “Tot bé?” amb l’esperança que en algun moment el llegeixi i pugui tranquil·litzar-lo. Va a la nevera, fa un glop d’aigua i després s’asseu al sofà, rumiant què fer mentre l’espera, perquè a hores d’ara té ben clar que ja no es tornarà a adormir. Finalment decideix reprendre el llibre que havia deixat a la tauleta del menjador. Així no ha de tornar a l’habitació. No vol despertar la Marta. Amb un que pateixi ja n’hi ha prou.
Ben aviat s’adona que li és impossible concentrar-se en la lectura. Els ulls llisquen sobre les paraules impreses mentre els pensaments volen per viaranys inquietants i no s’assabenta de res del que llegeix. Deixa el llibre i passeja la mirada per les fotos del menjador fins que s’atura a la de la Dúnia. Devia tenir nou o deu anys i estava a la platja, davant del mar. Portava un dels seus primers biquinis i un barret de palla que havia trobat a l’apartament i duia posat tot el dia. Sempre li ha agradat aquesta foto i ara se la mira amb una mena de fred que li neix de ben endins. Bandeja aquesta sensació i torna a mirar el mòbil on res no ha canviat. Per primer cop pensa a trucar-la, però prefereix esperar una mica més i allargar l’aparença de control.
Agafa un dels diaris que hi ha sobre la tauleta i comença a fer un Sudoku, però de seguida s’equivoca i el ratlla, molest. Quan està atabalat no li surten mai. MIra les xarxes socials, però cada dos per tres torna a consultar el xat familiar per si hi ha algun senyal de vida de la Dúnia. “Senyal de vida”... un calfred li recorre l’esquena quan pensa en el sentit literal de l’expressió.
Incòmode i neguitós, acaba trucant-la. Ningú no contesta a l’altre cantó i llavors se sent pitjor, amb un cartutx menys a la recambra. Al final s’aixeca i va cap a la finestra que dona al carrer. Mira per les escletxes de les persianes i veu la casa del davant, els contenidors i un gat negre que hi passeja per sobre. Intenta llençar la mirada més cap a la dreta, des d’on hauria d’arribar el cotxe que li portarà la Dúnia a casa, però no pot ampliar el camp de visió sense apujar les persianes i no ho vol fer.
Llavors veu una resplendor blava que ve d’aquella direcció i entra en escena un vehicle policial que s’atura a la casa del davant. El Marc nota com se li posa la pell de gallina i un principi de tremolor amenaça d’expandir-se per tot el cos. De sobte té moltes ganes d’anar al lavabo, però manté la vista totalment fixada en aquell cotxe que s’ha aturat. S’obren les dues portes a l’ensems i en surten dos mossos d’esquadra: un home i una dona. S’uneixen a la vorera del davant i consulten una carpeta, parlant en veu baixa. De sobte, alcen la mirada cap al Marc que, de manera instintiva, fa un pas enrere i s’asseu al sofà.
Tanca els ulls, com si així pogués evitar la realitat i allunyar el malson que està a punt d’esbotzar-li la vida: els mossos li trucaran el timbre i, quan treurà el cap pel balcó, li demanaran:
—És vostè el pare de la Dúnia Martí?
—Si, per què? Què li ha passat?
—Podem entrar un moment?
I en el moment que els obri la porta, una riuada terrible ho negarà tot... Però ningú no toca el timbre i el Jaume conté la respiració per allargar aquell trànsit inestable sobre la corda fluixa de la matinada.
Al final no pot aguantar més i torna cap a la finestra per espiar entre les persianes. Els policies esperen davant del timbre de la porta dels veïns i el Jaume té sentiments enfrontats: d’una banda sent una empatia enorme per aquella família, però de l’altra se sent alleugerit de no ser ell qui rep la visita dels mossos. I és un pensament que el tranquil·litza i l’incomoda a la vegada.
Torna a mirar el mòbil, però la Dúnia no ha llegit ni contestat el missatge. Torna a mirar el carrer i no veu els policies, tot i que el cotxe segueix al mateix lloc. Deuen haver entrat a casa dels veïns i els estan donant les males notícies. De sobte el Jaume sent una gran pena i unes ganes immenses d’abraçar la seva filla.
Llavors sent com la Marta surt de l’habitació i, des del passadís, se li adreça amb una veu escanyada:
—Jaume? Que passa res?
No vol que la seva dona es preocupi innecessàriament. Potser la Dúnia és a punt d’arribar.
—Només tenia set i he anat a beure un got d’aigua. Ja vinc.
La Marta badalla i pregunta:
—Ja ha arribat la nena?
—No. Deu estar per caure.
—Me’n torno al llit. Vens?
—Sí, sí.
El Jaume tanca el llum del menjador i fa una última mirada al carrer, on tot segueix igual. Agafa el mòbil, s’assegura que estigui en silenci i el deixa discretament a la tauleta de nit, abans de ficar-se dins del llit.
Al cap de poc, ja sent la respiració profunda de la seva dona que ha reprès el son. Segueix les inspiracions amb els ulls oberts com a plats, incapaç d’adormir-se amb el neguit que s’ha guardat per ell sol. Fa llargues exhalacions per intentar relaxar-se i retornar als braços de Morfeu, però és debades.
Hi ha un moment que li sembla sentir el so d’un cotxe que arrenca i pensa que els mossos deuen haver acabat la seva ingrata feina. S’imagina els veïns desvetllats per sempre més, plorant abraçats al menjador, com a pas previ a vestir-se per anar a l’hospital a reconèixer el cos sense vida de la seva filla, una nena de la mateixa edat que la seva Dúnia. Però en el fons no sap què ha passat.
Va mirant l’hora al rellotge despertador i s’adona que el temps passa molt a poc a poc. Quan estava al menjador era diferent, però ara ha de restar immòbil al llit per no despertar la Marta i l’espera se li fa encara més feixuga. Intenta exercicis mentals per distreure’s i fer córrer el rellotge, però de seguida perd el fil perquè és incapaç de mantenir la concentració. Llavors torna a mirar el rellotge i veu que ha passat molt poca estona, però ja en fa molta que la seva filla hauria de ser a casa. Massa.
De sobte sent una vibració al mòbil. L’agafa amb precaució i el posa sota els llençols perquè la claror no desperti la seva dona. Al final del seu “Tot bé?” de les 5:20 per fi hi ha dos tics blaus i, a sota, un nou missatge:
Dúnia: S’ha complicat la nit. La Núria s’ha trencat els lligaments baixant del cotxe. Fins ara a urgències. Tenia el mòbil al cotxe. Ja venim. SOBRETOT!! DEMÀ NO EM DESPERTEU!!
Són les 6:05 i el Jaume comença a despertar-se del malson. Un somriure d’alleujament conviu amb un plor contingut que descarrega la tensió acumulada. Es tomba de costat, d’esquena a la Marta i prova de tancar els ulls. De mica en mica el seu cos cansat es va abaltint i l’envaeix la sensació que ara sí que acabarà arribant la son.
No sap quanta estona ha passat, però hi ha un moment que sent les claus que obren la porta, però des d’aquell punt llunyà on es troba, només somriu i continua dormint.
